TEMA 7 - Garanties constitucionals (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 6
Subido por

Descripción

Dret Constitucional. Professors: Víctor Ferreres i Joan Solanes

Vista previa del texto

7.  Les  garanties  de  la  Constitució     7.1.  Les  garanties  de  la  Constitució:  la  Justícia  constitucional   La  garantia  constitucional  és  aquell  mecanisme  que  atribueix  als  òrgans  judicials,  és  a   dir,  als  jutges  i  tribunes,  el  control  de  la  constitucionalitat  dels  actes  i  les  normes  dels   poders   públics.   Per   això,   l’existència   de   la   jurisdicció   constitucional   exigeix   un   pressupòsit  previ:  la  supremacia  normativa  de  la  Constitució.   La  Justícia  constitucional,  en  sentit  ampli,  és  el  conjunt  de  procediments  que  duen  a   terme   un   o   més   òrgans   jurisdiccionals   destinats   a   garantir   de   manera   immediata   el   compliment  dels  principis  i  normes  constitucionals.   En  un  sentit  restringit,  la  Justícia  constitucional  s’entén  com  el  procediment  destinat   perquè  un  o  més  òrgans  jurisdiccionals  es  pronunciïn  sobre  la  validesa  constitucional   de  les  lleis.   El  control  jurisdiccional  de  la  constitucionalitat  de  les  lleis  es  caracteritza  per:   Ø És  assumit  pel  poder  judicial  en  el  context  de  la  seva  funció,  es  tracta  sempre   d’un  control  per  via  judicial.   Ø Es   realitza   a   través   d’un   procediment   formalitzat   que   no   s’inicia   pel   mateix   òrgan  de  control  sinó  per  impuls  exterior.   Ø El   procés   de   control   dóna   lloc   a   un   pronunciament   de   l’òrgan   sobre   la   constitucionalitat  de  la  norma,  que  té  conseqüències  en  la  seva  eficàcia.   7.2.  Els  models  històrics  de  Justícia  constitucional:  sistema  americà  i  europeu       7.2.1.  Sistema  americà   La  Justícia  constitucional  neix  històricament  als  EUA  a  partir  de  la  famosa  sentència  del   Tribunal   Suprem   Marbury   vs.   Madison.   Són   els   mateixos   jutges   els   que   “s’autoatribueixen”   aquella   funció   deduïda   de   la   coneguda   “clàusula   de   supremacia”   continguda  a  l’art.  VI  de  la  norma  fonamental  americana.   A  partir  d’aquesta  sentència  s’anà  instaurant  el  judicial  review  o  control  judicial  difús   de   la   constitucionalitat   de   les   lleis,   conegut   també   com   a   sistema   americà,   que   es   caracteritza  per:   • Els   subjectes   del   control   són   tots   els   jutges   i   tribunals   que   exerceixen   la   potestat   jurisdiccional,   és   a   dir,   que   apliquen   les   lleis   als   casos   que   resolen   (difús).   • El   control   es   produeix   per   la   via   incidental:   quan   en   el   transcurs   d’un   procés   davant   la   jurisdicció   ordinària   alguna   de   les   parts   discuteix   la   possible   inconstitucionalitat  d’una  llei  aplicable  al  cas,  la  qüestió  es  resol  pel  jutge  com   un  incident  en  el  desenvolupament  del  procés  ordinari.   • El   control   es   produeix   de   manera   concreta:   els   jutges   han   de   fiscalitzar   si   l’aplicació  d’una  determinada  llei  en  un  cas  concret.   • La   legitimació   per   instar   el   control   de   la   constitucionalitat   està   vinculada   a   determinats  drets  i  interessos  individuals  i,  per  tant,  correspon  a  les  persones   que   són   part   en   un   procés   ordinari   la   facultat   de   sol·∙licitar   l’examen   de   la   constitucionalitat.   • Els  efectes  de  la  decisió  per  part  del  jutge  ordinari  no  són  l’anul·∙lació  de  la  llei,   sinó  la  seva  no  aplicació  al  cas  concret  sotmès  al  seu  coneixement.     