Tema 5 - Ciències Polítiques (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciències polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 19
Fecha de subida 24/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

El Tema 5 de Ciències Polítiques es distribueix en:
- Actors polítics i acció col·lectiva
- Sistemes de partits

Vista previa del texto

Tenint en compte aquests factors, el càlcul de la decisió passa a ser: (p*B) + D – C > 0 Hi ha 2 grups de factors principals que expliquen l’abstenció entre els ciutadans.
*Els dos grups es basen en costos i beneficis de votar, els que determinen la participació.
➢ Personals: formats per les característiques o atributs propis de l’individu. Els costos venen determinats per: a) La renda (ingressos): + renda = - cost d’informar-me i anar a votar.
b) Educació: + nivell educatiu = + capacitat d’informar-se i anar a votar c) Experiència personal: l’edat és un element quan es va a votar: al voltant dels 40 es té molt interès per votar.
d) Actituds polítiques: interès per la política, sentit d’eficàcia política, identificació ideològica i proximitat a partits.
➢ Contextuals/Polítics: factors en el context polític que poden afectar la decisió: a) El sistema electoral i la rellevància de l’òrgan a escollir b) El sistema de partits i la diversitat d’oferta política c) Els temes a l’agenda política que fan que una elecció es percebi com a més important o més competitiva.
Tema 5A. Actors polítics i acció col·lectiva L’ACCIÓ COL·LECTIVA DEFINICIÓ • El poder és sobirà. Participar en partits, grups d’interès, moviments socials... implica acció col·lectiva.
• Problema: conflicte existent entre interès individual i col·lectiu • 1.
2.
3.
Quines condicions són necessàries per a l’acció col·lectiva d’un grup d’individus? Existència d’un objectiu comú, que fa que els individus s’organitzin.
L’individu pot decidir participar o no per obtenir el resultat o objectiu.
El resultat de l’acció col·lectiva és públic o col·lectiu: Béns públics.
70 • • El mercat funciona perquè tots som egoistes: impediment de l’acció col·lectiva al mercat. Per tant: Mercat = marc deshabilitador de l’acció col·lectiva.
L’egoisme sol conduir a “mals” públics o situacions “sub-òptimes” com la no provisió de béns públics.
I què és un bé públic?  una cosa no exclusiva i sense rivalitat en el seu consum: un cop produïda, tothom pot beneficiar-se’n (tant si ha col·laborat com si no).
Ex.  aire net a la ciutat, seguretat, medi ambient, canvi de règim...
Problemes de l’acció col·lectiva: 1. Cooperació = participar en l’acció per beneficiar el conjunt del grup.
Per tant, el 1er problema és la no-cooperació.
2. Esperar que els altres facin l’esforç per obtenir allò que jo vull (free-riders), és a dir, que s’esperi arribar als resultats que es vol sense participar en l’acció col·lectiva En la nostra quotidianitat, moltes vegades l’interès particular preval sobre l’interès col·lectiu.
Organitzant-nos, però, podem arribar a construir una acció col·lectiva.
LA LÒGICA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA La teoria de Mascur Olson: dóna els paràmetres per estudiar la Teoria de Jocs i les accions col·lectives.
Mascur Olson sotmet a prova que els interessos comuns s’organitzaran pel simple fet de ser-ho. Perquè? Per dues variables bàsiques: i) La grandària del grup ii) La composició interna del grup Tesi principal: 1. Als grups grans i homogenis  és més probable que l’acció pràctica no tingui èxit.
71 Com pot tenir èxit? Gràcies a factors externs que poden intervenir, com ara recompenses (incentius selectius) o càstigs que indueixen la participació.
Els individus participaran en aquestes associacions NOMÉS quan: beneficis > costos L’individu és un maximitzador de la seva utilitat.
Fa un càlcul probabilístic on compara: Beneficis del bé públic x probabilitat de què la contribució personal no sigui decisiva amb els beneficis – costos de la participació Segons quina magnitud sigui més gran, l’individu participarà o no participarà.
2. Als grups petits i heterogenis  acció política més probable per: a) La percepció sobre la importància de la pròpia participació és més alta. Per tant, si el grup creix  la percepció anirà disminuint i els costos es mantindran iguals = l’individu acabarà no participant.
b) Com que els individus són heterogenis: es facilita la provisió del bé col·lectiu perquè “els grans s’exploten pels petits”.
