historia economica y social (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura historia economica y social
Año del apunte 2013
Páginas 39
Fecha de subida 23/11/2014
Descargas 0
Subido por

Descripción

descolonización y guerra fria

Vista previa del texto

Tema 11 DESCOLONIZACIÓN Y SUBDESARROLLO (I) 1914 deu països dominaven la major part del món El 1945 quasi tot el continent africà encara era colonial, excepte Libèria (1847), l’Àfrica del Sud (1910, amb règim de supremacia blanca), Egipte (1936) i Etiòpia (1941) • Després del fracàs de l’intent dels EUA de colonitzar Serra Lleona el 1815, el 1816 s’establí una Societat de Colonització de Libèria pels esclaus nordamericans alliberats. El 1847 adoptà una constitució com a república independent.
1960: Congo, Benín, Burkina Faso, Camerun, República Centrafricana, Txad, República del Congo, Costa de Marfil, Gabon, Madagascar, Malí, Mauritània, Níger, Senegal, Togo, Xipre, Nigèria, Somàlia...
12 11 10 8 7 6 5 4 3 2 1 Primera Guerra Mundial 9 Àfrica del Sud països descolonitzats 13 Fundació de les Nacions Unides esclat de la guerra freda 14 Segona Guerra Mundial 15 Gran Depressió 16 Egipte 17 Iraq 18 Deteriorament dels termes d’intercanvi dels productes primaris 19 1953—58: Cambotja, Vietnam, Sudan, Marroc, Tunísia, Malàisia, Ghana, Guinea...
1961-67-: Camerun. Kuwait, Serra Lleona, Tanzània, Argèlia, Jamaica, Samoa, Uganda, Trinitat i Tobago, Burundi, Rwanda, Kenya, Malawi, Malta, Zàmbia, Gàmbia, Illes Cook, Maldives, Singapur, Zimbawe, Leshoto, Barbados, Botswana, Guyana, Iemen...
1968-73-: Mauricio, Nauru, Swazilàndia, Guinea equatorial, Java, Tonga, Illes Fiji, Bahrain, Emirats Àrabs, Oman, Qatar, Bahames...
1946-49: Jordània, Líban, Síria, Índia, Pakistan, Israel.
Sri Lanka, Myanmar, Indonèsia, Laos fi de la guerra freda Cronologia de la descolonització al segle XX 1974-84-: Guinea-Bissau, Granada, Papúa-Nova Guinea, Surinam, Comores, [Timor Oriental], Angola, Cabo Verde, Moçambic, Santo Tomé i Príncipe, Seychelles. [Sàhara Occidental], Dominica, Tuvalu, Salomon, Kiribati, San Vicente i les Granadines, Santa Lucia, Vanuatu, Antiga i Barbuda, Belice, Saint Kitts i Nevis, Brunei Hong Kong 0 10 12 14 16 18 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 40 42 44 46 48 50 52 54 56 58 60 62 64 66 68 70 72 74 76 78 80 82 84 86 88 90 92 94 96 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 19 Gran Bretanya Holanda Bèlgica França Portugal Espanya EUA Un centenar de nous estats! (actualment les NNUU en reconeixen 192) • Comptant veritables grans estats, petits estats insulars i micro-estats, entre 1910 i 1997 es van reconèixer 102 nous països, on uns 800 milions de persones van deixar d’estar sotmeses al domini colonial.
• Aquest alliberament nacional ha format part de l’avenç en la democratització política del segle XX, aconseguit per les lluites socials d’arreu del món.
Del “buit” d’importacions amb la IGM, a la caiguda dels termes d’intercanvi (1914-29) • • • La IGM va afavorir a certes zones del Sud l’aparició de brots d’industrialització per substitució d’importacions (que no arribaven).
Després, els anys vint, la sobreproducció als mercats mundials i els canvis estructurals a les economies avançades va provocar un greu deteriorament dels termes d’intercanvi.
Atrapats a la teranyina de la dependència, els països del Sud es veien forçats a exportar cada vegada més productes primaris per obtenir les divises necessàries per adquirir una mateixa quantitat d’importacions de béns industrials.
%DE VARIACIÓ DELS PREUS MITJANS INTERNACIONALS DELS PRODUCTES PRIMARIS I INDUSTRIALS, I DELS TERMES D'INTERCANVI (1913-1929) 40 30 20 % 10 0 40 19 -15 -10 -20 preus dels prodctes industrials preus dels prodctes primaris termes d'intercanvi La Gran Depressió (1929-39) i la primera crisi del deute extern al Sud • Els deutes financers contrets els anys vint, la caiguda de les exportacions cap el Nord, i l’accentuació en la caiguda dels termes d’intercanvi van castigar durament les economies dels països del Sud durant la Gran Depressió.
• El resultat fou la primera gran crisi del deute extern.
EVOLUCIÓ DELS TERMES D'INTERCANVI: ÀSIA I AMÈRICA LLATINA (1929-37, ÍNDEX 1929=100) 105 100 95 90 85 80 75 70 65 1929 1930 1931 1932 1933 A. Llatina 120 1934 1935 1936 1937 Àsia LA CAIGUDA DE LES EXPORTACIONS DURANT LA GRAN DEPRESSIÓ: ÀSIA, AMÈRICA LLATINA I ELS EUA (1929-38, índex 1929 =100) 100 80 60 40 20 0 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935 1936 1937 1938 EUA Àsia A. Llatina Malestar a les colònies, afebliment de les metròpolis • • • • • Pels països colonitzats es va fer palès que la seva dependència els empobria cada cop més.
L’afebliment econòmic i polític de les metròpolis va obligar-les a reduir despeses de l’administració colonial.
La Revolució Russa, la creació de la III Internacional, i els moviments socials a les pròpies metròpolis, que proclamaven el dret a l’emancipació i l’autodeterminació, suposaven un nou desafiament.
L’Imperi Britànic va començar a assajar la concessió d’alguns estatuts d’autonomia dins la Commonwealth: Ceilan (1920), l’Índia (1935), Nigèria (1922).
L’Iraq (1932) i Egipte (1936) van obtenir la independència.
LA GRAN DEPRESSIÓ ALS PAÏSOS DEL NORD I EL SUD (% de variació 1929-38) valor de les poder de compra valor de les PIB exportacions de les exportacions importacions Argentina -13,8 -35,8 -41,9 -53,2 Brasil -5,3 -31,1 -45,6 -63,8 Colòmbia -2,4 -12,5 -36,6 -63,1 Cuba -36,5 -47,9 -48,8 -64,6 Xile -26,5 -71,2 -84,5 -83,0 Mèxic -19,0 -41,5 -64,8 -61,1 AMÈRICA LLATINA -17,3 -40,0 -53,7 -64,8 Corea -7,0 -4,5 -0,7 -7,5 Xina -8,7 -48,6 -64,8 -50,5 Formosa -7,2 -13,3 -15,1 -14,4 Índia -3,7 -30,6 -39,2 -30,3 Indonèsia -5,6 -15,2 -40,4 -47,5 ÀSIA -6,4 -22,4 -31,8 -30,0 Gran Bretanya -5,0 -37,6 -25,3 -13,0 França -11,0 -46,9 -34,8 -28,0 Alemanya -16,1 -50,1 -36,7 -36,2 Holanda -9,1 -33,4 -27,9 -24,8 Estats Units -29,5 -48,5 -38,3 -39,6 Japó -7,2 -8,4 -17,7 -21,9 PAÏSOS DEL NORD -13,0 -37,5 -30,1 -27,3 El naixement dels moviments d’alliberament nacional: la recerca d’una nova identitat • • • • En una estada als EUA el 1921, un jove vietnamita anomenat Nguyen Sinh Cung va presenciar com a Arkansas unes cinc-centes persones participaven al linxament d’un home negre organitzat pel Ku Klux Klan: “Al negre el van posar a coure: el fan a la brasa, el cremen. Però mereix morir dues vegades i no una sola.
