Descartes (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Problemes Filosòfics I
Profesor M.C.
Año del apunte 2013
Páginas 6
Fecha de subida 10/04/2015
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

Descartes: la recerca de la certesa 1. El mètode El Discurs del mètode es presenta en part com a punt d’arribada (ja que és on conflueixen totes les seves recerques anteriors) i com a punt de partida (ja que tota l’obra posterior es fonamenta en aquest i representen un desenvolupament de les idees que s’exposen en El discurs del mètode). L’autor, però, no tracta d’imposar el seu mètode: tot principi, per definició, és indemostrable, per tant, no es pot utilitzar el mètode per justificar racionalment la veritat del mateix mètode i és per això que no es pretén ensenyar com a veritat indubtable.
 NECESSITAT I INSPIRACIÓ DEL MÈTODE El mètode sorgeix com a resposta l’educació insatisfactòria que Descartes considera haver rebut, no perquè les qüestions tractades fossin inútils o absurdes, sinó perquè s’hi ocupaven de manera obscura confusa partint més aviat del llegat de la tradició que no pas de la fonamentació racional.
Descartes va rebre una educació tradicional en una escola jesuïta, basada en les idees de l’Edat Mitjana i els principis de la modernitat: va rebre una gran influència de Plató i Aristòtil (filosofia escolàstica). Ell reaccionarà contra aquesta escolàstica, rebutjant, per exemple, el concepte de substància aristotèlic.
És per això que l’autor considera que cal una renovació pedagògica que se serveixi de la renovació del saber mateix. El seu pensament no condueix cap a l’escepticisme, sinó cap a la reformulació de plantejaments dogmàtics que no naufraguin davant les objeccions dels escèptics: cal aconseguir una manera d’assolir un coneixement vertader, per comparar la nostra perspectiva amb la veritat mateixa, per transcendir la pròpia subjectivitat. Adopta, però, l’atomisme que durant els segles XVI i XVII va triomfar juntament amb l’escepticisme.
El mètode cartesià s’inspira amb les matemàtiques, una ciència que es basa en l’evidència de les idees clares i distintes de les deduccions rigoroses. Hi ha un seguit d’axiomes (proposicions que s’admeten sense necessitat de demostració com a punt de partida d’una teoria) dels quals es parteix i sobre els quals es procedeix a deduir tot el sistema de manera tancada i completa.
 CARACTERÍSTIQUES GENERALS  La raó: es presenta com el bon sentit, la capacitat natural i innata present en tots els homes, de jutjar bé i de distingir el ver del fals. El fet que sigui igual en tots els homes implica que les operacions de la raó es puguin dur a terme correctament i el fet que hi hagi discrepàncies es deu a que es dirigeixen els pensaments per vies diferents o no es consideren les mateixes coses. No n’hi ha prou amb tenir l’esperit bo (racional) sinó que el principal és aplicar-lo bé.
 Operacions de la raó: són dues, la intuïció (concepció lliure de dubtes, d’una ment atenta i no ennuvolada, que brolla de la sola llum de la raó) i la deducció (inferències, conclusions necessàries a partir d’altres fets que són coneguts amb certesa). 1 El mètode, doncs, a mode de guia, serveix per mostrar el camí que ha de seguir la Hi ha dos tipus d’inferències: les induccions (partir dels fets particulars per establir una llei general) i les deduccions (partir d’una llei general i postular-ne fets particulars).
1 1  El mètode: tècnicament es defineix com el coneixement pràctic que la intel·ligència adquireix de la seva pròpia naturalesa i de les condicions òptimes del seu exercici, és a dir, té una utilitat pràctica, és racional (la intel·ligència l’adquireix de la seva pròpia naturalesa, la raó) i sorgeix de la seva pràctica, és a dir, de l’experiència.
