Tema 5. Divisió cel·luar meiòtica (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 2º curso
Asignatura citogenetica
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo DIVISIÓ CEL·LULAR MEIÒTICA 1. ASPECTES GENERALS La meiosi és un procés complicat, perquè la cohesió i condensació a primera divisió meiòtica s’ha de produir de tal manera que faciliti la recombinació.
1.1. MEIOSI VS MITOSI 1.2. FUNCIÓ: INCREMENT DE LA VARIABILITAT GENÈTICA - Mantenir la ploïdia de l’espècie. Ex: n + n = 2n - Increment de la variabilitat genètica: es produeix per la recombinació al·lèlica (intercanvi recíproc de material entre cromosoma matern i patern) i per la segregació independent dels cromosomes homòlegs en primer divisió meiòtica.
Genera una enorme variabilitat en la carrega genètica del gàmetes: 2n gàmetes diferents.
1 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo 1.3. FASES I DURADA 2. ESDEVENIMENTS CROMOSÒMICS Una meiosi no és més que dos cicles de condensació i descondensació, i al primer cicle la principal funció es que es doni la recombinació.
2.1. CANVIS EN LA MORFOLOGIA I ESTRUCTURA DELS CROMOSOMES 2.1.1. Participació de cohesines i condensines La majoria d’informació de les cohesines i condensines provenen de model mitòtic, de llevats i cromosomes politenis. Hi ha molt pocs estudis que hagin treballat el paper de les cohesines i condensines en la meiosi.
En tots els cas, s’ha trobat que hi ha proteïnes complementaries per la meiosi. És a dir, la meiosi es dóna per proteïnes diferents, però que són anàlogues a les que ja coneixem.
2.2. RECOMBINACIÓ MEIÒTICA 2.2.1. Mecanisme general El canvi de la cromatina té un objectiu principal: facilitar la recombinació meiòtica.
2 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo El procés comença amb l’aparellament de cromosomes homòlegs, és a dir, que es reconeguin mútuament. És un procés força desconegut, no es sap quines són les forces que determinen aquest reconeixement, Taronja: cadena de cromàtide germana.
Vermell: cadena germana de la cromàtide anterior.
però hi ha dades que demostren que l’embolcall nuclear (determina o participa en el procés de reconeixement) i la interterritorialitat interfàsica juguen un paper important.
Aleshores s’inicia el procés de recombinació. La primera etapa es el trencament de doble cadena, que es produeix per un enzim Spo11. Aleshores participa l’enzim MRE11 –exonucleasa (treu nucleòtids en sentir 5’-3’).
Com a conseqüència de l’activitat d’aquest, es generen dos extrem 3’OH- protuberants.
En el procés de la recombinació, en la segona etapa, un dels extrems generats pel tall el que fa es una recerca d’homologia, és a dir, “buscar” quina és la seqüència de nucleòtids homologa a la seva pròpia cadena. Aquesta recerca d’homologia es catalitza per l’acció:  En procariotes és l’enzim RecA;  En eucariotes és el complex funcional format per: RAC51 (es pensava que era la molècula efectora) i DMC1 (recentment es creu que es la més important). Aquests complexes proteics formen part del conjunt de les cohesines meiòtiques. Presenten diferents llocs d’unió (un lloc s’uneix específicament a una molècula de DNA en forma de monocadena, al extrem 3’OH protuberant; l’altre lloc d’unió permet a la molècula unir-se a una seqüència de DNA de doble cadena).
En eucariotes, aquestes catalitzen la unió entre monocadena i de doble cadena, fan un recerca d’homologia per buscar complementarietat entre aquestes. Si troba la complementarietat, forma una estructura inestable formada per 3 cadenes. Ràpidament es metabolitzada i es formarà una monocadena i una de doble cadena, però el DNA de sortida serà diferent al de entrada.
3 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo La monocadena serà part de la doble cadena anterior i la de doble cadena estarà formada per la monocadena d’abans i l’altre cadena de doble cadena.
Això es produeix perquè té diferents lloc d’unió i pot buscar homologia al fer un screaning entre les cadenes. Aquest procés s’anomena sinapsi (activitat de RecA o Rad51/DMC1). Quan s’ha produït la sinapsi, té lloc la síntesi de DNA, la qual esta relacionada amb el procés de recombinació.
Va seguida a la unió d’externa través de mecanismes de reparació del DNA, de manera que es forma l’intermediari format per dues unions Holliday (en el cas de la imatge). Per cada sinapsi o per cada trencament de DNA es formen dues unions – cadenes estan creuades, no unides.
Les estructures Holliday es poden resoldre per dues formes diferents (amb productes diferents). Processament a través d’uns complexes anomenats Resolvases. Aquestes poden resoldre les unions Holliday de les següents maneres:  Resolució “horitzontal”: trenquen a nivell on es creuen les dues monocadenes (trenquen les dues monocadenes) i uneixen els extrems de les diferents cadenes. Ho fa a les dues unions que s’han format. En resten dues cromàtides amb un regió que correspondrà a la cadena de l’altre cromàtide. Això, per definició, no són cromàtides recombinats (s’han d’intercanviar segments complets); sinó que s’ha produït recombinació a nivell intersticial (fenomen de conversió gènica). Es trenquen les monocadenes internes.
 Resolució “vertical”: durant la recombinació meiòtica, perquè s’originin les cromàtides recombinats cal que les dues unions Holliday es solucionin de manera diferent. Les monocadenes que es trenquen (per les resolvases) i intercanvien segments són les externes. Comencem amb una cromàtide d’un homòleg i acaben amb el segment de l’altre cromàtide.
La única manera de generar cromàtides recombinats es a través de les resolucions diferencials.
Això es produeix per isomeritzacions, que són canvis conformacional d’una molècula. Perquè es produeix aquesta resolució en vertical, cal que una de les unions Holliday pateix dues 4 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo isomeritzacions consecutives (com a objectiu que les molècules que no es creuaven inicialment, s’acabin creuant  canvi de cadenes).
1. Primera isomerització ha de realitzar un gir – s’aconsegueix 2n estructura: s’obre la part central.
2. Segona isomerització implica un altre gir que produeix un creuament a la part interna de les monocadenes que inicialment estaven al exterior; i queden fora les dues cadenes que s’havien creuat inicialment (3ra estructura).
Amb aquesta resolució, les resolvases trencaran les dues cadenes que es creuen a la part interna i així es donen la recombinació de cromàtides. Les isomeritzacions també venen donades per les resolvases.
Les isomeritzacions impliquen canvis conformacional de les cadenes. Ens podríem preguntar com una estructura tan gran com el cromosoma es pot donar aquest fenomen. Perquè es produeixen isomeritzacions no cal que giri tot el cromosoma, es produeixen en un domini determinat (el de la unió Holliday), sense que impliqui moviment del cromosoma sencer.
2.2.2. El complex sinaptinemal La finalitat de la recombinació meiòtica es l’intercanvi recíproc entre cromosomes homòlegs amb la finalitat de augmentar la variabilitat gènica i la posició la correcta dels cromosomes bivalent a la placa meiòtica.
Aquest procés esta íntimament relacionat amb el complex sinaptinemal.
És un complex multiproteïc que es forma entre els cromosomes homòlegs durant la profase I.
En la micrografía es veuen estructures trilaminars que s’ajusten al nombre diploide de l’espècie (bivalent), tot formant dit complex. Aquest, s’encarrega de l’aparellament, de la sinapsi i de la recombinació.
5 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Organització del complex sinaptenemal Esta format per dos elements laterals que estan units entre ells per filaments transversals que formen el que s’anomena element central, format per les Sycp1. El component majoritari del component axial/lateral són las Sycp2 o 3. Units els elements axials del complexa hi ha el domini frontiser de les cohesines; i a elles s’uneixen les dues cromàtides germanes.
Estructura que es relaciona amb el procés de sinapsi i recombinació: 1. A leptotè, es comencen a visualitzar els component axials del complexes (es comencen a formar a partir de l’embolcall nuclear). Correspon a l’etapa en que es formen els trencament de doble cadena per Spo11.
2. A zigotè, es quan s’inicia la sinapsi i apareixen els element centrals que es comencen a unir els elements lateral a través del complex central. Correspon al moment en que no s’observen els trencaments de dobles cadenes perquè s’han reparat 3. A paquitè, el complexa té el màxim de formació (IMATGE ANTERIOR) i en aquesta etapa es quan s’observen les dobles unions Holliday.
4. A diplotè, el complex sinaptenemal es desestructura, es perden els element laterals i central i per tant, el complex deixa d’unir els cromosomes homòlegs. En aquesta etapa s’observa per primera vegada cromàtides recombinants. S’inicia també un increment de la condensació que es manifesta encara més a diacinesi.
Hi ha una clara relació entre el complex i la recombinació.
