T2. Ciències de la vegetació (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Anàlisi i Cartografia de la vegetació
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

T2. CIÈNCIES DE LA VEGETACIÓ Els seus objectius són: Descriure la distribució espacial i temporal, comprendre les causes dels patrons espacio-temporals observats, comprendre el funcionament de la vegetació i el seu paper com a servei ecosistèmic i integrar el coneixement per obtenir una visió més sintètica i global del sistema Terra i gestionar el territori amb el major coneixement de causa possible.
La biogeografia o la geobotànica és la ciència que estudia la distribució de la fauna i la flora i les seves causes.
La macroecologia o ecologia global és la ciència que estudia la relació dels organismes entre sí i amb el seu medi a escala global. Intenta entendre el funcionament, els cicles.
NIVELLS D’ORGANITZACIÓ DE LA VIDA Partim a nivell d’espècie i si anem cap a sota del nivell específic trobem organismes, òrgans, teixits, cèl·lules... Però si anem cap a munt del nivell específic, trobem el concepte de comunitat, que és el conjunt d’organismes vegetals de diferents poblacions, espècies i que presenta una composició específica i fisiognomia o aspecte similars en els diferents indrets del territori, és a dir, tenim diferents espècies que viuen de forma conjunta que apareixen amb unes composicions pròpies en diferents indrets.
Existeixen les comunitats vegetals? Doncs hi ha dues visions.
- Visió organicista de Clements: Creu en l’existència de les comunitats vegetals com a súper-organismes. És una visió molt determinista de la successió vegetal orientada a arribar a l’estadi de vegetació climàcica ja que quan hi ha una pertorbació, el sistema torna a tendir com estava originalment. Hi ha poc atzar.
Quins mecanismes hi deuen haver per poder parlar de súper-organismes? Relacions de simbiosis, mecanismes de facilitació d’entrada d’espècies o d’exclusió.
Aquests fan que espècies estiguin més associades del que estarien per atzar.
- Visió individualista de Gleason: La distribució d’espècies respon a factors ambientals i les comunitats són producte de la coincidència de les distribucions individuals. Cada espècie respon de forma individual i per tant, unes espècies que tinguin un nínxol ecològic coincidiran amb altres espècies que responguin de manera similar. Atribueix un paper important als factors ambientals i aleatoris.
Per tant, podem parlar de comunitats. Però, per què és útil? Per simplificar la realitat i poder tenir la visió d’ecosistema, és a dir, la idea en general, global. És un punt de partida que ens ajuda a entendre la realitat de les diferents tipus de vegetació que hi ha.
Si pugem d’escala, el següent concepte que trobem és el de bioma, que és el conjunt de comunitats, siguin vegetals o animals, que a escala regional, són determinats per les condicions climàtiques i edàfiques tot presentant adaptacions i funcionalitats similars.
I per últim i més amunt, trobem la biosfera, que és l’esfera de la Terra on hi ha les condicions necessàries per a que hi hagi vida a la Terra.
Hi ha tres maneres diferents d’estudiar les comunitats; per aspecte, per la funció i per la flora.
- Per aproximació fisiognòmica: classifica en funció de la forma vital i la morfologia foliar de les espècies dominants, les formacions vegetals.
Està basada en les formes vitals, formes de Raunkier que exclou les formes paràsites. Fa èmfasi als mecanismes de resistència que té la planta en moments adversos.
Tipologies d’arbre. Boscos esclerofil·les, boscos caducifolis, boscos aciculifolis, deveses (fa referència a sistemes arboris molt espaiats entre ells a causa d’una gestió humana important), boscos en galeria, arbredes (tenen arbres però no són un sistema funcional, és a dir, són zones d’esbarjo, plantacions.. zones molt pobres a causa de la gestió humana).
Tipologies arbustives. Màquies (sistemes molt densos amb plantes molt adaptades al clima mediterrani. Masses tupides), brolla (permeten mesurar de l’activitat humana del sistema), landes (estan en indrets d’un clima més atlàntic, cap al nord de la península Ibèrica).
Tipologies herbàcies. Jonceda (formen els prats mediterranis. Són oberts. Hi ha molts ocells que necessiten aquests prats per la seva vida), prats de pastura (prats d’alta muntanya. L’acció de l’home amb els ramats hi juga un paper molt important però el fet d’estar en un nivell molt elevat fa que el nivell de vida sigui molt divers), canyissar (comunitat herbàcia lligada als cursos d’aigua).
Exemple: Ens fixem en l’estructura bàsica de la vegetació, bosc aciculifoli, i després en la morfologia de la fulla.
- Per aproximació funcional: classifica segons l’ecofisiologia, tipus funcionals.
Com estan adaptats aquests vegetals segons la seva resposta al factor ambiental.
Tenen en compte la forma vital, la morfologia i la mida de la fulla i la fenologia (ciència que estudia la relació entre el clima i els canvis en el cicle vital dels organismes).
Hi ha altres factors que també es poden incloure; la biologia reproductiva, el metabolisme nutricional, la resposta a pertorbacions, la mida de les llavors...
- Per aproximació florística: Classifica segons l’espècie trobada.
Primer hi ha un reconeixement preliminar, que consisteix en localitzar l’àrea per inventariar, homogeneïtat de la parcel·la i mesurar la parcel·la. Després, en segon lloc, hi ha una fase analítica en la qual obtenim dades topogràfiques, climàtiques i geològiques de la localitat inventariada. Les dades biològiques de la parcel·la poden estar en llistat d’espècies (són els noms de les espècies identificades a l’interior de la parcel·la estudiada) o en índexs florístics (en els quals hi ha una relació d’abundància – dominància, si hi ha molta quantitat d’una espècie i quin recobriment té aquesta espècie, i una sociabilitat, és a dir, si es troben aïllats o en grups petits, en colònies...). En tercer lloc i per últim, hi ha la fase sintètica en la qual es comparen i s’agrupen els inventaris, s’analitzen estadísticament les similituds entre aquests inventaris i finalment, hi ha una definició de les associacions.
CONCEPTES L’ecoregió són àrees que presenten coincidències en les característiques geogràfiques (geologia, relleu, vegetació, clima, hidrologia, fauna, activitat antròpica) relacionades amb el tipus i la qualitat dels sistemes naturals que hi viuen. El paisatge és una visió integradora que inclou aspectes tant socials com econòmics i culturals a més dels naturals. L’hàbitat són les condicions ambientals en les quals es desenvolupa la vida d’un ésser viu.
1. La vegetació real (observada) és aquella vegetació existent en un temps present o passat i en un territori determinat com a resultat d’interaccions multifactorials: condicions abiòtiques, condicions biòtiques – antròpiques i events històrics.
2. La vegetació futura (predita) és la vegetació que els models predictius donen com a més probable que existeixi sota uns determinats escenaris de futur.
3. La vegetació potencial (climàcica) és la vegetació òptima, la més madura, més estructurada i amb major homeostasi, d’un territori en equilibri dinàmic amb les condicions climàtiques.
4. La vegetació azonal o edàfica és la vegetació que depèn molt més de les condicions edàfiques (dunes mòbils, sols inundats, sols salins..) que les condicions climàtiques.
CLASSIFICACIÓ DE LA VEGETACIÓ Totes les aproximacions són vàlides i sovint combinacions entre elles poden ser desitjables. Les coses complexes no es poden tractar de forma simplista. Si es fa una classificació estàndard aquesta permet fer llegendes jeràrquiques i comprables. D’altra banda, trobem els human-based vs els computer-based, els quals cadascun té les seves avantatges i els seus inconvenients, ja que un permet tenir un sistema àgil d’emmagatzematge però alhora, aquest és limitat de capacitat i l’altre permet tenir un emmagatzematge gran però és un sistema no tant àgil.
EXEMPLES DE MAPES DE VEGETACIÓ Els mapes de coberta busquen diferenciar les tipologies bàsiques, és a dir, si és bosc, si és matollar, si és prat... Els mapes d’hàbitats s’utilitzen a nivell europeu per fer polítiques de conservació. Té una llegenda més sofisticada i amb més element, per tant, em dóna informació sobre l’edat de la creació del mapa (que és diferent a la de quan s’ha fet la foto). És un mapa més concret, per exemple, no em dóna el matollar sinó el tipus d’hàbitat dins del matollar. Finalment, els mapes d’usos del sòl són obtinguts amb teledetecció i per tant, obtenim una llegenda feta 100% computer based. El criteri humà intervé en decisions estadístiques però la interpretació la fa el satèl·lit.
MODELS DE DADES Hi ha dos models de dades; el model ràster i el model vectorial. El model ràster es basa en una estructura matricial, és una matriu de files i columnes que donen el concepte de cel·la o píxel.
Cadascuna de les cel·les són les unitats mínimes d’informació. Un exemple de ràster és un mapa d’altitud i a cada cel·la ens dóna informació sobre l’altitud que hi ha en ella. En el model vectorial no hi ha cel·les sinó objectes; polígons, línies i punts. Aquestes són les 3 primitives geomètriques amb les que podem representar qualsevol element de la realitat. El model vectorial és un mapa de polígons, si és de rius es fa amb línies i si és de ciutats es fa amb punts. Quan ens apropem més a aquests rius i ciutats, al final, també poden ser polígons.
...