Consisteix en una sèrie de regles certes i fàcils de manera que aquell que les segueixi no prengui mai res fals per vertader i arribi a una veritable comprensió de totes aquelles coses que no sobrepassin la seva capacitat. Permet augmentar gradualment el saber i exercitar la raó, de manera que es poden adquirir amb solidesa nous coneixements. El mètode és d’aplicació universal, és a dir, la raó s’ha d’aplicar de la mateixa manera per la diversitat d’objectes als quals s’aplica. El mètode no pretén comparar la pròpia perspectiva amb la realitat mateixa, sinó (en contraposició als escèptics) analitzar la representació per acceptar com a veritable només allò evident, allò cert i indubtable.
 Comparació amb Aristòtil: pel que fa a la bondat, per a Aristòtil, és la capacitat d’aplicar o exercitar bé una facultat, així que no es pot entendre separada de la seva aplicació (cal estar habituat a fer el bé per a fer-lo). En canvi, Descartes considera que la bondat és natural i innata, però que la seva aplicació és posterior, depenent del talent de cada persona i de l’aplicació del mètode. En relació a l’exercici de la raó, Aristòtil considerava que aquest variava depenent de l’objecte al qual s’aplicava, és a dir, que calia valorar les circumstàncies concretes de cada situació per poder buscar l’exactitud en cada matèria (no s’ha de cercar el mateix rigor en tots els raonaments). Descartes, però, divergeix, ja que considera que l’exercici de la raó ha de ser el mateix i que l’aplicació del mètode és igualment vàlida per a tots els assumptes.
 LES QUATRE REGLES DEL MÈTODE 1. Regla de l’evidència: entenent com a evident allò que es presenta a l’esperit de manera immediata com a vertader o indubtable, mitjançant una intuïció. L’evidència té dues finalitats:  Aconseguir en cada definició claredat (que la percepció o idea sigui òbvia i immediata per a un esperit atent, sense obscuritat) i distinció (tenir tots els elements que ens permeti distingir-los d’altres coses, sense confusió possible).
 Evitar els prejudicis, ja sigui en forma de precipitació (afirmació d’un raonament abans que sigui clar i distint) o de prevenció (sostenir un judici sense haver revisat certs conceptes i negar-se a altres perspectives). El fet d’evitar els prejudicis s’anomena dubte metòdic, que es defineix com el fet de desconfiar de totes aquelles fonts, com ara els sentits o les creences heretades, que algun cop ens han pogut enganyar i no acceptar-les com a vertaderes fins que no hagin estat revisades seguint el mètode.
2. Regla de l’anàlisi: consisteix en la divisió del compost en les parts més simples possibles per al seu anàlisi amb la finalitat de resoldre-les millor.
3. Regla de la síntesi: tornar a agrupar les parts del concepte un cop analitzades i en un ordre correcte, a partir de les més senzilles i fins a obtenir el concepte complex altra vegada, però clar i distint.
4. Regla de l’enumeració: revisar la feina feta per estar segur de no haver omès cap element del problema. És una última precaució per evitar la precipitació.
2 Amb el mètode, doncs, Descartes reinventa el dogmatisme, ja que se situa en criteri de certesa no en l’adequació de pensament i realitat sinó l’anàlisi de la pròpia representació per aconseguir claredat i distinció en tot allò que es percep.
2. Metafísica Per la definició de la metafísica, Descartes utilitza dues metàfores gràfiques: al Discurs fa referència a l’edifici del saber (que està en runes i s’ha de reconstruir sobre uns fonaments sòlids) i als Principis de filosofia parla de l’arbre del saber, les arrels del qual, igual que els fonaments de l’edifici, són aquesta filosofia fonamental, primera: la metafísica, sobre la qual s’ha de construir la resta del discurs racional, un cop estigui ben fonamentada. Per Descartes el sentit de filosofia primera s’amplia al d’Aristòtil: no només és primera en importància, sinó també en ordre d’estudi.
