Apunts EEM - TEMA 5: Globalizació Productiva (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura entron econòmic mundial
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 19/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5 – GLOBALITZACIÓ PRODUCTIVA – CADENA DE VALOR GLOBAL Podem dividir la globalització amb productiva, comercial i financera.
La globalització productiva: es com es fa internacional la producció, com els països participen d’aquesta globalització productiva per últim veure si els països acaben veient-se beneficiats de participar en aquest procés d’internacionalització de la producció.
Globalització productiva és parlar de els països participen cada un d’ells en l’elaboració d’un mateix producte i cada un afegeix valor en alguna d’aquestes etapes.
Desenvoluparem 2 punts centrals:  Formes de globalització productiva o internacionalització de la producció  Com els països estan participant en aquest procés d’internacionalització de la producció. Ens interessa per veure si els països guanyen o perden.
1. INTRODUCCIÓ Quan parlem de globalització productiva aquesta la vinculem directament a la nova divisió internacional del treball.
La divisió tradicional del treball clàssica deia que els països rics exportaven manufactures i, els països en desenvolupament exportaven matèries primes. A partir dels anys alguns casos 40, 50, 60, depèn dels països, comencen a inserir-se d’una manera diferent en l’economia mundial i comencen a exportar manufactures. Aquesta participació en manufactura mundial fa que quan parlem del procés de globalització productiva o quan es parla de la fabrica mundial, veiem que aquesta ja no només ja podem parlar en més raó da fabrica mundial perquè part dels països desenvolupats típics que han sigut els fonts de la manufactura mundial i centres d’industrialització, també els països en desenvolupament esdevenen agents actius en aquest procés de globalització productiva.
Sense aquest canvi en els països en desenvolupament com a exportadors de manufactures no tindria massa sentit parlar de la globalització productiva.
La nova divisió internacional del treball seria intentar expressar aquesta idea de que la manufactura és mundial, no recau només en els països industrialitzats rics sinó que la manufactura ja l’estan fent molt països perifèrics o en desenvolupament.
Hi ha 3 factors que ho han fet possible:  El canvi tecnològic: tota la revolució de les telecomunicacions, del transport, facilita que es pugui donar aquest procés de globalització, poder segmentar tècnicament el procés productiu, poder gestionar una empresa des de un altre lloc.
 Cisis dels anys 70: els països del centre del sistema pateixen als anys 70 la crisis del fordisme, pateixen una davallada de les taxes de creixement. Les economies madures comencen a experimentar un estancament econòmic i comencen a buscar clarament a l’exterior, noves formes de rendibilitzar el capital, noves formes d’inversió.
La crisi dels països del centre és un primer factor que estimula la globalització a partir dels fluxes d’inversió estrangera directe sobretot de països rics cap a països en desenvolupament i cap a propis països del nord.
Aquets països perifèrics per a incedir-se, per canviar l’estructura productiva, estan desenvolupant estratègies d’industrialització perifèrica, que són dues: ISI, ISE. Els països en desenvolupament un cop descolonitzats, es que intenten articular les seves economies, inicien estratègies de desenvolupament nacional i ho fan sobre la base de la industrialització.
Que la perifèria s’industrialitzi, que les multinacionals expandesquin la IED i que hi hagi tot aquest desenvolupament tecnològic, aquest tres factors estarien impulsant aquest procés favorable a la globalització productiva.
El que veiem quan parlem de la globalització productiva és que els vincles de IED, d’inversions entre països de la perifèria amb els països del nord però encara veiem una diferenciació: els països en general de la perifèria del sistema malgrat ser economies molt industrialitzades, algunes amb un percentatge en el PIB industrial com pot ser Mèxic superior al de França o d’Estats Units, ja que els països rics són economies més terceritzades cap als serveis.
Malgrat aquest grau d’industrialització creixent veiem que el tipus d’indústria que tenen i els sectors els quals es concentren en sectors industrials però molt especialitzats, amb baixos nivells de productivitat, amb subsectors productius de baix contingut tecnològic i sobretot alguns d’ells molt intensius amb mà d’obra.
Això contrasta amb el tipus d’indústria més dels països del centre amb alts nivells de productivitat i amb sectors més intensius en tecnologia o capital. Amb més capacitat d’afegir valor afegit a la manufactura. Per això, quan intentem veure qui indueix que amb la manufactura mundial, apareix unes dades diferents a les que normalment ens imaginem, que és que la manufactura la fan els països pobres i això no es veritat. El valor, quan parlem del PIB manufacturer veiem que a països més desenvolupats dels països rics estan afegint quasi dos terceres parts de tota la manufactura mundial i els països en desenvolupament, només estan afegint de tot aquest calor afegit manufacturer mundial molt poc.
