TEMA 3. La crítica i el sistema de l'art (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 3º curso
Asignatura Periodisme cultural
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 20/04/2016
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3. LA CRÍTICA I EL SISTEMA DE L’ART L’art és un terreny de joc amb unes normes que canvien al llarg del temps, i on un dels jugadors és un jutge, un crític.
Estudiarem 5 casos en què la crítica i l’evolució de figures artístiques han estat estretament relacionades: 1. CAS 1: Diderot entre Greuze i Boucher.
A partir del s. XVIII, la concepció de l’art canvia: existeix l’artista, l’exposició, el públic, el crític, el marxant. És aleshores quan l’art apareix com a fenomen públic. El s. XVIII és el segle de la perspectiva històrica contemportània i on té lloc la imposició de la racionalitat com a requisit per a estructurar el món, i la individualitat com a ambient de treball. D’alguna manera, el subjecte s’individualitza de les forces polítiques i influenciadores sobre la seva feina. Si el subjecte modern i l’esfera social busquen algun tipus de filosofia, creença o actitud, és també d’aquí d’on s’inspira l’art.
Fins al s. XVIII, trobem un sistema d’art per encàrrec, influenciat pels poders de monarquia i la religió cristiana, de la qual s’individualitza i separa. En aquest segle, apareixen les Acadèmies d’Art, així com les de ciències, que estableixen un exemple i paradigma (París és el gran centre neuràlgic d’aquestes acadèmies), que reafirmen l’espai autònom de l’art. És el primer espai formatiu de l’art fora de la tutoria individualitzada d’articles particulars. Comencem a parlar també de les Belles Arts, que constitueixen d’un ofici una professió: el ser artista. L’artista treballa diferents camps i té un recorregut acadèmic. L’art cada vegada és més intel·ligent. Quan acabi, hi haurà una burgesia que l donarà feina. Les primeres exposicions són a les Acadèmies, que generen els primers Salons (París, sobretot), dels que en sorgeix el públic de l’art.
L’art cada vegada és més autònom, menys referencial, que ja no arriba tan fàcilment a la comprensió del públic,que cada vegada ha de ser més instruït. Sorgirà entre aquests dos agents un mediador, el crític, per a explicar les obres i el concepte; i el marxant, que regula el mercat que abans regulaven els gremis (l’art s’ha fet autònom, ja no es regula per gremis). A partir d’aleshores, les acadèmies estableixen cànons acadèmics.
Denise Diderot és el primer crític important de la història, l’il·lustrat impulsor de les primeres enciclopèdies, que dóna valor al coneixement i a l’art. Això demostra que l’art està ocupant una dimensió fortíssima en la dinamització del pensament i del coneixement durant l’època il·lustrada, a la societat. El subjecte del s. XVIII ho vol saber tot, i l’art començarà a ocupar un espai d’elit que agafa la seva màxima exponència avui en dia, on s’ha de tenir coneixement per entendre’l. Diderot exemplifica la càrrega ideològica que té la crítica d’art des del s. XVIII. A la Correspondance Literarie, una revista destinada a les classes altes Diderot s’explaiava, conscient que la gent que el llegia tenia interès per l’art, això incloïa la burgesia ascendent i l’aristocràcia descendent.
François Boucher és un pintor que situem en el Rococó (moviment artístic), en un concepte que dóna importància als pastels i a la imaginació. Boucher pinta per a una classe social que només gaudeix de la vida: l’artistocràcia i l’alta societat. Diderot critica Boucher frontalment, per desaprofitar la tècnica en pintures de temàtica romàntica i llibertina. Tot i així, Diderot té concessions, com la pintura de Greuze amb la nena i l’ocellet mort (retrata una situació molt normal, amb una nena que veu morir el seu ocellet, que simbolitza la seva virginitat perduda), en la que exalça el simbolisme d’una pintura que vol transmetre un missatge. Diderot sap llegir i dóna a entendre aquests missatges a través de la seva crítica.
Pintures que copien com un mirall el món real és el que considerem art clàssic, que es basa en la mímesi i en un cànon. L’art clàssic s’anirà deformant a mesura que avança l’art contemporani, fins a arribar a l’abstracció i a l’art per art.
