3. Proves complementaries en l'aparell locomotor (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Avaluació Clínica en Fisioterapia de l'Aparell locomotor
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 15/11/2014
Descargas 34

Vista previa del texto

Proves complementaries en l’aparell locomotor.
No ens podem únicament basar en unes proves complementaries per dir el que té el malalt. S’ha d’explorar també manualment per poder determinar quina es la nostra percepció, posteriorment demanar les proves complementaries i finalment per arribar a un bon diagnòstic.
1. Radiologia simple.
La radiologia simple és la prova complementaria més simple, una de les més barates, la més utilitzada i la més antiga.
Es basa en un raig x que s’emet a partir de un tub per tal de que impacti sobre una placa fotogràfica. Si el raig x arriba es crema la placa i es queda negra, si no arriba continua sent transparent. També existeix la situació intermitja de que passi una certa part de radiació de tal manera que es poden observar diferents tonalitats en la placa. Gràcies a aquesta propietat, obtenim la diferencia entre els diferents teixits, ja que aquests tenen més o menys capacitat d’absorció dels raigs.
Gràcies a això es poden controlar els ossos i articulacions. [*El cartílag hialí té mil vegades menys de fricció que dues plaques de gel (pràcticament no hi ha fricció). Però quan es gasta no es regenera.] Les radiologies simples s’han de fer en dues projeccions, separades en 90º aproximadament. Ja que aquest es pot fer únicament de forma bidireccional (en pla). I si fem dues projeccions és més probable que no se’ns escapi cap detall. Cada articulació té determinades unes projeccions especifiques per tal de dur a terme aquesta prova. En el maluc: frontal i axial. En el genoll: frontal i sagital.
Es fan projeccions contra laterals (de les dues extremitats) en nens per que el cartílag de creixement es pot confondre amb fractures.
Existeix també la possibilitat de fer radiografies especials. Aquestes poden ser en càrrega (ex. estant de peu) o en estrès (combinació entre exploració química i prova d’imatge. Es força l’articulació a una posició no habitual). Aquest fet es fa per veure l’articulació en una situació determinada.
2. Radiologia simple dinàmica.
Exploració sota control de raig x movent la articulació que ens interessa. D’aquesta manera es poden valorar els lligaments i la laxitud articular. Les més freqüents són la del canell (per valorar el lligament colateral cubital), el genoll (laterals, anterior i posterior), el turmell (inversió i calaix anterior). També es fa en els raquis i el colze.
3. Teleradiografies.
Ens serveixen per valorar una estructura en el seu conjunt. Aquestes es creen ajuntat més d’una radiografia simple. Les més utilitzades son la de les articulacions i la dels raquis complerts.
En el cas de les extremitats inferiors es valora l’eix de la cama (genu varo/valgo) i de perfil es pot valorar l’eix del genoll (genu flexe/recurbatum). Serveix per altra banda, per mesurar les dismetries (diferencia de longitud entre les dues extremitats).
El escoligrama ens mostrà tota la columna i serà de gran ajuda per valorar deformitats en aquests raquis. En el pla frontal es pot observar la escoliosis (és tridimensional, però s’observa sobre tot en l’axial, vertebres més rotades que a més generen una gepa en ajupir-se). En el pla sagital es podrà observar lordosi, hiperlordosi, cifosi i hipercifosi.
4. Radiologia digital.
Radiologia simple en la qual s’aplica el sistema digital, es creen imatges de sustracció.
D’aquesta manera es defineix tot millor i podem observar fractures més petites. Ens permet eliminar parts que no interessen, valorar el sistema vascular i, aplicant un contrast dins la vena, aquesta es captarà molt bé. També ens permet valorar el sistema articular amb artrografia.
5. Tomografia computeritzada (TC) / Radiologia axial computeritzada (TAC).
La radiologia axial computeritzada es vasa en l’emissió de raig x per una font i la captació d’aquests per una computadora. Inicialment únicament es feien talls axials entre 0,3 i 1,5 cm de separació. Actualment podem obtenir també en altres direccions.
Unitats de Hounsfield: compara els resultats de raigs x i ens mostra l’atenuació en graduació segons les estructures que troba.
- Atenuació de l’aigua: 0 H Atenuació de l’aire: -1000 H Atenuació de l’os cortical: 1000 H La definició es menor, no ens diferencia entre coses que tenen una atenuació similar. No és tan precís.
Com aquest es dona en els tres plans de l’espai l’ordinador ens pot organitzar una imatge de forma tridimensional. A més a més es poden retirar estructures de forma que únicament veiem, per exemple, un os en tres dimensions.
D’aquesta manera la TC és un bon sistema de detecció tumoral.
En aquestes també es pot utilitzar contrast (líquid iode en el sistema arteriovenós). Així es podran veure informacions de on arriba aquest contrast, la distribució per l’arbre arteriovenós:   Tumor basculo-depenent: irrigació del contrast Tumor compressiu: s’aprima el contrast on no s’hauria d’aprimar el canal.
Radiologia intervencionista (biòpsia).
Les desavantatges principals són: - Caracterització pobre dels teixits Artefactes pel metall: ens artefacte el voltant, surt amb menys definició.
Artefactes pel moviment del malalt Alta radiació: fa moltes radiografies Efecte del volum mig: mateixa densitat en un mateix òrgan (fa la mitja de densitats).
6. Artrografia.
Imatge que genera de la introducció de contrast a l’espai articular.
- Contrast positiu: solució iodada. Aquest és radioopac, no deixarà passar els raig x i veurem blanc.
Contrast negatiu: aire. El veurem negre.
Com que el contrast s’haurà distribuït podrem observar la forma d’aquesta articulació. Així es poden veure fugues de contrast, tumors, deformacions...
És més o menys difícil segons la practica de la persona, però generalment no té gaire complicació.
Aquesta no es fa molt perquè és molt agressiva, de tal manera que no és de primera elecció. Tot i així, ha augmentat la popularitat amb l’avanç de les tècniques, amb ressonàncies i TC (artro TC). Molts cops, és una tècnica que es substituïda per la RNM.
Aquesta tècnica s’utilitza principalment: - Maluc: lesió del labrum.
Canell: lesions lligamentoses.
Colze: osteocondritis.
Espatlla: lesió de la còfia.
7. Angiografia.
S’introdueix contrast a les arteries i en radiografies seriades per donar temps al contrast per anar funcionant, de forma que es distribueixi per tot el cos. Ens permet: - Estudiar tumors en la vascularització o aquells que comprimeixen els vasos Detectar anabolismes Valorar el dany vascular associat a un traumatisme Detectar la millor zona per fer unabiòpsia Demostrar l’existència de vasos anòmals Ajuda en la intervenció quirúrgica (IQ) Ajuda als tractaments embolitzants: crea una trombosi per tal de que deixi de sagnar.
És irreversible.
*Capilaroscopia: angiografia de les mans.
8. Discografia.
Injecció de contrast en l’interior del nucli polpós. Serveix per diagnòstic i per desencadenar el dolor.
Clínica durant la prova: Si el líquid en entrar desencadena dolor, significa que el problema es troba en aquest punt, de manera que ajuda a determinar el origen del dolor lumbar.
Imatge: En una hernia discal veiem el contrast que sortirà. Sinó trobem aquest concentrat en el nucli polpós.
És un tractament agressiu de manera que no es de primera elecció. Únicament es troba indicada en: - Dolor lumbar que no remet en 4 mesos.
No s’obté resposta a un tractament conservador.
Amb o sense dolor a les extremitats.
9. Ecografia.
Molt utilitzada en l’actualitat per que és una tècnica molt barata, és menys agresiva (interacció d’ones sonores) i es pot utilitzar allà on es vulgui.
Ultrasons en un transductor que van i tornen amb més o menys intensitat. Aquestes ones es tradueixen en imatge i ens arriba en temps real de forma dinàmica. Habitualment és millor i està indicada en lesions de les parts toves, però generalment no te bona resolució.
Aquesta té múltiples aplicacions: - Displàsia del maluc en els nadons Valoracions tendinoses Valoracions de tumoracions 9.1. Ecodoppler.
Detectar corrents de sangs ascendents o descendents (colors vermells o blaves), de forma que es pot observar la vascularització de la zona observada.
10. Gammagrafia òssia.
Tècnica d’imatge que es basa en la injecció endovenosa de un traçador o isòtop radioactiu que s’ajuntarà a determinades substancies o teixits. Escàner ossi amb radioisòtops que detectarà la distribució corporal de l’agent radioactiu. Aquest pot ser diferent segons el que vulguem veure.
Per exemple, si volem mesurar una inflamació seran leucòcits marcats. D’aquesta manera ens marcaran on es troba. Per tal de trobar metàstasis de tumors també s’utilitza aquesta tècnica.
Es faran projeccions seriades, és a dir, diverses radiografies en el temps per poder observar en el temps el moviment dels traçadors. Aquests arribaran finalment a la zona de major activitat, de forma que es capta l’augment d’activitat, una activitat que pot ésser patològic o normal. Un cas de normal seria una captació en el cartílag de creixement en els nens, en el cas d’un adult ens mostraria que en aquella zona hi succeeix una afecció.
D’aquesta manera es poden fer projeccions en tot el cos o en parts d’aquest. De tal manera que serà una tècnica útil en l’estudi d’extensió tumoral.
Indicacions: - Tumors (ex. Osteoma osteoide). En aquests torben el signe de la doble densitat, estructura tumoral de una bola (nidus) amb tota una tumoració que li envolta.
Traumatismes (fractures per estrès): veurem una activitat en aquesta zona avanç de poder arribar a veure la fractura clarament.
Malalties reumàtiques Infeccions Malalties òssies metabòliques No ens dona diferencia entre malignitat i benignitat.
Capta situacions que no capta altra radiografia.
Els isòtops mes freqüentment utilitzats per detectar diferents patologies són: - Tc-99 Ga-67 Leucòcits marcats (In) 11. Ressonància magnètica (RM).
Reemissió d’un senyal de radiofreqüència mentre el malalt és en un camp magnètic. És molt freqüent ja que ens dona molt bona definició, ens permet fer talls en l’espai i per tant també donar imatges en 3D.
La captació de la remissió de un teixit o un altre serà molt diferent. La captació d’imathes depèn de l’spin (gir) intrínsec del àtoms dels nuclis amb número senar de protons/neutrons. El camp magnètic altera la disposició dels àtoms. Al retornar, es genera una energia que es tradueix en senyal elèctrica i, a la vegada, en imatge. De manera que la intensitat de la senyal serà directament proporcional a la potencia energètica: - Zona brillant (blanca): intensitat alta.
Zona fosca (negra): intensitat baixa.
Com parlem de la posició iònica de les cèl·lules dintre d’un camp magnètic aquesta ens donarà la gran definició de la imatge. Els camps magnètics poden tenir més o menys definició.
Aquesta es valorarà amb la tesla, (0,2-1,5). A més tesla més ben queden definits els límits de estructura.
El sistema es troba composat per: iman, bobines de gradent, bobines de radiofreqüència (transmissora i receptora) i un ordinador.
Molt utilitzat en lesions de cartílag per l’alta definició.
Es veuen sobre tot els lligaments i els músculs molt ben definits. Els ossos no ho estaran tant. (per definir molt bé el os, el TAC) Existeixen els temps de relaxació (T1/T2) - T1: retorn dels protons a l’equilibri.
T2: fase després de l’aplicació de RF.
Aquest fet provoca que existeixin dues imatges diferents per a estructures diferents.
Segons quin tipus de teixits els veurem millor amb T1 que amb T2. Una mateixa estructura es veu amb dos contrasts diferents.
Es pot fer ressonància magnètica amb contrast (Gadolini). D’aquesta manera podem anar a buscar una cosa en concret quant sense això no es veuria clarament en l’escala de grisos de la imatge. Aquest es per donar mes informació i definir estructures que no definiríem tant.
Aquest intensifica el color.
Contraindicacions de la ressonància: marcapàs, metalls (pot fer malbé o moure de lloc) i la claustrofòbia.
12. Imatges.
...