 COGITO ERGO SUM - Fonts de dubte: Amb l’objectiu d’assolir certesa absoluta en els seus plantejaments, Descartes ignorarà qualsevol font de dubte, utilitzant el que anomena dubte metòdic (o hiperbòlic), consistent en la recerca d’un primer principi indubtable que es mostri amb claredat i distinció, eliminant-ne la resta o posant-los en dubte:  Els sentits: els sentits són font de dubte perquè les dades que ens ofereixen no sempre són fiables, ja que alguna vegada ens han enganyat i ho podrien tornar a fer. (Ex: la Terra sembla plana).
 Les operacions que realitza la raó: no són del tot fiables perquè a vegades ens equivoquem fent operacions simples, així que els raonaments s’eliminen de les fonts fiables.
 El somni: com que allò que apareix en els somnis sovint és pres com a realitat mentre hi som, no hi ha manera aparent de distingir realitat de somni i d’assegurar que ara mateix estiguem desperts, així que, en definitiva, es pot dubtar de tot.
- Dubte metòdic: la necessitat de reconstruir l’antic edifici de la filosofia fa que s’hagi de partir d’algun fonament indubtable, per tant s’ha de posar en pràctica l’anomenat “dubte metòdic”, és a dir, posar entre parèntesi qualsevol afirmació que no es percebi amb claredat i distinció (tot allò que mostren els sentits, la tradició, etc). Es tracta d’un dubte hiperbòlic i teòric, és a dir, la meta no és, com els escèptics, arribar a la conclusió que s’ha de suspendre tot judici, sinó arribar a un coneixement veritable i sòlid, indubtable. Per un escèptic, el dubte és l’última paraula; per Descartes, la primera. És per això que la prevenció ha de ser absoluta; s’ha d’eliminar qualsevol possible font de dubte abans de començar a cercar la certesa.
- Cogito, ergo sum (penso, ergo existeixo): és el fonament primer i indubtable de la metafísica cartesiana: si es pensa, si es dubta, si es sent, s’existeix. El simple fet de dubtar sobre la pròpia existència la garanteix, ja que el pensament no seria possible sense el ser. És impossible dubtar sense ser alguna cosa. No es tracta d’un raonament o una deducció, sinó d’una intuïció que es veu amb la sola llum de la raó, amb claredat i distinció.
3 No pot ser un raonament, ja que aquest es formularia de la següent manera: a) Totes les coses que pensen existeixen/ b) Jo penso / c) Per tant, jo existeixo. Si la primera premissa és certa, el raonament és cert, però no està clar que es vegi amb claredat i distinció que sigui certa. L’únic que es pot justificar de manera indubtable és l’existència del cogito, però no com a raonament sinó com a intuïció.
- Dualisme: pel que fa a l’estructura del cogito i la seva relació amb el cos físic, Descartes defensa un dualisme, en el qual el cogito és una cosa que pensa, una res cogitans (o ànima), que existeix separadament del cos i és immortal i immaterial. El cos, en canvi, és una res extensa (una cosa que ocupa lloc). Del cogito no se’n pot dubtar, mentre que del cos sí, pel simple fet de ser percebut pels sentits. Descartes postularà una hipòtesi en la qual afirmarà que cos i ànima s’uneixen mitjançant l’anomenada “glàndula pineal”.
 ARGUMENTS PER DEMOSTRAR L’EXISTÈNCIA DE DÉU - Per la seva presència en mi: el fet que en un ésser imperfecte (en tant que qualsevol persona dubta i conèixer amb seguretat és més perfecte que dubtar) posseeixi en si mateix la idea d’un ésser perfecte suposa una contradicció, ja que aquesta idea no pot sorgir de la pròpia imperfecció. Tampoc pot sorgir d’allò que mostren els sentits, ja que la realitat sensible també és imperfecte (en tant que neix i mor i ser etern és més perfecte que no ser-ho). L’únic possible origen de la idea de perfecció ha de ser, justament, un Ésser perfecte, és a dir, Déu; per tant, necessàriament ha d’existir.2 - Argument ontològic: es parteix de la següent afirmació: tots posseïm la idea d’un ésser perfecte. Examinant la definició de l’ésser perfecte, però, resulta obvi que un dels seus principals atributs ha de ser l’existència; altrament, no seria summament perfecte (ja que la Idea d’un ésser perfecte que sí que existís seria encara més perfecta). Déu es causa sui, és causa de si mateix, principi i origen de la pròpia existència, ja que se situa dalt de tot de la piràmide de la perfecció. En Déu l’existència no està desvinculada de l’ésser, de l’essència, la pròpia definició de perfecció inclou l’existència (de la mateixa manera que en un triangle hi és inclosa la idea que els seus angles han de sumar 180º).3 La diferència entre un ésser perfecte i un ésser imperfecte és que el primer és causa de si mateix, no depèn d’un altre ésser per existir, mentre que el segon sí que ho fa. Si tot el que existeix té una causa de la seva existència es crea una cadena de causes que tendiria a l’infinit si no fos per aquesta causa primera, Déu, causa de si mateix i de la resta de coses. Per tant, queda demostrada l’existència de Déu.
Contraargument 1: Fewerbach afirmarà que la idea d’ésser perfecte és fictícia, i que es construeix per la negació de la idea d’imperfecció que sí que posseïm (Im-Imperfecció=Perfecció). Negant la propietat d’imperfecció s’assoleix la idea de la perfecció. Descartes aquí argumentaria que la causa ha de contenir tanta realitat com l’efecte, és a dir, si la Idea de Déu és causa de la Idea de Déu, aquesta idea ha d’existir. La Idea de Déu, però, no és Déu, sinó la idea, així que aquest argument no justifica l’existència de Déu sinó de la seva Idea.
2 Contraargument 2: Kant afirmarà: l’existència no és un atribut, no és una propietat, sinó una posició. És a dir, no es pot considerar l’existència com a una propietat més que faci assolir la perfecció a l’Ésser perfecte, sinó una posició d’aquest que no està vinculada necessàriament amb la seva essència (la seva definició).
3 4  LA NOCIÓ DE SUBSTÀNCIA - Ousia: en la tradició filosòfica grega, la pregunta per la noció de substància estava enfocada en allò que és (en el sentit d’ésser, d’existir) i mitjançant la pregunta què existeix? i posteriorment què existeix veritablement?, es feia una distinció sobre allò l’ésser veritable, l’ousia (les idees platòniques, allò essencial) i l’ésser aparent. En la filosofia aristotèlica el terme ousia (substància, allò que és veritablement) és l’ens concret (no pas idees immaterials), explicat gràcies a les quatre causes; en Aristòtil la substància és la formalització de la matèria mentre que en Plató ho és l’entitat immaterial.
- Substància cartesiana: en Descartes la substància es defineix com “allò que no requereix res més per existir que ella mateixa, és a dir, allò que és en si mateix i no en altre). La noció de substància es contraposa a la d’accident: mentre que la primera és causa de si mateixa, la segona necessita d’un altre per poder existir. Així doncs, en sentit ple només hi ha una substància possible: Déu. Déu és causa sui. En sentit derivat són substància la resta de realitats que necessiten d’alguna cosa per existir. Si existeix el ser hi ha d’haver un primer principi que faci que les coses siguin. Així doncs, l’autor distingeix tres tipus de substància (o res): Res infinita: Déu. Res Cogitans: la cosa que pensa, el cogito (entitat immaterial). Res extensa: la resta d’entitats materials que són extenses, és a dir, ocupen una posició.
 DÉU COM A GARANTIA DEL CRITERI D’EVIDÈNCIA Per anar més enllà de la veritat del cogito, per assegurar que allò que és vist amb claredat i distinció és veritablement cert, Descartes recorrerà a Déu com a garantia del criteri d’evidència. El mètode és el màxim de coneixement que es pot assolir; si no es pot acceptar racionalment allò que supera el criteri d’evidència no es pot fonamentar de cap manera el discurs racional i, per tant, no es pot superar el dubte escèptic.
