Tema 3. Construcció de la realitat per part dels mitjans (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Mètodes, tècniques, fonts i organització del treball periodístic
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 06/12/2014
Descargas 66
Subido por

Vista previa del texto

Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     Tema   3.   La   construcció   de   la   realitat   pels   mitjans   i   els   valors,   normes   i   criteris   de   qualitat   en   la   producció   d’informació   periodística     Quines   són   les   raons   per   les   quals   les   persones   volen   informació?   Dos   tipus   de   gratificacions  que  la  gent  troba  per  rebre  informació:   -­‐ Immediata:  allò  que  ens  afecta  directament.  Crims,  corrupció,  accidents...   -­‐ Diferida:  té  relació  amb  temes  que  no  ens  són  properes.  Ens  afecta  però  no  és   immediat.   Què  és  un  diari?  Contenidor  on  es  col·∙leccionen  moltes  notícies  i  fets  d’actualitat.  Cada   notícia  periodística  és  una  col·∙lecció  de  “fets”  establerts  i  estructurats  pels  periodistes.   Els   periodistes   són   responsables   de   l’exactitud   en   la   narració   de   cadascun   d’aquells   “fets”.   Els   “fets”   els   llegeixen   tant   els   consumidors   generals   de   notícies   com   els   consumidors  “implicats  en  aquella  notícia.   Què   és   una   notícia?   Fet   recent,   d’interès   i   que   provoca   un   dels   dos   tipus   de   gratificacions.   Daniel  Ulanovsky,  en  definir  què  és  notícia  i  què  no,  creu  que  establim  certs  criteris  per   construir   lo   quotidià,   creant   una   para-­‐realitat   o   una   il·∙lusió   del   que   és   real,   que   a   mesura  que  es  pren  com  a  única  i  certa,  comença  a  percebre’s  ja  no  com  a  una  cosa   creada  sinó  com  allò  previ,  allò  existent  en  sí  mateix.   En   el   procés   de   producció   periodística   això   es   construeix   amb   la   lògica   cadena   de   producció  de  la  notícia,  això  és  informació.   3.1.  Com  es  selecciona  la  informació  per  construir  una  notícia?     La  notícia  no  existeix  en  sí  mateixa:  es  construeix   Els  periodistes  som  mediadors  entre  la  realitat  i  les  persones  que  busquen  informació   amb  les  gratificacions.  El  que  fan  els  mitjans  de  comunicació  és  un  procés  on  busquen,   reben,  organitzen,  escriuen,  reflexionen  i  informen.   Hi  ha  diferents  tàctiques  que  utilitzen  els  periodistes  per  convertir  una  informació  en   una  notícia.  La  diferència  entre  la  informació  i  la  notícia  és  el  tractament  que  se  li  dóna   a  la  notícia.  Aquesta  és  organitzada  i  jerarquitzada  amb  la  informació.   Hi   ha   tàctiques   que   utilitzen   els   periodistes   per   oferir   la   informació   amb   forma   de   notícia:   § Descripció  de  fets  actuals  i  pròxims.     § Tenir  testimonis  i/o  fonts.   § El  periodista  també  ha  de  ser  la  mateixa  font  anant  als  llocs  dels  fets.   § Dades  més  importants  i  comprovables.     Cada   diari   o   mitjà   de   la   comunicació   interpreta   la   realitat   de   forma   diferent   d’un   mateix  fet:     24   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     o El  País:  “La  policía  disuelve  a  golpes  la  concentración  laica  en  Sol”   o El  Mundo:  “Los  anti  Papa  agreden  a  los  católicos  y  la  Policía  no  actúa”     La   filòsofa   Victòria   Camps   diu   que   “no   s’informa   solament   per   informar,   sinó   que   l’informador   elegeix   una   informació   i   elegeix   alhora   el   públic   al   qual   es   dirigeix”.   Segons  Camps  utilitzem  recursos  que  estan  al  servei  de  l’objectivitat,  de  fet  no  creen   objectivitat   sinó   una   il·∙lusió   d’objectivitat,   perquè   és   preferible   aparentar   impersonalitat,   manejar   fonts,   manipular   xifres   i   percentatges   i   convertir   totes   aquelles  tàctiques  en  simples  coartades.     