L’heterogeneïtat  hi ha individus del grup que obtenen major benefici que altres, i assumiran el cost (o una major part del cost) de la seva provisió.
- - Les associacions d’interès al voltant de grups petits i heterogenis són fàcils de formar i mantenir; però quan els grups són grans, la temptació de no participar es molt gran i: predomina el free-rider El bé públic no es produeix o es fa de manera sub-òptima, insuficient.
A partir d’això, Olson diu que: Si existeixen associacions d’interessos grans i mobilitzacions massives són gracies a incentius selectius (beneficis que només reben els participants d’aquesta activitat).
N’hi ha de 4 tipus: a) Materials (recompenses tangibles): béns, productes i serveis valorats econòmicament.
b) Solidaris (recompenses intangibles): s’atorguen individualment, el seu valor depèn del seu gaudi exclusiu, al marge del mercat: càrrecs, honors, tractament diferenciat...
c) Incentius solidaris col·lectius (recompenses col·lectives que es gaudeixen en grup, ningú en pot ser exclòs): convivència, sentit de pertinença, status col·lectiu, amistat, relacions personals...
d) Incentius intencionals (recompenses intangibles del sentit de satisfacció d’haver contribuït a una causa) 72 ACTORS COL·LECTIUS I PROCÉS DEMOCRÀTIC Societat  demandes i suports  institucions Com? A través d’organitzacions col·lectives (partits polítics, grups d’interès o moviments socials...o fins i tot de manera individual).
Trets o característiques dels actors polítics col·lectius: 1. Associació voluntària 2. Formats per individus amb interessos/objectius compartits 3. Estabilitat relativa de l’activitat/organització + acció coordinada.
Tipus d’actors col·lectius: a) PARTITS POLÍTICS b) MOVIMENTS SOCIALS c) GRUPS D’INTERÈS ➢ Com es classifiquen? Segons 3 criteris fonamentals: • • • - El primer: L’estabilitat de la seva estructura L’estructura pot ser: Sòlida, formal, permanent... (partits polítics) Informal, descentralitzada, discontinua... (moviments socials).
El segon: El discurs que desenvolupen Les propostes dels actors col·lectius poden: Tenir una pretensió global (partits) Concentrar-se en un camp temàtic de caràcter específic i sectorial (grups d’interès) Subratllar una sola dimensió de caràcter transversal que afecta a molts camps temàtics (moviments socials).
El tercer: L’escenari preferit per a la seva intervenció Aquest pot ser: L’àmbit institucional, com ara parlament, govern, etc... (partits) L’àmbit extra-institucional, amb formes d’activitat convencionals i no convencionals (moviments socials) Els dos àmbits (grups d’interès Criteris 1. Estructura Moviments socials Variable, informal Grups d’interès Partits polítics Estable, formal Estable, formal 73 2. Discurs Transversal Sectorial Global 3. Escenari d’actuació Social: convencional i no convencional Institucional, social Institucional ➢ Partits polítics  principal mecanisme de mediació entre ciutadans i institucions polítiques. Perquè? Perquè són qui articulen la competència electoral, són la representació política en sistemes democràtics.
Es tracta d’una associació organitzada d’individus, unida per la defensa d’uns interessos amb afany de permanència en el temps i amb l’objectiu d’obtenir el poder polític mitjançant eleccions per poder desenvolupar el seu programa.
ELEMENTS BÀSICS: 1. Objectius dels partits Arribar al control del poder governamental. Com? A través de l’obtenció de càrrecs públics 2. Els mitjans per assolir els objectius Participació en les eleccions + nominacions polítiques. Tot això té lloc en un sistema competitiu amb d’altres partits.
3. Els ciutadans Aquests individus que formen el partit comparteixen interessos i hi formen part de manera voluntària.
FUNCIONS: 1. Socialització política i creació d’opinió 2. Estructuració de competició política i canalització de les demandes de la societat cap a les institucions 3. Reclutament i formació de les elits polítiques 4. Reforçament i estabilització del sistema TIPOLOGIES DE PARTIT i.
Partits de notables o de quadres s. XVIII-s-XIX fins la II.G.M.
No calien partits de base  l’elecció del candidat depenia de la clientela o suport reduït en cada circumscripció.
