TEMAS 1-3 (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura PERSONALITAT Y DIFERENCIES INDIVIDUALS
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 22/03/2016
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Personalitat i diferències individuals Sara Megino TEMA 1: INTRODUCCIÓ DEFINICIÓ La personalitat és una branca de la psicologia, és una disciplina que intenta comprendre les persones mitjançant diferents estratègies de recerca. Fa èmfasi en els mètodes d’avaluació per estudiar, explicar, predir i prendre decisions adequades sobre els individus. L’estudi de la personalitat normal proporciona les bases per entendre i tractar la conducta normal. La personalitat es un concepte abstracte, una entelèquia. És també una suposició científica, un constructe que es justifica pel tipus d’actes que realitzen quotidianament les persones. La personalitat no pot ser observable directament.
Una de les raons per les quals les persones utilitzen la paraula personalitat és per transmetre un sentit de consistència o continuïtat d’una persona.
Una segona raó per la qual les persones utilitzen la paraula personalitat és per transmetre el sentit d’una força que està dins de les persones i influeix en el seu comportament.
I per tercera raó també s’utilitza per referir-se al conjunt de qualitats que caracteritzen a les persones.
És a dir, la paraula personalitat transmet un sentit de consistència, causalitat interna i singularitat.
Definició de Gordon Allport: “Personalitat és una organització dinàmica, interna de la persona, de sistemes psicològics que creen patrons característics de comportament, pensaments i sentiments de la persona”.
- La personalitat té una organització La personalitat té processos La personalitat és un concepte psicològic vinculat de manera estreta al cos físic La personalitat és una força causal que ajuda a determinar com es relaciona la persona amb el món La personalitat es mostra en patrons individualitzats La personalitat no s’expressa només d’una forma sinó de moltes maneres El concepte de personalitat transmet un sentit de coherència, causalitat interna i “distintivitat personal”.
Hi ha dos temes fonamentals en la construcció de pensament de la personalitat, un és l’existència de diferències individuals. No hi ha dues persones iguals. L’altre tema fonamental és que anomenem funcionament intrapersonal, així és com denominem als processos interns de la persona. Existeixen processos interns en les persones que dirigeixen les formes en què actuen. Els processos interns creen un sentit de continuïtat en les persones, encara quan actuen de forma diferent en circumstàncies diverses. Els processos a través dels quals les motivacions varien en força, formen part dels processos del funcionament intrapersonal.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino TEORIES DE LA PERSONALITAT Una teoria es un conjunt d’idees relacionades entre si, constructes i principis proposats per explicar certes observacions de la realitat.
Les teories tenen tres nivells: descriptiu, explicatiu i predictiu.
Les teories s’utilitzen amb dos propòsits, un és explicar el fenomen del que es parla, seria inútil si no dones cap explicació d’alguna cosa que ja es coneguda. L’altre propòsit és suggerir possibilitats que encara no son totalment certes, és a dir, una teoria ha de predir nova informació. La majoria de les teories són una mica ambigües.
Les teories han de ser comprovables i han de ser provades. És molt important el camp de la investigació en aquesta part. Els estudis confirmen o rebutgen prediccions, i per tant donen suport o eliminen la teoria.
TEORIA Suggereix canvis a..
INVESTIGACIÓ Suggereix prediccions a..
Una teoria no falsable és aquella que no es pot demostrar que sigui falsa ni vertadera.
Comportament obert i comportament encobert.
Comportament obert  observable. L’objecte d’estudi sempre seran les conductes obertes.
Conducta: és puntual Comportament: és un conjunt, que es simplifica en conductes per estudiar-les millor.
Personalitat  patró (conjunt de conductes) estables i permanents. Estables (la personalitat és estable en el temps i en situacions) i permanents (diferències individuals).
Característiques del mètode científic Una de les característiques és l’empiricisme, és a dir, realitzar una observació controlada (tothom ho farà igual, l’única variant serà l’individu o la conducta) i sistematitzada (pautes, patró, protocol.. sempre de la mateixa manera, en el mateix moment i ordre: pauta), una altra és l’ecepticisme, és a dir que els científics han de dubtar de la veracitat dels seus arguments.
