Llengua catalana estándard mitjans com. (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura Llengua catalana estàndard en els mitjans de comunicació
Año del apunte 2017
Páginas 19
Fecha de subida 03/06/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Llengua catalana Estàndard en els mitjans de Comunicació Llenguatge  capacitat humana que permet que ens comuniquem amb els nostres semblants a través d’un codi lingüístic compartit.
Llengua  Sistema de signes orals, reflectit en el codi escrit, que serveix bàsicament per a la comunicació.
Llengua estàndard  Varietat lingüística que donat un procés espontani assoleix un nivell de codificació que tothom coneix de confluència (que tothom està d’acord) i d’acceptació.
Hi ha diferents nivells de formalitat Dialecte  cadascuna de les variants d’una llengua i una llengua és un conjunt de dialectes.
Variació lingüística: Factors que condicionen la variació: • • Característiques dels parlants (dialectes): en funció del sexe, posició social, lloc geogràfic...
En funció del context comunicatiu  Els registres de la llengua Varietats lingüístiques (o dialectes): NO es trien, són implícites en el parlant.
• • • • Geogràfiques (o diatòpiques) Històriques (o diacròniques) Socials (o diastràtiques) Idiolectes: Manera que tenim de parlar cadascun de nosaltres Variants funcionals (o registres): Es trien en funció de la situació comunicativa.
• • • • Canal (o mode): oral o escrit Tema (o camp): corrents, especialitzats...
Intenció comunicativa (o tenor): persuasiva, explicativa...
Nivell de formalitat (o to): + o – formal o Registres No formals: registre col·loquial o Registres Formals: especialitzats (literari, científic...) o Registres simplificats Canal oral no és igual que escrit.
Registre col·loquial  Registre que més utilitzem.
• • • • Tema o camp: temes relacionats amb situacions quotidianes.
Canal o mode: oral espontani; poca atenció a la qualitat del discurs.
Tenor o intenció comunicativa: intencions variades, però priorització dels propòsits socialitzadors.
To o nivell de formalitat: informal; poca distància social entre els interlocutors.
L’estàndard és una varietat supradialectal, no és un registre.
Com s’arriba a estandarditzar una llengua? E.Haugen teòric que va observar que aquest fenomen es produïa en 4 processos.
1. Selecció: s’escull entre els diferents variants d’una llengua i es decideix quines formaran part de la llengua normativa.
2. Codificació: fixar unes normes a tots els nivells: morfològic, sintàctic… que serveixin als usuaris a saber com utilitzar una llengua. s. XIX Pompeu Fabra. s. XX Prat de la Riba crea l’Institut d’estudis catalans. Secció filològica 1911 actualment es qui ha actualitzat la normativa ortogràfica del català. 1913 es van establir les primeres normes ortogràfiques a la secció filològica. Pompeu Fabrasigna una gramàtica que esdevé la gramàtica dels estudis catalans l’any 1918. Pompeu Fabra l’any 1932 publica el diccionari general de la llengua catalana. L’any 1995 l’institut d’estudis catalans pren de model el diccionari de 1932. L’any 90 es va publicar el que es coneix com a proposta de fonètica i al 92 proposta morfològica.
3. Extensió de l’ús i el coneixement: imprescindible que els polítics intervinguin i ho facin bé. S’han de traduir els documents al català, els treballadors han de saber l’idioma, s’han de formar els mestres i implantar-se a les escoles el català i poder ensenyar en català. Es creen lleis que estan incloses en els estatuts. Difusió de la lleng. Normativa en els àmbits de l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació.
4. Elaboració funcional: eixamplar-les a formes i estil diferents, es comencen a crear els llenguatges d’especialitat, llenguatge polític, sanitari, periodístic… es crea per a que la llengua estàndard es pugui utilitzar en els diferents nivells del coneixement.
Hi ha autors que han creat una cinquena etapa, la de l’acceptació social: La llengua estàndard ha d’estar acceptada pels usuaris d’aquesta llengua.
Una llengua com més petita és, més possibilitats té de desaparèixer.
La llengua que s’ha de fer servir als mitjans de comunicació és l’estàndard ja que els usuaris són molt diversos. També és la més adequada per a la sanitat, l’administració i l’ensenyament.
