Construcció social + espiral del silenci (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 07/12/2015
Descargas 43
Subido por

Vista previa del texto

ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Teoria de la construcció social de la realitat Perspectiva interpretativista La teoria de la construcció social te sentit que tambè esdevingi la teoria de la agenda setting per que estem parlant d'una manera d'entendre la relació dels mitjans amb la societat, el public, que mes aviat el que fan els mitjans es un exercici de contribuir de crear un imaginari sobre el mon social, allo del que va parlar el Lippman sobre el seu entorn. Totes aquestes questions, la del agenda setting, la teoria del cultiu i fins i tot la de la construcció social estan relacionades amb aquesta questió que va plantejar el Lippman els anys 20.
Antecedents: La teoria de la construcció social es una de les teories mes solides i consistents en aquesta quesitó en com el món simbólic i el coneixement del sentit comú influeix en la objectivació de les coses del món social, en com les coses es cristalitzan i es converteixen en institucions i fan que la societat funcioni. Aquesta teoria de la construcció social es una teoria purametn sociologica i especialment de l'àmbit de la filosofia social i que el principal referent d'aquesta formulació de la construcció social de la realitat, aquest enunciat ve d'un llibre que van cear Peter Berger i Thomas Luckman del 69, estavan inspirats en unaltre autor anterior anomenat Alfred Schutz, autor alemany amb formació sólida, es un seguidor de una corrent filosofica anomenada “Fanomanologia” està en el rerefons de la construcció social de la realitat. Tenim per una banda el constructivisme ( o construcció social ) que sinspira en una filosofia alemanya anomenada Fanomologia i tambè tenim algunes aportacions destacades com la de Lippman o alguns autors de l'escola de Chicago com el Robert que estàn en el rerefons de la aparició d'aquesta teoria sociologica, la teoria del constructivime.
Teoria sociologica: ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Aquesta teoria sociologica del constructivisme és en el marc de la qual s'han d'entendre les posicions constructivistes en la societat moderna, les posicions que van venir a final dels anys 60 principis 70 per explicar el paper dels mitjans de comunicació ala societat des de una perspectiva del constructivisme, es a dir, el constructivisme no es una teoria de la comunicació, es una toeria sociologica. Ens centrarem en saber de que tracta i en com ha influit en la principal teoria de la pràctica periodística, una toeria sobre l'exercici del periodisme com una forma de coneixement.
Els plantejaments del constructivisme es poden recullir en el llibre de la construcció social de la realitat on trovem que els autors identifiquen 3 conceptes de realitat que es troven simultàniament: 1. La realitat de la vida quotidian ( o objectiva): l'àmbit on ens movem, on desenvolupen les pràctiques cotidianes, on podem en marxa la forma de coneixement més habitual i per tant es una realitat construida pels individus i alhora que es construida per nosaltres, en les nostres intereccions quotidianes, tambè sen's imposa. Per tant, determina les nostres accions i decisions, tot i que a la nostre activitat quotidiana podem modificar aquesta realitat que trovem feta, és una realitat que sen's imposa de manera quotidiana. Un exemple és una situació com la de tenir el carnet de conduir que dónem per descomptat que s'ha de fer així.
Per exemple tambè donem per descontat que quan mirem per el retrovisor el que miren existeix i per tant actuem en funció del que visualitzem al retrovisor pensant-nos que alló es real. Per tant, “el individu actua de forma lliure i a més a més es trova en situacions o objectes que se li imposen i que pot modificar amb mes o menys fortuna”. És una realitat objectiva: aquesta realitat objectiva pot ser percebuda pels individus com a aliena a un mateix.
2. La realitat social simbólica: es dóna simultàniament a la anterior. Existeix una gran cantitat de món simbólic produit en la historia de la civilització que tè una naturalesa simbólica. Els signes que configuren aquesta realitat tenen un significat que va més enllà de la seva existència material. L'art o la música són realitats socials simbóliques, fins i tot, els mitjans són formes d'expressió d'aquesta realitat. És un stock de experiencies que configura amb alló que és diu com un imaginari colectiu. No es una realitat que depengui de un mateix, es una realitat social simbólica compartida amb la resta de la societat.
3. La realitat social subjectiva: es pot identificar clarament amb la identitat social. Aquesta realitat social subjectiva és el resoltat de la interiorització que fem cadascú de nosaltres de les dues realitats anteriors: la realitat de la vida quotidiana i la realitat de la social simbólica que amb aquestes elements construim la nostra realitat social subjectiva que és el marc en el qual es generen les nostres opinions, les nostres conductes, les nostres accions... Per aixó tè tanta importància com és la realitat social simbólica amb l'acció i el conjunt de decisions que els individus tenen en societat.
Exemple: quna veiem un Stop ens parem per que em concensuat que aquell signe significa alguna cosa. El mateix passa amb l'art, literatura... existeixen convencions que ens ajuden a entendre el signifcat de missatges molt complexos pero tambe molt senzills. Amb aixó es el que es construeix la realitat social simbólica. Aixó significa que les coses tambè parlan, es que simposa pr l'existència objectiva de les coses, pero hi ha moltes coses que no existiexen com a cosa objectiva i material, tot i no tenir-ho, sens imposa tambè com una realitat convinguda, acordada. Una realitat objectiva és el respall de dents i punt. La realitat social simbólica és l'art. La realitat social subjectiva les opinions.
