8. El canvi Feudal - PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

La  Nova  Situació  De  La  Pagesia     -­‐A   més   a   més   d’aquestes   exigències   comentades,   precedents   dels   tributs   reals   (albergues,   cenes...),  hi  ha  també  les  joves  o  corveas,  que  són  treballs  que,  com  que  el  pagès  està  al  servei  del   cicle   rural   anual,   seran   corresponent   al   cicle   de   l’any.   El   pagès   haurà   de   treballar   de   gratis   per   ordre  del  senyor.     • La  llibertat  dels  colons  és  mera  ficció.   • Els  vells  esclaus  són  cada  vegada  més  rars.   • Els   pauperes,   o   petits   camperols,   teòricament   lliures   i   petits   propietaris,   veuran   com   les   seves   terres   són   absorbides   pels   poderosos,   i   convertits   en   tenentes   d’un   mansus   [senyoria  territorial]   • Els  poderosos  els  exigiran  antigues  càrregues  públiques  i  múltiples  i  arbitràries  exaccions   piràtiques.  A  més  de  treballs  de  jova  (corveas):  tragines,  batudes,llaurades,…     -­‐Tots  aquests  usos  i  abusos  que  hem  dit  són  una  llista  immensa  que  depèn  de  la  capacitat  d’exigir  i   violentar.  I  mai  són  iguals,  depèn  del  territori.  Cada  cas  és  un  món.  Els  graus  i  nivells  de  servitud   són   diferents   en   cada   cas   i   en   cada   territori,   en   funció   de   l’opressió   banal,   de   les   franqueses   reials   o  comtals  o  de  la  capacitat  de  les  comunitats  rurals  de  defensar  els  seus  drets  i  llibertats.       -­‐Entre  els  segles  IX  i  XI,  a  França,  bona  part  del  camperolat  cau  en  la  condició  servil.  Són  homes   subjectats  al  senyor  banal.   -­‐A   partir   del   s.   XI-­‐XII,   una   part   de   la   pagesia   col·∙labora   amb   armes   al   control   de   la   resta   de   pagesos:   • • • • • batlles   à   representant   del   senyor   (s’encarrega   de   recaptar   el   que   demana),   és   el   seu   administrador   econòmic,   i   amb   el   temps   amb   competències   judicials,   cobrarà   multes,   penes,  tot  allò  que  deriva  de  la  “coacció”  dels  senyors.   vicaris  à  fa  el  paper  del  senyor   castlans  à  el  que  té  el  castell  en  nom  d’un  altre  senyor,  i  que  exerceix  el  seu  poder  des   d’allà,  abusant  dels  pagesos,  amb  les  forcies,  etc...)   cavallers   col·∙lectors…   1     -­‐Per  posar  un  exemple,  triar-­‐ne  un  dins  de  la  varietat  dels  abusos  en  cada  territori,  analitzem  el  cas   de  Catalunya:   • Tenim   els   famosos   5   mals   usos   exigits,   tot   i   que   hi   ha   molts   més   també   vexants,   com   l’obligació  del  didatge,  de  la  dona  del  pagès  de  fer  de  Dida  (nodriza),  del  nen  del  senyor  si   ho   demana.   Però   en   general   en   el   cas   català   (i   parlem   de   gent   teòricament   lliure,   però   amb  tata  coacció  que  casi  no  es  nota):   o Redimentia:   el   pagès   que   vol   sortir   del   camp   al   qual   està   inscrit   ha   de   pagar   per   la   llibertat,   s’ha   de   redimir.   Pot   comprar   la   llibertat,   però   a   un   preu   astronòmic,  inviable,  a  base  de  retribuir  al  senyor  el  que  perdrà  per  fugir.   o Intestia  àPagès  que  mor  sense  fer  testament,  ho  hereta  el  senyor   o Cucutia   à   El   pagès   que   té   una   dona   que   li   fa   banyes,   ell   es   penalitzat,   no   la   dona!   o Arsina  à  el  pagès  que  es  deixa  cremar  la  collita  també  es  penalitzat   o Ferma  de  Spoli  à  quan  et  cases  tens  que  dotar  a  la  dona  i  al  seu  senyor.  La   meitat  de  la  dot  de  la  dona  va  pel  senyor.       -­‐Coneguts  com  a:  Servents  de  la  gleba  (=  homes  adscrits  a  la  terra).   -­‐Hom  els  coneix  i  defineix  també  com  a  à  Homes  propis,  solius  i  afocats.   -­‐No  hi  ha  regla  à  arbitrarietat,  cadascú  recapta  el  que  recapta  dels  seus  vassalls,  del  territori  de  la   seva  jurisdicció.  No  hi  ha  una  norma  que  ho  reguli,  cadascú  el  que  pot  amb  la  seva  capacitat  de   coacció.       LES  “QUERIMONIAE”   -­‐La   violència   dels   senyors   no   sempre   és   impune.   Hi   ha   també   el   recurs,   que   pot   funcionar   o   no,   d’acudir  a  la  justícia  del  senyor  eminent,  el  que  està  per  sobre  del  que  t’ha  coaccionat.   -­‐Els   dèbils   es   queixen   presentant   la   “querimoniae”,   aquest   demanar   suport   al   senyor   eminent.   N’hi   ha   un   munt   de   testimonis   d’aquests   documents,   conservats   a   arxius   nobiliaris,   eclesiàstics...I   són  d’un  interès  extraordinari.  Mostra  fins  a  quin  punt  arribava  aquesta  coacció.   • • Són   queixes   presentades   davant   del   senyor   o   davant   d’alguna   autoritat   pública   per   reclamar  protecció  o  justícia.   Són   relacions   dels   “malfets”   o   violències   d’altri,   especialment   dels   poderosos,   que   ofereixen   una   idea   prou   aproximada   de   la   violència   i   coacció   exercida   des   de   les   fotaleses.   -­‐Per  exemple,  el  Sr.  d’Odena,  a  Igualada   2     • • • • La   presència   del   domini   de   Sant   Cugat   del   Vallès   enfronta   el   Sr.   d’Òdena   (Igualada)   amb   el   monestir,   i   qui   paga   és   el   pagès,   a   un   dels   quals,   per   coaccionar-­‐lo,   Sendred   d’Òdena,   “fecit  tollere  pedem”.     El   senyor   d’Òdena   fa   imputar   els   peus   a   vassalls   de   Sant   Cugat,   lloc   on   el   senyor   d’aquests   disputa  vassalls  al  senyor    d’Ódena.  I  els  dèbils,  els  pagesos  d’allà,  són  els  afectats,  i  el  que   té  força,  el  senyor  d’Odena,  els  vol  coaccionar  perquè  vagin  amb  ell.   Guillem   de   Montcada   assaltà   els   dominis   de   Sant   Cugat   (1060):   “In   illa   die   ad   vesperum,   veniens   ad   mansum   de   Saltellis,   missit   ibi   suos   milites   et   equos   cum   armigeris   et   aliis   rusticis,  qui  diripentes  subverterunt  omne  suppellectile  domus  et  duodecim  vasa  vinarum,   columbaria   vero   destruxerunt,   vinum   quoque   quod   erat   in   tribus   vasis   bibentes,   fundentes,   portantes  etiam,  et  nostrum  agrarium  et  aliud  quod  emptum  habebamus  diriperunt”.     Es   diu   al   text   que   el   de   Moncada   envia   els   seus   soldats,   els   que   col·∙laboren   amb   els   castlans,  i  aquests  que  poden  violentar  +  els  col·∙laboracionistes  (pagesos  que  s’avenen  a   participar   amb   la   violència   dels   seus   senyors)   à     s’ho   emportare’n   tot   al   mas,   i   es   carregaren  els  colomers,  van  robar  els  contenidors  de  vi...   -­‐A  vegades,  col·∙laboració  dels  pagesos  per  obtenir  el  recolzament  dels  senyors!   -­‐Un  altre  exemple:     • • • Arnau  Ramon  d’Igualada  denuncia  que  el  Sr.  