Temari Complet. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Introducció a la criminologia
Año del apunte 2016
Páginas 63
Fecha de subida 06/04/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la criminologia Maria Figueras Bosch 1r trimestre Elena Larrauri INTRODUCCIÓ A LA CRIMINOLOGIA .
TEMA 1: OBJECTE D’ESTUDI DE LA CRIMINOLOGIA CRIMINOLOGIA ≠ CRIMINALISTICA ≠ DRET PENAL  Criminologia → estudia els comportaments delictius i la manera com la societat reacciona a aquests.
És una ciència social ja que obté els seus coneixements a través de la informació i anàlisi de la realitat de la delinqüència i el funcionament del sistema penal. Això comporta que les seves afirmacions s’han de basar en: Dades Evidencies sinó no serà coneixement sinó que serà opinió.
Investigacions  Criminalística → és la tècnica policial a través de la qual es resolen els casos de delinqüència i el delinqüent. Es centra en com van succeir els fets per tal de provar el delicte.
En comú tenen que les dos porten els seus coneixements als tribunals.
 Dret Penal → estudia les lleis i la aplicació d’aquestes, intenta reglamentar la realitat com ha de ser.
CRIMINOLOGIA o Estudia les causes del delicte.
DRET PENAL o Estudia l’aplicació de la pena a determinat delicte.
o o Extreu el coneixement mitjançant l’observació o Extreu de la realitat.
l’argumentació jurídica.
Ha d’aportar dades, no valors.
o el coneixement mitjançant No treballa amb dades, treballa amb lleis influides en valors.
o Treballa amb mètodes quantitatius.
o o Es interdisciplinari (reuneix les característiques o Utilitza mètodes normatius i discursius.
És dogmàtic, multidisciplinari.
de diverses ciències).
 Ciències forenses → disciplines auxiliars que composen la criminalista. Els investigadors forenses s’encarreguen de localitzar les evidencies que nomes son proves que es poden resoldre sotmetent-se a proves en el laboratori.
 Política criminal → són totes les mesures que s’apliquen per part de les institucions públiques o privades per tal de prevenir la delinqüència.
DELINQÜÈNCIA El concepte delicte té distincions entre la societat i les èpoques.
Dintre la delinqüència trobem diferents actes: - Desviació. → comportaments que la societat considera estranys, desviats de la normalitat. Ex: ser alcohòlic o drogoaddicte és un comportament desviat però no delictiu.
- Infracció. → no es un delicte consumir droga però si una infracció. Tractats per el sistema administratiu sancionador (posa multes i sancions) - Actes que infringeixen delictes o lleis penals.
Actes que si tenen una resposta del - Actes que tindran una conseqüència del delicte penal sistema penal El objectiu principal de la criminologia és:  PREVENIR DELICTES  DISMINUIR EL NOMBRE DE DELICTES Les categories legals són diferents a les categories criminològiques (violència de gènere no esta inclòs en el codi penal però s’utilitza en criminologia) Teories criminològiques Estudiar la delinqüència implica analitzar Delicte Víctima  TEORIES CRIMINOLÓGIQUES (Ta) o Cos de coneixement més sistematitzat (que segueix un sistema més estricte) de la criminologia.
o Intenta contestar a la pregunta → PER QUÈ ÉS DELINQUEIX? Un cop s’entengui el perquè es delinqueix és podrà prevenir mitjançant polítiques públiques de prevenció.
o Per poder realitzar una bona teoria criminològica:  Entendre la causa del delicte.
 Entendre la solució d’aquest.
o Objectiu → aplicar les teories generals a un grup particular de delictes que presenten característiques similars, la finalitat és explicar i prevenir aquest tipus de comportament.
o 1980 es deixen de fer teories criminològiques ja que es fa més popular l’estudi del delicte.
(relacionat amb tema 4) o Hi ha diferents tipus de teories criminològiques sociològiques.
- Escola de Chicago (1940) - Teoria de la associació diferencial (1947) - Teoria de la anomia (1950 + o -) - Teoria de las subcultures.
- Teoria del control (1965).
- Teoria del etiquetament.
- Criminologia critica.
- Teories integradores.
 DELICTES o Un grup d’acadèmics (analistes del delicte → es centren en: context i lloc) dels EEUU va afegir l’estudi del delicte a la criminologia.
o Se centra en conèixer les condicions puntuals que fan possible el delicte.
Porta a estudiar: - Les condicions necessàries que sempre han d’estar presents en els delictes.
- Canvis socials que faciliten el fet que es cometin delictes.
- Presa de decisions que incita a les persones a cometre delictes.
o La prevenció del delicte es basa en la reducció d’oportunitats → PREVENCIÓ SITUACIONAL  VÍCTIMA o L’estudi de les víctimes sorgeix a Europa en el 1980 amb les enquestes de victimització → es pregunta el numero de població que ha estat víctima d’un delicte encara que no l’hagi denunciat.
Les enquestes de victimització proporcionen informació sobre: - Delictes soferts.
- Factors de risc que faciliten que la persona sigui victimitzada.
- Relació de la víctima amb el delinqüent.
o Objectiu de les enquestes de victimització → prevenir o El sistema penal va veure la importància del paper de la víctima ja que gracies a aquest es podia condemnar als delinqüents i demostrar el delicte ja que aquestes anaven a denunciar a la policia i quedava constància d’aquest.
El fet que les víctimes vagin a denunciar té una importància instrumental ja que és un altre objectiu en els drets de les víctimes.
o Es va començar a estudiar les víctimes per 3 raons: 1. Perquè gracies a elles podien prevenir els delictes cap a elles.
2. Motiu instruccional → Si no s’estudien les víctimes i les ajudem, el sistema penal no posaria un càstig cap als delinqüents, es a dir, gracies a les víctimes obtenim informació instrumental.
3. Les víctimes tenen una sèrie de drets.
o El coneixement de les víctimes origina → victimologia vinculada a la criminologia. Un resum del que han descobert les seves investigacions criminològiques seria.
a) No hi ha una divisió en categories rígides entre víctimes i delinqüents, ja que molts delinqüents han estat victimitzats i a demes en algun moment de les nostres vides ens podem trobar en un o altre rol.
b) El estudi de la víctima mostra que les persones tenen una major possibilitat de sofrir delictes quan procedeixen dels sectors més vulnerables de la societat.
c) Las víctimes són la peça clau en la prevenció de la delinqüència, doncs subministren la major part de la informació a la policia.
d) La imatge d’una <<víctima punitiva>> és incompleta ja que la incorporació de la víctima ha permès també el desenvolupament d’experiències com la mediació amb l’ofensor o justícia restauradora.
SISTEMA PENAL o Objectiu → imposar un càstig als delinqüents.
o El sistema penal s’ocupa de les persones que han comés delictes, aquest respon a la delinqüència o les persones que delinqueixen.
o Les societats intenten que es respecti la llei mitjançant: - Control informal → desaprovació per part dels familiars, vergonya davant els amics o professors, mala consciència...
o Control formal → regulat per alguna norma jurídica i exercit per una institució.
La criminologia inicia l’estudi del sistema penal en 1960, resultat de la influencia de la teoria de l’etiquetament (o reacció social) la que defensava que no es podia definir la delinqüència sense entendre com funciona el sistema penal.
La premissa sociològica de la qual parteix aquesta teoria es que, per comprendre el sentit social dels comportaments s’ha d’examinar la reacció social que aquests suggereixen, la qual a la seva vegada constitueix l’objecte d’estudi.
o La criminologia NO s’encarrega de regular el treball de la policia, jutges o presons sinó que estudia el funcionament efectiu d’aquestes.
Hi ha 3 categories que es dediquen a donar resposta a la persona que ha comés el delicte dintre el sistema penal.
1. Policia (relacionat amb el tema 6)  Primer contacte → primera institució a la que s’acudeix per a denunciar/explicar un delicte.
 Per els criminòlegs → policia dedica una part molt petita del seu temps a la prevenció del delicte i dedica molt temps a solucionar problemes de convivència i ordre social.
 Els estudis criminològics s’han centrat en analitzar com es mesura la eficàcia del treball policial.
 La policia no detecta totes les infraccions que es realitzen (xifra negra de delinqüència) → les investigacions criminològiques investiguen quins altres factors, a demes de la infracció d’una norma es requereix perquè la policia registri la infracció d’una norma penal com a delicte i li passi el cas als jutges.
2. Jutges i fiscals (relacionat amb el tema 7)  Encarregats de processar i castigar als delinqüents. → imposa una sentència.
 Encarregats de garantir els nostres drets individuals i supervisen el poder legislatiu i executiu.
 Sistema format per jutges, fiscals, advocats... i és el segon subsistema que reacciona.
 els jutges a vegades no accepten un tràmit perquè: - consideren que allò que es recull no es un delicte en si.
- Després de preparar el cas, el ministeri fiscal (qui exerceix la acusació particular – víctima o alguna organització) no acusa i el jutge no pot seguir endavant amb el procés.
En aquests casos es produeix el SOBRESEIMENT → les taxes varien en funció del delicte però pot arribar al 78,8 dels casos. → això dona lloc al fenomen analitzat per la criminologia els attrition rates (diferència entre els delictes coneguts i condemnats per el sistema penal).
Quan el cas segueix endavant i no hi ha sobreseïment els jutges i fiscals tenen poder per imposar unes mesures cautelars abans que es realitzi el judici penal (Ex: presó preventiva). Hauria de ser una mesura excepcional però a Esp. El 14% dels presos estan en presó preventiva i el 65% dels casos acaben per mitjà d’un acord de conformitat (acord entre el acusat i la víctima).
3. Els càstigs (relacionat amb el tema 8)  És la última resposta al delicte.
 Només un jutge pot imposar un càstig i ha d’aplicar penes fixades per la llei.
 A espanya hi ha dos tipus de càstigs: - Penes privatives de llibertat. → presó → és la pena + estudiada pels criminòlegs.
Va sorgir al s.XIX com una alternativa a les penes corporals i pena de mort. Es va defensar perquè no eliminava físicament a la persona. Era igualitària i es podia dividir en unitats de temps de manera proporcional amb el delicte. Per tal de limitar el ús i temps de duració de la pena de presó es van crear dos institucions: a) Probation → evitar que la persona vagi a presó mentre se sotmet a vigilància externa.
b) Parole → llibertat condicional. Que la persona aconsegueixi la última part de la pena de presó en llibertat.
A aquestes dos mesures posteriorment se li van afegir las MPA (mesures penals alternatives) en el que es pretén imposar un càstig sense enviar a la persona a la presó que aquestes entrarien en el grup de penes no privatives de llibertat.
- Penes no privatives de llibertat.
Tot això no ho va explicar a classe.
1.1 Origen de la criminologia (no ho va explicar) Els primers criminòlegs eren antropòlegs, psiquiatres, periodistes, preocupats per reformar les presons, juristes, estadístics que no estaven units en una disciplina acadèmica.
El origen de la criminologia es situa en la escola biològica italiana, en Lombroso (1835-1909) que va fundar una nova ciència independent al dret a la que va denominar antropologia criminal i que va anar fent popular a través de diversos congressos. La primera revista de criminologia la va crear Lombroso en 1880.
Lombroso suposa a l’escola clàssica, i aquesta nova ciència comença a rebre el nom de criminologia en 1890. Aquesta nova ciència es caracteritzava pels següents trets: a) S’interessa per analitzar les característiques dels delinqüents.
b) Defensa la discrecionalitat dels jutges per trobar una resposta adequada a la perillositat del delinqüent.
c) Assegura que la delinqüència obeeix a una predisposició biològica, hereditària i en conseqüència el comportament humà està essencialment determinat.
d) Lombroso critica el estudi de les lleis que va elaborar l’escola clàssica, ja que les considerava abstraccions teòrica i metafísiques i va defensar que la criminologia es basava en el estudi de casos que poden ser observats i condemnats i orgullosament es va denominar a si mateix el representant de <<la escuela positivista de la criminologia>> En el s.XIX els estudis es van ocupar d’analitzar al criminal, al reincident, al persistent (que es veia com una malalt mental), posteriorment es va començar a examinar el delicte des d’una perspectiva social, com un comportament vinculat a una classe, als pobres.
1.2 És la criminologia una ciència social autònoma? (no ho va explicar) Europa i especialment EU reclamen que la criminologia torni als seus orígens. Garland (2008) nega que la criminologia sigui una disciplina autònoma ja que diu que no te un objecte d’estudi distintiu i un mètode d’investigació propi. Senyala que és una ciència elèctrica que necessita sabers de la sociologia, psicologia, ciències polítiques... Saber criminologia, es doncs, saber ciències socials aplicades a la delinqüència i al sistema penal.
1.3 Les confusions teòriques de la criminologia empírica (no ho va explicar) A demés de la discussió sobre la autonomia de la criminologia, una segona polèmica es el caràcter empíric de la criminologia. A Espanya s’acostuma a afirmar que la criminologia és una ciència empírica en un intent de diferenciar-se del dret penal i les ciències jurídiques, ja que pel contrari a la criminologia, extreuen els seus coneixements a través de la interpretació i argumentació de textos jurídics. La polèmica la va iniciar Lombroso juntament amb l’escola biològica positivista al tirar en cara a l’escola clàssica el seu desconeixement de la realitat i defensar la necessitat de realitzar un estudi de casos dels delinqüents. Els criminòlegs van acceptar que la criminologia era una ciència empírica.
1.4 Quin és el rol social de la criminologia? El rol social de la criminologia és assessorar institucions públiques (presons, sistemes judicials, ajuntaments, etc.) que tenen problemes amb la delinqüència. En menor mesura també pot ser que assessori a un sector privat (advocats, seguretat privada, empreses, etc) Com prevenir i que criminalitzar? - Per tal de reduir la delinqüència el govern acudeix a nombroses polítiques publiques de prevenció.
Les investigacions criminològiques contribueixen a dissenyar estratègies de prevenció de delictes i aportar els seus coneixements a diversos destinataris. En ocasions es discuteix la elaboració i aprovació d’una llei penal per a resoldre determinat problema social.
Quin tipus de pena ha de ser prevista? - La criminologia estudia els efectes dissuasius de la pena de mort, de presó, i de altres penes. Si la eficàcia de las penes es defensa des de una Óptica re socialitzadora, la criminologia realitza investigacions per aportar coneixements sobre quins tenen un major potenciar rehabilitador. Les investigacions criminològiques també analitzen la aplicació de las lleis i les actuacions de les institucions del sistema penal.
Quins són els efectes de la aplicació de penes? - La labor com a criminòlegs es reflexionar críticament sobre la pròpia disciplina. Alguns criminòlegs volen ser políticament rellevants per assessorar i reformar el sistema penal; altres reclamen un rol més acadèmic i anhela entendre les institucions i deixar que siguin els polítics qui optin, sense sentir la obligació de que tots els seus coneixements han de ser aplicats. La criminologia pot assessorar el govern i a les institucions públiques en les decisions referides a la delinqüència o al sistema penal.
També poden prestar els seus coneixements a moviments socials, ONG...
TEMA 2: METODES D’ESTUDI DE LA CRIMINOLOGIA La criminologia es una ciència social que estudia la societat, rep el nom de ciència perquè utilitza mètodes científics per descobrir la realitat. Els mètodes científics de la criminologia són aquells que: - Poden ser contrastats - Verificats - Falsejats - Permeten ampliar el nostre coneixement de la societat.
La criminologia en concret analitza la delinqüència i com es respon a aquesta, especialment a través del sistema de justícia penal.
La criminologia és una ciència, quan diem que un coneixement és ciència estem dient que no es una idea, fe, opinió, sentit comú, tertúlia, sinó que té un estatus científic. Per exemple la religió, opinions polítiques, astrologia... no són una ciència.
Quan aconseguim demostra una afirmació, aquesta afirmació adquireix un estatus científic. La criminologia dona demostracions sobre el sistema penal i la delinqüència de manera que es tracta d’una ciència.
MÈTODES EMPIRICS/CIENTÍFICS Són els mètodes utilitzats per demostrar EVIDÈNCIES I CONEIXEMENTS sobre la delinqüència i el sistema penal. El seu objectiu es subministrar una descripció de la realitat del delinqüent o d’alguna part del sistema penal. Aquest és el primer objectiu de tot treball criminològic.
Passos: 1. Sentit comú.
2. Demostració.
3. Mètodes empírics i científics → descripció (quantitativa i qualitativa) Quan es fa un treball criminològic volem: - Explicar e interpretar - Prevenir - Explicació.
CRIMINOLOGIA ≠ DRET PENAL ≠ DRET PENITENCIARI Criminologia Dret penal i penitenciari Estudia la descripció de la realitat i evidències Estudien las lleis que regulen la delinqüència.
d’aquestes.
Apliquen la llei al delinqüent.
Busquen les causes del delicte.
Les lleis mai són verdaders o falses, la Fan investigació empírica.
discussió que existeix no es mai entre aquests Subministren la evidència de la proposició dos termes.
normativa dels juristes.
Resultat: VERDADER/FALS Mètodes normatius.
Mètodes quantitatius.
1. POSITIVISME E INTERPRETACIONISME Les diferents maneres d’estudiar la societat es pot expressar en paradigmes. Hi ha 2 grans paradigmes que impacten en la criminologia: a) Positivista: defensa que la societat pot estar estudiada amb els mateixos mètodes que las ciències naturals. Per ells l’objectiu de tota ciència es aconseguir una explicació causal dels fenòmens. La observació de la realitat permet formular una teoria general de la que posteriorment es desprendran deduccions en forma d’hipòtesis falsificables, aquestes han de ser objecte d’investigació per replicarles i verificar-les o falsejar-les fins arribar a la formulació de lleis generals i universals.
Creuen que nomes es ciència l’observat, allò que es accessible als nostres sentits i pot ser verificat com a verdader o fals.
El 80% dels criminòlegs fan aquest tipus d’investigació.
Característiques:  La creença que la societat pot estudiar-se amb els mètodes de las ciències naturals  El nostre coneixement deriva de la observació, aquesta ens permet conèixer els fets.
 Objectiu → produir lleis causals, regulars, universals. Arribar a explicar perquè algú delinqueix.
 Els fets han de distingint-se dels valors. DADES ≠ VALORS  El mètode fonamental es la recol·lecció de dades, el desenvolupament d’hipòtesis i la seva verificació o falsificació.
 Per influencia de las ciències naturals i el mètode deductiu predominen els mètodes quantitatius (treballen amb quantitats, números, es demostra en funció de la quantitat) per sobre dels qualitatius.
La criminologia positivista no sempre és igual a la criminologia biològica, es creen en el mateix moment però això no implica res.
b) Interpretacionalista: ho qüestiona. L’introdueix Weber, i defensen que l’acció humana no s’explica a partir del sistema social, o a partir de las variables que incideixen sobre la persona, sinó en funció del significat subjectiu que aquestes tenen per l’actor del comportament. El objectiu de la ciència es comprendre la motivació de les seves accions, el significat atribuït per l’individu al seu comportament.
El paradigma interpretacionalista va tenir la seva entrada en la criminologia especialment en Estats Units a través d’autors agrupats amb la corrent del interaccionisme simbòlic, qui defensa que per entendre la realitat s’ha de captar el significat que el autor dona a una determinada situació i és el que en definitiva guia la seva acció.
DETERMINISME ≠ PROBABILITAT (pg 37 i 38) COORRELACIÓ ≠ CAUSA (pg 38 i 39) FACTOR OBJECTIU ≠ SIGNIFICAT (pg 39) Objeccions al positivisme:  Ells opinen que les ciències socials són ≠ a les ciències naturals. No es poden traslladar els mètodes d’estudi naturals als socials ja que els comportaments socials dels humans no són igual de predicibles que las ciències naturals.
 Diferència de causa amb factor de risc. Es molt difícil que sapiguem la causa, ens acostem amb factors de risc: si es tal i tal, té més factors de risc.
 Les dades són semblants als valors, no es fàcil separar-los però hi ha que intentar ser clar.
 Semblança entre descripció i teoria, implícita, coses rellevants: gènere, edat, ètnies...
 Tots reconeixen que els mètodes qualitatius son importants, els quantitatius aporten dades i els qualitatius profunditzen: perquè, tendències, motivacions...
MÈTODES D’INVESTIGACIÓ CRIMINOLOGICA Tota investigació ha de procurar descriure i explicar apreciativament un fenomen, institució o col·lectiu social, i la pretensió ultima es esperar que les nostres explicacions puguin ajudar a elaborar polítiques més juristes.
Tota investigació criminològica acostuma a utilitzar mètodes quantitatius i/o qualitatius per adquirir coneixement sobre un determinat objecte d’estudi.
1. MÈTODES QUANTITATIUS a) Experiment o disseny experimental: pretén descobrir quins factors o quines intervencions causen un determinat resultat, es a dir, busca comprovar el efecte d’una acció per tal d’intentar comprovar la eficàcia d’una política. S’utilitza el ‘’quasi experiment’’ on es creen dos grups equivalents, un que esta constituït per persones que pateixen el que s’analitza (ex. Condemnats a una pena de presó) i l’altre un grup de control. (ex. Persones condemnades a assistir a un programa formatiu). Per tant es busca comprovar empíricament si el programa que s’està emprant serveix realment i mostra una millora respecte al grup afectat o al grup de control.
b) Enquestes: es fan en forma de qüestionari dirigit a obtenir una sèrie de dades i serveixen fonamentalment per obtenir correlacions. Es poden realitzar cara a cara, per telèfon, per correu...
No necessàriament son oficials però degut a que requereixen molts diners només son assumibles per institucions oficials. Es requereix una mostra (nº de població que serà observada).
A criminologia són conegudes les enquestes de victimització (s’inicien a EU i s’expandeixen per Europa en la dècada dels 80 del s. Passat). Las estadístiques oficials nomes registren el nombre de delictes denunciats i s’espera que les enquestes de victimització permetin disminuir la xifra negra preguntant per alguns delictes que han sofert les víctimes i no han denunciat.
A Catalunya es fa a través del Departament d’interior la enquesta de seguretat pública de Catalunya.
Un altre exemple el constitueixen els estudis de autoinculpació que pregunten a col·lectius, habitualment joves si han comés algun delicte.
c) Estadístiques: son dades que recull la administració pública per conèixer xifres sobre la delinqüència i la actuacions de las pròpies institucions. Són molt útils i en espanya han millorat molt en els últims anys. Hi ha diferents tipus d’estadístiques: - Policials: anoten el nº de denuncies que han arribat al coneixement de la policia i la seva pròpia actuació i el número de detencions.
- Judicials: registren els assumptes que entren en el sistema judicial i les condemnes efectuades pels tribunals.
- Penitenciaries: reflecteixen només les persones que estan en la presó ja estiguin condemnades o a la espera de judici (en presó preventiva).
Maig 2015 en Espanya: 60.414 reclusos 2. MÈTODES QUALITATIUS Son majoritàriament utilitzats pels partidaris del interpetacionisme, per els quals es tracta d’interpretar el significat d’un fenomen i per això ens hem de posar en el lloc del subjecte estudiat i observar la realitat des de la perspectiva de l’autor.
De manera que pretén explicar la realitat del fenomen. El que es busca es explicar, entendre el fenomen, busca comprensió i significat.
Corbetta agrupa els mètodes qualitatius en: 1. Observació/etnografia/estudi de camp: es basa en estudiar a determinats col·lectius. La investigació pot ser externa o participant.
2. Entrevistes i grups de discussió: pretén entendre el significat que un determinat fet te per la persona que s’està entrevistant. La realització de nombroses entrevistes permet evidenciar diferents narratives que ajuden a interpretar un determinat fet.
3. Anàlisi documental: el estudi de biografies, les noticies aparegudes en els mitjans de comunicació, els documents històrics i les sentencies judicials son informacions abundants per les investigacions criminològiques.
TEMA 3: LES PRIMERES ESCOLES Les primeres escoles el que fan és observar/estudiar els delinqüents. Descriuen tipologies de delinqüents. La teoria biològica apareix en el 1800 i el objectiu de la explicació és buscar allò que motiva al delinqüent. Las teories criminològica és una política de prevenció de la delinqüència.
De manera que las teories criminològica descriuen, expliquen i prevenen delictes.
La teoria biològica (escola mèdica) és la primera teoria criminològica, sorgeix en 1800 i és impossible d’entendre sense conèixer l’escola clàssica que és contra qui s’oposaven. Tot i que l’escola clàssica no es estrictament una teoria criminològica les seves idees són molt influents.
Escola clàssica Sorgeix l’any 1780, són un conjunt d’autors (Becaria, Bentham..). És una escola jurídica. Estudia la societat, les lleis, la moral... Aquests autors no escriuen de manera específica sobre la delinqüència i estan més preocupats per adaptar el sistema penal als canvis que la societat està experimentant després de substituir el antic règim feudal per un sistema penal modern. El seu objectiu és fer un dret penal per una nova societat. Aquest dret penal ha de ser diferent el que s’observa en el feudalisme (els càstigs que hi havia en aquella època – lapidacions, tirar menjar podrit...). Les característiques que ha de tenir aquest dret penal són: ➢ Més benevoent/humà.
➢ No pot dependre de la voluntat del rei. Ha d’estar elaborat i aprovat pel parlament. Ha d’estar codificat, plasmat en lleis i en el codi penal.
➢ Ha de castigar danys a tercers. Només allò que faci un dany a la societat.
I aquest dret penal rep el nom d’un dret penal liberal.
L’escola clàssica aporta a la criminologia les següents idees: a) Tots els homes són lliures i racionals i són capaços d’efectuar un càlcul de costos (pena) i beneficis (delicte), per tant l’escola clàssica no considera que els delinqüents siguin essers diferents.
b) Las penes son útils per prevenir la delinqüència perquè son capaces de motivar a la persona.
c) Las penes son útils si presenten las següents característiques: Becaria diu que el dret penal és preventiu si les penes són: 1.
CERTES (segur que s’aplicaran) 2. SERIES (han de ser un punt per sobre del benefici que comporta el delicte – hurto: mas baja + 1, robo: + baja +2) 3. RÀPIDAS (‘’celeras’’) (la conseqüència ha de succeir al cap de poc temps.) La seva gran aportació és haver creat un programa de reforma de com ha de ser el dret penal. Ells creuen que aquest dret penal és un dret penal preventiu, és a dir, que te la capacitat de preveure delictes. Per tant creuen que els ciutadans som racionals, il·lustrats i per tant quan llegim les lleis que castiguen delictes i imparteixen penes ens abstinguem a realitzar aquell comportament. Tots els ciutadans som iguals, capaços de llegir i lliures per actuar sabent les conseqüències. Davant l’afirmació empírica sobre si el dret penal és preventiu, o serveix per reduir a delictes la pots sotmetre a refutació, és a dir, si es vertader o fals i això és el que estudiant les investigacions criminològica.
*Com es pot provar si el dret penal és preventiu? ✓ Pena de Mort: Redueix els homicidis ✓ Cadena Perpetua.
✓ MPA (Mesures penals alternatives) Escola biològica *Defensa la autonomia de la criminologia com una ciència que es basa en l’observació dels delinqüents que es troben en les presons italianes. Els autors més coneguts son Lombroso i Ferri.
L’escola mèdica contràriament a l’escola clàssica arriba a la conclusió que els delinqüents no tenen capacitat racional, és a dir, capacitat de raonar, no decideixen, estan determinats. En conclusió diferencien els delinqüents dels ciutadans normals, és a dir, hi ha un grup que té més possibilitats de delinquir degut a factors biològics que d’altres no tenen. La idea per la criminologia es averi guar la diferencia entre els ciutadans normals (poques vegades fan delictes) i els delinqüents. Les penes són un càstig, però com els delinqüents no són racionals no se’ls pot aplicar una pena sinó que s’han d’aplicar alguna mesura de seguretat (la imposa un jutge, és coactiva, estàs vigilat..).
L’escola biològica critica la pena i està a favor dels substitutius penals. Defensen que la finalitat de la pena es produir efectes en el delinqüent. Així la pena té com a fi: - Incapacitar (reclusió indeterminada o pena de mort) - Intimidar (al delinqüent ocasional) - Rehabilitat (d’aquí sorgeix la idea que les penes inferiors a un any no són útils ja que es mostren insuficients per corregir la mala conducta.) Les característiques que han de tenir aquestes mesures de seguretat són: ➢ Indeterminada temporalment (no té un límit de temps perquè ‘’s’ha de curar’’ i no es pot determinar el temps que trigarà en reformar-se) ➢ Adequada a la perillositat del delinqüent. (l’important no és el delicte sinó el delinqüent, s’ha d’adequar a cada problemàtica) ➢ Flexibles (el sistema penal no determina quan podràs sortir i que hauràs de fer i t’estan tractant i curant per tant és incert).
El dret penal és útil i la finalitat és que aconsegueixen prevenir delinqüència. És útil perquè es dirigeix a tota la població i té efectes preventius generals. L’escola biològica si que parteix d’aquest raonament però no és útil per tothom perquè no tothom delinqueix, és útil perquè és dirigeix al delinqüent i el cura, és a dir aconseguim que no torni a delinquir.
Contraposició de les Escola clàssica Escola biològica principals idees comportament lliure Determinat delinqüent culpable Perillós/imputable Resposta del sistema penal pena Mesura de seguretat Característiques reacció penal de la Severa Individualitzada Certa Indeterminada Ràpida/imminent Flexible LA ACTUALITAT D’AQUESTES DISCUSIONS En diferents àmbits del sistema penal es reprodueixen les discussions entre partidaris de l’escola clàssica i l’escola biològica.
1. Sistema penal juvenil → en l’escola clàssica la pena rebia el nom de <<mesura>>, es flexible i s’orienta a l’autor en comptes de donar una resposta proporcional a la gravetat del delicte. L’escola biològica es conscient que las mesures penals son mesures coercitives (restrictives) encara quan s’imposin pensant en l’interès del menor i per això es reclama que s’apliquin garanties penals com si fos una pena.
2. Finalització de la pena de presó → l’escola clàssica respecta els drets individuals i insisteix en que la pena estigui determinada des de un inici en funció de la gravetat del delicte. L’escola biològica emfatitza que la pena es el marc en el qual pot dur-se a terme un tractament que permeti a una persona rehabilitar-se, aquesta perspectiva permet donar contingut clar a las intervencions que han de realitzar-se mentre que la persona esta complint la pena imposada pel jutge, a la vegada que proporciona una orientació clara a tots els professionals que intervenen en la vida de las persones condemnades.
3. Penes comunitàries: un àmbit on es pot comprovar l’actualitat del model de metge i psicòleg es en el marc de las penes comunitàries. L’escola biològica s’utilitza de manera freqüent els instruments de avaluació de risc desenvolupats per psicòlegs canadencs per decidir el tipus de vigilància i planificar amb major precisió el contingut de la intervenció en el marc de la mesura penal alternativa.
En conclusió les idees de les dues escoles recorren tot el sistema de penes. El model mèdic accentua la necessitat d’intervenir sobre les carències de les persones, sobre les seves necessitats i en la seva rehabilitació. Cal recordar que el tractament del sistema penal es diferent al tractament que s’acudeix de manera voluntària i per això aquesta perspectiva entra en conflicte amb el model jurídic, el qual emfatitza que una pena ha de ser un càstig proporcional a la gravetat del delicte.
A partir d’aquí no ho ha explicat a classe DISCUSIÓ SOBRE LA JUSTIFICACIÓ DE LA PENA Les idees sobre la finalitat de la pena influeixen en tots els agents e institucions del sistema penal d’un país.
Qui defensen la utilitat de la pena per reduir els delictes ho fan per raons de prevenció general (positiva perquè emet un missatge de que s’ha realitzat algun acte prohibit; negativa ja que te eficàcia intimidant) o de prevenció especial (positiva per rehabilitar a la persona; negativa per intimidar o incapacitar a qui ha comés un delicte) Doctrines del mereixement.
Per als partidaris contemporanis es just castigar a qui decideix cometre un delicte. Dressler distingeix 4 raons per justificar aquesta posició: 1) Perquè es correcte expressar sentiments de menjança publica.
2) Perquè com senyalava Hegel el delinqüent com subjecte de drets i deures, te dret a ser castigat.
3) Perquè el càstig defensa a la víctima i mostra que ens prenem el seu sofriment en serio.
4) Perquè es una manera d’expressar la nostra condemna a uns actes.
Per Kant la pena es un <<imperatiu categòric>> derivat de la llibertat i dignitat de l’individu i exigeix tractar com un fi en si mateix. Això comporta castigar a la persona perquè ha comes un delicte.
Per les doctrines del mereixement la pena es justifica si:  Expressa censura per el delicte realitzat.
 Es proporcional al delicte realitzat  Respecta la dignitat humana.
El càstig com a censura.
Les teories del mereixement defensen que la resposta merescuda al delicte ha d’expressar censura per el mal comes, ja que nomes aquesta tracta a la gent com a persones capaces de una comprensió moral. Per expressar un judici de desaprovació no es necessari imposar una pena, seria suficient amb maneres simbòliques d’expressió del judici de censura i seria innecessari el element aflictiu (hard treatment) que caracteritza el càstig.
La proporcionalitat com a mesura de pena justa El càstig expressa una censura merescuda a qui ha delinquit. Però QUANTA O QUIN TIPUS DE PENA ES EL ADEQUAT? Trobar una pena igual o semblant per cada delicte es impracticable i vulneraria la dignitat de la persona. Una manera de sortida seria precisar una equivalència de sofriment, de manera que la pena estigui justificada sempre que la seva severitat ha de ser proporcional a la gravetat del delicte.
De manera que es senyala que la pena mes greu per el delicte mes greu es una convenció social; alguns països consideren que aquesta es: - Pena de mort - Cadena perpetua - Màxim 20 anys de presó.
Dignitat de la persona com a límit absolut a las penes Per a les teories del mereixement, una pena pot ser merescuda i proporcional, i tot i així ni estar justificada si es degradant i no respecta la dignitat de la persona. Las penes degradants pretenen provocar vergonya o sotmetre a escarni públic a as persones al fer visible que ha sigut condemnat.
Doctrines conseqüencialistes Per aquest grup de teories el càstig està justificat per les seves conseqüències socials. La doctrina mes coneguda es la utilitarista que expressa que la pena està justificada perquè es útil per prevenir la delinqüència.
El principi d’efectivitat Von Hirsch et. Al resum les investigacions realitzades en la dècada dels 50-60-70 que es van concentrar en descobrir els efectes preventius-generals de la pena de mort i van mostrar que: - Els estats amb o sense pena de mort registren taxes d’homicidi comparables - En aquells estats en que s’ha abolit la pena de mort no s’han presentat increments destacables de delinqüència violent.
En la dècada dels 70 es continua la investigació i es pren consciencia de les dificultats per arribar a conclusions respecte els efectes preventius de la pena ja que: - Existeixen factors externs al càstig que influeixen en la taxa de delictes.
- Se sap poc sobre la relació entre el augment de la severitat i la percepció subjectiva de la mateixa.
- La llei no s’aplica com es preveu i la seva aplicació real en moltes ocasions es desconeix.
En aquesta dècada es va destacar que la prevenció general es subjectiva en dos sentits: 1. Perquè la ponderació de costos (la pena) i beneficis (el delicte) es sempre subjectiva.
2. Perquè el que compta es la percepció subjectiva, de manera que el infractor ha d’adonar-se que ha existit un canvi en la severitat de la pena, ha de tenir en consideració el risc no immediat i ha de creure que pot ser arrestat i que serà condemnat a aquesta pena; ha de poder i estar disposat a alterar les seves opcions.
El principi de necessitat El principi de necessitat justifica la imposició d’una pena si i nomes si existeix un mitjà menys danyi.
Per justificar una pena s’ha de demostrar que no hi ha un mitjà menys danyi per tal d’arribar als mateixos objectius.
Els estudis criminològics han demostrat que la pena de presó no proporciona uns efectes preventius majors que un altre tipus de penes no privatives de llibertat com una multa o treball per la comunitat...
El principi de ponderació de mals Encara quan la pena sigui efectiva i no existeixi un mitjà menys danyi per reduir determinat tipus de delinqüència s’ha d’efectuar una ponderació global de costos i beneficis que la seva aplicació representa per la societat.
Esta justificada la pena de presó? Les doctrines mes discutides pels criminòlegs han estat las utilitaristes, que com hem dit defensen que la pena es útil per raons de prevenció general.
En EU en la dècada dels 80 va sorgir la finalitat de la incapacitació (impedir físicament que es cometin nous delictes) per justificar la presó per un procés d’eliminació a mesura que el debat acadèmic i públic sobre las funcions de la presó va debilitar la fe en la possibilitat de rehabilitació i en la prevenció general com base per poder adoptar decisions de quan imposar una pena de presó.
En una primera aproximació existeix una relació natural entre una pena basada en el tancament i la impossibilitat de cometre delictes, per lo menys en el exterior.
Degut a la severitat de la pena de presó, el tancament de les persones vulnera qualsevol sospita de proporcionalitat. Per això es defensa la incapacitació selectiva, es a dir, incapacitar nomes als mes perillosos i així reduir notablement el nombre de presos que es trobaven en les presons de cada esta.
Un problema addicional per aplicar la incapacitació selectiva eren el risc de <<falsos positius>>, persones de las que es preveia que podrien reincidir i després es comprova que no cometen delictes i han assumit una identitat convencional.
També s’ha de destacar que els delictes més greus no son aquells que registren una major reincidència, de manera que ens trobaríem amb la paradoxa de no enviar a presó a las persones per delictes violents (reincidència mínima) i per el contrari enviaríem a presó aquells delictes on s’observi una major reincidència, que aquests son petits delictes contra la propietat.
Per últim cal recordar que la incapacitació forma part de una teoria utilitarisme i per això ens hem de preguntar si no hi ha un mitja menys danyi que ens permeti bloquejar e impedir que es cometin determinats delictes.
La pretensió incapacitadora es possiblement responsable del increïble augment de las persones condemnades a presó en els EU.
La justícia restauradora La perspectiva abolicionista a finals de la dècada dels 80 pretén ser una alternativa a la pena. El característic d’aquesta perspectiva: a) Concebre el delicte com un conflicte entre dos parts.
b) Incorporar a la víctima en la resolució del conflicte.
c) Afavorir un procés de mediació entre la víctima i el delinqüent.
d) Arribar a un acord reparador del conflicte.
Aquests plantejaments van originar també la mediació del sistema penal juvenil, amb supervisió del acord pel jutge, qui a canvi del acord reparador suspèn el judici, no imposa pena o la rebaixa.
La avaluació global de la justícia restauradora es positiva en quant que permet a la víctima expressar les seves idees i emocions i en aquest sentit las víctimes acostumen a valorar positivament la seva participació; respecte als ofensors es dona també la percepció de que aquest procés es mes just i legítim que el procés penal.
TEMA 4: TEORIES CRIMINOLOGIQUES A partir de 1920 els estudis sobre la delinqüència i el sistema penal experimenten diversos canvis. Per una banda el centre de coneixement es trasllada als Estats Units i això comporta un canvi en l’idioma i un canvi acadèmic ja que els estudis sobre la delinqüència prosperen en els departaments universitaris de Sociologia.
Les teories criminològiques no son especulacions sobre els motius pels quals les persones cometen delictes sinó que son teories científiques.
Abans la reflexió girava al voltant de l’individu, quan entrant els sociòlegs en canvi el objecte d’estudi passa a ser la societat i quina es la importància d’aquesta en la actuació humana. Continuen intentant contestar a la mateixa pregunta: Perquè volen delinquir? Per que una teoria sigui vàlida per la comunitat criminològica ha d’estar demostrat científicament tenint un suport empíric. També les continuem explicant perquè són lògica. De manera que per comprovar que un conjunt d’idees prové d’una teoria lògica apliquem 3 criteris: ✓ Coherència lògica: la observació de la realitat subministra una correlació entre diversos factors i un resultat, la causalitat no s’observa i les dades poden ser explicades per mes d’una teoria, en conseqüència una teoria criminològica es la que subministra una explicació teòrica plausible (acceptable) que permet entendre els mecanismes i processos pels que aquesta associació de factors opera i produeix com a conseqüència un acte delictiu.
✓ Validesa empírica: significa que ha de ser possible deduir de las teories preposicions que es testin (atorguin) i generalitzen o falsificant. Algunes teories perduren i es modifiquen i altres desapareixen i d’aquesta manera avança el coneixement científic.
✓ Utilitat per guiar les polítiques públiques de prevenció de la delinqüència (guia de política públiques de prevenció): cada teoria tendeix a destacar un factor rellevant, el qual serà completat amb el coneixement de las característiques particulars de cada tipologia delictiva. Sobre aquest factor es pot incidir i modificar per mitja de política publica de prevenció.
Hi ha una manera d’estudiar les teories i destacar que en cada teoria el que no explica. Les teories criminològiques constitueixen el marc teòric que permeten interpretar el que succeeix en la realitat, de manera que aquestes teories son practiques i aplicables.
1. ESCOLA DE CHICAGO (1940)  Rep el nom d’escola ecològica.
 Els principals autors son SHAW i MCKAY  Un dels objectius és constatar empíricament que els delinqüents pertanyen a zones econòmicament inferiors.
 Pensen que s’han de fixar en la organització social ja que observen que la majoria de delinqüents provenen de les mateixes àrees, barris...
 Estudia la organització social o més exactament la desorganització social com a factor rellevant de la generació de la delinqüència.
  La desorganització social es refereix: o a la mobilitat de població o als indicadors de pobresa o transitorietat de les relacions socials o presència d’immigració.
La desorganització social impedeix una transmissió adequada de la socialització degut a:  Presencia d’altres valors provinents a un col·lectiu d’immigrants.
 Dificultat de socialitzar en uns valors que tot i que es respectin no ajuden a cobrir les necessitats i desitjos de les persones pobres.
 Les estratègiques de prevenció del delicte s’orienten a la intervenció en aquestes zones, en el àmbit en el qual sorgeixen els delinqüents i acostumen a emfatitzar un increment del control social que permeti socialitzar als seus membres en les activitats convencionals.
 Analitzen els conflictes urbans (urban riots) per entendre perquè alguns barris que rodegen les ciutats son autèntics polvorons socials.
2. TEORÍA DE LA ASSOCIACIÓ DIFERENCIAL (1949. Llibre 1947)  El principal autor es Shuterland → va crear el concepte de white collar crime (delinquencia de cuello blanco).
 Va analitzar les pràctiques inadequades inclús delictives de les empreses → va servir per desmentir la assumpció que la delinquencia es un comportament executat per persones pobres.
 La seva idea és que el fonamental per entendre la delinqüència són els valors que es transmeten per associació diferencial.
 Ell posa èmfasi als valors culturals que son els que guiant el comportament cap a conductes delictives. Els seus conceptes essencials són: a) Las definicions favorables a delinquir: els valors culturals que faciliten o propicien a cometre delictes.
b) Las tesines de neutralització amb les que es justifiquen les conductes delictives.
 Segueix el camí iniciat per l’escola de Chicago al destacar la falta de socialització en els valors convencionals que es detecta en determinades zones geogràfiques.
 Parteix de la premissa que cada individu desenvolupa valors que van acords amb la seva posició en l’estructura social.
 La socialització no és aleatòria (pg 68)  Van centrar la atenció en la importància dels valors i creences per la motivació i comportament humà.
 Un aprèn a delinquir quan s’aprenen valors desviats o quan s’aprèn a neutralitzar els valors convencionals.
 Aquests valors es transmeten mitjançant el ensenyament del nen en la família o grup d’amics, però també s’aprenen de la societat en la mesura que aquesta subministra vocabularis de motius que faciliten que es cometin uns determinats comportaments delictius.
 Les estratègies de prevenció del delicte s’orienten a aconseguir el canvi de certs valors culturals a fi de aconseguir així evitar que es cometi el delicte.
3. TEORIA DE LA ANOMIA (1950 +-)  El principal autor es Robert Meron.
 Planteja perquè es registren taxes de delinqüència en diferents països tan similars.
 Argumenta que hi ha una discrepància (anomia) entre els objectes i es mitjans per a aconseguirlos.
 Tracta de reflectir que las societats contemporànies es caracteritzant per una sèrie de factors que són tant funciones per mantenir el ordre social facilitant la comissió de delictes. Aquests factors són els següents: a) Una universalització de las aspiracions, això és, tot el món té dret a aspirar a la màxima meta.
b) Una monetarització (moneda) d’aquestes mentes, doncs l’objectiu al que la majoria de la població aspira es el èxit econòmic.
c) Una intensificació permanent de les mateixes, posat que aquestes metes mai poden ser satisfetes, bé perquè una cultura consumista les augmenta de manera constant o bé perquè els mitjans són limitats.
d) Un accent excessiu en el triomf econòmic sense posar el mateix èmfasis en la necessitat de respectar els procediments legals per aconseguir-lo.
e) Una desigualtat econòmica comporta que las persones situades en els estaments socials inferiors no tinguin les mateixes possibilitats d’accedir a aquests objectius.
 Les estratègies de prevenció del delicte s’orienten sobre els objectius per reduir les aspiracions o sobre els mitjans per augmentar las possibilitat de satisfer-les. Els plantejaments actuals al respecte són: o A nivell macro sociològic, el ús del concepte d’anomia per explicar el augment de delinquencia en els països en transició que no tenen capacitat per exercir un control social davant la desintegració de las estructures estatals.
o  A nivell micro sociològic esta teoria estudia que causa i com afecta aquesta tensió al individu.
A nivell més psicològic, aquesta teoria adverteix que qualsevol situació de discrepància entre aspiracions i recursos per satisfer-los produeix una sensació de frustració i en funció de com la persona conviu amb aquest s’explica la seva major predisposició a cometre actes delictius.
4. TEORIA DE LAS SUBCULTURAS  Integra els coneixements de la teoria de la anomia i de la teoria d’associació diferencial  El seu punt de partida es que no tota la delinquencia esta motivada per un motiu econòmic, de lucre, instrumenta, utilitari... ja que en la seva major part amb el delicte no es guanya molts diners ni s’inverteix.
 En el cas dels joves els delictes tenen un caràcter expressiu. (pretenen expressar alguna cosa)  El jove persegueix metes quan s’involucra en les seves primeres activitats delictives.
 La hipòtesis es que el jove pretén aconseguir un cert reconeixement social.
 El reconeixement social en les activitats convencionals per a molts joves es molt difícil ja que es troben fora de les fonts de riquesa personal o familiars.
Per això joves marginats recorren a altres mitjans alternatius.
 El càstig es considera com un risc que s’ha de corre per tal de tenir aquest reconeixement, i la entrada a presó fins i tot es un ritual que marca l’entrada a la vida adulta del jove.
 En ocasions actuar d’acord amb aquests valors augmenta la probabilitat de cometre un delicte.
 En ocasions els valors que es desenvolupen donen lloc a la realització d’alguns delictes, al mateix temps que els valors poden sorgir per fer front a un problema generat per la seva ubicació en l’estructura social, però els valors també es poden adaptar de manera autònoma independentment de l’estructura social.
 Las estratègies preventives oscil·lant en atenció a quin sigui el factor mes rellevant, si un canvi de valors culturals o una incidència en factors estructurals.
5. TEORÍA DEL CONTROL (1965)  El principal autor és Hirschi (1969).
 El factor mes rellevant explicatiu de la delinquencia no es la classe social sinó els vincles socials que un estableix al llarg de la vida.
 Estem vinculats a institucions socials, com la família, l’escola, la feina... i el sistema jurídic.
 Aquestes teories del control assumeixen que la delinquencia es desencadena quan els vincles que ens mantenen units en el respecte al ordre social es debiliten o trenquen.
 En general aquests vincles son de caràcter afectiu (no cometem delictes per por a no agradar als nostres grups de referencia) utilitari (no cometem delictes per por a arriscar la nostra posició social) i normatius (no cometem delictes perquè pensem que aquell acte es incorrecte i/o que es incorrecte infringir la llei).
 Les persones que no tenen aquests vincles, poden cometre el delicte a no existir cap control social que ho impedeixi.
 El no desenvolupament d’aquests vincles es poden interpretar com un defecte de la família o com alguna cosa estructural ja que perquè es desenvolupin aquests vincles socials, aquestes institucions han de poder cobrir les necessitats i expectatives dels membres que la composen.
 Les persones amb una baixa capacitat d’autocontrol tendeixen a cometre mes delictes.
 Les estratègies de prevenció del delicte acostumen a posar el èmfasi en política publiques dirigides a les famílies, ja que els vincles familiars constitueixen el primer nivell institucional que pot evitar els primers comportaments problemàtics i delictius.
6. TEORÍA DEL ETIQUETAMENT  Els principals autors son Lemert i Becker.
 Representa un canvi de paradigma ja que transforma la pregunta de la criminologia i en comptes de preguntar-se perquè delinqueix, es pregunta que succeeix quan s’etiqueta a qui ha infringit la llei com a delinqüent, així com quins efectes produeix la intervenció del sistema penal.
 Estudia fonamental dos qüestions: a) El procés de definició de delinqüent per el que analitza la creació de lleis penals en el parlament. → discuteix els motius perquè unes conductes es qualifiquen de delictes i altres no. (no tothom que infringeix una llei es qualificat com a delinqüent) b) Els efectes d’etiquetar a una persona com a delinqüent ja que s’assumeix que la persona sotmesa a una pena té un rebutjament social. → pot provocar que la persona trobi el suport en un grup format per delinqüents.
 La delinqüència te que veure amb els processos de definició i construcció social. De manera que s’ha d’estudiar quan a una persona sel etiqueta com a delinqüent i quan no.