Una teoria ha de tenir també la qualitat de parsimònia. És a dir, ha d’incloure la menor quantitat de suposicions (o conceptes) possibles. Ha de ser tan senzilla com sigui possible.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino Altres característiques del mètode científic, són la replicabilitat (la possibilitat de repetir o duplicar una investigació original), característica essencial i genuïna. I la incertesa (la raó de la replicabilitat és tractar d’assegurar que el que s’observa pugui ser imparcialment explicat, és a dir, independent del propi baix teòric de l’observador o d’algun prejudici personal).
Objectius de la psicologia de la personalitat: - Descriure, explicar i predir.
La investigació empírica contemporània de la personalitat aborda les formes en que difereixen els individus i els grups.
Els psicòlegs d’aquest àmbit investiguen des de diferents perspectives sobre la naturalesa humana.
Una bona teoria ha de seguir 6 passos: una bona teoria ha de ser demostrable per proves (ha de tenir alguna cosa que provi aquesta teoria), altres persones han de poder obrir altes teories a traves de la teva que ja esta contrastada, ha de ser capaç de generar recerca, ha de ser coherent ha de mantenir un ordre, ha de ser senzilla i parsimoniosa, ha de ser ample que vagi dirigida al major nombre de persones possible (generalització i comprensible) i ha d’ajudar a la ciència i a altres persones. Si una teoria no es pot saber si és bona o dolenta vol dir que és estèril i que no té futur.
TEMA 2: MÈTODES PER A L’ESTUDI DE LA PERSONALITAT.
Introspecció: una forma de recol·lectar informació sobre la personalitat és mirar la nostra pròpia experiència. Aquesta tècnica està oberta per a tots. Analitzar la pròpia experiència és fàcil, però presenta un problema. La nostra pròpia consciència té una relació especial amb les nostres memòries, ja que són nostres. És difícil estar segurs de que aquesta relació especial no distorsioni el que observa.
Un altre punt de partida per recol·lectar informació és observar a algú que no siguis tu mateix, aquest mètode presenta un problema contrari a la introspecció, ja que en aquest cas és impossible estar dins del cap d’una altra persona per saber que és el que pensa i sent. El que pot portar a una interpretació incorrecta.
RECOLLIDA D’INFORMACIÓ El dilema està en saber molt d’una persona (o vàries) o saber poc de moltes, però és gairebé impossible fer totes dues coses a l’hora.
Els investigadors trien un mètode d’investigació o un altre depenent dels seus objectius, però el més freqüent és estudiar mostres grans de persones.
Generalització: és el grau d’amplitud aplicable d’una conclusió, per a què una conclusió sigui generalitzable s’ha de basar en l’observació d’un nombre considerable de persones de diferents edats, sexes, classes socials, ètnies i cultures. La majora dels estudis actuals són generalitzats. La majoria dels estudis que s’han fet fins ara s’han realitzar als EEUU i Europa amb estudiants universitaris.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino MÈTODES D’INVESTIGACIÓ ESTUDI DE CAS ÚNIC (prové del camp de la medicina) Es tracta d’un estudi a fons d’una persona, el que necessita un llarg període d’observació i inclou típicament entrevistes no estructurades. Aquesta tècnica implica passar un o dos dies prop de la persona per veure com interactua amb els demés.
Realitzar repetides observacions porta al observador a confirmar les impressions inicials o a corregir les impressions equivocades. Amb una única observació no es poden confirmar o rebutjar les impressions.
Aquest tipus d’estudi és ric en detalls i pot crear descripcions viscudes de la persona estudiada. Analitzen a la persona durant la seva vida, per tant la informació pertany a la vida quotidiana. L’observador pot seguir qualsevol línia que li sembli interessant, no només fer preguntes que formula amb anticipació.
Molts dels estudis d’aquest mètode són estudis clínics, és a dir, de persones que tenen algun problema o alteració mental. La informació que obtenim a partir d’un cas, no es pot generalitzar.
MÈTODE CORRELACIONAL: Ens informa de si hi ha relació entre dues o més variables.
Molt útil per a l’estudi de grans mostres i per a variables d’aparició natural que no es poden manipular.
És el més utilitzat en l’estudi de la personalitat.
Transversals / Longitudinals.
MÈTODE EXPERIMENTAL: Determina la causalitat: si una variable influeix en una altra.
