Tema 1. 3. Una pau amb importants conseqüències polítiques (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 02/10/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1. 3. UNA PAU AMB IMPORTANTS CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES La preponderància soviètica en la delimitació del mapa mundial de postguerra A la Conferència de Casablanca (2/1943), els aliats acordaran la rendició sense condicions dels enemics. Fa poc que hi ha hagut la victòria dels russos a Stalingrad, de manera que ells no hi participen.
A les conferències de Moscou (10/1943), Teheran (11-12/1943) i Quebec (8/1944) es prengueren decisions sobre el futur d’Alemanya. Al mapa, Alemanya és partida en quatre, però França no s’incorporarà la seva part pertinent fins a la Conferència de Ialta, un cop s’ha alliberat parit l’agost del 1944. Qui va pressionar per a afegir França va ser Churchill amb la intenció que fossin més països del bloc capitalista en el context de la Guerra Freda. Quant al territori dels soviètics, hi ha un tros ratllat, el qual donaran a Polònia. Es van fer fora d’Alemanya uns dos milions de persones.
A la Conferència d’El Caire (11/1942), es decidí expropiar al Japó tots els territoris ocupats. Japó hagué de pagar diverses compensacions.
A la Conferència de Ialta (2.1945), Stalin proposà una modificació de les fronteres d’Europa oriental en benefici de l’URSS. S’ha retret a les forces aliades haver estat massa febles davant l’URSS permetent aquest moviment de fronteres. De totes maneres, s’han de tenir altres consideracions: l’ajuda russa havia estat molt rellevant per a guanyar la guerra.
Hi va haver provisionalitat en els acords adoptats a les Conferències aliades. Creien en la improvisació pel que fa al repartiment de fronteres i moltes tasques pendents no van quedar resoltes.
A la Conferència de Postdam (7/1945) s’adoptaren els acords finals sobre les remodelacions del mapa europeu. En el mapa, la Polònia de l’etapa d’entreguerres correspondria al terreny de la suma entre el gris més clar i el més fosc. El territori reivindicat i ocupat per Stalin és el color clar. Aquest últim se’l va quedar la URSS després de la guerra. La Polònia d’avui en dia correspon al color gris mitjà i al territori d’enmig. En principi, tot era provisional i els polonesos no van estar gens satisfets. Un cop fet el repartiment, però, tampoc no ho volien tornar a canviar, i només els soviètics els podien garantir que no mourien més fronteres. De fet, els polonesos no van acceptar definitivament la unificació fins que les fronteres d’Alemanya van ser fixes, els anys 1990.
L’URSS mantingué els territoris que s’havia annexat durant la Guerra. Al mapa, els territoris en negre són els absorbits per la URSS.
Després de la guerra, a la Conferència de París (11/1945-7/1946), s’adoptaren acords sobre les reparacions dels vençuts essent l’URSS l’aliat més exigent. El més rellevant és el fet que la majoria dels aliats occidentals van prescindir de demanar declaracions. Alemanya Occidental i Itàlia van haver de pagar moltes reparacions. La segona potència que més va reclamar fou França.
La recerca de garanties supranacionals per a la pau En el context de guerra ja es va parlar de buscar garanties de pau. La Carta de l’Atlàntic (1941) reclamava un sistema de seguretat general permanent, que es convertiria més tard en la ONU: “en espera de poder establecer un sistema de seguridad general, amplio y permanente”. Es donen instruccions de com volien gestionar els països després de la postguerra. Moltes coses demanades a la carta, però, no foren respectades. S’intueix que cal anar cap a la recerca d’un tipus de democràcia liberal diferent, que inclogui un estat del benestar.
L’ONU tenia com a finalitat garantir la pau i evitar noves guerres. Deixa clar que la llibertat no és només votar. No es tracta només d’evitar la guerra, sinó garantir el progrés econòmic i social de tots els pobles.
Un altre element important és la idea que no n’hi ha prou en establir els comportaments en la guerra segons si eren il·lícits o no, sinó que es criminalitza la guerra.