 Les estratègies preventives consisteixen en reduir el estigma de l’etiqueta, ja que aquesta incrementa la possibilitat de la reincidència. Per tant son descriminalitzar (contemplar menys delictes en el codi penal), desjuducualitzar (evitar el pas per el sistema judicial penal) i descarcelar (buscar penes alternatives).
7. CRIMINOLOGÍA CRÍTICA  Els precursors d’aquesta teroia es situen en la teoria del conflicte i en la perspectiva del etiquetament.
 Centran els seus estudi en la influencia del poder en la producció de índex de delictes.
 Els grups que disposen de menys poder tenen una major probabilitat que els seus comportaments danyins siguin criminalitzats mentre que els que disposen de mes poder compten amb mes recursos per impedir que els seus comportaments danyin entrin en las rets del dret penal i siguin tractats com il·lícits civils o administratius.
 Els autors principals son Taylor, Walton i Young.
 La principal aportació és el estudi de la economia capitalista a les variables que estudia la criminologia.
 L’economia és important per entendre perquè les persones delinqueixen, ja que el sistema penal es mostra funcional per mantenir el sistema econòmic i això explica la selectivitat del sistema penal ja que aquest generalment exclou a les classes socials excloses del i per el poder econòmic.
 Hipòtesis  es registra més delinqüència en el sistema capitalista.
o La pobresa es el factor rellevant per explicar la delinqüència.
o En moments de recessió econòmica, la delinqüència augmenta.
o El que es significatiu son les condicions econòmiques de les unitats geogràfiques petites.
o La pobresa nomes es rellevant perquè causa molts problemes socials que son els que realment propicien la delinqüència.
o  El que es destacable no es la pobresa absoluta sinó la desigualtat comparativa.
Apunta la necessitat d’estudiar com influeix el poder en la criminalització de comportaments i en l’aplicació del dret penal i en concret analitza la delinqüència i el sistema penal en el marc de la societat capitalista.
 Les estratègies preventives que es deriven d’aquesta teoria son la reforma social, ja que si el sistema capitalista es criminogen, es important cambiar el sistema que genera la delinquencia.
o Abolició de la presó (o del sistema de penes en las versions mes ambicioses) o Reforma del sistema penal per limitarlo i/o transformarlo en un sistema capaç de protegir a col·lectius vulnerables.
8. TEORIES INTEGRADORES  Aquestes s’han intentat contraposar a altres.
 Els principals autors son Vold i Bernard.
 Recullen els coneixements de les teories individuals que es caracteritzen per presentar als delinqüents amb unes característiques diferents que la resta de la població.
 Creuen que es necessari estudiar aquests factors perquè inclús en situacions on seria mes probable cometre un delicte no delinqueixen.
 Els factors individuals mes importants són:  La educació rebuda de petits.
 Certes deficiències del sistema nerviós  Característiques de la personalitat com la impulsivitat,  Determinades maneres de pensar i la frequencia d’emocions negatives.
 Una vegada identificat el factor individual es necessari estudiar el procés pel qual aquest facilita a cometre un delicte, ja que aquests factors s’interrelacionen amb altres factors socials, falta de vincles socials, apresa de valors delictius i per això s’ha de descobrir quin es el factor causal sobre el qual intervenir es torna mes complex.
 Posteriorment s’analitzen els factors estructurals que poden ajudar a comprendre per que en determinades condicions socials es possible que un numero major de gent delinqueixi.
 Les variables estructurals associades amb un major index de delictes son:  Ausencia d’oportunitats legitimes per aconseguir el exit econòmic  Pobresa unida a la transitorietat i heterogeneïtat de las relacions socials.
 Procés d’urbanització  Aïllament social i discriminació.
 Oportunitats delictives degudes a canvis en las activitats rutinàries.
A partir del 1980 deixa de ser tant important la pregunta motivacional i es comencen a separar els delictes, es a dir, a configurar coneixements per grups delictius.
TEMA 5: PREVENCIO DEL DELICTE (No l’ha fet a classe o no el tinc) Per tal de contribuir a la prevenció de la delinqüència, la criminologia estudia diversos tipus de delictes i aporta dos tipus de coneixements.
1) El coneixement general, basat en las teories criminològiques.
2) Els coneixements específics referits a formes concretes de la delinqüència, ja que se sap que el delicte es una activitat pautada que es du a terme en determinats llocs i temps, amb objectius clars i víctimes determinades, per això s’ha d’entendre quins són els contextos i mecanismes concrets en els que s’activen les causes generals.
Per reduir la delinqüència s’adopten uns controls en l’administració pública amb l’objectiu d’acabar amb la corrupció i el abús de la força per part de tots els funcionaris que tenen capacitat per fer-la servir.
Peeters exposa el <<gir preventiu>> que s’ha produït en Holanda i va considerar que el seu anàlisi es pertinent per altres paios. Distingeix en 3 fases: 1. Prevenció penal i policial (destinada als delictes).
2. Prevenció de caràcter administratiu (destinada als actes incívics de la via pública) 3. Seguretat i delicte es només un dels potencials perillosos (hi ha ciutadans en risc, territoris en risc i factors de risc). En aquesta fase les autoritats públiques mostren una major discrecionalitat i la prevenció s’allibera de las restriccions imposades en la primera etapa per les autoritats judicials.
UNA VISIÓ INTEGRAL DE LA PREVENCIÓ DEL DELICTE Al que aspiren les societats es a reduir la delinqüència. La prevenció de la delinqüència es pot classificar en varies maneres: a) Els actors.
1.1 prevenció penal.
És la que es persegueix mitjançant els càstigs i així es defensa que la pena preveu la delinqüència perquè el càstig que s’imposa a una persona individual intimida a tota la població o perquè el càstig afecta a la persona castigada, sigui perquè se la reforma, intimida o incapacita.
La prevenció penal no constitueix el mecanisme més eficaç. Quan es valoren els pros i contres de realitzar una acció provablement es tenen en compte molts elements. El càstig es un símbol potent i ens preocupa però tenint en compte que només un 2 o 3% acaba en condemna aquesta amenaça juga un rol complementari.
1.2 prevenció policial La policia també preveu la delinqüència ja sigui amb la seva presencia o amb la seva investigació i actuació. S’entén que la policia mes eficient es la que està més en contacte amb la comunitat ja que s’aconsegueix conèixer els problemes de la col·lectivitat, que els veïns proporcionin informació a la policia i s’incrementa també la seva legitimitat, la qual cosa es rellevant per aconseguir que la gent respecti la llei.
La policia sent que ha d’actuar contra la delinqüència transnacional, global, organitzada. Hi ha un cert desinterès per els petits delictes i els actes incívics, fet que porta a que la policia oblidi el seu caràcter proactiu dut a terme amb la seva presencia, la seva visibilitat en el espai públic i el seu contacte amb la població.
1.3 prevenció comunitària És el tercer actor que realitza la prevenció del delicte. Generalment englova al menys dos qüestions: a) La mobilització dels recursos socials dels que disposa una determinada societat, per exemple, recursos d’ajuda socials. Quan algú ja ha patit exclusió social o problemes amb el sistema penal s’intenta reintegrar-les a la societat.
b) A vegades significa delegar en la comunitat la feina de reduir en conflicte en les seves zones.
Ex. Veïns que avisen a la policia si veuen estranys (neighborhood watch) o els organismes de participació i prevenció social amb totes les entitats veïnals. Aquest tipus de prevenció té un problema i es que en determinades àrees que son massa pobres o estan massa des estructurades per poder evitar o preveure el delicte i en conseqüència necessiten una inversió governamental abans de llançar qualsevol iniciativa. Per això s’afirma que la por a la delinqüència també es un problema ja que impedeix el curs normal de la vida publica i la eficàcia col·lectiva de la comunitat.
b) A qui va dirigit? Una altra maner de classificar les campanyes de prevenció és classificar-les entre primàries, secundàries i terciàries.
2.1 Prevenció primària Identifica condicions del medi ambient social i físic, i la intervenció es dirigeix a alterar aquestes condicions per que el delicte no es cometi. En ocasions s’utilitza també aquest terme per descriure las campanyes que es dirigeixen a nivell general a tota la societat. La prevenció primària busca fonamentalment canviar els valors culturals, creences i aconseguir d’aquesta manera que un determinat comportament que es vist com inadequat passi a ser vist com a delictiu.
2.2 Prevenció secundària Va dirigida a grups que presenten determinats factors de risc i consisteix en realitzar algun tipus d’intervenció per evitar que es cometin delictes. Podem assumir que aquest tipus de prevenció és més eficaç que la que es dirigeix a tot el món de manera indiferenciada, ja que pot enfocar el seu missatge de manera mes precisa.
Tan la prevenció primària com secundària es refereixen a campanyes dirigides a la població o a un col·lectiu específic perquè es tem que puguin produir-se comportaments delictius. Aquest tipus de prevenció no hauria de ser obligatòria perquè la persona no ha realitzat cap delicte i tampoc estigmatitzada a que a ningú li agrada que el qualifiquin de futur delinqüent.
2.3 Prevenció terciària Es dirigeix a persones que ja han delinquit, però que pretenem que no reincideixin. Els programes imposats pel jutge son obligatoris i han de tractar-se com un càstig.
audiència Víctima primària secundària Major control sobre el Mesures objecte del delicte.
sobre terciària preventives Ajuda a les víctimes. Prevenció de grups de risc múltiple específics.
Comunitat ofensor Intervenció Disseny urbà.
desordre en els barris.
d’oportunitats.
i victimització secundària.
Vigilància formal.
Educació i reducció Mesures victimització sobre el Punts calents (hot spots) preventives Programes de rehabilitació en sobre grups de risc.
presó i en el mitjà comunitari.
PLANS DE SEGURETAT: GESTIÓ URBANA DE LA DELINQUENCIA Actualment ha existit una certa desconfiança cap a les teories criminològiques ja que pretenen alterar la motivació i a demés assumeixen que un factor és rellevant per a tots els tipus de delinqüència. Davant d’aquesta crisi alguns autors s’han centrat en estudiar els factors situacionals que precipiten el fet que es cometin actes delictius.
La idea d’aquest grup de teories es que no es pretén alterar la motivació de la persona que va a delinquir, sinó incidir sobre les oportunitats físiques perquè la persona que va a delinquir no ho pugui dur a terme perquè es bloqueja (o dificulta) la possibilitat. Aquestes teories assumeixen la imatge d’un delinqüent motivat i per tant opten per la prevenció situacional, es a dir, la intervenció en la zona o àrea en la que es cometen els delictes que es volen preveure. Les seves estratègies preventives es basen en el disseny ambiental i comprenen una sèrie de mesures concretes que impedeixen la comissió del delicte. Aquestes estratègies de prevenció situacional afronten dos crítiques: a) Que no s’ocupen de les causes últimes de la delinqüència, sinó que pretenen incidir sobre el medi ambient, el espai on es produeix el delicte.
b) Es dubta si això es suficient o nomes aconsegueix desplaçar el delicte a zones, generalment, amb menys recursos i per tant amb menys protecció.
Cal destacar que no tota la delinqüència esta vinculada a la pobresa, en alguns casos, la ocasió fa al lladre de manera que la política de reducció d’oportunitats pot tenir algun efecte.
Actualment hi ha ajuntaments que han ajuntaments que han elaborat plans de seguretat amb la finalitat de reduir la delinqüència en una determinada àrea e incrementar el sentiment de seguretat de la població.
Creuen que si es aconsegueix reduir el desordre en una zona e incrementar el sentiment de seguretat, s’aconseguirà també reduir la delinqüència.
Els mapes (cartografies) de la delinqüència es basen en anàlisis geogràfic del lloc de la comissió del delicte.
EVALUACIÓ DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES DE PREVENCIÓ Els programes de prevenció i seguretat han de recollir dades sobre el delicte particular que es pretengui reduir, analitzar les condicions situacionals que ho faciliten, estudiar maneres que puguin bloquejar-lo, aplicar les mes convenients també en termes de cost, supervisar i avaluar la experiència. Elaborar i aplicar un pla de seguretat no es fàcil perquè la prevenció implica a molta gent e institucions, s’entrebanca amb rutines i interessos creats, i la manera de portar-ho a terme es deixa finalment a la discrecionalitat dels últims agents. En conseqüència sempre es possible que el pla de seguretat falli en algun aspecte i es conclogui que no estava ben aplicat.
Avaluar pot ser un procés tècnic en el qual s’enumeren uns criteris sobre els quals avaluar, es reuneix la informació, s’elaboren unes conclusions i es presenten unes recomanacions. No obstant, avaluar també constitueix un acte normatiu, doncs suggerir quina és la millor política de prevenció i adoptar una opció no es pot separar de uns o altres valors. En ocasions resulta impossible aplicar una avaluació objectiva neutra, doncs el tema està immers en una disputa electoral.
En espanya hi ha poca cultura de la avaluació abans d’introduir una mesura o inclús després. Per això s’ha d’insistir en que es necessari que els programes de prevenció i els efectes de las penes s’avaluïn.
TIPUS DE DELINQÜÈNCIA La societat canvia, i amb ella noves oportunitats per a cometre delictes i això es el que porta a que els criminòlegs els estudiïn.
a) Delinqüència violenta.
El contingut pot ser diferent segons si considerem violents els mitjans o també el que comporta un resultat de mort. En espanya el comportament registrat en les estadístiques policials com homicidi i contra les persones representa un 7%, però és el que ocupa un major espai en els mitjans de comunicació.
b) Agressions sexuals.
Representa un 1% de tota la delinqüència registrada per la policia en Espanya. Però suscita una gran preocupació. A espanya es denominen agressions sexuals els comportaments realitzats amb violència i abusos sexuals, els comesos sense violència. Criminologicament, una divisió rellevant es si la realitza un estrany o un conegut de la víctima, essent aquestes últimes agressions nombroses. En la actualitat també hi ha un estudi específic que son els abusos a menors i especialment el us d’internet per perpetuar conductes d’assetjament.
Per explicar aquest tipus de violència es recorre a la teoria biològica o psicològica a fi d’estudiar la personalitat i determinar si son persones malaltes, tot i que es difícil que una persona que ha realitzat aquests actes sigui declarat com a malalta o inimputable, també s’han de tenir en compte els valors culturals ja que aquest tipus de delinqüència no es considerada igual en totes les societats. Les investigació criminològiques han analitzat contextos criminogens, com una situació de guerra, en la que la violació s’utilitza com a arma, una presó o qualsevol altre tipus d’institució total.
Un aspecte important es evitar la victimització secundària per el procés penal i per això existeixen normes especials que permeten decidir si la víctima denuncia o no. També cal ser conscients de que les mesures de suport a la víctima permeten disminuir el mal del delicte.
c) Delinqüència comuna.
És la que es du a terme en llocs públics, te menor gravetat però es la mes freqüent i per això molesta, ja que afecta de manera visible a molta gent. Ocupa probablement el major temps i recurs de la policia i sistema penal i es la que apareix comptabilitzada feneralment en els quatre indicadors de la policia: - Delictes contra la vida, la integritat i la llibertat de les persones.
- Faltes de furt. (hurto) - Delictes contra el patrimoni - Faltes de lesions.
La alarma social de la delinqüència comuna és per els següents factors:  Es realitza al carrer  Per un tipus de persones vinculades a la exclusió social i a las que atribuïm perill per la estabilitat del ordre social  Hi ha una amenaça latent de violència  Ha estat objecte de atenció preferent per els mitjans de comunicació i sistema penal.
d) Delinqüència de guant blat (guante blanco) Sutherland va crear aquest concepte i va advertir que les seves teories criminològiques no podien explicar els delictes comesos per persones amb mitjans econòmics en situació de poder.
Teories criminològiques amb dificultats per explicar perquè les persones riques que ja ho tenen tot delinqueixen.
En general les estadístiques no recullen aquestes dades.
Dintre d’aquesta categoria de guante blanco els experts distingeixen diversos comportaments: - Delinqüència corporativa - Delinqüència econòmica - Corrupció - Rentat de diners - Delinqüència vinculada a sectors empresarials com la urbanística, farmacèutica - Delictes contra els consumidors i medi ambient.
En general aquesta delinqüència constitueix una categoria molt amplia i un concepte imprecís que s’utilitza col·loquialment per descriure comportaments delictius comesos per persones en situació de poder.
e) Delinqüència organitzada.
És també un concepte ampli i difús que s’acostuma a utilitzar per a descriure el tràfic de drogues, de persones, d’armes, terrorisme... és un tipus de delinqüència greu que produeix grans beneficis. En general aquest concepte serveix per designar comportaments delictius quan aquests es situen en el mon de la economia il·legal, amb allò, tendeixen a oblidar les relacions amb la economia legal que acostuma a presentar aquest tipus de delinqüència, ja sigui tràfic d’armes, persones o droga.
La gènesis dels diferents comportaments que integren aquest concepte pot ser estudiada amb la ajuda de conceptes clàssics de la criminologia. Així son conegudes etnografies realitzades per descriure el tràfic de drogues o de dones, es pot analitzar la estructura d’oportunitats que presenta la tecnologia o que sorgeix quan es fracturen les estructures estatals i finalment poden suggerir polítiques de prevenció basades en reformes legals, estructurals, governamentals o tecnològiques.
f) Delinqüència juvenil És una delinqüència que s’entén determinada fonamentalment per la edat i que normalment no te continuïtat en el temps; es grupal i forma part de la experiència de créixer, ja que la joventut es un període vital en el que es cometen molts errors, algun dels quals pot ser delicte.
La funció de la criminologia és investigar perquè la delinqüència juvenil en alguns casos s’abandona per la edat i altres persisteix al llarg de la vida.
Estudiosos han qualificat els factors de risc en: - Individuals (edat, intel·ligència, capacitat d’autocontrol) - Familiars (abús, maltractaments, desatenció, abandonament) - Escolars (fracàs escolar, amistats amb delinqüents) - Socials (pobresa i àrea de residencia) El coneixement d’aquests factors de risc és molt important ja que permet preveure e intervenir. Hi ha que senyalar dos fets: - Existeix la possibilitat de falsos positius.
- El ésser humà disposa de voluntat que s’activa en alguns contextos i davant d’algunes oportunitats ja que permet fer viratges en les nostres decisions.
Un altre àmbit d’estudi de la delinqüència juvenil es la participació dels joves en els conflictes de manera periòdica en els barris pròxims a grans ciutats. Generalment un factor desencadenant produeix manifestacions i aquestes revoltes s’expandeixen ràpidament en altres ciutats en las que es desencadenen enfrontaments amb la policia i desordres públics. Catalogar aquests actes de revolta, delinqüència juvenil o protesta ja es una opció política i a demes el problema es pot analitzar des de diverses perspectives d’edat, classes social, cultual i religiosa o d’identitat.
Els criminòlegs que han estudiat aquests temes destaquen diversos factors: - La frustració per no tenir accés a oportunitats.
- El sentiment d’angoixa per la discriminació de una segona generació que ja espera ser tractada de la mateixa manera.
- El paper dels mitjans de comunicació.
- El rol del gènere.
- La falta d’atenció policial en molts d’aquests barris i en especial les tenses relació amb les forces policials.
- La seva falta de representació política.
- El seu caràcter expressiu, simbòlic, ja que en aquestes revoltes no s’acostumen a realitzar peticions.
També s’estudien factors protectors com la família, l’escola, les reds socials, els mediadors...
g) Violència contra les dones.
És un tema que s’ha fet visible recentment. La violència domestica es aquella que es du a terme en el allotjament e inclou violència cap a la dona, moltes entitats feministes no estan gaire a favor d’aquest tema ja que no emfatitza que les víctimes son dones i prefereixen atribuir el nom de violència de gènere.
Aquest terme avarca nombrosos tipus de violència contra la dona. Tots aquests abusos habitualment es cometen contra dones pobres. Un tema molt polèmic es sobre si la prostitució s’ha de comptabilitzar com a violència de gènere.
TEMA 6: FORCES POLICIALS HISTÒRIA La policia no ha existit sempre sinó que és una institució que sorgeix al segle XIX a conseqüència de l'aparició de les comunitats locals i el transvasament de poder i centralització de l'estat.
L'anhel de concentrar i institucionalitzar el poder van comportar la creació de cossos professionals. D'una banda es temia a la creació d'un cos amb poders extraordinaris (ja que ¿Qui controla els que controlen?) I la policia a més de mantenir l'ordre social era també un element de repressió a l'oposició en a aquesta nova societat capitalista . La promesa de ser eficaç en la persecució del delicte servia a totes les classes socials.
La víctima posa una denúncia a les forces policials. L'habitual en la delinqüència comuna és que sigui la policia la que observa i deté els delinqüents, per aquest motiu és considerada la porta d'entrada al sistema penal. En moltes ocasions la imatge que té la gent de la justícia és la policia, aquesta té una importància simbòlica. Té molta importància criminològica, han revistes especialitzades que només fan les forces policials.
La justificació és doble, a policia serveix per respondre a la delinqüència, és una reacció a la realització de delictes. La policia prevé d'alguna manera actes delictius. Estudis diuen que aquesta funció és minoritària, el que més fa la policia és mantenir l'ordre / pau social. En situacions on necessitem ajuda truquem a la policia per tant la policia en ajudar-nos el que està fent és intentar mantenir la convivència social i amb aquesta promesa es va aconseguir la seva acceptació social com a institució. Així doncs la policia es va veure justificada com a institució a canvi de la promesa d'aconseguir l'ordre social i la pacificació en la vida diària.
TIPUS DE POLICIES A Espanya la policia està integrada per:  La guàrdia civil → és un cos militaritzat que no es pot sindicar i que depèn del Ministeri de Defensa i de l'interior. Té funció de policia en les àrees rurals i també sobre alguns delictes especialitzats, explosius i control de fronteres.
 El cos nacional de policia → un cos de naturalesa civil que depèn del ministeri de l'interior. Té funcions de policia de prevenció i persecució del delicte en les àrees urbanes. S'organitza per: prefectures superiors, comissaries provincials i unitats menors com comissàries de districte, així com amb policies autonòmica (patrulles de les comunitats autònomes com Catalunya, Navarra i País Basc.
 Policies locals → depenen dels ajuntaments i realitzen funcions de policia administrativa. Té tasques bàsicament en seguretat viària encara que també pot tenir alguna tasca en la prevenció i la persecució del delicte, especialment a les grans ciutats.
 Mossos → És una policia integral.
 Cos Nacional de Policia → És una policia integral. Una de les seves funcions és controlar qui hi ha a Espanya i la seva documentació.
 Policia Foral  Guàrdia Civil → Té competències de prevenció del delicte)  Ertzainza  Policia Local / Urbana / Municipal → És una policia administrativa, permet als ajuntaments portar a terme les seves decisions  Policia Científica → Generalment són unitats formades per científics, s'encarreguen de fer anàlisi "criminalística", d'empremtes, proves toxocologicas, d'ADN ... els informes han de ser enviats al jutge.
 Policia judicial → Policies que actuen sota les ordres d'un jutge i del fiscal i orgànicament a les ordres d'una autoritat administrativa.
 Policia administrativa → Policia local, urbana, municipal, ... No persegueix la delinqüència sinó que consisteix a aplicar les ordenances municipals i la normativa administrativa.
Es pot donar el cas que els diferents tipus de policies entrin en conflicte entre ells ja que pot ser que estiguin portant un mateix cas alhora. (Conflictes geogràfics i competències entre ells).
A nivell local s'han creat les juntes locals per analitzar els problemes de seguretat del territori del municipi i coordinar la resposta entre tots a aquests problemes.
Hem de separar entre forces armades i cossos de seguretat, i en segon lloc entre els òrgans polítics del poder executiu i cossos de seguretat a través del secretari de seguretat, el directes general de la policia i el regidor de seguretat dels ajuntaments que són càrrecs polítics .
EL TREBALL POLICIAL El treball policial posa èmfasi en el manteniment de la convivència social, de la pau social i l'ordre que requereix tota societat per poder existir.
La policia compleix una funció important de control de l'espai públic per assegurar la convivència.
A més de mantenir l'ordre la policia realitza la funció de perseguir la delinqüència, però és un temps menor del seu treball aquesta tasca, ja que també dediquen molt de temps a la feina burocràtic i a realitzar informació per a altres agents del sistema penal.
Hi ha la polèmica sobre quina és exactament la funció de la policia, si aquesta és una força que lluita contra el delicte (crime control) o bé és un servei que manté la pau social.
Reiner diu que el característic del treball policial és que es diu a la policia en cas de conflicte en situacions d'emergència i la trucada pot activar el seu paper de força i acabar perseguint un delicte, o activar la seva faceta de treballador social i pacificar la situació. En ocasions mantenir l'ordre no vol dir perseguir el delicte sinó mantenir la pau intentant mediar entre les parts.
Així doncs la policia realitza molts tipus de treballs que tenen una característica en comú, són situacions de conflicte social, d'emergència, en què el recurs a la força és una possibilitat sempre latent.
MODELS Model policial comunitari → Té la convicció que la informació necessària per perseguir la delinqüència ve de la societat, la comunitat. Després d'un desenvolupament de diferents models s'ha arribat a la conclusió que el millor model és el que està en relació mitjançant vincles amb la societat ja que es considera que els vincles són els que transmeten la informació.
Què delinqüència persegueixen? A través de la comunitat la policia decideix quin tipus de delinqüència ha de perseguir perquè com hem dit anteriorment la informació necessària per perseguir la delinqüència vaig venir de la societat per tant són ells els que decideixen que delinqüència s'ha de perseguir.
Model professionalitzador → En aquest model la policia es concep com un cos tècnic la funció és ser un especialista en la persecució del delicte (crime control). Es relaciona amb la ciutadania en clau instrumental, els ciutadans són font d'informació per al treball policial.
ELS PODERS DE LA POLICIA El que diferencia la policia és que pot utilitzar la força, aquesta és la gran característica de les forces policials, d'aquí el nom.
o Identificació → La policia té poder per demanar Identificació si hi ha indicis de la comissió d'una infracció o per a la prevenció de la comissió d'un, però no tothom té les mateixes possibilitats de ser desocupats, no ha tothom li demanen la identificació. És una pràctica neutral, però els trets ètnics porten en molts casos a què aquestes persones siguin sotmeses a identificacions constantment. Si no es pot identificar se li fa anar a comissaria voluntàriament. Ara els policies han de anotar quan fan una identificació i perquè motius i transmetre-al fiscal. La nova reforma de la LOPSC assenyala específicament que en la pràctica de la identificació s'han de respectar el principi de no discriminació. Estudis criminològics han determinat que la identificació és un mitjà molt poc efectiu per a la prevenció del delicte.
El segon context en què es produeix la pràctica de la identificació és per donar compliment a la llei d'estrangeria per esbrinar si hi ha persones en situació irregular.
En definitiva demanar papers pot ser una forma implícita d'assetjament, ja que el missatge que s'emet és "aquestes vigilat" i "no ets benvingut" i és una forma de reafirmar el poder simbòlic de l'autoritat i poder de la força europea. Així mateix aliena als estrangers amb el col·lectiu de la delinqüència i fomenta el racisme a assemblar com delinqüència el que només és una infracció administrativa.
o Dispositius massius d'identificació → La LOPSC preveu la possibilitat de realitzar tancaments perimetrals o controls preventius en supòsits d'alteració de la seguretat ciutadana o de la pacífica convivència o quan hi hagi indicis que pugui produir-se aquesta alteració. També es realitzen controls preventius d'alcoholèmia.
o Registre personal → La LOPSC permet an policia escorcollar superficialment la superfície del cos per veure si la persona posseeix armes o drogues per exemple. Els ratreos poden realitzar-se en la via publica i en el cas que s'hagi de mostrar alguna part del cos en llocs mes reservats i s'ha de deixar constància d'aquesta diligència.
o Detenció → Un policia té la capacitat de detenció quan tingui motius suficients per creure que s'ha comès un delicte i que aquesta persona ha participat. Un canvi de sensibilitat en la societat fa que la policia canviï el seu sistema i passi a detenir persones que hagin comès un delicte que sensibilitza la societat (exemple: violència domèstica). La detenció té una base real, els antecedents policials, i són els que es comuniquen a través de les forces policials.
o Sanció → Un policia pot sancionar persones que han afectat la seguretat ciutadana i també pot sancionar d'acord a altres lleis administratives com la llei de seguretat viària. I també hi ha sancions imposades per la policia local per infraccions a ordenances cíviques de cada població.
o Recerca i bases de dades policials → La policia porta a terme diverses tasques d'investigació o intel·ligència policial, per prevenir la delinqüència la qual cosa requereix comptar amb nombroses bases de dades i estan han de ser sotmeses a la Llei de proeccion de dades de caràcter personal que exigeix la seva cancel·lació quan aquests no són necessaris ja que figurar en una base de dades policial pot suposar la possibilitat de patir un estigma i altres prejudicis.
EL CONTROL DE LA POLICIA Control del poder legislatiu i executiu El poder polític pot exercir control sobre la policia de diverses formes - mitjançant lleis - mitjançant la compareixença davant el parlament dels responsables policials - per mitjà de la dependència orgànica, és a dir, mitjançant el comandament que el poder executiu té sobre la policia.
És important dir que el que no custodien les lleis ni els protocols ho haurà de suplir la policia d'acord amb les seves normes culturals, però les normes aquestes no són de fàcil accés per a la societat, llavors dificulta fer un control públic.
La segona forma de control polític sobre la policia és l'obligació de retre seva activitat davant el parlament, per informar de com van els índexs de delinqüència.
L'última forma d'exercir el control és per mitjà del comandament sobre la policia. El poder executiu té la potestat de dirigir l'actuació policial.
No obstant això el poder polític té dificultats per mantenir un control sobre la policia ja que el poder polític aquesta atemorit davant les possibles pressions dels sindicats, ia més la crítica a la policia s'entén com un qüestionament.
Control judicial Com hem vist la policia en els seus processos d'indagació dels delictes actuen sota la dependència funcional de les autoritats del poder judicial (policia judicial).
A més el poder judicial és l'encarregat de jutjar als membres de la policia acusats d'un delicte.
No obstant això en molts casos la ineficàcia del control judicial es deu a motius estructurals que haurien de ser contrastats o desmentits per investigacions criminològiques: - Quan Hi ha un policia acusat, el ministeri fiscal no exerceix l'acusació i si no hi ha acusació particular el cas decau.
- En Ocasions els policies no van a declarar o es posen d'acord en les declaracions - Molts Jutges creuen erròniament que els policies gaudeixen de presumpció de veracitat.
Control intern La policia compta amb unitats d'assumptes interns especialitzades en la investigació d'infraccions administratives o penals comeses per qualsevol membre del cos policial. Una forma de garantir la responsabilitat dels agents és portar en un lloc visible el seu número d'identificació.
Control públic La ciutadania confia en la policia per exemple mes que en els tribunals o els polítics, potser per la seva consciència de ser un servei públic i mantenir una major proximitat física i social amb la ciutadania.
ESTUDIS DE LA CRIMINOLOGIA RESPECTE A LA POLICIA Discrecionalitat → com més avall et situes en l'escala jeràrquica mes discrecionalitat tens. La discrecionalitat en el cos policial es veu de forma negativa. En estudis posteriors es va arribar a la següent conclusió les lleis són àmplies i estan redactades de forma genèrica, en conseqüència, no és que la policia no compleixi les lleis sinó que aquestes deixen uns amplis poders no regulats.
Eficàcia → tendeixen a mesurar l'eficàcia mitjançant primer nivell d'estudis, models, detencions, ...
Com exerceix el poder la policia → com es produeixen totes les pràctiques, com s'aconsegueix controlar als milers agents que estan pel carrer, ...
Legitimitat → És important investigar si els ciutadans confien en les seves policies, que depèn i que conseqüències comporta. Els estudis criminològics mostren que quan més confiança, més legitimitat se li atorga i major disposició dels ciutadans a col·laborar amb la policia.
La subcultura policia → intenta entendre quines són les habilitats que fan que algú es converteixi en un bon policia.
- sentiment d'alerta constant davant de qualsevol perill que es pugui perseguir - clara consciència que potser caldrà usar la força - Pressió de ser examinats per la seva eficàcia en la lluita contra el delicte - Entre altres.
L'ENTRADA AL PROCÉS PENAL Només un 2 o 3% dels delictes acaben en condemna. Això es deu al fet que per una banda hi ha molts delictes que no es denuncien i la policia no detecta (xifra fosca). No obstant això hi ha delictes que si arriben a la policia i no acaben donin condemna (atrition rates).
Sempre hi ha una bretxa entre la llei i la seva interpretació i aplicació i és per això que existeixen els estudis criminològics i potser hàgim de revisar l'actuació del sistema penal si tots els mobles fets que estan malament no arriben a obtenir condemna. (gràfic pag 126).
TEMA 7: SISTEMA JUDICIAL PENAL La criminologia des de 1968 va començar a estudiar el sistema jurídic penal → TEORIA RECLUTAMENT El sistema penal està compost per:  POLICIA: porta d'entrada al sistema penal  JUTGES (penals): el segon contacte amb el sistema penal, el sistema judicial  PENES: ha d'haver un jutge si no, no són penes, aquesta pena pot ser un MPA o una pena de presó.
