Apunts Història Antiga Examen Pròxim Orient i Egipte (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Història Antiga
Año del apunte 2016
Páginas 43
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

Consideracions prèvies: Història Antiga No hi ha un moment tallant de la història, sempre hi ha canvis i la història sempre està en moviment.
Problema: hi ha massa temps per estudiar. Per tant apareixen divisions arbitraries per poder estudiar la història amb una major profunditat.
Al segle XVII trobem a Alemanya un grup de gent que escrivia història universal. Un d’ells, Keller, va dividir la història universal en volums (Història Antiga, Mitjana i Nova). Les divisions es fan per dates clau (Caiguda de l’Imperi Romà i la Caiguda de Constantinoble).
El problema d’aquesta visió és que és feta des d’un punt de vista totalment etnocèntric..
S’han proposat altres models, però tampoc han tingut èxit. S’utilitza el model de Keller ampliat perquè no tenim res millor.
Orígens de la Història Antiga En un inici només es coneix el món grecollatí. No es coneixia la Prehistòria de l’home i el Pròxim Orient i molt poc Egipte eren apareguts i coneguts pels historiadors gràcies a la Bíblia.
No es comprenia ni s’entenia l’antiguitat real de l’ésser humà.
L’any 1650, un bisbe, James Ussher, va calcular l’antiguitat del món a partir de les generacions bíbliques, arribant a la conclusió que el origen del món va ésser el 4004 a.C.
Els descobriments de les grans cultures egípcies no es varen donar fins al segle XVIII, inicialment amb expedicions com les de Napoleó. Altres moviments també colonitzadors al Pròxim Orient varen fer descobrir aquestes cultures.
Definició d’Història Antiga Període de temps comprès entre l’aparició de l’escriptura fins al inici de l’Edat Mitjana.
El marc geogràfic té lloc en una visió eurocèntrica: pobles de la conca mediterrània, Pròxim Orient, Tràcia-Conca del Mar Negre i l’Europa Central i Occidental.
És més complicat el marc cronològic: aparició de l’escriptura. Aquesta neix de forma simultània i independent a Egipte i Mesopotàmia cap a mitjans del IV mil·lenni a.C.
L’escriptura apareix per la necessitat de l’ésser humà al trobar-se en societats complexes i desenvolupades. Aquesta escriptura ens permet conèixer amb fets i aspectes de l’ésser humà que no es poden conèixer amb mètodes arqueològics.
Apareix segurament a la ciutat d’Uruk, vora la regió del Sumer, per allà el 3500-3100 a.C.
A Egipte, la Paleta de Narmer (3065 a.C) apareix amb una escriptura plenament formada, això vol dir que l’escriptura ja portava temps formant-se en el període predinàstic egipci.
1 Inicialment, l’escriptura són programes purament iconogràfics i a posterior agafaran signes i sons que permetran expressar varies coses.
L’escriptura s’estendrà arreu, fent els nous punts de contagi nous punts de difusió.
El signe (lletra) amb un sol so interpretatiu apareix per primer cop a Ugarit vora el 1700-1500 a.C.
La protohistòria Fase històrica de certs pobles només coneguda mitjançant els textos d’altres pobles contemporanis o narracions sobre èpoques anteriors encara no considerades històriques.
Començament de la historia “grosso modo” al 3500 a.C.
Grans blocs de la història - - Antic Orient:  Pròxim Orient  Egipte Antiguitat grecoromana (més o menys al segle V a.C)  Grècia  Roma El final de la Història Antiga Abans els humanistes consideraven que hi havia una ruptura brusca entre el món antic i el medieval (llum-foscor). Actualment, aquest pas ja no es contempla com quelcom negatiu: es parla d’una sèrie de canvis que donaran lloc a una nova realitat històrica.
Es va buscar aquest punt de ruptura varies vegades: el 325 (Concili de Nicea), al 395, al 410, al 476... No es poden fixar dates de canvi, sempre hi ha períodes.
Antiguitat Tardana Terme creat per l’Escola de Viena (finals del segle XIX). Riegle (1901), defensava una transició en l’art entre Constantí i Carlomagne. Una transició lligada, on s’evoluciona.
Si es pot aplicar a l’art, es pot aplicar a la història. També se la coneix, a la Antiguitat Tardana, com a Baix Imperi Romà (sense connotacions negatives), entre d’altres.
Inici: les crisis del segle III de l’Imperi Romà.
Final: Invasions àrabs i eslaves del segle VII i inicis del segle VIII.
Altres historiadors, com Remondon, avancen aquests canvis fins la època de Marc Aureli (160/161-180). Es comencen a observar els primers canvis en les estructures de l’Imperi Romà.
2 Els reis germànics imiten i s’anomenen hereus de l’Imperi quan destrueixen la part Occidental. No hi ha una ruptura brusca, hi ha una continuïtat. El final el podem situar per finals del segle VII i principis del VIII, al haver un canvi total cultural. A partir del segle VIII ha hi ha un canvi total amb l’antiguitat i podem donar inici a l’Edat Mitjana.
TEMA 0: PRÒXIM ORIENT I EGIPTE: Pobles i Territori Introducció Mesopotàmia Mesopotàmia significa Terra entre dos rius (Tigris i Èufrates). Hi ha realitats geogràfiques molt diverses que condicionaran les realitats històriques molt diferents.
Al Nord i al Nord-Est trobem els monts del Kurdistan.
Al Est trobarem els monts del Zgres. Al sud trobem el golf Pèrsic i, a la part de l’Oest, trobem els deserts d’Aràbia i Síria.
Aquest territori es pot dividir en tres: Al Nord podem trobar la zona d’Assíria, on es va desenvolupar la cultura en ciutats com Nínive o Assur; a la zona comprimida entre els rius és el país d’Accad, on trobem Babilònia, Kish i Accad, que és una zona molt més fèrtil que la del Nord (Accad mai ha estat descoberta encara); i al Sud trobem una gran plana pantanosa, el país de Súmer, amb ciutats molt importants com Uruk, Larsa, Eridu, Ur, Nippur...
Totes les ciutats es troben a les vores dels rius llargs i amb molt de caudal, es pot parlar fins i tot de ciutats hidràuliques. (Èufrates: 2800 km. Tigris: 1950 km i amb més caudal, amb cursos més ràpids i irregulars).
Avui en dia, els dos rius, desemboquen junts, però, en l’antiguitat no. Això és degut a que la línia de costa ha avançat molt fins als nostres dies.
El clima pràcticament no ha canviat, un clima molt extrem. Estiu amb molta calor i a l’hivern fa fred i és humit.
Cada any hi ha crescudes dels rius, que van condicionar a aquestes cultures, sobretot a l’inici: Les crescudes i descrescudes deixaven un terreny molt fèrtil; hi ha canals que direccionaven l’aigua, permetent el guany de terreny agrícola i millorant les condicions de vida, fent aparèixer classes dirigents i estructures estatals.
Hi ha carència de matèries primeres però. No hi ha materials. Es construeix tot amb argila propera als rius. A més a més, hi ha comerç a llarga distància per aconseguir aquestes matèries.
Els pobles es distingien per la seva varietat etnolingüística i per la seva manera d’integrar-se en el territori.
Al nord té més importància la ramaderia i al sud l’agricultura. Al Nord per tant, trobem més nòmades.
3 Llenguatges dels pobles del Pròxim Orient - - Pobles de llengua semita: eren originaries d’Aràbia. Es poden dividir en dos troncs lingüístics: Zones més Occidentals (amorreus, eblaïtes, finices, hebreus, arameus, ugarítics). Zones més Orientals (accadis, assiris, babilonis).
Pobles de llengua indoeuropea: hitites, elamites, irànics, hurrites. Són pobles assentats a la perifèria de Mesopotàmia, intervenen ocasionalment.
Pobles de llengua aglutinant (al lexema se li afegeixen sufixos i prefixos que modifiquen el significat): sumeris.
Tenim altres pobles, com els Lassites i els Hurrites, que no tenim dades de les seves llengües i cultures originals. Només sabem, ja al segle XVI que estaven molt ben assentats.
Escriptura cuneïforme Escriptura en forma de cunya.
Inventada a Uruk c.3500 aC. S’escriu amb punxó sobre tauletes d’argila. Fases: Escriptura pictogràfica, escriptura d’ideogrames i escriptura de fonogrames (signes/so). Es podrà, amb aquesta última, posar per escrit qualsevol cosa.
Trobem una grandíssima empremta evolutiva.
Escriptura traduïda gràcies a la roca de Behistun, escrita en Persa antic, elamita i babiloni. És un penya-segat amb uns relleus i una inscripció (finals del segle VI).
Es planteja l’aparició de l’escriptura com una necessitat de societats complexes. Durant molt de temps, l’escriptura va tenir simplement funcions administratives. Fins al 2600-2700 no trobem textos informatius, com a molt massa breus. Hem d’esperar fins al 2450 per textos molt més variats i complexos. S’escrivia sobre tauletes d’argila. Aquesta escriptura va ser coneguda a Europa al segle XVII. El responsable del descobriment de la roca va ser un orientalista britànic: Henry Wilson. Va començar a estudiar al 1835. Al 1838 desxifra el persa i al 1843 les altres dues llengües.
Dinàmica nòmades/sedentaris Una convivència complexa i unes relacions ambigües.
Matisació de tòpics: Els nòmades no eren ni tan agressius ni tan improductius. Els sedentaris i els nòmades comparteixen un espai i un temps alhora.
La convivència podria ser també positiva i hi ha un intercanvi de productes i de cultures. Tot això en un ambient també de mútua desconfiança.
- 4 Introducció a Egipte Trets principals: - Aïllament: Nord Mediterrani, Sud Desert.
- Monarquia teocràtica: Faraó diví, estat centralista. El faraó com a centre de l’estat amb poder absolut.
- Religió politeista: Diversos déus locals i cada ciutat tenia un déu principal.
- El Nil: El Nil proveeix aliments, aigua i és l’eix vertebrador del país. És la característica més important (Heròdot deia que l’Egipte és un do regalat pel Nil).
El Nil és l’únic riu que corre del sud cap al Nord: 6756 km.
No se sabia d’on provenia el riu ni se sabia perquè al Juliol creixia el riu: realment es deu a les pluges del Monzó de la primavera, molt al sud.
Mesos desprès arriba la crescuda a les terres egípcies (ara ja no passa a causa de la gran Presa).
Són ciutats hidràuliques. Inclòs el van divinitzar com a déu Hapy, representat de forma andrògina (déu de la fertilitat).
El vent però, corre de Nord-Sud. Per navegar cap a endavant havies de recollir veles. Hi ha una gran sequedat de l’aire i una gran manca de pluges.
Egipte té dues muntures muntanyoses, tant al oest com al est (aràbiga). És pot considerar una continuació del desert del Sàhara. Dins d’Egipte hi ha diferències: delta (Baix Egipte) i la vall (Alt Egipte) amb Memphis com a punt d’interconnexió (va ser la primera capital).
Van anomenar Kemet (terra negra del Nil) al seu territori, que és la terra habitable. La no habitable s’anomena Desheret.
El Udja ur (gran verd), és el mar Mediterrani. El País de Uauat és la Baixa Núbia. El País de Kush és l’Alta Núbia.
El Baix Egipte Recauen en aquesta zona les 2/3 parts conreables del país. És una zona molt ample plena d’al·luvions. Territori molt ric en òxid de ferro i llims convertint-se en la terra més fèrtil de tot el món. Trobarem propietats familiars més independents. L’aparició d’excedent comportarà al comerç entre camperols i ordres de convivència. No hi ha grans mostres de poder del faraó.
Trobem una mica més al nord de Memphis, Heliopolis (Centre de culte del Déu Ra). Allà podien compartir mercats regionals i idees, cohesionant aquest territori.
Domina les petites propietats i el comerç. No hi ha grans monuments funeraris. Té les zones de comerç marítim del mediterrani amb Palestina i al Pròxim Orient.