6 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Durant molts anys, la funció que se li assignava al complex era una funció moduladora / facilitadora de la recombinació meiòtica. La realitat es que hi ha diverses situació en diferents models en que els cromosomes recombinen en absència de complex sinaptenemal (Ex: recombinació homòloga – mecanismes de reparació; aparellament quiasmàtic i aquiasmàtic).
El complex no es indispensable perquè els cromosomes recombinin. A dia d’avui la funció que s’assigna al complex sinaptenemal és d’estructuració: forma una bastida proteica –esquelet, que facilita la recombinació entre les cromàtides homologues, ja que és un espai petit (7nm) on es troben els enzims necessaris.
Quan diem que actua com una bastida proteica que facilita la recombinació s’ha de lligar amb la presencia d’unes estructura de l’interior del complex que s’anomenen nòduls de recombinació. Aquest permet que es formin en determinats intervals i contenen les proteïnes necessàries per la recombinació.
Són un mecanisme multienzimàtic que interactua amb determinades regions de DNA en l’espai de 100nm que possibilita el complex sinaptinemal, que té 100nm d'ample. Si s’analitzen a través de diferents tècniques de microscòpia es pot veure que els nòduls corresponen a una regió més densa (carrega important d’electrons). Hi ha dos tipus de nòduls:  Nòduls primerencs: abundants en la localització al llarg del complex. S’identifiquen abans de paquitè i s’interpreten com lloc d’inici d’entrecreuaments (inici de la recerca de homologia). Tenen un carga important de DMC1 i Rac51.
 Nòduls tardans: menys freqüents, com a mínim 1 o 2 per cromosoma, molts més gran des de el punt de vista de densitat. S’interpreten com a llocs d’entrecreuament estables (paquitè), on s’està produint la lligació, isomerització, unions holliday. La carrega enzimàtica d’aquests conté tots aquells enzims que són necessari per el final de la recombinació.
Habitualment els nòduls primerencs evolucionen a tardans si hi ha una afirmació d’homologia. Sinó hi ha homologia, simplement es repara el DNA.
7 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Per tant, el complex sinaptenemal s’interpreta com una estructura de naturalesa proteica que delimita un espai entre l’espai els dos cromosomes homòlegs i en el que es troben les proteïnes implicades en la recombinació englobades en nòduls primerencs els quals alguns evolucionaran a tardans (si hi ha homologia).
Estimació teòrica del percentatge de la recombinació A la imatge, on estan representades 4 cromàtides (cada línea), teòricament les recombinacions possibles serien: 1–3,4 / 2–3,4 / 3–1,2 / 4–1,2. El percentatge teòric de recombinació que es pot donar en aquest situació es: 1. No recombina: 0% recombinació 2. 1 recombinació/quiasma: percentatge de cromàtides recombinant del 50% (dos unions holliday, 1 trencament de doble cadena, 2 extrem 3’OH protuberants).
3. 2 recombinacions/quiasmes: de forma teòrica es poden produir 4 possibilitats: o Imatge 3: dobles recombinant en mateixes cromàtides – percentatge de cromàtides recombinant del 0%.
o Imatge 6: (1-4 i 2-3): 100% recombinant.
o Imatge 4: (1-3, 2-3, 4 exclosa): 50% recombinant.
o Imatge 5 ( 2-3, 2-4, 1 exclosa): 50% recombinant.
Aquestes 4 combinacions (assumint que hi ha la mateixa probabilitat) donen lloc a: 0 50 50 100 50 Per tant, el percentatge màxim és del 50% com a màxim.
La presència de 3 quiasmes donaria lloc a 23 recombinacions possibles (combinatòria). Tot i així, si totes recombinessin amb la mateixa freqüència, el percentatge seria el mateix. Per tant, la probabilitat no supera mai el 50%.
2.3. EL CROMOSOMA A METAFASE I 2.3.1. Morfologia A paquitè, els cromosomes homòlegs presenten un grau de condensació relatiu i cada parell de cromosomes homòlegs forma un bivalent, que esta unit a través de l’estructura del 8 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo complex sinaptenemal. A l’etapa de diplotè, el complex sinaptenemal es desestructura i no unirà els cromosomes homòleg.
Si s’analitzen cromosomes homòlegs a metafase I, s’observen figures amb els mateix bivalent de l’etapa de paquitè però amb condensació molt més elevada.