FINALITAT Serveix per imposar càstigs / penes, que poden tenir una finalitat preventiva. Provoca una disminució de la delinqüència, perquè si els jutges no castiguessin el tipus de càstig seria la venjança, com a societat pensem que és bo que el càstig ho imposi una tercera persona que no ha estat afectada pel delicte, la finalitat és reduir la venjança . A més la funció dels jutges és imposar una pena per mitjà de les vies reglamentàries.
TIPUS DE JUTGES  Jutge penal: totes les denúncies fetes per la policia, acaba amb una sentència.
 Audiència provincial: instància superior al jutge penal.
 Tribunal suprem: instància superior de tot Espanya, el Tribunal Suprem unifica l'opinió de les diferents audiències (jurisprudència) ACTORS JURÍDICS Qui intervé en un judici?  Jutge i jurat → El jutge penal és independent i no està sotmès a cap altre poder que el d'interpretar la llei, és imparcial i no ha d'afavorir a cap de les dues parts.
El jutjat penal realitza quatre funcions exercides per jutges diferents: - Prepara El judici (jutge d'instrucció) - Jutja I imposa una pena o absol (jutge de sentenciador) - Executa La pena, és a dir aplica la pena (jutge d'execució) - Supervisa El temps que duri l'execució de la pena (jutge de vigilància penitenciària).
Per potenciar la participació ciutadana es crea el jurat popular, a Espanya fa 20 anys que aquesta aquesta institució i molt pocs delictes es jutgen amb jurat.
 Acusat → persona a qui se li imputa un delicte, després de prestar declaració davant la policia, és citada a declarar davant el jutge, i si ha estat detinguda immediatament després que s'hagin realitzat les diligències policials indispensables s'ha de posar a disposició judicial o deixada en llibertat.
Pot tenir un advocat d'ofici que és gratuït si l'acusat pot acollir-se al benefici de justícia gratuïta.
La persona pot negar-se a declarar, ja que és l'acusació qui ha de provar la seva culpabilitat.
A Espanya es pot jutjar in absentia, sense ser present si la pena que es demana és menor a dos anys de privació de llibertat, llavors la persona és posada a la recerca i captura per executar la pena.
 Advocat → El benefici de justícia gratuïta només cobreix el l'assistència de l'advocat fins a la sentència.
Hi ha advocats destinats a ofici penitenciari que són els que defensen els drets de la persona durant el compliment de la pena.
 Víctima (pot estar o no), anomenada acusació particular. L'acusació popular pot intervenir en el procés penal en defensa dels seus interessi.
 Acusació popular (és opcional)  "Procurador (contacte entre el procés i el client, només a Espanya), secretari judicial (no té molta importància criminològica)" La posició del fiscal és exercir l'acusació, és el representant de la víctima, s'encarrega de protegir els drets de les víctimes i defensar la legalitat.
A Espanya regeix el principi d'obligatorietat de l'exercici de l'acció penal que implica que el ministeri fiscal no pot deixar de perseguir un delicte sinó que ha d'exercir l'acusació menys en cas de delictes lleus.
Als països en què hi ha el principi d'oportunitat s'ha de dir que conductes no són perseguibles com a delictes així doncs del jutge no pot seguir endavant si no hi ha acusació i no es pot celebrar el judici oral.
En alguns països però es permet que grups de ciutadans es constitueixin com a part del procés per exercir l'acusació (acusació particular i acusació popular).
El ministeri fiscal aquesta jerarquitzat: Fiscalia General de l'estat (dóna instruccions) → fiscales. El govern nomena el fiscal general de l'estat que controla la criminalitat.
ORGANITZACIÓ DE LA JUSTÍCIA PENAL A ESPANYA La justícia penal a Espanya és l'Estat, el mateix que el dret penal.
S'organitza per territori i per matèries: civil, laboral, contenciós-administratiu i penal) La justícia penal aquesta distribuïda de la següent manera:  JUTJAT PENAL → és el jutjat que instrueix i davant el qual es realitza el judici oral quan la pena és menor a 5 anys, executa li pena i supervisa el compliment de les mateixes.
 AUDIÈNCIES PROVINCIALS → és un òrgan col·legiat davant el qual s'interposen recursos contra les decisions del jutge penal i també jutja per primera vegada si la pena és superior a cinc anys, en alguns pocs delictes es jutja per jurat.
 ADUIENCIA NACIONAL → òrgan centralitzat davant el qual es duen actuacions penals per delictes específics, generalment de gravetat.
 TRIBUNAL SUPREM → té 5 sales. La sala penal té com a objectiu resoldre recursos i unificar els criteris que es produeixen en diferents sentències, quan de forma repetida dicta sentència en un sentit crea jurisprudència.
 JUTJATS DE MENORS → jutges penals especialitats en joves de catorze a divuit anys els quals a més tenen la seva pròpia llei.
 TRIBUNAL CONSTITUCIONAL → seva funció és analitzar la compatibilitat de les lleis amb la constitució i vetllar pels drets constitucionals de les persones. La persona individual pot recórrer a si considera un dret fonamental vulnerat.
PRINCIPIS QUE REGEIXEN LA ACTUACIÓ DELS JUTGES PENALS o PRINCIPI de la tutela judicial efectiva → totes les persones tenen dret a accedir a la justícia per defensar els seus drets, el dret a la defensa ia obtenir una resolució motivada.
o PRINCIPI DE Jurisdiccionalitat → només els jutges poden jutjar i no s'admet que ningú es pren la justícia pel seu compte.
o PRINCIPI DE IMPARCIALIDAD → els jutges no poden afavorir a una part per sobre de l'altra.
o PRINCIPI D'INDEPENDÈNCIA → els jutges no estan sotmesos a cap mandat imperatiu, a cap ordre excepte la llei.
o PRINCIPI DE LAGALIDAD → els jutges només poden interpretar i aplicar els delictes i les penes recollides en la llei.
o PRINCIPI DE PUBLICITAT → els judicis i les sentències són públics, la transparència és una forma de control de la justícia a les mans dels ciutadans.
o PRESUNCION DE INOCENDIA → la persona acusada ha de ser considerada innocent fins que les proves demostrin el contrari. És l'acusació la que ha de demostrar la culpabilitat.
Dos models del procés penal nomenats per Packer Due process → (garantista) posa èmfasi en respectar la presumpció d'innocència, exigeix que la prova es realitzi tota en el judici oral per permetre així la presència directa del jutge i la contradicció, situa el judici públic i oral en el centre.
Crime control → (repressió del delicte) prima les conclusions assolides per la policia en les diligències policials, afavoreix una repressió ràpida del delicte i situa el centre en el procediment administratiu que es porta a terme davant de la policia.
Models acusatoris: MODEL acusatori (adversarial) → una persona investiga (policia), una altra acusa (ministeri fiscal), i una última jutja (jutge). El jutge està per sobre de les parts.
MODEL inquisitori → es posa l'accent en aconseguir la veritat, i per tant es dóna més importància a les gestions realitzades per la policia, a més el mateix jutge que dirigeix la investigació jutja i no està limitat per les peticions de l'acusació.
La critica aquest model és que la unió de les tres funcions pot provocar que el jutge es contamini doncs podria estar temptat a provar allò que ell mateix ha investigat.
FASES DEL SISTEMA JUDICIAL PENAL 1. instrucció → prepara el judici un cop arribada la denúncia, es prenen deckaraciones, es practiquen diligències d'investigació, i eventualment es demana a la policia que practiqui proves. En aquesta fase el jutge pot dictar mesures cautelars, la mesura cautelar de la presó preventiva aquesta discutuda ja que es priva de llibertat a una persona que encara no és culpable. Aquesta fase no és publica tot i això cal donar a conèixer el contingut de la instrucció a les parts. Intervé el ministeri fiscal que és qui prepara el cas juntament amb el jutge d'instrucció, si no hi ha possibilitats que el cas de pugui provar es produeix el sobresimient (el cas no segueix endavant per falta de proves però el cas queda obert), les diligències preparen el cas si hi ha cas es fa l'acusació.
2. Judici oral → si hi ha acusació, és a dir el cas no ha estat sobresegut el cas passa a la segona fase, que es pugui jutjar però no vol dir que es jutgi, pot ser que no calgui anar a judici perquè l'advocat i el jutge es posen d'acord llavors es fa una sentència d'estricta conformitat perquè estan d'acord amb la sentència i no cal anar a judici (fins a penes de 6 anys), si no es posen d'acord és necessari celebrar un judici oral. En els judicis ràpids quan la pena s de fins a 3 anys, existeix a més la conformitat premiada ia la persona se li rebaixa un terç de la pena. La sentència no només declara si la persona és culpable o no sinó que també inclou la pena imposada. Si arribem al judici oral poden passar dues coses culpable o absolt (el fiscal no ha pogut provar la seva culpabilitat). El codi penal deixa discrecionalitat als jutges ja que els delictes tenen un marc de pen.
3. Execució → compliment de la pena, de vegades es dicta la pena i es triga molt a complir és a dir en executarse (una mitjana d'anys). Perquè entre la pena i l'execució hi ha un altre procés, el jutge d'execució. Perquè el jutge pugui individualitzar la pena, requereix informació, una part de la qual ja la té per l'estat policial i en funció del tipus de pena sol·licita diferent informació.
Si has estat condemnat a presó s'entra al centre penitenciari i es compleix el temps de la pena i l'administració penitenciària (el govern no els jutges) qui marca el dia a dia de la persona durant l'execució de la pena, maneja el compliment de la pena i el jutge de vigilància penitenciària només el supervisa.
Les MPA són per exemple programes formatius, serveis a la comunitat ... el compliment d'aquestes mesures també és a càrrec de l'administració i el jutge supervisa.
L'execució triga perquè el jutge que dicta sentència amb una condemna l'envia al jutge d'execució i la sentència pot ser suspesa pel jutge d'execució. El jutge penal dicta sentència i aquestes sentències són enviades al jutge d'execució (suspèn la pena si és menor a 2 anys, la persona no té dret a estar a Espanya ja que l'expulsa del país ...) En una fase d'execució el jutge té la facultat de: - Suspendre La pena de presó: si aquesta és igual o inferior a dos anys, i pot a més afegir algunes regles de conducta.
- Decretar L'entrada a la presó: el jutge dicta un manament de presó, es concedeixen uns dies perquè la persona pugui arreglar tots els seus assumptes abans d'entrar a presó de forma voluntària i si no és així es dicta una ordre de recerca i captura.
Un cop la persona entra a la presó es procedeix a la liquidació de la pena on es descompta el temps que ha estat a la presó preventiva, el dia d'entrada i el dia de sortida del centre penitenciari.
- Executar La resta de penes: es produeix a la realització de la pena. Quan ja s'ha signat l'acte d'execució, es requereix a la persona i se li notifica personalment la pena perquè comenci a complir-la.
COMPLIMENT DE LA PENA I SUPERVISIÓ JUDICIAL En aquesta fase l'administració és la responsable directa del compliment de la pena i de la persona condemnades, però també hi ha un control judicial.
És facultat de l'administració penitenciària administrar les diferents penes imposades.
En l'execució de la pena participen psicòlegs, criminòlegs, metges, educadors socials ... que són els que supervisen de forma immediata a la persona mentre aquesta complint condemna.
ESTUDIS CRIMINOLÒGICS DEL SISTEMA JUDICIAL - Els que són els jutges i que estrats socials, com els jutges administren la justícia en nom del poble seria interessant que fossin representatius del mateix.
- Com els jutges exercir la seva discrecionalitat i hi ha estudis empírics destinats a respondre a les preguntes sobre si els tribunals apliquen la llei de forma igualitària o per gènere o pertinença a una minoria ètnica.
Aquests estudis resulten molt complexos i no han aportat un resultat concloent.
- Si els discursos punitius havien generat variacions en les pràctiques judicials - Relació entre justícia i democràcia, això comporta a discutir la intervenció d'un possible jurat popular entre d'altres.
- Com els jutges han de respondre davant de la comunitat els jutges són independents del poder polític, però això no els eximeix d'un control públic més d'un control intern disciplnari.
LA CONTRIBUCIÓ DE LES CIÈNCIES FORENSES Aquestes tècniques van destinades a provar determinats aspectes del delicte o la identitat dels participants, i consisteixen en l'anàlisi d'empremtes dactilars o proves d'ADN, proves pericials cal·ligràfiques, proves documentals o documentoscòpia, i balística. Aquestes pràctiques són dutes a terme per persones amb coneixements científics o per tècniques en balística.
El metge forense realitza un informe sobre la persona, toxicologia, anàlisi etc.
Pericial d'intel·ligència, és un informe d'un policia sobre algun tipus de delinqüència, qui després és cridat a declarar en el judici com qualsevol perit.
TEMA 8: EL SISTEMA DE PENAS Definir un comportament com delicte comporta donar una resposta penal. Les penes han d’estar recollides en el codi penal, si no estan recollides en cap article/llei no son penes. Aquesta llei deixa un marge de discrecionalitat. El sistema penal quan reaccions constitueix delictes.
COMPORTAMENT + SISTEMA PENAL = DELICTES Hi ha casos en la nostra societat que es pensa que s’ha de recorre al dret penal, però aquestes haurien de ser excepcionals. Aquest es el que s’expressa amb ultima ratio del dret penal, el qual intenta limitar la intervenció del sistema penal als casos en que el parlament decideix que determinat comportament resulta greu socialment, que mereix una reprimenda penal i que la pena es necessària per aconseguir algun bé.
4. PENAS I SANCIONS Quan el dret intervé no ho fa sempre per mitjà del dret penal. De manera que hi ha molts comportaments que no arriben al sistema penal. Això succeeix perquè aquests comportaments es resolen de manera informal i altres vegades es sancionen per mitjà de branques ordenament jurídic diferent al sistema penal.
Molts països recorren a les multes administratives, bé perquè es considera que aquestes conductes son de menor gravetat, o bé perquè las sancions permeten actuar de manera mes expeditiva. Les sancions administratives son majoritàriament pecuniàries, multes i també pretenen que les persones actuïn d’acord a la norma perquè entenem que esta regulació serveix al interès social de la gent.
Les penes no privatives de llibertat son la majoria.
Quina importància te saber si la mesura coercitiva es una sanció o una pena? La seva rellevància es deu a que la imposició de la pena requereix majors garanties, per exemple, una pena no pot ser aplicada retroactivament. El tribunal europeu dels drets humans afirmen que amb el objecte de decidir si una mesura es una pena, es deu atendre als següents criteris: - Si s’imposa després d’una condemna.
- La seva naturalesa i finalitat.
- La seva regulació en la legislació nacional.
- El seu grau de severitat.
5. CLASSIFICACIÓ DEL SISTEMA DE PENES Els codis penals acostumen a classificar las penes en diferents categories, amb algunes diferencies legals entre països; no obstant la classificació criminològica mes rellevant es entre penes privatives de llibertat i penes no privatives de llibertat.
o Pena privativa de llibertat: es complex a presó i es la pena mes greu a Europa.
o Pena no privativa de llibertat: son càstigs alternatius a la presó i impliquen que la persona compleix aquesta pena en un mitja obert, en la comunitat. Justificacions:  Hi ha delinqüència poc greu que no mereix anar a la presó.
 Presenten una major capacitat per rehabilitar:  Positiva: perquè les mesures no privatives de llibertat incorporen algun tipus d’ajuda subvenció o tractament.
 negativa perquè al menys no envien a la presó a la persona i d’aquesta manera no estaran en problema els seus llocs de feina, habitatge o família.
 Perquè són més econòmiques que la presó.
6. MESURES PENALS ALTERNATIVES Aquestes son penes no privatives de llibertat. No totes las MPA són iguals: - Algunes multes estan pensades en clau de retribució.
- Altres multes com a prohibició de conduir o aproximar-se a la víctima persegueixen la incapacitació.
- Procuren que la persona no torni a reincidir.
Aquestes MPA es compleixen de manera instantània o pràcticament amb la exclusiva intervenció del sistema judicial. A vegades las MPA (TBC o la suspensió de la pena de presó) imposa a vegades la obligació de sotmetre a un programa formatiu o de tractament i estan dirigides a aconseguir que la persona adquireixi tècniques, habilitats i valors o superi circumstancies personals molt difícils.
El problema a vegades es que el legislador deixa poc marge legal perquè s’apliquin, d’aquesta manera quan els codis penals apareixen llargs catàlegs de penes alternatives ens hem de fixar en primer lloc en quins delictes esta prevista la seva aplicació i en quines condicions, en segon lloc , es important analitzar si els jutges condien en elles i las imposen i finalment es indispensable observar els mitjans que l’administració posa a disposició perquè es compleixin aquest tipus de penes i quants diners es destinen a les presons.
