PERCEPCIÓ (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura psicologia
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 07/09/2014
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

LA PERCEPCIÓ 1. SENSACIÓ I PERCEPCIÓ La SENSACIÓ és diferent de la PERCEPCIÓ.
SENSACIÓ: part “objectiva”(Hume) Estimulació física dels sentits. Té a veure amb la peculiaritat de cadascun dels òrgans sensorials (vista, oïda, olfacte, tacte, gust). Impactes directes sobre els meus òrgans sensorials. Objectiva perquè davant la mateixa pressió captaria exactament el mateix. Vies sensitives. Part objectiva en el cas que estiguéssim dotats iguals.
PERCEPCIÓ: part “subjectiva”. Una vegada som conscients de la informació rebuda a través de les vies sensorials.
Es troba relacionada amb la resta de processos psicològics: memòria, aprenentatge, llenguatge, pensament,motivació, emocions, expectatives, etc. Ho transforma, perquè te a veure amb tota la resta de processos.
La Percepció és doncs un constructe mental.
És dóna una organització (hi ha unes lleis que organitzen el que jo estic percebent) i una interpretació de la informació rebuda de l'entorn.
Rebuig a la teoria del realisme ingenu. La ment no es limita a enregistrar una imatge exacta del món que ens envolta.
Procés constructiu (ús esquemes perceptius) Procés d’informació-adaptació a l’ambient (donar sentit a la realitat que captem) Procés de selecció (paper de l’atenció) atenem al rellevant per a nosaltres a cada moment.
No és una fotografia, és una construcció activa de la realitat selectiva.
Implica aprenentatge i maduració. Captarà diferent un nadó que una persona que tingui 70 anys, el moment evolutiu fa que percebem diferent. Eficàcia dels òrgans sensorials, i el factor maduratiu té influència.
Les lleis de la física ja ens adverteixen que el món del que obtenim informació és molt diferent de tal i com l’experimentem. (llindars sensorials). Per damunt dels quals, o sota dels quals no podem captar, queda limitada només una franja energètica.
La imatge que el cervell crea està limitada per la gamma d’estímuls als que els nostres sentits s’adapten, de tal manera que som incapaços de percebre amplis segments de l’espectre electromagnètic i la matèria a escala atòmica.
Creem un món perceptual diferent qualitativament del de les descripcions del físic degut a que la nostra experiència es troba medida pels nostres sentits. Tanmateix no és arbitraria ni il·lusòria.
Audició/visió Creem un món perceptual diferent qualitativament del de les descripcions del físic degut que la nostra experiència es troba mediada pels nostres sentits.
Tanmateix no és arbitraria ni il·lusòria Hi ha unes lleis que en regulen l'estructuració perceptiva 2. EXPLICACIONS DE LA PERCEPCIÓ Tres tradicions principals:  teoria de la inferència (associada a la perspectiva empirista)  teoria de la Gestalt (associada a tendències innates de la ment): la ment té estructures perceptives innates  teoria de l’estímul (associada a tradició que busca correspondències entre variables físiques i sensorials, és a dir, enfocament psicofísic) TEORIA DE LA INFERÈNCIA Provenint de la tradició empirista de Hobbes, Locke i Hume, segons els que el coneixement únicament s’adquireix per experiència sensible i associació d’idees. La ment és com un full en blanc o tàbula rasa en la que l’experiència escriu les sensacions rebudes. Quan naixem la nostra ment ecom un full en blanc, qualsvol experiència serà apresa. El meu coneixemen s’anira formant a partir del que capti i de les meves experiències. Només si capto podré associar idees. No hi ha res innat.
Berkeley afegeix que el que dóna la vista (és a dir, el sentit) no és adequat per l’autèntica percepció del món.
Ésser és ser percebut. El pas important és doncs la percepció i no la sensació. Per aconseguir percepcions correctes cal aprendre a interpretar les sensacions visuals mitjançant un procés d’associació. Ser una cosa apareix en el moment en que tens la capacitat de ser perecebut, si no pots ser-ho, no existeixes. Per aconseguir percepcions correctes, les he d’interpretar mitjançant processos d’associació. Però tot comença a la percepció.
S XIX Von Helmholtz afegeix que la percepció es fonamenta en un procés inferencial, en el que, mitjançant l’experiència anterior, deduïm de les sensacions tingudes en un temps determinat, la naturalesa dels objectes o successos que probablement representen.
Avui sabem que la percepció va més enllà dels estímuls, mai està determinada COMPLETAMENT per l’estímul físic.
