Comportament i salut. Exercici físic. (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Psicologia humana
Año del apunte 2013
Páginas 6
Fecha de subida 19/09/2014
Descargas 74

Vista previa del texto

Comportament i salut. Exercici físic.
1. Introducció.
L’activitat física és un element clau per evitar el deteriorament de la persona.
S’han produït estudis amb un model de ratolí que té un envelliment accelerat. Aquest si dona voltes en una roda els cops que ell vol es produeix una disminució de les proteïnes envellidores.
De manera que a partir de dissenys experimentals i models animals podem obtenir resultats fisiològics, histològics i neuroquímics de la conducta esportiva, a l’hora que podem avaluar el rendiment en proves cognitives. A partir d’això s’inicia un estudi científic de la practica d’exercici físic i la seva relació amb la salut mental.
2. Desenvolupament nerural.
Un dels principals beneficis que trobem en la pràctica d’esport és el desenvolupament dels circuits neurals que processen la informació que percebem del nostre entorn. És a dir, aquesta pràctica proporciona un desenvolupament de les àrees motores i sensorials del còrtex cerebral, el hipocamp , l’amígdala i diverses estructures diencefàliques.
Principi de Hebb: la primera vegada que veiem un estímul un conjunt concret de neurones s’activen de manera que queden enfortides. De manera que la següent vegada que es presenta únicament una part de l’estímul, s’activarà una part de les mateixes neurones. I aquestes rescataran part de l’estímul de les altres de manera que recordarem el primer estímul.
L’aprenentatge (memòria) és una propietat funcional de cadascuna i de totes les àrees de l’escorça, de tots els sistemes corticals. De manera que és global i no localitzable. Formada per una xarxa de neurones corticals i les connexions que hi ha entre elles. Es forma a traves de l’experiència amb la coactivitat conjunta del calbejat neuronal. Aquestes son variables i modificables amb l’experiència. Per exemple, gràcies a aquest procés podem recordar cares de persones conegudes recentment, tot i que no les recordarem a llarg període a causa de una inactivitat d’aquestes mateixes sinapsis.
Durant l’aprenentatge es formen noves sinapsis i altes s’enforteixen, sobre tot en la infància. Aquestes actuen com a tractes de memòria. I l’exercici físic pot ajudar al reforçament d’aquestes.
Es va fer un experiment a partir de tres grups de rates segons la quantitat d’estímuls d’aprenentatge que rebien. A partir d’aquí es va poder interpretar que els animals enriquits tenen menys neurones en número respecte als menys enriquits. Preó aquestes tenen més sinapsis, són més grans i estan més desenvolupades. Amb l’enriquiment ambiental en general: - S’augmenta el pes i el volum de l’escorça cerebral.
S’augmenta el volum de l’hipocamp.
S’augmenta el número i el gruix de les ramificacions dendrítiques.
S’augmenta la densitat de les espines dendrítiques.
S’augmenta la neurogènesi: es va estudiar a partir de la marcació radioactiva de bases.
Aquestes es van injectar i posteriorment es van sacrificar les rates per tal de poder veure les neurones noves. Es va poder observar que el primer dia s’havien fet un gran nombre de neurones, però questes no son funcionals i no s’acaben d’incorporar.
Aquestes desapareix en gran part, però en el cas dels animals enriquits promourà una major neurogènesi i sobre tot, un major percentatge de neurones que s’incorporen al sistema. (no està demostrat en humans) Posteriorment a això es van preguntar si era per els estímul o per el exercici físic que duien a terme. S’hi van trobar que la majoria de factors era gràcies a l’exercici físic: - - Neurogènesi: a partir d’animals enriquits sense exercici, altres que únicament corrien i un segon grup control. Es trobava un augment de la neurogénesi amb evidencia directa al dia següent de córrer, més que els enriquits. I posteriorment, en unes setmanes, els nivells de neurones que s’han realment adquirit també són lleugerament superiors als animals enriquits.
Angiogènesi: formació de nous vasos sanguinis. També situats en la zona del hipocamp, de manera que facilitat la irrigació sanguínia de més cèl·lules.
2.1. Models per estudiar l’exercici físic en rosegadors:   Exercici forçat: A partir de cintes: es mouen segons vulgui el experimentador, de manera que tots els animals tindran la mateixa dosi d’exercici. És el model que es necessita per saber la quantitat d’exercici que hauríem de fer.
Exercici voluntari: Rodes d’activitat que es troben en la gàbia: l’animal fa l’exercici que vol en quant a temps, intensitat, etc. (en els experiments anteriors s’utilitzava aquest tipus, de manera que no esta mesurat la quantitat d’exercici). L’animal ha d’estar sol a la gàbia per tal de saber la quantitat d’exercici que fa, i genera patologies psicològiques que alterin el seu patró de conducta, els resultats podrien ser causa d’aquest efecte.
3. Orientació espacial.
3.1. Test de Morris.
En un tanc d’aigua gran col·locat en una sala amb diferents coses que serveixen a l’animal per orientar-se. Hi ha una plataforma submergida a l’aigua a una certa alçada (on l’animal no ha d’estar nedant). L’animal aprèn a orientar-se i a trobar la plataforma cada cop més ràpid.
S’ha detectat que tant els animals com les persones, en augmentar l’edat, triguen més de temps o fins i tot no arriben a millorar el rendiment de la seva orientació en l’espai.
En altre experiment es retira la plataforma. Dividim el tanc en quatre quadrants. Quant més recorda l’orientació apressa més estona s’està en el quadrant en el qual hi havia la plataforma. De manera que els animals vells estan en els quatre quadrants per igual.
3.2. Test de Morris en l’exercici físic.
Els corredors trigaven menys en trobar la plataforma i en treure-la estaven més temps en el quadrant en el qual es trobava la plataforma.
En aquest cas no ens fixem en el temps que triga en arribar, ja que pot estar més entrenat i anar més tard, sinó que s’observarà el recorregut.
En el cas d’animals envellits també es veu que les rates entrenades fan recorreguts més curts fins arribar a la plataforma.
4. Exercici i aspectes cognitius.
- Aprenentatge i mesures d’intel·ligència (nens) Proves neuropsicològiques (totes les edats) Vocabulari, velocitat de processament, memòria de treball i temps de reacció.
Deteriorament del còrtex i atròfia de l’hipocamp.
Estudis neurofisiològics (Adults sans vs. Actius)[a partir de ressonàncies magnètiques i el volum de les regions prefrontals i temporals.] o Menor latència.
o Amplitud incrementada.
4.1. Exercici en el desenvolupament escolar.
Els nens que tenen mes capacitat aeròbica també tenen major rendiment escolar. Es desenvolupa més aquelles zones cerebrals equivalents al pensament matemàtic lingüístic.
La ultima zona que s’acaba de mielinitzar és el còrtex prefrontal, i pot acabar fins i tot en els 20 anys. el exercici pot tenir conseqüències a nivell plàstic, que es facin millor, en zones que encara no s’han acabat de formar.
5. Sistema anímic.
L’exercici pot tenir efectes antidepressius. Hi ha estudis que demostren que pacients deprimits, el fet de fer exercici fa que s’hagin d’administrar dosis menors d’antidepressius o altres fàrmacs. Tot i que no es pot treure tota la medicació.
Els pacients deprimits, quan se’ls tracta, el tractament per si sol, un 30% és placebo. De manera que no es pot valorar l’efecte placebo de l’exercici i no es sap clarament la millora pròpia de l’exercici. En alguns estudis es comparen tipus d’exercicis o tipus de tractaments per tal de contrarestar aquest efecte.
El fet de fer exercici fa que hi hagi més factor de creixement nerviós BDNF. Fet que millora el sistema neurològic i al seu torn, disminueix la depressió ja que en pacients depressius, aquest factor es troba disminuït.
6. Memòries.
Memòria executiva: sistema atencional, ens avisa quan hi ha variacions. Mentre no hi ha variacions en l’entorn es manté de forma inconscient. Aquesta augmenta amb la pràctica d’esport.
A mida que ens fem grans el volum del hipocamp disminueix. Però uns disminuiran més que altres, hi ha variabilitat individual. També disminueix els nivells de BDNF, de manera que correlacionen amb el volum de l’hipocamp. De manera que disminueix la funció de memòria.
En aquestes persones grans si es mesura la capacitat aeròbica, si aquesta es troba alta, el volum del hipocamp també és major. La capacitat cardiorespiratória es correlaciona amb el volum del hipocamp.
En un experiment es va dir a 299 persones que caminessin cada dia. Es va seguir el seu desenvolupament durant 9 anys. A partir de ressonàncies magnètiques, morfometria i estimació del volum del teixit cerebral, es va mesurar la substancia gris de l’hipocamp. Es va observar que aquestes tenien un major volum de l’hipocamp i alguna altra zona del còrtex. De manera que tenien una millora d’aspectes cognitius. En augmentar la dosi de l’exercici (no la intensitat d’aquest), obtenim uns majors beneficis; però aquesta ha de ser constant en el dia a dia.
En els animal s’ha vist que si els hi donem BDNF la funció de memòria augmentava, en humans no esta totalment demostrat però es considera que pot ser així. De manera que les concentracions d’aquest i el volum de l’hipocamp, marcaran la qualitat de la memòria. I s’ha trobat una correlació lineal entre el BDNF i l’hipocamp. De manera que aquestes persones que tenen major volum, també tindran una major concentració de BDNF; i per tant una millor memòria, un menor factor tròfic creat per l’edat.
Aquest BDNF també disminueix en estat de depressió, en disminuir la serotonina. Estat més habitual també amb l’augment de l’edat. De manera que també podríem disminuir els nivells de depressió.
Hi ha estudis que a pacients que se’ls donen antidepressius i dosis d’exercici, necessitaran un menor temps de recuperació i per tant també dosis inferiors d’aquests medicaments. Aquest exercici actua, entre d’altres coses, en aquest BDNF.
S’ha descobert, la irisina, una proteïna que es sintetitza quan un fa exercici. Situada en grassa i en múscul. Però no se sap encara la funció concreta.
7. Relació amb la dieta.
Exercici, interacció social i dieta mediterrània per la cura del Alzheimer. Cada cop hi ha més indicis que relacionen el deteriorament amb la vida saludable.
De manera que s’ha de relacionar la practica d’exercici amb una dieta completa i adequada. Amb elements antioxidants, antiinflamatoris i angiogènics.
8. Immunitat.
Posteriorment a exercici crònic o agut podem variar:   Immunitat innata: afecta directament a les catecolamines i el cortisol. A traves d’això pot afectar a altres funcions com la resposta a l’estrès, funcions immunitàries especifiques, hematopoesis...
Immunitat adquirida: canvis neuroendocrins, activitat cardíaca...
L’exercici actuarà també sobre els sistema immunitari, però no tits seran positius. Si es fan exercici de forma massa intensa, mal pautat o mal executat, podrà tenir efectes negatius.
9. Efectes beneficiosos de l’exercici per a la salut general: - Prevenció de la hipertensió.
Malalties coronàries.
- Diabetis tipus II.
Osteoporosis.
10. Inactivitat física.
 Persona físicament inactiva: Persones que fan menys de dos hores i mitja de caminar lenta o ràpidament. És independent al sedentarisme.
Es genera una patologia addicional, a nivell metabòlic tenen cadenes diferents en base a les persones que són físicament actives.
Cada cop hi ha gent més inactiva en el món. I en els països més desenvolupats (HDI, Human Development Index, esperança de vida, coneixement, escolarització i estàndard de vida) hi ha més acumulació de inactius.
Aquesta provoca una acumulació de greix en les vísceres, aquest és el més lesiu. Provoca processos de inflamació, dèficit d’insulina, malalties cardiovascular, demència, càncers, depressió, etc.
A mida que aquesta activitat es va fent crònica també es van cronificant aquest processos, cada cop són conseqüències més greus. Que pot generar una gran varietat de malalties.
...