Iugoslàvia de Tito i problemàtica de Kosovo (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 2

Vista previa del texto

La Iugoslàvia de Tito La Iugoslàvia de Tito va néixer el 1945 com estat de partit únic amb característiques autoritàries, tot i la posterior ruptura amb la URSS. Ja des del principi, Tito es veu obligat a una política descentralitzadora: per reduir els contrasts viscuts durant la 2a GM, i sobretot per reduir el pes de Sèrbia dins de l’estat (creació posterior de Kosovo i Voivodina).
Tot i crear-se un federalisme efectiu, amb amplis poders per les repúbliques, Tito no és capaç de donar una solució estable al problema del nacionalisme en un estat-mosaic. Un altre factor que tindrà importància és el pes de l’exèrcit, dominat pels serbis però amb un sentiment ‘nacional-iugoslau’ consistent.
Econòmicament, la situació de Iugoslàvia, tot i ser millor que d’altres països de l’Est, és molt precària, amb una gran diferència entre repúbliques. (Macedònia i Kosovo molt pobres, Croàcia i Eslovènia riques) L’auge dels nacionalismes La mort de Tito (1980) marca l’inici del desastre. Una sèrie de factors precipita el conflicte: - Els contrastos en quant a les fronteres i a la divisió ètnica (per la presència de serbis fora de Sèrbia).
- La crisi econòmica que augmenta les diferències entre les repúbliques.
- La caiguda del Mur i el retorn de la democràcia a l’Est.
- Sobretot, l’auge d’un nacionalisme agressiu de la Sèrbia dominada per Milosevic.
Sèrbia, a finals de 80, trenca les regles federals en moltes ocasions, i considera dues opcions: - El manteniment d’una unió amb pes preponderant serbi.
- El reconeixement de la dissolució de l’estat, amb una neteja ètnica perquè només quedin serbis, per crear una ‘Gran Sèrbia’.
La resposta de les altres repúbliques (eleccions 1990) és l’auge dels respectius nacionalismes.
Es formen dos blocs (Eslovènia-Croàcia vs Sèrbia-Montenegro), amb Sèrbia intentant establir la seva autoritat sobre Bòsnia.
Eslovènia, Croàcia i Macedònia El juny de 1992, Eslovènia i Croàcia declaren la independència: comencen les guerres iugoslaves. A Eslovènia, després de 10 dies, l’exèrcit federal es retira, i Belgrad accepta la independència ja que Eslovènia és ètnicament homogènia i té frontera amb Occident.
Diferent és la situació a Croàcia, on la guerra va provocar milers de morts: els serbis creen dues repúbliques (Krajina i Eslavònia) on hi havia minories sèrbies. També té responsabilitats el govern croata de Tudjman (ambigüitat sobre la 2a GM, no reconeix les minories, adquisició d’armes).
Per part seva, Macedònia declara la independència el setembre de 1991, despertant la preocupació de Grècia. En aquest cas no hi ha reaccions de Belgrad, concentrada en el front septentrional contra Croàcia.
La guerra de Croàcia A la declaració d’independència croata, milícies sèrbies ocupen Krajina i Eslavònia, amb el suport de l’exèrcit federal. La guerra explota amb tremenda brutalitat: Vukovar és destruïda, i ciutats monumentals com Dubrovnik, bombardejades. Els serbis realitzen una veritable neteja ètnica a Krajina i Eslavònia.
Amb una Croàcia dividida, i amb la ONU separant els dos enemics, els serbis de moment han obtingut els seus objectius, i el gener de 1992 es signa un alto al foc. El 1995, durant la guerra de Bòsnia, Croàcia reconquista Krajina.
El paper d’Alemanya en el conflicte va ser important, però no fonamental com a posteriori va intentar justificar Sèrbia, ja que Alemanya va reconèixer gairebé instantàniament la independència de Croàcia. Ho va fer perquè va veure en Eslovènia i Croàcia un possible importador dels seus productes.
La guerra de Bòsnia El març de 1992, també Bòsnia declara la seva independència com república pluri-ètnica (característica ja impossible a Iugoslàvia).