ENFOCAMENT GESTALT “El tot és qualitativament diferent de la suma de les seves parts” (gran frase dels empiristes). No puc veure el tot i les parts a la vegada. La primera impressió perceptiva capta el tot.
El Tot ÉS MÉS que la suma de les seves parts.
El Tot és DIFERENT que la suma de les seves parts.
Percebem els objectes com a entitats organitzades enlloc de parts separades. Si ho féssim en parts separades, no tindrien sentit.
La percepció de la forma és innata i el paper de l’aprenentatge poc important (importància de les lleis perceptives). En aquest fet de captar primer el tot, l’aprenentatge es poc important.
Una forma no és en absolut una composició de o un agregat de sensacions. Serà només un agregat de sensacions.
Els principals hereus d’aquesta tradició filosòfica foren els psicòlegs de la Gestalt amb el concepte “d’organització perceptual”. Mentre que les sensacions es donen lògicament separades i sense relació entre elles, les nostres percepcions capten tots globals, és a dir, coses unitàries.
(Parts=detalls) Hi ha unes lleis innates que regeixen la formació de la unitat i l’emergència d’una figura sobre un fons Les unitats senceres que percebem (una melodia per exemple) no són el resultat d’un procés d’organització que unifica uns elements del món més bé que altres. Els elements d’aquestes unitats es troben relacionats entre sí fins al punt de crear una configuració les propietats de les quals no es troben en les parts.
Per això es poden alterar tots els tons transportant a una altra octava o una altra clau i la melodia segueix constant. Perdura la igualtat per què les relacions tonals i els ritmes segueixen essent els mateixos ENFOCAMENT TEORIA DE L’ESTÍMUL Les teories empírica i gestàltica suposen que l’estímul que rep l’ull és inadequat, ambigu o pobre i que per tant no pot proporcionar una explicació adequada de les nostres percepcions En canvi la tradició psicofísica sosté que tota la informació necessària per explicar la nostra percepció es troba present en l’entorn, esperant ser captada per l’ull de l’observador. Per cada tipus de percepció (sigui color, forma, mesura, relleu, moviment...) hi ha un únic estímul o tipus d’informació incitadora.
La psicofísica utilitza mètodes quantitatius per avaluar les reaccions de les persones als estímuls físics.
3. FENOMENS PERCEPTIUS CONSTÀNCIA: la nostra tendència a veure les propietats dels objectes com invariants malgrat els estímuls retinians canvien constantment. Tanmateix observem: constància de la grandària, constància de la forma, constància de la orientació, constància de la direcció, constància de la lluminositat. (té a veure amb la percepció de la distància i de la profunditat.) TRIDIMENSIONALITAT: la nostra retina constitueix una superfície bidimensional.
Tanmateix suposem la tridimensionalitat, sense la que ens seria molt difícil desenvolupar-nos amb èxit pel món. Sembla que hi ha aspectes innats i aspectes apresos.
Crítiques Hi ha indicis que indiquen que no tot és après i que hi ha aspectes que suggereixen l’existència d’una tendència universal.
Hi ha també tot el rerefons cultural. El que una persona dibuixa i com ho dibuixa es troba en íntima connexió amb el que percep i com ho percep. Hi ha doncs altres processos cognitius com la memòria i l’ús de coneixements .
Influència grau alfabetització. Existeix alta correlació entre la dificultat de percepció i el nº d’anys d’escolarització (dins efectes d’escolarització s’hi troba l’ús habitual de pintures i dibuixos que recolzen l’aprenentatge i que “acostumen” a la persona a la representació bidimensional.
Per exemple en la il·lusió de Müller-Lyer edat: la il·lusió es dóna més en nens que en adults d’una mateixa cultura. La il·lusió és major en individus que viuen en un medi ambient que té un major nombre d’objectes rectangulars. La nostra percepció està sotmesa també a les il·lusions.
4. FORMA I ORGANITZACIÓ La imatge que apareix a la retina és una mera realitat òptica, l’inici d’una cadena de processos que porta a un percepte, i, en general, al reconeixement de la cosa percebuda. Tenim doncs l’estimulació nerviosa dels sentits però també tota una sèrie de processos que realitza la ment a fi de imposar una organització a la informació rebuda.
Van investigar tres àrees: LLEI FIGURA FONS LLEIS D’AGRUPACIÓ LLEI PRÄGNANZ (bona figura) Bàsicament s’agrupen en dues lleis: Llei de la bona forma o prägnanz: l’organització perceptual té la major simplicitat possible. Sempre s’organitza de la manera més simple possible.
