Capítol 3 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Tema 3: Participació política En aquest capítol examinarem una sèrie d’activitats molt diverses que se solen englobar sota la denominació de participació política.
3.1 Mode de participació política El seguiment que assoleixen les activitats de participació política és desigual i depèn dels països i del moment. L’activitat de participació política més estesa socialment sol ser –de llarg- el vot. Activitats també força esteses serien les que tenen amb la comunicació política o la creació d’opinió ( debatre amb amics, enviar un SMS a un programa de TV, trucar a la ràdio, etc.). En la zona intermèdia apareixen algunes activitats relacionades amb les campanyes electorals i també les activitats anomenades de contacte ( per exemple posar-se en contacte amb els polítics).
Sembla clar que la pauta subjacent a aquesta ordenació té a veure amb l’esforç que comporta cada una de les activitats de participació: les més exigents ( mobilització organitzada, candidatura..) tindrien menys acceptació, mentre que les més confortables ( acceptació, comunicació...) serien més freqüents.
Aquesta ordenació es troba a la base de l’anomenada “piràmide de Milbrath”. D’acord amb aquesta, en la base de participació política hi hauria el mode més àmpliament seguit: el vot. Per sobre el vot hi haurien els modes de participació menys àmpliament seguits, com per exemple, campanya i comunicació. La piràmide de Milbrath també mostra que la participació política és acumulativa: els ciutadans que s’impliquen en les activitats més exigents també duen a terme les altres.
Un dels corol·laris és que en tota societat hi ha ciutadans molt actius políticament, que efectuen tot tipus d’activitats. Són els que Milbrath anomena “gladiadors” que no superen el 10 % de la població. La gran majoria de ciutadans ( 60 %) són els que ell denomina espectadors; ciutadans que de tant en tant realitzen alguna activitat poc exigent. I finalment, un 30 % dels ciutadans que són “apàtics”: ciutadans que no efectuen cap altra activitat més que votar molt ocasionalment.
La hipòtesi de la participació acumulativa sembla raonable. Però la investigació empírica ha mostrat que no es verifica en el mon real. Segons Verba i Nie, les activitats estan agrupades en grans conjunts d’activitats similars que ell anomena “modes de participació”, els diferents modes de participació no són acumulatius, sinó que, fins cert punt, són alternatius. La gran majoria de ciutadans s’especialitzen en un mode i ignoren la resta. Es cert que hi ha certs solapaments entre modes de participació. És a dir, sí que hi ha ciutadans que compaginen dos o tres modes, però són la minoria. La gran majoria de ciutadans s’especialitzen. També hi ha una excepció a aquesta visió: el vot seria una activitat comuna a la majoria de ciutadans amb certa independència del mode de participació en que s’hagin especialitzat.
La controvèrsia sobre quins son els modes de participació realment existents és inabastable. Alguns modes de participació que han estat proposats per diferents autors en diferents moments són: vot, comunicació i creació d’opinió, campanya, contacte, consum polític, donacions econòmiques, mobilització organitzada, activisme en partits, activitats comunitàries, candidatura, etc. A finals dels anys setanta, els estudis sobre participació política incorporen nous modes de participació que tenen a veure sobretot amb la protesta i la violència política. A partir d’aquell moment, va fer fortuna una nova tipologia: la que diferencia la participació convencional de la no convencional. En la participació convencional, hi incloem aquelles activitats que són ben vistes per la gran majoria de la ciutadania perquè son congruents amb la cultura política dominant. En canvi, en la participació no convencional, hi incloem activitats de protesta, activitats que qüestionen el sistema polític vigent o, senzillament, activitats que són mal vistes per la cultura política dominant.
3.2 Participació electoral La participació electoral és la més estesa entre la majoria de la població de les democràcies occidentals.
Perquè alguns ciutadans voten i altres s’abstenen? Les causes de participació electoral tenen a veure amb la posició individual de l’individu, amb els seus valors i amb el context electoral en el que se celebren les eleccions.
Abstenció electoral i posició social. Les variables que més influeixen en que un ciutadà voti o s’abstingui són el nivell d’estudis , l’edat i el nivell de renda. Respecte els estudis, les dades mostren que els ciutadans amb menys estudis acaben patint una abstenció molt superior, mentre que els que tenen estudis universitaris solen exhibir percentatges d’abstenció molt més baixos. Respecte a la renda, les dades també mostren habitualment una abstenció més alta en els grups de menor nivell de renda. I respecte a l’edat, les dades mostren que els més joves són sempre un col·lectiu molt abstencionista a tot arreu. Cap als trenta anys, l’abstenció comença a davallar de manera continua fins la jubilació, aproximadament. A partir dels 65 anys, aproximadament, l’abstenció torna a remuntar de manera molt ràpida, de manera que els majors de 85 o 90 anys poden arribar a exhibir percentatges d’abstenció tan alts com els grups d’edat més joves. Aquesta pauta de l’abstenció en forma de U és universal a tot arreu on s’ha estudiat. Respecte a la relació amb abstenció i gènere, en les democràcies avançades actuals, no hi ha diferències significatives entre els percentatges d’abstenció d’homes i dones. No obstant això, cal subratllar que això no ha estat sempre així i que continua no sent-ho en molts països en desenvolupament. En aquests dos escenaris, l’abstenció femenina és molt superior a la masculina.
