02.2. ECG normal (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 3º curso
Asignatura Malalties cardio-nefrològiques
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 22/04/2016
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   Usuari:    marepean   2.2.  ECG  normal   Un   electrocardiograma   (ECG)   és   el   registre   gràfic   dels   potencials   elèctrics   que   produeix   el   cor,   obtinguts  des  de  la  superfície  corporal  i  mitjançant  un  electrocardiògraf.       En  la  història  de  l’ECG  destaquen  diferents  científics  encara  que  a  qui  se  li  atribueix  com  al  seu   inventor   és   William   Einthoven,   1985.   A   més   a   més,   va   rebre   un   premi   Nobel   de   fisiologia   i   medicina  pel  seu  treball  amb  l’ECG  el  1924.       L’electrocardiògraf   consisteix   en   col·locar   una   sèrie   d’elèctrodes   que   permetin   quantificar   i   posicionar  els  vectors  elèctrics  de  despolarització.  Són  un  total  de  12  derivacions  que  cobreixen   dos  plans  perpendiculars:  frontal  i  horitzontal.       En  el  pla  frontal  trobem:     -­‐ Derivacions  bipolars:  definides  pel  Triangle  d’Einthoven.     o DI:  correspon  a  la  diferència  de  potencial  entre  el   braç  dret  (RA)  i  esquerra  (LA).   Per  convenció,  tot  el  que  s’apropa  al  braç  esquerra  (LA)  és  positiu.  El  seu  vector   està  en  direcció  0º.     o DII:   correspon   a   la   diferència   de   potencial   entre   el   braç   dret   (RA)   i   cama   esquerra   (LL).   Per   convenció,   tot   el   que   s’apropa   a   la   cama   esquerra   (LL)   és   positiu.  El  seu  vector  està  en  direcció  60º.     o DIII:   correspon   a   la   diferència   de   potencial   entre   el   braç   esquerra   (LA)   i   cama   esquerra   (LL).   Per   convenció,   tot   el   que   s’apropa   a   la   cama   esquerra   (LL)   és   positiu.  El  vector  està  en  direcció  120º.         UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   Usuari:    marepean     -­‐ Derivacions  unipolars:     o aVR:   potencial   absolut   del   braç   dret.   El   seu  vector  està  en  direcció  -­‐150º.     o aVL:potencial   absolut   del   braç   esquerra.   El  seu  vector  està  en  direcció  -­‐30º.     o aVF:   potencial   asbolut   de   la   cama   esquerra.   El   seu   vector   està   en   direcció   +90ºC.         En   el   pla   horitzontal   hi   ha   les   derivacions   precordials,   totes   elles   unipolars.   Es   representa   com  positiu  tot  allà  que  s’apropi  i  negatiu  tot  el  que  s’allunyi.     -­‐ V1:  4t  espai  intercostal  marge  esternal  dret.     -­‐ V2:  4t  espai  intercostal  marge  esternal  esquerra.     -­‐ V3:  entre  V2  i  V4.     -­‐ V4:  5è  espai  intercostal  línia  mitjana  clavicular.     -­‐ V5:  5è  espai  intercostal  línia  axil·lar  anterior   -­‐ V6:  5è  espai  intercostal  línia  axil·lar.       En  ocasions  especials  s’usen  derivacions  precordials  alternatives  com  seria  el  cas  d’una  sospita   d’infart   en   territori   posterior   (V7   i   V8)   o   sospita   d’infarts   en   el   territori   del   ventricle   dret   (V2R   i   V3R).       UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   Usuari:    marepean               El   paper   que   usa   l’electrocardiògraf   és   un   paper   mil·limetrat   en   el   qual   horitzontalment   es   mesura  el  temps  (1mm=40ms;  1s=5  quadrats  grans)  i  verticalment  el  voltatge  (1mm=0,1mV).  El   voltatge  és  una  mesura  indirecta  de  la  massa  miocàrdica.     Normalment  els  paràmetres  de  mesura  són  25mm/s  i  10  mV.       La  despolarització  i  repolarització  de  les  aurícules  i  els  ventricles  produeix  les  ones  del  ECG:     -­‐ Ona   P:   despolarització   de   les   aurícules,   no   s’aprecia   la   repolarització.   La   part   inicial   correspon  a  la  dreta  i  la  última  a  l’esquerra.     -­‐ Interval  P-­‐R:   temps   en   que   la   despolarització   de   l’aurícula   arriba   fins   als   ventricles,   és   a   dir,  arribada  i  pas  de  l’estímul  pel  nòdul  AV,  fascicle  de  HIS  i  fibres  de  Purkinje.     -­‐ Ona  QRS:  despolarització  dels  ventricles   -­‐ Segment  ST  i  ona  T:  repolarització  dels  ventricles.     -­‐ Interval   QT:   informació   sobre   la   predisposició   a   sofrir   una   arítmia.   Es   mesura   des   de   l’inici  QRS  fins  al  final  ona  T.       La   diferencia   conceptual   entre   interval   i   segment   és   que   el   segment   no   inclou   l’ona   en   la   mesura   i  l’interval  sí.       UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean   Usuari:    marepean       El  QRS  té  un  nom  format  per  tres  lletres  perquè  la  despolarització  dels  ventricles  es  dóna  en  3   fases  i  està  formada  per  3  vectors  diferents  (Q,  R,  S).     Una  vegada  l’estímul  travessa  el  nòdul  AV  arriba  al  fascicle  de  His  i  a  través  de  la  branca  dreta  i   esquerra   arriben   al   sistema   de   Purkinje   que   el   condueix   cap   a   la   massa   ventricular   despolaritzant-­‐la.   Aquesta   despolarització   no   té   lloc   de   manera   simultània   en   tot   el   ventricle,   sinó  que  consta  de  3  fases:     1. Despolarització   de   la   zona  mig-­‐septal  esquerra  del  tàbic,   a   tra´ves   d’una   petita   branca   de   la   branca   esquerra.   La   despolarització   d’aquesta   zona   dóna   lloc   a   un   petit   vector   denominat  septal  i  que  es  dirigeix  d’esquerra  a  dreta,  de  dalt  a  baix  i  de  darrera  a  davant.   En  D2,  com  s’allunya  d’aquesta  derivació,  donarà  una  ona  petita  i  negativa  (ona  Q).     2. Després  es  despolaritzen  a  través  de  la  branca  dreta  i  esquerra,  les  parets   lliures   dels   ventricles.  Apareixen  els  vectors  2e  (ventricle  esquerra)  i  2d  (ventricle  dret)  que  sumats   donen  lloc  al  vector  2  que  es  dirigeix  de  dreta  a  esquerra,  de  d’alt  a  baix  i  de  darrera  a   endavant.  En  D2  es  donarà  una  ona  positiva  R.     El   vector   2e   té   una   major   voltatge   puix   que   el   ventricle   esquerra   té   més   massa   miocàrdica   donat   que   es   maneja   amb   pressions   majors   de   120-­‐15mmHg     respecte   el   ventricle  dret  de  30-­‐8mmHg   3. Després   es   despolaritzen   les   masses   para-­‐septals   basals   ventriculars,   produint   vectors   petits   que   es   dirigeixen   de   dalt   a   baix,   d’esquerra   a   dreta   i   de   davant   a   enrere.   Donaran  en  D2  l’ona  S.       Això   dóna   la   representació   típica   del   QRS,   però   depèn   sempre   d’on   es   col·loca   el   punt   d’observació.       UNYBOOK                                http://unybook.com/perfil/marepean                       V1       Usuari:    marepean   V5     La   representació   típica   d’un   electrocardiògraf   inclou   un   paper   amb   12   derivacions   que   representen  un  fenomen  únic  des  de  diferents  punts  de  vista.  A  sota  hi  ha  una  tira  de  ritme  de   10”.         ...