Si el complex sinaptenemal no existeix, les molècules/estructura que mantenen units els cromosomes homòlegs són les cohesines (mantenen unides cromàtides germanes) i en el procés de la recombinació hi ha un intercanvi de segment entre cromàtides, per tant un segment que estava unit a la cromàtide homologa, continua unit a la cohesina del cromosoma del que prové.
Un quiasmes no és més la manifestació citològica de la recombinació que es produeixen entre cromàtides homòlogues (no germanes). El bivalent queda mantingut per les cohesines dels fragments intercanviat. Això quedarà al centre de la placa metafasica amb equilibri de forces.
Ex: quan s’observa un bivalent en forma de cercle, es diu que hi ha dos quiasmes.
Bivalent: estructura amb diferents morfologies segons el nombre de recombinacions del bivalent i de on es localitzen aquests segments.
En dos cromosomes homòlegs (blau i vermell) on s’ha produït un intercanvi recíproc, es forma una configuració determinada –següent dibuix–. Això es observat al microscopi òptic com a una mena de creu (indica que hi ha un bivalent amb un quiasme: una recombinació). Aquest pot ser més simètric o asimètric depenen de del lloc on s’hagi produït el quiasme. Quan més terminal sigui (més extrem) la creu serà més asimètrica (braços molts llargs i braços molt curts) i quan més a prop estigui del centre, més simètrica serà. En forma de filament es troben al extrem més terminal.
9 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Si en comptes de formar-se un quiasme, es formessin dos –un a cada part terminals–, s’obtindria la configuració següents: Quan es fa intercanvi de segments, es visualitza en forma de cercle per tal de que cada segment estigui unit a la seva cromàtide homòloga. A més, el anells poden ser buits o plens (amb seqüències al interior) depenen del lloc on s’ha produït l’intercanvi: quan més terminal, més buit el anell; quan més proximals, més plens.
Per tant, la configuració del bivalent a metafase I depèn de la posició del quiasmes i del número d’aquests.
>El bivalent presenta dos cromosomes altament condensats (amb 2 cromàtides cada un), les cromàtides germanes estan unides per cohesines.
Cada cromàtide germana diferencia un cinetocor que actuen de manera conjunta per unir-se sintèticament per unir-se als microtúbuls.
2.3.2. Factors que influeixen en el nombre i localització dels quiasmes En realitat, la màxima teòrica (50% de recombinació) es veu modulada per diferents factors que alteren els percentatges de cromàtides recombinants. Aquestes variants, es subdivideixen en dos tipus: A. Factors genètic:  Presència de hot-spots de recombinació Les recombinacions no es produeixen aleatòriament, sinó que es concentren en lloc cromosòmics amb taxes de recombinació molt superior que a les zones basals. Cal dir que no se'n coneixia la base molecular fins fa poc, per tant, encara falten alguns passos.
10 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Entre un 40-60% dels punts hot-spot presenten una seqüència consens de 13 nucleòtids: CNCCNTNNCCNC (N = qualsevol). Aquesta seqüència es reconeguda en totes les especies per la proteïna PRDM9, una proteïna amb 3 dominis funcionals clarament diferenciats. Un domini amb capacitat metilasa (metila histones: Lis4 de la H3) i un domini que s’estructura en forma de dits de Zinc (reconeixen seq consens).
Quan actua PDRM9, els dits reconeixen la seqüència de 13 nucleòtids a través d’una sèrie d’interaccions de manera especifica. Aleshores, la metilasa metila la Lis de l’H3 del nucleosoma on es troba aquesta seqüència consens.
 La metilació introdueix una modificació epigenètica que indica en quins llocs ha de produir-se la recombinació  Spo11 reconeixerà aquesta metilació.
El trencament de doble cadenes estan determinant per un direccionalitat, no són al atzar, sempre estan dirigits.
 Fenòmens d’interferència Interferència de cromàtides: el procés de recombinació entre dos processos són interdependent. Quan una cromàtide participa amb un intercanvi, difícilment participa en un altre  Inhibeix la recombinació d’aquella cromàtide en més d’una quiasme.
Interferència de quiasmes: quan un quiasma es produïen en una regió determinada, al voltant d’aquest regió hi ha d’haver una distància mínima perquè es pugui crear un altre quiasma.
Ambdós fenòmens limiten la possibilitat de recombinació entre cromàtides germanes. Això s’interpreta amb la impossibilitat de resoldre totes les unions Hollidays quans el quiasmes estan massa propers (no permeten les isomeritzacions – canvis de conformació).
 Proximitat del centròmer A mesura que ens acostem al centròmer, la freqüència de quiasmes disminueix (es situen preferentment a les part terminal). Això té una raó, ja que al voltant del centròmer no s’han de produir quiasmes per que continuï junt el cromosoma.
 Regions heterocromatina Activitat de recombinació relativament baixa. Disminueix la freqüència de quiasmes i està relacionada amb el punt anterior donat que les regions pericentromèriques són així.
11 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo  Sexe En general, les espècies heterogamètiques presenten una freqüència de quiasmes inferior als l’homogamètics (en espècies que segueixen aquest model).
 Efectes intercromosòmics Té a veure amb individus portadors de variants cromosòmiques estructurals (translocacions, insercions, inversions)  presenten reduccions significatives del número de quiasmes.
B. Causes ambientals  Edat La freqüència de recombinació disminueix amb l’edat de l’individu. Ex: edat materna avançada i freqüència de aneuploïdia  a mesura que augmenta l’edat de la dona, la freqüència de trisomies (variacions en gàmetes) s’augmenta de forma exponencial. Això és perquè la cohesió entre cromosomes homòlegs disminueix i es pot produir una incorrecta segregació.
 Temperatura Variacions de la temperatura afecten la durada del cicle cel·lular, per tant, variacions dràstiques afecten a la freqüència de recombinació i a la fertilitat dels individus.
 Contingut d’aigua Estrés hídric condiciona la taxa de recombinació en plantes – relacionat amb la floració.
2.4. SEGREGACIÓ SINTÈLICA DE CROMOSOMES HOMÒLEGS A ANAFASE I El punt de partida és un bivalent que hem caracteritzat de forma exhaustiva (cada homòleg de tonalitat diferent) en el que hi ha cohesines que uneixen cromàtides germanes, on s’ha produït almenys un intercanvi, de tal manera que les cohesines dels fragmentes intercanviat mantenen el bivalent unit.
12 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Per aconseguir la unió sintèlica, és a dir, perquè cada cromosoma segregui a un pol diferent, cal que les cromàtides germanes estiguin orientades a pols diferents. En el model meiòtic, a part de l’aurora quinasa, s’afegeix la monopolina.
 Unió amfitèlica: els cinetocors no són reconeguts per l’Aurora (hi ha equilibri de forces), per tant, no s’activa.
 Unió sintèlica: dos cinetocors són portats caps a diferents pol, cosa que també inactiva l’Aurora. Si les cèl·lules no poden diferenciar aquestes dues opcions seria un caos.
La monopolina (proteïna cinetocòrica) si en els dos cinetocors germans no hi ha unió sintèlica (provenen de dos pols oposat) la proteïna s’encarrega de desfer les unions (A i C). Només estabilitza la unió del microtúbuls si els aquests provenen del mateix pol (B).
> La aurora no detecta desequilibri (inactiva).
Quan es produeixi aquesta unió sintèlica amb equilibri de força ja estem en disposició de produir-se l’anafase.
2.4.1. Acció de les cohesines en Anafase I *En mitosi, s’activaria l’APC, que elimina la securina, allibera la separa i aquesta actua sobre les cohesines (s’elimina la seva activitat) i es segreguen les cromàtides germanes.
Aquest mateix model no es pot aplicar a meiosi, ja que es perdrien les cohesines, i per tant la cohesivitat entre cromàtides germanes i no segregarien cromosomes homòlegs units. Cal que la cohesivitat entre les cromàtides germanes es mantingui intacta fins a metafase II. Això s’aconsegueix incorporant una modificació addicional.
 Cohesines del extrems (allunyades de centròmer): fosforilades per la polo-like kinasa.
 Cohesines de regions pericentromèriques: protegides de la fosforilasa per la sugosina (Sgo1) i una fosfatasa (PP2A).
En el model, per tant, la polo-like kinasa fosforila tot el cromosoma, però a les cohesines pericentromèriques actua la fosfatasa PP2A y elimina els fosfats que s’havien incorporat.
Aleshores, la separasa que s’activa en la transició metafase–anafase, elimina les cohesines fosforilades (perioquiasmàtiques), però no podrà actuar sobre les cohesines que no tenen P.
Als braços i es perd la cohesivitat, cosa que implica pèrdua de cohesivitat dels segments 13 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo intercanviat, que mantenien els 2cromosomes units. De manera que hi ha segregació dels cromosomes homòlegs, però no de cromàtides germanes.