Hi ha diferències entre la llengua oral i escrita (en referència a les coses que estan permeses i les que no) PROPOSTA: Intenta conèixer aquelles varietats que tenen més prestigi en un territori.
El català és un estàndard composicional i polimorf.
• Composicional: Té en compte diferents dialectes • Polimorfisme: Permet que hi hagi més d’una solució en la morfologia verbal Àmbits: general i restringit.
• General: Si hi ha un tret que es veu en dos o més dialectes del català es tracta d’un fet general.
Dialectes del català: central, septentrional, nord-occidental, valencià i balear.
Nivells: registre formal i informal(Ex: lo riu(terres de l’Ebre) permès en àmbit restringit i registre informal.) Català: oriental i occidental.
Acceptació: És propi (es pot utilitzar), és admissible (és correcta però es preferible utilitzar l’opció pròpia) i no és recomanable (no es pot utilitzar).
Hem de tenir en compte que si utilitzem unes formes hem d’utilitzar sempre les mateixes, anar canviant no és correcte, no s’ha de barrejar.
Hi ha una primera part dedicada als articles i una segona a la morfologia verbal.
En l’àmbit general és propi no utilitzar article personal i utilitzar el/la/en/na.
Utilitzar noms sense articles personals en els mitjans de comunicació Àmbit general: meu, meva, meua, Vocalisme: El vocalisme tònic català té 7 vocals (la e i la o poden ser obertes o tancades) En el bloc occidental NO existeix la vocal neutre.
En l’àmbit general es propi la pronunciació i no pronunciació de les vocals neutres. (?) NO forma part de l’estàndard: L’omissió de certes vocals en contacte amb la ‘’n’’  tronja(taronja), brenar (berenar).
Aquesta proposta recomana que certes paraules haurien de pronunciar-se amb una vocal neutre al final i es pronuncien amb la última vocal final tancada  classe, frase, examen.
Consonantisme: Àmbit general  propi distingir la b alta i la b baixa quan parlem.
Molta gent pronuncia la t de setmana però correctament ho hauríem de fer geminant la m  semmana. També hauríem de dir abre i no arbre.
Molta gent en comptes de dir impressió diuen impresió.
Molta gent diu proiecte en comptes de projecte, pronuncien la j com una i, això és incorrecte.
Quan veiem una ll no podem pronunciar ‘’i’’. Poiastre és incorrecte, pollastre és correcte.
En molts dialectes es diu nosatres o atres i s’hauria de pronunciar la ‘’l’’ per acostar-se al estàndard.
Pel que fa a l’accentuació aquesta proposta recorda que molta gent col·loca malament els accents en els verbs a l’hora de parlar; estudía (mal), estúdia (bé) Vocals epentètiques: Fonètica sintàctica: En certs dialectes es col·loquen unes vocals per fer de suport/reforç.
Ex: Portans-la, portasen-la. Aquestes vocals no entren dintre de l’estàndard.
Sovint s’ha pensat que la llengua escrita té més prestigi que la llengua oral: Hem de pensar que si antigament tant poca gent tenia accés a l’escriptura i la lectura era perquè precisament el poder tenia interès que les masses no tinguessin accés per poder tenir control social sobre elles.
Les normes en les quals es basa qualsevol llengua sempre son normes de la llengua escrita, això no vol dir que no hi hagi normes per a la llengua oral. En principi les normes sempre es fan en base a la llengua escrita. També s’ha valorat molt la ortografia i aquesta pertany a la llengua escrita. Moltes vegades l’aprenentatge d’una llengua s’associa a l’aprenentatge de l’ortografia, a escriure bé. La ortografia incideix en la pronunciació.
Ex: Com que s’escriu setmana pronuncien la t i això no és correcte.
A favor de la llengua oral: - La llengua oral és igual d’important que l’escrita. La llengua oral precedeix a l’escrita.
La llengua és un sistema de signes orals que té el seu reflex - L’adquisició del llenguatge és oral  ex: nadons.
- Canvi lingüístic: Les llengües canvien de manera sistemàtica i estructurada en tots els seus nivells; canvi del lèxic, de la gramàtica… Aquest canvi comença amb la llengua oral, ja que aquesta és important.