El  judicial  review  té  dos  mecanismes,  el  primer  és  el  principi  stare  decisis,  mitjançant  el   qual  els  jutges  queden  vinculats  de  cara  al  futur  per  les  seves  decisions,  que  creen  un   “precedent”.  El  segon  mecanisme  és  l’existència  d’una  instància  suprema,  el  Tribunal   Suprem,  les  decisions  del  qual  han  d’ésser  acceptades  per  tots  els  tribunals.       7.2.2.  Sistema  europeu   o Els   subjectes   del   control   no   són   tots   els   jutges   sinó   un   tribunal   ad   hoc   que   monopolitza  aquella  funció.  Hi  ha  doncs  un  únic  i  específic  òrgan  de  control  que   és  el  Tribunal  Constitucional  (concentrat).   o El  control  té  lloc  per  via  principal,  a  través  d’un  procés  constitucional  autònom.   o El  control  es  produeix  de  manera  abstracta.   o La  legitimació  per  instar  el  procés  de  control  no  es  vincula  a  interessos  o  drets   individuals  sinó  a  la  defensa  de  la  Constitució.   o Els   efectes   de   la   decisió   de   l’òrgan   de   control   en   cas   que   s’apreciï   la   inconstitucionalitat   de   la   llei   són   erga   omnes,   generals:   comporten   la   nul·∙litat   dels   preceptes   declarats   inconstitucionals   i,   per   tant,   la   seva   expulsió   de   l’ordenament  jurídic.  El  TC  actua  com  a  legislador  negatiu.     7.3.  La  Justícia  constitucional  a  l’ordenament  espanyol   Al   nostre   ordenament,   la   mateixa   Constitució   dedica   tot   el   Títol   IX   al   Tribunal   Constitucional  i  remet  a  una  llei  orgànica  perquè  reguli  el  funcionament,  l’estatut  dels   seus   membres,   el   procediment   davant   aquell   i   les   condicions   per   a   l’exercici   de   les   accions  (LOTC).   El  nostre  model  de  sistema  de  justícia  és  concentrat:   a) El   subjecte   de   control   de   la   constitucionalitat   de   les   lleis   és   el   Tribunal   Constitucional,   un   òrgan   constitucional   de   caràcter   jurisdiccional,   però   no   integrat   dins   del   Poder   Judicial,   que   exerceix   amb   exclusivitat   les   seves   competències   a   tot   el   territori   de   l’Estat.   Està   integrat   per   dotze   membres,   que   han   d’ésser   juristes   de   competència   reconeguda   i   amb   més   de   quinze   anys   d’experiència  professional.   L’àmbit   de   la   jurisdicció   constitucional  espanyola  no  es  limita  al  control  de  la   constitucionalitat  de  les  lleis  ja  que  la  Constitució  atribueix  al  TC  competències   per  a:   o  El  control  previ  dels  tractats  internacionals   o  La   protecció   dels   drets   fonamentals   a   través   del   recurs   d’emparament   o  La   resolució   dels   conflictes   de   competència   entre   l’Estat   i   les   Comunitats  Autònomes,  o  entre  aquestes   o  La   resolució   de   les   impugnacions   per   part   del   Govern   de   disposicions   i   resolucions   dels   òrgans   de   les   Comunitats   Autònomes     Significa  que  el  TC  té  el  monopoli  per  a  poder  declara  la  inconstitucionalitat  de   les  normes  amb  força  de  llei.   b) El   control   de   la   constitucionalitat   de   les   lleis   té   lloc   a   través   de   dues   vies:   via   directa   (recurs  d’inconstitucionalitat),  quan  determinats  òrgans  poden  atacar  la   constitucionalitat   d’una   llei   acudint   al   TC   sense   necessitat   que   hagi   estat   aplicada;  i  la  via  indirecta  (qüestió  d’inconstitucionalitat),  que  es  planteja  com   una   qüestió   incidental   en   el   transcurs   d’un   procés   ordinari   quan   el   jutge   demana  al  TC  que  es  pronunciï  sobre  la  constitucionalitat  de  la  llei  que  aplica  el   cas  concret.   c) El  control  de  constitucionalitat  de  les  lleis  té  un  caràcter  abstracte.   d) Hi  ha  una  legitimació  restringida  per  instar  tals  processos.   e) Les  sentències  del  TC  tenen  “plens  efectes  davant  tothom”.   7.4.   Els   processos   de   control   de   la   constitucionalitat:   el   recurs   i   la   qüestió   d’inconstitucionalitat   El  monopoli  que  té  el  TC  només  es  dirigeixen  a  les  lleis  i  a  les  disposicions  normatives   amb  rang  de  llei.  Els  reglaments  són  controlats  pels  tribunals  ordinaris.   Les   normes   que   són   objecte   de   control   en   els   processos   de   declaració   d’inconstitucionalitat  són:   o Els  Estatuts  d’Autonomia  i  les  altres  lleis  orgàniques.   o Les   lleis   de   l’Estat   i   de   les   Comunitats   Autònomes   i   les   disposicions   governamentals  d’ambdós  amb  força  de  llei.   o Els  tractats  internacionals.   o Els  reglaments  parlamentaris  tant  de  les  Cambres  de  les  Corts  Generals  com  de   les  Cambres  de  les  Comunitats  Autònomes.     El  control  de  la  constitucionalitat  que  realitza  el  TC  és  un  examen  de  la  compatibilitat   entre   les   normes   susceptibles   de   declaració   d’inconstitucionalitat   que   han   estat   impugnades  i  els  preceptes  constitucionals.   El  TC  no  utilitza  com  a  paràmetre  exclusivament  la  Constitució.  També  ha  d’utilitzar  els   tractats  i  convenis  internacionals.  Aquest  conjunt  de  normes  que  serveixen  en  aquest   cas   per   a   examinar   la   constitucionalitat   d’una   llei   es   coneix   com   a   “bloc   de   la   constitucionalitat”.       7.4.1.  El  recurs  d’inconstitucionalitat   És   el   mecanisme   propi   del   model   concentrat   de   control   a   través   del   qual   es   faculta   determinats   òrgans   de   l’Estat   per   a   atacar   una   llei,   amb   l’objectiu   de   fer   prevaler   la   supremacia   de   la   Constitució.   La   legitimació   per   al   seu   exercici   està   restringida   als   principals  òrgans  polítics  de  l’Estat.  La  facultat  per  a  interposar  el  recurs  és  per:   • El  President  de  Govern   • El  Defensor  del  Poble   • Cinquanta  diputats   • Cinquanta  senadors   • Els  òrgans  col·∙legiats  executius  de  les  Comunitats  Autònomes   • Les  Assemblees  de  les  Comunitats  Autònomes     Aquest   dos   últims   només   estan   legitimats   per   a   interposar-­‐lo   “contra   les   llei,   disposicions  o  actes  amb  força  de  llei  de  l’Estat  que  puguin  afectar  al  seu  propi  àmbit   d’autonomia”.   El  procediment  mitjançant  el  qual  es  resol  el  recurs  es  regula  als  articles  33  i  34  de  la   LOTC.  El  procés  s’inicia  mitjançant  un  escrit  de  demanda  en  què  s’han  de  concretar  les   disposicions   impugnades   i   els   motius   del   recurs.   El   Ple   del   Tribunal   ha   de   dictar   sentència.       7.4.2.  La  qüestió  d’inconstitucionalitat   Els  subjectes  legitimats  per  a  plantejar  la  qüestió  són  els  jutges  i  els  tribunals,  si  bé  es   pot  fer  “d’ofici  o  a  instància  de  part”.  S’han  de  donar,  però,  els  següents  requisit:   • S’ha  de  tractar  d’una  norma  amb  rang  de  llei  aplicable  al  cas  del  que  coneix  el   jutge  o  tribunal.   • S’ha  de  tractar  d’una  norma  que  sigui  rellevant  per  a  la  decisió  del  procés.   • El   dubte   del   jutge   o   del   tribunal   sobre   la   constitucionalitat   de   la   norma   aplicable  ha  de  ser  fonamentat  i  motivat.     ...