Psicología humana: apuntes primer parcial. (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Psicologia humana
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 03/12/2014
Descargas 55
Subido por

Descripción

Apuntes relativos al primer parcial de Psicología Humana.

Vista previa del texto

PSICOLOGIA La Conducta moral: tenim regions especialitzades del cervell que s’encarreguen de les decisions morals. Això implica que una gran part del cervell roman en silenci. Les parts més anteriors medials i basals són les que treballen quan parlem de conducta moral. Hi ha altres regions no crucials que afegeixen petits detalls. Així doncs quan hi ha lesions en aquests territoris del cervell, portaran problemes a la llarga. Així doncs, psicòpates i pacients amb lesions en aquestes zones apliquen davant de dilemes morals, els criteris utilitaristes.
Concepte de càstig altruista: donar un avís sobre un comportament moral inapropiat a algú a costa d’una pèrdua pròpia Experiment de l’ultimàtum. En aquest experiment davant la indignació moral de rebutjar el regal a costa de perdre diners pels dos, treballa la regió de l’escorça insular, concretament la part anterior, també es on trobem la reacció al fàstic gustatiu i olfactiu, la mateixa zona que posa en marxa la reacció d’indignació moral davant d’ofertes econòmiques no equitatives (seguint l’exemple de l’ultimàtum).
Quan el cervell propi veu un càstig venjatiu que són eficaços activen la regió del cervell que fa “passar-ho bé”, el cos i la panxa del nucli caudal, és a dir que quan efectuem una venjança sobre algú i veiem la seva activitat s’activa la regió del “plaer” del cervell Experiment del joc de la confiança. Una variant amb corrent elèctriques d’aquest joc indica que com més desig de revenja més activació del territori de passar-ho bé, per altra banda no s’activa la zona insular (en nois) davant del dolor aliè i en noies una disminució menor Aplicant dolor físic. Variant l’experiment aplicant humiliació moral els resultats son inversos, les dones disfruten més amb violència indirecta.
Els humans tenen tendència a obeir encara que el resultat sigui tortura física (en absència de qualsevol autoritat).
Neurobiologia de l’agressivitat humana: en primer cop cal recalcar que les conductes agressives son normals i no impliquen cap patologia psicològica, forma part del repertori de defensa per la supervivència, quan s’apliquen estímuls agressius a una altre persona o a un mateix (en context social) és un procediment per disminuir la seva adaptació. És una conducta que cal distingit de la conducta predadora. L’agressivitat és una conducta intraespecífica (per tant entre espècies). Majoritàriament limitem els combats agressius pròpiament dit a nivell intraespecífic. Fer mal per tant, lesionar els bens, reputació, honor o els interessos dels altres. L’agressivitat és episòdica no continua, en humans el que predomina es la lleialtat, la cooperació. Tot i això després del període maduratiu del sistema nerviós, hi ha una tendència a segons quins individus a ser més o menys lesius envers els altres. Quan l’agressivitat episòdica és més freqüent quasi continua però, si que es considera una anomalia dels sistemes neurals.
Podem distingir però l’agressivitat calenta (emocional, afectiva) i l’agressivitat freda (elaborada, planejada i sobretot, delegada en altres).
L’agressivitat individual prové de diferents factors, no només de un com és pensament popular( models televisius, o similars). Els factors principals serien: el dolor, la frustració repetida, drive (sistemes d’agressivitats intensificats), gens (causa del drive), i substàncies (alcohol, drogues, hormones...), més trobat clínicament.
Hi ha diferències notables entre sexe pel que fa a conductes agressives, és a dir les modalitats de conducta agressiva són un tret diferencial clau entre sexes. Les dones tendeixen més a la violència psicològica mentre que els nens tendeixen més a la violència física.
Segons la declaració de Sevilla (UNESCO, 1986) la violència humana no està en el nostre llegat evolutiu, ni en els nostres gens, es troba en el llegat cultural i social. És incorrecte dir que els humans tenen un cervell violent, encara que tenim aparells neurals per actuar violentament, no és activat automàticament per estímuls interns o externs. Com la resta de primats superiors i a diferència dels altres animals, filtrem i reflexionem els processos (en cas d’irritació, frustració) i donar sortida a una resposta agressiva, per tant com actuem està modulat en la manera com ens han socialitzat (cultura) la tendència a ser més o menys agressius depèn de la cultura. No hi ha res en la nostra neurofisiologia que ens dugi a reaccionar violentament.
