Resum 1ra lectura LA INSEGURET CIUTADANA HA CANVIAT LES NOSTRES VIDES ( JAUME CURBET) (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 3º curso
Asignatura Seguretat Pública i Urbanisme
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 21/04/2016
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

LA INSEGURET CIUTADANA HA CANVIAT LES NOSTRES VIDES ( JAUME CURBET) Mai no s’havia produït una conjunció tan funesta entre uns nivells elevats i sostinguts de delinqüència i la cronificació social d’una por difusa al delicte.
1. La glocalització de la inseguretat Glocalització= localització + globalització.
Les preocupacions locals per la seguretat ciutadana han ocupat els primers llocs a les enquestes sobre les qüestions que més preocupen a la opinió publica, i han obtingut el tractament més espectacular als mitjans de comunicació i per tant també a les agendes polítiques.
Tenim tendència a pensar sempre en solucions millors sense i tant sols pensar en la possibilitat d’enfrontar-nos a les causes del problema per eliminar-lo (Panikkar, 2002). El problema de la inseguretat ciutadana s’ha convertit en un tema principal a les batalles polítiques i mediàtiques, per tant es fa difícil el debat informat i serè sobres les dimensions del problema les seves causes i sobretot les solucions realment disponibles.
La inseguretat ciutadana constitueix un problema mal formulat degut a: - L’existència d’importants interessos ( corporatius, polítics i econòmics) vinculats directament a l’existència d’uns nivells sostinguts d’inseguretat ciutadana Predisposició psicosocial a descarregar les ansietats difuses i acumulades sobre un objecte visible, proper i fàcilment assequible.
En primer lloc el problema de la inseguretat ciutadana es construeix ( a causa de la falta de compromís econòmic i social per part d l’Estat) separant una part especifica de les preocupacions per la seguretat ( inseguretat ciutadana esfera local) de la resta ( inseguretat social escala global).
En segon lloc la formulació del problema de la inseguretat ciutadana se sustenta en la confusió entre la dimensió objectiva ( la probabilitat real de ser víctima d’una agressió personal) i la subjectiva ( el temor difús a la delinqüència) , per tant les demandes de seguretat ( sol·licitud per part dels ciutadans de serveis de protecció) recolzen un temor difús a la delinqüència que malgrat contenir el risc real de ser víctima d’una agressió, adquireix vida pròpia al marge de l’evolució real dels índex de criminalitat.
1.1 entre el risc i el temor Sense un increment real de l’activitat delictiva la percepció d’inseguretat no sembla augmentar significativament. Una vegada que la victimització incrementa la sensació d’inseguretat, aquesta adquireix una dinàmica autònoma i diferenciada en que poden intervenir molts elements i no únicament l’expansió real de la delinqüència “ una vegada consolidada aquesta visió del món no canvia ràpidament. No és afectada pels canvis que es donen any rere any en les taxes del delicte, tot i que aquets impliquin reduccions en les taxes reals de victimització . Hi ha fets culturals que se sostenen i son reproduïts per guions culturals i no per la investigació criminològica les dades empíriques oficials” Garland 2005.
Els que més experiment aquesta sensació d’inseguretat no són els que estan més exposats a patir l’agressió personal ( risc real) sinó els que no disposen ni dels recursos ni de l’esperança de vida requerits per adaptar-se als vertiginosos canvis econòmics, socials i culturals.
Sentiment d’inseguretat= por difusa a la delinqüència + altres temors ( inseguretat social global), que no tenen res a veure amb el risc real per a la seguretat personal.
L’extensió dels signes de desordre social port als individus a sentir-se en risc ( real o percebut) al territori a on viuen i fins i tot, a prendre mesures particulars per tal de protegir-lo. Trobem un mecanisme de doble adaptació: - els sectors socials que disposen de recursos per fer-ho abandonen els llocs que amenacen d’entrar en l’espiral de desordre social i el declivi urbà.
Els sectors que no disposen d’aquesta capacitat, el creixement del sentiment d’inseguretat alimenta no només les queixes, sinó també les actituds punitives.
La demanda de seguretat constitueix una qüestió social que no pot ser reduïda a la simple agregació d’experiències individuals o grupals i que requereix un resposta política que sigui capaç de transcendir les respostes merament repressives.
Les demandes de seguretat es configuren a partir del risc percebut respecte a la delinqüència de manera prioritària per part d’aquell sector de la població que es troba amenaçat per la marginació econòmica i també social, cultural, política i ideològica.