Abstenció electoral i valors polítics: L’escola de Michigan subratlla la importància dels valors explícitament polítics en el procés de causació del comportament polític. El llistat de valors polítics: interès per la política, eficàcia política, legitimitat del sistema democràtic, identificació amb un partit i ideologia esquerra-dreta.
De tots ells, l’escola de Michigan va subratllar especialment la influència que l’interès per la política exerceix sobre l’abstenció. Els ciutadans interessats per la política voten més sovint perquè tenen més coneixements sobre política i, sobretot, perquè tenen més motivació per fer-ho. En segon lloc, l’eficàcia política també té una influència sobre l’abstenció. Creure en la capacitat d’un mateix per comprendre i actuar en política, com també creure que aquesta actuació tindrà conseqüències sobre la realitat política, és una motivació evident per votar. En tercer lloc, la legitimitat del sistema democràtic també és antecedent clar de l’abstenció. En quart lloc, també s’ha estudiat a bastament la influència que exerceix sobre l’abstenció la identificació amb un partit. A diferència del que mostrava el capítol 2, la direcció d’aquesta variable no influeix significativament sobre l’abstenció. En canvi la intensitat de la variable sí que hi influeix. Es a dir, sentir-se molt identificat amb un partit fa que la gent voti molt sovint, ja que la identificació amb un partit aporta al ciutadà una motivació per a la participació.
Les dades mostren que ni els de dretes voten més que els d’esquerres ni viceversa. Al contrari, els més abstencionistes són els que se situen al centre, que probablement són els que menys intensament senten la seva ideologia. Per altre banda, en els dos extrems la tendència a l’abstenció torna a pujar, tot i que és una anomalia, és perquè hi trobem un alt percentatge de persones anti-democràtiques que solen abstenir-se.
La integració en la societat incrementa els contactes personals, exposa els individus als fluxos de comunicació i, finalment, marginalitat, condemnen al ciutadà a la incomunicació i, coma conseqüència, a l’abstenció electoral.
Abstenció electoral i context d’elecció: Una part de l’abstenció està propiciada pel context particular que es troben els ciutadans quan s’enfronten a la qüestió de votar o no fer-ho. Els estudis electorals han fet especial incidència en cinc qüestions contextuals: el vot obligatori, les facilitats especials per votar, la rellevància de l’òrgan que s’ha de elegir, l’acumulació d’eleccions i la competitivitat de la convocatòria.
Pel que fa al vot obligatori, sembla evident que és una mesura que pot propiciar una reducció de l’abstenció. També cal considerar que les facilitats especials per votar que es poden oferir als ciutadans: com més fàcil sigui votar, menys abstenció hi haurà. La rellevància de l’òrgan que s’elegeixi també exerceix una clara influència sobre l’abstenció. En les convocatòries legislatives, en les quals s’elegeixen els òrgans políticament decisius, l’electorat es mobilitza més que no pas en convocatòries municipals, regionals o europees en les quals s’elegeixen òrgans en poder reduïts. Per això les eleccions més importants de cada país s’anomenen “eleccions de primer ordre” mentre que la resta s’anomenen “ eleccions de segon ordre”.
La diferència entre l’abstenció d’unes eleccions qualsevol i l’abstenció en les eleccions de primer ordre s’anomena “abstenció diferencial”. L’acumulació d’eleccions també influeix l’abstenció. Quan en un país s’acumulen diverses eleccions consecutives, es produeix un cansament de l’elector que incrementa l’abstenció. Però això només passa quan les eleccions són consecutives: en canvi, quan l’acumulació d’eleccions es produeix un sol dia ( és a dir, quan són simultànies), llavors passa just al revés: l’abstenció disminueix en comptes d’incrementar-se. La reducció d’abstenció en eleccions simultànies es produeix per que la simultaneïtat augmenta la rellevància de la convocatòria.
Finalment, una de les qüestions que més influeix sobre l’abstenció és la competitivitat de la convocatòria. En aquelles eleccions on es preveu una victòria clara d’algun dels contendents, l’abstenció sol augmentar, ja que els electors tenen menys motivació per anar a votar.
En totes les influències que acabem de descriure es manifesta una motivació del comportament molt similar: aquelles situacions que incrementen els “costos d’anar a votar” augmenten l’abstenció; en canvi, aquelles situacions que incrementen “els beneficis d’anar a votar” disminueix l’abstenció. Semblaria que l’elector racional compararia els costos de votar amb els beneficis i només votaria quan els segons excedissin els primers.
3.3. Participació convencional Com hem dit més amunt, dins de la participació convencional incloem aquelles activitats que són ben vistes, congruents amb la cultura política dominant, no dirigides a qüestionar els sistema polític i que solen ser estimulades des de les institucions.