L’Alt Egipte Uns 800 km de llargada. El terreny conreable és molt més petit i per tant hi ha construccions grans de canals per guanyar terreny. Esforç per tant col·lectiu i per tant aparicions de figures d’autoritat locals (protoreis). Apareix una major prosperitat social. Quan hi ha crisis però, les administracions es saturaran també i hi haurà crisis alimentàries i constructives.
5 Per concloure, el delta va conservar les característiques de petita propietat i comerç i l’Alt Egipte més característiques feudals.
Els recursos naturals d’Egipte - Argila negra del Nil. El llim per la seva agricultura. A part es pot fabricar maons per la construcció.
Egipte té molta pedra. Roques calcàries, gres, granit, basal o alabastre... L’abundància de pedra va provocar les grans construccions de pedra, sobretot de temples.
La resta de matèries primeres eren deficitàries. Tenien poca fusta i molt pocs minerals d’importància. Això explica la seva política comercial i expansionista.
La base de l’economia és l’agricultura (agropecuària) i la ramaderia. L’agricultura dominada pel conreu de cotó, lli, cereals (blat i ordi), cebes, alls, enciams i fruites.
Des de l’època predinàstica els egipcis ja havien domesticat els gossos, els bòvids, etc.
En l’Imperi Antic es va intentar, amb fracàs, domesticar antílops, hienes, etc.
També es feia caça, els grans nobles: hipopòtam, lleons... No destinada tant a l’alimentació sinó a la protecció dels habitants.
La cacera alimentària de petits animals la podia fer qualsevol, igual que la pesca.
L’escriptura jeroglífica Dins del tronc lingüístic camito-semític. Va anar patint diversos canvis en el temps.
L’escriptura plenament formada durant el període predinàstic (3200-3100).
Jeroglífic, del grec, “geros” i “glifo”: escriptura sagrada. El nom en egipci significa però, paraula divina.
Hi ha una llarga evolució donada per la necessitat: inicialment amb ideogrames pictogràfics fins a l’aparició de fonogrames per poder representar idees complexes i formes verbals. Agafaven el so i un signe (no se forma abecedària).
Els símbols ideogramàtics mai es van perdre, van conviure amb els fonogrames i inclòs van aparèixer escriptures conjuntes. Sobretot amb paraules homòfones per precisar el seu sentit. No hi havia ni separació de paraules. Es podia escriure d’esquerra-dreta o a la inversa. El sentit el marca la direcció de la mirada dels símbols.
Escriptura hieràtica Dins de l’imperi antic apareix aquesta variació del jeroglífic per escriure en forma cursiva, generalment apareguts amb aquesta escriptura per temes administratius. Jeroglífics reservats a cursos monumentals.
6 Escriptura demòtica A la baixa època apareix la forma simplificada de l’antiga escriptura hieràtica. Feta per escriptura més útil, com ara contractes i missatges. S’escrivia habitualment en estarkons (peces ceràmiques trencades).
Els últims jeroglífics Inscripció del temple de FIlae (24 d’Agost del 394 dC). Es va conservar dins del poder dels romans.
Està picat tot el relleu que representa els déus, ja que el cristianisme es va ocupar de destruir el paganisme.
La pedra Rosetta Fins a l’època de Napoleó amb la seva descoberta a Rosetta, que apareixia un text en jeroglífic, en demòtic i en grec, no s’entenia el egipci antic. La expedició que va trobar la pedra va ser assetjada pels anglesos, fent que la pedra anés a parar cap a Anglaterra. Es van fer calcs i es van distribuir per tot Europa.
És un decret reial de Tolomeu V entre el segle II aC. És dels descendents dels Tolomeus, macedonis. La llengua de l’administració és el grec i per la gent corrent es posa en egipci, en dos tipus d’escriptura diferent.
El desxiframent complet es va dur a terme per part de Jean-François Champolin, només 23 anys desprès de la seva troballa.
Periodització d’Egipte - Predinàstic: 3200-3065 aC. Egipte encara no s’ha unificat. S’acaba amb la unificació de Narmer.
Època Tinita (I i II dinastia): 3065-2686 aC.
Imperi Antic (III-VI): 2686-2173 aC.
Primer Període Intermedi (VII-X): 2173-2040 aC Imperi Mitjà (XI-XII): 2133-1786 aC Segon Període Intermedi (XIII-XVII): 1786-1552 aC Imperi Nou (XVIII-XX): 1552-1069 aC Tercer Període Intermedi (XXI-XXV): 1069-656 aC Baixa Època (XXVI-XXXI): 672-332 aC Alexandre i els Làgides: 332-30 aC.
Incorporació a Roma: 30aC.
Fonts per l’estudi del Pròxim Orient Dins de les grans fonts: llista reial Sumèria: permet conèixer la successió de les dinasties del període sumeri-accadi fins al segle XVIII aC. Informació molt rica però utilitzable amb molt de compte. Els primers reis i dinasties tenien una concepció mística. S’ha de tenir en compte que a 7 vegades situen dinasties contemporànies com a successives. També es suprimeixen dinasties de reis i regnes contraris als escrits.
Fonts per l’estudi d’Egipte - - - Annals i llistes reials: Llistes reials anuals del nom dels faraons, on s’expliquen i es justifiquen les accions, els esdeveniments històrics que passaven i les crescudes i descrescudes del Nil (Important la pedra de Palerm).
Manethó va escriure “Història d’Egipte”: al segle III aC: una llista de reis dividida en 30 dinasties (dinasties artificials i crescudes segons alguns paràmetres al seu convenciment).
S’ha d’anar amb cura. No és conserva i la coneixem només per resums en períodes més posteriors.
Heròdot (c484-425 aC) “Històries”, llibre II. Parla de les guerres mèdiques, inicialment parlant de les causes i dels països involucrats. És una font molt bona, però les fonts que es van utilitzar, sacerdots, varen explicar unes històries al pobre historiador molt inversemblants.
TEMA 1: L’aparició i consolidació de l’estat al Pròxim Orient Antic. Del 3500 al 1500 aC.
La revolució urbana Al 1950, Gordon Childe va plantejar la idea de la revolució urbana, que va ser criticada per molts autors. Es parla d’una revolució de les ciutats, on hi ha un canvi radical i la història passa ser centrada en les ciutats.
La paraula revolució es considera com un canvi brusc i ràpid. Tot i això, aquest canvi, malgrat ser en un llarg període de temps, va ser molt brusc en tots els àmbits de la cultura i la societat.
Gordon Childe va posar deu condicions per entendre l’aparició de l’estat: 1. Increment de població i l’aparició de la ciutat.
2. Divisió del treball i especialització a temps complet.
3. Excedent agrícola.
4. Arquitectura monumental.
5. Aparició d’una classe dirigent.
6. Aparició de l’escriptura.
7. Ciències exactes.
8. Art sofisticat.
9. Comerç a llarga distància.
10. Aparició de l’estat a conseqüència dels anteriors punts.
8 Allò que Gordon Childe va formular va tenir lloc especialment a la Baixa Mesopotàmia, a Uruk, entre el 3500-3100 aC. Ens trobem amb un augment de la població i en conseqüència l’aparició de la ciutat, sent l’origen de l’Estat. Hi ha relacions complexes entre les ciutats.
Aquesta zona era molt pantanosa i es van desenvolupar grans obres hídriques (inicis ja des del 4500). Però al 3500, aquests canals unien nuclis importants de poblacions, amb canals navegables i grans construccions. Aquestes, servien de transport. Aquest avenç tecnològic fa augmentar el rendiment de les collites i les fa més estables, creant a llarg termini un excedent agrícola.
Hi apareix un cos d’especialistes treballant pel que sigui a jornades completes. Ja no tenim un cúmul de feines, hi haurà especialitzacions i més avenços.
L’excedent agrícola es reparteix entre els grups d’especialistes, la divisió d’aquest la fa la unitat especial, la classe dirigent.
No es tracta d’un creixement de la població per emigració. És a causa de factors interns: descens abismal de la mortalitat infantil.
Hi ha una divisió de construccions: el dirigent mostra poder monumental. Associat al temple-palau i haurà administració, magatzems, etc. També hi havia vivendes privades, que depenien de les característiques socials i de riquesa que es diferencien unes amb les altres.
Les ciutats importants varen fer construir muralles; posen en marxa a una despesa molt gran.
L’autoritat ha d’alimentar a aquests especialistes. Hi ha coses a protegir, com els excedents, les economies i sobretot els sabers i les tècniques.
Hi ha competitivitat entre les ciutats: relacions complexes, inclòs amb ciutats del propi territori (pobles; nòmades, etc.). Els agricultors viuen en pobles, a les ciutats hi ha només els especialistes.
S’està establint, entre el nucli urbà i els poblats, una relació bidireccional. Els poblats enviaven l’excedent a la ciutat i els especialistes fabriquen coses que van als poblats (eines, infraestructures, propaganda política, religiosa, etc.) El coneixement el tenen els especialistes del nucli urbà.
Aparició del temple i del palau - Naixement de les grans organitzacions: temples i palaus.
Temples i palaus distingeixen a les ciutats de les aldees.
Temple és la casa espiritual del Déu i el palau és la casa del líder humà del territori.
Els dos, però, són llocs de gestió econòmica i administrativa, on hi viu gent i on hi treballen.
Els sumeris (ells s’anomenen “caps negres”) No es té constància de la seva procedència, no ens podem fiar ni de la llengua, que és de tipus aglutinant. Segur, però, que són pobles caucàsics.
Hi ha dues teories: Una que diu que venen del Caucas o del Caspi; una altre que parla que van ser la pròpia evolució dels pobles indígenes de la Baixa Mesopotàmia.
9 No hi ha mai ciutats solament sumèries ni purament semítiques. La cultura sumèria es defineix també amb préstecs semites.
Fase Uruk (3500-3100) Aspectes socioeconòmics (I): El rei.
Trobem un règim hierocràtic: governa el rei. El rei és el summe sacerdot (“en”, que en sumeri vol dir senyor) del déu de la ciutat. El rei fa totes les funcions: religió, governs, guerres... no hi ha cap diferenciació.
Si el rei és el principal sacerdot, el temple és el centre de la ciutat, de forma administrativa. No hi ha un palau laic com a residència exclusiva del rei. El rei és el responsable de la seguretat de la ciutat també. Tenim fonts com la glíptica que ens permet veure els reis defensant la ciutat envers animals o altres humans.
El rei necessita especialistes: burocràcia (escribes) i clergat; on hi designa funcions.
Burocràcia (II) Formada pels escribes; es subdividia en sectors i jerarquies. Gestionaven l’economia de la ciutat i normalment el control i distribució dels excedents entre els especialistes. Si cal projectar comerç a llarga distància també ho fa la burocràcia.
Clergat (III) S’encarrega del culte: - De forma diària i reservada, només per ells i els reis, la població no podia accedir-hi.
- També hi ha festes periòdiques i públiques, destinades a tota la població. Es concentraven davant del temple i es feien per cohesionar la ciutat religiosa.
- Els clergues gestionen la relació amb la divinitat i també una gestió econòmica.
Ús de la força Té una finalitat defensiva i, alhora, ofensiva per aconseguir incrementar totes les coses de valor de les altres ciutats. Una font important és “Estàndard reial d’Ur” (s. XXVI aC).
Especialistes i productors d’aliments (divisió social) - Especialistes: Sense mitjans de producció, treballen amb els de palau i són sostinguts per ells. Depenen del temple i del palau i cada cop i ha més especialitzacions.
Productors d’aliments: majoria de població. Tenen els seus propis mitjans de producció i treballen pel seu propi sosteniment. Cedeixen a l’Estat els seus excedents alimentaris.
L’escriptura l’utilitzaven purament els especialistes per fer control de l’administració (un 80 % de la població).
10 Pesos i mesures Es necessària d’una existència de convencions objectives i despersonalitzades (mesures i comptes estandarditzats). Cada ciutat els crearà i els conservarà com a forma de garant. Estan fets en forma de prototips garantits i custodiats per l’administració central. El pes, per exemple, representa un ànec.