Cal dir que aquesta declaració “s’inventa” per justificar el fet de que la violència es fruit del llegat cultural., i que aquesta declaració encara es vigent.
Tot i aquesta declaració és evident que per exemple els gossos filtren en una situació de possible resposta agressiva abans de donar sortida a l’agressivitat i com els gossos, altres animals ja que principalment aquesta es una de les funcions de la maquinaria neural.
- Expressions d’agressivitat segons Darwin: si els animals son capaços d’evocar gestos d’agressivitat, es que darrere hi ha una maquinària neural, una sèrie de molècules que treballen per donar sortida a una resposta agressiva.
La sortida d’agressivitat i l’expressió facial, les que denoten hostilitat i amenaça imminent, depèn de la substància gris periaaqüeductal, un cilindre molt estret de substància gris que organitzen diferents sortides instintives. La mateixa regió que activa les respostes de pensament convenient poden frenar la sortida agressiva (en rates), és a dir que filtren, que poden raonar.
En humans, en els anys 70 el primer en provar això en humans fou un neurocirurgià canadenc (Penfield) que inserta elèctrodes en humans on s’havia fet prèviament en rates per intentar donar una sortida agressiva i ho va aconseguir, va determinar la regió cerebral on es dona sortida a l’agressivitat (per estimulacions elèctriques mínimes). Tot i això va haver-hi crítiques al respecte, resoltes amb el mateix procediment, amb gent normal, sense procediments invasius.
Així doncs la regió cerebral que s’activa davant una resposta hostil, coincideix en humans i animals, i es veu que es desactiva la regió que frena la resposta hostil en cas de rememorar una situació de fúria. És lògic pensar doncs que hi ha substàncies que faciliten o frenen la sortida d’aquesta resposta agressiva, fonamentalment les hormones sexuals masculines com a catalitzadors, i la serotonina com a fonamental hormona de fre de la resposta agressiva. En funció d’aquestes hormones, es retarda la resposta, o pot ser més espontània.
Depenent de dosi i circumstancies, les hormones sexuals femenines i masculines, i el GABA, poden actuar com a frenants, o catalitzadors de la resposta agressiva, com a exemple l’alcohol, que ha dosis correctes es un potenciador social però si es sobrepassa, passem a l’agressivitat, a l’hostilitat i fins i tot la son. Passa de la facilitació social al desordre social descoordinat i agressiu i finalment al noqueig. Tot això ens indica que darrere la conducta agressiva trobem gens associables, per exemple els transportadors de serotonina o els receptors d’adrenalina o el transportador de glucosa. La serotonina es de moment, la diana que fem servir per regular la conducta agressiva amb fàrmacs., intervé en la violència l’agressió i els fàrmacs per combatre depressions són serotogènics. Les neurones de serotonina, es troben als nuclis de Rafe, però hi ha prolongacions cap a diversos territoris com l’escorça, i fins i tot medul·la espinal avall. En procés de fer arribar el dolor al cervell, es poden segregar en funció de les circumstancies, opiacis endògens que poden actuar com a retardants del dolor, opiacis activats per la serotonina.
Així doncs concloem que en aquest nivell, la serotonina es antidolorosa, i molts cops a les morfines se’ls aplica com a potenciadors finals substàncies serotonèrgiques. Tot i això, en la hipòfisi, l’escorça prefrontal etc. La serotonina treballa en altres funcions. La primera en veure la relació entre la serotonina i l’agressivitat fou Maria Asberg, a Estocolm resident de psiquiatria, treballava en suïcidis (contemplats com a conducta agressiva). Va extreure líquids cefaloraquidi de cadàvers fruits de suïcidis consumats. Va demostrar que per primera vegada, quan més violent és un suïcidi, major fracàs de la funció serotonèrgica central, és a dir que els suïcides hiperviolents són persones que tenen la serotonina inactiva, és a dir no els hi funciona el fre major per a la conducta agressiva. I per això sovint en clínica, el primer que es detecta en un pacient deprimit no es tristesa sinó la irritabilitat i la no tolerància fruit de la inactivitat de la serotonina com a fre de la conducta agressiva. Hi ha 14 tipus de serotonina i en funció de com moduli o rebi la neurona receptora de 5HT, la serotonina farà una funció o una altre. Els antidepressius inhibeixen la recaptació de la neurona presinàptica de serotonina.
El primer gen trobat relacionat amb l’agressivitat de manera definitiva fou el gen que fabrica la monoamina oxidasa A. Això implica síntesi d’aquesta substància 0 (que catabolitza la serotonina), acompanyat de capacitat mental limitada i una agressivitat per sobre del normal (exemple: família holandesa de mascles hiperagressius). Per tant hi ha un excés de serotonina, els receptors es desensibilitzen (bloqueig dels receptors de serotonina de neurones postsinàptiques) i la funció serotonèrgica no funciona per tant, des del naixement aquests mascles holandesos no tenien el fre major de l’agressivitat fruit de l’acció de la serotonina. Primera relació per tant de un defecte gènic i una conducta agressiva dispar. Per acabar de contrastar-ho van recrear aquest defecte gènic en ratolins que després van esdevenir hiperviolents en l’experiment de l’intrús-resident. Com a nota, aquesta mutació sorgeix a un gen del cromosoma X per tant al tenir dos, les dones no patien això mentre que els homes sí.
Per tractar les agressivitats desmesurades tenim una gran varietat de fàrmacs extrets d’estudis resident-intrús de ratolins, rates, agressió materna, agressió estimulada.
Per altra banda la testosterona es la principal molècula impulsora de la resposta agressiva. Fabricada per homes als testicles i per dones a les càpsules suprarenals i a la pell i ovaris (en petites quantitats). La testosterona puja fins al cervell i actua sobre els territoris de l’agressivitat del cervell accentuant la sortida agressiva. Així mateix unes neurones grosses situades a l’hipotàlem regulen la producció de testosterona. Així doncs en funció dels nivells de testosterona tant en nois com noies, com major els nivells major la competitivitat, agressivitat impuls sexual i ambició.
Es pot concloure que la societat decrementa la violència ja que en un estudi fet a escoles americanes demostra que en un període de 10 anys, la conducta agressiva en nens va disminuint, amb el principi de “marcar un límit”.
Concepte del cicle de la violència (Cathy Widom): consistia en un estudi retrospectiu pel qual es parlava amb presoners que havien patit tortures domèstiques i autors d’actes particularment cruels, sota al·legació de que “ho havien après a casa”. Es va constatar que un percentatge considerable d’individus que havien estat empresonats per maltracte, hi havia experiència pròpia ja fos per tortura, maltracte o abandó. Tot i això la intenció fou la de fer un estudi prospectiu per tal de confirmar els resultats. A reclutar 900 criatures que patien maltracte sever. Els va estudiar fent un control aparellat (mateixes característiques entre un nen “cas” i un nen “control”, amb la única excepció de que el control tenia una bona vida). Seguia aquests casos fins que els nens tenien 25 anys i estudiar el registre policial dels nens. Un cop comprovat es va determinar que el maltracte a casa és un factor que incrementa el risc de conducta agressiva en joves, fins el punt de trencar les normes i infringir la llei.
Tot i això consta que la majoria de persones maltractades a casa NO han fet conducta violenta. És per tant un factor de risc minoritari ja que sense que hi hagi maltracte ja hi ha un percentatge de conducta delictiva. En resum que hi ha altres factors, no només l’estudiat en aquest cas.
Per altra banda el 92% de nenes maltractades no fan conducta de maltracte amb posterioritat.
Com a primer resultat important envers aquest assumpte trobem al 2002 el primer estudi que demostrà que una variant genètica d’un gen concret (regula la resposta serotonèrgica) prima sobre les entrades ambientals (maltracte domèstic), és a dir, que si es té aquesta variant de forma eficaç i es pateix tortura no hi ha resultat significatiu de que es sigui asocial, en canvi davant la ineficàcia d’aquest gen en conjunt amb tortura domèstica hi ha una gran probabilitat de que s’esdevingui una persona asocial.
Així doncs també es pot donar el cas de que es tingui la varietat deficient del gen però si tot va bé a casa, la probabilitat d’esdevenir asocial son baixes. Així doncs concloem: la genètica protegeix davant les inclemències de la vida (fenotip), el fenotip així mateix és un factor de risc minoritari, però existent al cap i a la fi.
Queda definitivament descartada la declaració (encara vigent) de Sevilla sobre la conducta agressiva.
EL CERVELL ERÒTIC: RUTES AL AMOR I EL SEXE Els humans som monògams imperfectes o polígams moderats en totes les cultures del món, amb més o menys variabilitat o flexibilitat. No hi ha cap mamífer biològicament proper que tingui una sexualitat com la humana, en canvi ens assimilem molt a les aus (oques per exemple), muntem relacions complexes amb una parella fixa, es focalitza una relació preferencial amb un individu, deixant apart excursions colaterals amb altres parelles. Conclusions fonamentades amb estudis que demostren que ocells munten parelles durant tota la seva vida. Per contra els nostres germans genètics no formen família ni parelles estables, majoritàriament el sexe acostuma a ser forçat. Els goril·les per exemple formen harems. Però els humans som flexibles en quan a sistema d’afiliació. Els chimpanzes formen “orgies” jerarquitzades, accés universal però ordenat.
Un altre terme que ens caracteritza és que la inversió en el manteniment de cries, es que tenim descendència amb naixements prematurs, que requereixen de molta vigilància i acostuma a ser d’un treball de dosInversió biparental.
Per altra banda les noies no publiciten la ovulació o “zel”, això fa que la sexualitat no estigui restringida a un període sinó que sigui possible en qualsevol moment.
La orientació sexual: en termes d’atracció si t’interessen preferentment individus del teu mateix sexe, del sexe contrari, o de tot. Generalment s’acostuma a concloure en els estudis que el 90% son heterosexuals genuïns, un 3% bisexuals i el 7% homosexuals genuïns . Acostuma a haver-hi menor lesbianes genuïnes, però la sexualitat femenina és més versàtil ( major nombre de bisexuals).
Tot això es troba modulat per regions cerebrals concretes. Coses relacionades amb la gimnàstica sexual (erecció, lubrificació vaginal, arqueig de l’esquena per obrir etc.) es fa a nivell de la medul·la espinal i en últim terme, regulació al tronc de l’encèfal i l’hipotàlem.
El territori crucial de la conducta sexual és l’hipotàlem. Els sensors de les conductes instintives més fonamentals es troben a la regió de la base del crani, regions hipotalàmiques. HI ha nuclis dedicats només a la conducta sexual i alguns son diferents en homosexual que en heterosexuals. Els homosexuals masculins genuïns tendeixen a la creativitat i ocupen càrrecs amb gran influència social, i tenen una organització cerebral peculiar, en el nucli intersticial hipotalàmic 3 (hipotàlem anterior), tenen el nucli més similar a dones que a homes, descobert per Simon le Vay. Les lesbianes genuïnes en canvi no s’ha trobat cap dada estricta que hi hagi diferenciació mesurable al microscopi, però si que hi ha dades que porten a pensar que hi ha hagut una impregnació hormonal a l’úter, per part de la mare, d’hormones masculines que afecten als nuclis anteriorment esmentats.
El cervell eròtic: - Atracció i qualitats sexuals dels humans: hi ha elements biològics, començant per l’edat, independents de raça ètnia o moda que son universals, prototípiques de masculines (androgèniques) i femenines (estrogèniques) i que modulen l’atracció.
- S’ha vist que com més atractiu (facialment) es un individu o individua en la opinió dels demés, més s’activa el territori final de plaer. És a dir les cares atractives generen, màxima activació dels circuits cerebrals del plaer. Tots els elements que produeixen interès acaben fent activar el ventre estriat, i les cares atractives només amb la visió activen aquesta zona.
Efecte Coolidge: a animal saciado, es canvia la parella i recupera l’interès i el rendiment. Modulat per la dopamina.
Enamorament: fusió potent amb una de les parelles escollides. És un mecanisme potent biològic, que forma la fusió de parella i que tenen altres espècies monògames. Atracció intensa i focalitzada on els escaneigs d’altres persones es redueix, on es donen urgències gonadals (ganes de contacte físic), oscil·lacions de l’estat d’ànim brutals, “muntanyes russes” sentimentals. Fusió perceptual afectiva interpersonal. És una tempesta neuroendocrina al servei de la fusió. Hi ha un sistema mitjançant el qual si hi ha criatures hi ha inversió biparental per la descendència. A partir dels 5 anys, o es trenca, o es queda l’afecció, la lleialtat, s’ha pogut determinar en humans que si es porta la versió per al receptor de vasopressina semblant als talponets monògams, s’és una persona lleial, mentreque si es porta un receptor diferent s’és un “pocavergonya”. L’amor romàntic està sençerament dibuixat a nivell cerebral.
...