L’operativitat de l’ONU ha estat (i és) objecte de controvèrsia. Els temes vinculats a la guerra i a la pau són objecte de debat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Perquè una decisió es pugui aprovar, cap dels membres permanents ha de votar negativament, cosa que posa molts d’obstacles a la presa de decisions: hem de tenir en compte que aquests membres són Estats Units, Gran Bretanya, França, la Xina i Rússia, molts dels quals tenen el poder nuclear en les seves mans. A més, els únics que realment hi paguen una quantitat considerable mitjançant la qual l’ONU és dependent són els Estats Units.
L’imperatiu de reformar l’ONU encara no s’ha realitzat. Fred Halliday fa una crítica dels problemes que s’hi presenten, preguntant-se fins a quin punt és lícita la política antiterrorista que la organització presenta. Fa referència a la guerra d’Irak, la intervenció a la qual no va aprovar el Consell de Seguretat, i també a l’incompliment de les normes per part dels EUA.
Les estimacions de persones desplaçades després de la Segona Guerra Mundial oscil·len entre onze i vint milions: exiliats, soldats, habitants de territoris ocupats, les dones “consol”, treballadors forçats polonesos. Molts presoners de guerra foren tancats als gulags.
El setembre de 1944 vivien 7.847.000 estrangers a Alemanya –la majoria contra la seva voluntat–, que representaven el 21% de la mà d’obra del país. A Ialta, els aliats acordaren el retorn dels desplaçats als seus països d’origen, però molts no volien tornar. Milions de persones van fugir de l’exèrcit roig a l’Europa de l’Est. El retorn va ser particularment traumàtic pels jueus. Sovint no van ser ben rebuts.
Es crea la UNRRA (Administració de les Nacions Unides per l'Auxili i la Rehabilitació). L’objectiu era assistir a les víctimes de guerra en els territoris ocupats. És prèvia a la creació de la ONU. L’UNRRA repatrià més de sis milions de desplaçats. El 1946 hi treballaven unes 25.000 persones.
Al final de la Guerra, 13 milions de nens havien quedat orfes. Es parla dels “tresors d’Itàlia”, nens abandonats o orfes durant la Segona Guerra Mundial a Itàlia. Per la radio es comunicaven el nom dels identificats per veure si trobaven els seus familiars.
L’UNRRA proporcionà ajut humanitari en espècie i reconstrucció i rehabilitació d'infraestructures per cobrir les necessitats bàsiques de la població. Actuà també a la Xina. S’ha denunciat de malversació del seu ajut per part del govern del Kuomintang.
El 1947 les tasques de l’UNRRA van ser assumides per l’Organització Internacional pels Refugiats (IRO), que va ser reemplaçada el 1952 per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (UNHCR). És l’herència de la UNRRA.
Els judicis pels crims perpetrats durant la guerra –si bé controvertits–, impulsaran el desenvolupament del dret humanitari. Per exemple, els grans criminals de la guerra, del nazisme, no els podrà jutjà un tribunal penal internacional. Avui en dia en tenim un, però es va crear acabada la Guerra Freda. Com a substitut, en aquell moment es va crear un tribunal penal militar.
De totes maneres, hi ha alguns avenços: abans de la Segona Guerra Mundial, només estaven qualificats com a crims internacionals actuacions il·lícites en context de guerra (per exemple, no es pot bombardejar arbitràriament població civil); en canvi, a Nuremberg es criminalitzarà la guerra com a tal i es reconeixeran els crims contra la humanitat. És un intent d’ampliar aquesta jurisdicció internacional, vista amb molt d’escepticisme per part de les dues grans potències. Així mateix, si un contradiu els drets humans, encara que ho faci per a complir les ordres del seu govern, serà considerat culpable igualment, sigui menor o major la seva condemna. Es jutgen uns crims durant els quals encara no existia la legislació. (Cita Churchill). Un possible problema era que només es jutjava un bàndol.
El Tribunal Internacional de l’Extrem Orient a Tòquio (1946) també tingué elements polèmics, com la concessió d’immunitat a la família imperial després dels crims a la Guerra del Pacífic. De fet, l’emperador era molt respectat a tot el Japó i la seva presència no hauria estat molt alterada al seu país.
Després de la Guerra, molts països s’adonaren que l’abast de la col·laboració havia estat immens. Es va acordar que cada país jutjaria els seus propis criminals, tret d’aquells que es consideraven globals. De totes maneres, aquest fet es refredà en el context de la Guerra Freda. A Itàlia, el 1945 fins i tot hi haurà una amnistia. Així, la repressió contra els col·laboradors fou intensa en els primers moments, però de duració breu.
