MALALTIA I HOSPITALITZACIÓ (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Enfermería - 2º curso
Asignatura Psicologia
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 30/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Malaltia i hospitalització

Vista previa del texto

LA MALALTIA I L’HOSPITALITZACIÓ 1. CONCEPTES BÀSICS - Què és la malaltia per nosaltres? o Alteració transitòria o permanent del benestar físic, psíquic, social i espiritual.
o Senyal de l’organisme que avisa a la persona de què alguna cosa en la seva vida no funciona adequadament.
Per tant, podem dir que és un estat potencial (no per tothom) de creixement personal que pot conduir a replantejaments importants de valors, canvis d’actituds i comportaments cap a un mateix i cap als altres.
En la malaltia intervé tot el què pensem, sentim… En anglès: DISEAS (malaltia orgània) || ILLNESS (malaltia en global). És important tenir en compte que la salut no només és l’absència de malaltia.
La malaltia és l’expressió física i mental d’un desequilibri entre el què pensó, el què sento i el què faig.
- Què comporta l’hospitalització? És un procés d’adaptació a una nova situación. Es viu diferent segons l’etapa de la vida en què estàs vivint.
Reflexions de l’article: - “Mantenir al pacient desinformat i tancar files respecte a la informació són dos maneres mitjançant les quals els metges limiten el poder i l’autonomia del pacient”.
- “El desconeixement del llenguatge hospitalari fa que la ignorància i la consciència d’aquesta que té el pacient sigui major fent que la persona es senti estúpida;… les critiques o busca d’aclariments es reprimeixen per la mateixa ignorància o bé per no ofendre al personal amb preguntes inoportunes” - Des del punt de vista del personal, el pacient té una imatge devaluada, i es considera que és una persona “incapaç o menor d’edat” que està allà per “ésser curat i no per curar-se”, és a dir, perquè “li facin coses i no per fer-les”  Depèn de la filosofia de vida, hi ha persones que són totalment dependents, que venen per ser curat, i no per curar-se.
HOSPITALITZACIÓ: - Aquesta va acompanyada per un problema de salut (és la part negativa) - Suport social - Desafiament a la capacitat d’adaptació de la persona  factor a tenir en compte en la recuperació (millor recuperació o pitjor recuperació).
Tenim moltes expectatives a l’hospital  acudim a l’hospital per tal de que algú ens curi.
Conseqüències d’estar hospitalitzat: - És un “paron” a la vida que implica molts canvis de rols.
- Implica la inserció en un medi desconegut (no és l’habitat on estem acostumats estar)  requereix un procés d’adaptació.
- Generació de sentiments d’ignorància (a què tinc, què hem faran...) - Exigència d’adaptació al medi hospitalari  la persona ha de canviar els hàbits acostumats ( a menjar a certa hora...) - Pèrdua d’intimitat i privacitat.
- Pèrdua del control de les activitats quotidianes i de les decisions habituals.
- Es perd com la identitat de la persona (desavaluació).
- Pèrdua de la independència.
- Poca informació per part dels professionals.
- Constantment el nostre paper de malalt ha de ser canviar degut els canvis de torns dels professionals.
- Separació de tot el marc social habitual (feina, família...) - Pèrdua del suport social (parcial – total) 2. FACTORS PSICOSOCIALS (persona – entorn) QUE INFLUEIXEN EN LES RESPOSTES DE LA PERSONA DAVANT LA MALALTIA: 1. Factors personals o Edat  jove, adult...etapes de la vida en què estàs passant.
o Sexe  Estudis que informen que les dones toleren millor la malaltia.
o Personalitat del pacient  Influeix en com s’ho agafarà aquell pacient.
o Capacitat d’adaptació  Una persona rígida mentalment (rutines molt marcades, li serà molt més difícil adaptar-se a la nova situació).
o Estratègies d’afrontament a l’estrès  Les maneres que cadascun s’ha elaborat personalment que sap que li funcionen per afrontar aquesta nova situació.
o Experiències prèvies  Millor resposta davant a la situació s’hi ha tingut experiències prèvies positives. Si són negatives la situació potser es complicarà més.
o Creences i valors personals i Significat de la malaltia  El què entenem per malaltia (càncer = mort). Té molta relació amb la religió, la cultura...La malaltia pot tenir diversos significats segons les persones:  Malaltia com a càstig (perquè creus que has fet alguna cosa malament, i la vida tu torna)  Malaltia com un guany (Perquè tothom estar per tu)  Malaltia com un enemic (lluitar contra el mal)  Malaltia com una amenaça (lluita contra la integritat)  Malaltia com un refugi (protecció)  Malaltia com un repte (per tal de superar obstacles i enfortir-nos).
o Nivell d’autoestima  Es construeix en el cicle de la vida, i no sola. Si no hi ha autoestima no tenim prou valor per veure’ns capaços de superar i afrontar aquella situació. Indefensió apresa  Pensar que per molt que provis allò no te’n en sortiràs de cap de les maneres. Ex: Anglès.
o Suport família i amics  Tenir una xarxa social de suport que amb optimisme ens ajuda, és un factor positiu.
o Habilitats per autocora  diferències entre persones aprensives, optimistes, ignorants....
2. Factors socioculturals (són els que tenen a veure amb l’entorn i amb la persona, amics, comunitat, cultura, religió, treball...) o Significat social de la malaltia  Aquelles representacions mentals que es fa la persona en funció de la comunitat en la que viu va lligada a prejudicis que la societat fa sobre aquella malaltia.
o Recursos de suport social dels que disposa  Resposta familiar i rol  La resposta familiar és la concepció que té la família sobre la malaltia. El rol que jo adopto a dintre la família és un determinant molt important. Nosaltres com infermers hem de veure la persona més enllà com un ésser físic.
 Amics xarxa de recolzament  connotació diferent a la família (expliquem coses que no expliquem a la família)  Recursos  (tant materials, com adaptar la casa d’una determinada manera per la nova situació, com personals, el què ens ofereix el sistema sanitari (grups d’autoajuda), amics, família...) o Situació laboral i econòmica  Hi ha zones que la sanitat és privada, i això és un problema per la gent que no s’ho pot permetre.
o Idioma  Li he explicat 10 vegades i no ho ha entès, o pensar “què em dirà la infermera si li torno demanar allò, ara que té tanta feina?” Els estudis diuen que el “creure amb” és un factor positiu davant la resposta d’afrontament de la malaltia.
3. Factors amb l’organització hospitalària (recurs social per excel·lència que recorrem en estat de malaltia) o Organització del centre  Com influeix  quines normatives i protocols segueix el centre (visites mèdiques, àpats, higienes...) o Condicions assistencials i terapèutiques  Si no hi ha més llits s’han d’estar els passadissos, i els estius per falta de personal (temes econòmics), es tanquen llits, i no es disposen de la majoria de recursos que en altres èpoques de l’any. Això també passa amb el material de les cures.
o Distribució arquitectònica  Com està distribuït, habitació individual o compartida...
o Actitud de l’equip de salut  Quina actitud tenen envers a nosaltres. Hem de ser coordinats, empàtics, hem de tenir confidencialitat i intimitat. És una de les variables més importants perquè la persona s'adhereixi el tractament .
o Confiança amb l’equip de salut  Quina confiança ens desperta un professional.
o Estat actual del pacient – preparació psicològica  Amb quin moment es troba la persona, la informació que li donem, i com l’estem acompanyant durant el seu procés.