Llei figura-fons 5. DIFERENCIACIÓ FIGURA-FONS AGRUPACIÓ Proposats pels psicòlegs de la Gestalt. Wertheimer explica a partir del “principi de la bona continuació” la tendència a reunir en una única estructura aquelles parts o unitats que semblen estar alineades o en continuïtat direccional respecte a unes altres.
LLEIS DE L'AGRUPACIÓ 1.1.1. Llei de la proximitat 1.1.2. Llei de la similitud 1.1.3. Llei de la bona continuació 1.1.4. Llei del tancament Llei del destí comú (si els objectes se mouen en una mateixa direcció, els veiem com a una unitat).
Apareix quan hi ha moviment.
Els contorns que constitueixen brusques discontinuïtats de la direcció tendeixen a veure’s com sense formar part de la mateixa estructura general.
El camuflatge posa en funcionament aquest principi.
Uns altres principis organitzatius importants són la “proximitat” i la “similitud”. La similitud pot ser de color, to lluminós o mesura. Una mica més problemàtic és el semblant de les unitats per les seves formes. Importantíssim pel camuflatge, vital en determinades espècies animals.
Uns altres principis, els del “destí comú” i el “tancament”. Tendim a agrupar aquells unitats que es mouen en la mateixa direcció. L’agrupament no es produeix en mostres quietes (animals quan es mouen o els núvols). El “tancament” és la tendència, sense que es modifiqui la resta, a agrupar en estructures unitàries aquells elements que junts constitueixen una unitat tancada.
Llei de la bona forma se regeix per:  Proximitat: permet relacionar element que se troben propers els uns als altres.
 Semblança: permet relacionar elements en funció de la seva similitud.
 Continuïtat: permet agrupar diversos elements en una fila o corba uniforme.
 Tancament: permet ignorar determinats “buits" para completar una figura.
INVERSIÓ PERCEPTUAL La informació que desencadena l’estímul és ambigua. Hi ha casos en què no es produeix però a vegades no es privilegia cap resultat a partir d’un principi organitzador. La percepció canvia d’un moment a altre encara que mirem contínuament la figura que actua d’estímul. Són les anomenades figures reversibles o ambigües. Sovint té a veure amb el contingut significatiu. O llavors ja trobem les figures reversibles RECONEIXEMENT I IDENTIFICACIÓ El reconeixement d'estímuls que ens son familiars es produeix una vegada s’ha percebut la forma.
Impliquen la contribució de l’experiència passada, mentre que la percepció per si sola no la implica. L’aprenentatge es necessari per acabar veient el que veig.
L’experiència deixaria com “rastres o petjades mnèmiques”, que una vegada percebut un objecte se’n produiria la recerca. El problema encara no resolt és si aquesta recerca es produeix en sèrie o en paral·lel.
Efectes de l'experiència La percepció és un procés de dalt a baix (bottom-up) i no de baix a dalt. Significa que el procés va pujant des dels nivells inferiors del funcionament sensorial als fenòmens cognitius superiors.
Indica també que l’activitat mental cognitiva superior afecta als nivells processals inferiors, tal com la detecció o codificació de contorns o sons. Però no és tan senzill Alguns processos mentals que precedeixen o acompanyen el moment del reconeixement impliquen una reorganització perceptual.
Una vegada s’ha reconegut, i encara que es torni a presentar l’estímul temps després, es reconeix la imatge per efecte de l’experiència passada.
Quan l’experiència entra en joc amb la percepció, no ho fa modelant l’estímul per què s’adapti a com es van veure les coses en el passat. No és del tot un procés de dalt a baix. Una vegada produïda la percepció inicial, si allò que es veu és similar en algun aspecte a objectes observats en el passat, es té accés a aquells records i presenten un paper “d’enriquiment”, és a dir l’enriqueixen però no la determinen.
Discriminació entre objectes semblants Per exemple persones bessones, les lletres quan un nen comença a llegir... Per què els membres d’una mateixa espècie ens resulten inicialment indistingibles? Per què amb l’experiència continuada canvia la percepció? La clau es troba en la atenció.
D’entrada percebem i codifiquem en la memòria l’aspecte global de la forma, mentre que no es dóna així amb els detalls. Però quan ens és necessari poder discriminar posem atenció a subtils detalls Fins i tot la manipulació de l’atenció afecta a la percepció mateixa. Experiment de Colin amb missatges verbals (2 missatges simultanis per l’auricular, un a cada oïda. N’havia de repetir un amb veu alta.) Es amb el que juguen els timadors o els mags.
Percepció de la forma quan no hi ha hagut percepció anterior existeixen proves que la percepció de la forma es troba congènitament determinada en els primats mamífers Efecte dels motius i les emocions sobre la percepció són molt pocs els experiments en els que s’hagi intentat demostrar que reconeixeríem imatges o paraules més ràpidament si representessin objectes vers els que tinguéssim sentiments positius, o menys si fossin més amenaçadors. Hi ha psicòlegs que ho defensen, tanmateix no hi ha cap hipòtesi plenament confirmada.
6. LA PERCEPCIÓ DE LA REALITAT SOCIAL La distinció entre realitat física i social és fins a cert punt arbitraria. L’ésser humà percep culturalment allò físic alhora que la realitat social se li manifesta mitjançant significants físics.
L’aprenentatge perceptiu: la percepció no és únicament depenent de la maduració biològica.
Cal aprendre a percebre la realitat. Estudis que es feren amb 66 operats de cataractes congènites.
En recobrar per primera vegada la vista, la informació visual dels pacients era molt confusa. En veure una taca negra, quan era tocada deien: si és un gat! Amb tires de cartró de 10 i 20 cm, no podien indicar si una era o no més gran que l’altre fins que les tocaven.
Experiments en deprivació sensorial han demostrat aquesta tesi d’una manera negativa. La intensitat i estructuració del flux estimular incident sobre els subjectes és disminuït al màxim. Al cap d’unes hores, l’organització perceptiva comença a deteriorar-se , apareixen deszAXorganitzacions perceptives, experiències al·lucinatòries i trastorns del pensament.
percepció i pensament: figures reversibles. Un tendeix a veure el que vol.
Influència de la rebuda prèvia d’instruccions, etc. altres plantejaments: “estereotips socials” ”percepció de persones” ”influència de la pressió del grup sobre la percepció”.
7. COM PERCEBEM? TEORIA ASSOCIACIONISTA: la percepció com a mosaic de sensacions. Però nosaltres en percebre donem sentit a un esdeveniment.
No és tan simple. Ex: accident de dos cotxes. Els propers valoraran: imprudència conductor manca de respecte pel codi de circulació dany causat a tercers estat de la carretera ...
però no ens limitarem a veure sorolls, fum, olors, etc.
ESCOLA DE LA GESTALT: defensen la naturalesa holística del procés perceptiu.
Diferenciació figura-fons; el tot és més gran que la suma de les seves parts; llei pragnanz o bona forma. D’aquesta darrera en distingim les intrínseques i les extrínseques segons si no es veuen afectades per l’experiència (proximitat, semblança, contigüitat, contrast, tancament, etc.) o si reben influencies de les experiències anteriors respectivament.
TEORIA COGNITIVA: la nostra experiència està limitada físicament i culturalment.
Si volem percebre quelcom, no és suficient amb els estímuls de l’entorn. Cal que haguem après un bagatge previ. Cada individu aprèn a percebre i fa servir uns esquemes cognitius (conjunt organitzat de coneixements emmagatzemats en la seva memòria) per interpretar la realitat 8. FACTORS QUE INFLUENCIEN EN LA PERCEPCIÓ EXTERNS: determinades característiques dels estímuls condicionen la nostra percepció intensitat (qualsevol modificació estimular sol cridar la nostra atenció) Fixem més en una explosió forta que en un soroll suau.
repetició és amb el que es basen moltes tècniques publicitàries. Té a veure amb el funcionament d'un altre procés : la memòria grandària (els objectes grans tendeixen a cridar més l’atenció que els petits) novetat (els objectes o esdeveniments no habituals se perceben amb més facilitat) SUBJECTIUS: factors individuals Atenció Motius: cadascú explica la festa depèn de com la va viure. Filtres mentals Interessos, valors: destaquem i estem atents els aspectes de la realitat que ens interessen. Si un geòleg, un pintor, un turista, un botànic es troben en un parc natural percebran coses molt diferents Característiques de l’observador: desigs, actituds, personalitat, situació afectiva Cultura: com perceben els toros un andalús, un català i un anglès? Predisposició perceptiva: percebem el que esperem veure o el que encaixa amb les nostres idees preconcebudes sobre el que te sentit. Per exemple quan escoltem únicament fragments d'una conversa, entenem coses molt diferents a les que en realitat s'han dit.