El valor real de la manufactura l’estan afegint aquets països. (qui afegeix valor es qui es queda el valor dels productes) Aquesta desigualtat en manufactura mundial esta també expressant una desigualtat amb el ingrés i la renta. Malgrat que desdubta la Xina estaria afegint la meitat de la manufactura que es fa en els països en desenvolupament. Però fins i tot hi ha una gran asimetria. (la industria del món no està a la Xina) Quan veiem lo que es paga amb manufactura una hora per treballador, veiem que la Xina 1h de manuf  es paga 1,3$, mentres que a Estats Units 1h de manuf es paga a 23$. Aquestes diferencies salarials estan expressant diferencies amb productivitat, diferencies en sectors de l’economia en que estan i diferents capacitats de les economies d’articular-se i de consumir.
Els països en desenvolupament intervenen amb la globalització i són uns grans exportadors i grans manufacturers però no s’estan beneficiant. Ex: iphone i la Xina 2. Definicions i formes Quan parlem de globalització productiva parlem d’aquesta idea de que el procés productiu es fa internacional.
La idea és que el que s’està fent és intentar valoritza el capital a escala mundial a partir de la globalització productiva, intentar obtenir el màxim benefici en cada fase del cicle del capital. La lògica de les empreses transnacionals serà que es deslocalitzaran o invertiran o es fusionaran, el que faran serà intentar obtenir la matèria prima , intentar vendre el producte en diferents països per intentar rendiblilitzar el màxim aquet cicle del capital. S’intenta realitzar la producció amb l’àmbit mundial d’acord amb la màxima rendibilitat.
La idea última es la de necessitat de segmentar procés de producció, intentant generar valor amb la màxima rendibilitat en cada fase. Com es fa això? Tradicionalment, ha hagut una forma clàssica, de com els països a través de les seves empreses intenten participar en aquest procés de globalització productiva que és a través de els fluxes d’inversió estrangera directe (o els fluxes de IED).
Un país pot o bé comprar una empresa amb un tercer país (fusió o adquisició) o “greenfield investment” que es com una inversió nova, lo que fa un una multinacional és establir una afiliar a un tercer país per la producció d’un bé.
La inversió estrangera directa sigui la forma que adopti, s’entén que és una forma de globalització productiva que requereix la participació accionarial, és a dir, que requereix que participis en el capital social de la nova empresa o que facis un desemborsament de capital per a aquesta nova afilia.
La IED és la forma tradicional de globalització productiva per part de les multinacionals.
3 factors de la deslocalització:  Associat a la eficiència (seria: les empreses inverteixen en un tercer país a la recerca ja sigui de reducció de costos de transport, costos fiscals, costos mediambientals, menys barreres aranzelàries, costos laborals...)  El que cercaria la deslocalització més enllà del marc nacional (IED). Es apropar-se a les fonts de matèries primes.
 Pot ser que les empreses invertesquin allà on poden col·locar els seus productes Característiques que té aquesta IED, com a primera forma d’internacionalitzar el capital: 1. Quan veiem l’evolució dels fluxes de IED i els fluxes de inversió estrangera directe, normalment s’estudien des de 2 punt de vita: les entrades de IED (hi ha uns països que reben IED) i també ho podem veure des del punt de vista dels inversors (qui són els que fan la IED). Per tant l’anàlisi de la inversió estrangera directe que es davallar la inversió es pot fer tant com pels que reben com per els que fan.
El que es veu és que el fluxe de IED duit a terme per les multinacionals, el que veiem és que ha crescut molt sobretot a partir de la dècada dels 80.
Tradicionalment, els qui han rebut les entrades són Estats Units, Japó i Europa. A partir del 2010 hi ha un canvi: els principals receptors de IED ja no són els països rics, sinó que els països en desenvolupament són els primers receptors. Els països emergents comencen a esdevenir fonts d’inversió per les multinacionals.
AL 2010 es mantén la dinàmica i hi ha el 55% de totes les entrades de IED es realitzen en aquets països.
Aquest es un indicador de globalització, és una variable fluxe.
