6. Islam (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 30/11/2014
Descargas 68
Subido por

Descripción

Primer Trimestre, professora Raquel Bouso

Vista previa del texto

6 · L’ISLAM L’Islam (com el judaisme i el cristianisme) és una religió abrahamica, de salvació, del llibre, monoteista, de revelació divina, i amb una concepció lineal del temps. Les tres religions són abrahamiques perquè consideren la figura de Abraham com el patriarca, que obeeix a la voluntat divina sacrificant el seu fill. Déu li diu que abandoni les seves possessions i les creences politeistes dels seus pares i, Abraham deixa la seva tribu i surt cap al desert. Déu li va prometre terra i descendència i a l’edat de 99 anys Abraham tindrà el seu fill legítim Isaac, que es considerat el pare del poble jueu.
Tot i així, abans del naixement d’Isaac, Abraham ja tenia un fill de la seva esclava Agar, Ismael, que es considerat el patriarca de l’Islam - tot i que en la Bíblia no s’explica de quin poble seria patriarca. En la tradició islàmica, a qui Abraham va intentar sacrificar fou a Ismael, concretament al Kaaba, el pòdium on anava a tenir lloc el sacrifici abans de que l’àngel ho pares, situat a la Meca. La Kaaba era el santuari on les comunitats d’Aràbia veneraven diverses forces divines i de la natura, però la documentació relativa és breu i no està en llengua àrab pròpiament dit, que no s’estableix fins Mahoma.
La idea de que el poble de l’Islam és descendent d’Abraham sorgeix dels fets que es relaten en l’episodi 21 del Gènesis. Per tant, l’Islam es situa en aquesta tradició bíblica i naixerà en un context on el judaisme i el cristianisme ja existien. Els musulmans no reconeixen ni la Bíblia Cristiana ni el Torà, tot i que apareixen referencies tant d’aquestes escriptures com de les figures que són compartides amb les dues religions (Jesús, Maria, Moises, etc), però les interpretacions són diferents. L’Islam és la religió més recent, situada al segle VII dC, i també de la que més informació tenim.
El nom de la religió és islamisme, que prové de l’arrel s-l-m que significa ‘pau’ però sobretot ‘entrega’ (‘la pau que sobrevé quan la vida d’un està entregada a Déu’). Islam significa entregar-se, i el musulmà és el fidel que entrega totalment la seva vida a Déu.
Déu també entrega al poble islàmic la religió verdadera. En termes de religió, història i dret islàmic, s’ha d’entendre Islam com la civilització (com entenem el terme Occident).
És a dir, no podem associar únicament Islam amb poble àrab, tot i que la religió va néixer a la terra d’Aràbia on van proliferar els descendents d’Ismael. En el cas de l’Islam, la política i el govern de l’Estat Islàmic estableix les lleis d’acord amb la religió, és a dir, estem parlant de teocràcies.
Islamista és un terme que s’ha d’utilitzar només quan parlem d’una ideologia, no és sinònim de musulmà o de pertànyer a l’Islam, sinó que incorpora una càrrega ideològica, tradicional i fonamentalista, que fan referència a moviments radicals i polítics que volen imposar la seva visió de l’Islam als altres. Els islamistes normalment són radicals (tot i que poden ser moderats i progressistes) i no tots els musulmans són islamistes, ni s’hi consideren.
La paraula Al·là vol dir Déu en àrab però en altres territoris de tradició islàmica on no es parla àrab s’anomena el mateix Déu en diferents idiomes, i els cristians o jueus àrabs també fan servir el terme Al·là. No són Déus diferents. Al Cora apareixen tres deesses i una és el femení d’Al·là, donant peu a creure que als inicis ens trobem amb una mena de politeisme.
Al·là és el Déu creador i per a l’Islam, tot el món en tant a la seva condició de creat és musulmà. Ara bé, els humans poden triar si entregar-se a Déu i esdevenir musulmà, o no – per aquest motiu xiuxiuejar a l’orella dels recent nascuts algunes oracions. En l’escatologia musulmana també trobem l’element del judici i el pitjor dels pecats a l’Islam és ser un creient musulmà i abandonar la fe i convertir-se a una altra religió.