-Hi ha moltes llengües que no s’escriuen, només es parlen. Al món hi ha entre 4000 i 7000 llengües. Per comunicar-nos no és necessari que hi hagi un codi escrit, et pots comunicar oralment només.
- Al món encara hi ha un 40% de persones analfabetes, parlen i entenen la llengua oral però no saben ni escriure ni llegir. Un 25% de persones saben llegir i escriure però no ho duen a terme i el seu nivell és molt bàsic.
- La llengua escrita és una representació de la llengua oral. Això no vol dir que la llengua oral sigui la primària o més important, simplement vol dir que són codis diferents, complementaris i molt importants tots dos.
Competència comunicativa: Per a que una persona tingui competència comunicativa ha de dominar tots dos codis, l’oral i l’escrit.
El context/situació comunicatiu ens dirà quin codi hem de fer servir. Si vull comprar-me una casa he de fer un contracte  codi escrit.
Llengua oral: • Espontània: una conversa o un monòleg sempre i quan no estiguin preparats.
• No espontània: un recitat (quan agafem un text escrit i el llegim) o una manifestació oral del que està escrit (ens aprenem un text o llegim un telepronter…) Llengua escrita: A vegades hi ha textos escrits per ser llegits en veu baixa. (ex: novel·les) També hi ha textos escrits per ser llegits en públic, com una conferència. (poden estar pensats per dir coses a la vegada que es fa algun gest) Textos escrits per ser oralitzats es com si no estiguessin escrits (textos pel teatre o pel cinema) A vegades s’ha dit que els textos escrits estan sempre organitzats i no tots estan planificats. Ex: exercicis d’escriptura automàtica.
L’oral també pot ser planificat, quan et prepares una classe, un discurs, un programa de ràdio… Un escrit pot ser informal i un oral pot ser formal. No s’ha d’associar sempre l’oral a l’informal i el formal a l’escrit  associació sistemàtica incorrecte.
Canal escrit  No hi ha interlocutors presents. (estan a distància, però canvia per la nova tecnologia ex: Skype, o per carta..). No sempre a distància.
Al codi oral normalment els interlocutors estan presents, però no sempre es així. Ex: si miro una peli a casa no estic present on es duu a terme ni prop dels actors que són els emissors.
Característiques/diferències: Escrita: Elements gràfics (majúscules, cometes, cursiva..) que ens diuen alguna cosa i afegeixen info. al que diem.
Presentació estructurada (paràgrafs..) Sintaxi molt més complexa. Oracions més llargues i subordinades.
Discursos més elaborats i amb més informació.
Oral: Elements prosòdic (entonació, pausa, accents..) Elements paralingüístics (intenció, gestos) Díctics personals i espacial (jo, avui...)  es poden substituir per gestos Sintaxi més senzilla S’utilitzen paraules amb poca carrega lèxica perquè el context ja ens dona la informació. Ex: Això és per veure aigua..  i ensenya una ampolla.
EINES PER A LA CORRECCIÓ DE TEXTOS: - Institut d’Estudis Catalans  diccionari normatiu, és el de referència. Recull només les paraules normatives. Si busquem la paraula “suggerencia” no la trobarem, només trobarem suggeriment. Al diccionari valencià-català-balear si que trobaríem la paraula suggerencia.
En aquest diccionari online trobarem enllaços a altres diccionaris.
Estança  habitació, espai Estada  temps que algú passa en un lloc.
Trànsit  cotxes, carreteres, circulació… Tràfic armes, òrgans, persones… -Termcat agafa les paraules de nova creació, les estudia i determina quina forma tindran en català. Moltes paraules provenen de l’anglès. Si no hi ha motiu per utilitzar una paraula en anglès utilitzarà el seu equivalent en català. No només indica la paraula en català, també ho fa en espanyol i en francès.
Ex: fottingfúting / spoiler  filtració(cat) revelación o spoiler (cast) /smartphone  telèfon intel·ligent - És a dir  els mitjans de comunicació treballen amb llibres d’estil propis.
Únic llibre d’estil per a tots els mitjans audiovisuals i per a qualsevol mitjà de comunicació en català. Aquest manual d’estil s’actualitza cada dia.
- Optimot  buscar frases fetes.
- Criteris  pàgina de la UB de criteris lingüístics, la UOC també en té una pàgina.