En la definició de Déu, de perfecció, s’hi inclou la bondat i la veracitat; així doncs, un Déu amb aquests atributs no pot enganyar i si el cogito veu quelcom amb claredat i distinció, segur que és vertader, ja que l’engany constitueix un defecte.. L’error només pot provenir d’un mal ús de les facultats racionals, no pas de la incapacitat humana d’assolir veritables coneixements. De la mateixa manera, Déu implanta en l’ésser humà una inclinació natural a acceptar les impressions que es capten com a certes, una racionalitat, i aquesta implantació no tindria sentit si hagués estat feta sense motius.
Crítica: alguns autors afirmaran posteriorment que Descartes cau en un cercle viciós a l’hora d’utilitzar Déu com a criteri d’evidència: Déu significa la garantia del criteri d’evidència, però per arribar a demostrar l’existència del mateix, s’ha partit justament d’aquest criteri. El cogito s’accepta com a axioma perquè es concep amb claredat i distinció gràcies a una intuïció indubtable, i, a partir de la seva imperfecció pel fet que dubta, s’acaba demostrant l’existència de Déu.
Finalment, és Déu qui garanteix que allò que es veu amb claredat i distinció pugui acceptar-se com a vertader, és a dir, és garantia del criteri d’evidència i es torna a començar el cercle. No hi ha cap manera de garantir que una de les quatre afirmacions (Déu és garantia del criteri d’evidència/Cogito, ergo sum (es veu amb claredat i distinció)/ Cogito com a ésser imperfecte (perquè dubta)/demostració de l’existència de Déu com a ésser perfecte) sigui veritablement certa i es pugui seguir l’argumentació lògica. No hi ha manera de saber quina de les veritats és primer (si és que hi ha un ordre) i, per tant, no es pot assolir una certesa absoluta.
5 3. Epistemologia (el coneixement de les idees) Descartes es refereix a les idees, de manera genèrica, com tot el que hi ha a la ment, tant les sensacions com els objectes de la memòria, de la imaginació, els del pensament i fins i tot les emocions. Es tracta de representacions mentals, pròpies de cada individu, (contràriament a la concepció platònica d’idees com a entitats extramentals). El filòsof francès assegura que és a partir d’aquestes que es coneix, però que no totes procedeixen de les mateixes fonts. Distingeix tres tipus d’idees:  IDEES INNATES Les idees innates són nascudes amb el subjecte i posseïdes independentment i prèvia a l’experiència; són inherents a la ment de tot subjecte racional, però això no implica necessàriament que es tinguin en acte, sinó que s’han de desenvolupar, s’ha de tenir una disposició a pensar-les. Aquestes idees s’ofereixen amb claredat i distinció a través d’una intuïció, com per exemple la idea de Déu, el Cogito o les idees matemàtiques. És a partir d’aquestes que es pot assolir un coneixement veritable de la realitat, ja que són les úniques que s’ofereixen amb claredat i distinció. Les dades de l’experiència simplement confirmen aquell coneixement adquirit per deducció.
 IDEES ADVENTÍCIES En segon lloc es troben les idees adventícies, idees que provenen de l’experiència, és a dir, de la percepció sensible. Aquestes són sempre dubtoses i particulars i seguint el dubte hiperbòlic cartesià, són eliminades del discurs racional d’aquest. Alguns exemples d’aquestes idees són la d’home o dona, els colors o els objectes materials presents en el món sensible.
 IDEES FICTÍCIES Finalment es troben les idees fictícies, construccions de la imaginació creades a partir de combinacions d’idees adventícies. Aquestes no resulten gens fiables a l’hora de conèixer i en serien, per exemple, la idea d’unicorn, la de follet o la de centaure.
6 ...