9. IL·LUSIONS ÒPTIQUES Podem veure elements que no existeixen en realitat. Alguns existeixen i no són registrats i d’altres els percebem de manera distorcionada.
El seu estudi és important ja que permeten construir hipòtesis sobre la realitat interna o externa i el funcionament del nostre cervell.
Parlem d’il·lusions òptiques que no estan causades ni per estupefaents, ni per trastorns mentals ni per alcohol.
Il·lusió PONZO Les dues línies obliqües fan que percebem les dues línees horitzontals com si tinguessin una longitud diferent quan de fet tenen la mateixa longitud.Donat que sembla que les línees obliqües convergiran produeixen la sensació que s’allunyen cap al fons i se genera percepció de profunditat Il·lusió de Müller-Lyer Malgrat tinguin la mateixa longitud, la que se troba tancada entre dos puntes de fletxa invertides sembla més llarga que la que se troba emmarcada per dos puntes de fletxa normals.
Quan les dues se troben en la mateixa escena, aquesta il·lusió, aliada amb la il·lusió de perspectiva lineal, fa que el cervell interpreti la distant com a més allunyada, i en conseqüència, de MAJOR MESURA.
En jutjar mesures el cervell no fa cas de la vista 10. TRASTORNS PERCEPTIUS AGNÒSIES: limitats a una varietat perceptiva a causa de lesions cerebrals localitzades. Pot ser que la persona tingui la capacitat intel·lectual normal però que no pugui percebre o identificar estímuls d’una modalitat sensorial particula Una agnòsia visual no possibilita identificar per la vista un rellotge de polsera però si a la persona li dones a la mà, el podrà identificar pel tacte ESTRUCTURA COMPLEXA: IL·LUSIONS: deformacions dels objectes percebuts, percepcions falses o errors de reconeixement:  per manca d’atenció: saludar un desconegut com si fos un amic  catatímiques: deformen objectes o situacions per influència de les emocions. No recorda el fet per com va ser sinó per com ens agradaria que hagués estat.
 pareidolies: provocades per la imaginació, són il·lusions fantàstiques com “veure” figures a la paret o als núvols.
AL·LUCINACIONS: són percepcions sense objecte. Les classifiquem per canals sensorials:  acústiques: s’experimenten sorolls, veus, murmuracions. Generalment les veus són desagradables pels pacients  visuals: es presenten en persones amb trastorns organicocerebrals, pacients amb intoxicacions greus (alcoholisme). Solen veure objectes mòbils, animals i figures grotesques que se burlen d’ells  gustatives i olfactives: persones deprimides i esquizofrèniques influïdes pels seus deliris.
Poden sentir olor de verí en els menjars o assaborir-lo  tàctils: sensacions a la pell o sensacions de contacte. Picors, punxades, insectes que piquen, corrents elèctrics a la pell, etc.
Tipus d’al·lucionacions:  fisiològiques: són experiències perceptives que succeeixen abans d’adormir-se o durant el son: no són patològics  lesió dels receptors: està convençut que el que percep és real. Algunes persones senten un membre que els han amputat. Es produeix amb persones amb epilèpsia, substàncies tòxiques i alguns esquizofrènics.
 Oníriques: produïdes per lesions difuses del SN (infeccions, intoxicacions) com el delirium tremens que pateixen els alcolhòlics quan deixen d ebeure sobtadament.
Produïdes per substàncies psicodèliques: LSD 25, la mescalina, la psicocibina produeixen al·lucinacions. Prodeueixen una modificació del component afectiu de la percepció (elements neutres poden ser percebuts com a molt agradables o com a molt desagradables) i modificacions de l’espai i del temps.
Pròpies de l’esquizofrènia i psicosis cròniques: les auditives i idees delirants.
11. ATENCIÓ L'atenció és un mecanisme complex. Ens permet centrar-nos en l'informació que arriba de l'exterior (mitjançant els òrgans dels sentits) com de l'interior (idees, records, imatges guardats en la memòria) Atenció selectiva: posem atenció a l'informació que considerem rellevant però a més a més ignorem o bloquegem la irrellevant pel curs del nostre pensament. La selecció es fa a cada moment segons interessos o motivacions.
Atenció passiva o reflex d'orientació: quan determinats estímuls degut a la seva intensitat o significat especial, capten la nostra atenció de manera automàtica Atenció dividida: quan s'han de realitzar dues tasques diferents de manera més o menys simultània. Si les dues no requereixen quantitats d'atenció molt elevades es podran dur a terme sense dificultat. Ara bé si una en requereix més, anirà en detriment de l'execució de l'altra.
S'entén així la metàfora de la concepció econòmica de la memòria: és una energia mental que està disponible en quantitats limitades. Si hem d'atendre simultàniament diverses fonts d'informació, es distribueixen els recursos d'acord amb la prioritat.
Nivells d'arousal: nivells de desvetllament o activació. Té a veure amb els moments òptims de rendiment. Nivells elevats d'arousal porten a una disminució de l'atenció Tenir certs nivells d'arousal o activació és necessari per desenvolupar qualsevol tasca.
Llei de Yerkes-Dodson: la relació entre activació i rendiment és d'U invertida. Per tota tasca hi ha un grau òptim d'activació en el que el rendiment d'aquella feina serà màxim. Per sobre o per sota, el rendiment decaurà.
A cada feina hi ha un determinat nivell d'estimulació ambiental necessari per aconseguir l'arousal adequat. Els augments o les disminucions de l'estimulació ambiental (llum, so, etc.) afectaran al rendiment.
Estrès ambiental: la reacció d'una persona davant una situació concreta on es presenten un conjunt de variables ambientals on per la seva intensitat o disposició, la persona les percep com a aversives. En la reacció hi juguen factors diversos: fisiològics, cognitius, afectius i emocionals, comportamentals i sòcio-culturals.
És més important la percepció subjectiva de la persona que no l'intensitat real de la variable. La interpretació que a persona faci de l'estímul o la font que ho provoca, i del context sociocultural en el que es doni. L'estrès ambiental provoca alteracions psicològiques del tipus:  Percepció de malestar i símptomes d'ansietat  Desviació de l'atenció, davallada de la concentració  Dèficits comportamentals  Alteracions en les relacions socials Síndrome d'adaptació general (GAS) de Selye Fase alarma: davant la percepció d'una possible situació d'estrès, l'organisme comença a desenvolupar una sèrie d'alteracions fisiològiques i psicològiques que el predisposen a fer front a la situació estressant (ansietat, inquietud, etc.) L'aparició dels símptomes té a veure amb factors sísics i ambientals (intensitat del so), personals, el grau d'amenaça percebut, el grau de control sobre l'estímul o la presència d'altres estímuls ambientals que influenciïn.
Fase de resistència: és la d'adaptació a la situació estressant. S'hi donen processos fisiològics, cognitius, emocionals i comportamentals destinats a “negociar” la situació d'estrès de la manera menys perjudicial per la persona Si es dona una adaptació, hi haurà costos: disminució de la resistència general, del rendiment, menys tolerància a la frustració, presència de trastorns fisiològics més o menys permanents i psicosomàtics.
Fase d'esgotament: si la de resistència fracassa, s'entra a la fase de trastorn fisiològics, psicològics o psicosocials que poden ser crònics i a voltes irreversibles.
Model de LAZARUS Es centra més en els aspectes cognitius i no tant en els fisiològics com l'anterior.
Tot depèn de les transaccions entre la persona i l'entorn de manera que quan fas front a una situació estressant, primer fas una avaluació primària on qualifiques la situació d'estresant, positiva, controlable, canviant o irrellevant Si la consideres estressora fas una avaluació secundària. En aquesta es determinen els recursos possibles i les opcions de les que disposes. “Què es pot fer en aquests casos?” Aquesta modifica l'avaluació inicial i predisposa al desenvolupament d'estratègies d'afrontament Estratègies orientades al problema: actes cognitius o conductes per poder gestionar la font d'estrès Estratègies de regulació emocional: volen provocar un canvi en la manera com es percep o viu la situació d'estrès reduint les emocions negatives.
SOBRECÀRREGA AMBIENTAL Els humans tenim una capacitat limitada per processar estímuls ambientals i limitacions a l'atenció.
Es dona sobrecàrrega d'informació quan la quantitat d'informació excedeix la capacitat de la persona per atendre-hi. Aquí fem visió de tunel i només posem atenció a allò que ens sembla rellevant i ignorem la resta .
Si l'atenció es veu mermada per una activitat perllongada, fins i tot les tasques més petites poden desencadenar una reacció d'estrès ambiental.
Entorns restauradors: determinats entorns redueixen aquesta sensació de fatiga.
BIORRITMES: totalment diürns; diürns, neutres, nocturns i totalment nocturns.
...