La multa Es la pena mes imposada pels jutges penals i presenta nombroses avantatges davant a la presó ja que o trenca els vincles de la persona amb la societat i representa un cost mes econòmic per l’estat. . En el cas de multa hi ha gent que no té diners o te menys i per aquest casos la solució que es proposa des de 1960 algú va idear el sistema de ‘’dias multa’’, de manera que el jutge posa 30 dies de multa, després en la fase d’execució s’investiga el teu patrimoni, i si ets molt pobre el jutge pot ficar 30 dies x 3€ al dia = 90€, si té molts diners 30 dies x 1000€ = 30.000€ de multa. Si no té diners per pagar la multa es declara una responsabilitat personal subsidiària de manera que va a la presó o també es pot declarar que aquesta responsabilitat personal substitutòria en forma de treballs en benefici a la comunitat.
Quines són les discussions criminològiques sobre la multa com alternativa a la pena de presó? En general s’adverteix que el codi penal imposa una multa conjunta amb la pena de presó pel que no es pot considerar realment com alternativa a la presó. Per altre banda hi ha certa desconfiança cap a la multa i moltes persones pensen que les multes no es paguen, però es pot observar en un estudi que les multes es paguen en un 74,5%. Un problema a vegades no es la falta de diners sinó la complexitat dels mecanismes per descobrir i confiscar el patrimoni. En espanya s’ha de diferenciar la multa, la responsabilitat civil, i els costos del procés i nomes la primera es una pena que dona origen a la responsabilitat personal subsidiària.
La inhabilitació Consisteix en la privació o restricció d’algun dret. Poden resultar molt eficaces. La filosofia que inspira aquestes penes es la incapacitadora, es a dir, dificultar a la persona que estigui en situació de realitzar un delicte i per això s’haurien d’aplicar en relació al delicte comes.
En general el problema d’aquestes penes es que casi mai estan previstes com a penes úniques sinó addicionals a la pena de presó, ja que no es consideren suficient severes tot i la seva llarga duració. Un segon problema es com assegurar la seva efectivitat, en alguns casos s’apunta la necessitat de controlar la seva execució per mitja del control econòmic i en altres es comunica la pena a un risc. El gran inconvenient es que no existeixen registres a qui comunica que aquesta persona esta inhabilitada professionalment i la seva efectivitat depèn de la amenaça que rau en la persona d’apreciar un trencament de la condemna en cas que intenti el exercici del dret suspès.
Hi ha poca discussió criminològica sobre aquest tipus de penes.
En la actualitat esta plantejada una polèmica sobre els drets que no poden privar-se de les persones condemnades, tals que la nacionalitat, i es discuteix si es possible privar del dret de sufragi actiu a las persones condemnades a penes de presó.
La localització permanent Han existit diversos intents de restringir la llibertat de la persona sense que aquesta entri a presó.
(arrestament domiciliari, arresto de cap de setmana) En espanya actualment el CP prevé la localització permanent de manera legal com una pena privativa de llibertat, doncs en alguns casos el seu compliment pot realitzar-se els caps de setmana en un centre penitenciari, no obstant, el seu compliment pot realitzar-se en un domicili o algun altre lloc fixat pel jutge.
Aquesta pena s’aplica en alguns casos en que la pena de multa es considera inapropiada, i esta prevista com a pena substitutòria en el suposat de que no es pagui la multa i el delicte sigui lleu, i en els casos en que la pena de presó s’hagi de substituir de manera obligatòria per ser inferior a tres mesos.
El treball en benefici a la comunitat Es coneguda des de antigament però no poden ser treballs forçats i la persona ha d’acceptar realitzar aquests treballs amb la conseqüència que si no ho fa anirà a presó.
Aquesta pena presenta avantatges: - La persona no esta provada de llibertat i pot conservar els seus vincles socials.
- La administració procura organitzar aquesta pena de manera que el culpat conservi la seva feina si la te i si no te potser aconsegueixi amb els treballs en benefici a la comunitat hàbits de disciplina horària i laboral.
La idea és que el tbc tingui relació amb el delicte, però com que no hi ha places al final es fa en qualsevol tipus d'organització que pugui subministrar l'administració, i si no hi ha plaça el compliment es realitza per mitjà de programes formatius. De vegades també es pot realitzar les dues coses alhora. Tot això aquesta supervisat pel jutge, però l'organitza l'administració.
Es pot realitzar també si la persona no posseeix béns com a compliment de la multa, quan se suspengui per obligació una pena de presó inferior a 3 mesos o si es suspèn una pena de presó inferior a dos anys.
Estan pensades perquè la persona adquireixi tècniques, habilitats i valors o superi circumstàncies personals molt difícils, en clau de rehabilitació.
El procediment és: un cop el jutge requereix a l'condemnat a què compleixi el seu tbc envia la interlocutòria d'execució i deriva a aquesta persona a l'administració de justícia, la qual assigna el cas a un delegat d'execució de penes. Aquest delegat obté informació sobre el penat i s'encarreguen de supervisar directament el seu tbc i envia informes periòdics cada tres mesos al jutge superviso.
Discussions criminològiques enfront dels tbc - El legislador preveu aquesta pena directa per molt pocs delictes - No és una pena fàcil d'aplicar a nivell judicial ja que requereix la intervenció de l'administració de justícia.
- Els jutges es queixen de l'absència de places i desconfien que aquesta pena arribi a complir-se.
- Es considera una sanció benigna i no s'acaba de veure com una pena com passa amb la multa - Una de les discussions criminològiques fa referència al consentiment que ha de donar la persona condemnada i també aquesta pugui dir la seva.
(gràfic pag 154/155) LA SUSPENSIÓ DE LA PENA I LA PROBATION Només hi ha suspensió de la pena de presó.
Primer el parlament li dicta al jutge que pot dictar presó a aquest delicte i després li permet suspendre la seva execució.
Probation: el jutge et condemna a presó oa una prova, la idea és una llibertat vigilada.
Característiques de la probation: - S'ha de realitzar algun tipus de programa de tractament - Es té supervisió d'un delegat - Es pot imposar nombroses vegades ja que és una pena en si mateixa.
- Si es delinqueix no va a la presó ja que el jutge ha de tornar a examinar quin tipus de condemna ha d'imposar.
A més en els països d'influència anglosaxona es disposa d'un informe social conegut com presentence report en el qual consten les circumstàncies de la persona i un informe d'avaluació de risc, recomanació de la pena i deures que la persona ha de complir.
Característiques de la suspensió: - En nombroses situacions l'única condició és no delinquir en un determinat període de temps - No acostuma a haver un informe social.
- No hi ha supervisió d'un delegat.
- Només es pot imposar generalment a persones que delinqueixen per primera vegada - Si la persona delinqueix mentre la pena aquesta suspesa es revoca eventualment a la suspensió i la pena que ressorgeix és la presó.
La suspensió es registra en el registre central de penats i genera antecedents penals.
Entendre la diferència entre una condemna i l'execució d'una condemna: la condemna és a la presó, però a segona fase (en la fase d'execució de la condemna) suspèn la pena de presó. Per tant, en l'estadística la persona consta com que entra a la presó, però després en l'execució se suspèn (per això en l'estadística puja el percentatge de presó).
La justificació de suspendre la pena és que enfront dels delictes no greus (criteri de prevenció general) i que no tenen un pronòstic de reincidència (criteri de prevenció especial) o Prevenció general: La teoria diu que, si t'han condemnat a presó i aquesta pena és menor a dos anys, la persona no entra a la presó.
o Prevenció especial: si el jutge veu que la persona no va a delinquir més i el delicte no és molt greu pot suspendre la pena.
A més la suspensió de la pena és una mica estranya, ja que en un primer delicte si el jutge considera que s'ha de suspendre l'entrada a presó se suspèn i sembla que no passa res, però en un segon delicte la pena de presó si ha complir ia més se li sumen els anys de la pena suspesa.
És opcional del jutge, i pot fer-ho si: - La pena no és major a dos anys.
- Que el delicte sigui primari o que, encara que no sigui primari el delicte dels dos delictes que hagi comès siguin totalment diferents (no et permet crear un patró delictiu) - Que pagui la responsabilitat civil a la víctima, que assumeixis el pagament o el jutge es pensi que pagaràs.
Tipus de suspensió  SUSPENSIÓ ORDINARIA → l'única condició és no tornar a delinquir abans del temps que s'imposa (de 2 a 5 anys). És la forma més habitual aquí a Espanya.
 SUSPENSIÓ AMB REGLES DE CONDUCTA → Posar regles de conducta, com seria l'assistència a un programa formatiu. (p.ex ha de venir cada mes al jutjat a signar, no pot residir a la mateixa ciutat que la víctima ...), tenen un caràcter rehabilitador. Suspendre la pena, però té l'obligació d'anar a un programa formatiu o tbc.
 Suspensió per a drogodependents (programes de desintoxicació).
Hi ha tres possibles respostes: a) Imposar una mesura de seguretat privativa o no privativa de llibertat i sotmetre a la persona a tractament mèdic.
b) aplicar una pena de presó amb l'esperança que dins el centre penitenciari la persona pugui tractar la seva addicció c) dictar una pena de presó i suspendre-si aquesta no és més gran a 5 anys i la persona acredita que aquesta sota tractament.
Aquesta suspensió s'aplica a persones que han comès un delicte per causa de la seva addicció, pot suspendre la pena tot i haver més delictes sempre que no siguin reus habituals.
(p.159 últim paràgraf, problema.) Si la persona delinqueix durant el termini de la suspensió establerta de 2 a 5 anys, el jutge pot revocar però el codi penal preveu que no ha de fer-ho si considera que la comissió d'aquest nou delicte no impedeix manteren la finalitat amb la que la suspensió va ser concedid, a més el jutge pot revocar la suspensió si la persona incompleix de forma greu alguna condició. SI l'incompliment no és greu el jutge pot prorrogar el termini o imposar més condicions.
REVOCACIÓ I NO COMPLIMENT Si es compleixen totes les condicions que imposa el jutge la pena es dóna per complerta.
Si la persona incompleix alguna condició l'administració avisa al jutge que s'esta incomplint la suspensió llavors hi ha dues possibilitats 1. El jutge revoca la suspensió i fa que la persona entri a presó.
2. El jutge afegeix més condicions o més temps.
SUBSTITUCIÓ PER EXPULSIÓ La seva introducció va ser motivada per l'arribada de molts immigrants a la societat ia les presons.
La principal causa d'expulsió és una sanció administrativa quan es té el permís de residència i treball.
Un segon tipus d'expulsió és la que ha de realitzar el jutge penal quan sutituye la pena de presó per l'expulsió.
Un tercer tipus d'expulsió és la penitenciària que es produeix quan la persona no té permís de residència i la ultima part de la condemna se substitueix per l'expulsió al seu país.
Crimmigration law → l'estatus de no tenir papers també té relació amb el sistema penal ja que qualsevol antecedent penal prohibeix automàticament obtenir el permís de treball i residència inicialment i dificulta la seva renovació.
Pags 161-173 no les hem fet a classe nose si entren.
TEMA 9: SISTEMAS PENITENCIARIS 1. ORIGEN DE LA PRESÓ Sorgeix en 1800, la humanitat ha viscut més temps sense presó que amb. Es tracta d'una institució molt moderna. Es centralitza el poder de castigar i aquest es va civilitzant, prohibint-se els càstigs privats (duels).
Aquesta sorgeix per dos temes: - Humanització (filosòfica): la Il·lustració rebutja les penes anteriors per ser penes que destrueixen la persona (tortures, pena de mort ...) les penes han de ser humanes. Tot i així és difícil establir un límit entre el que és una pena humana i una altra de inhumana.
- Estructura social (sociològica): totes les penes han d'estar d'acord en la societat en què estan. Han de ser adaptables perquè la presó es relaciona amb l'estructura social: és un lloc on s'ensenya a treballar (disciplina, obediència, rutines ...), l'educació i la religió. Característiques típiques de la societat industrial de l'època. També aquesta, recorda als que estan fora que si no els agraden les condicions de treball que tenen sempre poden anar a pitjor (presó). Principi de menor elegibilitat: no es pot viure millor dins de presó que fora d'aquesta.
2. PRESÓ Les lleis que regulen la presó són el Dret Penitenciari. Dins de la presó tot està reglamentat. Els criminòlegs, som especialistes en les condicions reals de la presó, l'estudi real d'aquesta, no el que hauria de ser. Es tracta d'una aproximació a la realitat. Quin percentatge de gent va a la presó? Des de 1980 la gent que s'ha enviat a la presó ha augmentat molt en gairebé tots els països fins al 2008 (EU-90 / 100.000) (ESP- 145 / 100.000) (USA600 / 100.000). Una altra cosa que també s'estudia és el temps. Quant de temps han de durar les codenas? A Espanya ha passat de màxim 20 anys a 30, 40 i ara cadena perpètua.
2.1. Per què es castiga la pena de presó? Es castiga per dues raons:  Perquè és just (per retribuir): la proporcionalitat d'aquesta depèn del temps i del tipus de pena.
 Perquè és útil (per prevenir): es diu que és l'única pena útil per prevenir però, també hi ha delictes dins i més poden tornar a delinquir quan surten. També és útil per rehabilitar. Cal afegir que aquesta reforça l'exclusió social, trencant els vincles socials.
La presó s'admet a partir de tres principis:  Principi d'extrema ràtio: enviar a la presó al menor nombre de gent i pel menor temps possible.
 No ha de ser un càstig inhumà i degradant: la presó és el càstig i no el lloc al qual es va per ser castigat.
 Promoure la integració social dels condemnats.
3. QUI HI HA A LA PRESÓ? Se suposa que aquesta està plena de delinqüents perillosos i per això qui entra per primera vegada, té por.
Però, de vegades, hi ha males decisions en comptes de males persones. EL 92,5% són homes i el 7,5% dones, en general joves. Hi ha un gran percentatge d'immigrants (35%) 4. L'ENTRADA A LA PRESÓ I GRAUS L'entrada a la presó és un moment criminològicament important ja que és quan succeeixen més desastres.
Això és així, ja que la persona que entra per primera vegada té la imatge de la presó donada en pel·lícules (violacions, pallisses ...). En conseqüència, això pot propiciar que el condemnat es produeixi autolesions o el suïcidi. Per evitar això, un cop s'entra a la presó no es va directament al mòdul, sinó que hi ha un pas previ per a l'adaptació. Un cop la persona ha entrat a presó és rellevant a què presó va (que sigui molt vella, no s'hagin grups de suport, lluny de casa, molta droga ...). EL condemnat no tria la seva destinació, se li envia a "x" presó basant-se en "x" criteris.
Un cop dins de la presó et classifiquen en 1,2 o 3 grau de seguretat. En funció del grau al qual pertanyis es té un règim de vida o un altre a l'interior de la presó i la possibilitat d'accedir a permisos de sortit. Els criteris de classificació són: nivell de seguretat, temps de condemna, problemàtica de salut mental i drogodependències, o el comportament penitenciari. Al grau que pertanys és igual d'important que a quina presó vas. Totes dues coses influeixen en la durada de condemna.
 1r grau: es tracta de casos excepcionals, o bé per extrema perillositat o per inadaptació al règim penitenciari. Aïllament gairebé absolut (màxima seguretat), la persona està sola en una cel·la 21h.
Mínim de 2h de pati perquè sinó seria inhumà. Tot ho fa sol. Major grau de control sobre l'intern, registre de la cel·la i escorcolls diaris. No hi ha permisos.
 2 grau "règim ordinari": és el més habitual. Durant el dia has d'estar en espais comuns realitzant alguna activitat (educativa) o destins (treballar d'alguna cosa). També es manté la gent ocupada en els gimnasos ja que tot el dia sense fer res pot generar conflictes. Permisos de fins a trenta-sis dies.
 3 grau "règim obert": presó oberta, treballes tot el dia a la societat i tornes a dormir a la presó. Si s'accepta control electrònic no cal ni tornar a la presó a dormir. Permisos de fins a quaranta-vuit dies i caps de setmana.
Hi pot haver mobilitat entre graus a través d'un judici individualitzat, tant de forma ascendent (progressió) com descendent (regressió). El jutge condemna i executa la pena i et llança a aquesta. Un cop el condemnat ja està complint la pena, tot aquest procés el passa a controlar l'Administració. Els òrgans de l'Administració que s'encarreguen de la classificació dels graus són primer, la junta de tractament i segon, la Direcció General de Serveis Penitenciaris (DGSP) a Catalunya i la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries a Espanya.
5. MÒDUL I VIDA El mòdul és on fan la vida dels presos. Aquest pot abastar a 200 persones i cal controlar-les a totes les 24 hores del dia. En una presó no hi ha un sol mòdul sinó que molts. La construcció arquitectònica d'una presó és molt rellevant i per aquesta es necessiten molts coneixements criminològics. Trobem mòduls habitables o molt durs, que vagis a un o altre depèn de l'Administració.
La vida dins la presó: a) Educació: anar a l'escola (activitat més valorada), s'ensenya a llegir escriure ...
b) Treball: en tallers, col·lectiu, FP. Els sous són molt bàsics. Tota la presó es manté per la feina dels mateixos presos. La paraula destí, es refereix al treball al qual pertanys (cuina, biblioteca ...).
c) Programes de tractament: per exemple de violència de gènere, delinqüència violenta, seguretat viària, programes de drogodependència ...
d) Gimnàs: molt important per als presos, és bàsic. Tenen un temps determinat i van per mòduls.
No és obligat fer res d'aquestes quatre coses, així que els que no volen fer res es poden passar el dia al pati.
Es tracta de coses voluntàries, però si no fas res d'això no hi ha permisos per sortir. La vida ve determinada per la classificació interior (el mòdul en què s'ubica al pres).
Com es manté l'ordre a la presó? Si no es fa el que els funcionaris diuen, se'ls aplica càstigs (sancions administratives) com privar-los al pati o enviar-los a una cel·la d'aïllament. Si aquests decideixen cooperar i obeir les normes se'ls concedeixen beneficis i privilegis (estar sol en una cel·la).
Qui té el poder? Els funcionaris, però aquest està limitat per dalt i per baix. Els presos també tenen un cert poder formal, per prendre decisions respecte del funcionament intern de la presó i informal, amenaça que es neguin a obeir o emprar la violència contra altres pesos o funcionaris.
Finalment, el rol dels valors culturals a la presó és molt important. Aquest s'uneix als col·lectius, motiva una o altra actuació i contribueixen a mantenir l'ordre social dins de la presó.
6. LA SORTIDA DE LA PRESÓ Perquè tot l'entramat de la presó funcioni és que si es fan "x" coses es pugui sortir abans bé sortir més dies a l'any (permisos), en llibertat condicional. La promesa de sortir alguns dies i la possibilitat de sortir en Llibertat Condicional és un instrument molt poderós. Tot això ho diu el Codi Penal: en funció del teu comportament a la presó pots sortir abans. Se sol sortir des del 3 grau i si surts en llibertat condicional, no pots delinquir durant el temps que aquestes en aquesta ja que si no tornes a presó. Actualment el nombre de persones a les que es concedeix la llibertat condicional és molt reduït, aquest hauria de ser més alt segons els criminòlegs ja que defensen que les taxes de reincidència són menors si la persona arriba a la llibertat de forma progressiva.
El repte de la finalització de la condemna és aconseguir que els programes de reinserció laboral i de tractament de drogues o salut mental destinats a persones de tercer grau i llibertat condicional tinguin continuïtat. A més, l'Estat social preveu que la persona cobri el subsidi d'excarceració durant sis mesos, o el subsidi d'atur si ha treballat a la presó i que pot rebre un altre tipus d'ajudes socials.
7. EL PERSONAL DE L'PRESÓ (FUNCIONARIS) El personal en una presó sempre és poc. Persones bàsiques:  Director  Personal de tractament (educador, treballador social, psicòleg i jurista).
 Funcionaris de vigilància (guàrdies) que van d'uniforme (blau) i són els que estan en els mòduls i s'encarreguen de tot allò que és seguretat. En aquests es desenvolupa una subcultura que es caracteritza per: - Divisió del món en dos blocs: ells (presos) i nosaltres (convencionals).
- Caràcter autoritari - Desconfiança La subcultura influeix en el tracte als presos.
L'òrgan màxim d'aquest personal és la junta de tractament que és qui dirigeix la presó pel director.
TEMA 10: POLÍTICA CRIMINAL La política criminal són les opcions i decisions que adopta el Parlament per a fer front als actes delictius, a reduir la delinqüència i organitzar el sistema penal. És una expressió que compartim amb els advocats.
Està orientada de manera diferent en cada país, si bé les idees criminològiques viatgen amb rapidesa i es traslladen d’uns governs a uns altres, i de manera creixent la pertaneixença a la UE també influeix en la mateixa.
Tots el SP pren decisions de política criminal. Quan la policia diu que van a reduir el nombre de venedors ambulants és tracta d’una decisió de política criminal. Sempre i quan en l’àmbit de la llei i seguint el seu marc.
La decisió de política criminal més rellevant criminalitzar un determinat comportament. Ex: El consum de drogues es un tema que s’ha d’afrontar amb polítiques de salut publica o constitueix un delicte? La segona decisió de política criminal important és el recurs a la pena de presó i aquí també regeix el principi de ultima o extrema ràtio ja que la política criminal ha de tendir a ser inclusiva. (no deixar a ningú fora de la societat per molt mala loteria social que li hagi tocat).
El triangle del dret Presó Dret penal (et castiga i et pot enviar a la presó) Dret administratiu (pot sancionar) Dret laboral (pot ser expulsar de la feina) Dret civil (no es pot sancionar, es privat) els criminòlegs s’ocupen del dret penal i de la presó, el tema de la presó es el més comentat entre aquests i per tant es compara amb altres països. Quan s’analitza la política criminal es miren les taxes de presó. Quanta gent hi ha a la presó? La gent executada, i això es el que es compara amb altres països per tal de fer un ranking de quin país es més punitiu.
Les taxes de tancament d’un país depenen de quanta gent entra a presó i de per quant temps entren. Les taxes de tancament es relacionen amb les taxes de delicte, però això no es un fet causal.
TASAS DE ENCARCELAMENT: DE QUE DEPEN QUE HI HAGI MÉS GENT A LA PRESÓ? El nombre de persones a la presó preocupa perquè es un càstig car, ineficaç i que afecta al dret més important que tenim (llibertat després de la vida). Des que es mesura la pena de presó les taxes s’han mantingut més o menys estables, no obstant en la dècada dels 80 es produeix en EU una gran expansió que es coneix com a tancament massiu. Per intentar explicar tal creixement de la població reclusa s’apunta a: - Increment de la delinquencia.
- Augment de la gravetat dels delictes.
- Condemnes més llargues En països la relació entre delinqüència i pena de presó es troba mesurada per decisions de política criminal, la qual pot ser expansionista, reduccionista o immobilista. El augment de persones en la presó depèn de multitud de factors, com decisions legislativa, actituds judicials, la capacitat i límits que te el propi sistema per processar els diversos actes delictius i la opinió publica. Per això es conclueix que les taxes de tancament són una construcció política. Això no implica que el augment dels actes delictius no produeixi cap impacte. Òbviament comporta molts efectes. L’únic que s’afirma es que el anul·lament des proporcional de persones en la presó des de la dècada dels 80 no respon directament a increments en la comissió de delictes, sinó que a demés del numero de delictes es dona una decisió política de com reaccionar a ells.
TENDÈNCIES DE POLÍTICA PENAL: EL POPULISME PUNITIU Molts autors detecten des de la època dels 80 un enduriment de les legislacions penals, el qual provoca un creixement accentuat de la població que es troba a presó. El autor que ha procurat una explicació més completa sobre el sorgiment d’una nova cultura del control es Garland (2001) . ell creu que s’ha produït un canvi en la política criminal i s’ha passat d’un model basat en la re-socialització a un que persegueix la incapacitació dels delinqüents.
En el1980 sorgeix el populisme punitiu guiat per tres assumpcions: - Majors penes poden reduir el delicte.
- Las penes ajuden a reforçar el consens moral existent en la societat.
Hi ha uns beneficis electorals producte de la aplicació de penes.
MODELS:  Welfare REINSERTAR. tot el model penitenciar, MPA, etc. (1945-1980) buscaven la rehabilitació de cara a la re-socialització, de manera que es tracta d’una política penal assistencial. A partir del 1980 en estats units es substitueix per el populisme punitiu. Es basa molt en allò que diuen els experts. Està orientat al delinqüent. Totes les decisions estan basades en un cas concret, en un cas concret.
 Warfare  INCAPACITAR. populisme punitiu: té com a principal objectiu castigar. L’ordre social s’aconsegueix per mesura del control, es dona un triomf a les idees conservadores i neoliberals especialment en EU. I es defensa que les persones no tenen dret a rebre subsidis del estat. La intervenció del estat ha de ser mínima. Es produeixen els canvis per mitja electoral. En EU les mesures més severes van ser aprovades per mitjà d’un referèndum. Està orientat a la víctima. Es basa tot en taules actuarials, és a dir, taules de risc.
WELFARE (1945-2980) WARFARE (1980) Re-socialitzar.
Incapacitació Càstig digne.
Sancions degradants Benvolent.
Por al delicte Ofensor/delinqüent Víctima Prevenció de futurs delictes Protecció del públic Experts professionals Electoralisme Penes comunitàries Presó Teories criminològiques, Prevenció situaciónal Prevenció local comunitària Exclusió geogràfica Estatal Comercialització i privatització Individualitzada Estils actuarials i generals.
Progressem Tot va a pitjor.
Quan Graland escriu el seu llibre hi ha dos reflexions: - Garland reflexionava sobre estats units únicament, ho plantejava com si fos veritat en tot el món. Es discuteix si es nomes en un país o es mundial.
- Alguns canvis de Welfare a Warfare no son totalment com es diu, sinó que hi ha coses del model Welfare que encara existeixen.
El populisme punitiu sorgeix en un determinat context històric social i econòmic.
a) Neoliberalisme econòmic → retalla les prestacions del estat social i passa a governar a traves d’un estat penal. Aquesta retallada del estat social augmenta les desigualtats propiciadores del delicte, afavoreix la inseguretat per mitjà de la inestabilitat laboral i els fenòmens de deslocalització d’empreses. Origina un sector de persones excloses (underclass) b) Neoconservadurisme polític. → emfatitza el missatge de la perillositat de la delinqüència i anteposa una nova imatge del delinqüent.
c) Sentiment de inseguretat ontològica → produït probablement per la absència d’una comunitat local i en ocasions per la desaparició de una comunitat nacional, així com una estructura familiar que no es gaire estable.
d) Augment continuat del delicte → quantitatiu des de la dècada dels 50 i qualitatiu per haver canviat el seu caràcter i ser més violent, organitzat i transnacional. Tot i que el delicte disminueix en la dècada dels 90, aquest descens no ha arribat a la opinió publica i es encara mes alt del que era en èpoques prèvies a la dècada dels 80. I finalment una societat en la que s’amplia el concepte de delicte a qualsevol tipus de molèstia o acte incívic, les denominades quality of life offences.
FACTORS PROTECTORS DEL PUNITIVISME Una de les discussions que es produeix en la època del tancament massiu de la dècada dels 90 gira al voltant a quins son els factors que s’associen amb el manteniment de càstigs limitats i orientats a la re-socialització.
 Índex de tancament i estat social Els criminòlegs assumeixen que l’Estat social promou majors costos de inclusió econòmica i social i disminueix la motivació per a cometre delicte. En l’actualitat es posa èmfasis en que els Estats socials també es dona una menor índex de tancaments i que aquest no es troba mediat pel delicte.
 Índex de tancament i cultura política Es distingeix el sistemes democràtics entre sistemes consensuals i sistemes majoritaris. En la dècada dels 80 les democràcies consensuals i majoritàries presentaven pràcticament les mateixes taxes de tancament, no obstant de 1980 a 2004 en els països denominats democràcies consensuals, les taxes han crescut un 32% mentre que en las majoritàries han crescut un 89%. En las democràcies majoritàries els conflictes es resolen d’acord al principi de la majoria mentre que en les consensuals es cru que els acords han de respectar el major nombre de ciutadans possible, essent la regla de la majoria la condició mínima a partir de la qual s’ha d’ampliar el consens. En els països en els quals el delicte no es una alarma electoral, la possibilitat d’intervenció dels experts professionals imparcials e independents dels partits polítics acostuma a ser major en tant als partits polítics .
 Índex de tancament i rol dels experts.
La presencia dels experts es considera un indici d’una política penal més benigna i es contraposa al populisme punitiu, doncs que existeix la creença de que una elit il·lustrada actua amb racionalitat i frena les emocions del poble. Una de les primeres objeccions a aquesta proposta qüestiona la seva viabilitat, ja que s’interpreta que el públic esta reaccionant al estranyament que ha suposat la professionalització del sistema penal, tota vegada que es destaca el fenomen de upgrading of públic Voice que es produeix en tots els temes polítics per el que es conclou que una volta enrere al model professional es impossible.
ESPANYA ÉS UN PAÍS PUNITIU? La punitivitat es pot mesurar. Nelken sosté que en algunes societats pot haver poca gent a la presó i ser molt punitives mitjançant mecanismes informals de control o mitjançant mecanismes formals com llargs processos, que no culminant en la presó. Certament, mesurar la punitivitat d’un país no es fàcil i en general s’efectua utilitzen el indicador del numero de persones tancades, ja que en ocasions en que s’han utilitzat altres indicadors el resultat acostuma a ser similar.
Espanya també va viure la expansió del dret penal, que comporta: a) El dret penal s’utilitza per indicar que algun problema social es greu.
b) El dret penal es simbòlic s’utilitza per el governant per indicar que es pren el problema seriament, encara quan amb posterioritat no es posin els mitjans perquè les lleis reformades es puguin aplicar.
c) La pena de presó es preveu per a tots els nous delictes.
d) La tensió amb les garanties del procés penal es deu a que nombrosos actes es castiguen per mitjà del dret penal.
e) La tensió amb els principis liberals del dret penal ja que es castiguen conductes respecte a las que no existeix un ampli consens de que ocasionin un greu dany social.
Hi ha que destacar que no tots els autors progressistes valoren negativament la expansió del dret penal.
Els indicadors numèrics d’Espanya presenten la següent situació: a) Índex de tancament: - 2009 → 161 x 100.000 habitants - 2014 → 144 x 100.000 habitants b) Duració mitjana: 17 mesos (Europa 7,15 mesos) c) % de persones complint condemnes llargues (5-10 anys) → 21,5% d) % persones qualificades de tercer grau → 16% e) Evolució de les llibertats condicionals. 11 per cada 100.
VÍCTIMA O DELINQUENT? L’estat va concentrar el monopoli de la violència i amb això va assumir la competència de perseguir els actes anomenats delictes. D’aquesta manera es reduirien les venjances i la víctima estaria més protegida, ja que no havia d’afrontar el cost de la persecució. → neutralitzar la víctima (va ser apartada del sistema penal) En la dècada dels 70 del segle passat, aquest discurs entra en crisis ja sigui perquè es registren canvis sociològics i s’exigeix que el sistema penal actuï com un servei públic al servei de les víctimes, ja sigui perquè la seva aparició serveis com a contrapès de la simpatia desplegada en aquella època cap al delinqüent. En l’actualitat els autors liberals no accepten que la víctima hagi de participar en el procés penal sobre la idea que el delicte es un atemptat a la comunitat i que és la comunitat qui ha de respondre de manera racional i proporcionada.
Com hem observat en el tema 7, no es obligatori que la víctima estigui present en el procés penal, justament perquè el procés es públic i en el seu nom ja actua el ministeri fiscal. Per tenir en compte a les víctimes s’ha dictat en Europa la Directiva del parlament europeu i del consell que reconeix els següents drets: a) Dret d’informació → que se li dongui una copia de la denuncia, que se li notifiqui el procés no segueix...
b) Dret a ser escoltada → que la víctima pugui manifestar la seva opinió en el procés.
c) Accés als serveis de suport i protecció a la víctima Las investigacions criminològiques han hagut de incorporar a la víctima en els seus anàlisi. Això ha suposar afegir un nivell de complexitat a les discussions, doncs davant a la divisió entre qui concebia al delinqüent com bad or mad (dolent o boig), ara s’ha de tenir en consideració la categoria sad (tristos o deprimits). Els estudis criminològics aporten diverses reflexions.
- Les investigacions empíriques demostren que les víctimes individuals no son punitives i en generals els lobbies de las víctimes no treballen a favor de las víctimes individuals.
- Algunes associacions de víctimes son també experts en la prevenció, en tant unes altres tenen una clara vocació política i son poc representatives.
- Totes les víctimes no son iguals i també en aquest col·lectiu existeix una jerarquia de credibilitat i les relacions de poder son fonamentals per que determinats mals donguin peu al sorgiment del estatus de la víctima.
- Hi ha qui exigeix que ha d’escoltar.se a la víctima però ens recorda que el delicte es públic i no nomes assumpte de la víctima.
...

Comprar Previsualizar