2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Tartessos) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 03/04/2016
Descargas 44
Subido por

Vista previa del texto

Els Tartessos i la colonització grega Es coneix com a període orientalitzant el Bronza Final andalús. Des del punt de vista cultural es tracta d’una fase caracteritzada per la presència d’elements de procedència oriental a l’economia i formes de vida indígena a la Península Ibèrica. La incidència va ser major a les àrees pròximes al litoral atlàntic i mediterrani meridional.
En canvi va ser molt poc perceptible a l’àrea sud-oriental i llevantina, ja que hi existien comunitats ibèriques plenament organitzades.
Aquest procés d’aculturació fa que les societats indígenes acabin transformant les seves economies i estructures socials , polítiques i ideològiques. Com a conseqüència els fenicis, i després els grecs, van inundar els mercats indígenes de productes manufacturats de procedència oriental, que en poc temps van ser produïts in situ.
Aquests productes van ser demandats per les aristocràcies indígenes com a símbols de poder local. Alhora els nous pobles obtenien dels indígenes aliments i matèries primeres que destinaven al mercat oriental.
El sistema colonial va suposar no només un intercanvi de productes, sinó també d’idees, costums i creences, que van quallar abans en els membres de les aristocràcies indígenes que a la resta de la població, i van contribuir a accentuar les diferències socials entre ambdós grups. Aquesta assimilació de les aristocràcies indígenes a les noves corrents va incorporar a les comunitats a les formes de vida urbana característica de les societats orientals.
Els Tartessos Tartessos constitueix la menció literària d’un antic i fabulós regne ubicat en el confí occidental del Món Antic present en autors grecs i romans.
El 1580 el jesuïta Juan de Pineda va considerar les mencions bíbliques d’unes naus carregades de riqueses, que tornaven a Fenícia des de una remota Tarsis, com una menció equivalent a la Tartessos grecollatina. Aquesta fusió de conceptes ha perdurat fins a dates relativament recents, no sorprèn trobar-la encara en manuals i obres diverses, malgrat que la investigació ha descartat una ubicació occidental per a Tarsis.
Analitzades les fonts bíbliques, Tarsis sempre apareix com un lloc fabulós i llunyà, d’ultramar. En cap cita és possible assegurar que es refereixi a Occident, però sí es pot demostrar que algunes mencions són contradictòries amb aquesta situació. Per tant, Tarsis no ha de figurar en la problemàtica d’Occident.
Superada la falsa relació de Tarsis = Tartessos, no desapareixen tots els problemes.
La cultura dels Tartessos va florir en la 1/2 del I mil·lenni a.C., però les fonts literàries que en parlen són totes molt posteriors i distants. S’explica així que Tartessos aparegui esmentat, confusament, com a coses dispars: 1       una ciutat. Per a major confusió alguns autors antics l’assimilen a la fenícia Cadis o a la pròxima Carteia (Camp d’Algesires).
un espai proper a les Columnes d’Hèrcules (Gibraltar); un riu, una illa i una ciutat en la desembocadura del riu del mateix nom (Estrabó no dubta a assimilar-ho al posterior Betis romà); un lloc a dos dies de navegació de Cadis. Aquest fet, afegit a les interessants troballes arqueològiques en el port d’Huelva, ha portat a suggerir la mateixa Huelva i, com a curs fluvial alternatiu al Guadalquivir, el riu Tinto; un llac (Aorno o Ligustí). Recordem que el tram final del Guadalquivir era un maresma.
una regió imprecisa que arribaria fins a Mastia, que tant pot ser l’Alta Andalusia com Cartagena.
L’arqueologia ha vingut a posar algunes coses en ordre. En primer lloc es distingeix un triangle geogràfic entre Cadis, Huelva i Sevilla, com a epicentre d’una cultura que anomenem tartèssica.
En aquesta regió destaca el protagonisme d’una població autòctona, que enllaça, sense ruptures, amb el calcolític de mitjans del III mil·lenni a.C. El seu procés es veurà accelerat per l’impacte colonial fenici i l’estímul de noves bases econòmiques (mineres, ramaderes i agrícolas); el procés sembla constituir l’embrió d’unes aristocràcies, receptives de les modes externes fenícies i, en menor mesura, gregues.
Aquestes elits es beneficien de la confluència comercial entre l’Atlàntic i el Mediterrani, alhora que participen del gust estètic orientalitzant, equiparable al que es desenvolupa en diverses regions mediterrànies. Es generalitza així una cultura que 2 irradia altres zones, com la meitat sud portuguès, Extremadura, l’Alta Andalusia i el Sud-est peninsular.
En els Tartessos es donen indicis cap a una major complexitat social i cap a la creació de la primera escriptura peninsular, l’escriptura del sudoest (tartèssica), que apareix ja consolidada pels volts del 700 a.C. en el Baix Guadalquivir, encara que hi ha testimonis més antics procedents d’Huelva i Medellín (Badajoz).