La resposta dels serbis de Bòsnia és el cop d’estat, la secessió de la República Sprska i l’atac brutal al govern bosnià (format per musulmans, però també serbis i croats contraris al nacionalisme ètnic dominant).
Amb el suport de l’exèrcit federal i de Milosevic, els serbis de Bòsnia (liderats per Karadzic i Mladic) ocupen un 70% del territori del nou estat independent, que no compta amb armament ni suports.
Gran part de la responsabilitat del conflicte és de Sèrbia i de Croàcia, aquesta més interessada a repartir-se Bòsnia amb Belgrad que a lluitar contra l’enemic comú.
El 1994, Croàcia dóna un gir a la seva política, impulsada per la comunitat internacional (Alemanya bàsicament), i forma amb Bòsnia la Federació Bosnià-Croata.
El drama de Bòsnia La guerra de Bòsnia es converteix en una matança com no s’havien vist a Europa des de 1945.
Sarajevo és assetjada per les milícies sèrbies, i els franctiradors massacren la població. Croats i sobretot serbis duen a terme terribles operacions de neteja ètnica als territoris ocupats i milers de dones són violades pels milicians.
L’episodi més brutal va ser la Matança de Srebrenica, quan milícies sèrbies massacren a uns 10000 homes i nens musulmans, en una acció obertament genocida. Els responsables d’aquells horrors van ser jutjats i condemnats per crims contra la humanitat.
La resposta internacional i els acords de Dayton Durant els primers 4 anys de crisi a Iugoslàvia, la resposta internacional va ser totalment ineficaç. La UE es queda paralitzada (per les diferents opinions de França i Alemanya), i l’única mesura és un embargament d’armes. A més, la força d’interposició internacional (UNPROFOR) va actuar amb criminal indiferència davant de les matances.
El gir es va produir el 1995: - Clinton decideix intervenir per a parar la guerra.
- Croàcia llança una gran ofensiva que allibera Krajina i conquista territori de la Rep.
Sprska.
- Milosevic, per a acabar amb l’embargament del seu país, abandona Mladic i Karadzic.
Es signen així els Acords de Dayton que posen fi a la guerra, dividint Bòsnia en dues entitats (federació croata-musulmana i república sèrbia, el que vindria a ser ara Bòsnia-Herzegovina).
És un acord que posa en el mateix pla els agressors i les víctimes, i que basa la divisió en les conquestes territorials dels agressors.
El problema de Kosovo Kosovo és un territori històricament disputat entre els albanesos (majoria) i els serbis, que identifiquen en Kosovo el bressol de la seva pàtria històrica.
El 1974, Kosovo es converteix en una província autònoma de Sèrbia: la decisió no satisfà els albanesos ni els serbis.
El 1990, Milosevic suprimeix l’autonomia de la província, començant un veritable apartheid serbi contra els albanesos. La reacció dels kosovars albanesos és la protesta pacífica i la creació clandestina d’estructures de societat civil.
La situació precipita el 1997: - Els radicals serbis proposen l’expulsió dels albanesos.
- Comença a popularitzar-se la idea d’una lluita armada (neix UÇK).
- A Dayton, Occident dóna suport a Milosevic.
- Agafa força la Lliga Democràtica d’Ibrahim Rugova.
La guerra de Kosovo i la intervenció de la OTAN El 1998 comencen els enfrontaments entre serbis i UÇK. Aquests porten a un èxode de la població kosovar i a noves neteges ètniques.
El 2/1999 els acords de Rambouillet preveuen la intervenció de la OTAN com a força d’interposició i la restauració de l’autonomia per Kosovo, sense autodeterminació. Sèrbia no accepta els acords i la OTAN intervé bombardejant Iugoslàvia (3/1999). Durant 3 mesos, la OTAN ataca objectius civils i militars, mentre els serbis desencadenen una tremenda repressió sobre els kosovars, fins a la rendició de Belgrad.
Es va tractar d’una veritable agressió de la OTAN, sense autoritzacions de la ONU, va imposar els interessos del EUA i sense considerar altres opcions.
Això acaba amb la independència de Kosovo, ràpidament reconeguda per EUA i altres països, però no per altres països com per exemple Espanya.
...