Per això se l’empala, o, més exactament, es sotmet les restes del seu cadàver a l’empalament... Quan tots se n’han afartat, es retira el cadàver. Al terra, enmig d’una fortor de greix i fum, un cap negre, mutilat, cremat, deformat, mostra una riota horrible que sembla preguntar-li al sol ponent: «És això la civilització?».” El jove Nguyen Sinh Cung també va veure com algunes de les persones que hi van prendre part es disputaven endur-se com a record determinats ossos de la víctima.
El mateix any participà a París en la fundació del Partit Comunista de França, i el 1923 viatjà a la URSS on esdevingué un dirigent del moviment anticolonial a l’Àsia amb el nom clandestí de Ho Chi Minh (1880-1969).
[citat a Domenico Losurdo, “El tirocinio de Ho Chi Minh entre los yanquis”, Mientras Tanto, nº 99, 2006, p. 23-30].
Una tria indefugible pels nous dirigents dels moviments d’emancipació a les colònies • cultures “modernes” europeu-occidentals Judaïsme Cristianisme (catòlic ortodox, protestant, etc.) Feixismes, supremacia blanca (o aria) Imperialisme com a “destí manifest” Comunitats rurals, Neo-populisme, paneslavisme...
Revolució científica feminisme ecologisme Il·lustració constitucionalisme pacifisme Diversos democràcia Liberalisme tipus de Socialisme, anarquisme, comunisme famílies Autodeterminació patriarcats Drets humans...
Comunitats Negritud rurals panafricanisme Orientalisme panarabisme Animismes, Hinduisme, Confucianisme, Xintoisme, Budisme, Islamisme (sunnisme, xiisme, etc.) sufisme ? • cultures “tradicionals” George Bush jr. visita la ciutat Ho Chi Minh (2006) La IIGM com a oportunitat i aprenentatge • La II GM fou un tombant decisiu per als moviments anticolonialistes, perquè: a) va permetre “comprovar que els blancs i els seus estats podien ser derrotats” (Eric J.
Hobsbawm).
b) la resistència antifeixista europea els ensenyà com organitzar-se per vèncer un enemic aparentment més poderós.
c) la “gran esperança democràtica” albirada per la victòria aliada, i la pròpia carta de fundació de les Nacions Unides, proclamaven el dret a l’autodeterminació.
partisans de la resistència contra el nazisme guerrillers del Viet-minh Els moviments democratitzadors del Nord ajuden l’emancipació del Sud • • L’avenç dels processos de democratització, i els moviments socials contra la guerra i l’explotació a Europa i EUA, també va contribuir a la victòria dels moviments d’alliberament nacional a les antigues colònies.
Per exemple les protestes arreu del món contra la guerra del Vietnam, a França contra la dominació colonial a Indoxina o Algèria, multitud de moviments de solidaritat amb països concrets del Tercer Món, brigades internacionals de pau, el desenvolupament d’ONGs especialitzades en programes d’ajut al desenvolupament, etc.
Un exemple: el 2003 la jove nord-americana Rachel Corrie mor aixafada pels buldòzers dels soldats israelians en una acció d’interposició pacifista contra la destrucció d’habitatges palestins a la franja de Gaza.
Els moviments d’emancipació del Sud i la política de blocs de la guerra freda • La guerra freda va debilitar els vells imperis colonials (GB, França, Holanda, Bèlgica, Portugal i Espanya). En aquest sentit, la fractura del món en dos blocs confrontats obrí escletxes per a la descolonització (per exemple, durant la crisi del canal de Suez el 1956).
• Però, tal com passava a l’Est i l’Oest, la política de blocs també va interferir i distorsionar el desenvolupament autònom dels moviments d’alliberament nacional, i dels processos de descolonització.
Apareix el moviment de països no alineats a la Conferència de Bandung (1955) i Belgrad (1961) • • • • • La conferencia de països asiàtics i africans celebrada a Bandung (Indonèsia) el 1955 l’organitzaren conjuntament Egipte (Nasser), Indonèsia (Sukarno), l’Índia (Nehru), Pakistan, Sri Lanka i Burma.
22 països, on vivia més de le meitat de la Humanitat, hi enviaren delegacions.
Es va condenar “tota mena de colonialisme”, tan el practicat per les velles potències colonials europees com el neocolonialisme dels EUA, i –indirectament— també el domini de la URSS a l’Europa de l’Est.
S’aprovà un decàleg redactat per Nehru en contra de tota mena de dependència, i a favor de la cooperació Sud-Sud.
El seu impuls fou l’origen del Moviment de Països No Alineats (o “Tercer Món”), formalment establert a Belgrad (Iugoslàvia) el 1961 a partir de les idees de Nehru, i amb la incorporació de Tito i Nkrumah juntament amb Nasser i Sukarno.
118 països, i 18 com a observadors han participat la MNA (dels 192 que hi ha) . El color blau clar correspon als països amb estatut d’observadors.
Possibilitats i límits a l’elecció social durant la segona meitat del segle XX • • • • • • • Els principals líders de la descolonització i els països no alineats eren partidaris d’obrir camins nous cap a diverses formes de socialisme i democràcia basades en les pròpies arrels culturals i històriques.
Per què el liberalisme econòmic va generar tan poc entusiasme –si més no inicialment— entre els nous països descolonitzats? Als països sotmesos al colonialisme estava molt present l’experiència del subdesenvolupament viscuda durant la primera gran era de globalització liberal (1820-1914).
La URSS i Xina semblaven oferir aleshores un model viable per a què països endarrerits poguessin sortir dels cercle viciós de l’endarreriment econòmic i social.
Tal com explica Amartya Sen, la democràcia té moltes arrels globals i no ha estat mai “un invent occidental”.
De la fecundació creuada entre tradicions crítiques de la cultura occidental –com les vinculades al moviment obrer i el feminisme, el dos principals agents promotors de la democratització—, i les diverses arrels culturals africanes, asiàtiques o llatinoamericanes n’hauria pogut sortir una gran diversitat de models possibles de societat.
Però la guerra freda tendia a limitar els imaginaris col·lectius, i les possibilitats reals d’elecció.
LES DUES GRANS FRACTURES DEL MÓN: EST-OEST, NORD-SUD Tal com advertí l’historiador Edward P. Thompson, la guerra freda va “reprimir les línies naturals de desenvolupament social i polític”, barrant el pas a la recerca de noves perspectives sota una atmosfera d’amenaça permanent, que ha tendit a degradar la política a una mera “pugna de grups d’interès als que es subordinen els interessos generals” (Protesta i sobreviu, 1980).