D’Òdena  li  ha  robat:   “LX   oves   optimas   et   X   porcos   et   I   asinum   et   I   equa   pregnata   et   X   quarters   de   carne   e   X   guadengas  et  V  lençols  et  V  plomacs  et  X  marfegas  et  I  sarraqcenam  cum  filio  suo  et  omnia   vestimenta   qui   in   hac   nostra   abebat   et   nos   quam   valebat   C   solidos   et   II   calleres   et   III   cadenes   et   nostros   equarum   et   nostras   reies,   inter   drap   de   li   et   de   canem   textum   et   a   tixer   CC  ad  nos  et  diners  XIII  scilicet  II  cantars  de  mel  et  V  quarters  fava  et  V  quarts  de  nuces  et   XL  paria  gallinarum  et  anatrum  et  I  tona  de  vi  et  XX  escudeles  et  V  canades  et  II  civers  plens   de  civeres  et  tota  omnia  vascula  que  ibi  tenerit”.     És  un  altre  exemple  semblant  d’aquest  tipus  de  violència,  que  passa  arreu  àDenuncia  al   senyor  d’Òdena  per  robar  un  remat  d’ovelles,  porcs  i  un  ase,  animal  necessari  per  traginar.   I   parla   d’una   euga   prenyada,   que   més   que   animal   de   tir,   serveix   per   recriar   (el   pollí   es   una   font  d’ingressos  enorme).  I  parla  de  carn  robada,  guadengas  (mantes),  plomassos  (coixins   de   plumes)...   descripció   que   no   correspon   a   la   d’un   pagès   pobre!   És   benestant!   El   feudalisme,  el  canvi  feudal,  succeeix  en  un  moment  d’esplendor  econòmic  à  es  fa  coacció   perquè   hi   ha   una   millora,   alguna   cosa   que   poder   robar.   També   robats   10   marfegas   (matalàs  de  palla)  (pagès  molt  adinerat!),  i  una  sarracena  (una  sarraïna)  à  té  una  esclava!   I  draps  de  lli  i  de  cànem,  a  teixir,  cantis  de  mel,  gallines,  escudelles  (vols,  cuencos)   -­‐Aquests   escrits   mostren   vocabulari   i   expresiones   que   el   llatí   clàssic   no   tenia   à   resultat   d’una   nova  realitat  social  i  econòmica,  que  el  llatí  clàssic,  el  de  Ciceró,  no  hauria  comprés  à  tot  el  que  es   relaciona  a  la  nova  realitat  feudal,  s’escriu  amb  expressions  vulgars.   3     -­‐El  nou  poder  es  fixa  i  visualitza  per  les  fortaleses  (castells)  i  per  les  clienteles  (hosts,  tropes,..).   -­‐S’introdueixen  dos  conceptes  nous:  VASSALLATGE  i  FEU.     VASSALLATGE     -­‐El  vincle  vassallàtic  contempla  dos  actes  entre  Sr.  i  vassall:     1)  homenatge  o  lliurament  de  si  mateix  (inmixtio  manuum)   2)  jurament  de  fidelitat.     -­‐Implica:     A)   concessió   d’un   feu,   amb   investidura   del   mateix,   i   compromís   de   ser   sempre   a   disposició.    B)  Auxilium  et  consilium  (compromís  entre  senyor  i  vassall),  per  part  del  vassall  =  formar   part  de  la  host,  i  ser  present  als  judicis  o  assemblees  de  cort.     El   FEU   és   un   bé   públic   concedit   a   un   agent   de   l’autoritat   a   canvi   de   serveis   públics   (solia   ésser   una   terra  fiscal).   Però  a  partir  de  la  segona  meitat  del  s.  X  és  converteix  en  un  bé  privat  de  caire  militar.   El  feu  era  la  tinença  dels  nobles,  a  diferència  del  mas  que  era  la  tinença  dels  camperols.     El  feu  també  pot  ser  una  renda  (talles,  toltes,  delmes,  peatges,  drets  de  moneda,  de  justícia,  etc.)      