L’utilització d’aquesta escriptura va estar restringida, generalment es limità a simples grafits en vasos i objectes personals, excepte el grup d’esteles funeràries sudlusitanes d’imprecisa datació (segles VII-V/IV a. C.). El sistema compren una trentena de signes, no tots fonètics.
Fa uns quinze anys a Espanca (Castre Verd, Baix Alemtejo, Portugal) es va trobar una petita pedra de pissarra que contenia un signari.
Amb la crisi de Tartessos aquesta escriptura va desaparèixer, en algunes regions, com el sud de Portugal, no es tornarà a escriure fins a l’arribada dels romans.
L’aparició de grups socials privilegiats en els Tartessos es dedueix per l’existència de tresors, tombes amb aixovar privilegiat i edificis de caràcter palatí i religiós.
Juntament amb la moda orientalitzant bé podrien haver-se propagat idees que reforçarien un poder monàrquic de tipus sacre, autòcton però influenciat pels fenicis, difícilment observable en el ressò dels reis mítics que proporcionen les fonts grecollatines.
Quasi tots els reis de nom conegut a les fons literàries han d’entendre’s com a al·legories emblemàtiques d’Occident: Gàrgoris representa els poders silvestres, Habis l’orde humà social de base agrícola, Gerió les possibilitats ramaderes, són irreals.
Argantoni, personatge favorable a una obertura cap als grecs i l’únic que apareix amb bases històriques, sempre que descomptem la seva impossible longevitat (hauria regnat 80 anys, aprox. entre 630-550 a. C. i viscut uns 120 o 150 anys). Fa temps es va considerar només amb les fonts literàries els Tartessos com un imperi, de reis quasi mítics, que després hauria entrat en un període de fragmentació política ja en època ibèrica. Aquesta construcció es feia amb una curiosa associació: es passava de la vaga menció de personatges com Argantoni (segles VII-VI a. C.) als reietons que Roma trobà en la Vall del Guadalquivir a finals del segle III a. C., ningú semblava amoïnar-se pel fet que no tinguéssim la més mínima dada entre ells. L’experiència historiogràfica universal indica que aquesta reconstrucció seria molt excepcional normalment es passa de formes prehistòriques a petits estats; els imperis venen més tard, no a l’inrevés.
3 Exemples de poder econòmic i social de les elits tartèssies, per mitjà de l’arqueologia, poden ésser el contingut de La Tomba 17 de la necròpolis de La Joya (Huelva), de la primera meitat del segle VI a.C. A la tomba hi havia, acumulats: un gerro, una pàtera i un crema perfums en bronze (peces totes d’un joc decorat amb flors de lotus), una caixeta d’ivori amb frontisses de plata, un fermall de cinturó de bronze de guerrer, un mirall de bronze amb mànec d’ivori, diversos flascons d’alabastre que contenien perfums importats, diversos ganivets de ferro amb aplics de plata que ja eren objectes antics en aquella època i, finalment, un carro de dues rodes amb els eixos de bronze.
Altres exemples són l’exis tència d’alguns palaus-santuari de forta influència oriental, com el de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz). Però aquests poders tenien un àmbit local.
Pel que fa a la fi dels Tartessos Adolf Schulten (1922) creia veure-la en el bloqueig de l’Estret imposat per la flota cartaginesa, que situava entre 520 i 509 a.C. en base a diverses cites gregues indirectes. Això no es sustentava en cap base ferma i és possible que hagués influït l’experiència vis- cuda per l’autor en les dues guerres mundials (el bloqueig és una pràctica més moderna que antiga). Hi havia també un cert prejudici antisemita (cartaginesos i fenicis).
En anys posteriors (dècada dels 60) es va canviar l’agent (cartaginesos) sense mudar el plantejament, la sospita es va traslladar ara a grups armats procedents de La Meseta que, arribats com a mercenaris, haurien acabat per desestabilitzar el regne.
També es va pensar (anys 70) en alçaments de les classes locals menys afavorides. En ambdós casos ens trobem amb noves suposicions sense base documental, que busquen un “agent”.
Amb posterioritat (anys 90) s’insinuà el desenvolupament, a inicis del segle VI a. C., de la cultura ibèrica de l’Alta Andalusia i la seva expansió per la vall del Guadalquivir.
“L’enemic” hauria vingut ara del noroest. No obstant, no falten autors que minimitzen el concepte de crisi tartèssica. Assenyalen continuïtats en el registre material i consideren que algunes formes de poder i d’intercanvi colonial que havien creat les elits estava sobre dimensionada en relació al desenvolupament urbà i agrícola.
La fi o, millor ajustament de la cultura de Tartessos, té lloc en la 2/2 del segle VI a.C.
Aleshores desapareixen les tombes aristocràtiques i la mineria sembla entrar en crisi, també s’abandonen els santuaris que vertebraven la xarxa comercial (en algun cas de forma rápida). Els factors poden ser diversos: tensions socials internes, conflictes de tartessis amb fenicis o esgotaments dels filons metal·lífers més productius. En 4 qualsevol cas la recolocació dels elements donarà lloc a la Cultura Turdetana, que va succeir a la tartèssia.
5 ...