Socialismes diferents o simples dictadures “modernitzadores”? • • • • • Les simpaties de molts “pares” de la descolonització per alguna versió autòctona de socialisme humanista, basat en les pròpies tradicions igualitàries nacionals, es van estavellar aviat amb la dura realitat. Molts d’aquells règims sorgits de la independència adoptaren la forma d’Estats dictatorials orientats a una ràpida industrialització.
Un exemple molt significatiu fou el que instituí a Egipte el panarabista Gamal Abdel Nasser (1918-1970) després del cop dels “Oficials Lliures” que el 1952 destronà el rei Faruq I.
El 1956 Nasser va nacionalitzar el canal de Suez per tal de finançar amb el Banc Mundial la construcció de la presa d’Assuan al riu Nil. En represàlia França i la GB van envair la zona del canal mentre Israel ocupava la península del Sinaí.
L’oposició tant de la URSS com dels EUA obligà Israel i les forces colonials de França i la Gran Bretanya a retirar-se, fent palesa la fi dels vells imperis colonials a l’Orient Mitjà, reemplaçats aleshores per la lògica de la guerra freda.
Nasser encapçalà el Moviment dels No Alineats, mentre la URSS l’ajudava a finançar la presa d’Assuan. El 1962 un 51% de totes les empreses egípcies eren públiques.
La derrota en front a Israel a la guerra de 1967 inicià el declivi polític de Nasser. Després de la seva mort el 1970 el “nasserisme” fou abandonat per Anwar Sadat, que acostà l’economia i la política exterior d’Egipte cap els EUA.
Nasser amb Khruixtxov Miratges del socialisme “real”? • • La presa d’Assuan és també un expemple pregon de la manca de cura ambiental i social de molts d’aquells projectes “desenvolupistes” i “modernitzadors”.
L’immens ambassament que porta el nom de Nasser evapora grans quantitats d’aigua del Nil.
La fi del seu règim natural de crescudes ha empobrit els abans fèrtils sòls agrícoles egipcis, que han hagut de recórrer a fertilitzants industrials. La retenció dels sediments a les preses compromet la sostenibilitat física del propi delta.
? • • La fi de les crescudes del Nil ha suposat també la manca d’arribada al litoral de gran quantitat de nutrients per a la vida marina. La pesca de sardina a la Mediterrània oriental es col·lapsà.
De 35.000 TM el 1962, les captures van caure a 460 TM el 1968.
La recuperació posterior de la pesca ha hagut de basar-se en altres espècies, i es sospita que –com en altres llocs— amaga una sobrepesca insostenible per part d’una flota més potent i agressiva amb els recursos marins.
Dictadures “modernitzadores” de d’esquerres, de dretes o del mig… El nasserisme inspirà el cop de joves oficials que el 1969 portà Muammar alGaddafi (1942-) al poder a Líbia (que ha assajat infructuosament varis intents d’unió àrab amb Egipte o Síria).
• • Durant la guerra freda URSS els EUA i la URSS van donar suport a unes o altres dictadures “modernitzadores” segons els seus interessos geopolítics.
Els EUA encara ho fan (“He is a son of a bitch, but he is our son of a bitch”, va dir F. D. Roosvelt d’Anastasio Somoza).
Kissinger amb el dictador Augusto Pinochet a Xile (1973-90) Com classificar l’actual dictadura “modernitzadora” a la Xina actual? (que també compta amb la benvolença dels EUA...) Un cop militar del partit panarabista i “socialista” Baas portà Sadam Hussein (1937-) al poder a l’Iraq de 1979 a 2003. Durant la sagnant gerra Iran-Iraq (1980– 1988) Hussein rebé el suport dels EUA. El va perdre amb la invasió de Kuwait i la primera guerra del Golf amb els EUA (1991), i fou deposat amb la segona guerra del Golf (2003). [A la foto de 1983, estrenyent la mà de Donald Rumsfeld, aleshores enviat per Ronald Reagan en suport de Sadam Hussein].
Roosevelt amb el dictador de Nicaragua Somoza.
Després d’una intervenció dels marines a la República Dominicana, els EUA donaren tot el suport a la dictadura de Joaquín Balaguer (1966-78).
Lee Kuan Yew (1923-), del People Action Party va governar Singapur de forma força autoritària (1965-90), amb una política exterior de neutralitat, i el foment d’un creixement econòmic basat en les exportacions i la inversió estrangera.
Desigualtat i corrupció: el cercle viciós del subdesenvolupament • • • • • • • El subdesenvolupament no és només l’endarreriment econòmic respecte el països rics, sinó un resultat dels efectes del desenvolupament dels països rics sobre les economies dels països pobres.
La demanda de primeres matèries de les economies desenvolupades ha generat històricament al Sud “brots” d’activitat exportadora que han atret inversions nacionals i estrangeres. Aquests reduïts sectors exportadors han obtingut unes taxes de benefici molt altes en poder gaudir d’una oferta de mà d’obra molt barata gairebé il·limitada.
Si aquells alts beneficis dels sectors exportadors s’haguessin reinvertit en altres sectors i activitats, incloses les infrastructures públiques i socials, tard o d’hora les economies del Sud també haurien pogut créixer i diversificar-se. Però deixats al seu arbitri, el mecanismes de mercat no acostumen a generar aquest resultat perquè la desigualtat i la pobresa extrema de la majoria de la població no permeten generar una demanda interna prou àmplia i profunda per induir un procés de desenvolupament diversificat i autocentrat.
En lloc d’un avenç en comunitat, aquest creixement del subdesenvolupament basat en l’extraversió d’alguns “brots” exportadors incrementa les desigualtats.
Les institucions públiques romanen febles i corruptes, en mans d’unes oligarquies que inverteixen a l’exterior gran part del que estalvien, i importen també de l’exterior bona part dels bens de luxe que consumeixen.
Per trencar aquest cercle viciós calen polítiques públiques que redistribueixin igualitàriament recursos bàsics com la terra –a través de reformes agràries—, i creïn infrastructures públiques i socials que ajudin a l’avenç en comunitat (Hirschman).
Aquesta és la principal diferència entre les “dictadures modernitzadores” de dretes i d’esquerres sorgides del procés de descolonització, i dels seus èxits o fracassos.
º Entès com un procés d’aprenentatge, que incrementa la satisfacció de les pròpies necessitats amb un millor aprofitament dels propis recursos, el desenvolupament és un procés d’empoderament col·lectiu.
Una important hipòtesi del historiador econòmic Alexander Gerschenkron: quan major el grau d’endarreriment, més gran el paper de l’Estat en els processos d’industrialització DIFICULTATS I OPORTUNITATS DELS NOU VINGUTS EN EL PROCÉS DE DIFUSIÓ DE LA INDUSTRIALITZACIÓ país capdavanter (LIDER fins a la I Guerra Mundial) Gran Bretanya últims de la fila (que arriben a la meta) (LATE JOINERS) França Itàlia Alemanya Espanya Estats Units Àustria-Hongria Bèlgica Rússia Suïssa Japó Suècia, Dinamarca, Holanda...
AVANTATGES DESAVANTATGES  menor esforç inversor inicial  barreres d’entrada més altes (major cost de la inversió inicial, patents)  tecnologies millor ajustades a la dotació  menor capacitat d’estalvi inicial de recursos i preus dels factors  diferent dotació de recursos i preus relatius dels factors (salaris, rendes del sòl)  major capacitat exportadora inicial (“Taller  menor dotació de know-how i “capital humà” del Món”) + DESAVANTATGES  tendència a l’extraversió i a l’excés de capacitat productiva instal·lada  la necessitat d’amortitzar les inversions prèvies pot dificultar l’aprofitament de les oportunitats obertes pel canvi tècnic i les seves discontinuïtats RESPOSTES primers països seguidors (FIRST COMERS) AVANTATGES  l’adaptació de tecnologies foranies a la pròpia dotació de recursos pot afavorir la millora de l’eficiència (sempre que “s’estigui preparat”....)  Major capacitat d’aprofitar les oportunitats i discontinuïtats del canvi tècnic (“dreceres tecnològiques”) països perifèrics Es veuen afectats per la mobilització de recursos naturals demandats pels països del centre en enclaus exportadors aïllats que no indueixen un procés global i equilibrat de desenvolupament DESAVANTATGES  tendència a la desconnexió entre els sectors exportadors “moderns” i la resta de l’economia “tradicional”, excepte pel subministrament de materials i mà d’obra barata  infrastructures pensades per exportar, no per integrar AVANTATGES ? RESPOSTES RESPOSTES  el domini colonial o les dependències  poca actuació de l’Estat en l’economia  major intervenció de l’Estat i de la banca en la direcció de l’economia (infrastructures, informals exteriors, juntament amb les educació, R+D, política comercial, industrial i agrària) desigualtats interiors i la corrpució o  tendència a conservar la situació heretada la fragilitat política, dificulten les  major capacitat de buscar nous productes pels vells mercats  tendència a buscar nous mercats pels respostes eficaces dels poders vells productes (i no a la inversa) públics i les comunitats locals + “En un país endarrerit, l’esforç ràpid i enrome per a la industrialització requereix un new deal emocional. […] Al cap i a la fi, potser sigui un fenomen menys sorprenent del que sembla a primer cop d’ull el fet que una industrialització capitalista es col·loqui sota l’advocació d’ideologies socialistes” (L’endarreriment econòmic en perspectiva històrica, 1962).
Com, de veritat, es van fer rics els països rics? • • “La promoció de la indústria naixent (encara que no sigui només amb aranzels, haig de precisar immediatament) ha estat la clau del desenvolupament de la major part de les nacions, i les Ha-Joon Chang excepcions han estat limitades a petits països situats a la Assistant Director, capçalera tecnològica mundial o molt a prop d’ella, com Holanda i Suïssa per exemple. Impedir que els països en desenvolupament Development Studies, University of adoptin aquestes polítiques esdevé una seria limitació a la seva Cambridge capacitat de desenvolupar-se econòmicament” (p. 45).
“Per tant, què cal fer? [...] Per començar, s’hauria de donar a conèixer més els fets històrics de les experiències del desenvolupament dels països desenvolupats. No es tracta només de saber “la història correcta”, sinó també de permetre els països en desenvolupament que facin eleccions ben informades sobre las polítiques i institucions que poden resultar-los adients.
Hi hauria d’haver un major esforç intel·lectual per entendre millor el paper de les polítiques i institucions –especialment d’aquestes últimes— en el desenvolupament econòmic, eliminant els mites històrics i les teories excessivament abstractes que ceguen a molts teòrics i dirigents polítics” (Retirar la escalera, 2004: 229).
“És notable que Anglaterra adoptés el Lliure Comerç amb una lentitud frapant: van haver de transcórrer 84 anys des de la publicació de La Riquesa de les Nacions [1776] fins el pressupost de Gladstone el 1860; 31 des de Waterloo [1815] fins a la celebrada victòria [del lliure comerç] el 1846” (p. 63).
Cercles viciosos del subdesenvolupament 1. Per superar l’endarreriment de partida, i posar en marxa un procés de desenvolupament econòmic i social –havent de competir amb els països avançats en desigualtat de condicions—, les polítiques públiques han de jugar un paper molt important (invertint en infrastructures bàsiques, educació i salut, i garantint unes regles del joc transparents i equitatives).
2. Però degut a la pròpia pobresa inicial, i a les fortes desigualtats internes, als països subdesenvolupats l’Estat compta amb pocs recursos, i esdevé sovint un instrument corrupte i repressor a mans d’oligarquies internes o agents inversors externs que cerquen enriquir-se ràpidament a costa del que sigui. La debilitat de la societat civil i de l’Estat també és aprofitada per organismes internacionals al servei dels interessos privats de grans grups de poder econòmic per imposar les seves prioritats.
3. La política de blocs practicada durant la Guerra Freda va servir-se de les divisions i conflictes de la societat civil, i de la debilitat dels Estats als països del Sud recent descolonitzats, per practicar un intervencionisme polític –i de vegades directament militar— de les grans potències que tendia a convertir-los en peons del seu tauler de joc.
• La recerca d’un via pròpia basada en el no alineament, la cooperació SudSud, i la construcció d’un Nou Ordre Econòmic Internacional eren, per tant, bones idees que partien d’una diagnosi força realista de la situació en què es trobaven els països descolonitzats. Per què van acabar marcint-se? Fractures regionals: la violenta separació entre l’Índia i Pakistan (1947) • • • • • L’emancipació del subcontinent indi va tenir un final dramàtic per la violenta separació entre l’Índia i Pakistan el 1947 (Bangla Desh es va separar de Pakistan el 1971 després d’una altra sagnant guerra civil).
Aparentment el mòbil foren els enfrontaments religiosos entre hindús i musulmans, que frustraren l’objectiu de Gandhi i Nehru d’una Índia democràtica i plurireligiosa.
Eric J. Hobsbawm considera, tanmateix, que la raó per la qual es fa frustrar la convivència en un sol estat laic va ser la política de “divideix i venceràs” aplicada per l’administració colonial britànica durant la IIGM. Quan la metròpoli es va veure debilitada per la situació a Europa, i el Partit del Congrés es negà a donar suport a la GB en la guerra, els britànics van cercar i aconseguir el suport de la Lliga Musulmana dirigida per Ali Jinah (1876-1948), a canvi d’atiar les seves expectatives.
L’esclat de violència va provocar varis milions de morts (entre les quals la de Gandhi a mans d’un fanàtic hindú).
7,5 milions de musulmans abandonaren l’Índia per marxar a les dues meitats de Pakistan, i 10,5 milions d'hindús emigraren forçadament de Pakistan a l’Índia.
Els litigis fronterers i la violència persistiren a les regions de Cachemir i el Punjab a l’oest, Sikkim a l’est, i al Nepal al nord-est.
