T8. Transport per floema (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Nutrició i metabolisme vegetal
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 05/04/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

T8. EL TRANSPORT PER FLOEMA El floema realitza la segona via de transport a llarga distància que connecta òrgans productors de matèria orgànica amb els consumidors.
“Descortesament”. Podem obtenir un abultament en la part superior de la lesió de la planta. Aquest abultament és conseqüència de l’acumulació de materials que no es puguin transportar cap avall. Si això passa, la planta mor ja que no pot obtenir matèria orgànica.
L’any 35 es va observar que no només anava de dalt a avall, sinó també, d’avall a dalt, en doble sentit, d’òrgan productor a òrgan consumidor, és a dir, el floema transporta matèria de l’òrgan productor cap a l’òrgan consumidor. És important la bidireccionalitat pel mecanisme que utilitza el floema.
S’han fet altres estudis per conèixer el floema, com marcar substàncies i injectarles per veure la seva distribució, la tècnica dels àfids com el pulgó, aquest s’alimenta únicament del jugo del floema. Té un sensor i per tant, sap on inserir el seu estilete bucal en el floema. El líquid del floema té una fotopressió a l’inserir l’estilete i automàticament el líquid entra dins l’estilet, dins l’àfid.
ESTRUCTURA FUNCIONAL DEL FLOEMA Veiem els elements cribosos que tenen obertures que permeten el flux del sistema i no atapeir-lo, que són separacions entre les diferents cèl·lules, que són les plaques criboses. Trobem les cèl·lules parenquimàtiques que acompanyen al tub cribós. Hi ha nombroses connexions entre els elements cribosos i les cèl·lules parenquimàtiques.
Es va discutir sobre les imatges on es veuen les plaques criboses que estan plenes d’una massa electrodensa anomenada proteïna P. Es deia que si els porus estan obstruïts per una proteïna, el transport passiu és impossible i en canvi, altra gent deia que no hi havia obstrucció en el flux de pressió en el floema.
TRANSPORT EN EL FLOEMA Via floema es transporten els productes de la fotosíntesi, els sucres. La sacarosa consta de dues molècules, una fructosa i una glucosa. No és el producte primari de la fotosíntesi, sinó que són les trioses que a partir d’aquestes es formen tots els altres sucres. Es transporta via floema majoritàriament sacarosa. Hi ha altres sucres que poden aparèixer; com la rafinosa (consta de glucosa, fructosa, galactosa), verbascosa, la estaquiosa, melobiosa.... també es transporten altres components.
La sacarosa composa el major compost del flux del floema però també hi ha proteïnes, aminoàcids, cetoàcids i bastants fosfats. No hi ha nitrat i hi ha molt poc calci, ja que si hi ha molt calci i molt fosfat formaria fosfat calci que és insoluble i precipitaria. Hi ha bastant ATP i té un pH alcalí, per sobre de 8, un potencial osmòtic molt baix (-14,2 bars) perquè hi ha molta sacarosa i la viscositat és elevada.
MOVIMENT DEL LÍQUID VISCÓS PEL FLOEMA Com es mou el líquid viscós carregat de sucres a través del floema? Hipòtesis del flux de pressió de Münch, que es basa en el potencial osmòtic baix que té el floema. Si tenim una membrana semipermeable que deixa passar aigua però no sacarosa, que està connectat un tub amb un altre i que està submergit en aigua, com tenim una alta concentració de sucres i un potencial hídric molt negatiu, l’aigua tendeix a entrar a l’interior provocant una pressió arrastrant la sacarosa cap a l’altre recipient, el B. Això passarà fins que s’igualin les concentracions. Si s’augmenta la concentració de sucres en el B i disminuïm el de l’A, el transport seria al revés. Per tant, considerem que el flux, a través del floema, sempre es produeix des d’un òrgan productor de sucre cap a un òrgan consumidor. Per exemple, les arrels consumeixen sucres per la seva respiració i constantment formar ATP per les seves funcions vitals. En les arrels aquest sucre és constantment eliminat del sistema. Per tant, tenim que hi ha un sistema que sintetitza sacarosa, i quan entra aigua, arrastra aquesta sacarosa cap aquells òrgans amb una baixa concentració de sucres. L’aigua va a favor de gradient de potencial hídric des de les fulles fins les arrels. Si una planta deixa de sintetitzar, el flux es pararia.
Trobem un problema en el procés passiu a favor de gradient, que és el consum o gasto energètic que comporta aquest favor de gradient. En el cloroplasts es sintetitzen les trioses, després sacaroses i aquestes van via simplast fins les cèl·lules acompanyants i es carrega a la cèl·lula acompanyant en contra de gradient, ja que l’acompanyant està carregada de sacarosa. Per això necessitem un gradient de protons per una ATPasa, que porta protons des de la cèl·lula acompanyant cap a fora per hidròlisi de l’ATP. D’aquí la sacarosa passa a les cèl·lules criboses (torna a entrar al simplast) i l’entrada d’aigua arrastra la sacarosa. Llavors, la sacarosa surt a favor de gradient cap a l’apoplast, i aquí en la paret cel·lular que es consumeix sacarosa trobem una invertasa, que trenca la molècula de sacarosa a fructosa i glucosa, que aquestes dues són carregades al citoplasma de la cèl·lula de l’òrgan consumidor i dintre del citoplasma d’aquest òrgan consumidor es torna a formar la sacarosa.
Resum: Tenim un tub en el qual es produeix un flux a favor de gradient però a l’extrem productor hi ha un procés actiu de formació d’excés de sucres i en l’extrem consumidor hi ha un invertidor que trenca la molècula, i els seus productes seran enviats per utilitzar-los d’immediat o de reserva. Això manté aquest flux de pressió sempre que no s’aturi el mecanisme.
FLUX EN EL FLOEMA El flux en el floema depèn de la diferència de pressió que es generi entre el productor i el consumidor. Es dóna una pressió més baixa en el consumidor.
Ffloema = Pfont – Psumidero / Rfloema Aquesta càrrega no està en un sol punt del floema, sinó que ocórrer al llarg de tot el floema sempre que estigui present un flux suficient de sacarosa, és a dir, hi ha un circuit constant. No tota molècula que entra des d’un òrgan productor sempre té un flux.
Si la placa cribosa oposa molta resistència en algun punt, els sucres poden sortir a l’apoplast i poden tornar a carregar-se al simplast un cop aquesta barrera pugui ser superada. Aquest flux de desviament és relativament petit en comparació amb el que passa realment.
...