EL SEGELL DELS PROFETES Tot el que coneixem d’aquesta religió és a través del profeta, de Muhammad, que es coneix més amb el nom de Mahoma. Va néixer al 570 a la Meca i morí al 632 a Medina. Es considera el fundador històric d’aquesta religió, i a partir de la seva figura l’islam va prendre forma definitiva. Per tant, Mahoma es considerat l’últim dels 7 profetes, el segell dels profetes. Durant l’Edat Mitjana és parlava de religió mahometana però dins de l’Islam és considerat un error molt greu i una ofensa, ja que no són seguidors de Mahoma, un ésser humà que només fou portaveu de Déu, sinó de Déu. Mahoma no té cap tipus d’adoració ni de culte, ja que se’l considera un home corrent que fou l’últim dels profetes. Només segueixen la seva paraula que era dictada per Déu.
Mahoma era membre de la tribu dels Puraisies (o Purays) i es queda orfe i es cuidat pels seu avi i després pel seu oncle, Abu Talib. Des de ben petit Mahoma ja mostra grans capacitats i tant jueus com cristians havien reconegut que tenia caràcter de profeta. De fet, hi ha diversos episodis de la seva biografia que enunciaven que seria un profeta (són una mica llegendaris però ja presenten certs elements que sostenen el seu paper en la revelació). Destaca el context religiós divers on neix Mahoma, envoltat de hanifs, jueus, cristians, etc. fet que afirma la relació entre les tres religions.
Mahoma es casa diversos cops i tindrà molts fills, tot i que la majoria dels homes moriran. La última dona serà Aisha, i els seus nets seran de la seva filla Fàtima que es casa amb un cosí, Alí. Els relats ens presenten Mahoma com un comerciant, que viatjava molt i per això tenia contacte entre diferents comunitats religioses, que s’ha de buscar la vida perquè és orfe, sempre acompanyat per una figura familiar (avi i oncle).
Quan es casa redueix la dedicació a la feina i ho combina amb el retirament a coves on sembla que va tenir la revelació divina.
La tradició explica que posteriorment Mahoma va tenir un viatge nocturn, explicat a l’Alcorà, on visita el cel, els inferns i a Déu. D’aquest relat prové part de l’escatologia islàmica. Aquest ascens de Mahoma és anecdòtic per la gran majoria dels devots, però té gran importància pels corrents místics o extàtics els quals han pres aquest viatge del profeta, fora del temps i de la història, com el gran model. Per la resta de devots és reforça la idea de que el profeta és l’enviat, a qui dona conèixer la seva voluntat.
LLIBRES SAGRATS: L’ALCORÀ I LA SUNNA Des dels orígens l’Islam ha tingut la voluntat d’establir-se com El Poble del Llibre, a qui fou revelat l’Alcorà, que no sols és una obra literària de creació divina sinó que té un caràcter normatiu (polític) i doctrinal (espiritual). En l’Alcorà (compilat ca. 650) és la principal escriptura de l’islam. Conté la revelació divina que rep Muhammad de l’àngel Gabriel, que conforma un missatge de salvació a través de la fe i les normes, que són la voluntat de Déu. Alcorà vol dir ‘recitació’. En el cristianisme, Jesús es la paraula de Déu, mentre que pels musulmans la paraula de Déu es fa llibre, l’Alcorà.
Creuen que Déu ja s’havia revelat en els profetes jueus i en els evangelis cristians però que l’última revelació de Déu es fa a Mahoma en llengua àrab, conformant-se la paraula millorada i verdadera - perquè les anteriors revelacions havien estat mal interpretades en el judaisme i el cristianisme. És a dir, reconeixen tres fases de revelació: el Torà, els Evangelis i l’Alcorà, que és al definitiva.
Per tant, són un poble amb un llibre, que tenen el mateix estatus que jueus i cristians. El mateix Déu que abans s’ha revelat als jueus i després als cristians, ha inclòs al poble àrab i ha completat les seves revelacions en l’Alcorà. Aquesta idea no és acceptada ni pels jueus ni per cristians. De fet els musulmans seran rebutjats i defensaran que han mal interpretat la seva tradició i les seves oracions. Per aquest rebuig Mahoma canviarà l’actitud davant ambdues comunitats religioses, serà més crític en les interpretacions que han fet de les revelacions de Déu, i farà una mena de gir en les seves predicacions – en les pràctiques de l’oració o el dejú, per exemple.
L’Alcorà fou una revelació en la llengua àrab perquè el poble la pogués interpretar bé.
A través de la recitació i en la llengua àrab (no en traduccions) és com es transmet la paraula de Déu. L’àrab és una llengua que pensada per ser recitada en veu alta i tenir un efecte meditatiu en tot el cos. Els llibres de l’Alcorà no es poden comprar, no tenen preu, ja que recullen la veritat divina, i totes les traduccions no són considerades la paraula de Déu. Els llibres tenen una posició especial en les cases i fins hi tot aquell que no la sap llegir, passant la ma per sobre de les lletres es considera que s’estableix el contacte en Déu.
L’Alcorà està dividit en sures (capítols), organitzades de més extensió a menys extensió. Trobem les sures de la Meca, la part més antiga, i les sures Medines, la .‘‘ciutat del profeta’’, més recents Aquesta distinció es basa en el canvi d’estil d’unes sures i altres, però no es reconeguda per l’islam.
En la sura número 96 és relata la primera revelació: l’àngel Gabriel li diu que ell era l’enviat de Déu. Mahoma explicarà l’experiència a la seva primera dona que el creu, i per tant és considerada la primera musulmana (un cosí els hi confirmarà que aquesta revelació és pròpia d’un profeta). Hi ha diversos episodis, bastant llegendaris, de la seva biografia que ja enunciaven que seria un profeta i sostenen la veracitat de la seva revelació però que va oblidar al principi i anirà recordant al llarg dels anys.
Les sures 112, 113, i 114, les més curtes, són utilitzades també com a oració per invocar a Al·là i la seva veritat, sinó també com a testimoni d’aquesta profecia de Mahoma i són les formules que més s’han de comunicar als devots. Són constants en el dia a dia en la majoria dels creients, ja que són les últimes paraules de la voluntat de Déu.
La religió s’anirà estenen per familiars, amis, i esclaus i s’estableix així la primera comunitat musulmana, umma. A la Meca es troben en perill i es decideixen traslladar a Medina per predicar el que en un principi són pràctiques molt semblants a les jueves, com per exemple resar en direcció a Jerusalem o la pràctica del dejú. Tot i així, degut a les disputes entre musulmans i jueus, Mahoma canviarà algunes d’aquestes normes: s’establirà que s’ha de resar cap a la Meca i concentra el dejú en el més del Remada. En aquest moment veiem un canvi d’actitud cap als cristians i els jueus.
Mahoma no va escriure cap de les seves predicacions i, de fet, ell diu que no són predicacions seves sinó que les ha sentit de l’àngel Gabriel. La idea que s’estableix és que la umma ha d’anar creixent a través de convèncer amb la paraula. La comunitat musulmana no es conforma depenent del llinatge, sinó de la conversió de cada individu que entra a formar-ne part. Hi ha diverses referències en diverses sumes al fet de que la fe s’ha de transmetre sempre de forma passiva, sense violència. L’ús de les armes no s’estipula a no ser que siguin atacats, i la Guerra Santa apareix com a últim recurs defensiu. Els Califes que buscaven més influència política i territorial van utilitzar aquesta idea de la Guerra Santa, que originalment era defensiva, com excusa per atacar a altres comunitats i establir la seva influència.
Es creu en la Casa de la fe, que es troba dins dels límits de la comunitat umma i també es creu la Casa de la pau, que engloba les altres creences i religions, i Mahoma defensa que s’han de respectar i són acceptades en els estats Islàmics, a canvi d’un pagament d’un impost. Després es parla de la Casa de la guerra, que són engloba els que no són musulmans i no tenen cap altra religió, i aquests són els quals s’ha de predicar i convertir.
La fe s’estendrà i aplegarà diverses comunitats que es reuniran en la mateixa umma.
Mahoma s’estableix com el cap polític, establint la teocràcia, ja que la normativa d’aquest poble s’estableix com la voluntat divina.
El Sunna (‘tradició’) o exemple del Profeta, és la segona font essencial de l’islam.
Recull la vida, els pensaments i actes del profeta, a través d’una compilació de tradicions orals basades en allò que va dir o fer el Profeta respecte a diversos assumptes segons el testimoni dels seus coetanis.
Abans de la mort de Mahoma, els musulmans ja havien convertit pràcticament tota la Meca. Els membres de l’umma es dedicaven a robar les caravanes maquis per sobreviure, fent que s’enfrontessin amb els ciutadans de la Meca. Després de diversos enfrontaments importants, pacten i la Meca acaba acceptant al profeta com a guia i es converteix a l’Islam. La comunitat anirà creixent fins a la frontera bizantina i els califes aniran conquistant territori per tot el mediterrani. Espanya i Itàlia seran els dos únics territoris que es van convertir a l’Islam que foren expulsats, mentre que la resta de territoris on es van expandir continuen essent musulmans avui en dia.
ELS 5 PILARS DE LA FE 1. Unicitat de Déu: Déu és únic, creador i etern. Ens trobem amb un clar monoteisme, tot i que al Cora trobem 99 noms de Déu, amb un valor meditatiu. Ramón Llull observa en els noms de Déus poder arribar a una conciliació entre les tres religions. Només trobem imatges del profeta i de Déu molt antigues, perquè després s’estableix com una religió iconoclàstica que prohibeix la representació del profeta i de Déu.
2. Profecia: Muhammad (profeta – nabí- i enviat- resul). Déu és el únic Déu i Muhammad és el profeta.
3. Revelació: Si es creu en Déu i en el profeta que rep el missatge, la revelació. Mahoma és el segell de la revelació de Déu, ha tancat la seva voluntat i ja no seran necessàries més revelacions.
4. Intervenció dels àngels: Trobem present la idea dels àngels com a mediadors, i es creu que quan un musulmà mor serà visitat per dos àngels, que li fan el judici a la mateixa tomba i segons la seva resposta, més que els fets vitals, sobre la seva fe i si la resposta és correcte passa a l’espera del judici final. Si la resposta no es correcta s’estableix el càstig, la idea escatològica, que per als musulmans té molt a veure amb el foc, mentre que el paradís es recullen tot tipus de plaers. Tots aquest plaers són simbolisme, el vertader premi es la unió amb Déu.
5. El judici final i la resurrecció: Qui ha mort lluitant i defensant la fe, així com els nadons, no els hi cap judici final i van directament al paradís. Al Cora s’imposa directament la idea de la predestinació i Déu ja ha establert el teu destí però tot així té lloc un judici final que posa en balança els seus actes de fe.
S’inspira tant a nivell pràctic com a nivell teòric tant de judaisme com del Cristianisme.
Per exemple, moltes de les idees escatològiques no apareixen en l’Alcorà, sinó que les han agafat prestades del Cristianisme com l’arribada de Lucífer i la lluita entre Déu i l’Anticrist. En l’escatologia musulmana també és creu l’arribada de Lucífer, i la lluita entre Déu i l’Anticrist. En l’Apocalipsi tots els musulmans moriran i seran jutjats per Déu, tot i que reconeixen la presencia del profeta Jesús en el judici. Els musulmans xiïtes tenen una visió messiànica, semblant a la jueva, i esperen l’arribada de Mahdi.
Difereixen en la consideració dels profetes (Jesús és un profeta més) i creient que en el judici final aquest retornarà. L’Islam és el més clar dels tres monoteismes, i es critica la visió trinitària del cristianisme, així com l’associació de la figura de Déu sants, profetes,etc.
L’Islam sorgeix d’un tronc ja establert i s’estén en aquests pobles nòmades que s’organitzen en un sistema de govern teocràtic, establint-se una comunitat política, cultura i religiosa comuna (actualment esta dividida).
ELS 5 PILARS DE LA PRÀCTICA Els musulmans han estat salvats del pecat original, però també compte el comportament i les normes diàries adaptades a la vida diària i a tothom. Aquestes normes diàries queden reduïdes en els 5 Pilars de la pràctica -tot i que després s’han desenvolupat preceptes quan les comunitats es van ampliant i diversificant.
1. La Shahada (‘donar testimono’) és la declaració de la fe que constitueix el credo musulmà, és la declaració de fe en Al·là i el profeta Mohamed. S’ha de pronunciar públicament la formula ‘¡Dono fe que no hi ha més déu que Déi i dono fe que Muhammad és el missatger de Déu!’ com a mostra de la tria feta, que els converteix en musulmans.
2. L’oració [salat], que inicialment n’hi havia dues però s’introdueix una tercera.
Mohamed fa el viatge a al cel i discuteix amb Moisés sobre aquest tema, i arriben a la conclusió que hi havia 5 oracions obligatòries durant el dia. Si es viu en un país que es defineixi com un estat islàmic, és molt més fàcil seguir aquesta pràctica de l’oració perquè cada dia hi ha les 5 crides, segueixi o no firmament la Xara (shari’ah), la llei islàmica. Això vol dir que tota la vida queda regulada per aquesta oració, ja que tota l’activitat s’atura. Els divendres és marca com el dia d’oració col·lectiva.
3. El dejuni durant el mes de Ramadà, el novè mes del calendari lunar islàmic que s’ha mantingut tot i la necessitat de reajustament cada trenta anys. Per això, el mes del Ramadà va variant, tot i que també es fa aquesta pràctica en altres moments com a element de depuració.
4. La caritat [zakat], queda instituïda com una llei, és gairebé un impost.
5. I la peregrinació, o hayy, a la Meca almenys una vegada a la vida. L’últim cop que Mahoma entra a la Meca, la umma destruiran tots els ídols dels pobles nòmades i s’estableix com el lloc per excel·lència del culte islàmic. Qui no forma part de la umma no pot accedir al lloc sagrat, és a dir, s’ha de ser musulmà per visitar la Meca. El fet de participar col·lectivament en tot el recorregut, que gairebé dura 12 dies de viatge en dejú i acampant és com una mena d’iniciació. Aquesta experiència els transforma en la seva visió en del món.. Avui en dia està molt organitzat, i si no es pot anar hi ha altres alternatives, però en el passat hi havia molts problemes com pestes o epidèmies, i moria molta gent.
EL DRET I LA LLEI ISLÀMICA: SHARI’AH Per a ser un bon musulmà s’han de seguir els 5 pilars de la pràctica bàsics, però a mesura que es va estenent la comunitat musulmana les normes s’anirà complementat amb nous preceptes per tal d’adaptar-se a una comunitat multi ètnica, amb diferents tradicions culturals. Quan els musulmans es troben en un conflicte es recorre a Les Quatre Fonts o Fonaments del Dret: . Alcorà. Conté lleis clares respecte a les formes de culte, alimentació i distribució d’herències però no dóna solució als nous conflictes. Com a segon text autoritari trobem la tradició representada per la Sunna i els Hadith (cada comunitat de musulmans donarà preferència a uns Hadith o altres). La Sunna és a nivell textual un conjunt de dits i fets del profeta, tot allò que va predicar en vida i que va fer i que es recordat oralment, i que en el temps es posarà per escrit, però no forma part del Cora.
Són coneguts a través dels Hadiz (al-Hadith: ‘’conversa’’, ‘’dita’’). Se’n reconeixen 6 canòniques, i les més importants són el Sahih al-Bukkarí i el Sahih Muslim.
. Raonament per analogia (qiya) . La tercera font és la ‘opinió individual responsalbe’ (ijtihad) . Finalment la quarta font és el consens de la comunitat (ijmâ) Trobem 5 escoles jurídiques (madhhab), que depèn tant de la comunitat o en alguns casos en una decisió del mateix individu: Hanafí, Malíqui, Shaftíi (sols reconeix la sunna), Hanbalí i finalment l’escola shíí (jafarí) que domina a Iran que esdevé dels xiites partidaris de Alí, cosí i gendre de Mahoma.
L’Alcorà i els Summa tenen un doble contingut, normatiu i religiós, que des dels orígens van de la ma. En elles s’estableix una classificació de les accions segons la llei: halal (obligatòries), mustahabb (recomanables), mubah (neutral i per tant permeses), makruh (reprovables, no recomanables), i haram (il·legals i per això prohibides). La violència no és un precepte en l’Islam, però s’afirma que si no es pot ser un bon musulmà en el propi territori, es a dir, es troben en una Casa de la Guerra, poden fer ús de la violència per a defensar-se.
DIVISIONS DINS L’UMMA: ELS QUATRE CALIFES 1- Abú Bakr és el successor directe de Mahoma.
2- Omar. Conquerí Egipte, Síria i algunes zones d’Iran. Assassinat el 644 3- Otman era membre de la vella aristocràcia mequí i objecte d’atac per part de diferents grups. Sota el seu califat es comença a redactar l’Alcorà. El cosí i gendre de Muhammad, Alí ibn Talib, estava al capdavant dels seus opositors, que van acabar assassinant a Otman.
4- Alí s’assegurarà el califat amb l’ajut dels musulmans iraquians, però fou atacat pel cosí d’Otman, Muhawiya, governador de Síria, que no reconeixia l’autoritat d’Alí i pretenia ser el següent califa. Després de la batalla de Siffín (657), de la que ningú va obtenir la victòria, s’acceptà una mediació arbitral que no va afavorir cap de les dues parts. A partir d’aquests fets s’origina la divisió de la comunitat islàmica (umma) en diferents brànques.
Per tant arrel a la qüestió successòria ja apareixen les primeres divisions de l’Islam. La primera divisió es crea amb la mort de Mahoma, que era el guia de la comunitat tant religiosa com políticament. S’estableix un nou guia, Abú Bakr, considerat el més apte però un grup defensarà que el successor hauria de ser descendent de Mahoma, tenir la seva sang i llinatge. S’anomenaran xiïtes que es mostraven partidaris de Alí, cosí de Mahoma i marit de la filla de Mahoma, Fàtima.
Actualment trobem TRES BRANQUES PRINCIPALS:  Els Sunnites. La majoria consideren el califat – que durà fins el s. XX – la legítima successió del profeta. El nom prové de Sunna (‘tradició’) i per tant són considerats els que segueixen la tradició establerta per Mahoma, defensant que són els savis de la comunitat, umma, qui han d’elegir el més apte per convertir-se en el guia polític i religiós de la comunitat.
 Els khrijites, de kharaja ‘‘apartar-se’’ o jariyíes, no van acceptar la mediació arbitral i es van separar formant una comunitat independent. Una facció més moderada, els ibadíes o ibadites, perviu al nord i est d’Àfrica i a Zanzíbar, i en alguns països del Pròxim Orient (Síria i Oman).
 Els Xiïtes. Són els partidaris d’Alí i els seus descendents com a successors legítims del profeta. Dins d’aquest últim grup trobem els zaidiya, els imamites i els ismailís o septimans, segons el nombre d’imams que reconeixen. Els xiïtes creuen que tot i que les escriptures estan tancades però que tenen una doble dimensió: zahir, allò manifest i batin o esotèric, el sentit ocult que cal descobrir. Per tal de descobrir-ho és necessari algu que interpreti les escriptures, i ho ha de fer el líder religiós i polític que ha de ser descendent de Mahoma. Després dels califats, s’estableixen dinasties i aquest element de successió desapareix i creuen que ja no es pot establir un líder parent de Mahoma. D’aquesta manera es va evolucionant a la idea de que arribarà un Imam, algú entès en la matèria religiosa, que recull l’autoritat religiosa i que representa a la comunitat musulmana. Creuen que al final dels temps apareixerà el imam ocult, el Mahdi (‘’aquell que vindrà’’), que restaurarà l’ordre i la virtut en el món.
 LA VIA MÍSTICA DEL SUFISME: Moviment espiritual originat als voltants del segle VIII en petits cercles de musulmans pietosos i fou popular als s. XII i XIII. Insisteixen en la pobresa i la puresa, la unitat essencial de l’ésser, el coneixement experiencial (interpreten els 99 noms de Déu per buscar el sentit ocult del text) i l’amor de Déu (s’autoneguen per unir-se amb Déu). Hi ha molta literatura i música sufí, desenvolupant les arts i la dansa, com a tècniques per unir-se amb Déu. És una corrent heterodoxa molt perseguida i s’està destruint el seu patrimoni cultural, sobretot literari.
...