Atracció, amor i conducta sexual (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Psicologia humana
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 19/09/2014
Descargas 46

Vista previa del texto

Atracció, amór i cónductes sexuals.
1. Introducció.
Les accions que estan darrere de la conducta sexual de la persona com la atracció, el desig, la gelosia, les respostes al clímax, l’orientació sexual, etc. Tenen relació amb estats del cervell que al seu torn estan dirigits per mecanismes neuro-hormonals complexos.
2. Monogàmia imperfecte.
Els humans son monògams imperfectes o poligimics moderats, a totes les cultures i en totes les èpoques. Ens agrada tenir parella i possibilitats de fer exclusions extra-parella mentre dura el període de efervescència sexual. Contínuament analitzem les possibilitats de tenir episodis d’aquest tipus i a vegades es fan realitat. I tenim molta flexibilitat segons les diferencies culturals 2.1. Orígens.
Els mamífers tendeixen a la poligàmia, els mes propers evolutivament a nosaltres no hi ha cap que sigui com nosaltres. Aquest factor es molt més habitual en els ocells.
    Els orangutans son solitaris i generalment no es consentiu el aparellament.
Els goril·les es barallen per les femelles, únicament un serà el que monopolitzi a totes les femelles, els altres seran anomenats mascles satèl·lits.
Els ximpanzés, els més propers, son totalment promiscus. Tot i així hi ha competició per les femelles, alguns es reproduiran en els últims dies sense la possibilitat de fecundar. I també hi ha molta relació dins del mateix sexe.
Les orenetes es tornen a trobar any rere any amb la mateixa parella en la zona d’emigració. Però en els moments que es troben en altres zones es reprodueixen de forma puntual amb altres. Tot i així, la parella cuidarà els fills a part de que siguin o no seus.
2.2. Fills criats per homes que no són el pare: o o o o 3-5% Barcelona (hospital de San Pau) 5% Ginebra 5-7% Paris 20-25% Manchester 3. Conducta segons el sexe: Es van reclutar un grup de nois de 20 a 30 amb un bon físic, nivell intel·lectual i refinats. Aquest havien de apropar-se en hores de feina a persones de l’altre sexe amb frases ja preparades, per donar temps per que la persona es fes una idea de com es la persona que s’apropa. Y posteriorment feien proposicions de més discreta a més directa amb connotacions sexual.
Resultats.
o o En els homes: augmenta la acceptació si és més directa la proposició. Són més impulsius.
En les dones: disminueix la acceptació si és més directa la proposició. Es pensen més l’acció. (Únicament augmenta el percentatge en Helsinki) Deduccions.
En les relacions els homes i les dones es juguen inversions més diferents, ja que la dona es queda embarassada. A causa d’això, com anteriorment no hi havia anticonceptius, els homes es plantejaven amb més facilitat la reproducció de forma esporàdica i sense premeditació; mentre la dona ha de meditar més l’acció.
  Els homes poden tenir molts més fills (s’han arribat a registrar 1.300 d’un mateix home) mentre les dones no poden tenir tants a causa del menor nombre d’òvuls (s’han registrat fins a 30 i poc) Els infants humans són absolutament indefensos al principi, són prematurs, han de ser protegits i alimentats. I les mares s’hauran de preocupar d’aquesta funció.
3.1. Diferencies respecte als mamífers.
   No mostrar el període fèrtil: Les dones no avisen de manera clara, alguns cops no ho sap ni la mateixa dona. De manera que es crearan accions per donar-ho a entendre.
Atractiu addicional, ornament: Tampoc tenen les mamelles inflades sempre. Els cabells centralitzat en zones com el cap, barba o envoltant zones genitals. La forma del cos, etc. D’aquesta manera es tracta de destacar i donar a entendre a l’altre sexe que ha de reproduir amb nosaltres. Per aquest motiu ens arreglem.
Gelosia: ens agrada saber que fa la nostra parella. Vigilar per disminuir la possibilitat de copulacions extra-parella.
4. Homosexuals i heterosexuals.
Aquest fet es va començar a estudiar a partir de l’aparició del sida. S’han fet treballs a partir de entrevistes personals repetides. Reflectits també en un estudi a traves de la xarxa de una universitat, on la gent és més sincera. Van contestar unes qüestions de sexualitat i de drogues.
Resultats.