Comerç - Excedents alimentaris permeten un sistema a llarga distància.
Necessitat de matèria primera augmenten. Es necessiten metalls per armes, fusta per temples. S’han de buscar al exterior i els buròcrates dirigeixen aquestes expedicions.
Temples i palaus prenen la iniciativa del comerç. Es mantenen els especialistes per intercanviar matèria primera manufacturable.
Hi ha especialistes dedicats inclòs només a l’intercanvi.
Evolució de la reialesa sumèria Època protodinàstica: 2900-2350 aC.: Canvis força importants comparat amb Uruk.
Apareixen ciutats com Ur, Lagash, que agafen protagonisme i comencen a lluitar contra elles per veure quina ciutat era l’hegemònica.
Progressivament apareix un poder laic: un rei cada cop menys sacerdot i més guerrer. Es converteix en un cap polític i militar amb un palau.
- “En”: “senyor”. Rei sacerdot, FASE URUK.
“Emsi”. Rei-sacerdot de les ciutats sumèries, fases posteriors a la fase URUK. Època protodinàstica i la neosumèria.
“Lugal”. Rei guerrer, a partir del Protodinàstic III (2600-2350 aC.). Monarquia heroica de caràcter més militar lligat a un palau laic. El Rei no té funcions religioses.
Hi ha freqüents guerres entre ciutats-estat. Moment on comencem a trobar documentació històrica, on coneixem els reis i les seves relacions.
Moltes guerres poden donar-se a causa del control de la ciutat de Nippur, on es troba el santuari del déu Enlil (és l’únic Déu principal de tots els sumeris); sent així una ciutat sagrada.
Lagash vs. Umma: guanya Umma. Laugalzagesi (2342-2318) crea el primer imperi de la història.
Molt efímer però, ja que un individu crea un altre imperi, aquest cop de tota la Mesopotàmia: ACCADIA.
11 Els Accadis Poble semita, es varen integrar a la Baixa Mesopotàmia des de mitjans del III mil·lenni. Van assimilar ràpidament la cultura sumèria (Sargon d’Accad).
Aprofiten la rivalitat existent per prendre llocs a l’administració i amb el temps l’ocupació de les ciutats i, amb Sargon d’Accad un gran Imperi.
Sargon I el Gran (2334-2279 aC.) Orígens llegendaris. Fill d’una sacerdotessa que havia de ser verge, va llançar el nen a un riu, el van crear a Kish i la deessa es va fer seu i es va convertir en rei de la ciutat i sent líder del poble i construint un imperi: Imperi Accadi. Imperi a tota la Mesopotàmia amb capital a Accad (o Agadé).
Aquest mite es trasllada a Moisès, Romul i Rem, etc. Aquest tipus de rei te orígens foscos, se salva miraculosament i després guia al seu poble i venç als altres pobles.
Sargó vol dir “rei legítim”. Crea una ciutat denominada Accad (o Agadí), que encara no ha sigut trobada. Amb Sargó es reforma l’exèrcit (armes lleugeres i viatges més ràpids). Imperi més extens: reforma de la burocràcia. Reforça amb guarnicions algunes ciutats per controlar rutes comercials i recursos. L’imperi progressa molt. Sargó crea una dinastia. L’imperi accadi va de la Baixa Mesopotàmia fins el Mediterrani i Síria.
Accadi dura fins el 2154 aC. Els qutu, pobles de les muntanyes fan desaparèixer l’imperi dos segles després.
Amb la desaparició de l’Imperi accadi tornen les lluites dels sumeris per aconseguir la independència.
Els sumeris no veuen amb bons ulls als qutu. Un rei d’Ur els fa fora.
Període Neo-Sumeri Intenten oblidar l’imperi Accadi L’art imita l’art sumeri, igual que la religió.
Els accadis van estar molt de temps i les dues cultures es van fusionar.
Reis de Sumer Rei Gudea de Logash (rei sacerdot 2141-2122) Ur-Namur d’Ur (2111-2095) o Fa diverses campanyes contra altres ciutats. Crea un imperi i es proclama rei de Sumer i Accad. Funda la III Dinastia d’Ur (2111-2004) Strugli: Fill de Ur-Namur. Funda un dels codis (?) més antics sumeris.
12 Proclamat rei en vida per Nippur. Amb la seva mort, pobles externs intenten envair i molts problemes interns.
Les ciutats volen ser independents fent que l’Imperi s’enfonsi. Al 2004 es produeix el cop de gracia amb els elamites.
Elamites: Saquegen Ur → Fan presoner a Ibbi-Sin, el rei.
Societat Fonts escrites i més coneixement Societat més complexa Lliures: més privilegiats. Reis i noblesa. Buròcrates i administratius, clergues, artesans.
Semi lliures: no son esclaus però estan lligats a organitzacions, voluntàriament.
Esclaus: dividits en 2 grups pel seu origen o Per decreció judicial o deute o Presoners de guerra (treballs forçosos o esclaus particulars) Organització Política (I) La titulatura que s’acaba imposant és lugal. És el rei de caràcter militar.
El poder passava hereditàriament al fill major.
El rei per governar estava ajudat per una burocràcia més complexa.
Orgtanització Política (II) La cancelleria està en mans d’un primer ministre de qui depenen els governadors civils i militars.
La burocràcia està molt especialitzada i controlada pel rei Comencem a veure les primeres mostres d’una legislació més complexa 13 Legislació Una societat complexa, formada per diverses ètnies on la convivència a vegades podria resultar difícil, i per això els sumeris van crear el dret.
En un principi el dret era oral.
Els primers textos relacionats amb la legislació corresponen a textos molt breus (tauletes).
Com a codi legislatiu hem d’esperar fins la regnat de Shulgi, que és l’autor del primer codi legal del que tenim constància (no significa que sigui el més antic, però sí el més antic descobert) Fins fa poc era el codi de Hammurabi.
És molt més breu que el codi de Hammurabi. Conté un pròleg demostrant bones intencions per solucionar els problemes de la societat. Després hi ha 32 articles sobre actes delictius molt diversos (dret penal), després hi ha una part de dret familiar (matrimoni, famílies, etc); dret laboral, etc.
Més progressista que el de Hammurabi, i excepte els delictes com l’assassinat i la violació que estan penats amb la mort, la majoria són multes.
Religió Sumèria-Accàdia La religió accàdia la coneixem sobretot pels escrits (poemes, etc.). El problema es que el panteó sumeri i l’accadi es van barrejar tant que es molt difícil distingir-ne a quin pertany cada déu.
Tenen molta importància els rituals per propiciar a la fecunditat. Els deus representen cicles de la naturalesa, que afecten a l’agricultura, a l’activitat sexual...
14 Els déus acostumen a ser antropomorfes, són de mida més gran que el humà i acostumen a portar corones de banyes. Són de caràcter local, cada ciutat té els seus deus propis.
Normalment els deus s’ajunten en triades, en el cas dels accadis: An (cel), Enlil (vent), Enki (Ea en accadi) (saviesa). Hi ha més triades, però aquesta és la més important. Per exemple: Nannar o Zuen (més tard Sense) (Lluna), Utu o Babbar (justícia), Inanna (Isthar en accadi) que era deessa de l’amor i de la guerra.
Hi havia sacerdots dedicats al exorcisme, a ungir amb oli les estàtues dels deus, en oferir sacrificis, en càntics, ritus funeraris, endevins...
Els temples són centres econòmics importants, i molts també es dediquen a la gestió econòmica de edificis relacionats amb el temple.
El culte normalment es realitzava als santuaris, zones normalment elevades, a vegades orientats amb els punts cardinals Ziggurat: torre escalonada, de oval i recoberta amb una espessa capa de maons.
Estaven relacionats amb el culte als deus, però no es sap del cert quina es la seva funció: altar previnguts de les inundacions, muntanyes artificials per apropar-se als deus, etc.
Independent del temple de la ciutat.
Creença en un més enllà. Els sumeris i accadis creien que era una ciutat, anomenada Irigal (sumeris) o Irkallu (accadis). Era una ciutat plena d’ombres, on no hi havia ni càstig ni recompensa, era una existència ombrívola, trista (semblant al Hades, però diferent al Infern Cristià, doncs no hi ha càstig).
Això va impulsar la construcció de cementiris, que van augmentant la 15 complexitat de l’elaboració de les tombes amb el pas del temps. Segurament els cementiris més coneguts són: el de Kish i el Cementiri reial d’Ur.
El Cementiri Reial d’Ur va ser excavat entre 1922 i 1934 per Charles L.
Woolley. Conté unes 1850 tombes de diverses tipologies, es van construir utilitzant maons, pedra tova... i en moltes d’elles s’ha pogut trobar el cadàver, i hi ha tombes de gent normal i reial.
tombes els reis de la Dinastia I d’Ur descobertes en 1928. Les tombes estaven plenes de objectes preciosos.
Producció Literaria Sumèria-Accadia Edubba: Casa de les tauletes o escoles de sacerdots. Aquí els nens aprenien a llegir i escriure, i els més aptes podien ser sacerdots.
Els textos acostumaven a estar escrits en tauletes de fang, i s’acostumaven a fer diferents copies que es guardaven en arxius, biblioteques, etc.
També es feien catàlegs, per tant coneixem molts títols, encara que no totes les obres es conserven Alta qualitat literària molt diversa: poemes de tipus amorós, composicions mitològiques, epopeies èpiques, himnes religiosos, composicions històriques, elegies, literatura sapiencial, etc.
En una primera fase, la literatura accàdia/sumèria és oral fins que es posa per escrit.
Enkheduanna, filla de Sargó d’Accad: primer/a escriptor/a de nom conegut en la història de la humanitat: és autora de uns cants per la deessa Inanna.
16 Els Amorreus Poble provinent e l’oest de Mesopotàmia. Eren un poble semita, que va entrar a Mesopotàmia sobre el 2200 aC i el principal déu (que dona nom al poble) és Amurru.
S’integren bé a la societat mesopotàmica, i aprofitant la crisi de la 3ra dinastia d’Ur s’imposen en algunes ciutats, com Babilònia, controlada per Sumu-abum (1894-1881 aC) que inaugura la Dinastia I de Babilònia.
Els Assiris Cobren molt protagonisme al nord de Mesopotàmia, fins que al final hi haurà una zona anomenada Assíria, capitalitzada per Assur, que també és el nom del deu principal.
Ètnicament tenen una part semita (estan relacionats amb els amorreus) i una part no semita No serà un poble important fins a l’arribada del rei Samshi-Adad I (1813-1781 aC) que funda el Regne Antic Assiri.. Samshi-Adad va dedicar-se a fer una campanya militar pel nord de Mesopotàmia que va expandir molt el imperi assiri. Possiblement Samshi-Adad no va exercir un control ferma, sinó que va designar uns punts estratègics on dirigir més o menys una zona on posava de dirigents familiars seus.
L’imperi Paleobabilònic La història de Babilònia es divideix en 5 períodes governats per 10 dinasties; o Període paleobabilònic (2003-1595 aC): Dinastia I, amorrita.
o Període mesobabilònic (1594-1028 aC): Dinasties II-IV, cassites.
17 o Època fosca (1027-625 aC): Dinasties V-IX, estrangeres.
o Període neobabilònic (624-539 aC): Dinastia X, caldeus.
o Domini Persa (539-331 aC).
Hammurabi I (1792-1750) Converteix Babilònia en el regne més important de tota Mesopotàmia. Conquereix tota Mesopotàmia i es proclama “Rei de Sumer i Accad”. Va aconseguir-ho amb pactes amb altres ciutats d’enemics potencials. Va començar a fer reformes intenses, econòmiques i administratives.
Creador de un nou gran imperi. Es declara també rei de totes les regions. És un imperi millor cohesionat que es antics.
Codi d’Hammurabi: primer legislador de la Història. Una llei per tot l’imperi. Dins del codi podem comprendre la societat del seu temps. Tres categories socials: “awilu” (gent lliure, privilegiats), “mushkenu” (“mesquins”, semilliures, esclaus alliberats, ramaders, jornalers, pastors, pescadors...