Si calculéssim aquest estoc de capital estranger, la mitjana nacional (agafar tots els països del món) veuríem que si bé a l’any 80 només de tot el capital d’un país el 5% era capital estranger. Al any 2010, pràcticament 1/3 del capital era capital estranger. Cada vegada les economies nacionals hi ha una part més important del capital que no és nacional, que són sobretot multinacionals.
Un altre indicador de la globalització productiva és veure quan a les economies nacionals està prenent forma cada vegada més la presencia del capital estranger.
2. A partir del 2010, aquesta exclusió sobretot dels emergents i com els emergents comencen a rebre inversió estrangera directe ho podríem veure com el primer receptor de IED és la Xina per davant d’Estats Units i d’altres països com Regne Unit o França o Canada. Quan veiem que la Xina, Singapur, Brasil, India, Xile, Mèxic, Indonèsia comencen a ser receptors de inversió estrangera directe dona idea d’aquesta oportunitat d’inversió que apareixen en aquets països i estan desplaçant a països com França que havia estat dins dels 10 primers inversors de IED. Hi ha una part del la inversió que s’està desviant cap a països emergents.
Si en lloc de mirar les entrades, mirem les sortides (quin són els països inversors), veiem (el color més verd – Gràfic) que els principals inversors són països desenvolupats. Quan mirem qui fa la inversió estrangera, veiem que són les multinacionals nord-americanes, japoneses, alemanyes,franceses, holandeses els principals agents.
Apareix també la Xina, Rússia, Korea però podem veure que aquest domini dels països emergents com a receptors no hi es tan clar com a països inversors.
3. Als últims anys s’està recuperant una altre característica, aquest procés de fusions i adquisicions. Aquesta recuperació, en el cas de Estats Units amb el cas de les farmacèutiques i Europa amb el cas de les telecomunicacions estaria expressant que hi hagi un creixement de les fusions i adquisicions vol dir que s’està concentrant el capital.
2a forma de IED: NEMs  NON-EQUITY MODES. Segles de les formes transnacionalització de la producció que no requereixen participació accionarial.
Altre forma de que els països i les empreses participen amb la globalització productiva però no requereixen una inversió o una participació en el capital social de l’empresa del tercer pais ex: Apple – subcontracta el marxandatge del iphone però no hi ha cap fusió. Arriben a un acord contractual, entre empreses, per tant del subministrament, el proveïment del marxandatge del iphone.
Cada vegada més les NEMs serien complementaries i podrien ser substitutives en alguns casos d’aquestes formes tradicionals d’inversió estrangera directe.
Tenen algunes avantatges sobre la IED:  NO requereix cap volum d’inversió addicional. No hi ha un desemborsament de capital per part de la empresa que vol deslocalitzar una fase del seu procés de producció  Fer un contracte de subministrament a través d’una subcontracte i no a través d’una inversió, significa una menor exposició al risc.
 Molta més facilitat per a adaptar-te als canvis Han anat agafant força.
El problema és que no són tan fàcil de contabilitzar com ho són el fluxes de IED.
Problema per a mesurar la globalització productiva.
Es subcontracta molt a països amb baixos salaris i amb intensiu en ma d’obra.
Com els països participarien en aquesta cadena de valor global: La idea és que quan un país exporta te dos components: el valor afegit que produïm nosaltres a el nostra país (valor afegit domèstic) + també tenen imputs que no produïm nosaltres que hem tingut que importar (valor afegit estranger).
El país A exporta la matèria prima, en el país B que fa una primera fase de processament i afegeix 24 unitats de valor (24+2 del país A). Quan aquest país B exporta d’un tercer per a que li faci un altre fase, quan ho exporta per acabar la fase de manufacturació, el país C diu que exporta 72. Però no ha produït 72, ha produït 46 (24 el B i 2 A).
Tenim un problema de contablització.
Una primera forma que tradicionalment ens aproximava a com els països participaven a la globalització productiva era a través de fixar-nos amb aquets component, és a dir, veure un país està més involucrat amb la globalització productiva si una part de les seves exportacions porten molts imputs incorporats, porten moltes exportacions (contingut importador de les nostres exportacions) Si un país que exporta, una part d’aquest producte exportat conte imputs intermedis fabricats a un altre país , vol dir que està formant part de la cadena de valor global.
S’ha arribat a 2 indicadors podríem valorar si aquets països guanyen més o menys que participar en la globalització: a) Quan tu , país A participes en la globalització productiva. De totes les exportacions mundials en quan hi participes? b) Comparar quina part de les exportacions és valor afegit domèstic VADx i quina part és valor afegit exterior VAEx.