Aquesta   il·∙lusió   d’objectivitat   desapareix   quan   intervenen   les   inevitables   preses   de   posició,   implicades   en   la   decisió   entre   varis   fets   que   poden   ser   convertits   en   notícia:   ¿quins  es  cobreixen  i  quins  es  silencien?  Les  fonts  que  es  consulten:  ¿per  què  aquestes   i  no  unes  altres?  ¿amb  quin  criteri  es  fan  les  seleccions?  I  les  decisions  continuen  en   preferir  un  enfocament  a  uns  altres,  en  titular,  en  subtitular...   3.2.  Agenda  Setting     McCombs   i   Shaw   (1972)   desenvolupen   el   concepte   de   l’agenda   setting.   Aquest   concepte   apareix   durant   els   anys   60   als   Estats   Units   però   McComb   el   desenvolupa   i   l’investiga  creant  una  teoria.   L’agenda   setting  ens  diu  que  les  notícies  que  es  donen  als  mitjans  tenen  un  impacte   directe  sobre  les  audiències.     A  l’any  1992,  McCombs  va  fer  un  estudi  sobre  el  procés  de  producció  de  notícies  i  el   paper   que   desenvolupaven   els   periodistes   i   les   agències   periodístiques.   Les   investigacions   intentaven   demostrar   que   les   tendències   dels   patrons   de   cobertura   influeixen   en   les   percepcions   que   el   públic   té   sobre   quins   són   els   temes   més   importants  del  dia.   En  la  forma  de  producció  de  la  notícia  influeixen  els  periodistes  i  els  mitjans  i  aquets   són   els   que   ens   diuen   què   és   allò   rellevant   del   dia.   Per   aquest   autor   (escola   nord-­‐ americana)  hi  ha  tres  fases  en  el  desenvolupament  de  l’agenda  setting:   § Rutines  periodístiques:  tots  els  processos  que  fan  els  periodistes  per  obtenir  la   informació.   § Influències   entre   els   mitjans:   en   un   ecosistema   mediàtic   els   mitjans   estan   interrelacionats  (inevitablement  es  mira  el  que  han  publicat  els  altres  mitjans  i   com  ho  han  publicat).   § Les   pràctiques,   valors   i   tradicions   del   periodista   degut   a   les   diferents   formes   d’interpretar  la  notícia.   Existeixen  dues  fases  que  van  identificar  dos  estudiosos  (escola  europea)  Shoemaker  i   Reesee  el  1991:   § Influències  externes  en  la  organització  del  mitjà   § Ideologia  del  mateix  mitjà  i  del  periodista     25   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     L’agenda   setting   no   ens   diu   què   pensar   sobre   un   tema,   sinó   sobre   quin   tema   pensar.   Quins  són  els  temes  importants,  transcendentals,  i  és  així  com  es  construeix  la  opinió   pública.   3.3.  News  framing   El   News   Framing   (Robert   Entman   1993)   o   la   teoria   del   enquadrament   mediàtic   ens   diu   que   la   informació   se   selecciona   i   que   el   periodista   el   que   fa   és   seleccionar   alguns   aspectes  de  la  realitat  que  percep  i  els  fa  o  més  rellevants  o  més  notoris.   Aquesta  teoria  ens  fa  pensar  que  els  periodistes  fan  dos  tipus  d’operacions:   § Èmfasi  o  prioritat  de  certs  elements  a  les  notícies.  (Jerarquització)   § Simplificació  i/o  fraccionament  de  la  realitat.   El   que   fem   és   limitar   el   camp   semàntic.   Incloem   o   excloem   certs   significats   i   interpretem  de  certa  manera.   El   Framing   essencialment   significa   “selecció   i   preeminència”.   Fer   un   frame   és   seleccionar  alguns  aspectes  de  la  realitat  percebuda  i  fer-­‐los  més  rellevants  o  notoris   en   un   text   de   comunicació,   de   tal   manera   que   promoguin   un   problema   particular,   definició,  interpretació,  una  avaluació  moral...   Aquesta   teoria   no   ens   diu   sobre   quins   temes   pensar   sinó   què   hem   de   pensar   sobre   aquests  temes  i  això  poder  fer  avaluacions,  judicis  i  interpretacions.   L’objectivitat,   a   més   d’impossible   és   insuficient.   Entre   allò   versàtil,   l’objectivitat   i   la   veritat.   Aquesta  teoria  fou  postulada  per  Robert  Entman  el  993.   Shanto   Iyengar,   professor   de   ciències   polítiques   i   comunicació   de   la   UCLA   ha   estat   pioner   en   la   investigació   dels   efectes   de   l’elaboració   i   cobertura   de   les   notícies   en   la   opinió  pública  i  en  les  decisions  polítiques  de  les  audiències.  En  el  seu  llibre  “Is  anyone   responsible?”   explica   que   els   públics   de   les   audiències   són   “sensibles   a   les   senyals   contextuals  quan  raonen  sobre  assumptes  nacionals.  Les  seves  explicacions  de  temes   com   el   terrorisme   o   la   pobresa   depenen   de   forma   decisiva   dels   punts   de   referència   expressats  en  les  presentacions  dels  mitjans  de  comunicació”.   L’enquadrament  mediàtic  o  framing  implica  dos  principals  operacions:   1) Èmfasi  o  prioritat  de  certs  elements  de  les  notícies  i,   2) Simplificació  i  fraccionament  de  la  realitat  amb  exclusió  d’altres,  i  per  mitjà  de   la  limitació  del  camp  semàntic.   El   News   Framing   no   ens   diu   sobre   què   pensar,   sinó   què   pensar   sobre   alguna   cosa:   avaluacions,  judicis,  interpretacions...   Els  mitjans  defineixen:   -­‐ Què  és  notícia?   -­‐ Què  no  ho  és?   -­‐ Què  és  lo  prioritari  d’ella?   -­‐ Quina  jerarquia  o  importància  té  la  informació?   -­‐ Com  estructura  les  dades  per  donar  la  notícia?     26   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     Problemes  que  afecten  la  informació:   -­‐ La  competència  (“síndrome  de  la  xiva”)   -­‐ La  pressió  del  mercat   -­‐ La  por  a  ficar-­‐se  en  problemes   -­‐ Els  interessos  de  les  empreses  mediàtiques   -­‐ Els  criteris  d’editors  i  periodistes   -­‐ La  poca  formació  professional   -­‐ Postures  irresponsables  (opinar  de  contexts  que  es  desconeixen)   -­‐ Postures  ideològiques   S’interpreta  la  realitat  en  definir:   -­‐ Els  fets  sobre  els  que  informa   -­‐ El  gènere  en  què  presenta  la  informació   -­‐ La  manera  de  titular   -­‐ El  lead  que  tindrà   -­‐ L’ordre  en  què  apareixeran  els  elements  de  la  informació   -­‐ La  ubicació  en  el  mitjà  informatiu   -­‐ El  desplegament  informatiu   La  funció  principal  del  periodista  és  interpretar  la  realitat  i  plasmar-­‐la  per  al  ciutadà.  El   periodista  pren  la  informació  i  la  ofereix  a  les  persones.  Fiquem  molta  subjectivitat  en   els   nostres   treballs   i   tenim   el   deure   de   ser   honestos   i   contrastar   la   informació   que   ens   sembla  més  rellevant.   3.4.  El  discurs  periodístic:  entre  la  versemblança,  la  objectivitat  i  la  veritat   “La   objectivitat   periodística:   una   pretensió   tan   desmesurada   com   la   d’empresonar  el  reflex  de  les  aigües  d’un  riu,  que  en  un  instant  són  i   en   el   següent   deixen   de   ser.   No   obstant,   aquesta   objectivitat   és   la   garantia  que  el  lector  busca  per  poder  créixer”   (Restrepo,  2001)       Segons   Alexis   de   Tocqueville,   historiador   francès   del   segle   XIX,   “la   premsa   és,   per   excel·∙lència,   l’instrument   democràtic   de   la   llibertat”.   La   llibertat   de   premsa,   segons   Tocqueville,   constitueix   un   recurs   democràtic   de   la   major   importància   per   constituir   una  opinió  pública  independent  que  actuï  de  salvaguarda  de  les  llibertats.   Segons  Stuart  Hall,  sociòleg  jamaicà,  “no  hi  ha  possibilitat  d’objectivitat  quan  qui  opera   en  la  realitat  és  un  subjecte,  sí  que  ha  d’existir  honestedat  i  responsabilitat,  però  són   qüestions  subjectives”.   Roger   Escarpit,   columnista   del   diari   Le   Monde,   escriu:   “la   llibertat   del   periodista   és   sempre  una  llibertat  condicional  perquè  és  sempre  una  llibertat  sota  paraula”.     Objectivitat  en  el  fotoperiodisme  i  en  el  periodisme  en  mitjà  audiovisuals?     27   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     La   selecció,   manipulació   i   jerarquització   de   les   imatges   és   evidència   de   que   tampoc   existeix  aquesta  objectivitat.   § Walter  Lippman:  impulsor  de  l’objectivitat  del  segle  XX.  Aquesta  qualitat  s’havia   d’aconseguir   amb   la   verificació.   El   periodista   era,   doncs,   un   especialista   de   la   informació  i  qualsevol  no  estava  en  disposició  de  fer  el  seu  treball  (o  almenys   de  fer-­‐lo  objectivament).   § Luka   Brajnovic:   l’absoluta   objectivitat   o   la   imparcialitat   és   quan   la   informació   parteix   d’un   coneixement   exacte   i   cert,   d’una   reflexió   conscient   i   d’una   rectitud   irreprotxable  d’intencions.   § Kovach   i   Rosentiel:   “buscar   la   veritat”   no   significa   caure   en   la   trampa   de   l’objectivitat.  El  periodista,  subjecte  en  sí  mateix,  no  es  pot  ser  objectiu,  però  sí   es   pot   ser-­‐lo   el   seu   mètode.   Perseguir   la   millor   versió   possible   de   la   veritat   utilitzant   un   mètode   de   treball   objectiu   tampoc   significa   deixar   que   parlin   els   fets.   Els   fets   per   sí   sols   poden   no   transmetre   la   veritat,   de   forma   que   la   interpretació   d’aquests   fets   és   necessària,   sempre   i   quan   sigui   de   forma   desinteressada.   § Francesc  Burguet  (2004)  en  la  seva  obra  Les  trampes  del  periodisme  argumenta   que  la  millor  informació  no  és  la  que  pretén  cenyir-­‐se  als  fets,  sinó  aquella  que   els  contextualitza,  explica  i  interpreta:   “...  la  objectivitat  i  la  veracitat  informatives  remeten,  sense  solució,  a   la   voluntat   i   la   intenció   del   periodista,   que   solament   podrà   ser   ètica   des  de  la  competència  professional  i  la  responsabilitat  personal.”   Per   a   Burguet,   l’objectivitat   a   més   de   ser   impossible   és   “insuficient”,   perquè   les   dades  reclamen  ser  interpretades  per  a  que  el  receptor  de  la  informació  pugui   accedir   al   seu   significat   immediat,   sovint   insubstancial,   al   seu   sentit   profund,   contextual  (Burguet,  2004:  129).     Versemblança:   Tenir   aparença   de   verdader.   Creïble   per   no   oferir   caràcter   algun   de   falsedat.   Veracitat:  Que  diu,  usa  o  professa  sempre  la  veritat.   Objectivitat:  pot  veure’s  com  ritual  estratègic  de  protecció  per  els  periodistes  front  els   riscos   de   la   seva   activitat   professional.   Noció   que   es   consolida   amb   el   seguiment   de   certes  formes  de  fer,  organitzacions  o  estructures  de  treball  i  contingut.     No   hi   ha   dubte   de   que   els   fets   existeixen   per   sí   mateixos,   autònomament.   Però   allò   real  és  un  teixit,  un  amalgama  que  no  té  entitat  pròpia:  neix  a  partir  d’una  decisió.   Els   cinc   procediments   estratègics,   exemplificats   com   els   atributs   formals   d’una   notícia,   permeten  al  periodista  proclamar  la  seva  objectivitat:   1. Verificar  els  fets.     28   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     2. Presentació   de   possibilitats   en   conflicte.   Els   periodistes   han   de   ser   capaços   d’identificar  els  “fets”  i  els  “involucrats”.   3. Presentació  de  l’evidència  sustentadora.  Una  evidència  sustentadora  és  la  cita  i   col·∙locació  de  “fets”  addicionals  que  de  forma  comú  acceptem  com  a  veritat.   4. L’ús   viciós   de   les   cometes.   Els   periodistes   veuen   les   cites   de   l’opinió   d’altres   persones  com  una  forma  d’evidència  sustentadora.   5. Estructurar   la   informació   en   una   frase   apropiada.   L’estructura   d’una   notícia   teòricament  s’assembla  a  una  piràmide  invertida.   L’objectivitat   radica   en   procediments   rutinaris   que   poden   ser   exemplificats   com   atributs   formals   i   que   protegeixen   el   professional   dels   seus   errors.   Resulta   que   la   paraula  “objectivitat”  s’usa  defensivament  com  un  ritual  estratègic.     3.5.  