Plantes Vasculars. Tema 4 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Plantes Vasculars
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 12/08/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Un sistema de nomenclatura filogenètica és un cos de principis i lleis (convencions nomenclaturals) que governen la pràctica taxonòmica, els components de la qual són unificats per la relació del dogma central del descendent evolutiu.
S’ha desenvolupat un codi nomenclatural filogenètic, anomenat PhyloCode, que encara es considera un treball en progrés.
Altres autors, proposen un mètode de classificació de compromís que inclogui elements tant de la nomenclatura linneana com filogenètica.
TEMA 4: HISTÒRIA DE LA BOTÀNICA A LES TERRES CATALNES A casa nostra al 1497 Pere Benet Mateu redacta la 1ª farmacopea en català, Liber in examen apothecariorum, editada pel seu fill el 1521. Al 1502 es funda la Universitat de València on ja es feien estudis pel coneixement dels vegetals; hi havia una cadira (càtedra) dedicada a la botànica, i va tenir força relleu quan la va ocupar el 1545 Pere Jaume Esteve (Mallorca circa 1500 - València 1556), el qual redacta el primer antecedent d’una flora valenciana: Diccionari de les Herbes i plantes medicinals que es troben en el Regne de València, per bé que actualment no en queda cap còpia.
Al 1560 Joan Plaça ocupa la 1ª càtedra d’herbes i ja hi havia pràctiques de camps i horts simples per cultivar les plantes (el 1r jardí botànic de casa nostra), però mancava un sistema de denominació de les espècies i només es feia servir el nom popular; però els problemes de la inquisició no deixen tenir continuïtat. En canvi a Barcelona comencen els seus treballs la nissaga dels Salvador.
La família d’apotecaris Salvador, o la influència de Tournefort a la botànica catalana P. de Tournefort (1656-1708) descriu 9.000 espècies, 689 gèneres i 22 classes amb un sistema artificial de pocs caràcters. Crea el concepte de gènere i crea un sistema de classificació emprat a molts llocs fins a finals del XVIII, un sistema artificial segons el tipus de corol·la i fa 22 classes.
La col·lecció-museu Salvador consta de: - La biblioteca de 1.097 obres, en 1.343 volums datats entre el 1485 i principis del segle XIX, amb 3 incunables, 202 obres del segle XVI, 462 del segle XVII, 410 del segle XVIII i 20 del segle XIX.
- L'herbari i les col·leccions naturalístiques (l'herbari consta de 3.867 plecs, procedents sobretot de la península Ibèrica) [més animals, minerals, etc.] Josep Salvador i Riera (1690-1761) és el màxim responsable de la configuració de les col·leccions Salvador. Va fer construir estanteries pels llibres, armaris per les col·leccions de drogues i d'animals conservats en alcohol, armaris per les col·leccions minerals, fòssils... (els armaris destaquen especialment per les pintures que decoren les portes, copiades o inspirades en gravats de diferents llibres existents a la biblioteca).
Va enviar molts llibres a enquadernar a Montpeller pel conegut Laget, un dels enquadernadors de més prestigi del segle XVIII, la qual cosa dóna un aire d'unitat a una part important de la biblioteca.
El caràcter particular o privat d'aquesta col·lecció va permetre als seus propietaris conservar llibres d'autors prohibits com Gesner, Servet, Sennert y Fuchs. També conté importants tractats renaixentistes sobre els clàssics grecs i romans i també de Galè, àrabs, Serapión, Mesua y Razae.
Les obres de medecina tenen especial importància a la col·lecció (400 títols), amb 41 sobre cirurgia, 30 sobre materia medica, 11 sobre la pesta, 70 sobre anatomia, 42 de patologia, 72 sobre medicaments i 73 farmacopees. Conté també les obres completes de Robert Boyle, amb la descripció dels seus experiments sobre la composició de la sang; els experiments de Redi sobre la generació espontània; i la primera edició llatina de les cartes de Anthony van Leeuwenhoek a la Royal Society of London, amb la primera descripció de microorganismes.
Barcelona recupera part de la col·lecció del Gabinet Salvador Aquest juliol l'Ajuntament de Barcelona ha adquirit un conjunt de llibres, documentació i objectes que havien format part del Gabinet Salvador, una de les poques col·leccions europees d'història natural dels segles XVII i XVIII, segons ha anunciat aquest dijous el tinent d'alcalde de Cultura del consistori barceloní, Jaume Ciurana. El total de la col·lecció trobada la conformen "al voltant de 500 unitats i més d'un miler de documents", entre els quals es poden trobar des d'ampolletes de vidre fins a reproduccions de fruita amb ceràmica, ha detallat Ciurana.