Ali Jinah amb Gandhi La violència sectària o fonamentalista: reduir realitats humanes plurals a una sola dimensió “Mi primera vivencia del homicidio tuvo lugar cuando tenía once años. Corría el año 1944. Era la época de los disturbios locales que caracterizaron los últimos años del Imperio británico, que terminaría en 1947. Vi a un desconocido con una hemorragia que sangraba profusamente cruzando a trompicones la verja de nuestro jardín y pidiendo ayuda y un poco de agua. Llamé a gritos a mis padres y fui a buscarle agua. Mi padre se lo llevó corriendo al hospital, donde murió a causa de sus heridas. Se llamaba Kader Mia. […] Kader Mia, jornalero musulmán, fue apuñalado mientras se dirigía a las afueras de la ciudad a trabajar a cambio de un salario miserable. Fue apuñalado en plena calle por gentes que ni siquiera lo conocían y que, muy probablemente, nunca antes habían cruzado su mirada con la suya. Para un niño de once años, el hecho, además de convertirse en una auténtica pesadilla, no podía sino ser la causa de la más profunda de las perplejidades. ¿Cómo podía alguien ser asesinado así, de repente? ¿Y por qué por gente que ni siquiera conocía a su víctima, la cual no podía haber hecho ningún tipo de daño a sus asesinos? Este tal Kader Mia debió haber sido visto como alguien que poseía una sola identidad: la que lo hacía miembro de la comunidad “enemiga”, razón por la que “debía” ser agredido y, a ser posible, matado. […] Mientras era trasladado rápidamente al hospital en nuestro coche, Kader Mia explicó a mi padre que su esposa le había pedido que no pasara por ninguna zona hostil durante los disturbios. Pero él tenía que salir a buscar trabajo, a buscar una renta modesta: su familia no tenía alimentos. Resultó, pues, que el castigo por esa situación de necesidad, de penurias económicas, fue la propia muerte. La toma de consciencia de esa terrible conexión entre pobreza económica y absoluta ausencia de libertad –ausencia de libertad incluso para vivir— fue algo que golpeó mi joven mente con una fuerza abrumadora.” Identitats plurals i violència: la vivisecció d’una societat per imposar lleialtats unidimensionals Kader Mia murió a causa de la discriminación contra los musulmanes, pero también por ser un trabajador pobre y desempleado que andaba desesperadamente en busca de algo de trabajo a cambio de una pequeña suma de dinero para que su familia pudiera sobrevivir esos tiempos tan difíciles. En épocas de disturbios, pues, los miembros más pobres de una comunidad, necesitados como están de salir, aun completamente desprotegidos, en busca de algo que permita su más inmediata subsistencia, son presa fácil para los asesinos de “la otra comunidad”, del mismo modo que sus desvencijados hogares son los que mayores probabilidades tienen de ser allanados y saqueados por parte de las bandas en contienda. Durante los disturbios entre hindúes y musulmanes, los matones hindúes asesinaron a discreción a desvalidos musulmanes pobres, mientras que los enardecidos matones musulmanes hacían lo propio con los sectores más empobrecidos de la comunidad hindú. Pese a que las identidades de esos dos grupos presos de tan brutal insensibilidad eran bastante distintas, sus problemas en tanto que miembros de la clase más humilde, la que conformaban los trabajadores pobres con escasos medios económicos, eran prácticamente los mismos.
Pero no fue posible que entrara en juego la consideración de otras identidades que no fueran las que tienen que ver con las diferencias étnicas y religiosas. La fantasía de una sola y litigante realidad grupal había reducido por completo a los seres humanos, hasta el punto de eclipsar su libertad de pensamiento. […] Gandhi se refería a la promoción y a la priorización de esta percepción de la realidad basada exclusivamente en la identificación de rasgos comunitarios unitarios como la “vivisección” de una nación, a lo que añadía que tal fenómeno debe ser objeto de la mayor de las preocupaciones políticas. [...] Merece la pena rememorar, a este respecto, cómo, en 1931, Gandhi le recordaba al Primer Ministro británico, responsable político del funcionamiento del régimen colonial, que las mujeres “resultan ser la mitad de la población de la India”...” (Amartya Sen, Identity and violence, 2006).
L‘Índia de Nehru: virtuts i febleses de la democràcia més antiga d’un país pobre • • • • • • • Durant el lideratge de Jawaharlal Nehru (1889-1964) –després d’apartar del poder al seu rival Sardar Vallabhbhai Patel (1875-1950)— el partit del Congrés Nacional Indi va obtenir una àmplia majoria a les eleccions de 1952 i 1957, i altre cop el 1962 amb una majoria menys àmplia.
Nehru Impulsà un gran programa “socialista” de reforma agrària i modernització del món rural a través de plans comunitaris per fomentar les petites indústries domèstiques, polítiques públiques de millora de l’educació i la salut, la promoció dels drets de les dones, la inversió en grans infrastructures de transports, irrigació i electrificació, i d’industrialització del país en el marc d’una economia mixta planificada amb programes quinquennals.
Des de la independència l’Índia ha mantingut un règim polític laic de democràcia pluripartidista, i una política exterior basada en el no alineament i el foment de la pau (a partir dels cinc principis del codi ètic budista de la Pancasila: no matar, no robar, no cometre violències sexuals, no mentir, no difamar). Després d’haver hagut d’acceptar la invasió xinesa del Tibet el1950, Nehru va signar el 1953-54 un tractat de pau i amistat amb el seu veí del Nord que va contenir molts conflictes latents, tot i no poder evitar la breu guerra amb la Xina de 1962. Nehru va promoure, tanmateix, la indústria nuclear i la fabricació d’armes nuclears a l’Índia, tal com ho feren també Pakistan i la Xina.
Nehru aconseguí posar en marxa un procés de creixement econòmic, però l’Índia va seguir patint grans desigualtats de riquesa i status, i gran part de la població va romandre en la pobresa.
La popularitat de Nehru va decaure al final de la seva vida pels creixents casos de corrupció entre membres del govern i la burocràcia, i l’acusació de nepotisme en promoure la seva filla única Indira Gandhi (1917-1984) a la presidència del partit del CNI.
Indira Gandhi fou nomenada primera ministra el 1967 i 1974. L’economia índia sofrí un deteriorament durant els anys 1970s, com molts altres països pobres. El 1975 Indira Gandhi fou acusada de pràctiques il·legals. Va perdre les eleccions de 1977, guanyà altre cop les de 1980, i va morir assassinada per un fanàtic sij el 1984. El seu fill Rajiv Gandhi (1944-1991) també mori assassinat el 1994 per la guerrilla a l’estat de Tamil Nadu.
Des del 1997 l’Índia ha experimentat un important creixement econòmic (6% anual).
Nehru Indira Gandhi Fractures regionals: Indonèsia (1949)...
Acmed Sukarno • • • • • El general Suharto i Ford La descolonització de l’antiga colònia holandesa d’Indonèsia també va ser ràpida, la guerrilla del Partit Nacionalista indonesi dirigit per Achmed Sukarno (1901-1970) qui, amb l’ajut de l'exèrcit dels EUA, va aconseguir la rendició de les forces japoneses a la regió.
Holanda no va reconèixer la República d’Indonèsia proclamada per Sukarno el 1945, forçant a una altra guerra de guerrilles contra les forces holandeses. La pressió internacional, la intervenció de les Nacions Unides, i el moviment general de desobediència civil de la població obligaren el govern holandès a obrir negociacions que portaren finalment el 1949 al reconeixement de la independència.
Sukarno (1945-65) governà Indonèsia, i encapçalà el moviment de països no alineats. El 1956 va suprimir el pluripartidisme i instaurà un regim autoritari de signe “modernitzador” amb una economia mixta planificada per un govern fort. Per mantenir-se en el poder va recolzar-se en l’important Partit Comunista Indonesi com a contrapès al poder creixent de l’exèrcit.
El 1965 Sukarno fou destituït per una revolta militar instigada pels EUA “per evitar l’accés al poder dels comunistes”. La dictadura pro-occidental del general Suharto (1921-) inicià un sanguinari extermini dels membres del Partit Comunista Indonesi. Les estimacions del nombre de víctimes oscil·la entre 300.000 i un milió de morts. De la immensitat de persones detingudes, només 800 foren jutjades i condemnades.