El  «feu»  segons  les  “Partidas”  d’Alfons  X  el  Savi   • • “Qué  cosa  es  feudo,  et  ónde  tomó  este  nombre.  Et  quántas  maneras    son  de  él...”   “Feudo   es   bienfecho   que   da   el   señor   al   algunt   home   porque   se     torna   su   vasallo,   et   le   face   homenatge   de   serle   leal:   et   tomó   este     nombre   de   fe   que   debe   siempre   guardar   el   vasallo   al  señor.  Et  son  dos  maneras  de  feudo:  la  una  es  cuando  es  otorgado  sobre  villa,  o  castiello   o   otra   cosa   que   sea   raíz:   et   este   feudo   a   tal   non   puede     ser   tomado   al   vasallo,   fueras   ende   si   fallesciere   al   señor   las     posturas   que   con   él   puso,   e   sil   feciese   algunt   yerro   tal   por   que   lo   debiese   perder,   así   como   se   muestra   adelante.   Et   la   otra   manera   es   la   que   dicen   feudo   de   4     cámara:  et  este  se  face  quando  el  rey  pone  maravedís  a  algunt  su  vasallo  cada  año  de  su   cámara:  et  este  feudo  atal  puede  el  rey  toller  cada  que  quisiere”.                          Partidas.  P.  IV,  t.  26,  b.  1.       L’ENCASTELLAMENT   -­‐Els  castells  esdevenen  els  policentres  dels  petits  poders.  Europa  s’omple  de  castells.   -­‐S’aixequen  contra  els  invasors  del  s.  IX,  però  també  per  “protegir”  i  controlar  millor  els  pagesos   del  terme.   -­‐Nova  organització  de  l’espai.   -­‐A  partir  d’ara,  els  homes  pertanyeren  a  una  parròquia,  però  també  al  terme  d’un  castell.   -­‐Des   dels   castells   s’exercirà   la   força,   però   també   asseguraran   la   refeta   del   comerç   o   l’expansió   agrícola  i  repobladora  sobre  noves  terres.   -­‐Hi   ha   un   control   del   territori   que   arriba   arreu.   El   comte   de   Barcelona,   amb   la   construcció   de   castells   menors,   per   fer   de   guàrdia,   de   miralles,   controla   un   ampli   territori.   La   Catalunya   feudal   (central  i  nord),  la  de  l’XI,  està  plena  de  castells,  mostra  aquesta  recerca  de  defensa  del  territori  à   mostra   la   territorialització   del   control.   Es   trobaran   sobretot   allà   on   hi   ha   mercats   i   fires,   on   la   potestat     del   comte   de   Barcelona,e   l   rei   d’Aragó   o   de   França,   els   grans   barons,   etc.,   busquen   assegurar   les   fires   i   la   pau   pública,   i   s’aconsegueix   amb   aquesta   xarxa   de   castells,   vinculats   a   un   castell  major,  que  es  miren  a  una  distància  assequible.     -­‐Tota  Europa  s’omple  de  castells  i  fortificacions:   • • • Alguns  s’aixecaren  per  vigilar  les  invasions  del  s.  IX.     Hi   ha   castells   dels   Srs.   Feudals,   aixecats   per   marcar   territori   i   per   protegir/controlar   la   pagesia.   Se  n’aixequen  per  protegir  el  mercat  i  els  camins  (guaites,  miralles,  …)     -­‐Recordem  les  grans  valls  de  la  Gàl·∙lia.   -­‐Recordem  el  cas  de  Roma  i  la  Città  Leonina.       5     LA  FEUDALITZACIÓ  ECLESIÀSTICA     La  compra-­‐venda  de  càrrecs   -­‐Hem  vist  l’atomització  del  poder  públic,  posant  èmfasi  en  els  laics  més  poderosos,  i    en  els  més   dèbils,  la  pagesia,  la  més  tocada.   -­‐Però   hi   ha   una   altra   feudalització,   també   resultat   de   la   cobdícia,   que   es   la   que   es   veu   amb   l’Església.   