2.6 γ-Proteobacteris III (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Microbiologia II
Profesor C.F.
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 21/10/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Microbiologia II Silvia Expósito TEMA 2.6 γ-PROTEOBACTERIS III ORDRE VIBRIONALS: FAMILIA Vibrionaceae: Bacteris típics d’aigües de qualsevol tipus de salinitat, presenten un flagel polar tot i que en medis sòlids poden sintetitzar altres flagels al voltant de la cèl·lula. Són patògens de l’home i alguns animals. Hi trobem diferents gèneres.
Per l’aïllament s’utilitza un medi de cultiu = TCBS (verd), medi selectiu que conté sals biliars i NaCl i és diferencial, es posa de manifest si el bacteri utilitza o no la sacarosa. Si la utilitza es produeix un viratge de l’indicador i les colònies seran de color groc.
GÈNERE Vibrio: - V. cholerae: Bacteri aïllat per primera vegada per Kock, s’aïlla d’aigües dolces i és responsable del còlera epidèmic o asiàtic. S’han identificat molts serogrups diferents segons l’Ag O, només dos (O:1 i O:139) poden produir la malaltia, els altres produeixen infeccions del tracte intestinal o no són patògens.
Malaltia endèmica de diferents països del sud-est asiàtic, afectacions a nivell mundial.
Fins al 1992 el responsable era el O:1 que es dividia en dos biogrups: clàssic i El Tor. El O:139 no afecta a països fora de l’àrea endèmica. Es transmet per l’aigua contaminada amb femtes o per estris de menjar rentats amb aigua contaminada.
John Snow va descobrir la via de transmissió, durant una epidèmia de còlera a Londres va situar al mapa els casos que s’anaven produint i les fonts que la gent utilitzava per abastir-se. Va veure que la majoria dels casos es situaven a prop d’un pou, va analitzar l’aigua i va aïllar el bacteri, així va demostrar que era el focus infecciós. Va permetre que es fes un cert tractament d’aigua a partir de llavors.
No es sap com el bacteri es manté entre dos períodes epidèmics a l’aigua, és sensible a les condicions ambientals. Sembla ser que s’associa a petits crustacis per mantenir-se.
S’observa que quan la temperatura de l’aigua augmenta, la població de crustacis creix molt i just després es produeix una epidèmia de còlera, així es pot predir quan hi haurà una epidèmia i es renta la roba amb els saris de la Índia que no deixen passar els crustacis.
És molt sensible al pH àcid, de manera que el pas a l’estómac redueix molt el nombre de bacteris, el problema és que si hi ha malnutrició es dóna aclorhídria i les persones seran molt més propenses a patir infeccions.
Microbiologia II Silvia Expósito Ingerim el bacteri i arriba al budell prim on s’activa la toxina del còlera responsable de la simptomatologia de la malaltia. Per fixar-se a la mucosa produeix pilis TCP, ve determinat per una sèrie de gens al genoma d’un bacteriòfag VpI-fi, els pilis també són necessaris perquè es pugui incorporar un segon bacteriòfag ctx-fi que porta els gens que codifiquen per la toxina, és un bacteriòfag filamentós que s’introdueix a la cèl·lula pels pilis que tenen la part central buida, quan accedeix a la cèl·lula produeix la toxina.
La toxina actua sobre la proteïna reguladora del sistema adenilat ciclasa, la proteïna G el manté inactiu però quan és inactivada per la toxina el sistema es posa en marxa sintetitzant AMPc a partir d’ATP que s’acumularà a la cèl·lula. Això causa una sortida massiva d’aigua, Cl- i bicarbonat i s’impedeix l’entrada de Na+ i K+ = desregulació dels ions de la MP. Tindrem deshidratació (fins 20L/dia), acidosi metabòlica, problemes circulatoris. Amb l’aigua s’arrosseguen restes de mucositat que protegeix les cèl·lules, la diarrea que es produeix és molt liquida però amb partícules en suspensió (mucositat) = diarrees d’aigua d’arròs. La sortida d’aigua és tant abundant que arrossega també el bacteri, malaltia autolimitada.
Símptomes: 1-4h d’incubació, abdomen inflat, mal de panxa, diarrea típica i sense olor, vòmits, deshidratació, baixa la PA i pols feble, hipotèrmia, aspecte de mort aparent. Es tracta restaurant les pèrdues d’aigua i líquid amb sèrum glucosat i electròlits, es pot administrar antibiòtic per disminuir la intensitat de la diarrea o la durada amb tetraciclines i cloramfenicol, sulfamides... també hi ha una vacuna però d’eficàcia baixa, 50-60% d’efectivitat.
Les altres tres espècies són halòfiles, requereixen sal en els medis de cultiu: - V. parahaemolyticus: A les aigües marines associat a marisc o peix, quan es mengen crus o poc cuinats s’adquireix la infecció, més freqüent al Japó, Amèrica... Infeccions de gastroenteritis amb diarrees, producció de toxines, les persones sanes es recuperen.
- V. vulnificus: No produeix gastroenteritis sinó infeccions de ferides que adquireixen les persones que es banyen en aigües contaminades pel bacteri.
- V. anguilarum: Infeccions similars per menjar marisc cru o poc cuinat, causa gastroenteritis per la producció de toxines.
FAMILIA Aeromonadaceae: Es diferencien bioquímicament dels vibris per la proba del O-129 a la que són resistents.
Bacils rectes o corbats, mòbils per flagel polar i oxidasa +. Es troben en aigües dolces sobretot i alguns són patògens per l’home i animals (peixos). Pot resistir als tractaments per potabilitzar l’aigua de consum.