4. Factors relacionats amb la malaltia o Tipus de malaltia  Malaltia aguda/malaltia crònica (normalment la gent afronta millor la malaltia aguda que la crònica. Moltes vegades en la malaltia crònica apareix el locus de control extern (faci el què faci no depèn de mi). El locus de control intern (el què passi depèn del què jo faci).
o Pronòstic  Actitud segons el pronòstic que tenim canvia. L’adherència d’un tractament costa menys si tenim una bona percepció de la malaltia.
o Seqüeles  cremades que ens destrueixen la cara, i donen lloc a una repercussió psicològica social. Conseqüències a llarg termini. Hi ha més por a què pot passar al futur, que no pas el propi dolor que tenim al moment.
o Mesures terapèutiques que requereix la malaltia  cirurgia, quimioteràpia...
o Grau de dependència que li crea la malaltia  diàlisis, diabetis (diàriament) o Dolor  potser molt limitant. Saber sempre quin tipus de dolor té en aquell precís moment.
3. RESPOSTES DE LA PERSONA DAVANT LA MALALTIA 1. Etapes del procés d’emmalaltir (tothom la viu diferent, però s’ha fet una classificació des del moment que apareixen els primers símptomes fins a (la mor, recuperació o cronicitat).
Schumann deia: o Experiència dels primers símptomes: Les persones veuen canvis en el seu estat habitual i a partir d’aquí veuen alguna cosa diferent en ells. Podem reaccionar de dos maneres:  Negació (no hi ha acceptació  això no em passa, no és res...)  Alerta (atent de com els símptomes van avançant).
Els signes que reben més atenció són: dolors pertorbadors, símptomes innovadors, dolor persistent, malaltia crònica preexistent.
o Acceptació del rol de malalt (quan acceptem que passa alguna cosa). La persona assumeix que està malaltia i és quan ho comencem explicar a la nostre xarxa  aquests ens ajuden a la presa de decisions. Quan començo a buscar una ajuda existencial és quan entro a la següent fase.
o Legitimització del rol de malalt: El malalt rep assistència mèdica i és quan es reconeix finalment la malaltia que apareix i passem a la següent fase.
o Contacte amb l’equip de salut o sistema sanitari: La persona busca un professional amb criteri autoritzat, que li informi sobre l’evolució, les implicacions que porta la malaltia, que li afirmi que té la malaltia i li faci un tractament. Passes a dependre de l’equip de salut.
o Rehabilitació i convalescència: Quan perdem el contacte amb l’equip de salut. Fase on la simptomatologia va desapareixent. Poden aparèixer les seqüeles. Aquí desapareix la simptomatologia, i passem a la fase de recuperació de l’estat de salut.
Però de vegades no podem recuperar totes les activitats habituals. La persona conviu amb les característiques cròniques.
o Recuperació de l’estat de salut: curació /cronificació. Hi ha gent que no li permet evolucionar. També depèn de la teva xarxa externa, suport, recursos...
2. Estils d’afrontament Afrontament: esforços intersticis i orientats a l’acció, siguin cognitius o afectius amb l’objectiu de manejar demandes internes i ambientals que posen a prova o accedeixen els recursos personals. Al ser valorats com a excessius per l’individu en relació amb els recursos de què disposa la persona.
Segons l’objectiu que hi ha darrera: o Afrontament actiu: orientat a solucionar un problema i la persona fa un afrontament actiu. Tenim possibilitat de canvi, i el busquem. Definim el problema, busquem informació i assessorament, valorar alternatives de tractaments i prenem decisions adoptant hàbits de vida saludables.
o Afrontament passiu: No veiem possibilitat de canvi. Tot el que fem es regular l’emoció que sentim. Jo no poso amb marxa cap estratègia, perquè no veiem cap possibilitat de canvi. Hi ha estratègies d’afrontament passiu que poden ser adaptatives  fer exercicis de respiració per combatre l’estrès.
