Sistema Respiratori (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura estructura i funció del cos humà II
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 29/04/2016
Descargas 15

Vista previa del texto

SISTEMA RESPIRATORI ANATOMIA DE L’APARELL RESPIRATORI L’aparell respiratori està constituït pel nas, la faringe, la laringe, la tràquea, bronquis i els pulmons.
Juntament amb l’aparell cardiovascular, s’encarrega de la provisió d’oxigen (O2) i la eliminació del diòxid de carboni (CO2) de la sang.
La porció externa del nas està formada per cartílag i pell, i revestida per una mucosa. Les obertures externes són les narius. La porció interna del nas es comunica amb els sinus paranasals i la nasofaringe, a través de les coanes o narius internes. La cavitat nasal està dividida per un envà. La porció anterior de la cavitat s’anomena vestíbul. El nas calenta, humiteja i neteja l’aire i intervé en l’olfacte i la parla.
La faringe (gola) és un tub muscular entapissat per una mucosa. Les regions anatòmiques són la nasofaringe, la bucofaringe i la larinolaringe. La nasofaringe participa en la respiració. La bucofaringe i la larinolaringe compleixen funcions tant digestives com respiratòries.
La laringe (caixa de ressonància) és un conducte que connecta la faringe amb la tràquea. Conté el cartílag tiroides (nou del coll), la epiglotis, que evita que els aliments entrin a la laringe, el cartílag cricoides, que vincula la laringe amb la tràquea, i el parell de cartílags aritenoides, corniculats i cuneïformes. En el interior de la laringe es troben els plecs bucals, que produeixen sons quan vibren. Si estan tensos, els sons són més aguts (to elevat) i si estan relaxats són greus (to baix).
La tràquea s’esten des de la laringe fins als bronquis principals. Està formada per anells cartilaginosos en forma de C i per múscul llis i el seu epiteli de revestiment és cilíndric pseudoestratificat ciliat.
L’arbre bronquial està constituït per la tràquea, els bronquis principals, els bronquis lobars (secundaris), els bronquis segmentaris (terciaris), els bronquíols i els bronquíols terminals. Les parets dels bronquis contenen anells cartilaginosos, mentre que les parets dels bronquíols presenten plaques de cartílag cada vegada més petites i quantitats creixents de múscul llis.
Els pulmons són òrgans parells, situats en la cavitat toràcica i rodejats per la membrana pleural. La pleura parietal és la capa superficials que revesteix la cavitat toràcica, i la pleura visceral és la capa profunda que cobreix els pulmons. El pulmó dret té 3 lòbuls separats per dos fissures, i el pulmó esquerre, 3 lòbuls separats per una fissura i una depressió, la incisura cardíaca.
Els bronquíols lobars originen branques anomenades bronquis segmentaris, que arriben a sectors del teixit pulmonar coneguts com a segments broncopulmonars. Cada segment broncopulmonar està dividit en lobels, que contenen limfàtics, arterioles, vènules, bronquíols terminals, bronquíols respiratoris, conductes alveolars, sacs alveolars i alvèols.
Les parets alveolars presenten cèl·lules alveolars tipus I, cèl·lules alveolars tipus II i macròfags associats.
L’intercanvi de gasos es produeix a través de les membranes respiratòries (alvèol-capil·lar).
VENTILACIÓ PULMONAR La ventilació pulmonar o respiració és un procés que compren la inspiració i la espiració.
El moviment de l’aire dins i fora dels pulmons depèn dels canvis de pressió governats en part per la Llei de Boyle, que estableix que el volum d’un gas variï en relació inversa a la pressió, quant la temperatura roman constant.
La inspiració es produeix quan la pressió alveolar disminueix per sota de la pressió atmosfèrica. La contracció del diafragma i dels músculs intercostals externs augmenta el diàmetre del tòrax i disminueix en conseqüència la pressió intrapleural, el que promou la expansió dels pulmons. En expandir, disminueix la pressió alveolar, de manera de que l’aire es desplaça a favor d’un gradient de pressió, des de la atmosfera cap als pulmons.
Durant la inspiració forçada, també participen músculs inspiratoris accessoris (esternoclidomastoïdal, escalens i pectorals menors).
La expiració es produeix quan la pressió alveolar és major que la pressió atmosfèrica. La relaxació del diafragma i dels intercostals externs permet la retracció elàstica del tòrax i els pulmons, fet que incrementa la pressió intrapleural, de manera que l’aire es desplaça des dels pulmons cap a l’atmosfera.
La expiració forçada implica la contracció dels músculs intercostals interns i abdominals.
La tensió superficial exercitada pel líquid alveolar disminueix en presencia de surfactant.
La distensibilitat és la facilitat amb que poden expandir-se els pulmons i la paret toràcica.
Les parets de les vies aèries ofereixen certa resistència a la respiració.
La respiració normal s’anomena apnea; altres patrons són la respiració costal i la respiració diafragmàtica. Els moviments respiratoris modificats, com la tos, l’esternut, el xiuxiueig, el badall, el sanglot, el plor, el riure i el singlot s’utilitzen per a expressar emocions i per a rentar les vies aèries.
MOVIMENTS RESPIRATORIS MODIFICTAS Moviment Tos Esternut Sospir Badall Sanglot Descripció Inspiració llarga i profunda seguida pel tancament complet de la rima glòtica, el que produeix una espiració forta responsable d’obrir la rima glòtica en forma brusca i d’enviar una alenada d’aire a través de la vies respiratòries superiors. Els estímuls d’aquest acte reflex poden ser produïts per un cos estrany allotjat a la laringe, la tràquea o la epiglotis.
Contracció espasmòdica dels músculs expiratoris, que expulsa l’aire a pressió a través del nas i la boca. L’estímul pot ser una irritació de la mucosa nasal.
Inspiració llarga i profunda seguida d’immediat per una espiració més curta però més intensa.
Inspiració profunda a través de la boca ben oberta, que produeix una depressió exagerada de la mandíbula. Pot ser estimulada per la somnolència o pel badall d’una altra persona, però la causa precisa es desconeix.
Sèrie de inspiracions convulsives seguides per una espiració prolongada.
La rima glòtica es tanca abans del norma després de cada inspiració, de manera que ingressa poc aire en els pulmons durant cada inspiració.
Plor Inspiració seguida de varies expiracions curtes convulsives, durant les quals la rima glòtica roman oberta i els plecs vocals vibren; s’associa amb expressions facials característiques i llagrimeig.
Riure Els mateixos moviments bàsics que el plor, però el ritme dels moviments i les expressions facials solen ser diferents. El riure i el plor a vegades són indistingibles.
Singlot Contracció espasmòdica del diafragma seguida pel tancament espasmòdic de la rima glòtica, el que produeix un so agut durant la inspiració. L’estímul sol ser la irritació de les terminacions nervoses sensitives del tub digestiu.
Maniobra de Valsalva Expiració forçada contra la rima glòtica tancada, que pot produir-se durant l’esforç de defecació.
Pressurització de la El nas i la boca romanen tancades, i l’aire dels pulmons surt de manera oïda mitja forçada a través de la trompa auditiva cap a la oïda mitja. Emprada pels bussos durant el descens en l’aigua per a equiparar la pressió de la oïda mitjana amb la del medi extern.
VOLUMS I CAPACITATS PULMONARS Els volums pulmonars intercanviats durant la ventilació i la freqüència respiratòria es mesuren amb un espiròmetre.
Els volums pulmonars mesurats per espirometria són el volum corrent, la ventilació minut, la ventilació alveolar, el volum de reserva inspiratori, el volum de reserva expiratori i el volum expiratori forçat en 1 segon (FEV 1.0). Altres volums pulmonars són l’espai mort anatòmic, el volum residual i el volum mínim.
Les capacitats pulmonars, que són el sumatori de dos o més volums, són les capacitats inspiratòria, funcional, residual, vital i pulmonar total.
INTERCANVI D’OXIGEN I DIOXID DE CARBONI La pressió parcial d’un gas és la pressió exercida per aquest gas en una barreja de gasos. Es simbolitza com Px, on es subíndex és la formula química del gas.
D’acord amb la Llei de Dalton, en una barreja de gasos, cada gas exerceix la seva pròpia pressió com si fos l’únic.
La llei de Henry estableix que el volum d’un gas que es dissoldrà en un líquid és proporcional a la pressió parcial del gas i a la seva solubilitat (a temperatura constant).
En la respiració interna i la externa, el O2 i CO2 difonen des de àrees amb major pressió parcial cap a àrees amb menor pressió parcial.
La respiració externa o intercanvi de gasos pulmonar és l’intercanvi de gasos entre els alvèols i els capil·lars sanguinis pulmonars. Depèn de les diferencies de pressió parcial, una gran superfície per al intercanvi de gasos, una petita distancia de difusió a través de la membrana respiratòria i de la velocitat del flux aeri cap a i des dels pulmons.
La respiració interna i intercanvi de gasos sistèmic és l’intercanvi de gasos entres els capil·lars sanguinis sistèmics i les cèl·lules dels teixits corporals.
TRANSPORT D’OXIGEN I DIOXID DE CARBONI En 100 mL de sang oxigenada, el 1.5% de l’O2 està dissolt en el plasma i el 98.5% està unit a la hemoglobina com oxihemoglobina (Hb-O2).
La unió de l’O2 a la hemoglobina depèn de la Po2, l’acidesa (pH), la Pco2, la temperatura i el contingut de 2.3-bifosfoglicerat (BPG).
La hemoglobina fetal difereix de la hemoglobina adulta en la seva estructura i té major afinitat per l’O2.
Cada 100 mL de sang desoxigenada, el 7% del CO2 està dissolt en el plasma, el 23% es combina amb la hemoglobina com carbaminohemoglobina (Hb-CO2) i el 70% es converteix en ions bicarbonat (HCO3-).
En un ambient àcid, la afinitat de la hemoglobina per l’O2 és menor, i aquest gas es dissocia amb major facilitat que la hemoglobina (efecte Bohr).
En presencia de O2 s’uneix menys CO2 a la hemoglobina (efecte Haldane).
CONTROL DE LA RESPIRACIÓ El centre respiratori està constituït per una àrea del ritme, en el bulb raquidi, i les àrees neumotàxica i apnéustica en la protuberància.
L’àrea inspiratòria estableix el ritme bàsic de la respiració.
Les àrees neumotàxica i apnéustica coordinen la transició entre la inspiració i la espiració.
Diversos factors poden modificar la respiració, com per exemple, influencies corticals, el reflex d’insuflació, els estímuls químics com els nivells de O2, CO2 i H+, els estímuls dels propioceptors, els canvis de la pressió arterial, la estimulació del sistema límbic, la temperatura, el dolor i la irritació de les vies aèries.
RESUM DELS ESTÍMULS QUE AFECTEN LA FREQÜENCIA I LA PROFUNDITAT DE LA RESPIRACIÓ Estímuls que augmenten la freqüència i la profunditat de la ventilació Hiperventilació voluntària controlada per l’escorça cerebral i anticipació de la activitat per la estimulació del sistema límbic.
Augment de la Pco2 arterial per sobre de 40 mm Hg (incrementa la concentració de H+), detectat pels quimioreceptors perifèrics i centrals.
Descens de la Po2 arterial des de 105 fins a 50 mm Hg.
Augment de la activitat dels propioceptors.
Augment de la temperatura corporal.
Dolor prolongat.
Descens de la tensió arterial.
Estímuls que disminueixen la freqüència i la profunditat de la ventilació Hipoventilació voluntària controlada per l’escorça cerebral.
Descens de la Pco2 arterial per sota dels 40 mm Hg (disminueix la concentració de H+), detectat per quimioreceptors perifèrics i centrals.
Descens en la Po2 arterial per sota de 50 mm Hg.
Disminució de l’activitat dels propioceptors.
Descens de la temperatura corporal (disminueix la freqüència respiratòria, fred sobtat (causa apnea).
Dolor agut (causa apnea).
Augment de la pressió arterial.
Distensió de l’esfínter anal.
Irritació de la faringe o la laringe per contacte o per agents químics (causa apnea breu, seguida de tos o esternut).
L’EXERCICI I L’APARELL RESPIRATORI La freqüència i la profunditat de la respiració canvien, en resposta a la intensitat i la duració de l’exercici.
Durant l’exercici, augmenta la perfusió pulmonar i la capacitat de difusió de l’O2.
L’augment sobtat de la ventilació a l’inici de l’exercici es deu a canvis neurals que envien impulsos estimuladors a l’àrea inspiratòria, en el bulb raquidi. L’augment més gradual de la ventilació durant l’exercici moderat es deu a canvis químics i físics en la corrent sanguínia.
DESENVOLUPAMENT DE L’APARELL RESPIRATORI L’aparell respiratori comença com una invaginació de l’endoderm anomenada diverticle respiratori.
El múscul llis, el cartílag i el teixit connectiu dels bronquis i els sacs pleurals es desenvolupen a partir del mesoderm.
L’ENVELLIMENT I L’APARELL RESPIRATORI L’envelliment disminueix la capacitat vital, el nivell sanguini de O2 i la activitat dels macròfags alveolars.
Les persones grans són més propenses a desenvolupar pneumònia, bronquitis, emfisema i altres malalties pulmonars.
...