Tema 1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 18/12/2014
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: EL LLEGAT DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LA RECONSTRUCCIÓ A L’EUROPA OCCIDENTAL 1.1 El gran impacte física i moral de la Guerra  Una ‘’guerra total’’ L’abast territorial de la Segona Guerra Mundial fou el doble de la Primera. El nombre de víctimes fou molt major: entre 50 i 60 milions de morts. La població civil fou víctima de la guerra, hi ha més víctimes civils que combatents. Les víctimes del nacionalisme es calculen a l’entorn dels 11,5 milions de persones, la meitat dels quals eren jueus. Sorgiren molts problemes amb exiliats i ex presoners. N’és un exemple el cas de molts dels espanyols (expulsats per ser contraris al regim franquista) a Mauthausen – ‘’el camp dels espanyols’’ -, no pogueren retornar al seu país d’origen perquè no eren reconeguts com espanyols pel regim.
Durant la guerra, s’arribà a extrems inaudits en la criminalitat calculada racionalment. Després de l’episodi de l’Holocaust, s’evidencia que el progrés de la raó i la tecnologia ha portat a la criminalitat més brutal. L’alliberament dels camps de concentració impactà la consciència dels europeus i evidencià l’aplicació del progrés científic per als objectius més inhumans. S’evidencia que l’home civilitzat és capaç de destruir físicament, materialment i moralment la humanitat, està en perill la mateixa supervivència de la humanitat. Primo Levi, un italià jueu internat a Auschwitz, és excepcional perquè al contrari de tota la gent que ha aconseguit sobreviure i ha oblidat per continuar endavant, P. Levi no calla i explica la seva experiència i evidencia la necessitat de prendre mesures per evitar que els homes destrueixin la humanitat: ‘’Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que (...)’’. Primo Levi va acabar suïcidant-se als anys 80, sense haver pogut superar la experiència.
El consens del silenci de la postguerra es trenca al voltant de l’any 1970. Es reflecteix en escenes com la del canceller Willy Brand, que s’agenollà davant el monument als herois del ghetto de Varsòvia en senyal de reconeixement. Es un moment de canvi on la memòria es començarà a tractar d’una altra manera, trencant el silenci dels primers anys de postguerra. Des de llavors, només de manera progressiva s’ha anat imposant com una exigència història el reconeixement de les víctimes.
A més, després de la Segona Guerra Mundial no es van acabar els crims, sinó que trobem que antics camps de concentració es converteixen en presons estalinistes. Així també, trobem la ocupació de la Xina per part del Japó on també es van realitzar nombrosos crims.
Durant la Segona Guerra Mundial, tots dos bàndols conculcaren les convencions internacionals. Els bombardejos de Guernica i Coventry exemplifiquen la conculcació de les convencions internacionals referent a bombardejos per part de l’Alemanya nazi. Els bombardejos aliats sobre Alemanya i Japó en la part final de la Guerra s’han interpretat com un preludi de l’atac atòmic.
Dresde, la ‘’Venècia de l’est’’ fou bombardejada al febrer de 1945, però no s’acabarà de reconstruir fins el 2005.
Es tornà a replantejar el dret internacional que havia estat violat, tot i que les Nacions Unides sorgides de la gran Guerra encara avui en dia té polèmiques sobre la seva actuació. Després de la fi de la Guerra Freda, la historiografia ha debatut ‘’si’’ i ‘’com’’ tractar el tema dels bombardejos aliats, mentre que fins aleshores havia estat un tema tabú i silenciat, ja que havien estat victoriosos els mateixos aliats i els perdedors quedaven com a simpatitzants amb la ideologia nazi.
 La decisiva contribució soviètica La derrota alemanya a Stalingrad (al 1943) enfront a l’exèrcit roig, fou decisiva per al desenvolupament de la Guerra, ja que provà a l’URSS i als seus aliats que els alemanys no eren invencibles. Fou la primera gran victòria d’una força aliada enfront als alemanys, fou un gran element positiu per la moral aliada, ja que la progressió dels aliats occidentals fou lenta. L’arribada dels aliats a la frontera amb Alemanya va ser molt dificultosa i, fins a Berlín es prolongà gairebé un any. Sense l’impuls soviètic des de l’Est la victòria aliada hauria estat molt més difícil.
La doble capitulació de l’exèrcit alemany s’ha interpretat com un preludi de la Guerra Freda, els occidentals (A França) i els soviètics (a Berlin) van firmar els tractats de pau per separat. Durant la guerra les tensions de la Guerra Freda ja hi eren, però durant la guerra es va encallar i es van unir contra el nazisme.
 L’inici de l’era nuclear Els bombardejos a les ciutats del Japó des de finals de 1944 causaren més de mig milió de morts, sense tenir en compte el bombardeig amb la bomba nuclear. El llançament de bombes atòmiques sobre el Japó va empènyer la humanitat al límit de la destrucció tecnològica. Amb les bombes nuclears podem destruir el món i la humanitat. Es calcula que, en les 48 hores que seguirien al llançament de la bomba, moria l‘entorn de la meitat de la població d’Hiroshima i gairebé la meitat de la ciutat quedà en runes. Tres dies després de la d’Hiroshima, els EEUU llançaren una segona bomba sobre Nagasaky. A Nagasaky, les víctimes immediates de la bomba es calculen en una tercera part de la població i a l’entorn d’una quarta part de la ciutat quedà en runes. Ell llançament de les bombes ha donat lloc a intenses controvèrsies: Era justificat en aquell moment? L’objectiu era rendir el Japó o espantar l’URSS? Per què també Nagasaki? Atac terrible o element dissuasiu efectiu? Hi ha respostes extremes a totes les preguntes...
La Guerra del Pacífic tingué efectes a llarg termini no desitjats pels aliats occidentals: impuls a la descolonització d’Àsia i a la victòria comunista a la Xina. És un impuls que comença a Àsia, ja que es demostra que occident no es imbatible i que no es sosté l’argument de superioritat occidental.
Tot i semblar que va quedar evident l’impacte de les bombes i armament nuclear i la capacitat de destrucció que té, des de 1945, el nombre de països amb armament nuclear no ha deixat de créixer. El NPT (1970) no ha modificat aquesta progressió ascendent.
 Una Guerra inacabada Les guerres s’acaben quan en signen els tractats de pau que estableixen els pactes de postguerra.
Però després de la Segona Guerra Mundial, per exemple, Italià el va signar al 1947, Japó al 1951, Viena va signar al 1955. I finalment, el tractat de pau amb Alemanya no se signà fins a la tardor de 1990, arribant a la fi de la Guerra Freda.
1.2 L’etapa 1945-1991: conceptes i interpretacions  L’entitat del període 1945-1991 Els historiadors han discutit l’entitat diferenciada del període considerant si calen nous conceptes fonamentals per interpretar-lo i si el caràcter ‘’molt’’ recent condiciona la metodologia.
Per a Hobsbawn (historiador marxista), el període s’integra dins ‘’el curt del segle XX’’ que va marcat per la Revolució Russa (1917), i lligat a això l’oposició entre el capitalisme i el socialisme. En canvi, per a Torrella (historiador lliberal), accepta el concepte del curt segle XX però hi destaca l’expansió capitalista i la ‘’revolució democràtica’’. Entre els historiadors espanyols, hi ha una àmplia acceptació de la denominació ‘’Història actual’’ que s’inicia al 1945, i inclou la Guerra Freda. Per exemple, per a Martínez Carreras, l’etapa se singularitza per els canvis de l’estructura bipolar (conformada pel capitalisme dels EEUU i el comunista de la URSS) de les relacions internacionals i el caràcter marcadament contradictori de les transformacions: desenvolupament de l’estat del benestar a occident, en contra de les repressions a l’est; expansió econòmica però diferenciació més gran entre les classes socials, etc.
Pel que fa a Europa, Tony Judt considera que el període constituí una ‘’Postguerra’’, alhora que una etapa de transició de l’inacabat conflicte de 1939-1945 i un epíleg de la (segona) ‘’guerra dels trenta anys’’ iniciada el 1914. La Primera Guerra Mundial acaba malament i no es solucionen problemes que desemboquen a la Segona Guerra Mundial, que tampoc és pot considerar acabada del tot fins el 1990, un cop finalitzada la Guerra Freda. Aquesta, no s’entén sense el ‘’curt segle XX’’ que conformen les dos gran guerres mundials.
Característic del període es la pèrdua d’estatus d’Europa al 1945, quedant dos grans potències EEUU i URSS lluitant per establir la seva hegemonia. Probablement, davant la pròpia pèrdua de pes a nivell internacional Europa s’unifica. També destaca el concepte de la relació ambivalent entre Europa i EEUU. També hi destaca els trastorns ètnics que sofreix Europa, una homogeneïtzació ètnica.
Hi ha un consens generalitzat que la desaparició del bloc comunista i l’URSS, marcà l’entrada en un nou ordre mundial i una nova era: fi de la Guerra Freda i de la bipolaritat. La necessitat de les dos grans potències marcaran les històries tant internacionals com les internes dels països. La correlació entre la política internacional i la política interna dels països serà major que mai. La Guerra Freda no esgota les possibilitats d’anàlisi del període, però n’és un element fonamental.
Tot i les característiques de la postguerra Freda, és un període incert que no es sabia com avançaria.
 ˗ Els conceptes de la Guerra Freda Guerra Freda: Entenem per Guerra Freda la situació d’antagonisme, però sense enfrontament armat directe, que oposà els EUA i l’URSS entre el 1945 i el 1991. Tot i aquesta definició, que és euro americana, durant aquesta etapa hi va haver molts conflictes armats arreu del món.
˗ Bipolaritat: L’ordre internacional es fundà en la bipolaritat, l’equilibri de poders entre les dues grans potències, els EUA i l’URSS. S’estableix el dret internacional però la competència entre les dos grans potències passarà per sobre del dret internacional, per tant de mantenir l’equilibri entre les dos grans forces.
Divisió de blocs: La història de l’Europa quedarà en dos, i es una situació que quedarà congelat fins després de la Guerra Freda. Europa i el món es veieren constrenyits a la divisió de blocs: l’aliança a un dels dos grans models socials, econòmics polítics i culturals del segle XX, el comunisme i el capitalisme. Des de l’escenari més petit, que fou Alemanya dividida en 4 blocs; Europa quedà dividida en dos blocs, i així mateix el món sencer.
Després de la II GM molts temes van quedar al aire per tractar-se sobre la taula però al esclatar la Guerra Freda no és van tractar, i l’equilibri de poders passà al davant de la llei internacional com a fonament de la pau.
Un dels elements fonamentals fou l’auge de l’URSS com a gran potència fou un element clau en l’escalada de la Guerra Freda, i també en la victòria sobre el nazisme a la Segona Guerra Mundial.
Els països bàltics, durant la guerra independents, una part de Polònia i alguns països europeus de la part oriental foren alguns dels països que van quedar sota la esfera de la URSS, que va en paral·lel amb la pèrdua d’estatus de l’Europa occidental. L’apogeu dels EEUU com a nació més potent fou simultani a la fi del lideratge mundial europeu, ja que la recuperació europea no hagués estat possible sense el Pla Marshall que posà en marxa els EEUU. No sols fou una pèrdua d’estatus i a nivell econòmic, sinó que fins a la segona guerra mundial el líder cultural era Europa, i a després del 1945, passa a ser els EEUU.
És un element central fou el febrer del 1948, quan es dona el Cop d’Estat a Txecoslovàquia, qui s’estava plantejant entrar en el Pla Marshall, i l’establiment del règim comunista. Alemany i Itàlia, per molt ser els perdedors també participa del pla Marshall, per tant els EEUU introdueix aquests països al Pla Marshall sense comentar-ho amb la URSS, i la reacció d’aquest fou el bloquejar les tres vies que connectaven la part capitalista de Berlin (que al ser la capital s’havia dividit en 4 tot i estar situada en part comunista, sent com un gra pels soviètics) amb les parts capitalistes d’Alemanya occidental, al juny del 1948. Aquest fou un dels punts calents de la guerra freda ja que EEUU va seguir proveint Berlin capitalista durant el 1948-49 a través de les tres vies aèries.
˗ Era nuclear: L’era nuclear i la Guerra Freda s’iniciaren gairebé alhora. L’amenaça nuclear i la Guerra Freda impulsaren la carrera armamentista, ja iniciada des de la Primera Guerra mundial, i per la conquesta de l’espai. El percentatge del PIB dels dos països invertits en la indústria armamentista fou enorme, i probablement fou un fet que debilità la URSS, que per la seva economia suposava un tant per cent molt més elevant del seu PIB. L’amenaça d’un intercanvi nuclear marcà la societat de l’etapa.