Tipus d’afrontament: o Introversiu  persones aparentment tranquil·les, poc comunicatives i dificultat per les relacions interpersonals. Estil cognitiu de minimització dels problemes (com si no passes res), i es mostren indiferents davant de procediments mèdics que provoquen ansietat. Poc adaptatiu.
o Inhibit  persones tímides, insegures, sensibles a les crítiques amb tendència a sentir-se rebutjats i que es preocupen en excés el què els altres pensen d’ells. Sovint perceben la malaltia com a càstig. Poc adaptatiu.
o Cooperatiu o col·laborador  La persona busca suport, adopten un estat de regressió i una dependència infantil, segueixen totes les indicacions fil per randa, veuen la malaltia com un alleugement de les seves responsabilitats.
o Sociable  extrovertits i comunicatius. Veuen la malaltia com una estratègia per assegurar-se i aconseguir el suport dels altres.
o Confiat  Molt calmats, tenen molta por que no ensenyen. Estan motivats per recuperar la salut, i busquen una atenció especialitzada.
o Enèrgic  Tendència agressiva i dominant. Es neguen a acceptar el rol de malalt i s’afronten als reptes que suposa la situació. Solen atacar, i no superar.
o Respectuós  autocontrol, disciplina i serietat. Veuen la malaltia com una debilitat i pèrdua de l’autodomini (pèrdua del control). Provoca sentiments de culpabilitat.
o Sensible  individus emotius i imprevisibles. Sovint es queixen i manifesten tenir un historial erroni. Han nascut per patir.
3. Respostes psicològiques o Adaptatives  Porten a la persona a acceptar la situació. Persona participativa, presa de decisions, respostes al tractament. Locus de control intern, així ell pot prendre decisions.
Com més estratègies adaptatives més possibilitats de trobar suport, tant intern com extern.
o No adaptatives  Persona amb respostes inadequades que ocasionen més patiment a la persona i interfereixen al procés de curació. Ex: Rebuig del rol del malalt, Rrol del bon pacient (conducte bona per l’hospital, però no per la persona, la persona té unes necessitats que no està expressant. Solen ser persones molt passives i molt dependents de les que els cuiden. Es troben en indefensió (locus de control extern)) i retirada (quan la persona es sent desvalguda per afrontar la situació que el desborda  poden mostrar desinterès i simptomatologia de passiva . ) Moltes persones aprenen que han de tenir un paper sumis i obedient, sense distingir-se com a individu quan ingressa a un hospital. Els motius pel qual un malalt deixa de ser malalt per ser pacient són: La persona té la creença que el personal té molta feina i estan saturats, creença de que si es queixa és una conducte inapropiada, por a ser sancionada, sentiment de inutilitat, submissió que la persona fa a la cultura hospitalària –rol del bon pacient.
Mecanismes de defensa Recursos inconscients que usa la persona per fer front a situacions més o menys frustrants que generen ansietat, por, etc. amb l’objectiu que aquestes situacions no els facin mal.  ens fan sentir millor i són inconscients perquè responem al veure’ns atacats.
Regressió  la persona regredeix buscant la conducta infantil. Retorn a formes de conductes anteriors en el creixement evolutiu i que en el seu moment van resultar eficaces i genera una visió limitada i reduïda del mon  conseqüència de la immobilitat i aïllament propi que pot portar la malaltia. De vegades hi ha una conducte egocèntrica de la persona (Escassa col·laboració, fes-m’ho tot tu...) Quan la persona recupera la seva salut (independència)  va deixant la regressió i busca mecanismes de comportament més adaptatius.
4. IMPACTE EN LA FAMÍLIA Factors determinants de l’afrontament funcional o disfuncional de la família davant la malaltia: - Tipus, gravetat i temps de duració de la malaltia  malaltia crònica: plantejaments a llarg termini.
- Existència o no de dolor  Subjectivitat. Quan tenim una persona amb molt de dolor és una repercussió en la família (ansietat).
- Grau de dependència que suposa  Com més grau de dependència, + atenció de la família requereix i per tant, més repercussió familiar.
- Efectes sobre la vida de la persona i dinàmica familiar  M’he d’adaptar els seus horaris, deixar de treballar...Agafar un altre rol.
- Experiències prèvies  si són negatives no es mouran igual, i si són positives (optimisme)  Fa que l’afrontament sigui funcional o disfuncional.
- Edat i estat de salut del cuidador  Important el cuidador principal.
- Creences de la família  Segons les creences assumiran unes responsabilitats, decisions en situacions, col·laboracions...diferents.
Principals alteracions en la dinàmica familiar: - Augment del treball a casa (preocupacions, més despeses...) - Preocupació pels fills  repercussió i canvis de rols. La repercussió tant pels pares, com pels germans i avis.
- Preocupacions econòmiques - Afectació social  qui es queda a dormir, qui fa els àpats allà...
- Reaccions inadequades davant la malaltia  reacció de negació i reacció d’excessiva preocupació.
Habilitats de la família que afavoreixen un afrontament funcional: - Capacitat i motivació per aprendre (com ajudar en la malaltia, resoldre problemes, conèixer aquesta malaltia...) - Habilitats per satisfer les necessitats (espirituals, psicològiques, físiques, socials...tant de la pròpia família com la pròpia persona).
- Habilitats per a l’autoajuda  Buscar-la en un grau apropiat quan ho necessitem. Demanar ajuda  aprenentatge per tothom.
5. PROCÉS DE CURES - Valoració d’infermeria  L’hem de fer d’acord a les característiques del pacient, malaltia, i les situacions i problemes d’aquella persona.
 Factors psicosocials  Aspectes personals, socio-culturals, organització hospitalària i la pròpia malaltia.
 Estratègies d’afrontament de la persona  com aquesta respon davant aquella situació.
 Recursos i xarxes de suport  valorar quins recursos naturals té el pacient (família, amics) i els recursos organitzats que seria el sistema sanitari, els grups de suport...Nosaltres acompanyem al pacient (ajudar-lo) no ens impliquem emocionalment.
 Autovaloració de la infermera  actitud i sentiment que em desperta a mi. Sempre ens hem de valorar a nosaltres mateixes.
- Diagnòstics d’infermeria (d’acord amb la persona)  Dèficit d’activitats recreatives  relacionat amb l’hospitalització, estar sol, ambient monòton...Pèrdua de fer les activitats normals.
 Afrontament familiar inefectiu  problemes econòmics, falta de coneixement sobre les cures, separació familiar...
 Afrontament individual ineficaç  capacitat per posar amb marxa els recursos que jo tinc. Valorar els agents estressants i escollir adequadament les respostes habituals o utilitzar els recursos aliens. Una percepció inadequada del rol que tinc.
 Ansietat  Relacionat amb la por (què passarà)  Dolor  Malestar físic, psicosocial...
 Dol disfuncional  relacionat amb la pèrdua real o pèrdua de la funció corporal.
 Patiment espiritual  sistema de creences que tenim  Alteracions dels patrons de sexualitat  falta d’intimitat amb l’hospitalització.
 No seguiment del tractament  Relacionat amb la falta de sorpreses, falta de suport familiar...
 Aïllament social.
- Objectius  Han d’anar d’acord amb els diagnòstics:  Ajudar a la persona en el seu procés d’adaptació a la nova situació, promovent l’autocura i la independència  busquem que la persona trobi un locus de control intern.
 Ajudar a la persona i a la família en la cerca i utilització de recursos socials, proporcionant informació i vies de canalització adequades.  posar en marxa els recursos del seu voltant i que demani ajuda.
- Intervenció  Assessorament (informar)  Satisfer necessitats d’independència, és a dir entrenar-lo i ajudar-lo en habilitats d’autocura. Orientar sobre les xarxes socials, és a dir, donar informació.
 Suport (emocionalment)  acompanyar  ajudar a la persona i família amb tota la situació, tenint en compte que cada persona és diferent = hem d’individualitzar. Gran capacitat de preguntar i escoltar (comunicació afectiva)  conèixer millor les necessitats, habilitats...
SUPORT  Entorn terapèutic que facilita canvis i creixement personal.
- Facilitar l’expressió de sentiments, pensaments, pors...
- Reforçar positivament les habilitats d’autocura - Fomentar la participació activa per l’autocontrol i control del medi - Mantenir una relació terapèutica.
...

Comprar Previsualizar