Manipulació de les variables.
Mètodes quasi-experimentals: variables d’aparició natural que no es poden manipular (ex; home / dona) Variable: característica que s’analitza i que difereix d’un subjecta a l’altre o que canvia d’un moment del temps a un altre. Pot prendre valors diferents. Com a mínim a de poder prendre dos valors diferents, però pot arribar a tenir infinits valors.
- Categòrica: binaria (0/1; ex. “millora” / ”no millora”) o dicotòmica (ex; “home” / “dona”) i politònica (ex; estatus socioecoònim: baix, mig i alt).
Ordre: representa un ordre (ex; arribada a la meta, posició dels germans).
Quantitativa: discreta (números enters de valors, ex; nombre de germans) o continua (dins d’un mateix interval hi ha valors infinits, ex; el pes).
Quan volem saber si existeix relació entre dues variables, cal analitzar els diferents nivells d’aquesta variable. Considerar tot el rang de variabilitat, i no solament un extrem.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino Es possible trobar dos classes de relacions entre variables: la correlació o la causalitat.
Correlacions entre variables: Una correlació entre dues variables implica que els valors observats tendeixen a comportar-se junts d’una manera sistemàtica, és a dir, les dades que s’observa de cada una tendeixen a co-variar de manera sistemàtica.
Hem de considerar dos aspectes de la correlació: la direcció (sentit) i la força (grau).
La direcció: - Positiva: Relació de dues variables que mostra que ambdues augmenten o disminueixen simultàniament.
Negativa o inversa: Relació entre dues variables que mostra que una variable disminueix conforme l’altra augmenta.
Sense correlació: no es pot formar un patró aparent al traçar punts de dades per a dues variables en un diagrama de dispersió. Mostra que no existeix relació entre dues variables.
La força: La inclinació de la relació entre les variables. Fa referència al grau en què amb el valor d’una variable es pot predir el valor de l’altra amb la qual està relacionada.
La força de la correlació es representa amb un índex numèric.
Coeficient de correlació: índex que quantifica la relació lineal entre dues de variables.
- Coeficient de correlació de Pearson: 2 variables i es presenta amb la lletra r.
Coeficient de correlació Múltiple: més de dos variables i es representa amb la lletra R.
El valor de r pot oscil·lar entre -1 i +1.
Una correlació de 0,8 – 0,6 es considera forta, de 0,5 – 0,3 moderada, i de 0,3 – 0,2 baixa.
Estudis correlacionals: - Transversals: l’observació i registre de la informació es realitza en un únic moment temporal Longitudinals: l’observació es realitza mitjançant comparacions en diferents moments temporals (amb diferents mostres representatives o el mateix grup).
El mètode experimental ens permet determina la causa i l’efecte. Es defineix per dues característiques: - Manipulació de la variable independent: en un experiment, l’investigador “manipula” la variable independent (la dimensió o variable que l’investigador sotmet a prova com la possible causa de la relació causa-efecte).
Personalitat i diferències individuals - - Sara Megino Participants i condicions experimentals equivalents: 1. Assignació aleatòria: controlar la variabilitat entre els grups experimentals assignant a l’atzar la condició experimenta.
2. Contrabalenceig: tots els subjectes passen per totes les condicions experimentals canviant d’ordre les condicions experimentals en un mateix grup de subjectes.
Manipulació vs control No es poden controlar totes les variables de les persones, s’utilitza la assignació aleatòria per poder controlar totes aquestes variables (es requereix de molta gent).
Reconeixement dels tipus d’estudi: Si es un experiment, ha d’haver una manipulació de la variant independent i una assignació aleatòria, si no hi ha aquests dos passos, vol dir que és un estudi correlacional.
Sempre que els grups reflecteixen una diferència d’aparició natural o siguin formats per característiques que nosaltres mesurem, l’estudi es correlacional.
Els estudis de la personalitat de vegades semblen experiments perquè els participants són seleccionats per les seves puntuacions extremes en una determinada dimensió de personalitat.
¿QUÈ TIPUS D’INVESTIGACIÓ ÉS MILLOR? Mètode experimental - Avantatges: permet mostrar causalitat.