L’escàs activisme dels ciutadans europeus. Només un 4,6 % diu que està afiliat a un partit i només un 3,5% recorda haver-hi “treballat”. A la banda baixa, l’ afiliació està al voltant de l’1% a Espanya, Letònia, Polònia i Hongria. L’activitat de la campanya la trobem en la zona intermèdia: una mica més del 6% havien portat xapes o adhesius de campanya.
En canvi, destaca l’alt nivell de ciutadans que han fet alguna activitat comunitària: gairebé un 11 % dels entrevistats ha treballat voluntàriament en alguna organització aliena als partits polítics. Igualment, fins a un 12% s’ha posat en contacte amb algun polític o alt funcionari. En definitiva, en la participació política, els països escandinaus són els que tenen els percentatges més elevats.
Les diferències en la participació convencional que mostren els diversos països no son pas fortuïtes, sinó que són fruit de la diferent composició socioeconòmica i actitudinal de cada un. Tal com ja hem fet en el tema de la participació electoral, podem detallar quines són les variables ( socioeconòmiques, actitudinals o d’altra mena) que influeixen en la disposició a participar a aquestes activitats.
Pel que fa la posició social, s’ha demostrat rellevants el gènere i el nivell d’estudis: els homes amb un alt nivell d’estudis se solen implicar més en les activitats de participació convencional, especialment si són casats i tenen una vida social intensa. L’edat també és important. També el nivell de renda pot influir en la disposició a participar convencionalment, però només en algunes activitats. Pel que fa als valors polítics, l’interès polític i l’eficàcia incrementen la tendència a participar convencionalment, així com també a identificar-se amb algun partit i tenir una ubicació ideològica clara. Les variables de posició social, com ara el nivell d’estudis, són rellevants perquè proporcionen habilitats cognitives molt necessàries en l’activisme polític; per exemple, per processar la informació política. Aquestes variables també son rellevant perquè indiquen la quantitat de temps lliure de què disposa el ciutadà per dedicar-lo a altres activitats. Per exemple, els que tenen dificultats per a la mera subsistència material difícilment dedicaran part del seu temps a la participació política. La qüestió del temps disponible és interessant.
Per tot el que s’ha esmentat més amunt, la participació política sempre implica una certa discriminació: com que totes les activitats de participació requereixen certs recursos, els que disposen d’aquests recursos, participen; però els que no en disposen, es queden a casa. No totes les activitats són igualment exigents. Per exemple, les donacions econòmiques exigeixen un cert nivell de renda, però gairebé no requereixen temps; en canvi, l’activitat comunitària requereix molt de temps i poca cosa més.
Això farà que cada activitat discrimini un segment diferent de la societat i n’afavoreix un altre.
3.4. Participació no Convencional.
Durant els anys setanta es van incorporar a l’anàlisi politològica noves activitats de participació que es van anomenar “no convencionals” i que, fins llavors, havien estat ignorades per l’acadèmia perquè eren mal vistes per la cultura política dominant. Es tractava d’activitats que, en aquell moment, qüestionaven el sistema polític vigent i que tenien a veure sobretot amb la protesta política.
El primer mode de participació no convencional seria la protesta legal, com per exemple : la signatura de peticions, el boicot a productes comercials per raons polítiques, el boicot a actes aliens... El segon mode de participació no convencional seria la desobediència civil, com per exemple: l’objecció fiscal o militar, les tancades en edificis públics, les ocupacions d’immobles... Fins i tot, alguns politòlegs proposen un tercer mode de participació no convencional que anomenem violència política. Activitats de violència política serien: la destrucció del mobiliari urbà, l’agressió a persones, els enfrontaments amb la policia, i fins i tot, el terrorisme. Però no hi ha acord sobre si els actes de violència política es poden considerar participació política.
En primer lloc, destaca l’alt percentatge de ciutadans europeus que diuen haver signat alguna petició, que arriba al 18 %. També en aquest cas els països escandinaus són els més actius. En segon lloc, també és notable el percentatge de ciutadans que diuen haver-se negat a comprar determinats productes per raons polítiques, de manera que el boicot arriba gairebé al 13 %.
Pel que fa a la participació en manifestacions autoritzades, el percentatge de participants pel conjunt d’Europa es queda per sota el 6%. Comparada amb la resta d’activitats de protesta política, això la situa entre les activitats poc freqüents. Aquesta escassetat és perfectament explicable en termes d’exigència i de costos de l’activitat( tal com feia Milbrath): consumeix molt de temps, t’exposes que hi hagi aldarulls, etc.
Una vegada més, doncs, es produeixen especialitzacions entre països. El Regne Unit i Suïssa semblen haver-se especialitzat en formes toves de protesta política, malgrat que no mostren alts percentatges ni en manifestacions ni en participació convencional. França sembla haver-se especialitzat en les diverses activitats de protesta: tant les toves com les manifestacions. I Espanya sembla haver-se especialitzat únicament en manifestacions.
...