8 Fongs (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botanica farmaceutica
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 28/04/2016
Descargas 4
Subido por

Descripción

Introducció al tema dels fongs, generalitats

Vista previa del texto

Rafiki Botànica Farmacèutica 2015/16 6. Fongs Hi ha fongs que pertanyen al domini Protista però nosaltres només estudiarem els més importants que són els que pertanyen al regne Fungi. Els fongs són eucariotes heteròtrofs, mengen per digestió externa. La majoria d’ells són unicel·lulars i els que són pluricel·lulars deriven dels unicel·lulars. Com hem dit són heteròtrofs i per tant, no tenen la capacitat per les fer la fotosíntesi. Això fa que no estiguin relacionats amb les plantes de manera evolutiva ja que tampoc tenen pigments fotosintètic i els seus ancestres són grups diferents de procariotes. L’únic que tenen en comú és el seu creixement allargat i filamentós.
Les seves característiques principals són: • Organismes eucariotes.
• Tal·lòfits (protòfits, estructura filamentosa).
• Sense clorofil·la i sense plasts.
• Filamentosos, immòbils.
• Generalment terrestres.
• Creixement filamentós .
• Creixement (fins a 1 km/24 h).
• Paret cel·lular amb quitina (similar a la dels insectes, la quitina és una substància animal).
• Polisacàrid de reserva: glucogen, no midó com a les plantes.
Els fongs no poden elaborar la seva matèria orgànica així que l’han d’obtenir d’una altra manera. Una manera de fer-ho és la simbiosi: els dos organismes associats hi surten guanyant. Per exemple, una alga aporta la matèria orgànica al fong i aquest aporta protecció a la planta. Els fongs també poden ser sapròfits, és a dir, poden viure sobre matèria orgànica que es troba en descomposició i alimentar-se d’aquesta. Finalment, podem trobar fongs paràsits que viuen sobre matèria orgànica viva i causar una parasitosi, tant en animals com en plantes.
Rafiki Botànica Farmacèutica 2015/16 L’alimentació dels fongs és lisòtrofa, trenquen l’aliment a fora d’ells, per després absorbir les molècules petites ja digerides. Secreten enzims molt potents que destrueixen la matèria orgànica i després degraden les macromolècules.
Poder alimentar-se d’aquesta manera implica haver de tenir un sistema enzimàtic agressiu. Això determinat el seu hàbitat, el seu ús… El creixement dels fongs és filamentós i de manera radial per ocupar la major àrea possible i arribar a l’abast de la matèria orgànica que hi ha al medi. Una dada curiosa és que on creixen fongs, no hi poden créixer plantes. Morfològicament els fongs poden ser protòfits unicel·lulars, com els llevats, o tal·lòfits pluricel·lulars formats per la unió de molts filaments dels quals resulta un “bolet”. El tal·lus dels fongs està format per hifes (cada un dels filaments) que s’ajunten per formar un miceli. Aquests micelis poden ser molt grans fins al punt que l’organisme viu més gran del món és un fong.
Juntament amb els bacteris, els fongs, són els grans descomponedors de matèria orgànica.
Quan la matèria orgànica ha estat sintetitzada segueix el cicle, que els fongs i bacteris s’encarreguen de tancar degradant-la. També tenen un paper fonamental en el manteniment de la vida/CO2-O2.
Actualment es coneixen prop de 100.000 espècies de fongs i s’estima que n’existeixen més de 1.000.000 que encara resten per descobrir. A Catalunya hi ha 7.000 fongs, més que plantes superiors.
El creixement massiu dels fongs és perjudicial, s’estima que el 30% (Phytophthora infestans la gran fam) dels conreus de tot el món estan contaminats per fongs. Els fongs són organismes que no permeten la conservació dels aliments, destrueixen roba, combustibles, provoquen malalties en conreus i, fins i tot, provoquen malalties en l’home quan viuen en ell. Es necessiten productes fitosanitaris per acabar amb aquestes malalties que afecten a patates, gramínies... Apart de tots aquest aspectes dolents també tenen interès per a l’home. Són útils per a fer fermentacions de pa i vi, serveixen per a produir antibiòtics per lluitar contra els bacteris i alguns fongs són aliments per a nosaltres (la majoria dels ascomicets). A més a més, també tenen interès ecològic ja que participen en el cicle de la matèria orgànica, ajuden a que els sòls siguin fèrtils (distribueixen nutrients, l’airegen...) i viuen en simbiosi amb altres organismes.
Rafiki Botànica Farmacèutica 2015/16 Els fongs produeixen hifes que envolten les arrels de les plantes per llevar-li MO. Encara que això és dolent per la planta, a pics, es pot convertir en una simbiosi: el fong pot aconseguir MO i les arrels de les plantes tenen un suplement extra de d’arrels, i així poden ocupar una major àrea gràcies a les micorrizes  Festuca ovina.
Les hifes que formen els fongs poden ser de dos tipus:  Hifes sifonals: té forma de sifó (tub) on hi ha tots els nuclis i citoplasmes barrejats.
Filament col·lectiu.
 Hifes septades: tenen septes, “parets”/envà que separen els nuclis i citoplasmes.
No són cèl·lules individuals ja que aquests septes tenen porus que comuniquen els diferents compartiments.
Els fongs són organismes que poden presentar tant reproducció sexual com asexual:  Vegetativa unicel·lular: llevats.
 Vegetativa pluricel·lular: propàguls.
 Per espores asexuals: endo/exòspores.
Rafiki Botànica Farmacèutica 2015/16  Reproducció sexual per isogàmia.
***la reproducció més utilitzada és l’asexual.
Segons el tipus de reproducció que tenen els fongs, poden ser classificats en “perfectes”, tenen reproducció sexual, o “imperfectes”, els que no tenen reproducció sexual. Si més no els fongs imperfectes no tenen reproducció sexual o han perdut aquesta capacitat, pot ser que no se’ls hagi descobert encara degut a que no s’han donat les condicions idònies perquè aquesta tingui lloc.
Una altra forma de sexualitat és la parasexualitat. La parasexualitat consisteix en un bescanvi cromosòmic fora de la meiosi permetent la aparició de noves associacions de gens que afavoreixen l’adaptació dels organismes als canvis ambientals. En aquest procés s’ajunten dues hifes monocariòtiques per donar lloc a una hifa binucleada. Els nuclis d’aquestes es fusionaran i després es separaran permetent la variabilitat genètica. Les hifes resultants seran dicariòtiques (no es generen nous individus) amb un genotip diferent al dels progenitors. És un mètode de sexualitat sense reproducció perquè no s’ha produït meiosi.
...