Desavantatges: a vegades no estem segurs de quin aspecte de la manipulació era l’important. (ex; intervenció). En humans els fenòmens que s’estudien han de ser de curta durada i sota condicions molt controlades (poca validesa ecològica) Mètode correlacional - Desavantatge: no permet establir relacions causals.
Avantatges: Permet examinar esdeveniments que poden durar inclús anys i que són més elaborats. També permet estudiar esdeveniments que no sera ètic manipular (ex; parelles divorciades, dieta, etc.) El tipus d’estudi més freqüent en psicologia de la personalitat és el correlacional transversal.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino TEMA 3: INTRODUCCIÓ A LA AVALUACIÓ DE LA PERSONALITAT La fiabilitat i la validesa no són característiques dels tests, sinó que corresponen a propietats de les interpretacions, inferències o usos específics de les mesures que aquests tests proporcionen. La fiabilitat i la validesa no es posseeixen o no, s’han d’antendre com una qüestió de grau.
El que no es defineix no es pot mesurar. I el que no es pot mesurar no es pot millorar.
Avaluar significa mesurar i valorar. Avaluar la personalitat significa mesurar-la i avaluar-la. Objectiu: elaborar procediments que permetin obtenir informació de manera sistematitzada i organitzada per poder ser interpretada i serveixi de base per a la presa de decisions (terapèutiques o no).
FONTS D’INVESTIGACIÓ: Les proves de l’avaluador poden ser: Subjectives: La informació que es registra mitjançant la prova NO està tipificada. Els resultats depenen del judici de l’examinador, per tant, els resultats poden ser distorsionats pel judici de l’avaluador.
Objectives: La informació que es registra mitjançant la prova està tipificada. Tant l’administració, com la puntuació i la interpretació són independents del judici de l'examinador.
Característiques: Estructura: parlant d’un instrument de mesura, fa referència al major o menor grau de llibertat que aquest concedeix per respondre.
Estandarització: implica la constància, uniformitat de les condicions o procediments que se segueixen a l’aplicar, corregir i interpretar una prova.
Tipus: - - Registres d’observadors: mesures de la personalitat que no provenen del propi individu sinó d’un altre que és el que l’avalua.
1. Entrevista: mètode molt utilitzat, si no és estructurada la informació és subjectiva.
2. Informe de tercers: entrevistes, escales d’apreciació o registres.
3. Observació: ambients naturals o de laboratori. Experts.
Registres del propi subjecte: en personalitat gran part de la informació que obtenim prové del propi subjecte.
1. Autoinformes: tècniques que inclouen un conjunt de preguntes estructurades, ítems o elements als quals la persona ha de respondre de forma també estructurada (sí / no, veritable / fals, escales de punts) 2. Autorregistres: són tècniques no estructurades, el material no està estandaritzat (no barems) i les respostes s’interpreten segons la percepció de l’observador (subjectiva).
3. Tècniques projectives: no estandarització, interpretació subjectiva, emmascarades.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino Concepte de test: Dos significats del terme: - Genèrica: la qual es confon entre test, instrument o tècnica d’avaluació.
Tècnica: instrument de mesura sistemàtic i tipificat que compara la conducta de dues o més persones, essent a més a més, vàlid i fiable.
Una tècnica o instrument d’avaluació pot no estar ni tipificada ni quantificada (estandarditzada).
La concepció de test és més restringida que la de tècnica d’avaluació.
Definició de test: Sistemàtic i objectiu: les condicions d’administració, com la puntuació i la interpretació han d’estar sistematitzades i han de ser independents del judici de l’examinador.
Tipificat (estandarditzat): disposar de normes de referència o criteris per a interpretar les puntuacions.
Barems: taules de referència amb el grup normatiu que permet comparar l’individu objecte d’estudi amb la població a la qual pertany.
Mostra de conducta: Representativa. Relació empírica.
Finalitat predictiva.
Una bona tècnica d’avaluació de la personalitat ha de complir tres requeriments: estandardització (normes d’aplicació i correcció), fiabilitat i validesa.
Els tests han de ser fiables i vàlids.
Propietats de les puntuacions dels tests: Fiabilitat: - Precisió amb la que un test avalua.
És la consistència o estabilitat de les mesures quan el procés de medició es repeteix.