MANUALS I LLIBRES D’ESTIL La importància de la llengua: • La llengua és la matèria primera amb què treballen els professionals de la comunicació (també els publicistes).
• El compromís amb la qualitat lingüística hauria de ser un principi bàsic per a qualsevol professional de la comunicació.
• El professional de la comunicació ha de saber utilitzar el registre adequat i ferho de manera clara, precisa, breu i concisa. A més, ha d’utilitzar correctament la llengua.
Orígens dels llibres d’estil en català: - Darrer terç del s. XX Introducció del català en els mitjans de comunicació (escrits, orals i audiovisuals) Necessitat d’ establir uns models lingüístics adequats Resposta: llibres d’estil (han flexibilitzat i enriquit la normativa, des d’un punt de vista lèxic i morfosintàctic).
Què són els llibres d’estil i per a què serveixen? • • • • • • • • • Eina bàsica de consulta per als mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa, Internet) i els professionals que hi treballen.
Se suma a d’altres més clàssiques: diccionaris, gramàtiques.
Intenten resoldre necessitats específiques.
Vinculats a entitats concretes.
Pensats per mitjans de comunicació concrets Sovint són materials de consulta interna i no es comercialitzen (excepcions).
Són l’expressió més clara de la concreció d’un model de llengua.
Objectiu: donar pautes d’ús als redactors d’un mitjà de comunicació perquè s’ajustin a un model de referencia i així aconseguir una coherència global en tots els textos que es redacten.
Funció: Resoldre dubtes d’actuació en els circuits de feina i està adreçat al personal de la mateixa organització (depèn de a què es dediqui qui vulgui fer ús tindran un contingut o un altre). En aquest sentit, el seu interès va encaminat a l’aplicació de les quatre propietats textuals: l’adequació, la coherència, la cohesió i la correcció gramatical i ortogràfica LLENGUA ESTÀNDARD VS LLENGUA NORMATIVA Lleng. Normativa  Codi resultant d’una reglamentació (ortogràfica, gramatical i lèxica) per part de l’autoritat. En català l’autoritat = IEC (Institut Estudis Catalans) Lleng. Estàndard  Varietat lingüística, que es crea a partir de la normativa, per un procés espontani o dirigit ha sorgit un alt grau de codificació, d’acceptació en què es tendeix a eliminar les diferències entre dialectes per facilitar la intercomprensió Finalitat  crear una comunitat lingüística, cohesió ling.
Estàndard escrit  S’ha perfilat a partir d’un procés normativitzat  impulsat per Pompeu Fabra (IEC) Estàndard oral  La codificació de la llengua oral fou més tardana. Com en la codificació de la llengua escrita, és la necessitat la que empeny la iniciativa de la regulació: l’extensió dels usos orals públics de la llengua genera necessitats que cal resoldre, en especial dins el món de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació orals.
Normalització lingüística: Mitjans de com. de masses són clau ja que sense ells que “parlen” català, la nostra llengua no pot aspirar a la normalitat.
Els mitjans contribueixen a estendre l’ús social de la llengua i a capgirar la situació diglòssica a què ha dut un procés de substitució lingüística en estat avançat.
Els mitjans són models de llengua i, juntament amb l’ensenyament i l’administració, els principals difusors de l’estàndard.  Contribueixen difondre i crear la llengua estàndard.
diEC VS ésadir Orientacions d’ús: Ús general: paraules i expressions que podem fer servir en les nostres emissions, tant en espais de to formal (informatius, documentals, debats, etc.) com informal. Ex. A posteriori, flashback, gamberro...
Ús restringit: paraules i expressions específiques del llenguatge col·loquial, admissibles en espais informals i habituals sobretot en els diàlegs. Ex. Bici, cutre, tonto… Ús inadequat: paraules i expressions arcaïtzants o excessivament literàries (més informació: manual d'ús del llibre d'estil de la CCMA). Ex. Quelcom, romandre, hom...
Ús abusiu: paraules i expressions que sovint s'utilitzen d'una manera gairebé exclusiva o estereotipada, en detriment d'altres possibilitats que convé no oblidar. Ex. Anys d’edat (Un home de 57 anys d’edat) Ús correcte / ús incorrecte: paraules i expressions que no sempre s'usen en el seu significat precís. Ex. Fulla (d’arbre sí, de full no).