A més, de la mateixa manera que existeix el punt de control mitòtic (SAC per Mad2), també actua en meiosi. Per tant, APC només s’activa i actua sobre la securina quan deixa de rebre senyals inhibitoris del cinetocor que serà quan la unió sigui sintèlica i amb equilibri de forces.
2.5. EL CROMOSOMA A METAFASE II Aquesta segona divisió meiòtica és com una mitosi. Partir de cromatina pseudointerfàsica i immediatament entrem en fase de condensació. Des del punt de vista de cohesió, les cèl·lula que comencen son haploides (amb 2 cromàtides cohesionades per centròmer). Per tant, és un cicle d’on partim de la cromàtides cohesionades i hem d’arribar a la segregació de d’aquestes.
2.5.1. Morfologia Es tracta de cromosomes amb dues cromàtides, les quals estan molt separades (absència de cohesines als braços) unides únicament per la regió centromèrica (presència de cohesines pericentromèriques).
Els braços cromosòmics d’aspecte enrinxolat relacionat amb la presència d’una interfase curta entre ambdues divisions meiòtiques que impedeix l’activitat de les condensines El grau de condensació es d’un rang inferior a un cromosomes de metafase I o mitòtic. La transcripció de metafase I a II és molt ràpida, això no dóna temps perquè les condensines actuïn i organitzin el material amb un grau de condensació elevat  aspecte rinxolat.
2.5.2. Segregació amfitèlica de cromàtides germanes a anafase II Punts de control Provenim de cromosomes que a primera divisió meiòtica han preservat les cohesines pericentromèriques perquè hi ha sugosina1 i fosfatasa2A que evita la fosforilació d’aquestes.
Les cohesines han de canviar l’estat i ser fosforilades perquè actuïn les separases.
14 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo Hi ha diferents hipòtesis sobre com es possible això:  La ciclina A2 té una capacitat inhibitòria sobre sugosina 1 i fosfatasa 2A.
 Hi ha un inhibidor que inhibeix selectivament la fosfatasa (no podrà eliminar el P).
 La inhibició esta relaciona amb la tensió: allunya les proteïnes del seu lloc d’acció.
El cas és que el conjunt de cohesines centromèriques deixen de ser resistents. Es tornen a ser sensibles a la separasa i pot continuar la meiosi II.
S’activa la segregació cromosoma exactament igual al sistema mitòtic, quan hi ha unió amfitèlica polar, que inactiva les aurores i possibiliten que els senyal iniciadors cap a APC i s’activa. Aquesta actua sobre la securina, que s’allibera separasa i actua sobre les cohesines pericentromèriques, cosa que implica la segregació de les cromàtides germines.
 La diana de las separases en meiosi és Rec8 (kleisines que tanquen l’anell i que permet la unió entre cromàtides germanes).
*S’inhibeix la recombinació a nivell pericentromèric per evitar que es puguin modificar les cohesines en aquest punt. Això serà així perquè el cromosomes al voltant del centròmer no hi ha haurà regions consens. A més en aquest punt hi ha heterocromatina.
3. PUNTS DE CONTROL Aquest sistema de divisió cel·lular esta altament controlat. Hi ha diferents punts de control al llarg de la divisió mitòtiques i meiòtiques (regula que es generin gàmetes haploides amb una integritat de la cromatina adequada).
15 Grau de Genètica – Citogenètica T-5 Gloria Hidalgo 4. DIVISIONS MEIÒTIQUES NO CONVENCIONALS 4.1. MEIOSI QUIASMÀTICA La majoria de les especies realitzen aquest tipus de meiosis. Explicada abans.
4.2. MEIOSIS AQUIASMÀTICA Pateixen una sinapsi paral·lela entre cromosomes homòlegs sense necessitat de quiasmes (no recombinen). Implica que no hi ha complex sinaptenemal i la manera de aparellar, així com l’estructura de la placa metafàsica, són diferents.
 En individus de sexe heterogamètic d’alguns dípters, lepidòpters i invertebrats 4.3. MEIOSI INVERSA La primera divisió queda present la diploïdia i a la segona divisió es genera l’haploïdia. És a dir, la primera divisió és equacional i la segona és la reductora.
En la primera divisió, les fibres del fus s’uneix al llarg de tot el cromosomes (no només centròmer), ja que en aquestes espècie no es segreguen cromosomes homòlegs, sinó que continuen tenint un cromosoma 2n.
 Es característic del cromosomes holocèntrics / holocinètics. Especies com: Nematodes (Ascaris), insectes (Lepidopters) i plantes (Lazula) 16 ...