Comentari sobre "Amèrica no existeix", de Peter Bichsel (2013)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Llengua Alemanya
Año del apunte 2013
Páginas 3
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Llengua alemanya Michael Pfeiffer Laia Pujol Serra Subgrup 2 Comentari sobre Amèrica no existeix, de Peter Bichsel Per al comentari de text sobre el relat Amèrica no existeix de Peter Bichsel, em basaré en quatre punts o elements que he cregut convenient destacar: l’avorriment causat per la rutina, la relativització de la realitat, la identitat de les persones i el perquè creiem en el que creiem. Tanmateix, no només els tindré en compte per separat, sinó també relacionant uns amb altres a partir del text i amb una posterior reflexió pròpia.
En primer lloc, el tema de l’avorriment –el tedi com a conseqüència d’un dia a dia monòton– es troba ja en els motius que porten al rei a tenir un bufó. Tothom el tracta de la mateixa manera i ell se’n cansa perquè sempre és el mateix –aquest és el motiu principal pel qual els reis tenen bufons. Aquest rei en concret, el rei d’Espanya, el primer bufó que té li capgira les paraules, el segon unta les cadires amb mel i el tercer reia de les coses que ningú més reia, i a sobre d’una manera extravagant, fins i tot horripilant. Tot i així, el rei també se n’acaba cansant, dels seus bufons.
Aquesta idea ja apareix abans en el text, concretament en els següent passatge: La gent que viu a qualsevol altre lloc es pensen que Barcelona és una ciutat molt bonica, i la gent de Barcelona voldria viatjar a alguna altre lloc.
Dit d’una altra manera, tenir una cosa i a més a més percebre-la cada dia, podríem dir, mecànicament, fa que no siguem conscients del valor que té aquesta, de la seva importància, fins que ho perdem1.
D’aquí (de l’avorriment) es podrien extreure altres sentiments o emocions, com seria la curiositat o la diversió, i també conseqüències del mateix fet, com seria la necessitat de canvi. Aquesta idea aplicada al text vindria a dir que el rei demana un bufó, en primer lloc, per curiositat i tot seguit per diversió, però com que també acaba formant part de la rutina, l’avorreix i decideix canviar-lo per tenir-ne un altre.
En segon lloc també he volgut remarcar la relativització d’una idea, d’un saber, que inicialment es considera com a veritable en el text però que el personatge del Colombí 1 Potser quan es viatja no és només per viure una bella experiència a l’estranger, sinó també per recuperar el valor de casa teva.
1 Llengua alemanya Michael Pfeiffer Laia Pujol Serra Subgrup 2 acaba relativitzant, i és el de l’efecte de la rialla del bufó Joanet sobre la resta de persones (i en el fragment següent, també sobre els ocells): A mi no m’agrada gaire, la seva rialla, però els coloms continuen asseguts al cadafal; no els ha pas espantat; no troben horrible la rialla. Els coloms tenen una oïda molt fina. Cal que deixeu lliure en Joanet.
El tema de la veritat relativa està estretament vinculada, des del meu punt de vista, amb el fil central de la història, que seria el de perquè creiem el que creiem (que tractaré a continuació), ja que ens fa partícips (el mateix personatge que acabarà per començar amb la gran mentida segons el relat) d’una realitat subjectiva a cada ésser viu, en aquest cas concret, a cada persona si ho extrapolem.
En tercer lloc el tema de la identitat. A la vida real les persones ens definim segons la nostra professió a l’hora de presentar-nos; al conte, en part, també és així, sinó estereotipant els personatges (“el rei era rei, les dames eren boniques, [...]”). En Colombí, en canvi. Es dedica a negar totes les qualitats que els altres són, és a dir, si li preguntessin si pot córrer més qualsevol, si és ràpid, ell diria que no, que és lent. A més, després de la pregunta del rei “Què vols ser de gran, Colombí?” ell respon “No vull pas ser res, ja sóc alguna cosa, sóc en Colombí”. Dit d’una altra manera, que es defineix per se2.
Tot seguit, però, el rei li imposa una idea, una convenció a nivell social que no és essencialment necessària: li diu que cal que sigui alguna cosa, és a dir, que en Colombí no és res pel sol fet de ser en Colombí, serà alguna cosa per la seva professió. Llavors el rei li proposa de ser mariner i el noi surt corrent buscant terres. Després, quan torna afirmant que ha trobat terres, el rei li diu “Ja ets un home, [...] d’ara endavant et diràs Colom”: per tant, en Colombí no s’autorealitza –o no es realitza com a persona entre la societat– en la seva professió.
2 També es podria considerar que es defineix per diferència dels altres: tu ets llest, jo sóc ximple; tu ets fort, jo sóc feble... sóc en Colombí perquè no sóc tu.
2 Llengua alemanya Michael Pfeiffer Laia Pujol Serra Subgrup 2 Tractant-se d’una farsa, no obstant, s’ha convertit realment en Colombí en un home? S’ha convertit en algú dins d’aquest món? Des del meu punt de vista, l’autor està tornant en Colombí al que realment és, a ell mateix.
En quart lloc el tema central: sobre perquè creiem el que creiem. Quan en Colombí torna i diu que ha descobert noves terres està dient una mentida per evitar el càstig.
Amerigo Vespucci, però, va a comprovar-ho i contrasta la història del noi: afirma que és certa de manera que crea una relació de complicitat. Així es crea una veritat, una realitat, a partir d’una mentida.
L’home que explica el conte al narrador afirma, per tant, que Amèrica no existeix perquè és una invenció d’un nen per evitar un càstig. Es mostra, per tant, en una clara actitud escèptica: no creu res que no hagi comprovat personalment empíricament. Per consegüent, per què creiem el que creiem? Personalment crec que hi ha dos factors decisius: en primer lloc la pressió social, creure una cosa perquè tothom ho creu així; en segon lloc, perquè, mentre ningú no ens demostri el contrari, no tenim cap motiu per pensar que quelcom no és cert. Tanmateix, és possible saber alguna cosa del cert? I què és més important, saber la veritat o creure’t la mentida (tenint en compte la pregunta primera, és a dir, que la veritat no es pot trobar)? Aquesta pregunta deixaré que cadascú la respongui a la seva manera, ja que crec que amb l’intent de trobar-li una resposta no faria res més que imposar una idea errònia –ni que sigui dins del meu imaginari–, res més que buscar una veritat absoluta i universal. M’atenyeré als principis nietzschians: la veritat és el conjunt de totes les veritats i és impossible palpar l’existència metafísica absoluta, real o no.
3 ...