El constructivisme accepte que no nomès hi ha objectes reals al món, sino tambè simbólics, hi ha una realitat material i una realitat simbólica, aquestes dues realitats estàn presents i totes dues s'articulen i les interioritzem per crear la nostra realitat social subjectiva. És una realitat que tè tres dimensions. De fet,aquesta manera de plantejar les questions així és molt pràctica per que no hem de estar constantment discutint si alló es realitat o no si és objectiu o no, se li dóna una entitat nova ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ que permet coneixe-ho de una manera autónoma.
El concepte de coneixement: Un segon concepte molt important d'intre de la teories del constructivisme és el concepte del coneixement, on hi ha una novetat pel que fa la forma en que savia entès el coneixement. El coneixement fins aquell moment savia considerat tanscendent, que estava per sobre de la realitat mediàtica i que dónava explicacions a la ciència o a la metafísica. Eran coneixements que permetien dónar explicacions sobre ordres superiors. En el cas del constructivisme rebaixen el nivell per convertir el coneixement en una cosa molt més quotidiana, diuen que el coneixement no és res més que els fenomens són coses reals i que tenen caracteristiques metafísiques. Quan un adquireix que aixó es segur, significa que hem adquirit un coneixement especific. Aixó ens trasllada a acceptar que hi ha una formula de coneixement que fins llavors no havia estat tinguda en compte pero que es coneverteix en un objecte d'estudi molt interessant que és el coneixement de la vida quotidiana.
Estudiar o tracta el coneixement de la vida quotidiana com una nova forma de coneixement dóna com a resoltat en que existeixen factors contextuals ( cultures diverses ) que fan que es puguin parlar de formes de coneixement de la vida quotidiana diferents. Aquesta es la diferencia, ara es relativitza i es diu que aquest coneixement depen dels patrons culturals, dels costums... on s'analitzi o s'estudii aquest coneixement. Les altres formes de coneixement que tenen una entiat superior estàn per sobre d'aquesta situació cultural... la ciencia, la fiolosfia... defensen formes de coneixement que trasncendeixen el context cultural. Per tant, el relativisme ( el fet que el coneixement sigi una cosa relativa en funció del context) es una aspecte destacat.
El coneixemetn mñes important és allo que coneixem con sentit comú, que esta condicionat cultural, s'adonen que sense el constructivisme es impossible funcionar en societat. En definitiva el coneixement del sentit comú es el que fa que la societat es reprodueixi i funcioni. Que millor que estudiar o centrar-nos en la investigació de una forma de coneixement que ens fa funciónar al món social que és el coneixement del sentit comú.
El berger i el Luckman diuen que el coneixement del sentit comú està format per: • Tipificacions: tipus de experiencies o accions que s'instalan com a sabers. Les races és un tipus de tipificació construida, les raçes no existeixen, es una clasificació inventada per l'esser humà per dividir en colectius els essers humans pero tots els essers humans són iguals. Les tipificacions fan referència a coses que són objectivables en categories diferents.
• Els esquemes: són els estereotips. Fa referència a accions, els utilitzem per classificar accions i actituds o formes de esquematització normal són els estereotips, que es una forma o una esquematització del món que ens envolta.
• Estructures de significat propies : en funció de les meves experiencies acomulades en un àmbit determinat atribueixu uns significats en les coses d'aquest àmbit. La utilizem per atribuir rellevancia algunes aspectes més que altres, donar mes importáncia o menys...
Aquests significats identificats en els 3 principals coneixement del sentit comú de quina manera es construeix la realitat a partir d'aquests coneixements? A partir dels processos d'objectivació. En la mesura que aquests coneixements de la vida quotidiana els convertim en molta més gent i arrivem a un concens sobre la seva validesa d'una forma natural, aquests coneixements es van objectivant, es van convertint en un fet. Per exemple, dir que els Alemanys son molt ordenats i que els llatins són persones amb caràcter més impulsius, aquests estereotipus són el resultat d'un proces de esteriotips que un conjunt de persones d'intre de la cultura on ens movem han cristalitzat i tothom pot aportar experiencies que certifiquen aixó, pero en realitat aixo no es res mes que un estereotip o esquema.
Si que hi ha algun ús d'aquest tipus que finalment es generalitzan, per exemple, la corrupció sembla ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ alarmant i apareix molta realitat simbólica on els mitjans porten molta pràctica i que nudreixen aquesta realitat, tot aixó es va objectivan fins al punt que s'associa la pràtica política amb la corrupció i aixó pot arribar a mesures de combatre la corrupció politica: aixó és que s'institucionalitza El llenguatge: Un dels processos més importants en la construcció del món és el llenguatge. Per ells, el llengutge és el lloc en el qual totes aquestes coses adquireixen sentit, es poden reconéixer. Quan posem nom a les coses es quan reament resulten familiars per nosaltres per que el llenguatge té una capacitat d'objectivació de la realitat social simbólica. El llenguatge per tant no és nomès un instrument per reflectir el món, sino per construir-lo. No és com una foto o un retrat, sino tè una capacitat per expressar molt més del que expressan altres formes o llenguatges com la fotografia. El llenguatge és una font de legitimització de la realitat, a través del llegnuatge se li imposa la realitat. A travès del llenguatge s'ordena el món, els camps semàntics ens ordenen el món. Hi ha paraules que formen un camp semàntic i ens introdueixen en un clima determinat o a una atmosfera determinada de realitats simbóliques.