La Declaració dels Drets Humans ha inspirat els esforços nacionals i internacionals per a protegir els drets i llibertats fonamentals.
De l’auge de les esquerres al predomini demòcrata cristià en la política europea occidental dels anys 50 Cal destacar la inestabilitat a Europa. La situació tant econòmica, com política a l’Europa de la postguerra era caòtica: manca d’energia, d’aliment, caos monetari, racionament, etc. Així, hi havia por que la crisi econòmica pogués actuar com un element desestabilitzador de la política de postguerra i, per tant, hi hagués atracció pel comunisme.
Això porta a que s’exclogui la idea de canvis revolucionaris. En la majoria de països de l’Europa occidental ocupada, després de la guerra es reivindicaven reformes profundes, però no la revolució, no al desordre. La resistència es va veure abocada a la dissolució: hi ha una idealització del paper de la resistència, una identificació amb aquesta, però per altra banda se la fa desaparèixer, no és vista com una opció política a la postguerra. Es creuen en les democràcies cristianes, les quals no havien col·laborat amb el nazisme. Molts dels líders que sorgiran als diferents països havien estat empresonats, de manera que a Europa es produeix un cert gir cap a l’esquerra.
La reconstrucció d’Europa es fundà en un oblit de les responsabilitats en el passat immediat. Es parla d’una amnèsia col·lectiva que fa possible la “sorprenent recuperació d’Europa”. No és fins més tard que aquesta recuperació comença a donar signes de feblesa.
S’estengué un molt ampli consens que el model polític havia de ser la democràcia pluralista, que calia legitimar. Hi havia d’haver un equilibri entre drets socials i individuals.
No fou fins aleshores que a Itàlia, França i Bèlgica, les dones, per fi, aconseguiren el vot. Tanmateix, ben aviat es tornà als papers de gènere tradicionals. A una enquesta feta a França en aquell context amb la pregunta “Està a favor del dret a vot de les dones?” es veu que és relativament notable encara la diferència entre homes i dones. Hi havia campanyes que asseguraven que l’ideal era la dona que romania a casa i esperava que l’home tornés.
Predominaren de les coalicions de centre-esquerra en els primers governs de la postguerra a Europa.
Els partits democratacristians tingueren una gran influència en els governs de l’Europa occidental dels anys 50 i primera meitat dels 60. El pla Marshall donen instruccions als comunistes de no participar a acords amb altres partits liberals. Resumidament: El model de la “nova” democràcia de postguerra a Europa occidental: 1) Refermament de l’autoritat de l’Estat-nació 2) Supremacia dels parlaments com a institucions indispensables del sistema polític democràtic.
Democràcia “consociacional”, principalment catòlics, socialistes, liberals 3) Cultura parlamentària on la legitimitat deriva de la voluntat del poble però no es exercida pel poble, “democràcia governada”, “govern d’experts” 4) Democràcia basada en estructures de participació popular limitades i controlades. Cultura de participació ciutadana limitada: s’acaba amb el vot 5) Es recolza en definicions de llibertat individualistes i essencialment negatives desenvolupades per liberals anti-comunistes i propagades per organitzacions de propaganda de la Guerra Freda.1 Les polítiques econòmiques estatals de postguerra s’orientaren cap a la planificació. La democràcia havia de recuperar el seu atractiu. Cal que sectors que l’estat considera clau siguin nacionalitzats.
Es pensa el desenvolupament de l’Estat del benestar, que serà unificador. Es vol donar més força a la classe mitjana, considerada el puntal de la democràcia. Cal destacar la contribució del Pla Marshall a la recuperació europea.
L’auge de la classe mitjana a l’Europa occidental de postguerra va ser clau. Per exemple, A Gran Bretanya, sorprenentment, els laboristes de Clement Attlee derrotaren de manera contundent als conservadors de Churchill en les eleccions del 7/1945. Els laboristes doblaren els vots a causa de la demanda social. Quan estan en via de creixement, perden.
Durant el seu govern, s’havia establert la seguretat social més amplia del moment. L’informe Beveridge serví de fonament per a la construcció del Welfare State britànic –medicina, pensions, ajuts familiars, jubilació, atur, educació-, la més ambiciosa de l’Europa de postguerra. En el canvi amb els conservadors es faran poques modificacions fins als 1980s, amb el govern de M. Thatcher. Les nacionalitzacions banca, mineria, transport públic, empreses de subministraments públics...-, ocuparen un lloc clau en el programa del govern laborista britànic.
En el context de la Guerra de Corea, els conservadors britànics retornaren al govern el 1951 i dominaren tots els governs fins al 1964.
A Itàlia, Després de la Guerra, el líder del Partit Comunista Italià Palmiro Togliatti optà perquè el seu partit s’integrés en el sistema parlamentari. El 1947, el PCI –el partit comunista més exitós d’Europa occidental-, tenia molts més afiliats que no els partits comunistes de Polònia o Iugoslàvia.
Alcide de Gasperi, líder democratacristià i decidit europeista, encapçalà els governs italians entre 1945 i 1953. La democràcia cristiana encapçalà tots els governs d’Itàlia fins a la fi de la Guerra Freda. El llegat institucional feixista, que havia posat grans sectors de l’economia sota supervisió de l’Estat, es mantingué en la seva majoria intacte després de la Guerra.
1 CONWAY, Martin. “Democracy in Postwar Western Europe: The Triumph of a Political Model”, European History Quarterly 32, 1, 2002, pp. 59-84 A França, Charles De Gaulle, que encarnava el mite resistent, va ser el polític més influent de la França de Postguerra. Inspirà el gaullisme, que defensa el lideratge internacional de França i encara ho és avui en dia. El 1946 sortí del govern. S’inicià la Guerra d’Algèria i els francesos s’hi aferraren. Va fer una mena de cop d’estat el 1958, canvià la constitució i va governar fins el 1969. Acabà concedint la independència a Algèria.
En les primeres eleccions celebrades després de la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista Francès va ser el més votat de tots els de l’Europa occidental. A França, es nacionalitzà Air France, el Banc de França, empreses d’assegurances i de subministraments públics, mines, indústries de munició, fabricació d’avions i la Renault. Una cinquena part del capital industrial passà a mans de l’Estat.
Poc després de la derrota a Indoxina, la sagnant Guerra d’Argèlia (1954-1962), portà França al límit de la guerra civil.
Els “radicals anys seixanta”, les lectures del maig de 1968 i el naixement de la “nova esquerra” La Revolució de maig del 1968 a París expressà l’emergència d’una nova força política a Europa occidental, la “nova esquerra”. No són comunistes tradicionals: tenen un ventall força ampli. Sí que donen suport al es idees marxistes, però les plantejaran d’una altra manera. Reivindiquen les llibertats individuals i la política més enllà de les urnes.
Hi ha una gran rellevància en el canvi generacional. Hi ha molts joves preparats, amb molta més informació, però més insegurs. Tenen moltes inquietuds, però viuen sense un pla, per la qual cosa el moviment va quedar en no-res i es parla de “La dècada de la Teoria”.
La “nova esquerra” reflectia la contestació d’estudiants i intel·lectuals als aspectes repressius del model polític associat al “miracle econòmic” i l’estat del benestar. Els estudiants se sentien exclosos de la presa de decisions i del poder i es declararen oposició “extraparlamentària”, traslladant la política al carrer.
L’antiga esquerra i la “nova esquerra” no són el mateix: la segona critica l’autoritarisme tant d’un bàndol com de l’altre.
Hi hagué altres reivindicacions més enllà de les polítiques. La llibertat sexual fou una de les reivindicacions de la “nova esquerra”. El maig del 1968, no atorgà cap paper de lideratge rellevant a les dones, ni abordà les diferències de gènere, tanmateix, donà impuls a la segona onada del moviment feminista.
El maig de 1968 no fou un fet isolat de França, hi hagueren protestes estudiantils a altres llocs del món: Alemanya, EEUU, Itàlia, Mèxic, Praga... A Alemanya, la joventut radical del 1968 denuncià el silenci sobre el passat nazi i la complicitat en aquest d’Occident. És per això que el moviment va ser fins i tot més seriós que a França.
Hi ha diversos debats sobre com interpretar la revolució del 68: realment, eren uns simples nens? Arran d’aquest, sorgirien moviments pacifistes i ecologistes, i molts partits canviaran estratègies i adoptaran certes característiques d’aquell moment.
...