2. Émile Zola, Manet i els Impressionistes Tot aquest panorama de pintures clàssiques i acadèmies es desmunta al s.XIX, on els romàntics comencen a trencar amb el formalisme i la mímesi. Contràriament a llegendes urbanes, la fotografia no provoca l’abstracció en l’art, sinó que ja hi ha pintors com Turner que s’inicien en l’abstracció el 1830. Els que trenquen definitivament són Manet i els Impressionistes, que culminen la revolució que trasbalsa tot el sistema artístic del s. XVIII.
Després de Diderot, la majoria dels crítics són escriptors: Baudelaire, Dumas, Zola....
Els escriptors comencen a practicar la crítica, creant un vincle entre l’art i la literatura.
Ser bon crític és un exercici de legitimització del seu intel·lecte. L’art també necessita els escriptors, perquè el procés d’independització de l’art comença amb la literatura: són els autors els primers en escriure i deixar que el públic els trii, i progressivament, els pintors seguiran els seus passos.
Els artistes necessiten els escriptors perquè els estirin de la corda i els empenyin a independitzar-se. Zola, Manet i els Impressionistes són un perfecte exemple d’aliança: Zola els defensa perquè les seves opcions estètiques són similars. Tot i defensar-se i necessitar-se, els artistes, que volen resultar singulars, tenen un punt de divergència i tensió entre ells.
A mitjan 60s és quan aquest sistema d’acadèmies comença a esfondrar-se per donar pas a més galeries i artistes, a un sistema més liberal i més ampli. Manet és el personatge que reventa el sistèma acadèmic dels Salons amb Déjuner sur l’Herbe, 1863, a causa de la temàtica (dos burgesos amb les seves prostitutes, aquest quadre el portarà al Saló dels Rebutjats, la versió loser dels acadèmics) i Olympia, 1863.
Manet té un estil singular: opta per generar l’espai a partir del contrast de colors en comptes d’utilitzar la perspectiva, com dictaven els manuals acadèmics. Tot i que pugui semblar un inepte, Manet és un gran coneixedor de les obres clàssiques i s’ha documentat moltíssim en història de l’art. A finals del s. XIX apareixen els museus: el Louvre i el Prado, i Manet, que havia estat titllat d’incompetent, havia visitat les obres d’aquests museus i inspirat les seves obres en exemples clàssics (per exemple, l’Olympia té influències claríssimes de Velàzquez, Tiziano o Goya). Zola és l’únic que parla a favor de l’Olympia i els impressionistes, aleshores anomenats els joves de Batignoles. Aquest grup es conxorxa per reivindicar el seu paper als salons i juguen a la provocació contra un públic burgès i hipòcrita. Les seves pintures tenen detalls amagats que parlen a favor d’ells. Manet “torna” el favor a Zola per mitjà d’un retrat que s’exposarà als Salons, però que retrata Zola dins l’ambient de Manet, recreant l’ambient de l’artista com aquell d’un erudit.
El Govern francès retitrarà el seu suport al sistema acadèmic artístic i l’art es privatitzarà. L’estètica es dispersarà en moltíssimes opcions (apareixen les gal·leries d’art) i entrarà el concepte d’art modern: allò que els impressionistes volien ser, actuals, del present. Volen pintar més enllà dels cànons acadèmics i poder treballar més enllà de les limitacions pictòriques, formals i cromàtiques. L’art modern s’imposa aleshores amb els valors de la subjectivitat de l’artista, la innovació permanent i l’autonomia plàstica. Tots els processos d’avantguarda neixen de l’exploració constant dels artistes, intentant allunyar-se del que havia estat concebut fins ara com a exemple d’art.
3. ALBERT AURIER I EL MITE MALEÏT DE VAN GOGH Al segle XIX comença el concepte de l’artista “revolucionari boig” i al s.XX molts pintors ja no passen per l’Acadèmia (tot i que encara existeix i d’altres continuen formant la seva base allà). Albert Aurier genera aquest concepte al voltant de la figura del pintor Vincent Van Gogh, i li dóna fama a partir d’aquest personatge.