La massa del poble) i “wardu” (esclaus).
Els esclaus podien ser de l’Estat, dels temples o palaus i de particulars i anaven marcats amb un signe a la pell.
Economia i comerç babilonis Basada en l’agricultura, les manufactures i el comerç. Dins de la segona etapa del govern d’Hammurabi trobem un gran campanya de construcció de canals, millorant la producció i reduint l’empobriment de la classe camperola.
El comerç està regulat per la reialesa, però, també hi ha mercaders particulars i companyies de negocis. “Kudurru” (marca límits territorials).
Administració babilònica Hammurabi posa prínceps locals per governadors, el país es divideix en districtes o províncies. La llengua, l’accadi, continua dominant en l’administració, perquè ajuda a la cohesió social.
Tota l’administració depèn del rei i el poder del qual és total. Funcionaris i militars són retribuïts per l’Estat amb racions d’espècie.
18 Legislació babilònica Codi d’Hammurabi és un monòlit decorat amb figures del déu Shamash (déu de la Justícia), dictant la llei a Hammurabi.
- Està dividit en tres parts: pròleg, articulat legal (282 articles) i epíleg (on es parla de l’obligat compliment de les lleis, amb condemnes i malediccions als qui no ho facin).
- Legisla temes relacionats amb: bruixeria, propietat, família, lesions corporals, honoraris d’algunes professions, contractes amb camperols i pastors i crim i càstig.
- Infraccions se sancionen amb penes econòmiques o físiques.
- S’introdueix també la llei del Talió (“ull per ull”), ve del llatí; de Talió (“tal cosa”).
- Penes però, no s’apliquen igualitàriament, sinó en funció de la classe social.
S’aplica la llei del Talió dins de la mateixa classe social. Si hi ha una ofensa a una classe superior hi ha un dilema i hi ha penes molt més dures. Si és de dalt a baix hi ha una multa o una compensació econòmica.
- Religió babilònica Influències sumèries i accàdies. Déus antropomorfs amb comportaments humans. Apareix un nou déu principal: Marduk, déu pròpiament babilònic, déu creador que allibera i protegeix l’home.
Mite: “Poema de la Creació” (“Enuma Elish”): “quan al capdamunt...”.
Temple més cèlebre de Marduk a Babilònia, al costat del seu Ziggurat (Etemenaki, “torre de Babel”). Hi ha molts déus. Gran quantitat de sacerdots supervisats pel Summe Sacerdot de Marduk.
Decadència de l’Imperi Paleobabilònic - Els successors d’Hammurabi no saben mantenir aquest Imperi. En el temps, per exemple, de Samsu-Ibuluma es perd tot el Sud.
Penetració de nous poble i revoltes de ciutats contribueixen a desintegrar l’Imperi.
Dinastia I de Babilònia desapareix al 1595 aC. desprès d’una penetració llampec dels hittites, que en una expedició arriben a Babilònia i la saquegen completament.
TEMA 2: Egipte fins al Segon Període Intermedi Cultures protodinàstiques Alt Egipte - - Cultures diferents al Alt i Baix Egipte. Al Alt Egipte trobem una cultura anomenada Nagada.
Etapa de Nagada II (3600-3300 aC.). s’accelera el procés de jerarquització social. Trobem especialització laboral i comencen a sorgir uns primers lideratges locals.
3 centres principals: de Nord a Sud (Abidos, Nagada i Hieracòmpolis). A Abidos trobem els primers protoreis, enterrats en necròpolis. Nagada explota mines de coure i Hieracòmpolis sembla ser el centre més actiu, explotant minerals i sent la porta a l’entrada del cor de l’Àfrica.
Sembla ser que varen sobreviure al explotar or i coure i són la primera civilització evident amb primeres restes momificades.
19 Baix Egipte Cultura maadiana al Delta. Necropolis menys importants que les localitats, no hi ha tanta jerarquització fins a finals del Nagada II (3350 aC): es veuen element de la cultura material de Nagada de l’Alt Egipte en lloc de la cultura maadiana. Això és deu a que hi ha gent de l’Alt Egipte que s’assenta pacíficament al Baix Egipte, sobretot a la part Oriental del Delta.
Hi ha, als inicis del Nagada III (3300 aC) una unificació cultural a tota la vall del Nil. Hi ha una eliminació d’intermediaris (teoria dels habitant de l’Alt Egipte que viatjaven al Baix Egipte per objectes i materials externs).
Aparició de l’Estat a Egipte - - - Protoregnes d’Hieracòmpolis, Nagada i Abidos annexionen les aldees més pròximes, provocant la desaparició del regne de Nagada (no sabem per a qui). Inicis del Nagada III (3300 aC): unificació política de l’Alt Egipte.
A partir d’aquí comencen les campanyes d’unificació amb el Baix Egipte i amb més territori del sud.
Apareixen les primeres formes d’escriptura (protojeroglífics) a ceràmiques trobades a Abidos (3250 aC). La finalitat és un debat actual: alguns creuen que tenia funcions administratives i altres creuen que té un caràcter simbòlic al trobar-se signes escrites en objectes de tombes. El “Serekh” és una mena d’estàndard que representa la façana del palau del rei i és on es pot posar el mon del rei i a sobre se situa la figura d’un falcó (Horus).
Es continuen veient intercanvis comercials amb el món sumeri.
Inicis de la unificació Nagada IIIb (3200-3100 aC): Alt Egipte, amb capital Tinis-Abidos, s’expandeix pel sud fins a la 1a cataracta i pel Nord fins a la Mediterrània. No va ser una unificació política fàcil. El delta oriental es va assimilar bé, però el delta líbic, que conservava una cultura típica, va ser molt problemàtic.
S’anomena Dinastia 0 a tots aquells reis englobats abans de la 1a dinastia.
Documents de la unificació Mànecs de ganivet d’ivori d’hipopòtam.
Paletes de cosmètics ovalades, que deriven de les antigues paletes per barrejar cosmètic.
Més endavant tenen una finalitat d’obsequi.
- Caps de maça: temes principals com ara la caça i la guerra. Són maces cerimonials, no hàbils per la lluita.
Desprès de la unificació ja no trobem elements amb aquestes característiques mai més.
- 20 El “Rei Escorpí” Maça que representa, en un cap de maça votiva, un rei de l’Alt Egipte ocupant-se personalment de les tasques d’irrigació artificial. Sembla ser com un “pare del poble”, una iconografia de propaganda política.
Es diu rei escorpí perquè davant del seu rostre en trobem un, indicant com si fos una qualitat de rei i no com a nom (com molts han afirmat).
Narmer (3100 aC) Narmer consuma la conquesta del Delta.
La paleta de Narmer és una font històrica molt important.
Paleta votiva (trobada a Hieracòmpolis): A la part superior trobem la deessa Bati i al mig el nom del rei. Narmer apareix representat 4 vegades.
- Anvers: Narmer apareix amb la corona de l’Alt Egipte vencent el Baix Egipte. Al seu costat trobem el porta-sandàlies del faraó. A l’altra banda tenim una representació del Delta, caracteritzat amb el tall de cabell d’un del Delta i a dalt Narmer en forma de faraó.
- Revers: Narmer apareix amb la corona del Baix Egipte mentre davant d’ell jeuen cadàvers de 10 enemics vençuts.
El període Tinita (Dinasties I i II) Els seus faraons provenien de Tinis-Abidos, d’aquí el seu nom.
- - - La capital a Memfis, es troba on s’ajunta l’Alt i el Baix Egipte: controla els dos punts del país.
Segons les llistes reials, el primer faraó és Menes. Segons el consens científic, Menes i Narmer és el mateix personatge.
El regne està basat en un principi dual, inclòs representat per símbols: 1. Alt Egipte: Déu Set com a protector, deessa voltor Nekhbet i com a símbols de poder: La corona blanca i el jonc.
2. Baix Egipte: Déu Horus com a tutelar, deessa Jadjet (de la ciutat de Buto), símbols de poder corona vermella i l’abella.
Els símbols de les corones, a partir de la primera dinastia, els faraons varen fer-ne una (“pschent”). Alguns símbols del Baix Egipte són préstecs de l’Alt Egipte.
Els faraons d’aquestes dinasties conten amb dues tombes: 1) Abidos, prop de Tinis (a l’Alt Egipte). Generalment el cos és al seu lloc de repòs.
2) Saqqara, prop de Memfis (Baix Egipte): cenotafis.
Hi ha enllaços matrimonials amb princeses del Baix Egipte per cohesionar la societat.
Finques agropecuàries del faraó pel manteniment dels cultes funeraris agraris. Una ofrena diària i a tots els faraons morts a mans dels sacerdots, permetent que poguessin viure al més enllà. És comença a veure l’augment de la burocràcia, ja que els funcionaris també s’alimenten d’aquestes finques.
21 - El tribut és comunal (per tota l’aldea) i es fa cada 2 anys i està sota responsabilitat del canceller. És la base del pagament d’impostos de la població.
És molt possible que les finques agropecuàries van evolucionar a grans províncies.
Els principals administradors de l’estat són familiars del faraó.
- - Relacions exteriors: contactes comercials amb el llevant mediterrani (Biblos).
Contactes amb el món sumeri cada cop més rars; acabaran desapareixent.
Es comencen a assentar les bases a nous territoris per controlar pobles nòmades.
Religió: Plenament formada en aquesta època. Cultes a Ptah, Horus, Set, Min... A la segona dinastia es data ja el culte a Ra a Heliopolis.
Creences d’ultratomba: idea de la supervivència de la vida en un més enllà.
La mastaba consta d’un recinte exterior dintre del qual es construeix la veritable tomba.
Infraestructura excavada a la roca, en forma de pou rectangular dividit en cambres per mur d’atovó: la major és la cambra funerària; les altres estan destinades a magatzems de provisions.
Cort itinerant per mostrar-se al públic al faraó i cohesionar la societat.
L’Imperi Antic Primera època de gran esplendor. Egipte traspassa les seves fronteres naturals per a proveir-se de matèries primeres: no són expedicions de conquesta. Només hi ha contactes comercials: no es pot parlar d’un Imperi territorial.
Dinastia III: s’assentaran les bases. Dinastia IV: esplendor. Dinastia V: es manté el benestar.
Dinastia VI: declivi de la bonança. Dinastia VII/VIII: època de crisis (es poden situar en el període intermedi).
Dinastia III Djoser (2592-2566 aC). En aquest moment ja fa segles que Egipte està unida, però la cort encara era itinerant. Va decidir enfortir la monarquia. Va fer establir una cort fixa a Memfis i per tant haurà de fer veure en el territori el poder de la monarquia. Voldrà maximitzar la seva presència, com per exemple en el seu enterrament, que va construir la primera piràmide esglaonada: - No feta amb maons sinó amb pedra i amb necessitat de molt més material. Construcció irregular al inici i a mesura que creix es va regulant. Es necessitaran molt més homes, sempre obres especialitzats amb un sou i no esclaus. Això requereix més recursos, per tant, un nou sistema tributari. Es multiplica i es reforça l’administració a la capital.
“Les piràmides van reformar el sistema antic”.
Imhotep, visir i arquitecte del rei Djoser, a més de metge i escriptor; en la Baixa Època (s. VII-IV aC) se li considera déu de la medicina i fill de Ptah.
El visir era el líder de l’administració i de la burocràcia, trobem una administració cada cop més complexa i ramificada.
22 Dinastia IV Majors monuments arquitectònics de l’Antiguitat: piràmides de Kheops, Kefren i Micerí a Gizeh.
Van servir com a punts de referència a la distància. Abans, les piràmides, estaven recobertes amb terra blanca calcària i recoberts amb un piramidión, que permetia veure molt lluny les piràmides a la distància.
A partir de la IV dinastia, els membres de la cort s’enterren amb els faraons.
Per la piràmide de Kheops es calculen uns 15.000 obrers.