˗ Descolonització: El procés de descolonització, com un fenomen propi de l’etapa, fou possible perquè Europa, que eren les principals potències colonials, havia perdut poder i les noves potències no tenien colònies i no els hi interessava que Europa les tingues. Les dues noves potències van establir un altre tipus de colonialisme, que es coneix com neocolonialisme. La descolonització dels països colonitzats per les antigues potències europees donà lloc al sorgiment del ‘’Tercer món’’, un concepte polèmic.
- Tercer món: El primer mon es el món occidental, liderat pels EEUU, el segon món es l’oriental centrat en la URSS, i neix el Tercer Món que recull: .
.
.
.
.
Passat colonial: Àfrica, Amèrica llatina i Àsia.
Perifèria del poder Teoria de la dependència No-alineats Subdesenvolupats/en vies de desenvolupament - Baixa renda per càpita Insuficiència alimentària Sanitat defectuosa Baix nivell d’instrucció Industrialització reduïda Consum feble d’energia mecànica Subocupació Manca d’integració nacional Foren l’escenari de la violència ‘’calenta’’ de la Guerra Freda.
S’ha distingit diverses fases de la Guerra Freda caracteritzades per variacions en les actituds i respostes de les dues grans potències als conflictes. Marc Nouschi distingeix un subperíode dins la Guerra Freda (1945-1991), que anomena també Guerra Freda i que estableix del 1945/49 fins el 1955, on no trobem cap intenció de diàleg i fins hi tot es preveu un enfrontament armat, en conflictes com la Guerra de Corea. Al 1953 mor Stalin i s’estableix una nova actitud per part de la URSS, una mena de coexistència pacífica deixant de pensar en l’enfrontament armat i la possibilitat de diàleg. La coexistència pacifica hi trobem la crisis de Berlín i la de Cuba, que portaran a una nova fase de distensió on es veure que no sols han de coexistir, sinó que s’han de pactar per reduir les grans inversions en armament. A la fase de distensió l’acceptació d’un món dual era total, i per tant de la coexistència, però sense concessions. Inclou l’esclafament de la primavera de Praga al 1968. Finalment, com a precedent immediat de la fi de la Guerra Freda hi trobem un període de Nova Guerra Freda, que abastaria de finals dels anys 70 fins el 1991, i on EEUU observa que definitivament és superior dels soviètics i per tant veuen que no han de jugar a la distensió. És una nova guerra freda molt retòrica, que al contrari de la primera guerra freda no es veu possibilitat de conflicte i d’inexistència de diàleg.
Tot i aquesta divisió de M. Nouschi, els diferents autors matisen de manera diversa les fases de la guerra Freda, com es el cas de Stephanson situa la fi de la fase de ‘’Guerra Freda’’ al final de la fase de ‘’Coexistència pacífica’’.
 Les interpretacions de la Guerra Freda Els historiadors han discutit: - La força responsable de l’afirmació de l’enfrontament.
- Les intencions geoestratègiques de les dues principals potències.
- La responsabilitat en la carrera d’armaments i les guerres locals.
- El paper de la ideologia i la cultura política.
- La influència de poders ‘’petits’’ i la força real de les ‘’superpotències’’.
Trobem diversos corrents interpretatius durant la Guerra Freda:  ORTODOX: la visió ortodoxa dels EEUU retreia l’origen de l’enfrontament a l’URSS i retratava aquesta com a expansionista i motivada (casi cegada) ideològicament per l’enfrontament entre el capitalisme i el comunisme. És una interpretació que s’estableix sobretot durant els inicis del a Guerra Freda on no hi ha diàleg i existeix el perill de conflicte armat. El paper dels EEUU s’establia com a protector del món de l’expansió imperialista de la URSS, a partir d’una política de contenció.
La contrapartida soviètica donava una visió semblant dels EEUU, però sent aquests últims els expansionistes i els soviètics els que havien de protegir el món.
 REALISTA: Els realistes van admetre que l’actuació dels EEUU no era innocent, però la consideraven necessària perquè l’interès nacional era prioritari.
 REVISIONISTA: Als anys 60, els revisionistes denunciaren l’expansionisme dels EEUU i interpreten la política exterior de l’URSS com a més oportunista i pragmàtica. La crítica cap a les democràcies occidentals és molt més gran, ja que trobem els inicis de la crisi econòmica, i també és l’època de la Guerra de Vietnam (1958-1975) on els EEUU intervé directament, fet que influí les interpretacions revisionistes. Historiadors com Stephanson s’han reafirmat en els plantejaments revisionistes.
 POST-REVISIONISTA: En resposta als arguments revisionistes, trobem els post revisionistes que sostingueren que allò que motivà els conflictes fou un veritable enfrontament entre dues potències. Les actuacions dels EEUU estaven justificades perquè, estiguessin on no justificades les polítiques expansionistes soviètiques, la visió dels EEUU era que si que eren una amenaça.
 La Guerra Freda després de la seva fi Els neo-ortodoxes es reafirmen en les ambicions soviètiques i en els avantatges de l’actuació dels EEUU. Per a crítics com Hobsbawm, el perill d’una ‘’guerra calenta’’ era més virtual que no real. Interpretacions recents han vist la Guerra Freda com una ‘’nova’’ rivalitat entre ‘’imperis’’. Disposem encara de poques recerques significatives sobre l’òptica soviètica de la Guerra. Investigacions recents han parlat del paradigma de ‘’revolucionari-imperial’’ estalinista, però també de manca de pla global i d’oportunisme. Kershaw ha subratllat els beneficis de la ‘’pau’’ de la Guerra Freda a Europa occidental.
Per a Veiga, Duarte i Ucelay-Da Cal, més que no de ‘’guerra virtual’’ caldria parlar de ‘’pau simulada’’ per l’egocentrisme euroamericà. És la volta de l’argument de Hobsbawm, destapant la hipocresia del propi concepte de Guerra Freda, on trobem tota una sèrie de conflictes que en la suma porta tants morts com la Segona Guerra Mundial, però occident es mostrava com a garantia de la pau. Tony Judt ha reivindicat el vincle de la Guerra Freda amb els problemes de la nostra societat. Subratlla que no podem interpretar els problemes de la postguerra freda, del món actual, sense tenir en compte els problemes sorgits i no resols durant la Guerra Freda, com es l’11 de setembre del 2001.
1.3 Les conseqüències polítiques de la pau  La preponderància soviètica en la delimitació del mapa mundial de postguerra Els aliats encara amb la guerra en marxa van prenent decisions sobre com serien les condicions de pau en diverses conferències. Per exemple, a la Conferència de Casablanca (2/1943), els aliats acordaren la rendició sense condicions dels enemics, i a les Conferències de Moscou (10/1943), Teheran (11-12/1943) i Quebec (8/1944) es prengueren decisions sobre el futur d’Alemanya, decidint dividir-se la supervisió del país d’Alemanya entre Gran Bretanya, França, EEUU i la URSS (tot i que França no estava lluitant perquè estava ocupada pels Alemanys). La capital, Berlin, tot i estar en zona controlada per la URSS, també es dividia en 4 parts. En el transcurs de les conferències es decideix modificar el mapa de Polònia de manera provisional, que abans de la guerra era territori alemany, ja que URSS havia ocupat part d’aquella alemanya oriental durant la guerra. Als anys 1990, Polònia esta reticent al tractat de pau amb Alemanya, perquè pensaven que els hi tornarien a canviar les fronteres, però s’estableix que les fronteres d’Alemanya no és modificarien mai més.
A les conferències un punt d’intenció era Alemanya, i l’altre era Japó. A la Conferència del Caire (11/1943), es decidí expropiar al Japó tots els territoris ocupats. La última conferència important abans de la guerra és la Conferència de Ialta (2/1945), on Stalin proposà una modificació de les fronteres d’Europa oriental en benefici de l’URSS. S’ha de tenir en compte que significava en aquells moments el suport soviètic per guanyar la guerra, per tant es va cedir als desitjos soviètics, com a un plantejament provisionals. Els acords adoptats a les Conferències aliades eren provisionals fins que arribés la fi del conflicte, i es caracteritzaven per la improvisació, més que el càlcul i uns objectius predeterminats. Finalment, a la Conferència de Potsdam (7/1945) s’adoptaren els acords finals sobre les remodelacions del mapa europeu. L’URSS mantingué els territoris que s’havia annexat durant la Guerra. Aquest tema ha sigut motiu de discrepàncies entre historiadors, uns defensant que els aliats van donar molts privilegis a la URSS, mentre que d’altres defensen que era un moment on s’havien de prendre decisions i no es podia perdre el suport de la URSS per guanyar la guerra.
A la Conferència de París (11/1945-7/1946), s’adoptaren acords sobre les reparacions dels vençuts essent l’URSS l’aliat més exigent. Seguit de la URSS, França fou qui va demanar més retribucions de guerra ja que havia estat la que més havia sofert durant el conflicte. Fou també en aquesta conferencia on els es veu la intel·ligència aliada de no establir càstigs de guerra molt durs perquè tornaríem a tenir el mateix problema que es tingué després de la Primera Guerra Mundial.
 La recerca de garanties supranacionals per a la pau La Carta de l’atlàntic (1941) reclamava un sistema de seguretat general permanent, sortint formulada la idea inicial del que després serà les Nacions Unides. Aquesta carta és important perquè es suggeria el desarmament dels països i també es proposava no canviar cap frontera sense demanar a la població, així com el tipus de govern que volien. Cap de les dos coses foren respectades. En aquesta carta veiem la intenció d’establir estats del benestar que asseguressin una vida digna als ciutadans, com a mesura per prevenir el malestar que porta a la guerra. La idea de que la pau no sols depèn de que no es faci guerra sinó també d’assegurar una mínim de condicions.
L’operativitat de l’ONU ha estat (i és) objecte de controvèrsia. La decisió de en quin moment una guerra pot arribar a ser legítima esta reservada al Consell de Seguretat de les Nacions Unides (format pels que tenen bomba atòmica, EEUU, GB, Xina, URSS i França que han de prendre les decisions al unànime per tal de que siguin vàlides). L’imperatiu de reformar l’ONU encara no s’ha realitzat, ja que tenia com a finalitat garantir la pau i evitar noves guerres.
Les estimacions de persones desplaçades després de la Segona Guerra Mundial oscil·len entre onze i vint milions. Els aliats pacten que totes les persones mobilitzades serien tornades als seus països segons la seva nacionalitat, tot i que molts no volien això. El setembre de 1944 vivien 7.8847.000 estrangers a Alemanya – la majoria contra la seva voluntat – que representaven el 21% de la mà d’obra del país. Per exemple, els polonesos que havien estat treballant forçadament a Alemanya foren alliberats però sabien que Polònia estava a mans de la URSS. Hi ha molts casos com els presoners russos que eren considerats traïdors pel seu país i que per tant van ser alliberats per anar a camps de treball a la URSS. Milions de persones van fugir de l’Exèrcit Roig a l’Europa de l’Est. El retorna va ser particularment traumàtic pels jueus, que sovint no van ser ben rebuts.
En el context de la guerra es fan previsions de com s’ha de fer per retornar totes aquestes persones i, sobretot amb pressupost dels EEUU, es crea l’UNRRA, amb l’objectiu d’assistir les víctimes de guerra en els territoris ocupats, amb Herbert Lehman com a primer director general.
L’UNRRA repatrià més de sis milions de desplaçats. El 1946 hi treballaven unes 25.000 persones, que van treballar importantment amb els 13 milions nens que havien quedat orfes. L’UNRRA proporcionà ajut humanitari en espècies i reconstrucció i rehabilitació d’infraestructures per cobrir les necessitats bàsiques de la població. L’UNRRA actuà també a la Xina, però s’ha denunciat de malversació del seu ajut per part del govern del Kuomintang, ja que la UNRRA no podia supervisar els diners que va oferir. El 1947 les tasques de l’UNRRA van ser assumides per l’Organització Internacional pels Refugiats (IRO), que va ser reemplaçat el 1952 per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (UNHCR).
Els judicis pels crims perpetrats durant la guerra -si bé controvertits- impulsaren el desenvolupament del dret humanitari. Fins després de la fi de la Guerra Freda, no hi havia tribunal internacional, sinó que hi havia un tribunal militar que fou el que va actuar en el procés de Nuremberg. Aquest tribunal no tenia el no podia penar, i sols es tractaven els crims de guerra.
L’avenç del Procés de Nuremberg, fou que es tracten els crims contra la pau (considerant la provocació de guerra en sí mateix un crim) i els crims contra la humanitat (base dels drets humans), a part dels crims de guerra. El Tribunal Internacional de l’Extrem Orient a Tòquio (1946) també tingué elements polèmics, com la concessió d’immunitat a la família imperial. També s’estableix la responsabilitat individual dels actes de cadascun sense quedar-se exempta per molt que s’actuï baix les ordres de l’estat. Però un cop s’acaba la Guerra, surt a la llum l’abast de la col·laboració havia estat immens, i que no es podia castigar a tots ells perquè s’haguessin quedat països sencers sense funcionaris, per exemple. Per tant, la repressió contra els col·laboradors fou intensa en els primers moments, però de duració breu.
 De l’auge de les esquerres al predomini demòcrata cristià en la política europea occidental dels anys 50.
La situació tant econòmica, com política a l’Europa de postguerra era caòtica. En la majoria de països de l’Europa occidental ocupada, després de la Guerra es reivindicaven reformes profundes, però no la revolució, no tan sols els partits més radicals. La resistència es va veure abocada a la dissolució, i es converteix en un mite, sense deixar-la participar en la política de postguerra. La reconstrucció d’Europa es fundà en un oblit de les responsabilitats en el passat immediat.
S’estengué un molt ampli consens que el model política havia de ser la democràcia pluralista, amb participació de diversos partits i agents reconeguts de la pròpia societat, que calia legitimar, deixant fora als partits més radicals. Veiem la idea de que s’ha d’avançar cap als estats del benestar, respectat els drets humans i individuals. No fou fins aleshores que a Itàlia, França i Bèlgica, les dones, per fi, aconseguiren el vot. Tanmateix, ben aviat es tornà als papers de gènere tradicional – fins els anys 70 – difonent altre cop que el model idea de la dona es aquella que no es veu necessitada per anar a treballar i s’ha d’ocupar dels fills i el marit, tot i que no es treu el dret a votar.
El predomini de les coalicions de centre-esquerra en els primers governs de la postguerra a Europa, es crea un gir polític cap a l’esquerra que tindrà un paper important. I durant l’època d’orada, en l’Europa occidental dels anys 50 i primera meitat dels 60, veiem un creixement dels partits democratacristians, amb polítiques socials, respectant el capitalisme, i amb factor de que no havien cooperat amb el feixisme durant la guerra.
El model de la ‘’nova’’ democràcia de postguerra a Europa occidental: 1) Refermament de l’autoritat de l’Estat-nació 2) Supremacia dels parlaments coma institucions indispensables del sistema polític democràtic. Democràcia ‘’consociacional’’, principalment catòlics, socialistes, liberals.
3) Cultura parlamentària on la legitimitat deriva de la voluntat del poble però no es exercida pel poble, ‘’democràcia governada’’, ‘’govern d’experts’’.
4) Democràcia basada en estructures de participació popular limitades i controlades. Cultura de participació ciutadana limitada; s’acaba amb el vot 5) Es recolza en definicions de llibertat individualistes i essencialment negatives desenvolupades per liberals anti-comunistes i propagandes per organitzacions de propaganda de la Guerra Freda.
Les polítiques econòmiques estatals de postguerra s’orienten cap a la planificació. Es nacionalitza sectors claus per tal de controlar-los i perquè la democràcia fos atractiva i funciones calia la planificació. Es veu també el desenvolupament de l’Estat del benestar com un element necessari per tal de que la població no es dividís a causa del malestar.
La contribució del Pla Marshall a la recuperació europea, es molt necessari per tal de difondre la idea de que anem cap a l’Estat de benestar era necessari millorar les condicions de vida de la població ràpidament assegurant que la democràcia funcionava (probablement fou una eina més psicològica imprescindible i no tant econòmica). Veurem després de la guerra l’auge de la classe mitjana a l’Europa occidental de postguerra, que seran els que recolzaran aquesta democràcia cristiana.
El cas d’Itàlia és una mica diferent ja que el partit comunista tindrà gran prestigi. Després de la Guerra, el líder del Partit Comunista Italià Palmiro Togliatti optà perquè el seu partit s’integrés en el sistema parlamentari. El 1947, el PCI – el partit comunista més exitós d’Europa occidental -, tenia molts més afiliats que no els partits comunistes de Polònia o Iugoslàvia. Tot i així, en termes generals serà el democratacristià qui governarà durant tota la Guerra Freda. A Itàlia, el llegat institucional feixista, que havia posat grans sectors de l’economia sota supervisió de l’Estat, es mantingué en la seva majoria intacte després de la Guerra.
A Gran Bretanya, sorprenentment, els laboristes de Clement Attle derrotaren de manera contundent als conservadors de Churchill en les eleccions de 7/1945. Malgrat el prestigi de Churcill, victoriós de la guerra, la població veu necessari establir canvis. L’informe Beveridge serví de fonament per a la construcció del Welfare State britànic – medicina, pensions, ajuts, familiars, jubilació, atur, educació –, la més ambiciosa de l’Europa de postguerra. Les nacionalitzacions – banca, mineria, transport públic, empreses de subministraments públics... –, ocuparen un lloc clau en el programa del govern laborista britànic. En el context de la Guerra de Corea, els conservadors britànics retornaren al govern el 1951 i dominaren tots els governs fins al 1964.
A França, Charles De Gaulle que encarnava el mite resistent (havia lluitat per la resistència), va ser el polític més influent de la Postguerra. Inspirà el gaullisme, que defensa el lideratge internacional de França. A efectes pràctics governarà relativament poc del 1944 al 1046 i del 1958 i 1959. El partit comunista francès també tenia gran força als primers moments de postguerra, sent el més votat en les primeres eleccions celebrades després de la Segona Guerra Mundial. França es un cas especial pels seus governs febles, i també perquè sorgeix el problema amb Algèria que reclamava la descolonització, ja que era un Departament francès, i fou De Gaulle qui va coincidir la independència a Algèria i acabar amb la guerra. A França, es nacionalitzà Air France, el Banc de França, empreses d’assegurances i de subministraments públics, mines, indústries de munició, fabricació d’avions i la Renault. Una cinquena part del capital industrial passà a mans de l’Estat.
Poc després de la derrota a Indoxina, la sagnant Guerra d’Argèlia (1954-1962), portà a França al límit de la guerra civil. La Revolució de maig del 1968 a París expressà l’emergència d’una nova força política a Europa occidental, la ‘’nova esquerra’’.
 Els ‘’radicals anys seixanta’’, les lectures del maig de 1968 i el naixement de la ‘’nova esquerra’’ Es rellevant el canvi generacional que tingué lloc a meitat dels 60’ el percentatge de població que signifiquen els joves és molt important, entrant també a la societat de masses, per tant amb molt més accés a l’educació i a la informació. Aquests joves comencen a veure que les universitats estan saturades i comencen a dubtar si quan surten tindran feina, fent que es comencin a replantejar que el estat de benestar i els drets individuals que els hi assegurava la democràcia no tenia coses a millorar.
La Revolució de Maig del 1968 a París expressà l’emergència d’una nova força política a Europa occidental, la ‘’nova esquerra’’, que es encapçalada pels joves, que reivindicaven coses com la llibertat sexual. Una part molt important es recolza amb idees marxistes, però fent-se una nova lectura perquè a l’hora que critiquen les democràcies occidentals també, gran part important, que el model alternatiu no és la Unió Soviètica, que també és un règim autoritari.
La ‘’nova esquerra’’ reflectia la contestació d’estudiants i intel·lectuals als aspectes repressius del model polític associat al ‘’miracle econòmic’’ i l’estat del benestar’’. Els estudiants se sentien exclosos de la presa de decisions i del poder i es declararen oposició ‘’extraparlamentària'’, traslladant la política al carrer.
La revolució de 1968, no atorgà cap paper de lideratge rellevant a les dones, ni abordà les diferències de gènere, tanmateix, donà impuls a la segona onada del moviment feminista. El maig de 1968 no fou un fet isolat de França, hi hagueren protestes estudiantils a altres llocs del món: Alemanya, EEUU, Itàlia, Mèxic, Praga... A Alemanya, la joventut radical del 1968 denuncià el silenci sobre el passat nazi i la complicitat en aquest d’occident.
Hi ha posicions diferents sobre la interpretació del 68, com una cosa poc sòlida que es va quedar a res, i altres veuen que si marcà, ja que tot i no triomfar al moment, les idees de la nova esquerra va anar assentant-se en la societat, així com els moviments verds (reivindicant els drets i llibertat de l’individu), antinuclearistes, pacífics, del feminisme i llibertat sexual.
...