El 1975 el règim militar indonesi envaí l’illa de Timor, provocant un altre bany de sang. El 1998 Suharto dimití davant l’onada de protestes interiors, i la pressió internacional per aturar la repressió a Timor Oriental.
...Vietnam, Cambotja, Laos (1954-75) • • • • • La col·laboració del règim de Pétain amb l’ocupació nazi de França, i l’ocupació japonesa d’Indoxina van propiciar que, com a Indonèsia, fos la guerrilla del Viet-minh dirigida por Ho Chi Minh qui portés a terme l’alliberament. Tal com van fer els holandesos a Indonèsia, tampoc França va acceptar la proclamació de la República Democràtica de Vietnam el 1946.
La guerra va durar vuit anys, fins a la humiliant derrota de l’exèrcit francès a Dien Bien Phu el 1954.
L’evacuació de les tropes franceses el 1953-54 portà a la concessió de la independència per Laos, Cambotja i Vietnam. Però Vietnam resta provisionalment dividit en dos pel paral·lel 17 a l’espera dels resultats d’un referèndum previst pel 1956, que mai no arribà a celebrar-se per l’oposició del govern sud-vietnamita de Ngo Dinh Diem (i dels seus assessors dels EUA) davant la previsible victòria de Ho Chi Minh.
Tal com s’ha explicat al tema 10, el cop d’estat contra Ngo Dinh Diem quan aquest cercava el 1963 negociar una sortida amb Vietnam del Nord portà a la intervenció militar directa dels EUA, i a la llarga guerra del Vietnam entre les forces del Vietnam del Nord i la guerrilla de Vietnam del Sud (1964-75).
La guerra del Vietnam i la política de blocs de la guerra freda afectaren tota la regió. El 1970 un cop d’estat enderrocà el rei Sihanuk de Cambotja per posar fi a la seva política de neutralitat. El militar colpista Lon Nol recolzat per l’exèrcit dels EUA atacà Vietnam del Nord. L’oposició al règim militar que havia estés la guerra a Cambotja va encapçalar-la la guerrilla dels jemers rojos de Pol Pot recolzats pel règim maoïsta de la Xina Aprofitant la victòria vietnamita i la retirada dels EUA el 1975 Pol Pot va prendre el poder a Cambotja on instaurà una sagnant dictadura d’inspiració maoïsta que provocà un veritable genocidi: s’estima que entre un i quatre milions moriren víctimes del règim de Pol Pot, fins que una invasió de Vietnam del Nord va aturar les seves brutalitats el 1978, i restablí un govern de concentració nacional abans de retirar-se.
Pol Pot La fi de l’imperi colonial francès • • • • • • • • 1954-62: el Front d’Alliberament Nacional (FLN) dirigit per Ben Bella (1918-), que reuneix nacionalistes àrabs, islàmics i comunistes, organitza la lluita per la independència d’Algèria, que topa amb la presència d’un milió de colons francesos al país, en front de nou milions de magrebhins.
1956-58: el ministre socialista Gaston Defferre (1941-82) i el president Charles De Gaulle (1890-1970) preparen l’emancipació de les colònies franceses mitjançant la convocatòria de referèndums.
1956: Muhammad V (1909-1961) converteix el Marroc en regne independent de França i Espanya.
1956-57: Tunísia es converteix en república independent presidida pel líder independentista Habib Burguiba (1903-2000).
1958: Guinea-Conakry accedeix a la independència dirigida per Sékou Touré (1922-1984), que instaura un règim socialista prosoviètic.
1959: després que la lluita guerrillera i la sagnant repressió francesa provoqués entre mig i un milió de morts segons les fonts –entre les quals 30.000 francesos— , i que els militars francesos a la colònia algeriana fessin el 1958 un intent de cop d’estat, De Gaulle reconeix el dret a l’autodeterminació d’Algèria i inicia negociacions amb el FLN.
1960: s’independitzen Benin, Burkina Faso, Camerun, el Congo francès, Costa de Marfil, Gabón, Madagascar, Mali, Mauritania, Níger, Senegal –sota la direcció de Leopold Sedar Senghor (19062001)—, República Centrafricana, Togo i el Txad.
1962: La independència d’Algèria comporta la repatriació en massa de colons a França (pieds noirs) i la lluita terrorista de l'organització secreta OAS contra De Gaulle.
De Gaulle Leopold Senghor La fi de l’imperi colonial portuguès • • • • • • El règim dictatorial feixista (Estado Novo) d’Antonio de Oliveira Salazar (1889-1970) a Portugal (1932-68) es va resistir a l’onada mundial descolonitzadora. Després de sofrir un vessament cerebral fou substituït per Marcelo Caetano (1906-1980) durant els seus dos darrers anys de vida.
1956: es formen el Partit Africà per a l’Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC) dirigit per Amílcar Cabral (1924-73), el Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO) dirigit per Samora Machel (1933-1986), i el Moviment per a l’Alliberament d’Angola (MPLA) dirigit per Agostinho Neto (1922-79).
1961-73: el règim salarazista lliura una guerra colonial amb les guerrilles de Guinea, Angola i Moçambic que és incapaç de guanyar, i l’enfronta cada cop més amb els organismes internacionals.
1974: El descontentament entre els propis oficials de l’exèrcit portuguès (MFA) posa en marxa la “Revolució dels clavells” que enderroca el salarazisme. Guinea-Bissau assoleix la independència dirigida per Luis de Almeida Cabral (1931-) després de l’assassinat d’Amilcar Cabral a mans d’agents salarazistes.
1975-90: Moçambic esdevé un estat independent presidit per Samora Machel fins la seva mort el 1986. Amb l’ajut del règim de supremacia blanca d’Àfrica del Sud es produí l’alçament de la guerrilla de la Resistència Nacional de Moçambic (RENAMO), que provocà una guerra civil fins el 1990 deixant un saldo d’uns 900.000 morts i 1,3 milions de refugiats.
1970-2002: la independència d’Angola portà a una gerra civil per la divisió dels nacionalistes angolesos en tres grups armats: el MPLA d’Agostinho Neto i José Eduardo Dos Santos (1942- ), amb el suport de la URSS i Cuba; l’UNITA, dirgida per Jonas Sawimbi (1934-2002), i el FNLA implantat en la regió del nord de Cabinda, que comptaven amb el suport dels EUA, del règim de supremacia blanca d’Àfrica del Sud, i el dictador Mobutu al Zaire.
Després de la intervenció de les NNUU per aturar la llarga guerra civil que produí mig milió de morts i un milió de refugiats, s’arribà a un fràgil acord amb el govern de Dos Santos que Sawimbi trencà un cop més negant-se a desmilitaritzar la regió on es troben les mines de diamants i els pous petrolers, fins que morí en un combat amb l’exèrcit.
Soares (PSP) i Cunhal (PCP) a la revolució dels clavells Amílcar Cabral (Guinea-Bissau) Samora Machel (Moçambic) Agostinho Neto (Angola) Dos Santos Sawimbi Fractures regionals: el món àrab i el conflicte amb Israel a l’Orient Mitjà (1917-45) • 1.
2.
3.
4.
