Tema 3: Teixit adipós (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 23/03/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: TEIXIT ADIPÓS És una forma especialitzada de teixit connectiu, una variant com el cartilaginós, que té només un tipus de cèl·lula, l’adipòcit, i es caracteritza per tenir poca matriu extracel·lular.
Funcions - Acumula el greix (funció principal) Protecció d’òrgans Els adipòcits estan implicats en la regulació de la ingesta la leptina, és una molècula que té capacitat saciant, la que causa que ens fartem de menjar i beure.
Generalitats Els adipòcits són molt sensibles a petits canvis, a estímuls hormonals o nerviosos i això pot produir que s’emmagatzemi més greix del compte, o pel contrari que ens aprimem perquè hi hagi molt poc.
Aleshores, atenent al color que presenta el greix, si està més o menys vascularitzat el teixit i quina activitat metabòlica presenta (alta o baixa) el podem classificar en 2 grups: - Teixit adipós unilocular, blanc o greix blanc: segons la dieta que tingui la persona o animal, el teixit pot ser blanc o grogós, com per exemple les aletes de pollastre que acostumen a ser grogues per l’excés de greix.
Aquest teixit el trobem en lactants i nens petits, acostuma a ser una capa més o menys uniforme al voltant del cos, però conforme es va fent gran l’individu i arriba a la pubertat la distribució del greix corporal varia atenent a caràcters sexuals secundaris, i és molt diferent a la inicial en homes i dones. En homes s’acumula a la panxa, papada...i en dones en cul, cuixes, pits... En l’adult, la distribució de greix corporal sempre obeeix a característiques sexuals secundàries, que s’assoleixen quan s’arriba a la pubertat.
En aquest teixit els adipòcits són cèl·lules molt grans, gegants amb diàmetres de 120 micres i més. A més, quan estan aïllats o amb grups petits són estructures esfèriques (com en el teixit conjuntiu on són minoritaris) però quan s’agrupen en gran quantitat i ja parlem de teixit adipós, aleshores s’apreten es deformen i adopten morfologies polièdriques amb número variable de cares.
L’adipòcit, està majoritàriament ocupat per una única gota lipídica, molt gran, gegant, que ocupa fins el 98% de l’adipòcit, que es classifica com un orgànul citoplasmàtic de manera que la resta d’orgànuls mai estan mai dins de la gota lipídica, sinó que es troben agrupats en un canto ínfim de la cèl·lula, de l’adipòcit unilocular. La gota lipídica, a més, NO està envoltada de membranes sinó que està delimitada per filaments de vimentina, filaments intermitjos que formen part del citoesquelet de la cèl·lula.
El nucli de la cèl·lula, a més, sempre és excèntric i pla  la línia de color blau, de la imatge de dalt a la dreta és la mica de citoplasma que no està ocupat per la gota lipídica, on hi trobem tota la resta d’orgànuls: AG, mitocòndries, cisternes del RER i ribosomes lliures, i quantitats bastant elevades de túbuls del REL que no estan disposats de qualsevol manera en l’espai sinó que envolten per fora els filaments de vimentina. De manera que a l’espai hi ha la gota lipídica, i a continuació els filaments de vimentina, i a continuació els túbuls del reticle endoplasmàtic llis.
Els adipòcits uniloculars acostumen a tenir una gran gota lipídica però també poden tenir provisionalment gotes lipídiques més petites, que són transitòries en el temps i s’acabaran fusionant sempre amb la gota lipídica gran.
A més, tenen capacitat d’elaborar la seva pròpia làmina basal de manera que queden envoltats per aquesta làmina, i fibres reticulars. De manera que disposen de tota la maquinària per formar molècules de pro-col·lagen que formaran fibres de tropocol·lagen i les fibril·les i fibres de col·lagen tipus I i III.
Disposició general de l’adipòcit: primer trobem la membrana plasmàtica de la cèl·lula, a continuació la làmina basal i a continuació d’aquesta les fibres reticulars, i el conjunt de làmina basal i de fibres reticulars constitueixen la matriu extracel·lular del teixit adipós. I entre adipòcits d’aquest tipus (uniloculars), hi ha les membranes, les làmines basals i les fibres reticulars que elabora cada adipòcit, i entre tot això de cada adipòcit hi ha teixit conjuntiu lax, on abunden les cèl·lules i és pobre en fibres de col·lagen. Aquest té dues peculiaritats: que està poc irrigat, hi ha pocs vasos sanguinis, pocs capil·lars que estan aportant sang i terminals nerviosos, axons que van a morir a àrees molt properes a la mb plasmàtica de l’adipòcit. A més, la mb plasmàtica de l’adipòcit presenta en microscòpia electrònica un conjunt de vesícules de micropinocitosi, que indiquen que la cèl·lula capta o allibera a l’exterior productes, i estan relacionades amb el metabolisme dels àcids grassos.
Histofisiologia Els greixos ingerits són degradats en el duodè mitjançant un enzim pancreàtic anomenat lipasa, que els trenca en dues parts: àcids grassos per una banda i glicerol per l’altra. En el duodè trobem un epiteli de revestiment i aquestes cèl·lules epitelials intestinals capten per la seva superfície apical tant els àcids grassos com el glicerol i en l’interior, aquests 2 es combinen per formar triglicèrids. Aquestes triglicèrids, la cèl·lula epitelial els ha de dirigir a través de la membrana basolateral cap als vasos limfàtics del teixit conjuntiu (sota la làmina basal), per transportar-los a través de la limfa (aigua). Però si els greixos són insolubles en aigua no podrien arribar fins a la limfa, i per això es transformen sota la forma de quilomicrons, greix que s’ajunta amb una proteïna i tot el conjunt passa a ser soluble en aigua. Els vasos limfàtics es comuniquen als sanguinis, per tant els triglicèrids passen de la limfa a la sang, que majoritàriament és aigua, per tant segueixen sent transportats sota la forma de quilomicrons. I la sang els transporta i permet que arribin a arreu de l’organisme, però només en aquells llocs predisposats a emmagatzemar greix la cèl·lula endotelial dels vasos sanguinis que té l’enzim lipoproteïna lipasa a la superfície apical, luminal de la cèl·lula endotelial, que mira cap a l’espai, trencarà els quilomicrons i farà que s’alliberin els triglicèrids i que es trenquin amb l’àcid gras i el glicerol. I l’àcid gras serà l’únic que passi cap a l’adipòcit unilocular.
- Teixit adipós multilocular, bru o greix bru: Els adipòcits presenten en el seu citoplasma varies gotes lipídiques de mida variable, que no estan envoltades de membranes i cada una d’elles està delimitada per un conjunt de filaments de vimentina.
Aquesta variant de teixit adipós el podem trobar: 1) En nou nats, que serveix per generar calor i està molt desenvolupat. Els nadons no poden tremolar de fred i la única manera de generar calor és utilitzant el teixit adipós multilocular. També està molt desenvolupat en l’etapa de fetus.
2) En adults, el teixit està molt poc desenvolupat i queda en ronyons, al voltant de la vena aorta i en el coll, ja que el teixit adipós multilocular, des del nou nat fins la pubertat és el temps en el que el teixit està fent la diferenciació a teixit adipós uniloculars.
Té també força rellevància en les espècies de mamífers que hibernen, no només en humans, com per exemple els ossos.
La producció de calor per part del teixit adipós multilocular és degut a un procés de termogènesi atremulenta (sense tremolar), i per generar calor via la metabolització dels triglicèrids necessito oxidar els àcids grassos. I els adipòcits multiloculars disposen del gen UCP que codifica per la proteïna UCP1 que impedeix l’oxidació dels àcids grassos de la producció d’ATP i no permet formar ATP.
La coloració del teixit es deguda a 2 motius: a la important vascularització que presenta el teixit conjuntiu, hi ha molts vasos sanguinis que contribueixen a donar-li coloració, i als citocroms presents en la gran quantitat de mitocòndries d’aquestes cèl·lules. Quan estan els adipòcits solitaris en el teixit conjuntiu altre cop són cèl·lules esfèriques però quan n’hi ha molts, s’apreten entre ells, es deformen i assoleixen altre cop morfologies poligonals.
A més, el citoplasma en aquest teixit és molt abundant, el que no està ocupat per les gotes lipídiques, i les cèl·lules presenten un nucli esfèric i de localització una mica excèntrica. A més, en aquesta porció de citoplasma també trobem un aparell de golgi, poques cisternes del RER, túbuls del REL que envolten els filaments de vimentina que envolten a les gotes lipídiques, algún ribosoma lliure, i glicogen. De manera que com no hi ha material àcid (pocs ribosomes lliures i poques cisternes dels RE) serà acidòfil o eosinòfil (si ha estat tenyit amb eosina, un colorant àcid que tenyeix estructures bàsiques), perquè és un citoplasma bàsic.
En aquest teixit conjuntiu lax a més, també hi ha molta quantitat de terminals nerviosos, axons, que es situen entre els adipòcits uniloculars.
Histogènesi del teixit adipós L’origen dels adipòcits uniloculars o multiloculars són les cèl·lules mesenquimàtiques, que actuen com cèl·lules mare que poden donar lloc a diferents descendents (fibroblasts) i quan té una expressió gènica determinada es compromet de forma irreversible a donar adipòcits uni i multiloculars. Aleshores, es generen dues línies cel·lulars en funció del tipus d’adipòcit que es forma: la línia unilocular i la multilocular.
- Línia unilocular: el primer descendent és l’adipoblast, que mostra diferències morfològiques si és de la línia unilocular és allargat, en canvi en la multilocular és una cèl·lula esfèrica. L’adipoblast prolífera, té capacitat de donar lloc a descendents que es diferencien cap un altre tipus cel·lular el preadipòcit que també serà diferent en les dues línies en el multilocular ja és una cèl·lula que presenta diferents gotes lipídiques. I a partir d’aquest, el preadipòcit només es diferenciarà, no hi haurà proliferació, serà la mateixa cèl·lula en diferents moments de la seva vida. Quan es diferencia, donarà lloc a un adipòcit immadur, que serà igual en totes dues línies, de manera que qualsevol adipòcit unilocular en algun moment de la seva vida va tenir atributs, característiques d’adipòcit multilocular (morfològicament). I aquest adipòcit immadur, acabarà donant lloc a un adipòcit madur unilocular en ambdós línies.
L’adipòcit madur és el que serà capaç de generar ATP, no es sintetitzarà la proteïna UCP, en canvi l’adipòcit immadur, no, impedirà la formació d’ATP.
...