Els  valors  de  la  informació   “Els  mitjans  d’informació  no  es  distingeixen  pel  que  diuen  –tots  el  mateix–  sinó  pel  que  callen”   Gironés  en  Reig,  2001:  229     Segons  un  estudi  realitzat  a  partir  d’entrevistes  amb  periodistes  estatunidencs,  es  va   intentar   esbrinar   quins   eren   els   elements   essencials   que   havien   de   caracteritzar   el   periodisme  en  opinió  dels  seus  professionals,  i  els  resultats  van  mostrar  nou  aspectes   en  què  tots  els  entrevistats  coincidien:   § Buscar  la  veritat   § Mantenir  la  lleialtat  als  ciutadans   § Disciplina  de  verificació   § Mantenir  la  independència  amb  respecte  a  aquells  dels  qui  s’informa   § Exercir  un  control  independent  del  poder   § Constituir-­‐se  en  un  fòrum  públic  de  la  crítica  i  el  comentari   § Esforçar-­‐se  per  oferir  informació  suggerent  i  rellevant   § Esforçar-­‐se  per  oferir  informació  exhaustiva  i  proporcionada   § Respectar  la  consciència  individual  del  professional  del  periodisme.     Per   a   Van   Dijk,   els   valors   periodístics   reflecteixen   els   valors   econòmics,   socials   i   ideològics   en   la   reproducció   del   discurs   de   la   societat   a   través   dels   mitjans   de   comunicació.   A   més   de   les   imatges   socials   hi   ha   unes   limitacions   cognitives   específiques   que   defineixin   els   valors   periodístics:   novetat,   actualitat,   pressuposició,   consonància,  rellevància,  desviació,  negativitat  i  proximitat.   L’ètica   professional   de   la   comunicació   busca   generar   responsabilitat   social,   informar   amb   la   veritat,   donar-­‐li   prioritat   en   el   bé   comú   i   adquirir   un   compromís   amb   les   persones   per   qui   es   treballa,   no   per   el   mitjà,   sinó   per   la   ciutadania.   Els   principis   del   periodista  estan  dedicats  a  respectar  a  qui  es  dirigeix.       29   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     Codi  deontològic  en  el  periodisme   No  són  lleis,  no  tenen  legitimació  formal  ni  una  força  coercitiva  basada  en  un  sistema   de  sancions  (en  general,  no  contenen  els  elements  que  caracteritzen  els  textos  legals)   però  semblen  lleis.   +  principis  generals  no  discutibles   +  principis  que  neixen  de  l’experiència  pràctica  acumulada  a  lo  llarg  dels  anys   =   principis   teòrics   i   pràctics   que   interactuen   en   el   terreny   de   la   pràctica   quotidiana   del   periodisme.   § Importen  els  contextos:  Aquests  codis  no  poden  ser  vàlids  en  tots  els  contextos   i  en  qualsevol  època  històrica.   § Els   codis   deontològics   apareixen   com   la   via   més   clara   per   inferir   una   ètica   general  de  la  comunicació.   Cooper:  “universals  conscients  de  la  ètica  de  la  informació,  és  a  dir  principis  i  normes   que   són   l’expressió   de   les   maneres   de   pensar   d’un   grup,   que   representa   poc   o   molt   una  organització,  un  país  o  grup  de  països.  (Alsius:  32)   Thomas  Cooper  assenyala  quatre  grans  principis  ètics  de  caràcter  general:   1. Veracitat   2. Justicia   3. Llibertat   4. Responsabilitat     3.6.  La  funció  del  periodista   Tots   construïm   la   realitat,   però   els   periodistes   són   privilegiats   perquè   ho   poden   difondre.   Els   periodistes   no   informen,   construeixen.   El   sol   fet   d’abordar   un   cas,   de   prendre   decisions  (que  van  des  d’optar  pel  títol  fins  a  seleccionar  fotos,  paratextos  i  donar-­‐li  un   sentit  semàntic)  ja  implica  un  treball  de  producció  i  presa  de  posició.  Per  tant,  i  en  això   Stuart   Hall   va   aportar   una   teoria   fonamental,   els   periodistes   compleixen   un   paper   social   elemental   que   és   el   de   “construir   una   realitat   social   simbòlica”   que   serà   consumida  pels  públics.  Així,  en  aquest  paradigma,  la  informació  és  un  producte  (creat   per   algú)   que   es   col·∙loca   en   un   circuit   (canal)   i   d’aquesta   forma   li   arriba   a   un   públic-­‐ consumidor.   No   és   altra   cosa   que   l’explicació   d’oferta,   circuit   i   demanda   tan   reconeguda  en  termes  econòmics.  “La  matèria  informativa  és  una  mercaderia  que  té   un  valor  indiscutit  i  com  a  tal  transcorre  en  el  sistema”  (Hall).   Els   periodistes   i   els   mitjans   han   d’atrevir-­‐se   a   sumar   lo   subjectiu   a   la   informació,   i   començar   a   treballar   el   concepte   de   mirada   i   d’honestedat,   conjugant-­‐ho   amb   el   d’objectivitat.   Si   partim   de   la   base   del   que   lo   real   és   una   construcció,   sembla   més   apropiat  que  li  oferim  al  públic  la  possibilitat  de  compartir  aquest  procés  personal  –  els   dubtes,   les   certeses,   els   valors–   que   aqueixa   al   periodista   a   mesura   que   modela   la     30   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     informació   en   comptes   d’escudar-­‐nos   en   el   fals   precepte   de   “la   realitat   existeix,   solament  la  transmetem”.   PERIODISTA:  un  professional  que  desenvolupa  la  seva  capacitat  interpretativa   Si   volem   que   el   periodisme   compleixi   la   important   funció   d’informar-­‐nos   per   fer-­‐nos   lliures   es   requereix   de   professionals   capaços   de   seleccionar,   gestionar   i   traslladar   honestament  contextualitzada  i  contrastada  la  informació  rellevant  als  ciutadans.   Kosicki:  primary  definers  o  constructors  primaris  de  la  realitat,  perquè  utilitzen  “marcs”   o  patrons  de  cognició,  selecció,  interpretació  i  presentació  de  la  informació  (Cervantes,   2001:  60).   El   judici   editorial   tendeix   a   transformar-­‐se   i   aquell   poder   de   decisió   amb   que   el   periodista   compta   en   altre   mitjà   s’ha   vist   reduït   a   Internet.   Ara   té   un   cap   més   amb   qui   debatre   els   temes   i   troba   una   manera   més   d’acostar-­‐se   al   seu   públic.   La   informació   flueix   tal   i   com   els   usuaris   volen   que   sigui,   ja   que   és   el   mateix   ciber-­‐usuari   qui   interactua   amb   el   sistema   i   amb   altres   usuaris   a   través   de   les   comunitats   vistuals   segons  els  seus  interessos.   Per  trobar  una  sortida  al  problema,  es  comença  a  parlar  de  la  intencionalitat,  que  es   tant  com  abandonar  una  visió  externa  de  la  informació.  Tota  informació  obeeix  a  una  o   varies  intencions,  algunes  d’elles  expresses;  altres,  potser  en  major  nombre,  implícites.   Sigui  implícita  o  explícita,  la  intenció  governa  el  procés  d’elaboració  d’una  informació,   li  imposa  les  seves  regles  que  poden  donar-­‐li  forma,  deformar-­‐la,  retallar-­‐la,  destacar-­‐ la  o  suprimir-­‐la.   La   naturalesa   d’aquestes   intencions   assenyala   el   grau   de   llibertat   de   la   informació.   Juntament   amb   la   evolució   conceptual,   hi   ha   hagut   un   canvi   de   pràctiques.   Essencialment,  considerem  que  un  mitjà  de  comunicació  ha  d’entrellaçar  dues  lògiques   de  treball.  Una  és  jeràrquica  i  es  basa  en  la  idea  tradicional  del  periodista  com  a  editor   de  la  realitat.  L’altra,  promou  un  apropament  més  democràtic  a  la  informació  i  inclou   la  mirada  directa  dels  grups  ciutadans  involucrats.   Aquestes   dues   lògiques   han   d’anar   juntes   perquè   quan   predomina   una   per   sobre   de   l’altra  es  produeix  una  descompensació.  Si  tot  el  flux  és  administrat  pel  periodista  o  pel   mitjà,  s’impedeix  l’accés  directe  del  receptor  a  lo  massiu  i  a  convertir-­‐se  en  emissor.  En   especial   a   la   radiofonia   i   a   la   televisió,   s’ha   actuat   amb   algunes   lògiques   de   la   postmodernitat   molt   abans   de   que   aquesta   prengués   jerarquia   de   moviment,   cap   a   finals  dels  anys  70.                   31   ...