Un test és fiable quan obtenim puntuacions similars en condicions similars d’aplicació.
Hi ha diferents situacions que poden significar fonts d’error en l’estabilitat dels resultats obtinguts.
VARIABILITAT En el temps En el contingut En el temps i el contingut Entre correctors/avaluadors TIPUS DE FIABILITAT Fiabilitat test-retest Consistència interna Paral·lela amb intervals Fiabilitat interjutges Personalitat i diferències individuals Sara Megino Fiabilitat test-retest: - Procediment: s’administra dues vegades la mateixa prova amb un interval de temps, que pot oscil·lar de dies a anys.
Càlcul: coeficient de correlació Utilitat: mesurar l’estabilitat temporal Inconvenient: l’efecte de la pràctica pot distorsionar la mesura (aprenentatge).
Consistència interna: - Procediment: divisió per meitats: consisteix en partir la prova en dues meitats comparables, després d’una única administració.
Càlcul: coeficient de correlació, a de Cronbach.
Utilitat: detectar errors en l’homogeneïtat del contingut.
Inconvenient: dificultat de dividir el test en dues meitats comparables. Tècnica dels parells senars.
Formes paral·leles: - Procediment: Consisteix en administrar dues proves equivalents, però no iguals, d’un test.
Càlcul: coeficient de correlació.
Utilitat: detectar errors en la variabilitat del contingut. Si és amb interval, a més a més s’estableix l’estabilitat temporal.
Inconvenient: dificultat d’elaborar formes paral·leles. L’efecte de la pràctica pot distorsionar la mesura.
Fiabilitat interjutges: - Procediment: Consisteix en la correcció del test per la mateixa persona en diferents moments, o per diferents persones en un moment determinat.
Càlcul: coeficient de correlació Utilitat: detectar error humans en la correcció i l’objectivitat de la prova (errors aleatoris i sistemàtics).
VALIDESA La validesa és la característica més important d’un instrument. És el grau en què les puntuacions obtingudes mitjançant un instrument mesuren aquell comportament, tret o atribut que intenta mesurar.
Si un instrument no mesura allò pel què està destinat a mesurar, no serveix de res que reuneixi la resta de propietats o característiques psicomètriques ideals dels ítems.
El que és vàlid o no, NO és el qüestionari, sinó la informació i les interferències que fem a partir de les puntuacions que obtenim del qüestionari.
- La validesa fa referència a si un instrument d’avaluació mesura allò que pretén mesurar.
Tot test vàlid ha de ser fiable.
No tots els tests fiables són vàlids.
És la característica més important d’un instrument.
Personalitat i diferències individuals Sara Megino Hi ha tres aspectes de la validesa: 1. Validesa de contingut: Quan els ítems d’un test són representatius d’allò que es vol mesurar. (Aparent o lògica) La validesa de contingut fa referència a cada un dels ítems o preguntes. Per definir la validesa de contingut, els psicòlegs avaluen cada ítem per veure si es relaciona amb allò que la prova pretén mesurar.
o Validesa aparent: aspecte de la validesa més senzill, més intuïtiu i menys important. Significa que l’instrument d’avaluació sembla mesurar el constructe que se suposa que ha de mesurar. Simplement sembla correcte.
2. Validesa de criteri: Relació entre l’instrument que analitzem i alguna mesura ja coneguda com a vàlida (criteri independent). (Concurrent o predictiva). Implica l’ús d’un indicador conductual o el judici d’un observador capacitat com a criteri extern i veure en quina mesura es correlaciona amb l’instrument d’avaluació.
o Validesa concurrent: en el mateix moment.
o Validesa predictiva: en el futur. És el tipus de validesa més important.
Per establir-la hem de determinar la correlació entre la puntuació d’una prova i alguna mesura objectiva de la conducta, com l’èxit en una tasca.
Quant major sigui la correspondència entre les dues mesures, major serà la validesa predictiva de l’instrument.
3. Validesa de constructe: Indica si un test mesura i en quin grau ho fa, un determinat tret o constructe hipotètic. (Convergent o discriminant). Es relaciona amb la capacitat d’una prova per mesurar un constructe (comportament hipotètic o teòric del comportament, ex. Tret o motivació). És la més important perquè engloba tot tipus de validesa. Validesa de constructe significa que la prova representa amb precisió el constructe que el psicòleg pretén mesurar.
o Validesa convergent: relació positiva. És útil demostrar que les mesures correlacionen amb característiques que són similars a les que suposadament mesurem. El que fa diferent aquest tipus de validesa de la validesa de criteri és que sabem que la segona prova pretén mesurar una cosa lleugerament diferent d’allò que mesura l’instrument mesura.
o Validesa divergent o discriminant: no relació amb variables amb les quals no es suposa cap relació. És important demostrar que un instrument mesura allò que pretén mesurar, però també és fonamental demostrar que no mesura les qualitats que no pretén avaluar.
PROPIETATS DELS TESTS: - Sensibilitat i especificitat: són mesures de la validesa d’un test.
Fa referència a la Validesa diagnòstica o Sensibilitat: capacitat de detecció de verdaders positius (capacitat del text per detectar malaltia). Probabilitat de classificar correctament a un individu malalt (que un subjecte malalt obtingui en la prova un resultat prositiu).
Personalitat i diferències individuals o Sara Megino Especificitat: capacitat de detecció de verdaders negatius (capacitat del text per detectar els sans). Probabilitat de que una persona sana realment obtingui un resultat negatiu al test.
PÈRDUA DE VALIDESA Als tests de personalitat ha hagut molta crítica per la facilitat amb la que es poden distorsionar les puntuacions . Escassa validesa.
Biaixos de resposta: orientació a respondre d’una manera determinada.
1. Auto-informes o Distorsions de resposta:  Involuntàries: degut a la memòria o a l’oblit.
 Voluntàries (simulació voluntària). El subjecte pot donar una imatge distorsionada (positiva o negativa) depenent dels seus objectius. Escala L controla aquesta distorsió.
o Biaixos de resposta: tendència a respondre en la direcció que rep una consideració social positiva. Desitjabilitat social.
o Tendències de resposta: tendència a respondre en una direcció determinada en funció del format de la resposta que es demana.
 Aquiescència: quan el format de resposta és si/no i V/F, és aquiescència a la tendència a respondre afirmativament independentment del contingut de la pregunta.
 Tendència a l’alternativa intermèdia: quan el format de resposta és una escala. Tendència a donar respostes neutres, dubtoses, indiferents, intermèdies.
 Tendència a les opcions extremes: formar de resposta de més de 3 categories. Respondre les opcions més extremes, independentment del contingut de la pregunta.
2. Autoregistres o Efecte reactiu (+ o -). Efecte terapèutic en un 1er estadi.
CONSTRUCCIÓ D’INSTRUMENTS D’AVALUACIÓ - La construcció està determinada en gran part, per la perspectiva teòrica del que genera la mesura.
o Construcció racional o teòrica: el psicòleg primer deriva les bases racionals a partir de les quals creu que una determinada dimensió de la personalitat és important i després crea un instrument d’avaluació on aquesta dimensió sigui mesurada de forma vàlida i fiable. 1er què i després com (STAI). Instruments generalts amb aquesta estratègia: alta validesa aparent perquè aquesta aproximació es basa en el postulat de que hi ha una correspondència entre el comportament verbal i estats interns hipotètics. La majoria d’escales que existeixen són d’aquest tipus.
o Construcció empírica: per determinar quins ítems formaran part de l’instrument, s’utilitza un criteri extern, habitualment grups de subjectes extrems, que sobresurten en les característiques psicològiques que s’espera que ha de mesurar l’instrument (MMPI). L’elecció de cada ítem Personalitat i diferències individuals Sara Megino quedarà determinada per l’únic criteri que l’estratègia empírica admet com a vàlid: la resposta donada als ítems per diversos grups de subjectes.
 Sistema criterial: el psicòleg genera una gran quantitat d’ítems o comprova quins són contestats de manera diferent pels diferents grups criteri. El que es pretén no és comprendre la personalitat sinó classificar les persones en categories. No cal que els ítems tinguin validesa aparent, sinó que classifiquin bé a les persones.
 Sistema inductiu: el psicòleg que genera la mesura utilitza les dades per decidir quines dimensions de personalitat existeixen i quines s’han de mesurar.
...

Comprar Previsualizar