  Els homes: La gran majoria mostrava gran atracció cap a les dones des de sempre, mentre no tenia atracció cap a homes. I una petita part (5%) mostrava gran atracció cap els homes des de sempre, i que no havien tingut mai atracció cap a les dones.
Algunes excepcions no tenen atracció cap a cap sexe i altres tenen cap a tots dos.
Les dones: Hi ha menor proporció (3%) que únicament han sentit atracció per les dones. Una gran part, de forma menys accentuada, tenen atracció per els homes. Però una part d’aquestes segones també te una certa atracció per les dones.
Deduccions.
A partir d’aquest i altres estudis obtenim que aquells homes que des de sempre han sentit atracció única amb el mateix sexe són entre 4-6% de la població. Aquells que tenen conducta homosexual són més. Per una altra banda, les dones seran menys, 1-4%.
5. Bases neurològiques.
   L’inici dels estímuls sexuals i les associacions sensorials venen donats per l’amígdala i l’hipocamp.
El grau de motivació segons la situació vindrà donada per el còrtex prefrontal i el nucli accumbens.
El rendiment, és a dir, una orientació sexual més o menys marcada es troba regulat per l’hipotàlem, el mesencèfal i a nivell espinal.
6. Hormones.
Les hormones varien la conformació del cos en la pubertat i en la formació del fetus, però també marquen la conducta sexual, actuant en els territoris de l’hipotàlem.
Els nois tenen 5 vegades mes testosterona que les noies, tot i així les dones també en secreten. Segons la desviació típica també hi ha nois que tenen xifres mes femenines o noies que tenen xifres mes masculines.
En els homes els nivells màxims de testosterona es produeixen del 20 als 30 anys i els avis poden arribar a tenir el mateix nivell de testosterona que un noi adolescent.
Aquesta regularà l’exitació sexual. Mentre la resta de processos estaran regulats per altre tipus d’hormones com el glutamat, l’hormona del creixement (GABA) o la dopamina.
Aquesta última té un paper molt important en la percepció del plaer. Del mesencèfal (orientació) partiran neurones que utilitzen aquesta com a transmissora i que aniran a parar finalment a l’accumbens (motivació).
La cocaïna es una droga prodopaminergica, regula la conducta sexual, també ho són alguns medicaments contra el parquinson.
Totes les xifres d’hormones van variant al llarg del dia, de la època, de l’edat... les fabrica el cos a partir del colesterol. De manera que si ens aprimem molt podem arribar a eliminar la conducta sexual.
7. Cicle de manifestació de la conducta sexual:     S’inicia per el desig: inflament d’apèndix en els nois, pensaments, pessigolleig...
Aproximació: contactes, intercanvi de mucoses, ...
Orgasme: diferents maneres de exposició, de forma involuntària i inevitable.
Baixada amb període refractari: molt mes abrupte i durador en els nois que en les noies.
8. Atracció sexual.
8.1. Animals visuals.
El cos masculí i el cos femení amb els seus ornaments prototipis són la principal causa d’atracció sexual.
La testosterona serà la que actuï en la musculatura i en el greix per tal de desenvolupar-se de manera que s’accentuï la figura del cos de home i la seva veu (més greu més testosterona durant la pubertat). En canvi, la silueta de la dona vindrà marcada a partir de la quantitat d’estrògens durant la pubertat; amb mes estrogen més pronunciades les qualitats femenines, els cabells, les veus (més agudes amb més estrògens)... Aquest conjunt d’element es el que dispara l’atractiu. Ja que som principalment animals visuals.
Aquest atractiu dependrà de l’edat de la persona (més marcat en les dones que en els homes la decadència en avançar l’edat), de la ètnia i la raça, de la cultura i de la moda...tot i que sempre hi ha uns elements basics. El cervell humà treballa amb prototips que traspassen les cultures i el temps.
  La cara prototípicament masculina és quadrangular, amb accentuació del mento, nas achatat, front ample, etc.
La cara prototípica de la dona, per el contrari és un oval, amb ulls grans ametllats, nas petit, llavis grans, poca distancia entre llavis superiors i el nas, pòmuls sortits, cara de nena en cos de dona molt format, etc.
 Per un altre banda, també ens fixem en que siguin simètriques o no.
 També s’ha de tenir en compte que les dones segons el moment del cicle menstrual agrada un tipus de cara o un altre. Ovulant atrauen tipus amb faccions de la cara agressives i masculines, mentre quan no ovulen busquen cares una mica menys masculines que donen la sensació de responsables i que podran cuidar els fills correctament.