En roda de premsa, ha mostrat una part dels objectes i documents trobats: minerals, 5 fòssils, 4 'terrae sigillatae' - que són fragments d'argila premsats i assecats al sol -, mapes, cartes que explicaven les vivències de la família Salvador i llibres d'alguns autors com Linné, Tournefort, Boerhaave, Petiver, Commelin, Magnol, Imperato, Colonna, Bauhin i Ray. També es podien preveure cartes que donaven la notícia de la distribució de llibres, plantes, fòssils, minerals i altres objectes que es conserven al museu.
Ciurana ha assegurat que "compten també amb un llistat de llibres i monedes del Gabinet", per la qual cosa així podran comprovar el material guardat i del qual encara no s'ha trobat i obrir noves vies d'estudi sobre la tasca científica que va protagonitzar la saga Salvador.
La família Salvador va contribuir durant tres segles a l'esforç col·lectiu per conèixer i comprendre millor la diversitat de la vida, com l'estudi de moltes plantes peninsulars, baleàriques i catalanes.
Aquesta troballa es complementarà amb la col·lecció que es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona -1.346 volums, un herbari general de més de 4.000 exemplars, peces naturals i nombrosa documentació epistolar- a part de poder documentar el material que ja forma part del Gabinet.
COL·LECCIÓ "EXCEPCIONAL“. Ciurana ha emfatitzat el fet que "normalment aquestes col·leccions acostumen a desaparèixer pel transcurs del temps i, per aquesta raó, aquesta és excepcional i mereix una presentació excepcional".
"A partir d'ara es farà una feina extensa de restauració i en el primer semestre de l'any que ve es podrà donar més informació", ha assegurat l'alcalde. L'Institut Botànic de Barcelona organitzarà l'exposició del Gabinet Salvador que es podrà visitar d'abril a desembre del 2014, un viatge en el temps en els segles XVII i XVIII. Tot i haver romàs quasi inèdita durant tant temps, a partir del 2014, i en el marc dels esdeveniments previstos pel Tricentenari, es buscarà un lloc destacable de la ciutat per a poder exposar permanentment la col·lecció, testimoni de l’auge de la ciència a la Catalunya del segle XVIII i de l’esforç de la família Salvador (i els seus descendents) per tirar endavant amb aquest abundant patrimoni científic.
La guerra de successió espanyola, seguit de la guerra civil, va provocar la dispersió dels deixebles de la família Salvador. Alguns van a Madrid i són Linneans, quan Europa els botànics ja només feien servir sistemes de classificació naturals.
LA BOTÀNICA CATALANA ALS SEGLES XIX I XX. Els botànics més importants a les terres catalanes JF Bahí (Blanes, 1775 – BCN 1841), professor a la Junta de Comerç té 2 deixebles: F. Barceló (a les Illes) que té un deixeble també a les Illes (JJ. Rodríguez Femenias) i AC Costa (Barcelona).
Al 1837 es crea la Universitat de Barcelona. Al 1842 es suspenen les oposicions davant de Colmeiro. Al 1845 ocupa la càtedra botànica a la Universitat de Barcelona, i al 1847 obté la càtedra botànica de BCN: escola catalana moderna de botànica.
Colmeiro és un botànic gallec que no volia venir a Barcelona. Primer botànica espanyol a presentar una comunicació a un congrés. Botànic que no va fer treball de camp, sinó de laboratori, revisant l’herbari Salvador.
Costa crea l’escola catalana moderna de botànica, i els seus deixebles fan moltes troballes i de seguida la seva flora queda superada.
A Barcelona es realitzen nombrosos treballs particulars fora de la universitat: Codina, Llenas i Navàs. Al País Valencià Carles Pau col·labora amb Cadevall i Pius Font i Quer. Al 1899 es funda la institució Catalana d’Història Natural (ICHN). Al 1906 l’ajuntament de Barcelona crea el Museu de Ciències Naturals i al 1907 la Diputació de Barcelona crea l’Institut d’Estudis Catalans (I.E.C.) i al 1911 recolza la redacció de la Flora de Catalunya de Cadevall.
La botànica Catalana és liderada per Pius Font i Quer. A Barcelona al 1917, la ICHN s’integra a l’I.E.C. Font i Quer ocupa la càtedra interina de la Facultat de Farmàcia de Barcelona. Al 1922, Font i Quer perd les oposicions a aquesta càtedra davant de Cayetano Cortés Latorre (n’és president M. Rivas). Al 1926, va al Marroc (al 1925 havia començat la dictadura de Primo de Ribera). Al 1928, Pau i Cuatrecasa funden la revista Cavanillesia.
Al 1930, Font i Quer és nomenat director del museu de Ciències Naturals de Barcelona i impulsa la creació de l’Institut Botànic. Al 1931, Cuatrecasas guanya la càtedra de botànica descriptiva a la facultat de Farmàcia de Madrid (un cop M. Rivas mor). Al 1933, Font i Quer retorna a la universitat on promociona nombroses activitats i força que Cuatrecasas sigui director del Jardí Botànic de Madrid (1937).
Al 1937, mor Carles Pau i el seu herbari és ara al Jardí Botànic de Montreal, allò que ell mai havia volgut. Finalment al 1939, acaba la guerra i Font i Quer és empresonat, Cuatrecasas exiliat i Pau ja mort.
I a Espanya a la primera part del segle XX, a més de la tasca feta per Font i Quer des de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, la botànica espanyola també es reorganitza a través de la “Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas”, la JAE, creada al 1907, sota l’impuls d’un grup d’intel·lectuals pròxims a la “Institución Libre de la Enseñanza” (ILE), una institució menystinguda pels governs conservadors i més ben dotada econòmicament pels governs liberals, sobretot al 1931, amb la República. Donava beques, feia cursos i promovia reformes institucionals per promoure la recerca en diversos camps, va finançar la construcció de la Estación Biológica Alpina a la serra de Guadarrama (1910-11) on s’hi feien cursos i criticada per Carles Pau perquè deia que només hi podien anar els del Museu.
Així per exemple, davant l’immobilisme del Real Jardín Botànico, les investigacions en botànica promogudes per la JAE es van fer al Museo Nacional de Ciencias Naturales.
Al 1927 canvia aquesta situació i els grups de recerca botànica del Museo passen al Jardín Botánico. Hi treballen Arturo Caballero, Luis Ceballos, Emilio Guinea, Werner Rohtmaler i al 1933 J. Cuatrecasas com encarregat de la secció de flora tropical, i al 1936 n’és el director.
Tots els esforços d’aquesta primera part del segle XX per crear una recerca de qualitat i totes les expectatives iniciades a la dècada de 1930 es van perdre amb la guerra civil. La guerra, i l’exili interior i exterior, van portar als botànics a uns problemes polítics i socials que no podien resoldre i els fons que s’havien d’haver destinat a la investigació es van fer servir per la destrucció. Durant la guerra civil tot es va perdre, persones, il·lusions i projectes, d’aquesta petita edat de plata de la botànica espanyola.
Després de la guerra civil a Barcelona A. de Bolòs es converteix en el director de l’Institut Botànic de Barcelona, i juntament amb O. de Bolòs i J. Vigo impulsen la Flora dels Països Catalans i la Flora Manual. A Madrid S. Castroviejo va ser directors del jardí botànic de Madrid i impulsa la Flora Ibèrica.
La botànica catalana és liderada per Pius Font i Quer i Oriol de Bolòs. Quan un alumne es queixava per haver suspès un examen, li deia vostè no té esperit botànic.
TEMA 5: CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES PLANTES VASCULARS: EL CORM I EL SEU SIGNIFICAT EVOLUTIU. CARÀCTERS MORFOLÒGICS I ANATÒMICS: LA TEORIA ESTÈLICA Hom anomena cormòfits a les plantes verdes vasculars, és a dir les plantes que presenten teixits conductors. Es tracta de plantes amb corm, constituït per arrel, tiges i fulles (= el cos esporofític de les plantes superiors o cormobionts), que els fa els vegetals més complexos estructuralment.
Una planta verda és aquell organisme eucariota autotròfic capaç de convertir l’energia de la llum en energia química a través del procés de la fotosíntesi; les plantes produeixen carbohidrats a partir de CO2 i aigua amb la presència de clorofil·la que es troba dins els cloroplasts. A vegades també s’inclouen els procariotes autotròfics, sobretot el llinatge de bacteris dels cianobacteris o algues verd blavoses.
Les plantes terrestres o embriòfits o plantes verdes (perquè tenen clorofil·la a i b) comprenen els grups que es mostren a continuació, perquè fan embrió (zigot + cèl·lules estèrils procedents de l’arquegoni o gametangi femení) Des del segle XIX se sap que els espermatòfits també fan espores, però no són l’òrgan de repòs.
...

Comprar Previsualizar