No admissible: paraules i expressions que no apareixen al diccionari normatiu i que considerem incorrectes en qualsevol context. Les marquem amb un asterisc.
Ex. A diari, A no ser que, Tal i com...
ES A DIR (WEB)  MIRAR BARBARISMES PER L’EXAMEN.
En les oracions explicatives podem alternant que i quan però en les especificatives no.
Quan parlem de temps no podem dir “on”, ja que és únicament per a llocs.
Els pronoms tònics sempre porten accent i davant porten una preposició.
Davant del pronom tònic “qui” o “que” no poden portar mai una article.
*Lo que* (en castellà)  és substitueix per allò que / el que.
PRONOMS FEBLES Els pronoms febles en i hi tenen molta importància en la llengua catalana. També es coneixen com a pronoms adverbials per les seves funcions originals, ara molt més extenses.
Les frases en què intervenen aquests pronoms tenen una fesomia molt característica, pròpia i diferenciada.
Per interferència amb el castellà (llengua en què no existeixen), sovint en prescindim en català (calc). O, contràriament, n’abusem (pleonasme).
1. EN (EN, N’, ‘N, -ne) Complement directe indefinit: quan el complement no va acompanyat per un determinant s’ha de substituir per aquest pronom.
Vols taronges? En vols? Si el complement va acompanyat d’un quantificador, aquest es posposa al verb en la pronominalització.
Ha fet tres dibuixos.
N'ha fet tres.
Subjecte: pot substituir un subjecte posposat al verb i llavors té les mateixes característiques que el complement directe indefinit.
Arribaren tres ordinadors.
N'arribaren tres.
Complement preposicional: quan el complement va introduït per la preposició de se substitueix per en.
Parlaven de projectes.
En parlaven.
Complement circumstancial de lloc: si el complement indica origen o procedència i és introduït per la preposició de, se substitueix per en.
Ve de Lleida.
En ve.
Complement del nom: quan modifica un nom i indica possessió o pertinença.
Llegirem el llibre i explicarem els dubtes del llibre.
Llegirem el llibre i n’explicarem els dubtes.
Complement atributiu partitiu: quan el subjecte i l’atribut es refereixen al mateix ésser i l’atribut, a més, té un caràcter partitiu, el complement se substitueix per en.
Que espavilat que és! Que n'és, d'espavilat! 2. HI Complement preposicional: quan el complement preposicional va introduït per una preposició que no sigui de, s’ha de substituir per hi.
Vol jugar a cartes.
Hi vol jugar.
Complement circumstancial de manera: substitueix un adverbi o un nom introduït per qualsevol preposició que indica aquest tipus de circumstància.
M'ha mirat de reüll.
M'hi ha mirat.
Complement predicatiu: substitueix qualsevol tipus de complement predicatiu.
Ha arribat esgotat.
Hi ha arribat.
3. Usos pleonàstics  Ús abusiu del pronom Cal evitar l’aparició en una mateixa oració del pronom feble i del complement que substitueix (pleonasme).
*N'hi ha aigua.
Hi ha aigua / N'hi ha.
Ha agafat llibres de la prestatgeria  N’ha agafat  CD Entenia molt d’informàtica  N’entenia molt  CRv Han vingut algunes companyes  N’han vingut algunes  Subj Sap fer fotos  En sap fer  CD No puc anar a comprar  No hi puc anar  CRv Vius a Reus?  Hi vius?  CCLL o CRv Camina foix  Hi camina  CCM Joan tornà trist  Joan hi tornà  CPred.
Paronímia La paronímia és la propietat d’algunes paraules o construccions segons la qual es pronuncien i sonen igual, però en el context i en l’escriptura es diferencien perfectament.
Alhora / A l’hora Alhora: adverbi (‘al mateix temps’) Els dos trens arribaren alhora.
A l’hora: preposició + article + nom (‘a l’hora prevista, acordada’) A l’hora de sortir d’escola sempre tenim pressa.
Aleshores / A les hores Aleshores: adverbi (‘en aquell moment, en aquella ocasió, en aquell temps’) Aleshores ningú no tenia televisió.
A les hores: ‘preposició + article + nom' (‘en el moment que’) Cal anar al supermercat a les hores que està obert.
Apart / A part Apart: nom (‘allò que es diu en una banda, especialment en una representació teatral’) L’actor va fer un apart A part: 1) Locució adverbial (‘separadament, independentment, sense connexió’) Menja a part de la resta de nens perquè està castigat 2) Locució adjectiva (‘excepcionalment’) Aquest és un a part Enlloc / en lloc Enlloc: adverbi (‘en cap banda’) No trobo les claus enlloc En lloc: preposició + nom (‘en compte de’) Vols anar a l’excursió en lloc meu? Jo estic malalt i no podré anar-hi.
Gairebé / Gaire bé Gairebé: adverbi (‘quasi’) Gairebé he acabat el treball Gaire bé: adverbi + adverbi (‘molt bé’) No em trobo gaire bé Perquè / Per què Perquè: a) nom (‘causa’) No entenc el perquè de la teva decisió b) conjunció Vinc perquè vull Per què: preposició + pronom interrogatiu (‘pregunta’) Per què has vingut tard? No entenc per què has vingut tard.
Potser / Pot ser Potser: adverbi (‘possibilitat’) Potser el meu germà ve avui a dinar Pot ser: verb poder + verb ser Pot ser que estiguin enfadats? 1. Useu paraules adequades a la situació comunicativa Vol quelcom més?  Alguna cosa Llur  la seva Àdhuc  Fins i tot, inclús Van entrar ensems  alhora, al mateix temps La nostra experiència ha set molt positiva.
No s’adapten a la situació comunicativa i es substitueixen per altres que s’adeqüen millor al context.
2. Busqueu la claredat Es dedica a la ictiologia  a l’estudi dels peixos.
El cas de la companyia Valenti SA està sub iudice  pendent de resolució Es va empassar un bloody mery i va caure rodó  còctel Abans treballava a RAC, però ara l’han traslladat a CATI  Sigles + (paraula) o al revés, paraula + (sigles).
3. Useu paraules precises Li van comunicar una cosa que no s’esperava  La modèstia és una cosa poc habitual  virtut Els calçots són una cosa típica de Valls  un àpat, un plat..
La problemàtica dels magribins al Maresme preocupa el govern  Situació il·legal Quina pel·lícula va fer John Ford el 1950?  Va dirigir Quants films de Hitchcock va fer James Stewart?  Va protagonitzar Quin es l’últim quadre que va fer Van Gogh?  Va pintar 4. Sigueu concisos La decisió per part dels alumnes va ser la convocatòria d’un vaga.  És molt llarg. Els alumnes van decidir convocar una vaga.
5. Consulteu el diccionari El van anomenar president de l’empresa.  Nomenar Estança  habitació Estada el temps que passem en un lloc Medis de transport NO  Mitjans Tràfic vehicles NO  trànsit 6. Eviteu les repeticions innecessàries 7. Eviteu les cacofonies El senyor Padrós és una arquitecte molt enginyós  amb molt d’enginy La periodista va fer una entrevista no prevista al líder socialista  va entrevistar d’imprevist al líder socialista.
S’han expressat amb llibertat sobre un tema determinat i en un ambient relaxat  lliurement, tema concret 8. Limiteu l’ús dels adverbis acabats en –ment.
Coordinem 2 adv acabats en –ment.
Completament  Del tot Excessivament  Massa Freqüentment  Sovint Gratuïtament  De franc Indubtablement  Sens dubte Lentament  A poc a poc Momentàniament  De moment Obligatòriament  Per força Permanentment  Sempre Possiblement  Potser Pròximament  Aviat Ràpidament  De seguida Sobtadament  De repent Suficientment  Prou Únicament  Tan sols / Només 9. Limiteu d’ús de possessius Ex. L’entitat té el seu local social al carrer Rosselló.
10. Eviteu les ambigüitats Es necessita gent que sigui seriosa a la tarda per atendre el públic.
El doctor va operar el pacient amb una cama trencada.
11. Limiteu l’ús d’incisos 12. Useu estructures verbals El nombre de víctimes mortals a les carreteres catalanes ha experimental una disminució d’un 30%.  Ha disminuït un 30%.
