Tema 3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Societat i formes de vida a l'època moderna
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 16/04/2016 (Actualizado: 16/04/2016)
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

3. Societat Catalana del XVI i XVII Societat rural A l’època moderna la societat rural Catalana es defineix per la manca d’equilibri, la societat rural no era equilibrada. A l’època moderna la propietat de al terra segueix en mans dels terratinents, i la majoria dels pagesos, rics i pobres, depenen de senyors feudals. Per tant la noblesa persisteix com a gran terratinent de Catalunya, la qual controla entre un 65-70% del territori i jurisdicció del Principat. Per conseqüència la noblesa gaudeix d’una gran capacitat de coerció cap els seus vassalls. Durant aquests dos segles, el feudalisme al camp és aclaparadorament dominant. Els senyors extreuen les rendes fiscals del seu territori i de justícia.
A Catalunya es distingeix entre dos tipus de noblesa:  La gran noblesa. Molt escassa, ja que ha patit un procés d’extinció durant les crisis del segle XV, i importants cases han desaparegut arran de la Guerra Civil.
LA que ha sobreviscut viu un procés de castellanització, és a dir, es casen amb grans famílies de al Corona de Castella i , finalment, hi passen a viure. Un exemple són els Cardona, que s’uneixen amb els Medinaceli; també ho són els Requesens.
 Mitjana i petita noblesa. La majoria de la noblesa catalana. És un grup marginat dels centres de poder de la monarquia, ja que no hi ha una cort reial. És una noblesa que no gaudeix d’una gran situació econòmica, i que sovint està endeutada. Aquesta noblesa és la protagonista actiu del domini sobre el camp català. Al segle XVI hi ha una ofensiva senyorial contra la pagesia, que es manifesta sobretot a través del control del capbreu, i el control de les compravenda, la pressió de la firma senyorial. Durant el segle XVI i inicis XVII es reconstrueixen molts castells i cases fortes. Aquesta noblesa és la que està més relacionada amb el bandolerisme.
Algun autor defensa que la petita i mitjana noblesa catalanes estava més a prop dels ciutadans més rics (mercaders, professionals liberals...) que no pas de l’alta noblesa. Però hi ha discrepància. El que està clar que aquesta noblesa és un dels grups socials protagonistes dels esdeveniments més importants del període.
La relació entre pagesos i senyors, a la Catalunya Vella, està condicionada per la Sentència de Guadalupe, la qual provoca una ofensiva senyorial, però xoca amb la resistència pagesa. Durant gran part del període la pagesia va demostrar una gran capacitat de resistència i contraofensiva, però quan comencen els problemes interns ja no són tan eficaços, ja que la pagesia no era homogènia en cap dels sentits:  Pagesos grassos. Són pagesos benestants, els quals tenen la terra en emfiteusi, això dóna una gran estabilitat sobre la terra, el cànon que paguen és fixe, així com millor sigui la collita més benefici té. Està interessat en millorar  tecnològicament la terra. Aquesta emfiteusi permet l’expansió dels pagesos grassos, ja que controlen terres que donen fruits superiors a les necessitats familiars, així genera un excedent comercialitzable. Això explica que famílies de pagesos grassos, a través de generacions, poden acabar esdevenint ciutadania honrada i ennoblir-se. Demostren el seu poder eixamplant i reestructurant masos, que serà el símbol de la prosperitat de part de la pagesia. Hi afegeixen elements per a protegir-se dels bandolers.
Pagesos pobres. Són emfiteutes de petites parcel·les, de mala qualitat, i que no són suficients per subsistir. Aquest pagès ha de buscar altres sortides, ha de llogar-se com a jornaler, ha de buscar obtenir altres terres per a poder conrear, les quals seran contractes d’arrendament, de curt termini (3-5 anys), que el perjudicarà. Serà parcer, ja que pagarà part de la collita (1/2) per a poder conrear aquella terra. Seran Masovers, quan un camperol amb terres d’emfiteusi contractarà un tercer per a conrear les seves terres.
L’ofensiva senyorial del XVI i XVII va topar amb resistències pageses. Les maneres més importants de resistir de la pagesia eren:  El frau, alhora de pagar els delmes i arrendaments. Existia una bossa de frau molt important. Si els enganxaven eren jutjats pel senyor.
 La Negativa. Es negaven a pagar, ho justificaven dient que s’havien oblidat o que havien estat imposats. Es pot arribar a maltractar els encarregats del cobrament, se’ls apallissa, o en alguns casos s’assassina.
 El Plet. És llarg i molt car. El resultat dels Plets era arruïnar-se, ja que s’han d’anar pagant defensors. A Poblet hi ha Plets que comencen al segle XVI i que el segle XIX encara no s’havien resolt, eren de Tempteig de Jurisdicció.
A Catalunya trobem poques cabanes ramaderes importants, sols en tenen els monestirs Cistercencs i Benedictins, estan en regim de transhumància. Es complementa la ramaderia amb l’agricultura. El pastor són totalment diferenciables a la pagesia.
Els marginats del camp eren tots aquells que les crisis i deficiències estructurals, els han empès cap a l’atur, la fam i quedar-se al marge del sistema. Són sobretot jornalers precaris, parcers i arrendataris que no poden accedir a suficient terra, immigrants procedents d’Occitània. Són potencials delinqüents, els quals arriben a esdevenir bandolers.
L’Església L’Església és un estament privilegiat, que junt a la noblesa i la ciutadania honrada constitueix la classe dirigent de Catalunya. La seva posició econòmica no és diferent a l’alta noblesa. En les seves dignitats superior i mitjanes és d’extracció nobiliària. Al llarg de l’època moderna es mantenen i aprofundeixen les diferències a l’interior de l’Església. Bisbes, canonges, abats són propietaris de grans extensions de terres, sobre les quals exerceixen el poder jurisdiccional. Estan molt lluny de la situació d’un rector d’una parròquia, tot i formar part el mateix grup.
Igual que la noblesa viu un procés gradual de castellanització, ja que la monarquia va trencant lligams amb abadies i monestirs internacionals, i en va crear amb Castella. Això va provocar moltes tensions. A més la monarquia va utilitzar el poder de nombrar bisbes i arquebisbes per castellanitzar l’Església catalana.
L’Església tenia el control del monopoli de la cultura del país. El rector és qui tenia els coneixements i habilitats, i per tant no només feia els actes sacramentals, sinó també de notari.
Societat urbana Les ciutats eren poques i petites, les qual estaven lluny de l’esplendor que havien viscut durant els segles XII i XIII. Demogràficament eren resultat de les catàstrofes esdevingudes des de la Pesta Negre. La citat principal era Barcelona, seguida de Perpinyà. Dins el món urbà teníem dos grups:  Patriciat urbà, mercaders i artistes. La ciutadania honrada (patriciat urbà) ocupava el lloc principal de l’escala social, són individus que actuen socialment com a nobles. Econòmicament inverteixen en propietats rurals i dominis jurisprudencials. Es crea una creixent confusió entre la ciutadania honrada i la petita i mitjana noblesa.
Els mercaders són els protagonistes del comerç exterior, el qual es centra els ports de Barcelona i de la Catalunya Nord, sobretot al voltant de Perpinyà. La seva activitat està en decadència a causa de la penúria del país, els atacs pirates i dels corsaris, provinents del Nord d’Àfrica i turcs. Aquest problema va ser molt important al segle XVI, ja que no només es manifesta al mar, sinó també ataquen la zona de la costa, on buscaven botí i segrestaven persones per a demanar un rescat econòmic. Això fa que tota la costa catalana s’anés omplint de Torres de Guaita, la majoria són pagades amb diners del municipi i eren els seus homes qui s’encarregaven de la vigilància. En temps de Felip II la monarquia és incapaç d’assegurar la línia de costa. A la zona del Maresme s’arriben a produir desdoblaments de pobles, és a dir, un poble té una part a la costa i un apart a la muntanya, aquesta ultima seria de refugi en cas d’atac.
En aquest escenari d’inseguretat els mercaders ho tenen difícil per a seguir amb les seves dinàmiques comercials. Alhora es troben amb la competència genovesa, la qual estava afavorida per la política de Carles I, que el 1528 firma un pacte amb Gènova, ja que necessitava el seu suport econòmic. Això provoca una decepció per part de Catalunya, que serà manifestada nombroses vegades per les Corts Catalanes. A més l’activitat comercial s’havia traslladat del Mediterrani al Atlàntic, a causa del descobriment d’Amèrica.
Fins al segle XIV i ½ del XV trobem naus mercants catalanes que arriben fins a la Mediterrània Oriental, això al segle XVI ja no es produïa. Per tant l’activitat comercial del segle XVI és sobretot de cabotatge1, des dels ports catalans fins a Gènova i València. Està dedicat sobretot al tèxtil de llana, a part del ferro, cànem, sabó, fruita seca, aigua ardent i olis. Aquests productes s’intercanviaven per blat.
Al segle XVI es produeixen males collites generals (1529-1530, 1539-1541, 1557, 1628-1632), en condicions normals Catalunya ja tenia dèficit de cereals, però amb les males collites era necessari aconseguir blat de l’exterior. En aquell moment Urgell i la Segarra eren els graners de Catalunya. També s’importa blat Aragonés, baixat a través de l’Ebre, i blat de la Sardenya i Sicília, i en alguns casos del Mar Negre i Bàltic.
Els artistes (notaris, juristes...) segueixen la seva dinàmica dels segle anterior.
Són oficis prestigiosos plenament urbans, tenen molta importància a l’hora d’ordenar la societat. En el món rural quasi no se’n troben, ja que la seva funció és feta pels rectors.
 Menestrals i artesans. Són tots aquells que feien l’activitat productiva de la ciutat. S’organitzen en gremis, institucions que regulen el treball i la producció, i enquadren els seus membres en confraries religioses i milícies urbanes. Alhora és el canal que fa que els menestrals tinguin representació en el municipi.
A l’època moderna les divisions internes del gremi segueixen intactes, no es produeix cap millora en el món dels aprenents ni en el dels oficials. Als segles XVI i XVII s’incrementa el nombre de gremis, gràcies a l’aparició de noves tècniques productives. Al segle XVI es comença a donar el Domestic System, els mestres contracten feina que encarreguen a famílies rurals, de fora del gremi, acostumen a ser tasques artesanals que no demanen qualificació. Donen la matèria primera a la família camperola, i aquesta fa la feina quan estan en temporada baixa del camp. Aquest sistema va ser una resposta a l’augment de la demanda.
Els marginats (pobres, desocupats, taverners, prostitutes, immigrants...) era un món inestable, sempre al límit de la delinqüència. Aquest grup rebia la repercussió de les grans fams i la negligència municipal de proveïments. És un percentatge alt de la població urbana, el qual esdevé un món marginal, ja que creix l’opinió de que s’ha de posar aquesta gent a treballar, i per tant la pressió sobre ells és major.
1 Transport de càrrega i passatgers entre ports d'un mateix país, navegant relativament a prop de la costa ...