- - Auge del culte de Ra i del clergat d’Heliòpolis: el culte de Ra s’associa al culte reial.
El Faraó té el poder polític, Ra el déu central, Faraó és fill de Ra i l’encarnació vivent d’aquest Déu.
La suprema divinitat solar es divideix en 3 aspectes o persones, encara que no es perd mai la seva identitat unitària: Khepri (sol del matí), Ra (sol del migdia), Atun (Aton): sol del capvespre.
Al arribar al més enllà, el faraó ha de fer compte dels seus actes, per tant haurà de governar amb justícia. La rampa té una simbologia (de les piràmides) d’ascensió.
Dinastia V Es reforma l’administració per tal d’augmentar el control del país per part del sobirà.
L’administració creix i s’especialitza. El mateix passa amb el clergat. Els faraons, molt idealitzats a l’exterior, no ho són tan dins de la cort.
Dinastia VI Comencem a veure els primers símptomes de crisis. L’estat encara està ben organitzat però. Els nomarques reprodueixen a petita escala els costums de la cort reial.
Pepi II (2216-2153 aC) va ser el últim gran faraó d’aquesta dinastia. Regnat molt llarg. Els nomarques podien actuar una mica independents i els faraons intenten controlar tot el territori. Es succeeixen molts faraons poc coneguts fins a la Dinastia VII/VIII, que encara es governa des de Memfis però els nomarques comencen a actuar com a monarques “independents” fins que al final es trencarà el territori.
Característiques del món egipci El Faraó Faraó és la forma hel·lenitzada de la paraula original egípcia: “per-aa” (“casa gran” o “doble palau”). Reialesa d’origen diví, és un déu vivent. Divinitat del faraó adquirida en la cerimònia de la coronació i renovada cada 30 anys en la festa del jubileu (“heb sed”). El següent jubileu es farà cada 3 anys.
23 El jubileu es feia en un pati molt gran amb capelles en honor a tots els déus. Es feia un prec a totes les capelles i desprès es feia una cursa sagrada i un llançament de fletxes als 4 punts cardinals.
El faraó era l’únic individu amb dret a la poligàmia. En teoria, la resta practicaven la monogàmia (excepcionalment en el primer període intermedi no va ser així).
La façana del palau es veu en el “serekh”: espècie d’estàndard que representa la façana i sobre el qual s’inscriu el nom d’Horus del Rei.
Als palaus hi vivia la cort i l’harem del rei: dona principal, dones secundaries i concubines. El harem era una eina de control polític on a vegades apareixien les intrigues de palau.
L’hereu és el fill de la dona principal i els fills de les dones secundaries tenen llocs en l’administració.
El faraó té 5 títols amb els seus corresponents noms: “Hor” (Nom d’Horus): origen predinàstic, s’escriu utilitzant el “serekh”.
“Nebti”: el de les Dues Senyores, representa les dues deesses Nekhbet i Uadjet.
“Hor-Nub” (Nom d’Horus d’or): més problemàtic del protocol, d’origen i significat desconegut. Es representa amb Horus i el símbol de l’or.
- “Nesut-Bity”: equival a la reialesa doble: rei de l’Alt i el Baix Egipte. (“el que pertany a la canya i a l’abella”) - “Sa Ra”: Fill de Ra. S’escriu amb el dibuix de Ra i el símbol de fill. És el nom que se’l hi dóna al néixer.
Tant el “Nesut-Bity” com el “Sa Ra” s’escriuen dins d’un cartutx anomenat “Shenu”.
- El faraó és l’únic sacerdot per dret propi i a més podia tenir nombrosos fills.
Administració Central El visir (“Chaty”) és el càrrec més important; dirigeix al govern i a l’administració, és el jutge suprem i és el president de la cort de la justícia.
L’administració està molt especialitzada, dividida en diversos serveis.
Organització de l’Estat País dividit en circumscripcions anomenades “sepat” (en grec “nomos”), aparegudes possiblement a causa de les grans finques agropecuàries a partir de finals de la Dinastia II.
Hi ha una ciutat principal per província, havent també aldees depenent de la capital. Governa el nomarca, literalment “qui obre els canals”.
Ha variat sempre el nombre total de províncies al llarg del temps. El nomarca era el responsable directe de l’agricultura, de recaptar impostos, reclutar homes per l’exèrcit faraònic. El nomarca 24 delimitava les propietats i també el territori del seu “nomo” per evitar confrontacions amb la província veïna.
Era un funcionari posat a dit pel faraó. A la pràctica, però, hi havia una mena de casta formada per nomarques i la seva descendència: acabaran sorgint dinasties i tot.
Quan el poder del faraó era fort no passava res, però la tendència hereditària del càrrec tendeix a disgregar el territori, apropiant.se de formes (per part del nomarca) que representen al faraó, com va passar al final de l’Imperi Antic.
Economia Economia agrícola i ramadera, condicionada per les crescudes del Nil.
Es conrea blat, ordi, civada, mill, all, ceba, llenties, etc.
La dieta es complementa amb carn, peix del Nil pescat en grans quantitats, fruites, ocells, bovins...
Els objectes trobats a la vall del Nil ens manifesten la gran varietat d’oficis i l’elevat grau de sofisticació dels artesans: cuir, fusta, ceràmica, talla de pedres dures, metal·lúrgia...
La propietat privada era en mans del faraó, amo de tot. A la pràctica la propietat privada existeix, amb l´única condició de registrar la propietat a l’administració cadastral.
Societat - Estrats superiors: alts dignataris, rics comercials, sacerdots grans, grans propietaris de tallers i terres i els armadors.
Classe mitjana: funcionaris i obrers especialitzats i professionals lliures (metges, arquitectes...) Estrats inferiors: petits propietaris agrícoles i peons agrícoles que treballen per contracte.
Esclaus: no existeixen esclaus pròpiament, sinó presoners de guerra que són obligats a realitzar treballs forçats per a l’Estat.
La família estava formada pel pare, la mare i fills, que depenien del pare fins casar-se. El matrimoni i el divorci eren pactes entre dues famílies de forma privada i sense cerimònia religiosa. La dona tenia molt més emparament jurídic que altres societats. La dona aporta una dot al casar-se que disposa i si es divorcia la recupera. També pot rebre herències i deixar-ne.
Tot i això, la societat segueix sent patriarcal, la dona generalment fa només feines de casa (ho veiem mitjançant els colors i les vestimentes d’algunes escultures).
25 Els inicis del Primer Període Intermedi Coneguda com a època de les regions. Els centres provincials adquireixen una gran importància a la política d’Egipte, això ho van fer els faraons durant la dinastia V i VI.
Els nomarques organitzen la seva residència com una petita cort, comencen a adoptar títols i aspectes reservats únicament al faraó, inclòs amb ofrenes i festes religioses. Una manera d’apropar la imatge del faraó al poble era així, el problema recau però en el declivi de la capital a canvi de l’augment de poder de les províncies, usurpant espais reservats al faraó.
Alguns nomarques també recluten exèrcits al seu servei. Els faraons es veuen cada cop amb menys poder.
De vegades el faraó haurà de demanar ajuda als nomarques fidels per derrocar als rebels i aturar revoltes. Ens trobem en un ambient absolutament bèl·lic.
Primer Període Intermedi Societat més igualitària: l’arqueologia posa en evidència aixovars funeraris més estesos i molt més rics per molta més població.
Com que els béns es queden a les províncies, hi ha una extensió energètica a molta més població, inclosa a les més baixes cap a béns de prestigi.
No ens trobem en un període de crisis, sinó de canvis. La organització del sistema antic s’enfonsa i la riquesa i les seves formes de produccions canvien de mans.
Alguns historiadors parlen d’una revolució social a partir del text de “Lamentacions d’Ipu-ur” (com Josep Padró). Aquest Ipu-ur representa un noble de Memfis, descriu una època de revoltes que la classe dirigent no pot aturar. Padró fa una reflexió totalment idèntica al expressat al text: hi ha una gran revolució amb un clima anàrquic de la societat, paralitzant-se l’agricultura i el comerç.
Ipu-Ur acaba desitjant l’arribada d’un faraó per restaurar el poder i la pau social.
Cal dir que aquesta obra va ésser escrita durant l’Imperi Mitjà, justificant el poder del faraó en el present. És, realment, una profecia “post-eventum”.
Als voltants de l’any 2118, Actoes, nou nomarca de Heracleòpolis, va desposar al rei de Memfis i es va anomenar faraó. La capital és la seva ciutat natal i s’inauguren les dinasties IX i X. Coneixem molt poc d’aquesta època per la destrucció d’Heracleòpolis en una guerra civl.
Trobem una època, en canvi, molt rica en literatura egípcia, tant de literatura política amb “L’Oasita eloqüent” i els “Ensenyament per al rei Merkare” i amb literatura religiosa com amb els “Textos del sarcòfag” (en realitat s’escrivien en un taüt, posteriorment van evolucionar al “Llibre dels Morts”).
26 Dinastia XI: va sorgir a Tebes al mateix temps que la IX i la X, convivint amb elles. Va ser la primer dinastia de l’Imperi Mitjà.
El nomarca de Tebes, Mentuhotep I, es rebel·la i es proclama independent (fundant la dinastia XI al voltants del 2080). Heracleòpolis és conquistada per Mentuhotep II (cap allà al 2009) desprès d’una llarga guerra civil amb aliances i canvis. Va començar la repressió del vencedor. Els arxius van desaparèixer, període relativament fosc. Es torna a unificar tot el territori començant l’Imperi Mig.
L’Imperi Mitjà La Dinastia XI (2080-1940) i XII (1939-1760). Període curt però molt important. S’imita el model de l’Imperi Antic amb poques innovacions en les estructures socials o administratives. La civilització però, de l’Imperi Mitjà, és molt més estable i supera en creix a la de l’Imperi Antic.
Això si, no hi ha estructures tan monumentals i colossals.
Les mesures econòmiques que porten a terme són perquè volen ajudar a les classes més humils de la població. L’objectiu és guanyar-se el favor del poble.
Hi ha un canvi de la capital, passant a Tebes. Ara el principal déu serà Amon. Trobem la tríada d’Amon (Pare), Mut (Mare) i Jonsu/Khonsu (fill). Si hi ha un nou déu principal, hi ha una nova classe dominant de sacerdots, que augmenten de poder i acumulen riquesa i influència.
Una altre divinitat serà Maat, deessa de la Justícia i de l’ordre còsmic. Els faraons utilitzen com a propaganda política l’intent d’instal·lar a Egipte el regne de Maat, sent així una preocupació important pels sobirans.
Segon Període Intermedi La dinastia XII acaba sense descendència en un període de bonança.
El poble passa en mans de la dinastia XIII situada a Ity-Taruj. Problema: dinastia feble que provoca la disgregació de nou del territori. La dinastia XIV neix a Xois, un nomarca que es declara independent.
Els Hicsos, literalment “rei d’un poble estranger”, de procedència palestina c. 1720 aC, prenen el control del territori d’Avaris, al Delta. Aprofiten el clima de guerra civil per fer-se amb el poder.
Estableixen la seva capital a Avaris, situada a la part Oriental del Delta. Tinran dues dinasties, la XV i la XVI, coetànies.
Les dinasties XIII, XIV, XV i XVI i part de la dinastia XVII són parcialment coetànies entre elles.
Uns governants de Tebes sotmesos pels hicsos es revolten i comencen la reconquesta d’Egipte.
Els governant de Tebes declaren la seva independència i s’inicia la dinastia XVII. L’últim rei d’aquest és Kamose (c. 1540 aC), que va arribar a assetjar Avaris. Amosis (segurament el seu 27 germà) va derrotar finalment els hicsos i va fundar la dinastia XVIII i va expulsar-los del país.
Amb ella comença l’Imperi Nou.
Es van construir guarnicions militars per evitar l’arribada de nou de pobles des de Palestina.