74 Composició reduïda: es tractava de persones adinerades i amb recursos que s’ho podien permetre, i volien defensar els interessos del seu grup. Recursos econòmics, influència, comitès de personalitats, àrees d’influència descentralitzades...
Funció notables: finançar els seus candidats, cercar vots amb els recursos i la influència...
L’ideari o programa: molt general, vague... depenia molt del grup d’interès que promovien: conservadors vs. liberals.
ii.
Partits socialistes Després de la II meitat de s. XIX, gran canvi de model: Gràcies a la industrialització i grans canvis socials que provoca apareixen els primers partits socialistes: o reformes i moviments socials o demanda d’extensió del sufragi (a universal) Una vegada que s’ha aconseguit que la política s’estengui a tots els sectors: passen a ser partits de massa. Creen estructures de finançament per créixer i així intentar mobilitzar a més gent. Partits jeràrquics i centralitzats, però la militància s’acaba professionalitzant. Sindicats, revoltes...
El mateix partit era qui volia formar i educar els nous membres amb poca formació/experiència política.
Tenien una orientació ideològica molt forta i rígida, estructura jerarquitzada, militància professionalitzada en tasques de partits... les organitzacions sectorials abans descrites (sindicats, joves, revoltes...) servien per ampliar més el seu radi d’acció.
Període de màxima influència: d’entreguerres.
iii.
Partit catch-all Després de la II Guerra Mundial, meitat s. XX Canvis socials del període: creixement, classes mitges, estat del benestar, boom del sector terciari, societat del consum, reducció de les diferències de classe, multiplicació dels interessos...
Hi ha un creixement i desenvolupament dels mitjans de comunicació.
Es vol aconseguir el màxim de vots possible  reducció del caràcter ideològic, busquen un missatge més general (per la reducció del conflicte de classes, la pluralitat d’interessos de la societat...).
Els partits perden part del seu paper de socialització i formació ideològica cap als individus.
Les bases militants perden importància, mitjans de comunicació de masses centrals, per ex., per l’obtenció de fons. La majoria de partits passen a rebre diners públics.
Professionalització de la política i distanciament de la societat (que comença a organitzar-se en moviments i grups d’interès).
iv.
Partit càrtel 75 Alguns autors (Katz i Mair) parlen que en l’actualitat hi ha un nou model de partit: el càrtel. Es deu a aquest distanciament social i dependència de recursos públics.
La professionalització política s’accentua més, finançament públic primordial.
Partits polítics = agents de l’Estat que “s’asseguren la seva pròpia supervivència i intenten excloure als potencials rivals”.
Com que tenen garantida la supervivència econòmica els incentius que tenen són competir entre ells i ser receptius a les demandes dels ciutadans, però distanciantse de la societat i trencant vincles amb els moviments socials.
Existeix un procés de “parlamentarització” o “governalització” dels partits, els càrrecs públics han anat guanyant influència “a costa” dels militants de base.
Partit de quadres Partit de masses Partit catchall Partit càrtel Període Segle XIX 1880-1960 1945- 1970/80- Tipus de sufragi Sufragi censatari Sufragi universal Sufragi universal Objectius Distribuir privilegis/ coordinació Extensió del sufragi i sufragi universal Reformar/ transformar la societat (alt grau ideològic) Millores en la societat (sense canvis estructurals) La política com a professió (gestió) Competició electoral Gestionada i controlada Mobilització de l’electorat propi i socialització Lluita pel mateix electorat moderat Continguda i coordinada pels partits dominants Militància Escassa i elitista Massiva, homogènia i activa En declivi, heterogènia i més passiva Escassa. Amb paper marginal Recursos Contactes personals i donacions privades Quotes i contribucions dels militants Fons públics i altres fonts Subvencions estatals 76 ELS GRUPS D’INTERÈS Definició i tipus • Són associacions voluntàries (actors col·lectius) amb l’objectiu d’influir sobre el procés polític. Com?  Defensant propostes que afecten als interessos d’un sector determinat de la societat (treballadors assalariats, membres d’una religió, empresaris d’un sector...).
• Aquests volen participar/influir en les decisions polítiques que estiguin relacionades amb aquell sector, però sense assumir responsabilitats institucionals (o assumint-ne poques). Per això també s’anomenen  Grups de pressió.
Segons el tipus d’interès (4 grups).