Estímul supernormal: quan els atractius físics arriben a tal punt que posen en perill la supervivència.
Territoris cerebrals.
Els territoris que s’activen en mirar a persones atractives activen també els canals de plaer, a causa d’això provoquen que les mirem més i que les considerem com a atractives.
Altres tipus de plaer activen també aquests mateixos territoris, regulats per la dopamina ajudada per els opioides endògens i el glutamat, en el nucli accumbens (segons l’anatomia estriat ventral, sota del nucli caudat) provoca que considerem alguna cosa atractiva tastant-la o a distancia des de els 3 o 6 mesos d’edat (es queden mes estona mirant les cares que considerem atractives o cares rares).
8.2. Situacions d’atracció sexual.
 La mirada: considerem a una persona més atractiva quan et mira i et presta atenció. Es aconsegueix que s’activi més el nucli accumbens.
 Efecte Coolidge: la recuperació de l’interès i del rendiment sexual, quan es canvia la parella a una persona en període refractari, es produeix més rapida i eficientment.
Estudiat a partir de l’activitat cerebral i de la conducta de ratolins.
8.3. El contacte, el sabor i el olfacte.
A partir de 9 homes francesos que observaven estímuls eròtics d’intensitat graduada, es trobaven imatges del cervell a partir de tomografia d’emissió de positrons (que ja ha sigut reemplaçada). També s’ha verificat a partir de la observació directa, en altres experiments, de persones amb autoestimulació. Amb 12 noies voluntàries, acompanyades per les seves parelles, que les estimulaven manualment per aquests. Es controlava mitjançant les contraccions amb un sensor per el recte.
Resultats: En homes s’activa la accumbens i algunes altres zones del cervell com el hipotàlem i el cerebel que també regulen l’excitació.
En les dones s’activa el cerebel que regularà les contraccions, territoris hipotalàmics, tronc de l’encèfal, accumbens, etc.
Al seu torn es desactiven diversos territoris produint-se una pèrdua dels estímuls externs. La maquinària del cervell que s’activa en la màxima circulació coincideix a la dels animals més propers a nosaltres.
9. Enamorament.
Els humanistes diuen que l’amor es un invent del poetes trobadorescs. Els humans no s’enamoraven anteriorment i establien parelles per interessos econòmics i familiars. Es recupera i es consagra en el romanticisme i posteriorment en el cinema.
Els psicòlegs afirmen que els humans s’han enamorat la immensa majoria sempre.
Consisteix en una atracció intensíssima focalitzada. De cop nomes interessa un o una persona, que ocupa un màxim temps de pensament, activa urgències neurogonadals més o menys intenses. Es troben amb canvis d’estat d’ànim molt radicals. I es viu en un tipus de ”bombolla perceptiva” on es viu allò com incomparable.
Els no correspostos, els amors platònics també poden arribar a aquestes intensitats, no es necessari la actuació de dues persones per tal de que es produeixi. És a dir, existeixen amors unilaterals i amors bilaterals.
Les especies monògames com el ser humà tendeixen a tenir parella amb la qual cuidaran la descendència. I no tots tenen aquest tipus d’amor, és mes relaxat, també hi ha que no s’arriben a enamorar i altres que amb el temps varien la manera de tenir aquestes relacions.
Inicialment es produeix una intensitat amorosa que arriba fins el any o any i mig. Fins que posteriorment comença a disminuir fins arribar als 4 – 5 anys de relació, en les millors histories i sense contar que tinguin espais en el temps que no es vegin. Però no arribarà a 0 mai. Deixen un record precedent sempre tot i haver-hi discussions. Es poden produir recuperacions en el temps quan es troben en períodes que no es veuen i a causa de trencaments de rutina.
L’afecte de la companyia i lleialtat apareix al cap d’un any. Es conta com un aliat amb el qual pots comptar, i anirà augmentant amb els anys, serà el que faci que les relacions perdurin. Aquest factor serà més important per els homes que per les dones, a causa de que els homes son mes solitaris. I quan inverteixen en lleialtat ho inverteixen tot. Les dones col·loquen inicialment la seva lleialtat a dones i no a la persona que tenen al seu costat.
9.1. Hormones.
Aquest fet te la seva translació en hormones. A partir d’ un estudi de la universitat de Pisa, s’han investigat parelles en el pic de l’enamorament i parelles que ja han passat aquesta etapa.
  El cortisol es l’hormona que expressa el sofriment psicològic i físic. El dels enamorats està en major concentració. Aquest sofreixen a causa de les oscil·lacions dels estats d’humor. (també s’augmenta en situacions de esforç màxim) La testosterona baixa en els nois enamorats. Perden l’interès cap al resta. En canvi en les dones es multiplica per dos per tal de poder entretenir a l’home.
(les dones seran el doble d’actives sexualment, i els homes reduiran una mica) Els mecanismes que participen principalment en aquests procés seran:       El desig sexual: testosterona, dihidrotestosterona, androstendiona,...
El atractiu: la dopamina, androstenos (olor dels homes), copulinas (els homes les detecten, però no tenen olor)...
Satisfacció i plaer sexual: opioides, oxitocina...
La gelosia i la possessió: Vasopressina, serotonina... regulen l’agressivitat.
Afectes de lleialtat: oxitocina, prolactina (intervé en la lactància), endocepines...
Memòries dels afectes passats: Glutamat, òxid nítric (base de la biagra)...
9.2. Diferencies hormonals en homes i dones.
Es va descriure la conducta de talponets en una investigació de manera que es va trobar que la majoria eren promiscus però lluitant per precedència. Dintre d’aquest es va estudiar una espècie concreta, els talpnets de prada, els quals eren monògams imperfectes. Si estan relacionant-se de 2 a 4 hores quedaran units per a tota la vida, anomenat nit nupcial.
Són més fidels que els homes, tot i que també tenen algunes relacions fora de la parella. La biologia es capaç de crear parelles eternes. Aquest talps eren gelosos, tenien contacte social en família, cuidaven els dos dels fills, preferien la parella davant de qualsevol altre, etc.
En una caixa de tres compartiments es col·loca una femella madura. En un costat al mascle amb el qual te relació i amb el altre zona un altre mascle més atractiu. Inicialment la femella es queda més estona observant el primer respecte el segon.
Resultats.
Si se li administra un inhibidor de l’oxitocina, passa a estar mes estona observant l’altre. L’oxitocina serà la que marqui l’enamorament. Es compara amb femelles que no han estat amb cap dels dos, les quals observen amb igualtat els dos mascles. Però si a aquestes se lis dona ocitocina s’enamora d’ aquell amb el qual havia estat anteriorment però no havia arribat a produir-se els suficient temps per l’enamorament.
Després de tres meses (equivalent a 10 anys) rere la nit nupcial, la femella continua reconeixent l’amor.
Si per el contrari es fa l’experiment amb homes es produeix el mateix efecte però amb la vasopressina en contes de l’oxitocina (injeccions en el cervell d’aquestes substancies).
Deduccions.
El mecanisme fonamental que regula tot aquesta acció en les femelles era l’oxitocina (primordial per la lactància i per a les contraccions del part) i en el mascle la vasopressina. Es creen en la base de l’hipotàlem. Envien axons a la hipòfisis hipotituaria, glàndula amb filaments nerviosos que secreten aquestes substancies de manera que entren en sang i es distribueixen.
Si es posa un mascle promiscuo la versió amb un segment de DNA amb la versió de la vasopressina monògama, aquest passarà a tenir una conducta monògama.
Per tant, en humans, tenim un 90% de probabilitat de que es produeixi de mateixa manera tot i que no ha sigut del tot provat. Ja que son substancies de la maternitat i de la excitació sexual i de l’orgasme. I tenim la versió de AND semblant als monògams, alguns que tenen la versió mes semblant als promiscus tendeixen també a ser-ho més que els altres.
9.3. Amor matern.
El especialista mental en com veiem el color va fer un experiment amb com treballa el cervell en veure la persona de la qual un esta enamorat en el màxim punt i com veien les mares primerenques als seus fills. Comparant fotografies d’aquests, amb fotografies de coneguts, familiars i amics. De manera que es va obtenir el mapa mental.
Resultats.
El hipotàlem s’activa únicament amb la fotografia del home.
Es repassa la cara del fill molt més que la del home i per tant s’activen territoris que s’encarreguen del sentit de la visió.
En els dos cassos s’activa l’accumbex, territoris occipitals, del bronc encefàlic (neurones de dopamina), etc. I es desactiven territoris relacionats amb la intel·ligència, es suspèn el judici; i es desactiven les amígdales, allò que prepara el cos per una situació d’alarma. Coincidint amb les zones regulades per l’oxipresina.
...