És molt possible que tinguem un relat de l’expulsió dels hicsos a la Bíblia, referit a l’Èxode hebreu, ja que marxen d’amagat o de forma oberta davant de tot Egipte. Són dues històries barrejades. El record queda com un fugida de forma voluntària i no expulsats, com realment varen ser.
TEMA 3: Egipte i Pròxim Orient fins a finals de l’Edat de Bronze L’ÈPOCA DELS GRANS IMPERIS A voltants del 1550 aC hi ha un cert equilibri entre les diferents potències de l’Egeu i del Pròxim Orient.
- Inicis de la civilització micènica i màxim apogeu de la cultura minoica a Creta.
Anatòlia: moment de crisi del regne hitita. Ocupa l’interior, al voltant hi ha molts regnes (a vegades amb més importància com ara Arzawa).
Imperi de Mitanni en l’Alta Mesopotàmia i Síria. Comprèn tota la zona nord de Síria, arraconant Assíria.
Egipte viu en un moment d’esplendor conquerint territori.
Síria-Palestina: buit de poder que provocarà enfrontaments entre Egipte i Mitanni.
Costa fenícia: Ugarit. Ciutat amb gran potencial econòmic i social. Ciutats que controlen la ruta comercial de la costa Egipte-Assíria i l’entrada de l’Èufrates cap a Mesopotàmia.
Egipte pretendrà conquerir-les, igual que Mitanni.
Quan cau l’imperi Mitanni, creixerà l’imperi hitita.
L’Edat del Bronze acabarpa en un gran col·lapse i grans crisis.
Imperi Nou Egipci Dinasties XVIII (1593-1292), XIX(1292-1191) i XX (1190-1077).
Nou centralisme i fort poders dels faraons. El territori egipci s’expandeix cap a Síria.
Enfrontament, primer amb Mitanni i desprès de la seva aliança, enfrontament amb l’imperi Hitita (que tornarà a acabar en aliança).
La dinastia XVIII és la més poderosa i important. A partir de finals de la XIX i la XX, el caos és tan gran que Egipte es tornarà a disgregar i començarà el III Període Intermedi.
28 Dinastia XVIII Intenten assegurar, inicialment, la frontera perquè els hicsos no tornin, guanyant territori: política expansionista. Beneficiarà als egipcis i als sacerdots d’Amon. Capital Tebes. Figura famosa la de Hatshepsut (1479-1458 aC), dona faraó (cosa que tampoc era una novetat), però amb la diferència que abans les dones noves actuaven com a regents.
Quan el seu pare mor, la dona es casa amb el seu germà.
El poder en teoria hauria d’haver passat al fill del germà amb una concubina, però ella comença a governar com a regent, encara que volia esdevenir reina.
El primer problema és el títol. Per això, ella va adoptar parafernalia masculina. Va potenciar el culte d’Amon.
També va fer una expedició comercial a Punt (representada al temple de Deir el-Bahari, funerari de la faraona, al costat de la Vall dels Reis). Anaven en busca d’encens i mirra.
Cal rebutjar tòpics del govern de Hatshepsut: - Tutmes III, faraó també, va governar en teoria a la vegada que ella, però a la pràctica no.
Tot i així, no hi havia cap odi i enemistats. Inclòs va comandar tropes de Hatshepsut.
- Tampoc va ser una reina pacifista. Va fer moltes campanyes militars.
Tutmosis III (1458-1425 aC): forjador de l’imperi asiàtic d’Egipte. Duu a terme fins a 17 campanyes que l’enfronten amb l’Imperi de Mitanni i els regnes aliats d’aquest últim. El resultat de les campanyes va incrementar l’entrada de riqueses a Egipte.
Quan mor Tutmosis III, el succeeix Amenhotep II (1425-1400 aC), segueix amb les guerres, però ràpidament hi ha una pau amb Mitanni a causa de la igualtat de forces. Els hitites van despertat i van començar a atacar Mitanni al descuidar de les seves fronteres fins a un temps que els derroten a Alepo.
Tutmosis IV (1400-1390 aC) va fer l’aliança amb Mitanni, fent una reunió amb el faraó i el rei.
Primer període de pau i estabilitat en Egipte i el Pròxim Orient, fins que caigui Mitanni de mans dels Hitities (75 anys aprox. de pau). S’intensifica el comerç i es creen vincles de dependència.
Amenhotep III (1390-1353 aC) arriba al poder amb l’apogeu màxim de l’Imperi Egipci. Proclama la seva sobirania universal. Per tal de garantir la pau, es casa amb princeses de molts reialmes del Pròxim Orient, hi ha molta correspondència internacional amb accadi i cuneïforme. No cal visitar les seves zones asiàtiques.
Amenhotep III comená a tenir problemes amb la classe sacerdotal. Marxa a Memfis, encara que la capital és Tebes i el déu principal segueix sent Amon. Ell, però, s’apropa al clergat de culte a Aton de Heliopolis. Cap a final del seu regnat sembla haver una reconciliació amb la classe sacerdotal.
S’anomena visir d’Egipte al gran sacerdot d’Amon. A finals del regnat hi ha 5 grans potències: - Egipte - Mitanni 29 - Babilònia Assíria Imperi Hitita Amenhotep IV és un adepte del Aton (1353-1336 aC). Trenca les seves relacions amb el clergat d’Amon, abandona Tebes i funda una nova capital: Akhetaton (actual Tell-Amarssa). Les seves reformes però no tenen una veritable implantació social.
Ciutat de l’horitzó d’Aton: Amenhotep es canvia el nom a Akhenaton.
Aton és una de les manifestacions de Ra. Ell el contemplava com a bo i com a creador de tot i per ell era l’únic Déu. Va crear el primer monoteisme documentat de la història. La resta de déus, inicialment Amon, varen ser prohibits i els seus cultes perseguits i les riqueses varen ser confiscades. Els sacerdots d’altres déus van perdre tots els càrrecs de poder.
Es generen dues faccions: partidaris i contraris.
La facció clerical, vella oligarquia, va en contra d’aquesta revolució.
La facció reial, el faraó, la cort i fanàtics religiosos (aquests últims per ascendir socialment).
Aquests últims, malgrat no tenir gens experiència en l’administració, varen ser acceptats per Akhenaton, creant així un estat corrupte que es perpetuarà fins a finals de l’Imperi Nou (això només ho diu Padró. Aquestes pràctiques eren habituals a l’antiguitat).
La dona d’Amenhotep IV era Nefertiti.
Aquesta revolució va acabar quan va morir el faraó. La seva ciutat va ser abandonada abans de ser acabada. No va tenir implantacions socials; el poble es sentia a gust amb el déu Amon. El poder va retornar a Tebes. Va facilitar-se la feina dels contrarevolucionaris.
Es succeït per un tal Smenkhare, proposat com un fill o un fill d’un fill. Altres teories diuen que Nefertiti va agafar el poder. Va durar molt poc al tro i va ser succeït per un nen petit.
Els clergues d’Amon van manipular a Tutankhaton per canviar de nou la religió i de nou el poder d’Amon, canviant-li el nom dient-se Tutankamon. S’acaba la dinastia XVIII desprès d’una guerra contra els hitites.
Dinastia XIX Dinastia de militars provinents del Delta Oriental. El primer va ser Ramsès I. Aquests faraons van construir una nova ciutat de Nova Planta, Pi-Ramsès, com a residència. No volen estar sota la influència dels sacerdots però tampoc s’hi volen enfrontar. Adoren molt a Horus, Osiris i a Set.
La idea de la nova ciutat: estar més a prop de Síria i Palestina per enfrontar-se als hitites.
El faraó més famós és Ramsès II (1279-1213 aC), que s’enfronta al rei hitita Muwatalli pel control de Síria. Grans aliances anti-egipcies i al mateix temps Ramsès reorganitza l’exèrcit.
30 La gran batalla, al cinquè any del regnat de Ramsès II a Qadesh (1275 aC), va ser interpretada com una victòria per cada potència. Es van retirar tots dos al cap d’un dia de lluita al veure la igualtat de forces.
L’any 21 del regnat, Ramsès signarà la pau c. 1258 aC). Es conserven còpies d’aquest tractar a Egipte i Hatti (en accadi). Comença el segon període d’equilibri internacional. Pacte de no agressió i alhora d’aliança col·lectiva contra els enemics, a més a més de contra rebels interns. També hi ha una clàusula d’extradicions i de malediccions divines.
A la mort de Ramsès II, entra al tron Mineptah (1213-1203 aC) que suposadament va vèncer a una coalició de pobles que ataquen Egipte des de Líbia (primera Invasió dels Pobles del Mar). També sufoca una revolta a Palestina. Victòries recordades en una estela triomfal erigida a Karnak.
Gràcies a això coneixem més el nom dels pobles, primer cop que s’esmenta Israel.
Desprès de la mort de Mineptah, la dinastia s’enfonsa ràpidament en una successió d’usurpacions dels poders i es trenca l’equilibri instaurat.
Dinastia XX Cap tipus de lligam amb la dinastia anterior. Tots els faraons, menys el primer, s’anomenen Ramsès. És una desastre de dinastia i se’ls anomena la dinastia dels Ramèsides.
L’únic que podem esmentar és Ramsès III (1187-1157 aC), que va rebutjar una altre invasió dels Pobles del Mar.
Tots els Ramèsides (des del IV al XI) tenen regnats molt breus i cedeixen tot el poder al súmmum sacerdot d’Amon. Mentre viuen en luxe, les crescudes del Nil són cada cop menors i haurà, progressivament, menys collita i fam.
Alguns aprofiten per acumular gra per desprès guanyar diners; altres saquegen tombes també per les riqueses. En teoria els sacerdots traslladen aquestes tombes a llocs més amagats, però molts robatoris de riqueses de tombes només haurien pogut ser en mans seves al ser els que coneixien la localització d’aquestes.
Egipte ja no té territori a Palestina i ens trobem amb una greu crisis. Quan s’acaba la dinastia, Egipte es disgrega i comença el 3r Període Intermedi.
Imperi de Mitanni Producte de la fusió de dos pobles: hurrites (gents de procedència confusa, possiblement de la llunyana Àsia Central) i Indoaris (indoeuropeus de llengua prospera al sànscrit). S’acaben fusionant molt íntimament. La llengua comuna a tat arreu és la hurrita. Forgen un imperi a mitjans del II mil·lenni a la part nord d’Assíria.
Durant un temps no hi ha un poder establert. Assíria es troba en declivi i Babilònia també. Hi ha un afany d’invasió de terres.
31 - Wasuganni. Capital encara no descoberta. Els arxius de la història de Mitanni només els coneixem per egipcis i alguna cosa estrangera.
Període d’esplendor al segle XV aC: 1. Shaushtatar (c.1450 aC): rei conquerioder, en rutes comercials (inclòs ataca a Assíria i saqueja Assur). S’enfronta a Tutmes III.
2. Artatama I (finals del segle XV aC). És el rei de Mitanni que signa la pau amb Egipte durant el temps de Tutmosis IV. Per tal d’enfortir l’aliança envia la seva filla per casarla amb el faraó.
Desprès d’Artatama, al segle XIV, la prosperitat s’acaba. Mitanni es troba entre l’Imperi Hitita i Assíria (Egipte, Akenhaton, no enviarà tropes). Una crisis dinàstica provoca la divisió de Mitanni en dos regnes: Al Nord, primer a desaparèixer, sota influència hitita. Al Sud, sota influència assíria (Khanilgabat).
Destrucció total de Mitanni per part dels assiris al segle XIII aC. Salmanasar I conquerirà aquest regne.
Aspectes polítics i socials Reis, inicialment en forma lectiva per un consell de nobles, posteriorment hereditària amb reis dels regnes al voltant que li devien vot, de forma feudal: útil per la guerra.
L’organització militar està regulada pels Maryannu (del sànscrit marya “jove, guerrer”): són els guerrers dels carros mitannis. Són la elit del exèrcit. No són nobles en la seva totalitat i els seus carros i armes (excepte alguns nobles) eren proporcionats per palau.