• La descomposició de l’antic Imperi Otomà després de la IGM, i el descobriment dels principals jaciments petrolers del món a l’Orient Mitjà propiciaren: Canvis polítics importants a Turquia –entre 1922 i 1945, amb la proclamació de la república encapçalada per Mustafá Kemal Atatürk (1881-1938)—, i a Iran –on Reza Kan Pahlavi (1877-1944) va convertirse en sha de 1925 a 1941—. Aquells primers intents de règims autoritaris modernitzadors tingueren un gran influència a tot l’Orient Mitjà.
Mustfà Kemal Atatrük Una creixent intervenció britànica, i posteriorment dels EUA, a la regió. Amb l’esclat de la guerra freda Turquia i Iran (fins a la revolució islàmica de 1979) esdevingueren importants aliats dels EUA i l’OTAN a la regió.
Amb la declaració Balfour de 1917 el govern de GB es declarà favorable a la creació d’un estat jueu, i va començar una emigració jueva cada vegada més gran a Palestina que, juntament amb Jordània, estava sota mandat britànic (mentre Síria restava sota tutela francesa).
El Sha d’Iran El sionisme jueu, i l’intervencionisme britànic o dels EUA a la regió Reza Pahlavi per controlar el petroli, esperonen una presa de consciència del nacionalisme àrab (o panarabisme), que cercava donar una identitat comuna a una població regional que, tot i ser majoritàriament musulmana, estava també fragmentada en multitud de tribus i altres pobles no àrabs com els turcs, armenis, kurds i perses.
1932-36: l’Iraq i Egipte esdevenen monarquies formalment independents, però amb contingents militars de la GB als seus territoris i una forta influència britànica als seus afers interns.
L’esclat del conflicte àrab-israelià després de la II GM (1945-56) • • • • • • • 1945: es difonen les notícies sobre l’holocaust nazi mentre a Palestina ja hi habiten uns 600.000 jueus, gairebé la meitat que la població àrab a la colònia britànica. Tal com havia succeït a Turquia, els EUA cercaven aprofitar qualsevol ocasió per substituir un Imperi Britànic en declivi pel seu propi control sobre el Pròxim Orient. La fundació de l’Estat d’Israel els donà aquesta ocasió.
1947: les NNUU proposen partir Palestina en dos Estats, donant el 55% del territori als jueus. La iniciativa fa esclatar els conflictes latents a la regió.
1948: David Ben Gurion (1886-1973) proclama unilateralment la independència de l’Estat d’Israel, i esclata la primera guerra àrab-israeliana (1948-49). Amb l’armistici Israel obté més territoris dels oferts inicialment per les NNUU, i una part de la ciutat de Jerusalem. El palestins es veuen forçats a peregrinar com apàtrides pels diversos estats veïns, mentre l’amarga derrota àrab esperona el nacionalisme panarabista.
1951: un palestí assassina el rei Abdullah de Jordània, i el succeeix el seu fill Hussein I (1935-1999) que adoptà una política pro-occidental.
1952: el rei Faruq d’Egipte és deposat pel cop d’estat dels Oficials Lliures dirigits per Gamel Abdel Nasser (1918-1970) que fundà la República Àrab Unida, i impulsà el projecte panarabista amb la Lliga Àrab (que havia estat fundada el 1945 per Egipte, Síria, Líban, Aràbia Saudita, Iraq, Transjordània i el Iemen, a la que es sumaren després Algèria, Tunísia, Marroc, Kuwait, Líbia i altres països). La solidaritat àrab es veu aviat minada per la divisió entre les repúbliques àrabs més “socialistes”, i les monarquies “petrolíferes” alineades amb els EUA.
1953: a petició del govern britànic el sha d’Iran Reza Pahlavi destitueix el primer ministre Musaddaq (1880-1967) que havia intentat nacionalitzar els pous petrolers iranians.
1956: la crisi del Canal de Suez, arran de la seva nacionalització per la RAU de Nasser, posa en evidència la fi definitiva del colonialisme anglo-francès a l’Orient MItjà, i la seva substitució per l’hegemonia dels EUA o de la URSS en el marc de la guerra freda.
Israel com a gendarme de l’Orient Mitjà: la guerra dels sis dies (1967) i del Iom Kippur (1973) • • • • • 1964: els palestins creen l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) dirigida per Iàssir Arafat (1929-2004).
1967: amb la tercera guerra àrab-israeliana, anomenada dels sis dies, la potència de l’exèrcit jueu humilia les forces conjuntes d’Egipte, Jordània i Síria (amb el suport de l’Iraq, Kuwait, Aràbia Saudita, Sudan i Algèria). Israel ocupà la franja de Gaza fins al Sinaí, Cisjordània amb la totalitat de la ciutat de Jerusalem, i els alts del Golan, on residien un milió i mig de persones. Des d’aleshores Israel s’ha negat a retornar aquells territoris, malgrat les reiterades condemnes de les Nacions Unides a la seva ocupació il·legal.
1970: els palestins són expulsats de Jordània després de violents enfrontaments amb les forces del rei Hussein I.
Això esperonà la lluita violenta dels palestins (als jocs olímpics de Munic del 1972 un comando palestí assassinà 11 atletes jueus).
1973: a la vista que les condemnes formals de les NNU eren inútils, Egipte i Síria cercaren recuperar els territoris perduts atacant Israel el dia del dejuni jueu la festivitat de Iom Kipur. El suport de la URSS i els estats petrolers àrabs no fou suficient per aturar la reacció de l’Estat d’Israel que comptà amb tot l’ajut dels EUA.
La divisió del món àrab davant la intransigència israeliana (1977-88)...
• • • • • • • L’alto al foc de la quarta guerra àrab-israeliana del Iom Kippur, negociat per Kissinger entre jueus i àrabs, sense que Israel complís les resolucions de les NNUU, fou un dels motius principals de l’embargament petroler adoptat per la OPEP que generà el primer shock del petroli.
1974: la OLP és reconeguda per les NNUU.
1977: després del seu gir pro-occidental, el president egipci Anwar al-Sadat (1918-1981) reconeix l’Estat d’Israel.
1978: sota els auspicis del president Carter, Israel (Beguin) i Egipte (Sadat) signen els acords bilaterals de pau de Camp David.
1979: una rebel·lió popular massiva obliga el sha Reza Palhevi (1919-1980) a fugir de l’Iran, amb els seus assessors nordamericans. L’aiatolà Ruhollah Jomeini (1900?-1989) funda la república islàmica sota invació musulmana shiita.
1981-88: esclata una cruenta guerra entre la república islàmica shiita de l’Iran, dirigida per Jomeini, i el règim laic del partit nacionalista àrab Baas a l’Iraq, dirigit per Sadam Hussein amb el suport dels EUA i els països àrabs pro-occidentals, que es saldà amb un milió de morts (el 60% iranians) i dos milions de ferits (una part amb les armes químiques subministrades a l’Iraq pels països occidentals).
La divisió creixent dels països àrabs aïlla i debilita cada vegada més la lluita desesperada dels palestins per obtenir el dret a l’autodeterminació que les NNUU els reconeixen sobre el paper.
... i l’abandó del poble palestí (1982-fins quan?) • • • • • 1982: l’exèrcit israelià ocupa il·legalment el Líban, on l’èxode palestí ha posat fi a la seva condició de “suïssa de l’Orient Mitjà” generant enfrontaments armats entre diverses fraccions. Davant la passivitat còmplice de les forces israelianes comanades per Ariel Sharon, les milícies falangistes cristianes libaneses perpreten la terrible matança de civils als camps de refugiats palestins de Sabra i Chatila.
1987: esclata la lluita popular de la intifada als territoris il·legalment ocupats per Israel de Gaza i Cisjordània.
1988: la OLP i les altres forces palestines proclamen un estat palestí fundat en les resolucions de les NNUU, acceptant implícitament la partició de Palestina i l’existència d’Israel.
1993: els acords parcials de pau entre Arafat (OLP) i Isaac Rabin (Israel) permet la instal·lació de l’Autoritat Nacional Palestina a les zones autònomes de Jericó i Gaza. Sembla guanyar terreny la fórmula de “pau per territoris”.
1997: la derrota dels laboristes i l’ascens al govern israelià dels ultraconservadors Benjamin Netanyahu i Ariel Sharon (1928-) aturen el procés de pau, i esperonen l’esclat de la segona intifada. Amb els suport dels EUA Israel inicia una política d’assassinats “selectius” de líders palestins, enderrocament de les cases de les seves families, i expulsió o encerclament de poblacions amb l’aixecament d’un mur de separació entre Israel i Palestina seguint una frontera unilateralment decidida. El corrents islàmics de Hamàs guanyen cada vegada més suport entre els palestins.
Matança de Sabra i Chatila (1982) Intifada palestina (1987) néo-colonialisme: les intervencions militars dels EUA a l’Amèrica Llatina • • • • • • • • • Les històries de la descolonització posteriors a la IIGM acostumen a deixar al marge l’Amèrica Llatina, atès que aquests països ja havien assolit formalment la independència (1808-1898). Però la llarga llista d’intervencions directes o encobertes dels EUA fan palès el néocolonialisme que han practicat al seu “pati del darrera”.
1946: comença a funcionar a Panamà la tristament cèlebre Escuela de las Américas, on es formaren tots els militars que imposarien més endavant les dictadures a Brasil, Argentina, Uruguai, Xile i l’Amèrica central.
1952: Fulgencio Batista (1901-1973) imposa la seva dictadura a Cuba.
1954: la CIA dóna suport al cop d’estat contra Jacobo Árbenz (19131971) a Guatemala, que inicia la sagnant dictadura que causarà 150.000 morts en 40 anys.
1961: els EUA intenten sense èxit envair Cuba per la Bahía de los Cochinos (playa Girón). La CIA organitza un cop d’estat contra el president d’Equador José Maria Velazco Ibarra (1893-1979) per ser massa conciliador amb Cuba.
1964: un cop d’estat dels militars contra el president de Brasil João Goulart (1918-1976), que volia impulsar una reforma agrària i nacionalitzar el petroli, instaura una sagnant dictadura.
1965: els EUA envien soldats a combatre l’aixecament popular a la República Dominicana que cercava restaurar al president progressista Juan Bosch (1909-2001) que havia estat destituït per un cop d’estat.
1966: els EUA envien soldats i assessors a Guatemala per ajudar la “contra-insurgència” del govern dictatorial contra la població indígena.
1967: els EUA envien soldats i assessors a Bolívia per ajudar el govern a capturar Ernesto Che Gevara (1928-1967) i la seva guerrilla.
Fulgencio Batista Jacobo Árbenz João Goulart néo-colonialisme: les intervencions militars dels EUA a l’Amèrica Llatina • • • • • • • 1973: un cop d’estat acaba amb la democràcia a l’Uruguai.
Amb el suport de la CIA i l’ambaixada dels EUA el general Agusto Pinochet Pinochet enderroca el govern de Salvador Allende (1908-1973) a Xile, i posa en marxa la política repressiva consistent a detenir, torturar i assassinar milers de “desaparecidos”.
1976: els militars argentins donen un cop d’estat i apliquen el sistema repressiu dels “desapareguts”. S’estima en unes 50.000 les persones “desaparecidas” a l’Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile.
Salvador Allende 1980: els EUA envien soldats i assessors a El Salvador a entrenar els “esquadrons de la mort” per lluitar contra el FMLN.
L’arquebisbe Antonio Romero és assassinat pels esquadrons a la mateixa església on denunciava la repressió que causà unes 35.000 víctimes.
1981: els EUA entrenen a Hondures les forces de la “contra” per enderrocar el govern del Front Sandinista a Nicaragua. El “desaparecidos” general panameny Omar Torrijos mor en un accident aeri (que es “esquadrons de sospita un atemptat de la CIA).
la mort 1983: 35.000 marines envaeixen l’illa de Granada per donar suport a un cop militar contra el dirigent socialista Maurice Bishop (1944-83) que fou assassinat.
1989: els EUA envaeixen Panamà per deposar el dictador Manuel Noriega, abans protegit seu.
2000: amb l’anomenat Plan Colòmbia per combatre el narcotràfic els EUA intervenen a la llarga guerra civil d’aquest país al costat Maurice del govern conservador i els seus “esquadrons de la mort”.
Bishop Un balanç de la descolonització: 1.
2.
3.
4.
5.
El colonialisme va deixar en herència unes fronteres polítiques sovint artificioses o sense gaire legitimitat per a les poblacions locals, amb unes societats civils i unes cultures nacionals poc estructurades, o fins i tot per construir. Això va facilitar l’esclat de conflictes ètnics i/o religiosos a l’interior de molts dels països descolonitzats.
La manca de recursos i la difícil legitimació dels nous governs tendiren a retroalimentar-se, i a generar en força casos Estats febles amb governants corruptes i propensos al militarisme, incapaços de jugar el paper cabdal que han tingut històricament les polítiques públiques per sortir de l’endarreriment econòmic i el subdesenvolupament humà.
Les estructures de poder de mercat, i el paper de les institucions econòmiques internacionals (l’FMI, el Banc Mundial, i el GATT ó després l’OMC), han configurat un ordre econòmic internacional on els països pobres dependents de les exportacions d’un petit ventall de productes primaris s’han trobat sovint atrapats en uns termes d’intercanvi i unes barreres comercials desfavorables.
La política de blocs de la Guerra Freda va atiar molts dels conflictes preexistents, o els novament generats per la fallida dels nous Estats i la corrupció política, per tal de garantir-se cada superpotència l’accés a recursos naturals estratègics (petroli, diamants, or, cobalt, coure, etc.).
Els nous països tenien poblacions molt joves en societats molt patriarcals, amb alta natalitat i mortalitat infantil, una baixa esperança de vida, i on la transició demogràfica estava per fer.
Qualsevol reducció de la mortalitat comportava a mig termini una acceleració del creixement de la població –com ja havia passat abans als països rics—, fins que la reducció de la fecunditat permetés tancar la transició demogràfica. Aquest augment poblacional tendia a multiplicar tots el problemes generats per la pobresa, sense que la sortida d’emigrants pogués jugar el paper que les migracions intercontinentals havien tingut un segle abans a molts països europeus.
• Gairebé a tot arreu –excepte a l’Índia— el resultat foren diverses “dictadures modernitzadores”, d’esquerres o de dretes, amb un règim polític autoritari de partit únic. Només en acabar la Guerra Freda, a les acaballes del segle XX, hi ha hagut un avenç del pluripartidisme i les eleccions lliures (no sempre netes, ni tampoc respectades).
...