Vincent Van Gogh era marxant d’art amb el seu germà Théo i comença a pintar amb 27 anys, després de deixar el negoci. Abans dels 10 anys com a pintor arriba a la seva fase de maduresa (un cas molt ràpid, i fou molt prolífic). Van Gogh no pintava quan estava malalt, i tenia un control molt fort sobre la seva pintura, al contrari del que es creu. És cert que havia tingut problemes de salut (al que se li afegeix la seva tormentosa relació amb el pintor Paul Gauguin), però no van estar connectats amb la seva manera de pintar. Van Gogh mor després de vendre la seva primera pintura, Viñedo rojo. Aurier farà una primera crítica a Van Gogh sobre Los aislados, que desagradarà fortament a l’artista i que iniciarà el mite de l’artista maleït, temperamental i boig sobre Van Gogh i on el qualifica de simbolista, quan Van Gogh, historigràficament parlant, no ho ha estat mai. Després de la seva mort, Aurier i Théo Van Gogh comencen una campanya per promocionar l’obra de l’artista, explotant aquesta idea de dement mental per afegir valor a l’obra. No és que Van Gogh fos un autor sense fama. Va morir als pocs anys de començar a pintar, tot just va arribar a la seva maduresa artística i quan començava a vendre, va morir.
4. CLEMENT GREENBERG I LA DEFENSA DE JACKSON POLLOCK El sistema artístic al s.XX, quan esclata la segona GM, es trasllada a EEUU, on s’estableixen artistes, marxants i crítics. EEUU obre el primer museu que legitima l’art modern (MOMA) quan fins aleshores l’art modern es movia per galeries. Nova York esdevé el centre de l’art modern a nivell internacional. EEUU té un problema amb les avantguardes: és el seu fort contingut social, el seu socialisme, que no acaba de quadrar amb la idea i la política del país, que no acaba d’identificar-se amb aquest tipus de moviments.
Jackson Pollock és el producte de la crítica de Greenberg i el potenciament de l’art modern. Pollock és el primer abstracte conceptual que és reconegut a nivell de fama internacional. Pollock encara els principis artístics “americans” que volen representar la masculinitat i la força de l’art modern. Greenberg és qui defensarà que la seva pintura és el cim de la pintura moderna, la forma pura. Greenberg és exemple de la lluita pel mercat de l’art i, fortament antieuropeista, creu que l’art europeu és femení i dèbil.
Greenberg és radical amb la seva crítica i aquells que no li agraden, els ignora, com a Koonig. Creu fermament en el poder de la crítica, assegura a Pollock que “tothom parlarà d’ell” i creu que la millor manera d’erradicar quelcom és ignorant-lo, és a dir, negar-li la seva presència en el panorama de tendències.
5. ARTHUR DANTO I LES CAIXES BRILLO DE WARHOL L’art contemporani és un tercer gir en l’art (fins ara hem parlat d’art modern, el contemporani és l’evolució en potència d’aquest). Després de Pollock s’esgota la fòrmula de l’expressió i la subjectivitat i els artistes busquen altres sortides, ja que a nivell de modificar la forma s’ha fet pràcticament tot. Andy Warhol és un dels grans exemples. Els artistes comencen a agafar material fora de l’art, apropar-se’n i transformar-lo en art. L’art contemporani és una acció narracionista de la modernitat: es transgredeix el propi llenguatge de l’art, i el públic no ho entén perquè no para de transgredir (no existeixen els patrons que derminin el què és art). Es dóna un gir conceptual a la realitat. Triple joc de l’art contemporani: artista transgredeix, el públic rebutja i l’administració pública absorbeix.
Una de les obres més conegudes de Warhol són les caixes Brillo, amuntegades de diferents maneres. Arthur Danto interpreta les caixes de fregalls Brillo de Warhol com la fi de l’art tal i com sempre s’ha conegut: explica que l’art s’ha acabat de la forma que l’enteníem. Des del punt de vista tècnic, es trenca amb la idea de l’art com a habilitat tècnica (ja no es necessita tenir uns coneixements en tècnica de pintura, escultura, etc per a crear art). El que genera l’art és la teoria de l’art i incorpora la filosofia a la crítica.
L’art contemporani treballa amb allò conceptual i per tant, fa referència a allò teòric, filosòfic. La matèria ja no importa tant: per exemple, Warhol treballa amb la serigrafia, el vídeo, la fotografia, elements de premsa o de publicitat, etc.
Actualment, hem de saber a quin tipus d’art ens estem referint per poder explicar-lo de la millor manera possible. Segons l’àmbit local, social i sociocultural de l’art, serà possible reconèixer un gènere o un altre. Ha d’haver-hi un coneixement del context per a poder evaluar una forma artística.
Bibliografia: “La Obra”, d’Émile Zola; “De cómo NY robó la idea de arte moderno”; etc Bourdier, Nuria Baste, Nathalie Heimch, etc ...