Els mitjans de comunicació: Ells no fan referencia als mitjans de comunicació de manera explicita, per son importants, un dels papers que juga es en el de donar-li forma al nostre entorn. Defineixen els mons imaginaris, els orienten. S'estereotipa els mitjans. Una altes questió molt destacable en el paper dels mitjans és que ens indiquen com està distribuit el coneixement, es a dir, qui és qui tè els sabers de les coses. Qui surt parlant d'unes coses determinades als mitjans són qui tenen uns coneixements vàlids per parlar sobre conceptes determinats, es una manera de dir-nos com està repertit el saber per la realitat.
Daniel Innerarity: parla sobre la realitat, la irrealitat i els mitjans de comunicació. És un text molt breu que dóna cobertura teorica a la construcció social de la realitat. Ell explica be quin es el paper dels mtijans en la construcció social de la realitat. Aquest text està en un portal que es diu: www.portalcomunicació.cat és un portal del institut de la comunicació . En aquest text podem destacar aquest paragraf: • Los medios no manipulan en el sentido vulgar de tomar partido, sino que más bien esquematizan los acontecimientos con los que se ha de contar, estabilizan las alternativas, construyen el ámbito de lo que resulta posible. Su éxito consiste en prefigurar la aceptación social de los temas, con independencia de cuál sea la posición que se adopte respecto de ellos. Los medios proporcionan algo así como la materia prima sobre la que se configuran las realidades en las que vivimos, los asuntos sobre los que tenemos que opinar, las comunidades con o contra las que tenemos que identificarnos. Los medios no están preparados para saltar en cuanto algo acontezca sino que tienen la tarea de transmitir permanentemente algo, aunque no pase nada (porque los políticos están de vacaciones o no hay partidos de fútbol).
Karl Valentin señalaba una vez lo asombroso que era que en el mundo ocurriera exactamente lo que cabía en los periódicos. La causa de esta exactitud estriba en que, de alguna manera, los periódicos determinan qué es lo que pasa e incluso “cuánto” es lo que tiene que pasar.
• Amb aquest paragraf ja ni ha prou per introduir unaltre aspecte que efecta als mitjans de comunicació. Es a dir, per insotrudir el constructivisme com a toeria de la construcció de masses.
Per una banda, aquestes teories incials de les que es parlava com l'AgendaSetting o el cultiu es que ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ la exposició dels mitjans de forma quotidiana i habitual fa que anem acomulant un saber, aleshores la construcció socials de la realitat com a teoria de la comunicació explica per una banda com els mitjans generan un idea de com és el món i sobre com està organitzat i ordenat i quin significat tè que desprès influeix en les formes i tambè serveix per dir que els mitjans treballen d'una manera determinada i que aquesta manera de treballar te uns resultats. Aixó ens introdueix que una de les linies importants d'aquesta teoria va ser el estudi dels processos de producció de noticies. Moltes sociolegs que es van formar en aquesta corrent a finals dels 60 i 70 es van dedicar a investigar com era la vida quotidiana a las redaccions i com es produia aquest coneixement en les redaccions, quina mena de coneixements produeixen els periodistes i aquest vessant de la teoria constructivistes va dónar resoltats molt bons per el periodisme. Avans d'entrar en aquestes aportacions que es van fer des de el constructivisme cap el periodisme com una forma de coneixement: Newsmaking. Avans d'entrar en aixó hem de dir unaltre questió i es que la teoria constructivista no desenvoca directametn en aquests treballs de newsmaking, hi ha un pas entremitj que es diu Etnometodologia.
La Etnometodologia és el desenvolupament d'uns autors que destaca Harold Garfincel que van anomenar com etnometodologia els estudis sobre els métodes que utilitzem en la vida quotidiana.
La etnometodologia intenta comprendre com la gent percep les coses en la seva vida quotidiana, descriu en el món que ens envolta i com aquestes persones es posen d'acord per posar una definició de la realitat. El que intenta es descriure els procediments que fem servir per construir l'ordre social.
Els autors que es van dedicar a fer estades sobre el periodisme ho feien a partir d'aquests propóstis.
Ells van intentar conèixer quines formes utiltizaven per fer acords, que era allo que consideraven vàlid, noticiable. Totes aquestes formes apareixen als anys 70 amb el newsmaking.
Estudis de Newsmaking: Es tracta d'estudis de sociolegs constructivistes que van començar a fer estades a les redaccions dels mitjans importants de l'epoca. A partir dels anys 90 tambè s'han fet estudis entre la cultura dels valors noticia tradicionals i la cultura de valors noticia digitals. Els metodes eren fer l'estada a la redacció, fer entrevistes als periodistes, i fer la vida quotidiana. Els newsmaking és l'expressió més forta del constructivisme en els mitjans de comunicació.
Estem parlant del periode posterior a la renúncia del Nixon i per tant, semblava que els mitjans tenien un poder espectacular en influir en els processos socials i per aixó tots aquests investigadors es van preocupar per veure quina era la lógica que imperava en les redaccions dels mitjans de comunicació. Una de les conseqüencies en aquests treballs de newsmaking va ser : • El periodisme era una pràctica emocionant on sempre estaven descobirnt fets noticiosos o fent investigació periodistica era un mite i que la pràctica periodistica és una pràctica rutinària, com qualsevol altre feina.
Altres aportacions: • Que són les noticies? Els periodics no reflecteixen un món extern sinó les pràctiques d'aquells ( els periodistes) que tenen el poder de determinar l'experiència dels altres.
Aixó vol dir que la pràcitca periodistca el producte final no és res més que un exercici de construcció de frases i paraules i elaboració formal determinada. Aixó es una gran veritat si ens fixem en el fet de que escriure notícies és escriure una manera determinada. El periodista no es lliure de escriure la notícia com ell vulgui constriur-la, sino s'ha de seguir una pauta concreta que és la llei del decreixement o la piramide invertida, aquesta formalitat imposa un estil determina en la redacció. Aixó ja és un efecte d'una pràctica sobre el producte final. Per tant, les noticies no són coses de fora, sinó el resultat del que hi ha dintre de la redacció.
• La producción de la noticia: Gaye Tuchman: llibre recomanable en com es construei coneixement d'intre de les redaccions. Anàlisis molt fi de com el treball a les redaccions no és nomès un treball tècnic, sino tambè hi ha un rerfons simbólic més important i que ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ • • • • hi ha més coses més enllà de questions purament tècniques. Ella diu que hi ha una gran rutinització en el treball de les redaccions i una de les coses que ella proposa és una tipificació de les noticies, es a dir, noticies dures i noticies toves i noticies de seqüencies.
( ella va fer aquesta tipificacó o clasificació de les noticies ). Quan els periodistes els hi arriba la informació, com tenen molta realitat la clasifiquen. Una noticia dura va per devant de les altres, una noticia tova és una noticia previsible, que a referencia a esdeveniments previsibles a la realitat i que estàn a l'espera en quasevol moment i les noticies de seqüencia són esdeveniment que es produeixen de manera seriada i hi ha una seqüencialitat en la seva cobertura, són fets programats i que segueixen un procès determinat. Per exemple el seguiment de judicis o la tramitació de lleis. El important d'aixó és que la Gay Tuchamen que quan els periodismes ens arriven tota aquesta informació, hi posen ordre i tothom està d'acord e que hi ha un tipus de notícies.
El ritual estratègic de la objectivitat: tambè ho va descobrir Gay Tuchamen. La credibilitat o la creencia de objectivitat s'obtè per mecanismes molt concrets. Ell identifica 5 elements que serveixen en aquest procès: Per objectivar les noticies s'ha de fer: ◦ 1. presentar les fonts d'informació en les notícies. Es suposa que el primer que fas es dir al públic que alló no va amb tu, de manera que presentar un autor de les declaracions o els fets desvincula al periodiste del relat i aixó es objectivar la notícia.
◦ 2. Recursos a una segona o tercera font per constrastar la informació: ritual estratègic de la objectivitat. Aixó diu que fa que siguin les notícies més objectives.
◦ 3. utilitzar les cometes per generar distància entre el periodista i la realitat. Fer parlar els altres i diem que no són jo qui parla i no un altre. Ens realitat ets tu qui parla per que ets tu qui desideixes posar aquelles paraules o aquell fragment que consideres que a tu et convè.
◦ 4. l'estructura de la informació en l'ordre de l'interès decreixent: hem arribat a interiotitzar-ho i assosiem com a públic que un realt que està fet d'aquesta manera és objectiu.
◦ 5. diferenciar la informació de la opinió.
La Gay Tuchman tambè al seu llibre anomena a un fenomen anomenat: What a new: és interesant veure aixó per que en aquest tipus de situacions quan es produeix un esdeveniment que trenca amb la quotidianitat és quan més es posa en manifesta la realitat quotidiana. Ella es va fixar en que passava quan es produia un notición i per tant es reconstrueix tot. Es reasignen funcions, suposa una reafinició de la realitat, dels càrrecs, dels valors noticies.. El que fa aquesta redacció és recolzar-se del what a new.
Estem parlant d'una notícia imprevista, incontrolable, un tipus de noticia que embarga pràcticament totes les altres noticies i que hi ha periodistes de altres seccions per cobrir aquell “notición” per que les pàgines dels dias següents aniran plenas d'aquella questió i els altres temes seràn secundàris.
Un dels autors que van treballar el newsmaking, apart de la Gay Tuchman, pero el David Altheide va fer un estudi de com es la tv distorsiona les noticies. El treball es que el procès de construcció de la realitat en les redaccions es divideix en 2 parts: ◦ Descontextualització i Recontextualització:: dediquen una bona part a extreure fets per colocar-lo a un nou context, a una resignificació, en el marc en una competència dels fets d'actualitat... Es un viatje de la desconextualització a la recontextualització.
Un altre aspecta que trata Altheide és el dels formats ( dintre del newsmaking) que són aparells gramaticals per ordenar acions i esdeveniments, establir accents i to i construir símbols per respresntar fenómens i transnmetre emocions. Un format és un estandarització d'una noticia. Un format de noticia pot ser que a la secció d'esports ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ sempre els dilluns hi hagui una columna dels jugadors d'aquell partit. Aquell format de noticia que apareix tots els dilluns aquell diari no és nomes una manera d'ordenar el discurs, sino tambè són indicacions al periodiste sonbre com ha de mirar la realitat. El periodiste quan estigui al camp de futbol mirarà al camp de futbol pensant que ha de fer la noticia d'aquella manera per tant, el format és una manera de ordenar la realitat i el discurs, per exemple si vulem fer una taula de els jugadors haurem de analitzar-los individualment. Un format tambè pot ser centrat en el fet, o en els temes. Els mitjans de comunicació en les redaccions hi ha practiques periodistiques o textos que són noticies molt concretas o puntuals. Hi ha altres parts que es refereixen a temas. Un format es un format centrat en text i un altre format en temes. Un format centrat en temes és mes ric en canvi un format centrat en fet nomès vol aportar dades que descriguin el fet aquell.
Són pràctiques periodisituqes diferents en fixar-se en noticies formades per temes que per fets.
SESSIÓ 26/11/2014 El newsmaking: avans de tots els estudis sobre la producció de les noticies, els criteries de noticiabilitat... Tot l'àmbit de la cultura en l'àrea professional periodistica, paral.lelament ja existia una figura sobre el que és fer periodista que te el nom de Gatekeeping que ve del nom de Gatekeeper que va aplicar l'autor D.M. White als anys 50 a la pràctica periodistica. Es a dir, avans que apareguessin els estudis sobre la construcció social de la realitat ( newsmaking ) ja exitian algunes propostes com la de gatekeeping sobre la pràctica periodística que és limita a descriure quin procès segueix la notícia des de que són dades en brut fins que s'acaba convertint en notícia.
Aquestes dades en bruts passa per una sèrie de portes a les quals es trova un professional de la informació en que deixan pasar o no la informació. Els gatekeeper son el “guardabarreras” que regulan el flux informatiu en el procès d'elecció de la informació. Aixó es pot comparar amb la proposta de la consturucció social de la realitat per veure el diferent que eren les visions que hi havia fins llavors sobre el que era fer periodisme. Fins llavors hi havia la idea del gatekeeper i a partir del nesmaking apareixen els valors noticia, les rutines... Que dónen una mirada més constructivista i no tan linial o mecànic com la proposta del Gatekeeping. Per tant, des de la teoria de la construcció social esdevè una nova pràctica del coneixement de la producció periodistica que s'estudia quins són els procediments per conèixer aquesta pràctica periodística. S'explica llavors les maneres de com es treballaven a les redaccións. El gatekeeping dóna una visió a la practica periodistica com una pràctica neutral. El newsmaking enten que és una práctica on la subjectivitat un pape molt important. El gatekeeping està carregat de ideologia i objectivitat. . La posición del gatekeper es una visión muy objetivista, imparcial, neutral, etc. Mientras que la posición del newsmaking, es un individuo cargado de ideologías, valores, subjetividad, que es el que ayuda a reconstruir de nuevo el mundo que hay afuera y darle una forma de producto periodístico.
Crítiques del newsmaking: • Se li dóna molta importància a la redacció en l'espai on es construeix aquesta realitat.
• Se li dóna poca importància a la influència de les fonts en la construcció de la realitat. Van fer altres treballs que van acceptar que les fonts d'informacio condicionen molt mès al treball periodísitic. No tot es reconstrueix de nou a la redacció, les fonts d'informació tenen una extraodinària capacitat per definir la realitat. Crítica del mediacentrisme: es van fixar massa en el mitjà, eren mediacèntriques.
• Ignoració del rerefons económic i polític que influeix de manera determinant en la cultura de la professó: Es van ignorar com les condicions socioeconómiques de les redaccions i del mitjà en conjunt són tambè un factor molt determinant de la pràctica periodística i com les desicons que es prenen en els grans mitjans de counicació influeixen de manera molt ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ determinant en les desicions que el director pren. Aixó influeix en com es desplegen els mitjans en el món, si treballaràn amb periodistes constractats indefinits o freelance... Factora que formen part de la política economica de la organització periodistica que és molt important per entendre les notícies que apareixen en els mitjans de comunicació.
Teoria de l'Espiral del Silenci: Perspectiva empirico-analítica Coneixement / Creença / Opinió: Quina diferència hi ha? – Coneixement: Objectiu, universal per que es una veritat per tothom, que sen's imposa.
Impersonal. Racional: el individu a travès de la raó construeix procediments per contrastar els fets objectius com a veritat. El coneixement tracta de coses que són, realitats com per exemple admetre que les matematiques no són, per que no exsiteixen ( hi ha excepcions ). El coneixement en general tracta coses que són, que poden ser demostrades.
– Creença: va relacionat amb la Fe. És irraconal perque la creença és irracional. La creença són coses que no són, que no es poden demostrar empiricament. O creus o no creus.
– Opinió: és subjectiva. Racional per que és el resultat del procès de racionar. La opinió tracta coses que són i no són alhora, és temporal tambè.
Tot aixó siginfica que es comparteixen moltes cose sentre aquests 3 conceptes. Vist des del punt de vista de l'espiral del silenci, ens interessa més la part pràctica.
Conextualització Espiral del Silenci: La teoria de l'Espiral del Silenci tracta sobre l'opinió publica i intenta explicar la formació i explicació de l'opinió pública. Que és aixó de l'opinió pública? Neix amb les revolucions burgeses, segle XVIII, tot un seguit de transformacions socials que generen una nova esfera pública i entre l'estat i els individus apareix un entremitg que se'n diu Jurgen Habermas, que té un llibre molt important anomenat História Clinica de la Opinión Pública. Aquest autor diu que en l'esfera pública apareix entre l'estat i la societat la opinió pública burgesa. Aixó significa que es multipliquen els diaris, es multiplica la alfabetització, s'inicien els processos de democratització de les societats i la gent comença a pendre part de una manera més activa dels paisos on viuràn. Tot aquest procès de creació de l'opinió burgesa està liderat per la burgesia i es una transforoació motl important de les societat occidentals i modernes per entendre com el capitalisme ha avançat i la ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ demostracia. Sense aquest moment no entendriem el que ve al segle XIX i XX. Avans de tot aixó hi havia una forma de publicitat representativa, era opinió publica on els individus participaven o es mostraven publicament a partir de signes o simbols ( estandares, formes de vestir ). Despres d'aquest periode de publicitat representativa apareix la opinió publica burgesa.
De fet, el tema de la opinió publica és un tema que apareix de manera recorrent i que de fet el Habermas el que diu que aquest projecte de opinió publica burgesa és un projecte molt interessant i que té moltes virtuds, i que el podem igualar al projecte de la il.lustració, és un projecte de democracies deliberatives on tots els individus poden formar part d'aquesta opinió pública, discutir els temas i fer-ho lliurament com a ciutadants amb ple dret. Aqui es on apareix l'estat de dret, la separació de poders... El habermas diu que tot aixó desapareix i senva a “horris” quan apareix la societat de masses, sobretot quan apareix la cultura de masses i els mitjans de comunicació de masses. Diu que els mitjans de comunicació sagresten la opinió pública, i agafa el paper que hauria de tenir el ciutadà dins de l'opinió pública. Aquestes corporaciosn estàn segrestades per l'estat o les grans corporacions economiques. Tot aquest procès de segrest de l'opinió pública es diu que al llarg del segle XX es produeix una redeudalització de l'opinió publica, com si haguessim tornat a la época feudal.
Aquest moment tenen molt protagonisme les enquestes d'opinió. La politica te mola importancia en el ús d'aquestes enquestes i desicions preses per el gobern estàn condicionades per el resultat que mosten les enquestes. Doncs, les democracies modernes funcionen a paertir d'aquest tipus de missatges que van vinculats sobretot als mitjans de comunicació. Les enquestes són contundents cientificament, aixó es el que fa que molts politics confiin en elles per pendre desicions per que és un termometre molt fiable. Els mitjans de comunciació el que fa es posar-les visibles.
Per tant, la opinió publica moderna és una opinió publica on les enquestes tenen un paper molt destacat i els mitjans de comunciació tambè. Aixó es el que fa ressó Noelle-Neuman. De fet, aquesta autora va construir un institut molt important a Alemanya i es defensora de les enquestes per observar els canvis d'opinió de la societat. A causa d'aquestes enquestes, ens trovem amb la opinió pública estadística. Per la Noelle-Neuman la opinió pública és una dinàmica sociopsicologica, a ella li interessa la opinió pública no com un espai de debat o com un marc de la racionalització politiques, social i economiques, sino com una forma de control social. Per ella, és aquest el sentit en que ens em de pendre opinió publica, en el sentit de control social.
A finals dels anys 60 la Noelle-Neuman, desprès d'observar les enquestes de intenció de vot del 69, s'adona que existiex una discrepancia molt important entre la pregunta: qui pensa votar a les próximes eleccions i qui creu que guanyarà a les proximes eleccions. Ella intenta buscar una resposta de que com es possible que un que diu que votarà aquell partit no cregui que guanyarà aquell partit, el per que es produeix aquesta discrepància. Tambè al text anomena que ella és victima de unes revoltes estudiants i ella és vicitima de atacs dels estudiants, ella diu que hi ha un control de la opinió publica per que hi ha estudiants molt organitzats que arrosegan els altres. Ella enten que hi ha uns estudiants que volen seguir fent classe ( que són la majoria ) no volen expressar la seva opinió real per por als mobilitzats. I aleshores la porta a fixar-se en alguns estudis que és van produir en els anys 50 i fins i tot avans als anys 30, ( Solomon Asch als anys 50 i Stanley Miligran als anys 30) un estudis de psiclogia-social, ella al recuperar aquests estudis i mirant la situacio dels joves estudiants i arriba a la conclusió que els que no mostraven la seva opinió era per que tenien por, por a sentir-se aïllats i a no representar-se al seu grup classe. Aquesta por és la que produeix que els estudiants adoptin actituds de conformitat i que es quedin en silenci. La Noelle-Neuman va ser activista del període Nazi, estava afilada al partit i va participar al periode en qüestions de opinió pública, el motiu del qual les revoltes estaven revoltats contra ella era per que tenia un passat Nazi ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ molt marcat.
Experiment del Solomon Asch Aquest experiment va ser un dels que van ajudar a explicar a Noelle-Neuman per explicar la por al aïllament. Son experiments relacionats amb la conducta conformista dels individus. ( potser pensen una cosa i no ho fan per no formar part de la minoría i quedar excluits del grup ).
Principals ingredients sobre la Teoria del Silenci.
Es preocupa en explicar com es forma i s'expressa la opinió personal. Apareix els anys 60-70 a partir d'anàlisis d'enquestes de campanyes electors. A partir del 69 es dedica la Noelle-Neuman de mirar de mesourar un concepte molt important que és el de Clima d'Opinó. Un altre cocnepte és la aparició de un mitjà de comunicació cada cop més hegemonic que és la televisió. Es va convertir en aquella época com el mitjà de referència que enfosquia els mitjans.
Aquesta teoria parteix de 4 premisses: • Societat amenaça als individus desviats amb l'aïllament: Els que tinguin opinions contràris es sentiràn aïllats. És un amenaça per que s'executa de manera simbólica. Sentim aquesta amenaça que ens allunya de un colectiu quan tenim una opinió diferent...
• Els individus representen una por contínua al aïllament. Tots nosaltres estem amenaçats constatment per ser aïllats si ens desviem de la opinió majoritària. Aixó no ens agrada per que genera una certa incertesa, por, incomoditat, en nosaltres mateixos. Aquesta por o certesa és la que explica les conductes.
• Aquesta por a l'aïllament fa que tots nosaltres intentem avaluar constantment quin és el clima d'opinió. Quines són les determinades qüestions. Per mirar de manternir-nos alerta i evitar aquestes situacions de aïllament... el que fem és un exercici de mesurar, encara que sigui de manera intuitiva, quin és el sentit popular, que és el que pensa la gent. Tots ens hem fet una idea del clima d'opinió en molts temas diferents.
• El resultat d'aquesta avaluació influeix en el comportamtn en la expresió pública o acotaciosn de la opinió. Tot aquest procès psiclogic que suposa la por al aïllament, la amenaça a l'aïllament i aixó ens serveix per actuar socialment. La dimensió psiclogica per un costat i la dimensió social per l'altre.
De totes aquestes premises hi ha el concepte de Clima d'opinió on molts treballs dels anys 70 van intentar explicar com la gent es construeix els climes d'opinió. La Noelle-Neuman diu que tots ens comportem com sociolegs i d'aixó generem una mena de sentit estadístic on som capaços de fer valoracions sobre les proporcions del que estem a favor o en contra. Sentim el pes d'una opinió sobre una altre opinió. Dintre d'aquest clima la Noelle-Neuman va observar que de fer aquesta capacitat que tenim tots nosaltres per copçar els climes d'opinió social són els que ens orienten en les nostres relacions i opinions socials. Les condicionen i les determinen.
Per la Noelle-Neuman la opinió publica és una visió positiva per que és mantè integrada a la societat. No veu i es podria interpretar d'aquesta manera que tambè existei una visio del individu com una persona de naturalesa gregaria. De naturalesa depenent. El marge de discrepància només es manifesta en alguns temas que es pot expressar la subjectivitat de una manera més integra, per exemple, es legítim discrepar sobre si t'ha agradat o no una película, i per tant, aquells temas on actua d'una forma més marcada la Espiral del Silenci és en aquells asumptes que hi ha una carga moral molt important. Tampoc es sobre coses que no es poden discutir com el coneixement, sino que és sobre opinions en els quals estàn implicants valors morals com l'aborament, la mort digne, en ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ el cas de l'Alemanya en el qual ella va treballar la comprovació de l'Espiral del Silenci tambè tenia en compte la unificació entre l'Alemanya federal i la de l'est. Temes que contenen una afirmació moral i que són discutibles i que porten incorporat un valor afegit sobre la possibilitat de que els altres ens excloin o ens aïllin. Ens dóna aquesta amenaça real, no es tracta d'uan amenaça senzilla i superficial sinó que té riscos fins i tot físics, com si no ddefenguesim una posició està amenaçada aquesta integritat. El individu actua en defensa pròpia. La resposta favorable a l'opinió majoritària és una resposta en defensa própia i a la cohesió social.
Dinàmiques socials: Processo que es donen a llarg termini.
Espirals d'opinió: – Guany de posició majoritària d'una opinió.
– Desencadena expressions d'adhesió – Paral.lelament l'opinió rival perd suport.
Aixó els fa guanyar seguidors i amplar el seu ventall de seguidors mentre que els que es mantenen en la posició contrària i en observar que les posicions del si adquireixen més protagonisme i són més visibles entran a un espiral de silenciament. Les persones que estàn en contra en lloc de presnetar la seva visió contrària no la presenten, sino que es callen i es mantenen en silenciament.
L'espiral del silenci explica la dinàmica de silenciament d'una opinió en relació a una opinió majoritària.
En aquesta espiral del silenci que es manté en la zona del silenci, els mitjans de comunicació tenen un paper molt important i tambè els sondejos d'opinió ja que orienten i dónen informació molt fiable als ciutadants sobre quin és el clima d'opinió. En funció d'aquesta idea els ciutadants orienten la seva conducta per por al aïllament. Al final sempre és la mateixa explicació, potser per aixó molts dels procesos de les dinàmiques de la opinió és la por al aïllament, que aixó és el que fa que la gent canvi de opinió...
Com es pot trencar els climes d'opinió majoritàris? Noelle-Neuman diu que existeixen 3 perfils dels ciutadants que poden trencar aquest clima.
1. Cientifics i professionals: poden ser una font de ruptura del clima majoritàri.
ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ 2. Els reformistes: es tracta d'un perfil de ciutadà que s'enfronta a la austoritat als de la opinió majoritària, s'enfronten i aptomen les antipaties que aixó genera i plantejen una alternativa a la situació.
3. Provocadors: usen l'opinió pública, de fet és un plantejament estratègic, com a palanca de canvi de la societat. A diferència dels reformistes no tenen un alternativa, són provocadors i el seu proposit és canviar.
Procediments metodologics per observar aquesta teoria: • Enquestes sobre els climes d'opinió: va gastar temps per analitzar i fer sondejos d'opinió per observar com la gent es construeix un clima d'opinió.
• El test del tren: preguntes que tenien un disseny experimental que s'introduia dintre d'alguns qüestionaris, el que volia veure era si la gent en determinades situacions donavan o no la opinió. Aquestes preguntes consistien en el següent: ◦ Els hi mostrava una escena, un dibuix sobre dos persones que parlaven del tema que sinvestigava. En el dibuix una persona dóna una opinió i l'altre el contràri. El enquestat ha de dir en quines de les dues persones està d'acord.
◦ Mes endevant en el qüestionari, per exemple en el tema de si es bo o no pegar als nens per educar-los.
El paper que tenen els mitjans de comunicació en l'Espiral del silenci.
Els estudiosos van veure als anys 50-60 van dir que nosaltres quan consumim mitjnas de comunicació tenim una interpretació i una memorització selectiva i doncs que els individus actuem selectivament devant dels mitjans i ens quedem amb alló que ens convè. La teoria de l'Espiral del Silenci questiona aquesta percepció del públic i segons la Noelle-Neuman la oferta de congitunts dels mitjans de comunicació, la oferta sobre els temas públics dels mitjans de comunciació és molt limitada. Aixó es veu quan observem que els mitjans tenen la capacitat de fer molt visibles algunes opnions i donen referencies molt favorables a segons quines opinions i tambè oculten altres opinions per que potser no són consistents en el sistema economic... pero es dóna l'efecte de donar molt de ressor a algunes temes i tancar altres. Els mitjans fan visibles les opinions majoritàries.
Tambè es va fixar que la insistència en els mitjans de comunicació en alguns temas fa que s'acomulin alguns temas en la societat. No nomès visibilitzen les opnions majoritàries sino que les subratllen repetin-les i aixó genera un efecte de acomulació que els individus detecten de manera molt clara i evident a la hora de construir el nostra clima d'opinió sobre una tema determinat.
Un tercer mecanisme relacionat en els altres anteriors és la consonància. Els mitjand tenen la capacitat de sancionar les opinions majoritàres, els hi dónen una major consistència. Les presenten com a majoritàries i com a opinions que mareix la pena seguir.
Un darrer aspecte és el concepte de : doble clima d'opinió. La Noelle-Neuman detecta que existeix una diferència important entre les respostes dels ciutadants que consumeixen molta televisió i aquells que consumeixen molt poca. Aixó li fa dir que aquells individus que tenen una altra exposició als productes televisius s'han format climes diferents d'opinió i aixó. ( El Ministeri d’Economia anuncia la seva intenció de modificar la legislació comercial per a que a tota Espanya es pugui obrir fins a deu diumenges l’any. Tanmateix, obligarà a les autonomies a definir zones turístiques a les grans ciutats on hi haurà llibertat d’horaris. ) ANNA GORDIOLA, 2N DE PERIODISME UAB. TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Objeccions o problemes de la toeria de l'Espiral del Silenci: 1. La perceció que nosaltres ens fem sobre quin és el clima d'opinió d'un tema determinat pot ser erroni. Aixó significa que cadascú de nosaltres utilitzem fonts diverses. Por lo tanto este aspecto este aspectode la vlaidez o no sobre un asunto este en la opiniñon mayoritaria de ese asunto puede afectar a la consulta i a la expresión publica del individuo. Dice que a pesar de que uno pueeda crearse una idea equivocada de como esta formado el clima de opinion de una tema eso no invalida el hecho de que mas tarde se provoquen diferentes opiniones de eso.
2. Quines són les explicacons que s'han de donar pel fet de que la gent silenci la seva opinió.
Alguns autors diuen que no s'expresen les opnions per que tenen resistencia retorica o per que no tenen capacitat. Aquestes dificultats de naturalesa retorica no es poden computar com integrants 'una dinámica d'opnió com la que explica la toeria del espiral.
3. Experiment del Solomon Asch aquests experiments que expliquen les conductes conformistes es tractan i expliquen la conducta sobre aspectes que o són o no són. Es a dir, sobre aspectes de vritat o mentira, pero no sobre asepctes mes controvertits, de naturalesa moral com són les coses bones o dolentes. Per tant es possible extrapolar els experiments del Asch com a explicació dels individus que silencien la seva opinió, es por a l'aïllament o te unaltre explicació? O es produeix per imitació, imitar als altres? 4. El fet de que la teoria de l'espiral del silenci tracta sobre dinàmiques d'opinió a nivell general pero no te en compte quin paper juguen les microcomunicacions interpersonals de la vida quotidiana, cara a cara. Les opinion estan situades en un context molt macroscopic sense mirar les relacions personals.
5. Dóna una visió molt monolítica en el sistema dels mitjans de comunicació com si tots els mitjans estiguessin orientats a la mateia direcció, com si no hi haguessin esquerdas. Potser hi ha mitjans que fan de caixes de resonància i aquesta questió de la visió molt monolítica resultat pertinent a l'actualitat quan amb l'aparició d'internet sembl que s'hagui escardat la hegemonia del sistema de comunicació de masses clàssic.
...



Comentario de bpladevallsoriano en 2017-11-21 16:35:13
De quin professor son els apunts?