Alguns historiadors consideren que foren els mitannis els que van introduir el carro de guerra, altres consideren que foren els hicsos.
Comerç Manufactures molt estimades. Molt important la figura dels teixidors i ferrers, que fabricaven armes molt preuades.
Alguns defensen primers coneixements de la fosa del ferro.
Era una situació geogràfica idònia per regular les rutes comercials.
Religió Panteó religiós influenciar per les cultures veïnes. També d’anteriors i de coetànies. Trobem varis estrats en el panteó religiós. Fins a 4 bandes (hurrita, sumèria, accàdia, indoària, Síria Occidental), que formen el poble de Mitanni.
Destaquen els Déus Teshup (déu del cel i de les tempestes) i la Deessa Khepa, deessa del Sol.
32 Política exterior Causes de la supremacia: - Exèrcit molt poderós.
- Gran sistema de relacions diplomàtiques.
- Matrimonis de conveniència.
Mitanni imposà un sistema gairebé feudal sobre els seus estats vassalls, que corresponia a un extens territori que amenaçava el comerç egipci. L’objectiu de Mitanni era controlar la ruta comercial coneguda com a “via mari”.
Imperi Hitita Primer gran imperi d’origen purament indoeuropeu. Sembla ser que estaven situats a les estepes russes, que posteriorment es varen estendre i dispersar per arreu. Van arribar a Àsia Menor a mitjans del III mil·lenni i inicis del II, juntament amb els hurrites i palaïtes.
S’acabaran fusionant i evolucionaran amb les cultures i regnes autòctons.
- Regne Antic (XVII-XV) Regne Mig (XV-XIV) Imperi Hitita (XIV-XIII) El Regne Antic s’expandeix gràcies a reis com Hattusilis I o Mursilis I. Hattusilis és el primer rei del qual tenim constància; va conquerir territoris com ara Silícia i va fixar la capital a Hattusa (actual Bogazskoy).
Mursilis I, el seu net, continua amb les campanyes de conquesta i arriba a fer al any 1595 aC un saqueig que acaba amb l’Imperi Paleobabilònic.
Podem destacar també Telepinu ( c.1525 aC) gràcies al seu edicte de successió, on va decretar que a partir del seu moment seria rei el primer príncep baró i així va aconseguir acabar amb les usurpacions. A més, el Consell Assessor, havia de fer complir aquest edicte.
Suppiluliuma I (1380-1346 aC) converteix l’Imperi Hitita en la primera potència d’Orient durant molts d’anys, en un temps anterior de molta crisis. S’ha conservat moltíssima documentació.
Quan puja al tron, establirà pactes entre els regnes al voltant del seu.
Es prepara per atacar al veritable enemic: Mitanni. El rei de Mitanni estava molt neguitós i la guerra esclatarà, dividint Mitanni en dos regnes diferents.
Suppiluliuma continuà les seves conquestes cap al Sud i ales ciutats de forma exacta.
La Guerra contra Egipte desprès de l’assassinat del fill (famosa carta), les tropes tornen cap al regne hitita amb una Pesta. Al final Suppiluliuma mor de la mateixa epidèmia.
33 Aquest rei pacifica gairebé tota Anatòlia, però mai venç totalment als gasgas (al Nord). També destrueix l’Imperi de Mittani, en contraposició afavorint l’Imperi Assiri.
La calma amb que es regnava el seu imperi no era real: a la seva mort esclaten diverses rebel·lions arreu.
Hatusilis III (1275-1250 aC) signa un tractat de pau i aliança amb Ramsès II (c.1258). Poc abans de la mort d’aquest rei, totes les terres d’Hatti gaudeixen de pau i hi ha una grandíssima prosperitat.
Ningú podia pensar que l’Imperi Hitita li quedaven 50 anys de vida.
La societat hitita - Món del palau i alts dignataris diferenciat totalment de la resta de la població. Només responen del tribunal reial (la protecció s’estén a qualsevol càrrec que serveixi a la cort).
Súbdits lliures (comerciants, artesans i camperols).
No lliures: esclaus i els deportats. Els primeres són mercaderia i tenen condicions de vida no tant dolentes com en altres societats (matrimoni lliure). Els segons són membres d’aquelles regions vençudes pels hitites i tenen condicions molt més dures que els esclaus.
La raó del programa da deportats és començarà produir terres que no havien estat explotades i alleujar molt el risc de revolta.
Economia hitita Sòlida base econòmica. Economia agropecuària (blat, olivera, vinya i ordi; bestiar boví, cabres i porcs). També criaven cavalls però no eren tant aptes per la guerra com altres.
Anatòlia és rica en metalls: coure, plom, plata i ferro.
Com a mínim, en aquella època era una zona rica en boscos, tenien molta fusta que servia per la metal·lúrgia.
Els reis hitites controlen estretament el comerç.
Organització política hitita - - El rei: senyor de tots els poder de l’Estat: súmmum sacerdot, cap militar i jutge principal; títols: meu Sol, Gran Rei i Labarssa (nom del primer rei dels hitites, considerat de caràcter diví).
Esposa reial: Títol: Tawanama. La trobem representada amb el rei. Quan mor el rei continua amb el títol.
Príncep hereu: Títol: Tuhkant. Ensinistrament continu del príncep (guerra i cort).
Penku: consell assessor durant el Regne Antic.
Imperi dividit per províncies governat per “virreis” en nom del rei i els estats al voltant actuen com a coixí, semblant a Mitanni.
34 Permeten la semidependència dels pobles costaners per navegar, ja que els hitites van viure sempre una mica d’esquenes al mar. Imperi hitita surt d’Anatòlia ocupant les terres de Mitanni.
Dret hitita Influència babilònica. No tenim però un gran legislador. La major part tenen a veure amb el dret privat de la família.
Legislativament parlant hi havia igualtat entre l’home i la dona. Existia el divorci i quan una dona es quedava viuda sense fills, es casava amb el germà del marit i els fills eren herència del difunt.
Es contemplava la pena de mort per delictes greus: incest, violació i adulteri. Això si, s’aplicava sense tortura.
Administració severa de la justícia. Es substitueix cada cop més la pena de mort per compensacions econòmiques.
Religió hitita Nombrosos déus locals. Influència de moltes cultures, fins i tot els hitites adopten les divinitats del nou poble conquerit.
Cal destacar el santuari de Yaziliyaka (s.XIII aC) que destaquen els seus relleus de desfilada de divinitats en sentit oposat (déus i deesses com si s’anessin a trobar). S’ha trobat una càmera on es feia un ritual a un riu difunt.
Déus principals: Teshub, Arinna-Khepat.
La fi de l’Edat del Bronze Període extremadament convuls. S’ha produït una certa pau internacional. De sobte, però, l’equilibri es trenca i s’acaba a una greu crisis.
Crisis que va afectar a tots els grans imperis del moment (segle XIII fins a final del segle XII).
Gran crisi a nivell “mundial” que va provocar el col·lapse dels grans imperis i ciutats comercials d’aquest període i que en conseqüència va comportar l’enfonsament d’aquests imperis i que en definitiva van resultar la fi dels grans imperis i el naixement de nous regnes.
Les rutes comercials van quedar tallades per tant el mercat del bronze va quedar molt reduït (coure i estany). No es sap exactament el perquè d’aquesta crisi.
Van tenir un paper dominant la coalició dels Pobles del Mar: procedien de l’àrea d’Anatòlia i de la mar Egea. Tenien campament al costat d’Egipte. El nom és un nom actual de la inscripció de Ramsès III de Medinet Habu.
35 Intenten fer dues incursions a Egipte: sota Mineptah (1213-1203 aC) que fracassen i marxen a Palestina i comencen a realitzar les seves activitats de pirata; i al temps de Ramsès III (1187-1157 aC). Gran batalla naval al Delta del Nil.
Desprès d’això, en la seva major part desapareixen. Però, entre un temps d’una invasió i una altre provoquen: la caiguda del regne d’Ugarit; Hatti i Karkamesh són destruïdes; acaben amb la prosperitat de les ciutats de llevant palestí i de Xipre; Egipte perd el control del seu imperi a Àsia.
Algunes de les zones esmentades no tenien mar i hi ha que parlen de Pobles de la Terra.
Alguns historiadors han pensat l’objectiu real dels Pobles del Mar a partir dels noms dels llocs actuals (això però s’ha d’agafar amb moltes pinces).
Avui dia es considera que els Pobles del Mar no van ser els causants de la crisis, sinó un element més que al final també van acabar perjudicats.
TEMA 4: Egipte i Pròxim Orient fins al segle V aC.
El Tercer Període Intermedi Tercer Període Intermedi (1076-655 aC): Egipte altre cop dividit en unitats polítiques (no des de l’inici però).
Tres fases: 1. Època Tanita: Dinastia XXI (1076-944 aC). Capital de Tanis (Delta Oriental). Ciutat de nova planta.
2. Època Líbia: Dinastia XXII (943-746 aC) encara governa a Tanis, Dinastia XXIII (845746 aC) governa a Leontópolis, Dinastia XXIV (736-723 aC) governa a Sais. Egipte començarà a estar governat per pobles estrangers i començarà un declivi constant.
3. Època Etíop: Dinastia XXV (747-656 aC). Faraons negres del Regne de Napata. El rei que aconsegueix acabar amb les altres dinasties i unificar Egipte va ser Pianjy.
La invasió assíria Els faraons de la dinastia XXV donen suport als enemics dels assiris (que estaven anant a Jerusalem), però van fracassar a causa de la gran força d’aquests últims.
Assíria va envair Egipte i varen imposar un faraó vassall d’Assíria (primera meitat del segle VII aC). Els faraons de la Dinastia XXV varen anar reculant fins a Núbia.
Baixa Època: El període Saïta El primer rei de la dinastia XXVI va ser realment l’únic vassall dels assiris. Aquest, Necao, va morir en una batalla contra la Dinastia XXV.
36 El seu fill, en teoria un titella també, Psamètic I (664-610 aC), va trair als assiris, que els va expulsar d’Egipte i aquests últims, Assurbanipal, no li poden donar resposta (a causa de greus problemes interns). Psamètic pot reorganitzar el regne.
Període d’esplendor impulsat per última vegada per faraons indígenes. Conquerirà part de Palestina i reorganitzarà l’economia. Arriben grecs en forma de colònies de mercaders, mecenatges i fins i tot es crea una escola de traducció.
L’any 554 aC, Cir II, rei dels Perses, venç a l’Imperi de Medes i instaura un gran imperi. Altres reis fan una aliança per aturar l’avenç Persa (faraó Amasis, Nabònides de Babilònia i Crenus de Lídia), però no ho van aconseguir. Els perses van començar a envair Lídia, ciutats gregues i Babilònia. Cir II però mor en una batalla i es succeït per Cambises II, que ataca Egipte quan mor Amasis.
Aquest últim s’anomena faraó d’Egipte, formant part de l’Imperi Persa.
Nou panorama polític del Pròxim Orient Reagrupació de les restes del gran Imperi Hitita en els “principats neohitites”. Culturalment són hebreus, apareguts dels hitites. Tot i això estan desplaçats una mica al Est (del segle XII al VIII).
Els frigis creen el seu propi regne al centre d’Anatòlia. Capital: Gordio. Es mantindrà durant els segles VIII i VII però desapareixerà per pobles nòmades com els cimmeris i escites.
Al segle VII, els libis van formar els seus regnes, amb capital a Sardes, fins al 546 aC.
Els pobles arameus, abans nòmades, s’assenten i formen diversos principats, el més famós dels quals és Damasc. Fins i tot l’arameu es convertirà en llengua Internacional.
El poble hebreu forma el regne d’Israel amb reis com David o Salomó (per allà el any 1000 o al 960 aC).
Els fenicis, que van rebre molts atacs dels Pobles del Mar, varen recuperar algunes ciutats i varen permetre estendre’s pel mediterrani, obrint varies colònies arreu.
Té importància també els peleset (els filisteus, un dels component dels Pobles del Mar, que es varen assentar en la costa palestina fundant 5 ciutats. Esdevindran el tradicional enemic d’Israel.
No es té molt clar d’on provenien, però van adoptar certes cultures de Creta i algunes d’Egipte.
37 L’Imperi Nou Assiri La història d’Egipte es pot dividir en 3 parts: Regne Antic, Regne Mig i Imperi Nou.
Segles XII i X aC: greu crisi per a Assíria, com en altres regnes.
Recuperació a finals del segle X aC amb reis com Assurnanipal II (884-859) i Salmanasar III (859824), que van fundar l’Imperi i les seves polítiques expansionistes.
Aquest Imperi arriba en una època de màxima esplendor amb Sargon II (que agafa el nom del rei accadi), que es proclama “rei de la totalitat” i “rei legítim” (amb lo qual possiblement no va aconseguir el poder de forma legítima) (722-705 aC).
Les conquestes de Sargon li varen proporcionar múltiples riqueses. Va dividir l’imperi en 70 províncies governades cada una per un governador que havia de respondre al gran visir d’Assur.
Hi havia molt bona xarxa de missatgeria.
Els successors de Sargon varen mantenir l’esplendor d’una gran forma.
Els Sargònides Època immediatament posterior al regnat de Sargon II. Moment de gran esplendor.
Cal destacar Assurbanipal (669-630) al ser un dels monarques més cultes de l’Imperi Assiri. Va recollir una quantitat espectacular de llibres en la Gran Biblioteca a Nínive. Nínive, capital de l’Imperi, va sobrepassar els 100.000 habitants.
Els escribes d’Assurbanipal van reunir tot tipus de textos, milers i milers de tauletes d’argila (famós Poema de Gilgamesh). Era la major biblioteca del moment.
El problema que va tenir es que va tenir moment molt convulsos de forma interna i les guarnicions assíries a Egipte varen ser expulsades d’allà.
Quan mor esclaten moltes revoltes i els reis posteriors han de fer front a moltes guerres civils.
Caiguda de l’Imperi Assiri Ciaxeres, rei de l’Imperi Mede i Nabopolasar, rei de Babilònia, ataquen conjuntament a Assíria i la derroten.
Els medes prenen la ciutat d’Assur (614) i, amb l’ajuda de Babilònia, Nínive (612). L’equilibri de poder s’inclinarà cap a Mèdia i cap a Babilònia.
38 Societat assíria És una composició heterogènia d’ètnies.
Rei coronava la piràmide social i concentra tots els poders: és el cap de l’exèrcit, jutge suprem i sacerdot d’Assur. Tots els súbdits eren els seus servidors, el jurament es renovava anualment.
Dos grans estrats: - Homes lliures (Asiru): Trobem els “awilu” (privilegiats), els “assuraiu” (poble en general) i els “hupshu” (els més humils).
Esclaus: “ardani”, d’origen divers, considerats com a mercaderia.
Exèrcit assiri Destaquen per les seves campanyes guerreres. Entenen la guerra com una lluita entre el bé i el mal (Assur contra qualsevol enemic). Són totalment exclusivistes amb la religió.
Creen forces de cavalleria. També fan màquines de guerra per atacar ciutats.
Es representen moltes crueltats contra els enemics vençuts en programes iconogràfics. En les fonts, el rei presumeix d’haver executat i fet patir a un munt d’enemics, dels seus genocidis.
Alguns historiadors però, creuen que aquestes crueltats no eren realment certes sinó que actuaven com a campanya de la por. Un hipòtesi però, no té perquè contradir l’altre, sinó que es podien combinar.
Economia assíria Basada en l’agricultura, ramaderia i comerç manufacturat.
La guerra és una altra manera d’acumular riquesa.
L’Estat lliurava les matèries primeres a artesans particulars, que les venien després ja elaborades a l’Estat.
La plata és utilitzada com instrument de pagament en tot l’Imperi.
La major part de terres era de la noblesa, que explotava amb esclaus i podia utilitzar el guaret. EL més conreat era el cereal.
Comerç en mans de les grans famílies d’Assur.
Ara, durant l’edat del ferro, els artesans són lliures, que venen els seus productes a qui vulguin.
39 La moneda neix a Lídia a finals del segle VII i s’estén pel segle VI. A Assíria la moneda és massa recent i molt restringida. La població encara intercanviarà totes les coses.
Organització política assíria Poder absolut del rei, complexa organització administrativa controlada pel gran visir d’Assur.
Governadors: responsables del control militar dels seus territoris.
Dos tipus de territoris: - Estats vassalls. Amb un rei titella, independents, però atorgant tribut.
Territoris provincials: Assíria ha anat conquerint, ha deportat la població i ha incorporat el territori de forma directa (exemple: arameus).
L’Imperi Neobabilònic Van aprofitar aquesta desaparició dels assiris i el buit de poder que van deixar per poder créixer com imperi.
Nabucodonosor II (604-562 aC) va realitzar una vasta política de construccions i múltiples campanyes militars. Va conquistar el regne de Judea i deporta la seva població a Babilònia; conquista Tir (573 aC) provocant els inicis del control marítim per part de Cartago.
Tenim moltes fonts sobre ell i a més a més surt molt a la Bíblia. Va poder construir i magnificar molt la ciutat de Babilònia (porta d’Ishtar, muralles de la ciutat, llegenda dels jardins penjants (d’això no hi ha evidències arqueològiques i les fonts són molt posteriors. L’origen de la llegenda són probablement els jardins penjants de Nínive)...).
Després de Nabucodonosor II els seus descendents no van saber estar a l’altura i l’Imperi va decaure. El darrer rei de l’Imperi va ser Nabònid, que va ser un rei més preocupat per les seves especulacions filosòfiques i el seu fanatisme religiós pel déu lluna Sin.
L’any 539 aC, Cir II de Pèrsia va conquistar Babilònia, cosa que suposa el final de l’imperi Babilònic i la seva incorporació al Imperi Persa.
Societat neobabilònica - Societat civil: diferenciats per les seves riqueses i professions: funcionaris, especialistes i obrers sense qualificar.
Societat clerical: amb oblats (“shirku”) sotmesos a l’estament religiós. Gent que serveix i depèn del temple.
Esclaus: es coneix la manumissió, no molt usada però.
Hi ha jueus a Babilònia formant un grup social a tenir en compte. La majoria eren mercaders.
40 Economia neobabilònica Agricultura, hi ha grans latifundis del palau o dels temples treballats per esclaus, deportats o gent assalariada o gent que ha de pagar deutes i treballa per fer-ho.
Ara els artesans són lliures i el temple i el palau compren els seus productes.
Babilònia va esdevenir el primer centre comercial del Pròxim Orient, sent el centre consumidor també de productes.
Operacions mercantils en mans de fenicis, àrabs i iranians.
Organització política neobabilònica Organigrama del regne: - Rei Funcionaris de la cort Governadors de províncies Reis vassalls de les ciutats costaneres: fenícies (Tir, Sidon i Arwad) i filistees (Gaza i Asdod).
Oficials menors que governen ciutats menors.
Governadors de les ciutats perifèriques o adjunts als reis locals.
Els medes Poble d’origen indoari (indoeuropeus), encara que amb molt mestissatge.
Són de Mèdia (al sud-est del llac Urmia). Es forma com a regne a la fi del segle VIII i principis del VII. Segons Heròdot el primer rei va ser Deioces.
Ciaxeres (624-585) emprèn l’expansió territorial del regne mede derrotant els assiris junt amb els babilonis.
Astíages (585-550), que continua amb la política expansionista, casa la seva filla amb el rei persa Cambises I per evitar conflictes, ja que els perses comencen a ser forts; d’aquest matrimoni neix Cir II, que es va alçar en armes contra el seu avi, derrotant-lo i fundant l’Imperi Persa de mides gegantines.
La història dels medes i dels perses aniran junts sempre. Inclòs els grecs a vegades es refereixen als perses com als medes: “guerres mèdiques”.
41 Els perses També d’origen indoeuropeu.
Situat l’origen a l’oest de llac Urmia: Persua. A finals del segle VIII comencen una migració al sud-est d’Elam, que anomenen Parsuash, Parasuma o Parsumash (Pèrsia).
Aquemenes: líder tribal. C.700 aC va conduir el seu poble fins a la zona de Pèrsia. Els sobirans perses (de la dinastia dels Aquemènides) es proclamen descendents d’ell.
Pèrsia es va convertir en un regne gran i vassall dels medes, tot i què pren gran importància.
Cir II Cir II el Gran (559-530 aC) conquista el Regne Mede, Lídia, les ciutats gregues d’Àsia Menor (Jònia) i Babilònia (on permet tornar als jeus a Judea i a Jerusalem on construiran el seu gran temple).
És un governant tolerant. No interfereix en els costum i religions natives. Mantenia les administracions, només canviant les persones cap a gent afí.
Va morir a una batalla contra una tribu dels Escites i no li dóna temps a conquerir Egipte. Cambises, el seu fill ho farà, tot i que mor sense descendència.
Darios I 522-486 aC. Organitza l’imperi en satrapies (immenses províncies amb un sàtrapa al capdavant).
Segueix l’expansió territorial i conquereix fins a la Índia i consolida les conquestes centrals i occidentals.
A occident però, té problemes perquè hi ha un sentiment antipersa en les ciutats gregues sotmeses a tributació dels perses (Jònia). Hi ha una revolta, la Revolta Jònia, que desembocarà a les Guerres Mèdiques.
Les ciutats jònies demanen ajuda a ciutats gregues per defendre’s dels perses, però només responen 2 ciutats, una és Atenes.
La Revolta Jònia és fortament esclafada i hi ha moltes repressions. Darios reclama la submissió de Atenes però aquesta es nega i esclata la guerra. La Primera Guerra Mèdica es decideix a Marató, on guanya Grècia i Darios I es retira. Mor 4 anys després i el succeeix el seu fill Xerxes que 10 anys després tornarà a intentar-ho iniciat la Segona Guerra Mèdica que serà desastrosa per els perses de nou.
Finalment el Imperi Persa desapareixerà amb la invasió Grega/Macedònia d’Alexandre el Gran.
42 Monarquia teocràtica persa El rei és la màxima autoritat de l’estat. La base del poder, la divinitat, li ha atorgat el poder. La tolerància religiosa és la tònica general en la conducta de la monarquia persa, guanyant-se el respecte i la tolerància amb el poble.
Administració persa Els governadors de les regions conquerides eren gent del propi poble fidels al rei persa.
L’Imperi persa no té una sola capital. La cort és itinerant. Capitals: Susa, Babilònia, Ecbatana, Pasargada i Persèpolis. Això variava depenent de on es trobes el rei amb la Cort per motius militars per exemple, o per temes estacionals, si a un lloc feia molt fred o molta calor canviaven de lloc per estar més còmodes.
Les satrapies Territoris enormes que tenen amplia autonomia i participen amb tributs i contingents militars al funcionament de l’Imperi.
Tenen molta llibertat d’acció. El sàtrapa té una funció de rei, això sí, rebent comptes al rei de tot l’imperi. Podia ser temporal o vitalici, però poc a poc la categoria de sàtrapa passa a ser una herència. Són gent molt propera al rei per no haver revoltes de l’autoritat social.
L’exèrcit Persa Format inicialment per perses. Posteriorment s’incorporen tropes procedents de tots els territoris, exemple els medes.
Cada satrapia comptava amb el seu exèrcit. Només les situacions especials requerien la unió de tots els exèrcits. La defensa de l’imperi estava centrada en la defensa regional.
Tenia importància el cos dels Immortals, uns 10.000, procedents de Pèrsia, Mèdia i Elam.
L’exèrcit regular acostumava a tenir uns 36.000 combatents, incloent els mercenaris.
Economia Persa Explotació dels recursos naturals, producció manufacturada, latifundis, comerç a llarga distància, pagaments habitualment en espècie, moneda oficial el dàric d’or, sent el divisor el sicle (1 dàric=20 sicles).
43 ...

Comprar Previsualizar