Microbiologia II Silvia Expósito GÈNERE Aeromonas: - A. salmonicida: Patogen de salmó, truita de riu... produeix lesions externes i internes provocant la mort, sobretot als que es fan créixer en piscifactories on són més sensibles.
Els que causen més freqüentment infeccions humanes, patògens oportunistes, causen infeccions intestinals per producció de toxines però també d’orina, ferides... són: - A. hydrophyla A. caviae A. veronii varietat Sobria FAMILIA Pastereullaceae: Bacils petits o cocs, oxidasa +, mòbils, sempre es troben associats a hostes vertebrats (mamífers i ocells), colonitzen les mucoses del tracte respiratori. Difícils de fer créixer en condicions de laboratori, cal medi en sang + aminoàcids, vitamines...
GÈNERE Pasteurella: Es pot aïllar de la biota del tracte respiratori superior d’alguns animals.
- P. multocida: Causa infeccions en l’home que l’adquireix per mossegades o esgarrapades, a la zona de la ferida es produeix una cel·lulitis difusa envoltada d’un eritema. Son lesions locals i rarament evolucionen. El bacteri es relaciona amb infeccions del tracte respiratori inferior en l’home.
GÈNERE Haemofillus: Més important. Bacils petits i pleomòrfics cosa que indica que el bacteri creix malament.
Necessiten els factors X (protoporfirina IX) i V (NAD o NADP) que es troben a la sang; es posa de manifest amb unes tires impregnades amb els factors que es col·loquen a la placa.
És un paràsit obligat de les mucoses, molts tenen càpsula (patògens més importants) i contenen plasmidis de resistència a antibiòtics cosa que dificulta el tractament. Un 80% de la població infantil contenen soques a la nasofaringe, a la població adulta seria un 2050%, no produeixen infeccions. També es pot aïllar del tracte intestinal i genital femení.
Microbiologia II - Silvia Expósito H. influenzae: Bacil de la grip de Pfeiffer. Infeccions de dos tipus: o Grup 1: soques que produeixen infeccions agudes invasives, el bacteri és el patogen primari. Separem dos subgrups: Soques capsulades: 6 tipus diferents, les b són les que produeixen les infeccions més greus que afecten a zones properes a la nasofaringe causant inflamació i edema, es pot produir una epiglotitis que pot obstruir el conducte de ventilació i causar la mort per ofec. El bacteri pot migrar als teixits de la cara, coll... i produir una cel·lulitis que afecta a les galtes i al voltant dels ulls, pot acaba produint una bacterièmia, afecta a nens petits sobretot; si es produeix a la zona de la cara pot causar infeccions al tracte respiratori o a l’oïda. També pot causar una artritis purulenta (fins a 2 anys) a les extremitats inferiors, inflamació important de l’articulació, i pot haver-hi immobilització. Poden migrar fins al SNC i produir meningitis. La meningitis es caracteritza perquè afecta a nens de 6 mesos a 2 anys, es transmet per secrecions respiratòries i inicialment es presenten els símptomes típics d’una infecció del tracte respiratori superior però quan arriba al SNC es donen els símptomes típics: mal de cap intens, febre alta, rigidesa de clatell, infecció purulenta de les meninges. Si no es tracta té un grau de mortalitat del 10%. S’administren cefalosporines de 3a generació i cloramfenicol. Solen quedar més seqüeles (retard mental i sordesa) que en neissèria, hi ha vacuna obligatòria i segura perquè és recombinant.
Soques no capsulades: poden produir diferents tipus d’infeccions en zones properes a la nasofaringe. En nens i joves causen otitis que afecta a l’oïda mitjana, en adults produeixen sinusitis, bronquitis, conjuntivitis... que poden fer-se cròniques. Alguns també poden produir meningitis en adults però sempre associades a un traumatisme cranial. Trobem un grup que pertany al biotip IV que produeix infeccions al tracte genital femení.
Les infeccions més importants són les febres puerperals, després del part i afecten a l’endometri, en males condicions higièniques; també causen sèpsia neonatal en nadons que neixen d’una mare infectada.
o Grup 2: són patògens oportunistes que si arriben a zones properes on no es troben normalment poden produir diferents tipus d’infeccions (otitis, sinusitis...) i generalment es fan cròniques, també infeccions dentaries associades a una extracció i pot evolucionar a una endocarditis. Infeccions més freqüents en persones amb problemes immunitaris.
- H. parainfluenzae: Causa infeccions semblants a les que produeixen les soques no capsulades del grup 1 de l’espècie anterior.
Microbiologia II - Silvia Expósito H. influenzae Aegyptius: Actualment és un biotip de la primera espècie. Pot produir infeccions en nens, i també és responsable d’una malaltia fulminant d’evolució molt ràpida = febre porpra del brasil associada a condicions higièniques dolentes, molt contagiosa. Produeix símptomes inespecífics al principi i al final lesions hemorràgiques a la pell i xoc que acaba provocant la mort del nen.
- H. ducrey: Agent causal d’una ETS = xancre tou o xancroid, produeix unes lesions idèntiques a les de la sífilis, però en aquest cas el voltant no és dur. Poden aparèixer a altres zones del cos per autoinfecció, no només a la zona de contagi; acompanyada d’inflamació dels vasos limfàtics de la zona sense més conseqüència. Constitueixen una via directa d’entrada per altres patògens causants d’ETS (SIDA a l’Àfrica).
...

Comprar Previsualizar