1. Relacionats amb l’esfera econòmica.
Són diversos tipus de grups organitzats en funció de les seves posicions en l’àmbit econòmic.
Ex.  sindicats, org. d’empresaris, col·legis professionals, associacions de consumidors...
2. Relacionats amb col·lectius socials en funció de característiques de gènere, edat, lloc, condició física...
Ex.  associacions de veïns o barri, col·lectius de dones, associacions de joves, de discapacitats...
3. Relacionats amb causes de contingut ideològic o cultural Ex.  Associacions de defensa de la llengua, del territori, org. religioses...
4. Relacionats amb objectius polítics concrets (però sense aspirar a elaborar un projecte de govern global).
Ex.  grups de defensa de DDHH, grups de solidaritat amb col·lectius estrangers, grups promotors de reformes institucionals...
MÈTODES a) Activitats de persuasió  transmissió d’informació i documentació, contactes, entrevistes, publicitat...
b) Activitats econòmiques  finançant activitats socials/culturals, contribuint a partits i altres grups o fins i tot subornant...
77 c) Activitats de l’àmbit jurídic  resistint a complir obligacions legals (objecció de consciència, insubmissió), interposant recursos o emprenent accions legals davant tribunals...
d) Accions d’intimidació o coacció  des d’una vaga fins a accions violentes contra béns/persones.
RECURSOS a) Nombre d’afiliats/membres  aporten capacitat de mobilització i recursos econòmics. Hi ha d’haver consistència i disciplina de l’organització.
b) Posicions dels seus membres  poden ser d’influència/poder dins el procés polític, o bé a nivell social.
c) Recursos econòmics de què disposi d) Habilitat de generar opinió als mitjans de comunicació e) Capacitat de relació/coalició amb d’altres org.
ELS MOVIMENTS SOCIALS CARACTERÍSTIQUES • Es constitueixen per una xarxa de múltiples actors individuals i col·lectius. Entre aquests hi pot haver autonomia i independència, però s’estan implicant en un esforç coordinat per assolir una sèrie d’objectius col·lectius. Això els distingeix d’organitzacions formals (partits p. i grups d’interès, que poden ser part d’aquestes xarxes pro els moviments no es redueixen a ells).
• Els integrants han de compartir una identitat comuna forta.
• Poden formar-se per a campanyes específiques, no tenen caràcter sostingut. Impliquen una sèrie de protestes i accions per xarxes més estables d’actors.
• També es caracteritzen com a acció col·lectiva. Normalment recorren a formes no institucionalitzades (convencionals o no). Què busquen?  mobilitzar l’opinió pública i participar en l’arena, estendre el suport i la consciència sobre el conflicte en qüestió.
ESTRATÈGIES D’ACCIÓ 78 Per dur a terme aquest objectiu desenvolupen 2 tipus d’estratègies: A. Accions de protesta  mobilització en accions de protesta en l’esfera pública. Volen crear debat públic, augmentar la legitimitat i força del moviment... els mitjans de comunicació són una bona eina per fer-se visible.
B. Polítiques d’informació  recol·lectar informació creïble i utilitzar-la estratègicament per generar suport de l’opinió pública. També es proposen solucions i discursos més elaborats.
Ex.  Les manifestacions a favor de la independència de Catalunya Tema 5B. Sistemes de partits ELS SISTEMES DE PARTITS Els partits polítics NO són organitzacions aïllades: conviuen amb d’altres partits en un sistema de competència.
Què és un sistema de partits?  És el nombre de partits d’un país i les pautes de relació entre aquests. Els sistemes de partits doncs, es distingeixen per: - Quins partits existeixen Quin nombre de partits contenen 1. TIPUS DE SISTEMES DE PARTITS Es poden ordenar per 3 criteris bàsics segons el format que adopten (Sartori): 1) Numèric: nombre de partits i la seva mida 2) Competitivitat: grau de competitivitat política 3) Ideològic: ubicació ideològica dels partits i les seves diferències.
De què ens informen aquests criteris? 3 característiques: Criteri 1  Grau de fragmentació del sistema de partits Criteri 2  si hi ha o no un sistema democràtic Criteri 3  grau de polarització (distanciament ideològic) Això ens dóna la següent classificació de 6 sistemes de partits (pel model de Sartori): 79 1. Sistemes de partit únic Són sistemes on només 1 partit monopolitza el poder polític. No permet la competició d’altres forces polític perquè només hi ha un partit legal (el del Règim).