Per això, les polítiques públiques s’orienten a respondre les demandes de seguretat d’una població atemorida (p. De seguretat) i no a desactivar els conflictes que es troben a l’origen de les diferents manifestacions de delinqüència ( política social). Es produeix un cercle viciós: Conflictes desatesos generen inseguretat als sectors socials + vulnerables demandes de seguretat que corresponen al risc percebut polítiques de seguretat que intenten tranquil·litzar la població atemorida sense modificar l’origen inseguretat cronificada 1.2 Reformular la inseguretat ciutadana L’estudi del risc percebut resulta fonamental per a la correcta comprensió del fenomen de la inseguretat ciutadana, i per a fer això l’estructura social i el territori constitueix dimensions bàsiques ja que influeixen en la distribució desigual de la sensació de seguretat entre la població.
Estructura social: posició social dels individus que els fa més o menys vulnerables davant de la inseguretat social. La necessitat de seguretat ciutadana s’agreuja en els grups amb una situació social més vulnerable, que experiment una major sensació d’inseguretat en tots els àmbits de la vida i per tant disposen de menys recursos per afrontar-se als rics. En canvi les persones que gaudeixen de major proteccions atorguen una menor importància a la seguretat ciutadana, ja que gaudeixen d’una posició competitiva en l’economia global amb capacitat per a desplegar noves formes de relació social.
Pel que fa al territori , les ciutats i els barris son molt més que simples estructures urbanes, ja que és a on es desenvolupen les relacions socials, es materialitzen els aspectes positius i negatius de la convivència, també son el lloc a es plasmen els temors i les seguretats.
La percepció d’inseguretat al barri < ciutat , ja que el barri és l’espai pròxim i conegut, mentre que la ciutat és més llunya i desconeguda.
L’important és l’ús social de l’espai que s’explica per el lloc en si i la gent que el freqüenta.
Un altre factor que pot influir en la percepció d’inseguretat és l’incivisme, que intervé a partir del deteriorament els espais públics.
En l’actualitat es disposa de tres fonts d’informació per tal de dimensionar els riscos per a la seguretat ciutadana que afecten una comunitat - - - Els controladors ( policia, tribunals, inspeccions): ofereixen exclusivament dades relatives als problemes que gestionen i es tracta de xifres sobre infraccions o delites processats. Trobem les estadístiques policials i judicials. El problema és que més de la meitat dels actes il·legals no es denuncien ( xifra negra) i les sentencies condemnatòries no arriben al 8% del total de denuncies. A més tendeixen a sobrerepresentar els delictes de carrer ( en contradicció dels de coll blanc) comesos per joves i homes de classe social baixa.
Víctimes: poden relatar la seva experiència, els seus temors i les seves demandes de seguretat. Trobem les enquestes de victimització. Aquestes tenen dificultat per cap delictes amb víctima col·lectiva ( com els de medi ambient), tot i així son la font que ofereix una visió més propera a la realitat i tendeixen a mesurar el risc percebut Transgressors: poden parlar de les seves activitats, visions i intencions. Trobem les enquestes d’autoinculpació. Present problemes greus de no resposta.
En conclusió no hi ha una font ni una tècnica ideal per a avaluar la seguretat ciutadana, per tant els sociòlegs i criminòlegs acostumen a utilitzar diverses fonts.
La tasca prioritària és reformular la problemàtica de la inseguretat ciutadana en el context de la inseguretat social global 2. La governança de la seguretat ciutadana L’elecció i implantació de polítiques i practiques tècnicament viables i políticament sostenibles pressuposa l’existència d’unes determinades condicions socials, polítiques i culturals de realització.
En l’últim quart del s. XX a les societats industrialitzades, el camp del control del delicte i la justícia penal va sofrir una crisi que va fer trontollar alguns dels seus pilars bàsics( perills) i que va donar lloc a una sèrie de respostes adaptatives els efectes de les quals arriben fins als nostres dies( oportunitat). En aquest període a on es configuren l’escenari social i criminològic al qual hauran de desplegar les noves pp ve mercat per dos fets: - La normalització d’elevades taxes de delicte Les limitacions reconegudes de la justícia penal estatal Els quals donen lloc a l’erosió del mite, segons el qual l’estat sobirà és capaç de generar llei i ordre i controlar el delicte.
A principis dels anys 90 : societats industrialitzades progressió de les taxes de delictes que sembla haver arribar a un altiplà, en canvi les taxes de delicte contra la propietat i de delictes violents augmenten considerablement.
Entre els anys 60 i 90: expansió d’una por difusa davant del delicte , comportaments rutinaris d’evitació, representacions culturals i mediàtiques omnipresents i una consciència del delicte generalitzada= altes taxes de delictes com a risc normal que cal tenir present constantment i no com a algo transitori.
Per tant l’experiència contemporània del delicte s’articula en un conjunt de supòsits culturals i representacions col·lectives que ni ta sols un descens en les taxes de delictes sembla capaç d’alterar.
Pel que fa a les limitacions reconegudes de la justícia penal estatal : fins al final dels 60 les Instituciones de jpe semblaven capaces de resoldre adequadament el desafiament que plantejava l’augment de les taxes de delictes registrats. En canvi durant els 80 i principis dels 90 s’observa una clara sensació de fracàs de les agències de la jp i un reconeixement cada vegada més explícit dels límits estatals per a controlar el delicte. S’acusa als tribunals i jutges d’aplicar una penalitat massa indulgent i de no preocupar-se prou per a la seguretat publica, a més a més les pp consideren més realista afrontar els efectes del delicte que abordar el problema en si mateix.
2.1 la crisi del control estatal del delicte L’erosió de la capacitat per genera llei i ordre i controlar el delicte dins dels seus límits territorials constitueix una veritat difícil d’assumir per les autoritats governamentals, conscients dels enormes costos que suposaria abandonar la seva pretensió de ser els proveïdors exclusius de seguretat publica- comportaria a un fracàs de les institucions ( Beck) Però la confiança en el poder públic per controlar el delicte és una invenció recent i més a les practiques socials que als discursos dels juristes estatals. Per això es tracta d’una confiança fràgil que necessita molt poc per a esquerdar-se.
Cal destacar la lentitud i la dificultat del ritme d’avanç de les reformes humanitàries en el camp del control del delicte i la justícia penal, així com la facilitat per a adoptar estratègies punitives.
Segons Garland (2005) els canvis produïts en el control del delicte: - els canvis socials, econòmics i culturals característics de la modernitat tardana combinació del neoliberalisme econòmic i conservadorisme social que va orientar les pp i va generar la crisi de l’Estat del benestar.
Els canvis produïts en el camp del control del delicte i la justícia penal durant l’ultima meitat del s. XX són deguts a l’acció combinada de decisoris polítics, dissenyadors de pp, criminòlegs i formadors d’opinió, juntament amb els canvis operats en l’estructura social i en les sensibilitats culturals que han fet possible aquest tipus de pp.
Els diferents actors es miren mútuament amb desconfiança i es mostren escèptic sobre l’eficàcia global del sistema de justícia penal. Per a una gran part de la població el dispositiu estatal de control del delicte és considerat part del problema de la inseguretat ciutadana.
2.2 tensió entre polítics i administradors els governs despleguen dues grans estratègies orientades cap a objectius oposats: - promouen reformes institucionals i pp destinades, d’una forma o una altra, a superar els límits evidenciats de la justícia penal (estratègia comunitària) els funcionaris electes reaccionen amb freqüència de manera polititzada , ja sigui per a negar l’evidència i reafirmar el mite estatal del control exclusiu del delicte( populisme punitiu) L’augment i la cronificació de les taxes de delicte registrat en nivells alts, a partir de la dècada de 1960 va pertorbar notablement les principals agencies de la justícia penal( poli, tribunals, presons). L’increment del volum de feina del sjp + l’escassetat de recursos per fer front a l’increment de la demanda = la jp va començar a ser vista com a part del problema més que de la solució.
Pels actors polítics, que es mouen en el context de la competència electoral, les decisions polítiques estan fortament condicionades per l’exigència d’adoptar mesures efectives a curt termini, que resultin populars i que no siguin interpretades per la opinió pública com a mostres de feblesa o com un abandonament de les responsabilitats estatals. Per tant les decisions polítiques en l’àmbit del control del delicte i la inseguretat tendeixen inevitablement a buscar la espectacularitat i no el simple efecte, i evitar a qualsevol preu que puguin ser acusades per l’oposició política o els mitjans de comunicació ( Garland 2005), En canvi, els actors administratius encarregats de la gestió de les agencies del sjp, les exigències pròpies de les relacions públiques i del context polític són també importants i actuen com a constrenyiments externs de les seves decisions. Malgrat que han d’obeir les lleis i les directives produïdes pels polítics, aquets últims son vistos cm a una força externa i problemàtica, amb altres interessos i agendes.
Per tant es configura una relació conflictiva entre els polítics ( que acostumen a considerar les propostes de pp en funció del seu atractiu polític) i els administradors ( qe estan obligats a centrar-se en els interessos propis de l’entitat que dirigeixen. Aquesta tensió entre polítics i adm. es fa més visible en les situacions de crisi : - posen les persones sota una pressió immensa i provoquen reaccions emocionals desborden els dissenys organitzatius, fins i tot, de les agències que estan cridades a afrontar diferents tipus de crisis, com la policia, els bombers o l’exercit ( Boin,2007) 2.3 la opinió pública i els mitjans de comunicació Aquest nou escenari no només ha alterat el paper acordat als actors institucionals (polítics i administratius), i en particular a la policia, sinó que també ha concedit un protagonisme en el camp del control del delicte, a un conjunt variat de nous actors.
L’efecte combinat de la normalització d’elevades taxes de delicte i les limitacions reconegudes de la justícia penal estatal va impactar no només en les agències de justícia penal, sinó, per descomptat, també i profundament en l’opinió pública.
No es tracta només de la pèrdua de confiança en el poder estatal per controlar efectivament el delicte, sinó, de la configuració d’un nou «sentit comú», sustentat especialment en les classes mitjanes, identificat emocionalment amb les víctimes del delicte, bel·ligerant contra els drets del delinqüent i profundament crític amb les actuacions de la justícia penal.
Les actituds de «sentit comú» es caracteritzen amb massa freqüència per una visió totalitària que s’empara en una barreja explosiva de suposicions frívoles i dogmes ideològics, i que conflueixen en una demanda inflexible de justícia i càstig , així com de protecció a qualsevol preu. De manera que no resulta fàcil evitar que el públic, freqüentment, sigui incapaç d’entendre les decisions de la justícia penal i que, en molts casos, simplement s’escandalitzi.
Però en referir-nos a l’opinió pública, en l’era de la informació, hem de tenir necessàriament en compte el complex però important paper exercit pels mitjans de comunicació de masses i, sobretot, de la televisió –que en la segona meitat del segle xx es consoliden com una institució central de la modernitat– en la formació d’aquest sentit comú contemporani, relatiu al control del delicte i la justícia penal, contingut en l’opinió pública.
Els mitjans de comunicació de masses, en la societat mediàtica, es posicionen en un doble i complementari àmbit de poder: econòmic (formen part, cada dia més, de grans corporacions comercials que lluiten ferotgement, en el mercat de la informació i l’entreteniment, per obtenir els màxims beneficis a través de l’explotació de màximes audiències) i polític (necessiten el poder polític tant com resulten imprescindibles per al seu exercici). És a dir, els mitjans de comunicació no constitueixen, exactament, el que sembla anunciar la literalitat de la seva denominació: uns simples mitjans (desproveïts d’interès propi) que es limitarien a informar sobre «el que passa» sense afegir-hi ni treure’n res.
En el creixentment competitiu mercat de l’infoentreteniment, tracta d’atendre necessitats psicològiques i, per tant, el repte consisteix a oferir productes mediàtics destinats tant a satisfer desitjos com a canalitzar temors. Si es tracta de satisfer desitjos i temors, llavors la matèria primera del negoci de la comunicació, especialment en la seva varietat audiovisual, no pot ser cap altra que una successió constant de novetats (impactants, sorprenents, emocionants, desconcertants i, encara més, aterridores) a qualsevol preu (Gil Calvo, 2006).
El «sentit comú» sobre el control del delicte és, malgrat uns i altres, una construcció psicosocial; és a dir, un procés pel qual un individu, en interacció amb molts d’altres, es forma o bé s’adhereix a una visió determinada sobre el funcionament del control del delicte i la justícia penal. En la societat actual, el procés de formació d’aquest «sentit comú» inclou, ja indispensablement, els mitjans de comunicació. Lagrange (Robert, 2003): els mitjans de comunicació reflecteixen una preocupació que no han creat, uns punts de cristal·lització sobre violències emblemàtiques, i la seva influència sobre la percepció d’inseguretat ciutadana només es produeix en cas de consonància entre la vivència del lector o espectador i el missatge mediàtic.
De manera que, en l’escenificació territorialment indiscriminada del delicte a escala global –a través dels mitjans de comunicació de masses-, tots podem sentir-nos exposats ja no solament a riscos reals que es corresponen amb la realitat delictiva local, sinó també a riscos percebuts que es nodreixen de la narració indiferenciada, a través dels mitjans globals de comunicació, de problemes que afecten grups socials i territorials molt diversos i allunyats entre si.
3. Conclusió La inseguretat ciutadana no és, com encara sostenen alguns, una neurosi col·lectiva. Tampoc no es correspon necessàriament, però, amb un augment constant i arreu de tots els fets delictius. Entre poc i massa Hi ha un fet crucial que ha marcat a foc les inseguretats de la societat contemporània: l’explosió, els darrers trenta anys, de la mal anomenada petita delinqüència; és a dir, els furts i els robatoris, així com les agressions personals. Aquesta realitat, que no sembla fàcil d’eludir, explica en bona part que la por al delicte s’hagi situat entre les principals preocupacions dels ciutadans i, encara més, que s’hi mantingui tan tenaçment.
la delinqüència contra els béns i les persones ha augmentat al mateix ritme, pràcticament, que es desplegava la societat de consum massiu i, en particular, de béns personals de gran valor econòmic i simbòlic (per exemple, reproductors multimèdia, telèfons mòbils, ordinadors portàtils, accessoris per a l’automòbil, etc.
A l’altre extrem, la pròspera indústria privada de la seguretat no deixa de recórrer a un màrqueting tan alarmista com eficaç: salvi’s qui pugui! (és a dir, qui disposi dels recursos necessaris per pagar-se una protecció individualitzada). Entremig, els mitjans de comunicació no han tardat a descobrir el caràcter dramàtic i espectacular de la delinqüència, la qual, està clar, ha adquirit un protagonisme creixent en la indústria global de l’infoentreteniment.
Potser resulti més equànime adoptar una visió al més integral possible del fenomen de la inseguretat ciutadana que defugi la temptació maniquea i simplificadora, de la qual ningú no en pot quedar exempt.
La por a la delinqüència sembla inventada per facilitar la imprescindible cristal·lització en un objecte concret, proper i visible d’aquesta munió d’incerteses i inseguretats que amenacen tan greument la cohesió social.
La demanda de seguretat ciutadana es configura més aviat basant-se en la percepció d’inseguretat existent a l’opinió pública que no pas en la realitat delictiva. Així s’explica que els governs, en termes generals, reaccionin -esporàdicament als brots de por a la delinqüència, però que no responguin raonadament i raonablement a l’evolució de la delinqüència.
Paradoxa: d’una banda, es promouen reformes institucionals i polítiques públiques destinades, d’una forma o altra, a superar els límits evidenciats de la justícia penal i a corresponsabilitzar la comunitat en el control preventiu del delicte (estratègia comunitària) i, d’una altra, els funcionaris elegits reaccionen sovint de manera polititzada, ja sigui per negar l’evidència i reafirmar el mite estatal del control exclusiu del delicte o bé per abonarse a unes receptes de llei i ordre de resultats electorals temptadors, però d’efectes socials impredictibles (populisme punitiu).
Aquest fet explicaria la coincidència entre l’opinió pública, els mitjans de comunicació i les autoritats governamentals en la poca estima manifestada per l’anàlisi de les causes que ens informarien sobre l’origen de les diverses manifestacions delictives i, consegüentment, també per l’escassa atenció a la necessitat de disposar d’indicadors bastant més fiables que els actuals. Tot plegat ens aboca, ineludiblement, a persistir en polítiques públiques de seguretat ciutadana basades més en les variacions, sovint incomprensibles, de l’opinió pública que en un coneixement fiable i actualitzat de l’evolució de la delinqüència. Tot i saber-ne prou bé les limitacions, i fins i tot els costos i les contraindicacions, ens entossudim a esperar a reaccionar enlloc d’anticipar-nos preventivament mitjançant conductes prudents que, eventualment, ens permetin minimitzar els riscos de victimització delictiva.
Persistir en aquesta conducta erràtica, marcada més per les variacions en la inseguretat manifestada per l’opinió pública que en la realitat delictiva, dibuixa un horitzó no gens esperançador per a la imprescindible seguretat col·lectiva i, ben al contrari, obre nous interrogants que vénen a qüestionar el caràcter de bé públic que havíem convingut atorgar a la seguretat. ¿No deu estar transformant-se, la seguretat, en un bé que es compra, en lloc de ser un servei que s’espera de les administracions públiques?, es pregunta Ulrich Beck. En tot cas, les aparentment consistents fronteres entre seguretat pública i privada sí que semblen esvairse precipitadament.
...