Tindriem una cadena endavant si el gros del teu valor afegit es centra amb la producció de valor afegit domèstic.
Encadenaments endarrere quan el gros de la teva participació esta basat amb la importació d’imputs de tercers.
Lo que fa aquest rati es veure en termes nets quins dels dos valors, si el valor domèstic o el valor afegit exterior qui està dominant. Haurem de tenir un predomini del valor afegit domèstic sobre del exterior per a poder beneficiar-nos de la globalització. Perquè si tu exportes molt però a l’hora les teves exportacions es valor afegit que tu no ha produït poc et beneficiaràs.
Aquest rati tindrà que ser superior a 1.
Podem veure que hi ha 3 països que dominen: Xina, Alemanya i Estats Units.
Aquest països, ells sols estarien concentrant 1/5 part del tot el valor que genera el marc de la globalització productiva.
Seguirien França, Itàlia, UK, Japó.
El gros de la participació se’l emporten els països rics exceptuant la Xina.
(GRAFIC) Pel que fa amb el segon criteri: ex: la xina quasi la meitat de les exportacions no és valor afegit propi.
És important el valor afegit domèstic, ja que el valor que tu afegeixes és el que te està donant salaris, llocs de treball, consum, inversió...
S’estableix poder establir un valor numèric per poder valorar si un país guanya o no de la globalització productiva. Si el país A participa + d’un 3% de la globalització productiva i té un encadenament superior a 1, s’entén que aquest país s’està beneficiant de la globalització. Perquè està afegint més valor domèstic que no pas amb el contingut de les exportacions.
Ex: Xina i EEUU.
Tant Xina com els EEUU participen més o menys amb el 9% de la cadena de valor global. Per tant aquest països estarien participant per sobre del 3% (1r Criteri) Quan anem a mirar els encadenaments. El que veiem és que els Estats Units aquest rati és 2.5, mentres que en el cas de la Xina és de 0.4. El que està diguent és q els EEUU està participant clarament molt més dels guany de la globalització productiva on de les seves exportacions una part important està afegint valor domèstic és a dir generant rendes, riqueses... malgrat una part de les seves exportacions necessita importar, però no dominen les exportacions.
En canvi la Xina, el que domina és el contingut de les exportacions. És un gran exportador, però una part de aquestes exportacions són importacions que no ha produït la pròpia Xina.
Amb la fletxa verda veiem països que guanyen de la participació perquè participen en més d’un tres % i tenen un rati superior a 1 ex: EEUU, UK, Alemanya, Itàlia.
En relació a països de la fletxa verda, que podem tenir altes participacions en la globalització productiva, com pot ser el cas de Xina, Korea. Korea participa quasi un 4% (és un país amb un cert nivell de desenvolupament tecnològic) participa en termes de encadenaments amb un 0.6%, exporta molt. En el cas aquest de Korea veuríem aquest països que participen de la globalització però aquest segon requisit estaria qüestionant els guanys.
Tindríem un tercer cas, països de la fletxa vermella com Brasil, Rússia, que poden participar amb la globalització productiva, però que tenen uns ratis d’encadenaments elevadíssims. Concretament, Rússia té un 6.5 i Brasil té un rati de 3. Un rati de 6 vol dir que el gros de les seves exportacions és valor afegit domèstic, és a dir, que pràcticament no incorporen imputs en les seves exportacions. Ja que tenen recursos naturals.
Aquest països no respondrien a uns guanys en la globalització productiva vinculats a aquesta ubicació en fases d’alt contingut tecnològics sinó vinculats a la exportacions de matèries primes.
Aquesta forma d’abordar la participació dels països en la cadena de valor global i aquesta forma empírica de mesurar-ho, ens portaria a extreure 3 conclusions:    Una alta participació en la cadena de valor global pot comportar un increment en els ratis d’X sobre el PIB però pot no necessariament conduir a un increment de la renda i l’ocupació en el ll/t si aquesta participació no esta acompanyada per un increment del VA domèstic de les X del país Els guanys de participar en la cadena de valor global estan desigualment distribuïts Les GVCs tendeixen a concentrar-se en les indústries high-tech, minimitzant l’abast en que els països en desenvolupament poden escalar en les cadenes de valor a fi d’incrementar la seva participació en els ingressos que es generen en les cadenes de valor.
...

Tags: