Wittkower: Palladio y Bernini (resum) (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Art del Barroc
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 16/03/2015
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

“La Arquitectura en la Edad del Humanismo”: Palladio y Bernini per Rudolf Wittkower El capítol Palladio y Bernini del llibre “La Arquitectura en la Edad del Humanismo” de Rudolf Wittkower planteja la possibilitat d’establir un vincle estilístic entre l’obra de Palladio i la de Bernini.
De fet, l’autor contempla que Palladio fos una de les principals influències en l’obra de Bernini, i a causa d'una falta de documentació que ho constati, basa la seva hipòtesi en la comparació de l’estil. Al llarg del text, Wittkower es recolza en un seguit d’exemples que il·lustren el que en tot moment anomena “la seva opinió”.
Per començar, l’autor planteja les dificultats de provar la seva teoria, ja que com explica, cap dels autors contemporanis de Bernini, com són Baldinucci o Domenico Bernini, anomenen en els seus escrits a Palladio. De la mateixa manera admet que no hi ha documentació sobre cap hipotètic viatge de Bernini a Venècia o Vicenza, on se centra l’obra de Palladio. Per altra banda, considera factible que Bernini hagués estudiat l’obra de Palladio a través dels “Quattro Libri”, així com l’edició del Vitruvius de Barbaro amb les seves il·lustracions.
El primer exemple que fa servir per relacionar l’obra dels dos arquitectes és el Teatre Olímpic de Palladio, que segons Wittkower serveix de punt de partida a Bernini per projectar la Piazza San Pietro i la seva característica configuració de balaustrada coronada per estatues. Wittkower remarca l’evidència de la relació entre obres en observar que des de l’antiguitat que no trobem en el panorama arquitectònic romà una columnata de l’estil de la de Bernini, i que aquest no l’hagués concebut sense haver tingut present l’obra de Palladio, de la qual destaca també les reconstruccions del Temple de la Fortuna a Praeneste i el Temple d’Hèrcules Víctor a Tívoli.
Si bé l’autor comença tractant una de les grans obres de Bernini, amb l’exemple de l’Església de Santa Bibiana vol demostrar com Palladio és referència per Bernini des de les seves primeres obres. En aquest cas es tracta d’una relació un xic indirecta, i remarca que el model principal per l’obra és la façana de San Pietro, de Miquel Àngel. En aquesta obra, Bernini fa ús de la superposició d’un orde major sobre un de menor en els nivells de la façana, tret característic de Palladio i al marge de l’esquema de Miquel Àngel, de manera que és probable que aquest no fos la seva única referència. Wittkower contempla la possibilitat que no es tractés d’una influència directa, sinó que podria ser que remetés a Santa Francesca Romana de Carlo Lambardi, que a la vegada presenta clares influències de San Giorgio Maggiore de Palladio. Anys més tard, Bernini retorna a aquesta forma palladiana en el disseny de Sant’Andrea al Quirinale, superposant l’orde major al menor, afegint aquesta vegada més trets que apunten a Palladio, com els pòrtics en l’estil de les vil·les palladianes, o el marc edicular de la façana traslladat a l’interior, que també trobem a San Giorgio Maggiore o Il Redentore. De fet, Wittkower apunta com aquest últim element el trobem també al Panteó, obra referència pels arquitectes de l’època, però que de fet fou Palladio qui el va desenvolupar trascendint l’obra romana. Seguint amb el Panteó, l’autor apunta com els campaniles popularment atribuïts a Bernini, presenten una gran semblança amb els campaniles de l’església de Maser obra de Palladio. A través d’aquesta obra Palladio esdevé el primer a reduir la composició del Panteó a les formes essencials de cilindre i hemisferi, tendència que Bernini recull i millora a l’església d’Ariccia, en la qual estableix un ritme més regular. Entre aquestes dues construccions podem apreciar l’evident diferència entre els dos arquitectes pel que fa al tracte de la decoració: mentre Palladio deixa la cúpula lliure d’ornamentació, Bernini la dota d’un ric programa escultòric. En el pòrtic Bernini també es desprèn del model palladià en optar per un arquejat deslligat del model romà. Per altra banda no s’ha dignorar l’ús de columnes de flanqueig d’estil molt semblant a les que Palladio fa servir per a les seves vil·les. Així, Wittkower afirma que malgrat les innovacions i divergències, Bernini no fa sinó transcendir un model de base clarament palladiana.
L’autor tracta també el projecte pel Louvre que Bernini fa l’any 1664 per Lluis XIV, del qual destaca la gran columnata en pantalla com a centre convex que segueix el perfil del vestíbul ovalat i els braços còncaus entre les dues ales sortints; aquest atrevit disseny pretenia sens dubte provocar admiració entre la cort francesa. Segons Wittkower, les arcades de dues plantes remeten a la Llibreria de Venecia de Sansovino, però centra l’atenció en les semi columnes monumentals, les quals relaciona amb la Loggia del Capitanato de Palladio. Bernini innova altre cop sobre Palladio en situar les mitges columnes contra mitges pilastres, provocant l’efecte de major volum i riquesa de formes.
Finalment, l’autor elabora unes conclusions reafirmant-se en els elements que l’han portat a plantejar la seva hipòtesi: coincideixen en les combinacions heterodoxes dels ordres i la seva superposició, l’ús gairebé teatral de les columnates, la unió de les formes essencials de cilindre i calotte i les monumentals articulacions columnars; tots aquests elements no són freqüents en el panorama arquitectònic romà, de manera que Bernini per força hauria d’haver begut d’un model forà, com seria Palladio. Wittkower rebutja la idea de definir a Bernini com un autor palladià, sinó que reitera la seva interpretació com a una innovació sobre la base de l’arquitectura de Palladio.
— A parer meu, es tracta d’un escrit molt il·lustratiu, plantejat de manera que és fàcil d’entendre fins i tot prescindint de les imatges. La comparació d’ambdós arquitectes és constant, creant així un ritme que fa encara més evidents les semblances i diferències entre l’un i l’altre. Tot i que els exemples es van succeint de forma clara, potser trobo les connexions entre aquests un xic brusques; més que plantejar un estudi acompanyat d’exemples, Wittkower fa dels exemples l’eix central del capítol. Entenc, però, que en tractar-se d’una hipòtesi basada purament en l’observació formal i estilística, els exemples esdevenen l’única font per desenvolupar la seva investigació. Tot i així, podria haver establert una línia més clara a l’hora d’anar presentant els objectes d’estudi, exposant primer el fet i després l’exemple que el confirma. D’altra banda, podria haver seguit un ordre cronològic, ja que no sembla que hi hagi certament una jerarquia en el plantejament del capítol. Puc deduir que Wittkower presenta les comparacions començant per les relacions més evidents i acabant per allò més indirecte i complex, però durant la lectura del capítol no he tingut la sensació de conducció teòrica, sinó més aviat d’una dissertació, un treball en certa manera lliure.
Amb tot això no voldria qüestionar la feina de l’autor, ja que com he dit, destaca per la seva claredat i didàctica, a més de la capacitat de desenvolupar una investigació totalment mancada de suports documentals, basant-se només en allò que podem observar. Valoro també com l’autor reitera que es tracta de la seva opinió, prescindint d’absoluts.
...

Tags: