Bloc III (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Fisiologia y fisiopatología II
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 29/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito TEMA 10. TUMORS BENIGNES I MALIGNES  Definició de tumor: Tumor o neoplàsia: creixement de massa anormal de teixit nou, amb un creixement que sobrepassa al dels teixits normals i que es realitza de forma autònoma i independent dels teixits que l’envolten. Tipus: - Benigne Maligne: càncer Oncologia: (grec: oncos = tumor) estudia els tumors o neoplàsies. El càncer va envaint diferents teixits per poder proliferar i avançar.
 Nomenclatura dels tumors: La majoria de tumors acaben en –oma, però no tot el que acaba en –oma és un tumor (glaucoma...). Els classifiquem segons l’origen tissular: - - Mesoderma: o BENIGNE: nom del teixit originari + -oma  Fibroma: teixit fibrós  Condroma: teixit cartilaginós  Osteoma: teixit ossi  Mioma: teixit muscular).
o MALIGNE: nom teixit + -sarcoma  Fibrosarcoma: teixit fibrós  Condrosarcoma: teixit cartilaginós  Osteosarcoma: teixit ossi  Miosarcoma: teixit muscular Ectoderma o endoderma: o BENIGNE: segons el patró o forma:  Adenoma (patró glandular)  Papil·loma (dit)  Pòlip (projecció pediculada) o MALIGNE: carcinoma  Adenocarcinoma (patró glandular)  Carcinoma broncogenic (a nivell pulmonar) Aquests tumors es caracteritzen per presentar un parènquima que té les cèl·lules neoplàsiques que estan proliferant, i un estroma de sosteniment com a teixit de suport al seu entorn que està format de teixit connectiu i de diferents vasos sanguinis. Sempre tenen aquests teixits independentment de si són benignes o malignes.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Característiques diferencials: A) Grau de diferenciació cel·lular: Tumors benignes: es caracteritzen per una elevada cohesió cel·lular, les cèl·lules que el formen estan molt ben ordenades i hi ha una bona adherència entre elles i com hi ha inhibició per contacte pot ser que aquesta adherència sigui el factor limitant de la seva mida, la inhibició delimita el creixement i es comença a formar un teixit connectiu de sosteniment que encapsula el tumor que ha crescut. Tot això permet que sigui un tumor fàcilment extirpable per cirurgia.
Les cèl·lules que proliferen a la neoplàsia són completament diferenciades, presenten una morfologia molt similar al seu teixit d’origen i tenen les mateixes funcions. Aquest tumor benigne complirà la funció del teixit del que prové. Ex: alliberació d’insulina al pàncrees, la persona pot patir hipoglucèmia per una alliberació massiva d’insulina degut a un tumor benigne.
Tumors malignes: poca o nul·la cohesió cel·lular, com les cèl·lules no arriben a estar en contacte entre elles no hi ha aquesta inhibició per contacte, les cèl·lules estan disperses cosa que impedeix que siguin encapsulades. Això dificulta l’extirpació, per això la cirurgia sol anar acompanyada de radioteràpia i quimioteràpia per intentar eliminar o frenar el creixement de les cèl·lules aïllades que no s’hagin pogut extirpar.
Són cèl·lules poc diferenciades, amb una morfologia d’aspecte primitiu, es poden distingir molt bé del seu propi teixit d’origen i no realitzaran la funció del teixit del que provenen, hi haurà canvis funcionals  anaplàsia (manca de diferenciació), es correlaciona que com major sigui l’anaplàsia, més maligne serà el tumor; l’anaplàsia causarà que hi hagi nuclis hipercròmics (acumulacions de cromatina), pleomorfisme (nuclis en diferents estadis) i diferents tipus cel·lulars que presenten mitosis atípiques. Altres funcions poden ser les símptomes paraneoplàstiques  el teixit maligne realitza unes funcions o secreta hormones que no són típiques del teixit d’origen. Ex: a nivell pulmonar es pot alliberar vasopressina (hormona antidiürètica) que s’allibera a la hipòfisi per captar aigua i causa hiponatrèmia (disminució de la concentració d’ions), també hi ha alliberació de mediadors com la corticotropina (hormona que secreta l’adenohipòfisi) que actua sobre les glàndules adrenals alliberant glucocorticoides causant el síndrome de Cushing.
B) Velocitat de creixement: Tumors benignes: creixement lent al llarg del temps i pot trigar anys en desenvolupar-se completament.
Tumors malignes: creixement de forma molt ràpida, erràtic i molt extensiu, la velocitat de creixement és major que els benignes.
C) Factor d’invasió local (de teixits propers): Tumors benignes: l’encapsulament causa que hi hagi poca invasió cap als teixits locals propers.
Tumors malignes: estan poc delimitats i tenen un creixement extens els que permet envair i infiltrar-se en altres teixits per la manca d’encapsulament.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito D) Metàstasi: Aquell tumor que està generat a un teixit però ha patit una disseminació, es troba en un teixit diferent al del seu origen, ha sortit i travessat el seu epiteli arribant a la sang o la limfa i així es dissemina. Són implants tumorals o tumors secundaris que no guarden continuïtat amb el tumor primari.
En el cas d’un tumor benigne normalment no hi ha metàstasi. En els malignes sol ser molt més freqüent, com més anaplàsia més probabilitat de metàstasi. També pot haver una situació de tumor intermedi, és a dir, que sigui benigne però s’expandeixi més de lo normal.
Exemple: Tumor benigne: leiomioma, les cèl·lules estan molt ben delimitades i encapsulades de manera que tot el teixit està diferenciat i amb característiques típiques del teixit d’origen, no hi haurà cap invasió.
Tumor maligne: leiomiosarcoma, les cèl·lules no estan delimitades ni diferenciades, es poden produir situacions de necròpsia i inflamació.
 Càncer: La incidència depèn molt del país on ens trobem: L’edat és un factor important que s’ha de contemplar, igual que el sexe (prevalença diferent en homes i dones). S’observa que la població cada vegada envelleix més, i el càncer afecta més a l’edat adulta que als nens, és una malaltia que cada cop va més en augment i té una incidència molt important.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito És la major causa de mort a l’estat espanyol per davant de les malalties cardiovasculars. Els càncers més freqüents diagnosticats són: - - Home: la mortalitat té un ordre invers a la incidència o Pròstata o Colorectal o Pulmó Dona: la mortalitat també segueix el mateix ordre o Mama o Colorectal o Pulmó La incidència varia en funció de: sexe, edat, genètica, ambient, dieta, activitat física, alcohol i tabac. Afecta més a homes que a dones, conforme la població va envellint la incidència va augmentant, hi ha predisposició a patir càncer segons els antecedents familiars, també depèn del país, l’obesitat va acompanyada amb un major risc a patir càncer, la vida sedentària estimula el càncer i un consum excessiu de drogues també ho pot predisposar.
 Cicle cel·lular: 4 punts de diferent importància amb el càncer: els protooncògens i supressors de tumors que regulen el cicle o el frenen, els gens que regulen l’apoptosi si hi ha un error en la cèl·lula i els gens reparadors del DNA per modificar les proteïnes mutades. Depenent del tipus de mutació o alteració es pot afavorir la presència del càncer.
 Etiologia i patogènia del càncer: 4 fases: - Iniciació: hi ha factors iniciadors o carcinògens que provoquen una lesió en una sola cèl·lula del DNA (origen monoclonal) i a partir d’aquí es donarà una mutació genètica.
Promoció: l’organisme no és capaç d’eliminar la mutació i es dóna una transformació neoplàstica, hi intervenen diferents promotors que l’ajuden a dividir-se.
Progressió: hi té lloc una proliferació cel·lular descontrolada que pot arribar a donar lloc a un tumor maligne primari.
Expansió: pot ser que el tumor tingui una capacitat d’expansió (metàstasi) que causarà un tumor secundari.
- Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Fase d’iniciació: mutació: Trobem factors iniciadors o carcinògens que causaran un dany directe o lesió al DNA i el faran molt més susceptible a patir mutacions, aquesta lesió pot alterar la informació genètica de les cèl·lules donant lloc a una mutació genètica. Tipus de carcinògens: - Físics Professionals: construcció, xemeneies...
Hormonals: aparició de la menopausa més aviat del que toca Virals: papil·loma humà Dietètics Hereditaris: predisposició genètica Tabac Alcohol Altres  Fase d’iniciació: protooncògens: Són uns gens que codifiquen proteïnes que controlen la proliferació i diferenciació cel·lular normal: - Factors de creixement Receptors de factors de creixement Missatgers secundaris Factors de transcripció Si hi ha una mutació en aquests protooncògens, obtindrem els oncògens que no controlaran aquesta proliferació sinó que promouran la proliferació i diferenciació cel·lular anormal o incontrolada i desdiferenciada donant lloc a una transformació neoplàstica.
Ex: els factors de creixement tenen diversos receptors a la superfície cel·lular que s’encarreguen de la transducció del senyal a l’interior de la cèl·lula, en aquesta via hi participen diferents protooncògens com el p53 i el p21 que inhibeixen l’activació de proteïnes del cicle cel·lular quan no és necessari i el pRB que inhibeix els factors de transcripció per evitar la síntesi e DNA quan no es requereix o quan hi ha una mutació. Com a oncògens podríem tenir el egfr  causa un augment de l’afinitat i del nombre de receptors pels factors de creixement epidèrmics, provocant així que a la mínima ja es transdueixi el senyal causant aquesta proliferació descontrolada; el ras  component que sempre estarà activat, i el myc  incrementarà molt la síntesi de DNA obligant a la cèl·lula a dividir-se més ràpidament, s’accelerarà el cicle cel·lular.
 Fase iniciació: gens supressors: En el cas d’actuar sobre els gens supressors de tumors, que normalment codifiquen per proteïnes que restringeixen o suprimeixen el cicle cel·lular, es produeix una mutació sobre ells causant una pèrdua de la funció d’aquests gens. De manera que si restringien i inhibien la proliferació i hi ha una mutació, sempre estarà activada aquesta via afavorint així la transformació neoplàstica.
Ex: el p53 és el més important i es considera el guardià del genoma, si està mutat mantindrà activat contínuament el cicle cel·lular i mantindrà més temps a l’organisme les cèl·lules que hagin d’entrar en apoptosi augmentant l’acumulació cel·lular i provocant que la mutació estigui Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito més temps a l’organisme. Un altre típic és el rb que inhibeix els gens per entrar a la fase S, si es perd la seva funció la cèl·lula estarà contínuament en divisió i creixement.
 Fase iniciació: gens addicionals: Gens reparadors de DNA: codifiquen per proteïnes reparadores del DNA, si hi ha una mutació es perd aquesta capacitat de reparació. El bcr2 és el més important i si perd la seva funció no repararà algun tipus de mutació que es doni a la cèl·lula.
Gens reguladors de l’apoptosi: codifiquen per proteïnes que indueixen o participen en l’apoptosi. Diferenciem de citòlisi on la cèl·lula allibera el seu contingut a l’exterior. Si el p53 perd la seva funció provocarà que la cèl·lula mutada estigui més estona a l’organisme.
 Fase de promoció: Comença quan es dóna una mutació o una transformació neoplàstica, després de l’exposició al carcinogen que indueix una lesió genètica que en principi és irreversible. Pot ser insuficient i no tenir capacitat per generar el tumor o pot ser que l’individu estigui exposat a diferents agents promotors que juntament amb el carcinogen donaran lloc al càncer; els agents promotors per si sols no causen el càncer, sinó que augmenten la proliferació de les cèl·lules que s’han transformat.
 Fase de progressió: evolució del tumor: Cèl·lula normal  mutació  cèl·lula neoplàstica, quan els mecanismes per evitar-ho no funcionen la mutació persisteix a l’organisme i la cèl·lula anirà creixent i dividintse fins a donar lloc a cèl·lules filla totalment diferents i mutades. Obtindrem un clon neoplàsic que patirà mutacions genètiques successives i donarà lloc a nous subclons cel·lulars per un procés de selecció positiva.
Aquests subclons poden adquirir progressivament noves funcions o capacitats com l’apoptosi, l’angiogènesi, la resistència a fàrmacs, la invasió de nous teixits o metàstasi i l’evasió del sistema immunitari que l’aportaran més agressivitat i malignitat; tot això dóna lloc a un tumor primari que ha acumulat les mutacions que han tingut lloc a l’estat de proliferació, si envaeix altres teixits es formarà el tumor secundari o de metàstasi.
 Invasió local i metàstasi: Participen la limfa, els vasos i les cavitats seroses. El tumor maligne primari va creixent i es diferencia molt poc (anaplàsia), paral·lelament hi ha la secreció de proteïnes (metal·loproteinases) a nivell extracel·lular que intenten degradar el teixit que l’envolta, aquesta degradació permet la capacitat d’invasió del tumor maligne primari. Normalment també poden arribar a passar a la circulació sanguínia per captar nutrients, es dóna l’angiogènesi, i hi haurà una activació de limfòcits que seran incapaços d’eliminar les cèl·lules mutades, així el tumor primari arribarà a altres teixits on s’hi fixarà donant lloc al tumor secundari.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito La via sanguínia és una de les vies que permet la disseminació del tumor maligne, en altres casos també es pot donar una invasió del sistema limfàtic com en el cas del tumor de mama. Si es produeix aquesta invasió dels vasos limfàtics també es pot induir un creixement cel·lular als ganglis limfàtics si el tumor maligne es situa en ells, que es coneix amb el nom d’adenomegàlia. Per tant, la via limfàtica també participa en la disseminació de la metàstasi.
També poden haver-hi cavitats seroses (peritoneu, pulmonar...) que facilitaran la disseminació cap a altres teixits. Hi ha òrgans que tenen més predisposició a patir metàstasi com són: os, fetge, pulmó i SNC i els menys freqüents són el sistema cardiovascular i el teixit muscular.
 Patogènia del càncer: resum: Tenim una cèl·lula normal que per diferents danys ambientals té una lesió al seu DNA, no és capaç de reparar-la perquè fallen aquestes funcions i es donarà la primera mutació espontània. Pot ser que la mutació activi els oncògens per promoure el creixement cel·lular anormal, inactivi els gens supressors per evitar la inhibició del cicle del creixement cel·lular o que muti el gen p53 i no pugui controlar l’apoptosi fent que la cèl·lula mutada persisteixi més temps a l’organisme.
Tot això fa que hi hagi una expansió clonal de la cèl·lula mutada, el tumor maligne primari presentarà noves capacitats com angiogènesi, evitar el SI... totes per afavorir la progressió i desenvolupament del tumor, obtindrem una neoplàsia maligna (tumor primari) i si ha adquirit la capacitat d’invasió d’altres teixits podrà donar lloc a un tumor secundari o metàstasi.
 Diagnòstic del càncer: Cal una bona anamnesi, també hi ha una exploració física palpable. Caldrà fer un diagnòstic anatomopatològic per poder veure com són les cèl·lules que estan formant el tumor o neoplàsia per saber si és benigne o maligne, normalment es fa una citologia o diferents biòpsies (si és un teixit fàcilment accessible). A vegades es fa una endoscòpia a nivell pulmonar perquè també permet l’obtenció de mostra. Tot per intentar veure el tipus de tumor.
Paral·lelament es fa una tècnica de diagnòstic d’imatge: radiografia (costa més d’obtenir la imatge en alguns teixits com el pulmó), ecografia (a partir d’ones que donen la morfologia), TAC (tomografia axial computeritzada: informació més definida), RM (ressonància magnètica) o gammagrafia (s’injecta un producte com el iode per la tiroides, té atracció per dipositar-se a les cèl·lules que més es divideixen) per obtenir una imatge del teixit.
Molts cops a nivell sanguini es miren els marcadors tumorals, que són substàncies i molècules derivades del propi metabolisme del tumor, si apareixen en sang poden orientar-nos sobre el tipus de tumor i ajudar a establir el tractament però també poden estar implicats en tumors no neoplàsics. També donen informació sobre l’evolució de la malaltia, si els nivells incrementen es suposa una recaiguda en la malaltia. A major concentració del marcador més incrementa la mida del tumor.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Diagnòstic d’extensió del càncer: Sistema de classificació tumoral que té en compte el tumor, el gangli i la metàstasi  TNM: - T: tumor primari, dóna informació sobre la mida del tumor. A major mida, tindrà un valor més gran (de T0 a T4).
N: indica el número de ganglis limfàtics regionals alterats, a major número de ganglis afectats, el tumor serà més maligne i hi haurà un pitjor pronòstic (de N0 a N4).
M: metàstasi, com més òrgans estiguin afectats i més alt sigui el grau d’alteració funcional, major serà el marcador (de M0 a M4).
Aquest sistema d’estadificació del tumor (I-IV) ens permet conèixer el pronòstic d’un determinat tumor i quina estratègia terapèutica utilitzar per eliminar-lo.
 Línies generals de tractament: Si està a una zona externa o accessible es pot fer una cirurgia per eliminar-lo però si hi ha una metàstasi molt important podria ser perjudicial per al pacient. A vegades no és suficient i cal aplicar un altre tipus de tractament com la radioteràpia en teixits de zones no accessibles però també pot lesionar cèl·lules sanes, s’utilitza molt també la braquiteràpia que consisteix en unes càpsules amb elements radioactius que es col·loquen just sobre el tumor maligne.
A vegades no són suficient perquè les cèl·lules poden estar separades, caldrà aplicar una quimioteràpia  agents antineoplàstics que actuaran a diferents punts del cicle cel·lular. És un tractament d’elecció per càncer amb metàstasi però a vegades cal més d’un fàrmac  poliquimioteràpia, sobretot per totes les noves funcions que adopta el tumor, actuen diversos fàrmacs alhora per evitar el creixement, l’aparició de resistències... els efectes secundaris més sovints són alopècia, pancitopènia, descamació de cèl·lules epitelials del tracte gastrointestinal... efectes que desapareixen quan es retira el tractament.
Altres teràpies com l’homoteràpia o l’endocrinoteràpia s’apliquen en metàstasis que es troben a teixits molt rics en hormones i que són sensibles.
Es pot aplicar una cirurgia conjuntament amb radioteràpia i paral·lelament una quimioteràpia; a part també tenim la immunoteràpia i la farmacogenètica ja que el sistema immunitari de cada individu és diferent. És una malaltia que evoluciona molt i cal actualitzar contínuament les tècniques de recerca i tractament. Com el càncer és una inflamació del teixit també podem tenir manifestacions d’aquest procés.
RECORDEM:           Neoplàsia no s’associa amb malignitat Tumors benignes són encapsulats i s’inhibeixen per contacte Els tumors malignes no presenten anaplàsia El càncer de colon no és el que té més incidència en la població El càncer es caracteritza per presentar 4 fases: iniciació, promoció, progressió i expansió La fase d’iniciació és on es produeix el dany cel·lular Els gens supressors de tumors restringeixen la proliferació cel·lular Els agents promotors no lesionen el DNA El tractament pel càncer té efectes secundaris En l’angiogènesi es forma un nou sistema vascular ...

Comprar Previsualizar