Ex.  URSS.
2. Sistemes de partit hegemònic o dominant Aquest sistema permet l’existència de més d’un partit polític, però no hi ha (o es limita) la competència pel poder. Un partit té el monopoli del poder polític i els altres (poden tenir certa representació parlamentària) no poden competir en igualtat i llibertat.
Aquest partit coopta als partits i líders d’oposició més forts (amenaçadors) i busca estratègies per limitar-ne l’efectivitat (corrupció, compra de vots, definició arbitrària dels districtes electorals, sistemes electorals desfavorables...).
Ex.  PRI (a Mèxic), Tunísia (fins el 2011), Egipte (fins el 2011), Zimbabwe, Rússia...
3. Sistemes de partit predominant Un partit obté el recolzament de la majoria d’electors, i pot governar amb majoria absoluta (més de 50% escons), dins un marc de pluralisme polític democràtic.
Aquest partit predominant pot deixar de ser-ho (perquè hi ha competència lliure i efectiva). I en quin punt s’acostuma a considerar predominant? Després de 3 majories absolutes seguides. No es necessiten coalicions per formar govern.
Ex.  Japó (fins 2009), Suècia (1939 – 1976)...
4. Sistemes bipartidistes Sistemes on hi ha 2 partits principals que aconsegueixen casi la totalitat d’escons entre els 2 (al voltant del 35/45% dels vots), i una diferència entre ells reduïda.
Hi ha alternança de poder per les diferències petites entre aquests 2 partits. En general, no necessiten formar coalicions amb 3ers partits, i el sistema electoral majoritari pot convertir el % en majoria absoluta.
Competència electoral sol ser centrípeta amb propostes de programa força similars que fan que els votats puguin canviar fàcilment de partit.
Ex.  EUA, Nova Zelanda, Regne Unit, Jamaica...
80 5. Sistemes multipartidistes limitats o moderats El nombre de partits oscil·la de 3 a 5 (però poden arribar a 10 o més). És el més habitual. Normalment els governs són de coalició (costa obtenir escons per majoria absoluta, tot i que poden existir governs unipartidistes (però seran dèbils).
Alternança de poder es deu, normalment, a canvis en la composició de coalicions (no tant al % de vots). Competència electoral també centrípeta, no hi sol haver partits extrems.
Ex.  Suïssa, Bèlgica, Canadà...
6. Sistemes multipartidistes polaritzats Existeixen 5, 6 o més partits polítics importants i distanciats ideològicament. Cap partit sol ser capaç d’obtenir majoria absoluta (coalició de govern necessària). L’oposició al govern pot ésser bilateral (a dreta i a esquerra). També hi pot haver partits antisistema. Polarització ideològica, conflicte en l’opinió pública.
Ex.  2ª República Espanyola, República de Weimar (1919-1933)...
A) Orígens del Sistema de Partits: Teoria dels Cleavages Aquesta defensa que els Cleavages o eixos de conflicte són el que vertebra les diferències polítiques d’una societat (Lipset i Rokkan).
Quan aquests eixos es polititzen  societat organitza la competició política entre grups amb diferents posicionaments sobre aquests Cleavages.
Com més eixos de conflicte hi ha  major serà el nombre de varietats ideològiques (i de partits polítics).
Perquè apareixen els eixos de conflicte? 2 processos històrics: - La formació dels estats-nació (unitats polítiques centralitzades i amb mateixa cultura) - La industrialització (i urbanització): a partir del s. XIX i a principis del s. XX.
81 Creació estats nació Teoria dels cleavages Eix centreperifèria Eix EstatEsglésia Eix camp-ciutat Industrialització Eix treballcapital a) Eix Centre-Perifèria • Apareix amb la formació dels estats-nació (s.XIX). Aquesta va comportar una centralització del poder polític i administració, imposició de llengües nacionals, educació o religiós nacionals homogeneïtzadores...
• Aquestes elits que condueixen el procés topen amb la resistència de les poblacions de perifèries: 1. Perquè les perifèries s’integraran en el sistema burocràtic i fiscal central, perdent autonomia i llibertat polítiques.
2. Perquè les identitats culturals, ètniques i religioses topen amb el procés de construcció d’una única identitat (a través de l’educació obligatòria, imposició de la llengua oficial, servei militar obligatori... són eines forçoses de socialització estatal).
b) Eix Estat – Església • • • • Relacions entre Església/aristocràcia i Estat (naix Rev. Francesa). Voluntat o no de secularitzar i fer laiques les institucions de l’estat (sobretot educació i moral pública).
Els nous estats-nació són de base liberal, i promouen institucions seculars (??), individualisme, representació...
Les reformes liberals, abolició estaments, introducció drets individuals...  Fi dels privilegis clericals i aristocràtics Aparició de partits confessionals i conservadors, i també laics.
c) Eix camp-ciutat 82 • • • Provocat per la industrialització. Es produeix entre camp i ciutat (interessos sector agrari vs. interessos comerciants i industrials urbans). Apareixen partits defensant cada sector.
Aquest eix es concentra en polítiques comercials i d’inversió de l’Estat: Sector agrari defensa el proteccionisme (evitar competència importacions) Industrials defensen liberalització del comerç i rebaixa d’aranzels (afavorir exportacions).
Agricultura amenaçada (progrés tecnològic, acceleració productivitat) d) Eix capital-treball • És l’eix producte de la industrialització que separa treballadors assalariats vs.
propietaris de capital. Promou aparició de partits en defensa de cada grup.
• Neix aquí el que prevaldrà en les societats modernes: eix esquerra-dreta.
• Partits obrers reclamen condicions justes i protecció pels treballadors (drets socials i mesures de benestar, com millors salaris, reducció jornada, protecció davant atur i accident...).
2. Origen dels Sistemes: Teoria Institucionalista El 2on factor influent en la configuració del sistema de partits  quadre d’institucions del sistema (o normes que regulen la competició entre partits, sobretot sistema electoral).
➢ Si les normes electorals són de tipus majoritari  sistema es dedueix (bipartidisme), només els més votats sobreviuen.
➢ Si són sistemes proporcionals, permeten ser més plurals i fragmentats (multipartidisme) ➢ La barrera mínima també marca un límit (deixa fora de la representació els més petits).
MECANISMES DE LA TEORIA INSTITUCIONALISTA A) L’efecte mecànic  El sistema majoritari perjudica als 3ers i 4ts (sota representats). El % de vots necessaris per representació és alt.
B) L’efecte psicològic  La gent no vol llençar el seu vot: es tendeix a concentrar-lo en 2 partits. És el vot estratègic o útil (la gen no vota la primera preferència per evitar que el seu vot no serveixi). Els partits tenen incentius per ajuntar-se amb d’altres i formar grans coalicions.
Tot i això, molts sistemes electorals proporcionals tenen mecanismes correctors que redueixen la seva proporcionalitat real: barreres d’entrada, fórmules electorals, mida del districte reduït...
83 3. Origen dels Sistemes: Teoria racional Ens diu que l’existència d’un cleavage NO implica que s’organitzin interessos a nivell polític i es creïn partits.
Els Cleavages esdevenen eixos de conflicte quan els líders els utilitzen per mobilitzar suports, els traslladen a l’esfera política (els polítics els utilitzen estratègicament).
3. a) Teoria racional: partits confessionals • • • • The Rise of Christian Democracy in Europe (Kalyvas, 1996)  analitza l’origen dels partits cristianodemòcrates a una sèrie de països.
Segons Kalyvas, la formació d’aquests no era una pretensió de l’Església, sinó el resultat de les seves decisions i les dels partits conservadors davant els atacs anticlericals dels liberals.
De fet, l’Església al s. XIX rebutjava el parlamentarisme (perquè deien que no acceptava la tradició, els drets divins, la infal·libilitat del Papa...) L’Església sí que volia maximitzar el seu poder, influència social, evitar revolucions o revoltes... però la seva preferència no era fer-ho a través de la participació política.
84 3. b) Teoria racional: partits confessionals • La coalició confessional té un èxit inesperat (sobretot amb l’extensió del sufragi).
• Els dirigents catòlics s’adonen que la via electoral és un instrument molt útil per enderrocar les lleis anticlericals.
*També queden decebuts amb els partits conservadors perquè creuen que per ells la religió només era una estratègia més.
• • A partir de llavors, les elits conservadores utilitzaran la religió de forma instrumental.
Però no volien crear un partit confessional pels perills: Una major implicació podria suposar subordinació a l’Església Activistes cristians = aliat perillós (massa fanàtics) La majoria d’activistes provenien de classes baixes Baix clergat i líders d’organitzacions catòliques decideixen trencar la coalició amb els partits conservadors i presentar els seus propis partits: es creen els partits confessionals (cristianodemòcrates).
85 3. c) Teoria Racional: Partits socialdemòcrates • Przeworski a Capitalism and Socialdemocracy  analitza la decisió dels obrers que - comporta el 1er dilema: organitzar-se en partits socialistes i participar en el procés polític No fer-ho i optar per l’estratègia anarquista de les vagues revolucionàries • Marx (1864), discurs inaugural de la Primera Internacional: “Per tal de poder emancipar a la classe obrera, el sistema cooperatiu s’ha de desenvolupar a nivell nacional, el que implica que s’ha de disposar de mitjans nacionals…En aquestes condicions, el gran deure de la classe treballadora és conquistar el poder polític”.
• Objectiu  aconseguir una majoria política suficient per emprendre transformacions revolucionàries i per elaborar lleis socialistes.
• En què es basava la participació? En què la democràcia no només era necessària, també suficient per implementar el socialisme: el sufragi universal ho havia de garantir en un futur proper (industrialització conduiria a la proletarització de la majoria de la població en poc temps).
1890 19,7 % 1912  34,8 % 1907  21 % 1919  40,8 % 1894  13,2 % 1925  39,4 % Aquesta teoria s’anava complint i el socialisme anava creixent. Però la predicció que els proletaris arribarien a la majoria de votants NO es va complir.
Alemanya Àustria Bèlgica • 2on dilema  escollir entre partit homogeni de classe (perpetuat a la derrota electoral) o bé diluir el seu caràcter de classe i ser competitiu (buscar suports fora de la classe obrera, tesis revisionistes).
Això NO implica que el partit deixi de representar el proletariat: els interessos dels treballadors es comparteixen amb altres grups (però això disminueix la lleialtat de classe entre els votants).
Neixen així els partits socialdemòcrates.
La dinàmica dels Sistemes de partits: Teoria Econòmica de la Democràcia 86 An Economic Theory of Democracy (Anthony Downs, 1957)  teoria de la democràcia on la competició electorals s’equipara i s’analitza com la dels mercats econòmics.
Partits = organitzacions per maximitzar nombre de vots i accedir al poder Votants = actors racionals que voten als qui més s’acosten a les seves preferències.
Model de Downs: i.
ii.
iii.
l’espai de competició política és unidimensional (per ex. esquerra-dreta) Els votants trien aquell partit que està més proper a la seva ubicació ideològica.
els partits competidors buscant la ubicació òptima per tal de maximitzar el nombre de vots.
EL VOTANT MEDIÀ Downs incorpora element crucial  distribució dels votants en continu ideològic esquerra-dreta.
Si assumim que la distribució és “normal” (molts al centre i pocs als extrems)  predicció és que els partits convergiran al centre: competició centrípeta amb ideologies molt similars i generals per seduir al votant medià.
Qui és el votant medià? Aquell que divideix una distribució de votants en el continu esquerra-dreta en 2 meitats iguals. Assolir la seva posició doncs, implica 50% + 1 dels vots.
Quan hi ha una distribució normal (unimodal) dels votants en l’eix ideològic, els partits tendeixen cap a la posició del votant medià.
87 *El votant medià no té perquè ser necessàriament de centre. En una distribució de votants com la de dalt, el votant medià es troba en el centreesquerra, per exemple.
DISTRIBUCIÓ BIOMODAL Si la distribució en l’eix ideològic és bimodal: - Els partits seguiran tendint cap al centre (votant medià) a no ser que hi hagi abstenció als extrems (si és així no ho faran perquè implicarà perdre més vots dels que guanyen).
DIMENSIONS I MANIPULACIÓ POLÍTICA L’estructura del conflicte polític és sovint mes complicada (poden existir diverses dimensions i també diversos Cleavages). Pot sorgir  Art de la manipulació política mitjançant la manipulació de dimensions (Riker).
La política pot ser unidimensional, bidimensional o multidimensional.
Si hi ha dos eixos  llavors el votant medià se situarà als 2, i això ho aprofita un partit per apropar-s’hi en una 2ª dimensió si en la primera està molt lluny.
88 ...

Tags:
Comprar Previsualizar