13. Fugiu de la monotonia Ús de mecanismes de cohesió. Ex. Sinònims, oracions de relatiu...
14. Eviteu les expressions discriminatòries No desdoblaments: Els/Les nens/es  Els metges i les infermeres, els alumnes, els nens... (hi entren tots) - http://esadir.cat/entrades/fitxa/node/guionet Amb les novetats derivades de l'aprovació de l'"Ortografia catalana" (IEC, 2016).
- http://esadir.cat/convencions/tipografia/abreviacions Llista de les abreviacions més usuals Tipus d'abreviacions: Abreviatures Sigles (i acrònims) Símbols - http://esadir.cat/convencions/tipografia/majusminus 1. Noms referits a persones Noms propis de persones, divinitats i dinasties Àlies, sobrenoms, pseudònims i malnoms Càrrecs, títols nobiliaris i designacions professionals, eclesiàstiques i militars Formes de tractament 2. Noms referits a animals i vegetals 3. Noms referits a coses Noms d'objectes singulars Noms de marques registrades Noms de productes Denominacions d'obres d'art pel nom de l'autor Noms de cossos celestes 4. Noms referits a llocs Topònims amb article Denominacions geopolítiques, històriques, literàries Noms de vies urbanes i interurbanes Noms d'accidents geogràfics Punts cardinals Noms d'edificis i sales 5. Noms de períodes històrics, moviments culturals, festes i fets destacats Períodes de la història Moviments culturals, estètics i artístics Festes oficials, populars i religioses Fets històrics destacats 6. Noms d'institucions, organismes, entitats, empreses Organismes de govern i administracions públiques Àmbit legislatiu Àmbit judicial Àmbit militar i cossos de seguretat Àmbit religiós Àmbit empresarial Àmbit financer i borsari Àmbit sanitari Organismes internacionals Centres d'ensenyament, hotels, restaurants, locals d'espectacles Infraestructures Moviments i partits polítics, sindicats Entitats i organismes esportius Entitats culturals, professionals, plataformes cíviques Grups artístics 7. Noms d'activitats educatives, socials, esportives i culturals Premis Declaracions de patrimoni, de béns i d'espais naturals Dies mundials, anys commemoratius i similars Esdeveniments esportius Fires, cimeres, congressos, simposis, col·loquis, jornades Cicles educatius, assignatures, cursos, carreres, màsters, postgraus 8. Noms de lleis, tractats i documents oficials Carnets i documents identificatius Lleis i documents oficials Tractats, acords, pactes 9. Títols Obres artístiques Publicacions periòdiques Programes de ràdio i televisió Noms i adreces de webs - http://esadir.cat/convencions/tipografia/cometes Citacions textuals Estrangerismes Títols d'obres artístiques Títols d'obres musicals Títols de publicacions periòdiques Noms i adreces de webs Taules rodones, xerrades, conferències Exposicions, mostres Eslògans, lemes, noms de campanyes Títols de programes de ràdio i de televisió Àlies, sobrenoms, pseudònims i malnoms Paraules amb sentit irònic Usos periodístics o populars especials Noms de casos judicials i similars Noms propis de vehicles Noms de fenòmens meteorològics Noms d'operacions policials i militars Noms de comandos Noms de virus informàtics Noms científics Usos metalingüístics Ús de les cometes en els textos orals: manual d'ús del llibre d'estil de la ccma.
- http://esadir.cat/entrades/fitxa/id/5127 Coma Punt Punt i coma Dos punts Punts suspensius Signes d'interrogació Signes d'exclamació Parèntesis La paraula universitat va en majúscula si parlem d’una universitat en concret, si és universitat com a instutuvió va en majúscula Nord sud est oest  en miníscula sempre menys si diem Europa de l’Est pq no parla de punts geogràfics.
Pel·lícules van en cursiva Les cançons entre cometes Els discos en cursiva Serie de tv en cursiva per cadascund els capítols entre cometes.
El tot en cursiva i les parts entre cometes.
Revistes / diaris  cursiva SA i SL de societat limitada no porten punt entre mig i en castellà és  S.A o S.L Poemari  en cursiva Al dentre  cursiva pq no es trova en el diccionari  Si es trova al diccionari una paraula encara que sigui en un altre idioma va escrit normal.
Funció referencial  Cursiva Funció metelingüística  Cursiva (El públic era sabadellenc) Estrangerisme  Cursiva ...

Tags: