Història tema 3 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

CULLA - DE MATRÍCULA

Vista previa del texto

17/02/2017 – TEMA 3: LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM I LA LABORIOSA REVOLUCIÓ LIBERAL De la meitat del segle XVIII ençà, les dues rodes de l’economia catalana moderna són la indústria tèxtil i el comerç d’indianes i de derivats de vins i alcohols. Aquesta economia resulta absolutament dependent d’Amèrica, ja que de les colònies espanyoles d’Amèrica en procedeix la primera matèria: el cotó. A Amèrica hi ha mercat de tèxtil i de vins. Aquest model econòmic és molt vulnerable a qualsevol factor que amenaci el flux comercial (comerç marítim a través de l’Atlàntic).  l’Armada de la Gran Bretanya, la Royal Lady, és la més potent del món. Domina les aigües de l’Atlàntic. Ho capturaven tot. La circulació de vaixells catalans i espanyols a través de l’Atlàntic queda amenaçadíssima i, alguns cops, interrompuda del tot. En una guerra en la qual la Gran Bretanya formi part dels enemics  la monarquia dels Borbons i la britànica estan en guerra (aquests períodes on l’armada britànica posa dificultats en el comerç entre Espanya i Amèrica són freqüents i abundants).
L’eix principal en el qual gira la monarquia borbònica espanyola del segle XVIII és aliar-se amb els parents francesos i entrar en conflicte amb l’adversari britànic. Aquesta política exterior de la monarquia espanyola es formalitza, es concreta en 3 tractats diplomàtics entre París i Madrid: Los Pactos de Família. Són aliances entre els Borbons espanyols i els monarques francesos. Aquests 3 tractats ocorren els anys 1733, 1743 i 1761.
Aquesta política exterior de Felip V i dels seus successors resulta francament prejudicial per a Espanya, ja que això provoca moltes guerres amb els britànics. La gent tendia a culpar d’aquesta política, no tant als reis espanyols, sinó als francesos. De manera que aquesta política exterior, molt perjudicial pels interessos catalans, a Catalunya no fa més que reforçar un sentiment que ja venia de l’Edat Mitjana: el sentiment antifrancès. L’explicació és senzillíssima: conflictes amb el veí. Des de l’edat mitjana hi havia hagut guerres i successions. Per exemple, la caiguda de Barcelona l’any 1714 s’havia fet també gràcies a una tropa francesa que hi era present. En aquest panorama, l’esclat de la revolució francesa, l’any 1789, resulta ser una gran notícia pels catalans. Posen Felip XVI sota la guillotina. Això trenca momentàniament l’aliança París-Madrid. La resposta immediata de la república espanyola és declarar la guerra a França. En aquest moment, Anglaterra passa de ser enemic d’Espanya a ser aliat. La monarquia espanyola de Carles III declara la guerra. Aquesta durarà dos anys i escatx i es desenvoluparà principalment a la frontera catalana. Els llibres d’història en diuen la Guerra de la Convenció. A Catalunya en aquell moment la gent entusiasmada va anomenar-la la Guerra Gran.
L’alegria dura poc a casa del pobre, la Guerra Gran, a més de no ser gran, va ser curta. França i Espanya van firmar la pau de Basilea l’any 1795. El 1796 la política espanyola va tornar als esquemes del s.XVIII: aliats amb França i enfrontats amb la Gran Bretanya. Tot i que a França no hi havia Borbons, hi havia Napoleó Bonaparte, un general, i això va fer que es tornés als pactes de família, però sense família. Altre cop, unes conseqüències molt negatives pels interessos econòmics espanyols i catalans.
1796-1808: el 1808 esclata la Guerra de la Independència. El 1803 és l’únic any que Espanya no està en guerra contra els britànics (entenent Espanya com a remolc de França). Durant tots aquest anys el comerç Espanya – Amèrica pràcticament desapareix, perquè els vaixells no aconseguien arribar a port.
Napoleó és la gran potència de l’Europa continental. A Catalunya aquesta situació es tradueix en una fortíssima guerra econòmica. Segueix creixent el sentiment anitfrancès i també el malestar i l’hostilitat contra el sistema polític espanyol. Els governants espanyols que apliquen la política desastrosa són Carles IV i qui governa en nom del rei, que és un aristòcrata: Manuel Godoy. Això és el context, el marc en el qual s’ha d’inserir l’explosió de violència de 1908 (inclou el 2 de Mayo madrileny i totes aquestes coses).
El desencadenant d’aquesta explosió de violència és l’entrada al territori espanyol de milers de francesos, ja que fent un pas més entre l’aliança francesa - espanyola, Godoy ha pactat amb els francesos que les tropes franceses entraran a Espanya i, juntament amb l’exercit espanyol, aniran a les fronteres de Portugal a conquerir. Això encara incrementa més el sentiment antifrancès. La gent sent que els francesos són els culpables de què no puguin menjar, etc. Això comença a provocar conflictes entre paisans i militants francesos.
2 de Mayo a Madrid: culminació d’aquests enfrontaments. Les tropes franceses passen de ser aliats a ser enemics. Aquest esclat obre les portes d’una guerra que durarà 6 anys, del 1808 al 1814  la Guerra del Francès. En les motivacions d’aquesta guerra s’hi barregen: un arrebato de patriotisme espanyol i la sensació que els francesos eren els culpables de què l’economia anés fatal. Sentiment patriòtic + defensa de materials. L’explosió contra els francesos i contra la política espanyola (que ha convidat als francesos) l’any 1808, es posa en dubte l’Antic Règim (el sistema absolutista) que, prescindint dels interessos del país, fa temps que aplica una política desastrosa.
Per altra banda, durant el 2 de Mayo, hi ha un embolic familiar en el si de la família espanyola: Fernando, veient el panorama, el príncep d’Astúries s’autoproclama nou rei  Ferran VII / Fernando VII. Godoy i el rei es posen en contacte amb Napoleó per dir-li que el seu fill s’havia autoproclamat. Per la seva banda, Ferran VII també s’hi posa en contacte perquè el reconegui com a rei. Napoleó els diu que vinguin, que en parlaran a França. Allà els convenç o els coacciona perquè tan el pare com el fill renunciïn a la corona d’Espanya, fet que es coneix com les Abdicacions de Bayona. Napoleó es queda la corona espanyola i la posa en mans d’algú de la seva confiança. Qui? El seu germà gran  Josep de Bonaparte.
En aquella època, la monarquia absoluta deia que els reis són reis per la gràcia de Déu.
Després de Bayona, es destrueix la legitimitat de la monarquia absoluta: Bayona trenca aquesta dinàmica i la immensa majoria dels espanyols pensen que Bonaparte no és el seu rei en absolut i no el reconeixen com a rei. Els Borbons es queden a França els 6 anys següents, tot i que els espanyols no reconeguin el rei Bonaparte. Tot plegat suposa un buit de legitimitat. La piràmide de la monarquia absolutista queda decapitada, ja que en desapareix el seu vèrtex: el rei = col·lapse.
Les idees que hi ha darrere la Revolució Francesa (parlamentarisme, il·lustració, enciclopèdia, etc.) havien arribat a Espanya però en petita escala. Aquesta gent, van caçar al vol l’oportunitat creada pel col·lapse del sistema absolutista per prendre la iniciativa política. Aquesta minoria va decidir que es nomenava una regència, formada per aristòcrates, eclesiàstics i tal. Aquesta es va haver de refugiar a la ciutat de Cadis. Van convocar unes Corts  acte revolucionari. Les Corts de Cadis, no serien unes corts com les que hi havia hagut, les corts tradicionals (estaven dividides en tres estaments, els diputats del clero, els diputats de la noblesa i els representants dels pobles i les ciutats, que no eren ni aristòcrates ni eclesiàstics). Des de Cadis van aclarir que reunirien representants de territoris. Això ja era una significativa revolució – trencava amb la lògica de l’absolutisme.
El país estava en guerra, però tot i així, van anar arribant persones dient que eren representants de cada regió d’Espanya. El lloc físic de la reunió d’aquestes corts va ser Cadis perquè les tropes de Napoleó havien ocupat tot Andalusia, però Cadis, en aquell moment, era una ciutat fortificada construïda sobre una illa, la Isla de León, col·locada en mig d’una espectacular badia. Per això es van refugiar a Cadis. L’armada britànica estava aliada amb els espanyols per lluitar contra napoleó. Quan els francesos volien atacar Cadis, la marina britànica els obligava a recular.
Durant tot el segle XVIII, Cadis havia sigut el port únic i principal del comerç espanyol amb Amèrica. Era una ciutat plena d’estrangers. Cadis era la ciutat més cosmopolita de tot Espanya, la més penetrada per les noves idees. Les noves idees que circulaven per Europa havien fet més forat a Cadis que a qualsevol altre lloc. Si les Corts s’haguessin reunit a algun altre lloc, segurament la seva obra no hauria tingut res a veure amb el que va ser a Cadis, ja que aquesta ciutat tenia un microclima polític que la convertia en el reducte de les idees noves a Espanya.
El 19 de març de 1812  LA PEPA perquè era sant Josep. La constitució es va constituir a Cadis. La sobirania nacional residia en les Cortes. Per l’excepcionalitat de l’ambient de Cadis en l’Espanya d’aquella època, les idees que impregnen la Constitució de Cadis seguien sent molt i molt minoritàries. La immensa majoria dels ciutadans espanyols que lluitaven a les muntanyes en forma de guerrilles en contra dels de Napoleó, ni tan sols eren coneixedors del que passava a Cadis. I, encara que ho haguessin sabut, s’hi haurien cagat, ja que aquella gent, dominada per les idees de l’Església, lluitaven per retornar als bons vells temps, quan hi havia un bon rei absolut que governava inspirat per Déu i ja està. Les idees de la ideologia liberal de Cadis i el tarannà de la gent que lluitava per les muntanyes era un divorci. Marx va escriure a mitjans del s.XIX: “A Cadis hi havia les idees sense elecció i, a les muntanyes, l’elecció sense les idees”.
La millor prova de tot això va ser que quan la guerra va acabar, Ferran VII, el qual havia estat instal·lat en un castell francès vivint a cost de rei i enviant-li cartes a Napoleó felicitantlo per les seves victòries a Espanya, quan va veure que Napoleó estava derrotat, va voler tornar a Espanya a governar i va dir als espanyols que havia estat presoner a França durant aquests anys. Al tornar a Espanya, era coneixedor de les Corts, però no sabia la seva força.
Les Cortes s’havien traslladat a Madrid, de manera que ell es va quedar a València. La reacció de la gent, el poble analfabet, estaven a favor del rei, de manera que ell no tenia por. La gent cridava “viva las cadenas” = visca l’absolutisme. La massa popular no havia entès l’obra de les Corts de Cadis. Davant d’aquest panorama, Ferran VII va organitzar un cop d’estat. Va derogar la Constitució i va destituir les corts. Aquesta restauració de l’absolutisme va tenir l’aplaudiment entusiasta de la gran majoria de la població. La font d’informació d’aquesta gent era el capellà dels diumenges.
CATALUNYA A PARTIR DE 1814. El retorn del rei va ser igual de ben acollit que a la resta de l’Estat. A mesura que van anar passant un any o dos, els sectors més dinàmics i més moderns de la societat catalana, els comerciants, els que s’havien beneficiat del comerç amb Amèrica, els grups populars urbans – els teixidors, els filadors... tots aquests es van adonar que sota l’absolutisme de Ferran VII no tenien futur. La revolució industrial catalana que havia començat a mitjans del segle 18 no era incompatible amb la monarquia, però ara encara menys, ja que a partir de 1815 les colònies espanyoles a Amèrica havien aprofitat per tocar el dos. Espanya no estava en condicions de reconquerir aquests territoris. La hisenda espanyola era desastrosa en aquell moment. Sense calers, com es podia enviar a conquerir les colònies? No es podia.
Amb la pèrdua de les colònies americanes, la peça clau del negoci català del s.XVIII, la fabricació d’indianes i comerç, desapareixia. Per a què la indústria funcioni li cal un mercat.
La segona meitat del s.XVIII havien sigut les possessions americanes. Ara, si volia revifar, necessitava un mercat. On? Només es podia trobar un mercat de recanvi per a la indústria catalana a l’interior d’Espanya. El problema principal que hi havia era que mentre a Espanya hi hagués un sistema absolutista, aquest mercat espanyol no existiria. Per què? Perquè el sistema absolutista condemnava a la immensa població de l’Espanya rural a viure en el llindar de la pobresa (si podien fer dos àpats al dia era un èxit). Aquesta gent, que eren milions, no podien comprar teixits catalans, això estava completament fora del seu abast.
Es necessitaven uns canvis estructurals per assolir un mínim nivell de consum. Els canvis estructurals necessaris per a què això funcionés, eren incompatibles amb l’absolutista. Calia fer una desamortització. Tots els ingressos dels camps i de la terra, anaven a l’Església. Si no s’expropiava a l’Església d’aquesta riquesa agrària, sense això no hi hauria mercat espanyol per a la indústria catalana. Una desamortització era inimaginable amb l’absolutisme (els liberals sí que hi estaven a favor). Al llarg dels anys 1815-19, aquests grups socials catalans pensen que ells no tenen futur. Les fàbriques i els telers no podran reprendre l’activitat econòmica.
1814-1820  es manté l’absolutisme. L’economia catalana moderna està paralitzada. No existeix un mercat espanyol. Arriben al a conclusió que HAN D’APOSTAR PEL LIBERALISME.
A Barcelona, al llarg del 1815 i així, membres de la burgesia intenten revolucions liberals, que fracassen.
1820  l’absolutisme cau com a conseqüència d’un aixecament militar. L’absolutisme cau per la misèria i la manca de recursos econòmics de l’Estat. Els oficials de l’exèrcit no cobren, per tant, no volen jugar-se a la vida a l’exèrcit.
1820 – 1823  TRIENNI LIBERAL. Es restaura la vigència de la Constitució de Cadis i es convoquen unes Corts. Hi ha uns governs liberals inestables que topen amb uns sectors molt grans de l’Espanya rural, els capellans profanen en contra dels liberals. A les zones rurals d’Espanya hi ha petites guerrilles absolutistes per acabar amb els liberals, però el que posarà fi al trienni liberal és la intervenció militar estrangera.  L’any 1815 s’havia celebrat una cimera diplomàtica europea, el congrés de Viena, per reordenar Europa després de Napoleó. El triomf de l’ordre absolutista a Europa (perquè excepte Gran Bretanya tot són règims absolutistes) es vol mantenir. Aquesta organització crea la Santa Aliança, un pacte politicomilitar per ajudar-se mútuament en cas que en algun dels països hi esclati una revolució liberal, per ajudar-se entre monarques. A Espanya, quan el règim liberal s’hi instaura, Ferran VII demana ajuda i, el 1822, la Santa Aliança pacta a Verona (Itàlia) que França, el veí, col·labori amb Espanya per ajudar el monarca a restablir l’absolutisme.
Aquest exèrcit d’intervenció francès són els 100.000 “Fills de Sant Lluís” (que eren 80.000).
La operació militar va durar uns mesos. Els liberals van ser derrotats i Ferran VII va recuperar el govern absolut.
1823-1833  Última època del regnat de Ferran VII – Dècada Ominosa. (Ominosa vol dir vergonyosa, nom que li van posar els liberals). La pèrdua de les colònies és total, només queden Cuba i Puerto Rico. La situació dels interessos catalans és inclús pitjor que abans. La situació econòmica del país a Espanya és dramàtica, tant que fins i tot Ferran VII va acabar per acceptar que s’havia de fer alguna reforma sufocar una mica l’asfixia econòmica per la que passava Espanya. El rei accepta que hi hagi un ministre una mica menys ruc que els altres per a gestionar (1830). Això va provocar una profunda escissió entre una minoria liberal, els obrers i la burgesia, i una altra minoria ultra absolutista (formada sobretot pel baix clero, la petita noblesa, la pagesia més antiga i més tradicional, que rebutjava qualsevol canvi perquè els feia por). Aquesta última comença a pensar que Ferran VII s’està deixant influenciar pels liberals i els està traint. Com a resultat, hi ha algun aixecament a Barcelona.
Sobre això se superposa un embolic dinàstic: CARLES IV – MARIA LLUÏSA DE PARMA FERRAN VII Carlos Maria Isidro Té 1,2,3 i 4 dones.
La quarta, Maria Cristina de Borbó, el 1830, el quart matrimoni del rei sí que té descendència, i neix una nena: ISABEL. També neix una segona nena, la infanta Maria Lluïsa Fernanda.
A la monarquia espanyola una dona no pot regnar. Quan el rei es morís, l’hereu hauria d’haver sigut el germà petit de Ferran, ja que les dones no podien ser reines. El germà de Ferran és el Carlos Maria Isidro. Quan els Borbons havien arribat a Espanya el 1700, havien portat de França la Llei Sàlica que excloïa les dones de la corona. Si les podien aplicar o no suposava un embolic legal, si això valia a Espanya o no, si els Borbons podien aplicar la llei francesa aquí. Aquest conflicte dinàstic se superposa sobre la minoria ultra absolutista i la minoria liberal. La minoria liberal preferia la seva filla, ja que preveien que el rei, malalt, es moriria al cap de poc temps i això donaria marge als liberals a acabar amb tot plegat, ja que Isabel era tot just una menor d’edat. El petit grup d’extrema dreta absolutista, preferien a Carlos. Aquest embolic successori es va transformar en un conflicte sociopolític: liberals contra carlins o carlistes. Paradoxalment, el rei Ferran VII, que prèviament havia enviat a tants liberals a la forca, es va veure forçat per les circumstàncies: ell volia que el succeís la seva filla, però es va veure forçat a prendre mesures que contradeien tot el seu pensament per assegurar-se que quan ell faltés, la seva filla fos la nova reina d’Espanya. Isabel tenia 3 anys quan va morir el seu pare l’any 1833. Això va provocar la primera guerra carlina fins el 1840. (Perquè fent això donava l’oportunitat als liberals, però volia que fos Isabel la reina i no el seu germà).
EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ A CATALUNYA AL LLARG DEL SEGLE XIX Al llarg del s.XVIII la població de Catalunya s’havia doblat. Al s.XIX es torna a doblar – 1.965.000, quasi 2 milions de persones. Durant els segles XVIII i XIX es manifesta una tendència interessant pel que fa a la distribució geogràfica del país – existència de dues Catalunyes – la Catalunya de les comarques del litoral i el prelitoral (Vallès occidental, maresme, etc.). creixen molt, dupliquen o tripliquen la població. En les comarques més interiors, Pirineu, Prepirineu, interior de Tarragona, la població no es dobla ni de lluny. Això no s’explica per natalitats molt desiguals, ja que a tot arreu la natalitat és elevada. A la Catalunya del segle XIX encara gairebé tot el creixement aquest és endogen (sense immigració exterior). Al llarg del segle i per raons lligades a l’economia, centenars de milers de persones de les comarques amb menys expectatives per a la gent jove, es traslladen a les zones litorals. Això és el que explica el creixement de creixement desigual, no les taxes de natalitat. Aquest intens creixement demogràfic del XIX tampoc es distribueix de manera homogènia en el temps. Al començament és molt acusat, però després el ritme del creixement afluixa. De fet, Catalunya és un dels primers països d’Europa, potser el segon darrere França on a finals del segle XIX, la gent es comença a comportar de manera diferent; comença una restricció voluntària de la natalitat. Els matrimonis volen tenir menys fills. Com que això al llarg del segle XX no fa més que accentuar-se, la població del segle XX hauria quedat estancada en els 2 milions fins avui. Com creix? Gràcies a la immigració. Atrets per la mà d’obra de la construcció de la zona de l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. Aquests immigrants venen de territoris veïns, Aragó i comarques del nord del País Valencià. Fins el 1900, aquesta onada, que és una xifra petita comparada amb les immigracions del segle XX, una part d’aquesta immigració ve de territoris on el català és la llengua autòctona. Una part de les comarques de la franja també són catalanes. Aquestes persones salten del món urbà al món rural.
Procés d’urbanització de la societat catalana. Totes les societats creixen molt. El màxim exponent d’aquest procés d’urbanització és Barcelona. El creixement de Barcelona és espectacular durant el s.XIX. Es passa de 35.000 habitants a 125.000 al segle XVIII. Els primers 25 anys del segle XIX, la indústria catalana és desastrosa. Barcelona perd habitants, en té 100.000. La demografia és un indicador molt precís sobre la dinàmica econòmica.
L’any 1900 en tenia 553.000 – la població havia crescut en un 550%. Una ciutat que en 75 anys multiplica la seva població en 5,5 = canvis i transformació de la ciutat.
LA MURALLA: Durant el s.XVIII Barcelona era una ciutat emmurallada, ja que l’any 1717, poc després del final de la guerra de successió, Felip V constitueix una muralla per vigilar Barcelona. L’any 1825, 1826, l’economia de Catalunya comença a recuperar l’alè, quan s’inicia el procés de liberalització política, la ciutat comença a créixer. Atrau a joves de comarques desitjosos de trobar feina. Però, la ciutat segueix emmurallada i, a més a més, la zona de la Ciutadella ha d’estar lliure de cases, ja que ha de permetre la visibilitat de possibles perills. Per tant, no es pot créixer horitzontalment, es creix verticalment. Durant el 1830-1840 s’afegeixen pisos a les cases medievals, perquè els propietaris poden fer-hi diners i, a més a més, així hi ha més cabuda per a la gent que arriba.
1835  desamortització de Bendizával  els convents són liquidats. Fan fora a monjos, frares i tot plegat. Això dóna una mica d’aire a Barcelona, que s’està asfixiant per manca d’espai. Els convents es converteixen en espais públics i magatzems. Per això els mercats tenen nom religiós; Sta. Caterina.
La desamortització proporciona una mica d’aire. Tothom era conscient que només l’enderrocament de les muralles permetria un creixement de la ciutat. “Abajo las murallas”  ho volia tothom (conservadors, progressistes, rics i pobres). Que la ciutat es desenvolupés de manera natural. Aprofitant un breu període de govern d’esquerres a Madrid, el bienni progressista, les autoritats van demanar l’enderrocament de les muralles, que es va produir l’any 1885. La silueta de les muralles ve a ser la Ronda de St. Pere, St. Pau, Universitat, etc.
Un cop enderrocades les muralles, la ciutat pot créixer de manera natural fins les primeres cases dels altres municipis  Gràcia. Aquests terrenys tenen amo  fet crucial: els ajuntaments de l’època podrien haver dit que cada propietari fes el que volgués a l’hora d’urbanitzar. Van dir que no, que no podia ser salvatge. L’ajuntament va convocar un concurs públic de projectes per urbanitzar. 1850. El pla que preval és el d’Ildefons Cerdà, el de l’eixample. Les seves característiques són: la trama reticular, en forma de xarxa; les cases són de la mateixa mida, són octogonals. El fet que les cases fossin iguals va ser important, ja que l’Eixample de Cerdà es singularitza perquè el plànol no planifica una zonificació social de l’Estat. Com que tots els carrers són iguals, no separa entre rics i pobres. L’ajuntament marca el que seran els carrers i les cases. Les primeres cases daten del 1864,65,66. El boom de construcció de l’Eixample són els últims 20 anys del segle XIX i els primers anys del XX.
Cada casa de l’Eixample compta amb un medalló amb l’any de la seva construcció. Cada bloc de cases conté entre els seus habitants les diferents classes socials  CASES: principal: pis amb sostre + alt, per a la burgesia i els propietaris. Vas pujant i vas baixant escala social.
A la sisena o setena planta hi viu el porter. Comprovació: escala de l’eixample: marbre, làmpades de llautó, passamà de llautó, etc. comences a pujar – el marbre desapareix, l’escala era de rajola normal i el passamà de ferro. Anys 60/70/80 la urbanització de la franja central de l’Eixample va avançant. L’Eixample toca a Gràcia, toca a Hostafrancs, a Sants – últims 25 anys del XIX  el nucli urbà de Barcelona toca amb nuclis urbans veïns. Les autoritats municipals barcelonines comencen a fer AGREGACIÓ. Barcelona s’annexiona – tot gestionat des de Madrid – a 6 municipis, que desapareixen i són incorporats a la ciutat: Gràcia, Sants, Les Corts, Sant Andreu, Sant Martí i Sant Gervasi. La vila de Gràcia (els altres només eren pobles) en aquell moment tenia 70.000 habitants. El dia de l’agregació, Barcelona va guanyar 100.000 habitants.
FELIP V – 1817.
1r terç del XIX – la Ciutadella s’havia convertit en una presó política. Bastilla – fortalesa que era símbol de l’opressió. La demanda de fer desaparèixer la Ciutadella és política. Madrid no ho vol. Fins el 1869 no es pot, ja que en aquell moment, que consisteix en el primer tram del sexenni democràtic, hi ha govern progressista. La Ciutadella es desmantella i es converteix en parc. Se salven 3 edificis: Capella, Arsenal (lloc on es guardaven les armes) i Palau del Governador (actual Palau del Parlament des de 1932).
Amb l’agregació la ciutat ja quasi és com l’actual, però més tard s’hi annexiona Horta, Sarrià.
A partir dels anys 30, 40, la desamortització li dóna una empenta. A la Catalunya de 1850, s’hi manté una agricultura de subsistència + vinya. Com que la demanda internacional de vins i alcohols és molt potent, la vinya no para de créixer 400.000 mil hectàrees dedicades a vinya. Comarques senceres que són tot vinya – agricultors, boters, transportistes  viuen una edat Daurada. Ex. Vilafranca del Penedès.
1860  Arriba a França la FIL·LOXERA (fil·loxera vastatrix) a través d’uns productes vinguts d’Amèrica – crec – que és un insecte que liquida tota la seva vinya francesa en 10 anys.
Catalunya incrementa els preus, ja que França era el gran competidor amb el vi. Catalunya incrementa els preus perquè no té competència. L’any 880 la fil·loxera va passar a Catalunya. Es podria haver aturat, però no  si no té vinya mor, és un paràsit. Ho destrueix tot. = catàstrofe colossal: els pagesos se’n van a Amèrica (desens de milers de catalans van cap a Argentina, Mèxic, Cuba). S.XX – reconstrucció de la vinya després d’aquella catàstrofe.
Evolució de la indústria – 1830 (fins llavors la situació política no permetia res). S.XVIII – tèxtil cotoner. És la columna vertebral de la indústria catalana.
...

Tags:
Comprar Previsualizar