3. Poesia romàntica anglesa (I) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Literatura del s. XIX
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 11
Subido por

Descripción

Classe de dilluns 6/10

Vista previa del texto

3. POESIA ROMÀNTICA ANGLESA (I) Funcions de la poesia i del poeta W. Wordsworth i S. T. Coleridge. Preface to Lyrical Ballads Per a Wordsworth i Coleridge, el poeta és “un home que parla als homes”. Diuen que l’entusiasme en el poeta és una bona qualitat. De fet, està relacionat amb l’entusiasme dels autors de l’Antiga Grècia.
Defineixen el poeta amb una sèrie de trets que el singularitzen: no és un home comú, vulgaris. Parlen de “contemplar”, ja que una capacitat contemplativa formava part també dels filòsofs, dels pensadors: contemplar és veure, però més enllà, saber veure. El poeta és un observador amb una actitud gairebé admirativa. El fet de “commoure’s” forma part certament de l’ideal romàntic, com també les “passions”.
El poeta es commou “més que l’altra gent per allò que està absent”. Fa referència al passat, que en aquest cas no és aïllant, sinó que el porta al present, als “successos reals”. El passat esdevé present, i amb aquest pas s’aconsegueix una abolició del temps. Tot això el poeta ho pot fer gràcies a la capacitat imaginativa. Totes aquestes qualitats, doncs, han de finalitzar a l’expressió mitjançant la paraula, posant èmfasi a les emocions i sentiments, essent capaç d’arribar al lector o oient.
S. Coleridge, Biographia Literaria. Chapter One Coleridge era ensenyat per un reverend, un capellà protestant. Els feia llegir els tràgics grecs, Shakespeare i Milton, qui escrigué Paradise Lost, un immens poema que avui en dia és clau en literatura anglesa. Diu que fins i tot aquella poesia que no era excelsa tenia una lògica. El seu professor deia que, en els grans poetes, els autèntics, hi ha un motiu per a cada paraula que utilitzen i la manera (“position”) en què ho fan. Es fa palesa la gran formació literària del poeta, qui a firma que “no hi ha hagut cap gran poeta que al mateix temps hagi estat un gran filòsof”.
Sobre P. B. Shelley, A Defence of Poetry (written in 1821, published in 1840) Així com han assimilat la poesia al voltant de la ciència, també s’hi atribueix quelcom diví. És important el concepte de bellesa impol·luta de poesia, comparada a una flor. Es tracta d’un text força retòric, en el qual la poesia es defineix com a essencial. Únicament per la voluntat, no es pot arribar a ser poeta: és quelcom que ve del fons de l’ànima.
En literatura, ja s’havia contraposat constantment la inspiració al treball, com ara al Segle d’Or o en algunes poètiques i tractats teòrics del Renaixement. Què és més important, crear poesia o treballar? És més important tenir la idea o fer un treball? Els teòrics voten pel treball sobre el text, deixar un text perfecte. Shelley ho porta a l’extrem: en el moment que un comença a escriure, la inspiració ja comença a anar-se’n, ja que un ja està pendent d’altres coses. El text que s’arriba a tenir, doncs, és una ombra dèbil de les concepcions originals del poeta. Quan es materialitza, perd qualitat.
Shelley diu que Milton havia escrit Paradise Lost totalment arravatat, que la musa li havia dictat quelcom impremeditat, no li venia del treball, sinó defora, com també podria haver passat amb Orlando Furioso, coneguda pels seus primers versos: “Le donne, a cavaller, l’arme, gli amori, / le cortesie, l’audaci imprese, io canto”. Allò important per a ell, més que l’execució, és la creació.
William Blake (1757-1827) Blake va ser un nen amb un imaginari increïble. Als set anys, va explicar als seus pares que havia tingut una visió. La mare el va apallissar, intuint que ell mentia, però no era així. Va dir que havia vist el profeta Ezequiel, de la tradició protestant. Ja de molt petit veiem allò que ha passat a la posteritat: el Blake visionari. Per a ell, però, no es tractava d’una cosa tan exòtica: va tenir cinc germans, amb un dels quals va mantenir una gran amistat. Aquest va morir i William hi va continuar parlant amb el pas dels anys. Són visions de futur, de possibilitats, una febre creativa de la imaginació.
Va néixer a Londres, al barri del Soho. No va anar a l’escola, però va llegir molt i va adquirir una gran cultura i formació, com ara la platònica. Aquest fet fa pensar en com s’educaven aquests individus, ja que ell no era pas d’una família noble. De fet, l’escola estava destinada a les classes baixes, però en el cas de Blake els seus pares l’enviaren a formar-se de gravador quan era adolescent. Ell aprengué l’ofici molt bé: una vegada gravava, acoloria també ell mateix.
En el pensament de Blake, sempre hi ha dicotomies: és un sistema de contraris. Per exemple, l’atracció s’oposa a la repulsió. Va ser un home que, com havíem vist amb Novalis, va combregar amb els principis de la Revolució Francesa, però després se’n va separar. D’alguna manera, considerava que la Revolució Francesa s’havia quedat curta: els grans problemes de la Humanitat, com la pobresa, la Revolució no els havia resolt. Ell ho va explicar en un petit llibre que va escriure sobre aquest tema.
L’època daurada de l’autor va ser de 1793 a 1800. El 1783 publica Poetical Sketches, poemes recollits des que tenia onze anys. D’aquesta manera, no són poemes genials, però es veuen les seves principals fonts de formació: la Bíblia i Shakespeare. El 1789 es publica Songs of Innocence, un llibre que va imprimir al qual també li va posar gravats.
Un dels poemes és “The little boy lost”, on crida el seu pare desaparegut. Wordsworth també va fer un poema no tan concentrat sobre un nen perdut, ja que era una realitat a l’època. Al text de Blake, però, respon un altre poema anomenat “The little boy found”, de manera que agafa una lectura simbòlica, sota una composició que sembla elemental.
El 1793 publica Songs of Experience. El poeta ja té experiència, de manera que parla amb un nou coneixement. Hi ha un text sobre una mosca, “Little Fly”. És un fet anecdòtic, però en realitat té un punt de vista filosòfic relacionat amb el llibre del Gènesi: l’home es creu el centre del món, però en realitat és com una mosca.
El 1794 ajuntarà les dues primeres obres en una i la titularà Songs of Innocence and Experience, mostrant el procés vital i literari de l’escriptor i artista.
Introduction (of Songs of Experience) En el primer vers ens parla del bard, que equivaldria a una figura del trobador en l’època dels celtes. La seva característica era que formaven part d’una casta sacerdotal. Eren poetes, però al mateix temps sacerdots. Els celtes foren conquerits i romanitzats pels romans, la seva cultura va acabar absorbida. De totes maneres, hi ha un focus d’aquesta antiga poesia que perdura a Irlanda, al país de Gal·les i va perdurar a Escòcia fins el s. XVIII. S’entén, doncs, per què el Romanticisme anglès el restaura: se li atribueix el fet de veure present, passat i futur. Déu també es fa present.
Què és allò que el text ens diu? Ens parla el Bar, el qual té capacitat per oposar-se a la Santa Paraula, és tan omniscient com ella, ja que com hem vist pot veure tots els temps. Ens demana, a la Humanitat, que l’escoltem. Es tracta d’una Humanitat bastant condemnada a la ceguera i, per tant, necessitem escoltar-lo.
Hi ha una pregunta que flota en el text, que no s’acaba de decidir (vers 6): les ànimes caigudes, quina veu escolten, la del Bard o la del Pare? El llenguatge, no tot, ens mostra unes paraules del camp semàntic de la tristesa, de l’enuig. Per exemple, en el v. 5 ens parla d’arbres vells (“ancient”), al·ludint al jardí de l’Edèn. Al v. 6, tenim “lapsed” i, més tard, apareix “weeping” (v. 6), “fallen, fallen” (v. 10), “worn” (v. 13), “slumberous” (v. 15). Per tant, el text ens submergeix en una atmosfera de tristesa, i és que el món de l’experiència és realment trist.
Evidentment, el Bar ha sentit la veu del Pare. Aquesta Paraula Santa, però, és opressora, i per això demana que l’escoltem a ell (v. 1, “Hear the Voice of the Bard!”). Blake era molt bíblic, impregnat de les Sagrades Escriptures, però alhora era pessimista: no creia en la salvació de l’home. Segons ell, per què hem d’abandonar aquest món si és tan bonic? Per què no fer cas a la veu de la Terra? Per què no fem cas a les coses que tenim en comptes de voler recuperar un paradís que és perdut? Per això dóna una consell, “no us gireu més”, i demana que escoltem quelcom més real, més humà.
...