Controlar   l’Església   es   controlar   propietats   i   rendes,   i   controlar   ideològicament   els   que   estan   sotmesos   a   les   regles   o   obediència   de   la   mateixa   església,   una   església   que,   en   mans   de   senyors  feudals,  justificarà  el  que  necessitin  per  tal  d’obtenir  beneficis  propis.   -­‐L’església  té  ingressos  per  les  propietats  i  rentes,  però  també  d’almoines,  donacions,  ofrenes,  i   per  exigència  des  d’ara,  del  cobrament  per  l’administració  de  sacrament  (per  batejar,  enterrar-­‐se,   casar-­‐se...).     -­‐Per   tot   això,   les   rendes   de   l’església   es   converteixen   en   un   bé   cobdiciat,   així   com   el   control   dels   càrrecs  i  de  la  influència  moral  dels  eclesiàstics  à  El  càrrec  eclesiàstic  serà  buscat  per  tot  això,  i   serà   objecte   de   compra-­‐venda,   per   aquell   qui   té   la   capacitat   de  donar-­‐ho   a   algú   o   a   un   altre.   El   comte   de   Barcelona   pot   col·∙locar   a   fills   de   famílies   com   a   bisbes,   etc,   a   canvi   de   diner.   Els   alts   càrrecs  s’aconseguien  pagant!  Es  paga  a  aquest  que  té  el  poder  d’imposar  (bisbe,  prior...)  à  Els   poderosos,  compren  (SIMONIA)  o  imposen  a  membres  de  les  seves  famílies.     L’expansió  de  l’Església  privada   -­‐Expansió  de  l’església  privada,  o  privatització  de  parròquies  i  capelles,  que  queden  sota  control   del  senyor  feudal,  que  en  cobra  les  rendes  i  almoines.   -­‐L’Església  té  terres,  i  els  pagesos  li  donen  una  part  de  la  collita,  produeixen  rentes,  i  els  senyors  les   voldran,   i   voldran   controlar-­‐ne   la   rectoria,   i   per   això,   o   imposaran   rectors,   o   faran   esglésies   privades.   I   igual   que   el   senyor   obliga   als   pagesos   a   usar   el   seu   forn,   etc.,   els   fa   anar   a   la   seva   església  privada  per  casar-­‐se,  etc.,  i  l’Església  excomulgava  al  senyor,  però  el  senyor  passava.   -­‐S’enfronten  a  les  esglésies  diocesanes  (cas  de  Josa  del  Cadí)  à  els  senyors,  que  tenen  capacitat   de   forçar,   veuen   als   bisbes,   etc.,   que   tenen   la   seva   parròquia,   que   rebrà   donacions,   delmes,   primícies,  ofrenes,  més  seves  rendes.  I  si  el  senyor  no  pot  prendre  la  parròquia,  es  construeix  una   església  privada  al  castell,  i  obliga  als  pagesos  a  batejar-­‐se,  casar-­‐se,  enterrar-­‐se,  etc.,  a  la  seva   església,   amb   el   seu   capellà   privat.   En   aquesta   església   privada,   es   cobra   els   drets   per   bateig,   casar-­‐se...  I  la  parròquia  que  es  del  bisbe  queda  també.  Hi  haurà  així  una  disputa  en  molts  casos.   Molts  exemples  d’això  à    Les  Esglésies  aïllades  són  objecte  de  cobdícia  à  la  parròquia  rural,  on   es  defensa  el  poder  del  bisbe,  queda  enfrontada  amb  la  privada,  la  del  senyor  feudal.   6     La  decadència  cultural  de  l’Església  à  el  “segle  del  ferro”   -­‐Des   del   s.   X,   com   a   conseqüència   de   la   nova   realitat   analitzada,   els   prínceps   i   emperadors   nomenen  bisbes,  abats  i  papes  à  El  s.  X  ha  estat  qualificat  de  “segle  de  ferro”  de  l’Església.   -­‐I  s’hi  ha  d’afegir  el  baix  nivell  de  la  formació  de  la  clerecia,  i  la  presència  de  creences,  pràctiques  i   tradicions,   sovint   allunyades   de   la   fe   cristiana.   També   la   vida   dissoluta   de   molts   clergues   (NICOLAISME)  à  Empobriment  del  nivell  cultural  de  la  clerecia.   -­‐Així   doncs,   l’empobriment   del   clero   secular   per   la   compra-­‐venda   de   càrrecs,   l’aparició   de   l’església  privada,  etc...  és  important,  i  fa  que  al  segle  X  i  bona  part  del  XI  sigui  època  de  ferro  de   l’Església,   amb   bisbes   fills   de   poderosos   que   estenen   la   xarxa   feudal   a   bona   part   dels   càrrecs   eclesiàstics     La  conservació  cultural  del  món  monàstic  i  la  reforma  de  Cluny   -­‐El  prestigi  de  l’Església,  el  nivell  cultural,  encara  es  troba  en  els  monjos  à  al  menys  uns  mínims   de   cultura   es   mantenen.   Al   monestir   hi   ha   biblioteca,   el   labora   es   un   labora   cultural...   La   resta   d’Eclesiàstics   són   una   nul·∙litat,   són   agents   dels   senyors,   que   sovint   estan   allà   per   cobrar   rendes,   almoines...     -­‐La   reacció,   la   lluita   contra   tot   aquest   empobriment   cultural   i   a   tota   aquesta   degeneració   en   l’església:     • • • • • • • Reforma   de   Cluny,   que   surt   del   món   monàstic   benedictí,   fent   proposta   de   dignificació,     moralització   i   culturització   del   clero   à   el   monestir   ha   de   ser   model   cultural   i   moral,   monestir  ha  de  ser  focus  de  cultura,  etc.   Creació  el  910,  situada  entre  el  Savona  i  el  Loira.   Replanteja   la   pràctica   monàstica   benedictina.   Reforça   el   “labora”   com   a   treball   intel·∙lectual  i  litúrgic.   Es  el  que  fa  l’abat  Oliva  a  Ripoll,  amb  la  gran  biblioteca.   Depenen  directament  del  papa,  per  evitar  ingerències  feudals  à  front  l’abús  i  coacció  dels   nobles,  els  monestirs  de  Cluny  defensaran  la  submissió  directa  a  Roma,  no  de  ningú  més   à   monestirs   cluniacencs   no   accepten   la   creació   d’abadies,   perquè   així   no   hi   haurà   la   cobdícia   dels   senyors,   només   hi   hauria   papat,   i   la   resta   de   monestirs   serien   simples   priorats.   Els   papes   del   XI,   interès   en   protegir   i   fomentar   Cluny,   perquè   representen   el   paper  de  fidelitat  a  Roma,  de  defensa  del  papat,  com  farien  els  jesuïtes  en  el  XVI.       A  més,  l’enfrontament  entre  l’Occident  (catòlic)  i  l’Orient  (ortodox).   Urbà  II  consagra  l’altar  de  Cluny   7     La  Pau  i  la  Treva  de  Déu   -­‐Des   de   l’abadia   de   Cluny   i   del   ducat   d’Aquitània   sorgeix   la   primera   reacció   contra   la   violència   feudal:     • • • • • • PAU  de  DÉU  à  prohibició  de  violentar  persones  i  llocs  sagrats  i  persones  desprotegides   (pagesos,   vídues,   infants)   [Concilis   de   Charroux,   989   i   Narbona,   990]   à   es   diu   que   l’Església  com  a  espai  es  sagrat,  així  com  el  seu  entorn.  Són  llocs  intocables,  sagrats,  són   la  Sagrera.  No  s’hi  pot  exercir  violència  ni  coacció  per  part  dels  poders  públics,  ningú  en   té   la   capacitat   de   coaccionar.   Contra   saquejadors   dels   pobres,   dels   camperols,     i   els   que   ataquen  a  clergues  que  no  estan  armats.  Es  veu  clara  la  situació  del  món  rural.     La   Pau   de   Déu   es   la   prohibició   rotunda,   amb   penes   canòniques   que   permeten   que   qui   violenta   clergues,   vidues,   pagesos,   animals   d’aquests,   nens...   siguin   automàticament   excomunicats,  de  manera  que  al  morir  van  a  l’infern.     Permet  confiar  en  els  poders  laics  fidels  la  persecució  de  la  violència.  Violència  per  frenar   la  violència.  S’encomana  a  cavallers  cristians  fidels,  que  queden  al  servei  de  l’Església  de   Déu,   pràctica   que   servirà   per   canalitzar   el   mateix   però   lluny   à   les   creuades.   Ara   s’ha   legitimat  la  violència  per  un  fi  bo,  però  després,  amb  la  mateixa  justificació,  s’atacarà  als   que  violenten  la  fe.       TREVA  DE  DÉU  à  s’afegeix  després  de  la  “Pau  de  Déu”  à  condemna  la  violència  feudal   els   dies   de   grans   festes   litúrgiques   i   els   caps   de   setmana   à   neix   a   la   Provença,   a   Catalunya,  es  la  de  posar  límit  a  la  violència.  No  es  pot  violentar,  assassinar,  i  no  sols  dins   la   Sagrera,   sinó   també   durant   determinats   dies   de   l’any,   com   diumenges   o   festes   de   la   mare   de   Déu...   Si   algú   no   la   respecta,   si   un   senyor   efectua   la   violència   à   entredit   à   prohibició   d’administrar   sacraments   al   seu   territori   àNingú   es   podrà   batejar,   casar   o   enterrar  allà,  etc.     Amenaça  amb  condemnes  canòniques  (excomunió  i  entredit).     De  gran  importància  en  el  futur,  sobretot  al  segle  XII.        L’aglutinació  dels  “vici”a  la  Sagrera   -­‐La  fixació  d’un  espai  sagrat  (SACRARIA,  sagrera),  on  vigeix  la  Pau  i  la  Treva,  al  redós  de  cementiris   i   esglésies,   afavorirà   la   paulatina   aglutinació   dels   “vici”   altomedievals,   formant   les   noves   viles,   que  es  fan  formant  tenint  com  a  centre  l’església  i  el  cementiri  :   -­‐Davant   de   la   violència   i   la   incertesa,   els  vil·∙larons   tendeixen   a   desaparèixer   per   concentrar-­‐se   en   les  vil·∙letes,  per  defensar-­‐se  mútuament,  i  al  voltant  zona  sagrada,  la  del  cementiri  i  parròquia,   8     zona  protegida  i  de  pau,  de  certa  seguretat,  “certa”  perquè  depèn  del  cas  que  pugui  fer  el  senyor   de  les  condemnes.     -­‐Nova  realitat  del  món  rural  à  el  nucli  es  l’església   -­‐En  el  XII,  segona  circumferència  la  voltant  de  l’església.  Es  construeix  al  voltant  del  camí  de  fora,   sempre   que   estigui   en   la   zona   de   Sagrera.   A   la   Provença,   la   Catalunya   nord   i   central,   es   veu   aquesta  disposició  del  territori.     La  polèmica  sobre  les  investidures   -­‐Forta  tendència  cap  a  les  investidures  dels  que  tenen  la  força  (ducs,  senyors...)  à  el  que  fan  és   investir  en  els  bisbats  a  parents.  Això  és  la  investidura,  practica  que  qualla  al  segle  X.     -­‐A   partir   de   Cluny   i,   sobretot,   de   Nicloau   II   (1059)   à   es   condemna   la   investidura   de   càrrecs   eclesiàstics.     -­‐Nicolau   també   prohibeix   que   l’emperador   i   els   nobles   romans   imposin   un   papa   à   s’imposa   que   l’elecció   la   faci   el   clero   de   roma,   els   cardenals,   els   clergues   de   les   esglésies   cardines   romanes   (bisbes,  preveres  i  diaques).     -­‐L’enfrontament  més  bestial  és  amb  Gregori  VII,  deposat  finalment.     -­‐Finalment   el   conflicte   entre   papat   i   imperi   per   les   investidures   acaba   amb   el   concordat   de   Worms  (1122):  els  bisbes  seran  nomenats  pel  papa  i  els  que  estan  al  seu  entorn,  i  l’emperador   només  donarà  l’aquiescència,  l’aprovació.       El  Papat:  l’única  autoritat  universal   -­‐Enfront   de   la   dissolució   de   l’Imperi,   l’Església,   i   Nicolau   I   (858-­‐867),   es   converteixen   en   l’únic   referent  d’autoritat  legítima,  i  substitueixen  l’Imperi  (Terra  enim  ecclesia  est,  afirma  Nicolau  I).   -­‐Roma  substitueix  Aquisgrà  →  BUTLLES  pontifícies.     A)  Obres  generals:   AAVV:  Il  Feudalesimo  nell'alto  Medioevo,  8-­‐12  aprile  1999,  Centro  italiano  di  studi  sull'alto  Medioevo,  Spoleto,  2000.     AAVV:   Señores,   siervos,   vasallos   en   la   alta   edad   media   :   XXVIII   Semana   de   Estudios   Medievales,   Semana   de   Estudios   Medievales   (Navarra)  (28a  :  2001  :  Estella,  Navarra),  Gobierno  de  Navarra,  Pamplona,  2002.   BARTHÉLEMY,  D.:  El  año  mil  y  la  paz  de  Dios.  La  Iglesia  y  la  sociedad  feudal,  Univ.  De  Granada,  Granada,  2005.   BASCHET,  J.:  La  Civilisation  féodale  :  de  l'an  mil  à  la  colonisation  de  l'Amerique,  Flammarion,  París,  2006.     BLOCH,  Marc:  La  société  féodale,  Albin  Michel,  Paris,  19685.  [La  sociedad  feudal,  UTEHA,  México,  1965,  2  vols.]   9     BOIS,  Guy:  La  crisi  del  feudalisme  a  Europa  a  la  fi  de  l’Edat  Mitjana,  I  E  C,  Barcelona,  1988.   BONNASSIE,  Pierre  (et  alii):  Estructuras  feudales  y  feudalismo  en  el  mundo  mediterráneo,  Crítica,  Barcelona,  1984.   BOURNAZEL,  Eric;  POLY,  Jean  P.:  Les  féodalites,  PUF,  Paris,  1998.   BOUTRUCHE,  Robert:  Señorío  y  feudalismo,  Madrid,  Siglo  XXI,  1979-­‐1980,  2  vols.   DUBY,  Georges:  Los  tres  órdenes  o  lo  imaginario  del  feudalismo,  Petrel,  Madrid  ,1980.   DUBY,  Georges:  Féodalité  [reedició  d’articles  i  llibres  anteriors],  Gallimard,  Paris,  1996.   FOSSIER,  Robert:  La  infancia  de  Europa.  Siglos  XI-­‐XII,  Labor,  Barcelona,  1984.   FOURQUIN,  Guy:  Señorío  y  feudalismo  en  la  Edad  Media,  EDAF,  Madrid,  1977.   GANSHOF,  François  L.:  El  feudalismo,  Ariel,  Barcelona,  19784.   GUERREAU,  Alain:  El  feudalismo.  Un  horizonte  teórico,  Crítica,  Barcelona,  1984.   IRADIEL,  Paulino:  Las  claves  del  feudalismo  (860-­‐1500),  Planeta  [col.  «Las  claves  de  la  Historia»,  nº  11],  Barcelona,  1991.   KULA,  W.:  Teoría  económica  del  sistema  feudal,  PUV,  València,  2009.   POLY,  Jean-­‐Pierre/BOURNAZEL,  Éric:  El  cambio  feudal  (siglos  X  al  XII),  Labor,  Barcelona,  1983  [col.«Nueva  Clío»,  núm.  16].   POLY,  J.P.;  VAUCHEZ,  A.;  FOSSIER,  R.:  El  despertar  de  Europa,  950-­‐1250,  Edit.  Crítica,  Barcelona,  2000.             VALDEÓN,  Julio:  El  Feudalismo,  Historia  16,  Madrid,  1999.         B)  L’economia  d’Europa:   CIPOLLA,  Carlo  M.  (ed.):  Historia  económica  de  Europa.  1:  La  Edad  Media,    Ariel,  Barcelona,  1979.   DUBY,  Georges:  Economía  rural  y  vida  campesina  en  el  Occidente  medieval,  Barcelona,  Península,  19732.   DUBY,  Georges:  Guerreros  y  campesinos.  Desarrollo  inicial  de  la  economía  europea  (500-­‐1200),  Madrid,  Siglo  XXI,  19783.       10     ...

Tags: