tema 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 23/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

coromines

Vista previa del texto

TEMA 2 Els mitjans de comunicació, el seu conjunt, siguin de masses o no, sempre, totes les societats, els han atorgat alguna funció. Els mitjans de comunicació no són una realitat independent, sinó que els mitjans de comunicació de masses sempre són d’una societat. Són indissociables del context de la societat en la qual es troben. Les societats sabem que també s’organitzen políticament.
Teories sociopolítiques: COM S’ORGANITZEN O COM S’HAURIEN D’ORGNITZAR ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN FUNCIÓ DEL SISTEMA POLÍTIC? QUIN PAPER TENEN O HAURIEN DE TENIR ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN FUNCIÓ DEL SISTEMA POLÍTIC? Siebert, Peterson, Schramm: en el context de la Guerra Freda van plantejar-se aquesta relació. Van identificar quatre grans tipus de sistemes polítics: autoritària, liberal, comunisme i responsabilitat social – FOUR THEORIES ON THE PRESS – 1956. (A la traducció al castellà van eliminar el comunisme).
- AUTORITÀRIA: neix en una època històrica, que és en el context de l’absolutisme, França s.XVII, però té vigència en els seus anys 50, i hem de veure si encara segueix tenint vigència. Aquesta teoria té com a principi bàsic la seguretat de l’estat – per sobre de tot, s’ha de garantir la seguretat de l’estat. Un exemple, l’Espanya franquista.
S’ha de preservar el poder del líder absolut. Tot se subordina al poder de l’estat.
L’estat és l’únic que decideix qui té dret a emetre, qui pot ser emissor, qui té dret a crear un diari, qui té dret a crear una emissora de ràdio, qui té dret a ... Qui tenia dret a tenir una tele? El govern. Qui tenia dret a tenir una ràdio? El govern i alguns privats que decideix l’estat, com la SER o la COPE. L’estat posa restriccions i límits a l’emissor.
També ho fa amb els continguts – els mitjans tenen una funció propagandística, hi ha censura de continguts. Es considera legítima la censura. Es justifica censurar continguts que el poder entén que podrien ser perjudicials i anar en contra seu. Hi havia premsa privada? Sí, que passava per una censura prèvia. La ràdio privada tenia prohibit fer informació. Totes les ràdios havien de contactar amb Ràdio Nacional de Espanya per parlar dels continguts informatius i saber què havien i podien emetre.
Com a receptor, si portaves diaris d’altres països, si escoltaves alguna altra ràdio, hi havia denúncia. També hi ha límits en allò al que pot accedir el receptor. Es troba legítim posar límits a l’entrada de continguts. A la platja de Pals, hi havia unes antenes de ràdio enormes que eren d’EEUU, i que emetien cap a la URS, Polònia, etc. Des de la URS posaven interferència per limitar la importació de continguts.
És un model basat en el control fort per part de l’estat. Un estat que, a més, sempre està regit per un líder. Pel que fa als professionals, no hi ha independència dels periodistes o els professionals en general. Tots ells estan subordinats i sota les directrius dels governs de torn.
La vigència contemporània d’aquesta teoria en alguns casos és evident com ara a Corea del Nord, Xina, etc. En d’altres llocs no és vigent globalment però en alguns aspectes hi ha tendències autoritàries. Alguns exemples són tant en el cas d’Espanya, on es qualifica de tendència autoritària l’anomenada popularment “llei mordassa”. A Gran Bretanya també s’està fent un projecte de llei que apunta com la “llei mordassa”.
- - LIBERAL: al centre de la reflexió no hi ha la seguretat de l’estat, sinó que hi ha l’individu i els seus drets, l’individu i les seves llibertats. Quines? Llibertat de pensament, llibertat d’expressió, llibertat d’opinió. Abans de reconèixer la llibertat d’expressió, es va reconèixer la llibertat d’empresa – qui vulgui pot crear un diari.
Qualsevol ha de poder crear el seu mitjà de comunicació. Qui decideix si allò té sentit i funciona, és el mercat. En aquest sistema democràtic liberal que encara ens influeix a nosaltres, a la base d’aquest sistema hi ha la idea que els mitjans de comunicació han de fer unes funcions que són imprescindibles per a què hi hagi una democràcia de qualitat. Els mitjans han de ser crítics amb el govern, contrarestar i denunciar el govern si no fa les coses com toquen, han de donar veu a tothom, etc. Tenen funcions d’informar, promoure el pluralisme, crear opinió pública etc. Tenen funcions essencials per a les democràcies. En el cas dels altres hi havia una censura legítima. Aquí s’entén que els mitjans de comunicació han de promoure el debat d’idees, a favor i en contra.
Els mitjans han de promoure el debat de les idees. No hi pot haver censura en termes polítics. Els professionals són màxims independents del govern. Això com es pot garantir? Si a la pràctica la meva empresa no pot tirar endavant i té dependència d’un finançador, què passa? Aquesta teoria liberal és la dominant al món d’avui en dia. Els EEUU. Pràcticament tots els països democràtics recullen a la seva constitució el dret a la llibertat d’expressió i d’empresa, la funció dels mitjans de fomentar el pluralisme...
Amb alguns límits: els altres drets fonamentals. Un té dret a la llibertat d’expressió, però per altra banda hi ha protecció de menors. Per exemple, un tindrà sempre aquesta llibertat d’expressió mentre no sobrepassi aquesta protecció. Passa el mateix amb llibertat d’expressió i dret a la intimitat. A Europa hi ha un domini liberal però amb una base una mica diferent. Això deriva a la segona teoria. Com es pot garantir? Amb la teoria de la responsabilitat social.
RESPONSABILITAT SOCIAL: la teoria liberal té uns principis, les llibertats. Quan organitzes un sistema comunicatiu amb aquests termes de l’estat liberal, té uns certs problemes. Creem com més emissores possibles per fomentar la pluralitat. Passem de 3 emissores als anys 90. Ara tenim 20 emissores d’encara menys emissors.
L’organització és en base a la teoria liberal, però després, el resultat a la pràctica ja no en són 3, sinó dos que controlen totes les emissores. L’estat regula les lleis perquè això sigui possible. Contradicció: que decideixi el mercat. Molt bé, això és liberalisme. Però què passa amb això? Publicitat. Quantes informacions crítiques hem vist en contra del Corte Inglés. El finançament publicitari fa que hi hagi una dependència dels anunciants en un doble sentit. Només poden sobreviure els mitjans que tinguin uns continguts atractius pels anunciants. Sinó hi ha continguts atractius pels anunciants, això no pot sobreviure. Es busquen audiències que siguin factibles econòmicament. Això limita el pluralisme. El mitjà té por de publicar quelcom per por de perdre l’anunciant. Retard amb el que els mitjans de comunicació a Espanya van informar sobre el tema de les preferents: moltes de les empreses que tenien preferents eren els anunciants d’aquests mitjans. Observant aquests plantejaments, a EEUU i a Europa, va sortir una teoria que defensava pels sistemes democràtics, d’acord amb els principis de la teoria liberal, un model que tingui un mecanisme corrector – els mitjans han de tenir llibertat però també han de donar comptes a la societat, tenen una responsabilitat. Els mitjans de comunicació no han de dependre del mercat. Els mitjans – lliure mercat – però amb - correctors. Han de combinar propietat privada, independència i unes obligacions davant la societat. Una empresa privada pot rebre subvencions públiques per tenir poca publicitat. Es legitimen els ajuts. Es creen organismes de ràdio i televisió de servei públic, independents del govern: model BBC. A Espanya no va així. La BBC, s’ha finançat amb un impost que es diu Cànon. Els receptors de televisió paguen una quantitat de diners que va directament i íntegrament a la BBC. Aquí paguem impostos finalistes de circulació per exemple, no d’aquest tipus. Qui no té TV no paga.
La publicitat està limitada quantitativament a Europa. Especialment, anuncis de medicaments que necessiten recepta o anuncis de tabac, etc.
TEORIA COMUNISTA o TEORIA SOVIÈTICA: es pot aplicar a Corea del Nord, a Xina i a Cuba (cada cop menys, el més exemplar és Corea del Nord). Aquest model a dia d’avui és pràcticament inexistent. Control absolut de qui pot ser emissor i qui no, censura i control absolut del contingut, restriccions a la importació de continguts, sigui per internet, televisió, o per la via que sigui.
Aquestes quatre teories volen explicar el paper que s’entén que han de tenir els mitjans de comunicació dins d’un estat, organitzat políticament amb un sistema autoritari o amb un sistema democràtic. A partir dels anys 80,90 i 2000, vam entrar a una nova fase caracteritzada per la digitalització, en la qual cada vegada més, els mitjans de comunicació de masses, travessen o estan desterritorialitzats, no s’adeqüen a les fronteres estatals, com ara les televisions per satèl·lit. Es poden posar filtres, però cada vegada més, la digitalització trenca aquesta dinàmica. Cada vegada més, hi ha institucions i persones que es poden convertir en emissors. Per tant, cada vegada és més complicat organitzar els mitjans de comunicació, el control democràtic dels mitjans de comunicació, i cada vegada és més complicat decidir què és el bé comú. El model de les teories sociopolítiques cada vegada tenen més febleses i serveixen menys per explicar quin és el model de comunicació en els diferents estats.
A partir de la era de la digitalització han sortit respostes noves per explicar la relació entre el sistema de comunicació i el sistema polític en les societats contemporànies.
DANIEL HALLIN, PAOLO MANCINI: L’any 2004 van publicar una obra plantejant-se les relacions entre sistemes de comunicació i sistemes polítics limitant-se als països democràtics d’Europa, EEUU i Canadà. Aquest enfocament ja no és a tot el món. Relacionen estats que venen d’històries molt diferents però que ara tenen moltes coses en comú (sobretot l’organització democràtica). Quins models van identificar per aquests territoris? Ells fan una cosa semblant als autors dels anys 50, però adaptat a l’era contemporània.
Adverteixen que els models que identifiquen no són una foto, és a dir, els models que identifiquen són més aviat tendències. Els models que ells expliquen es tracten de models “ideals”. Si es complissin totes les condicions, les característiques d’aquests models serien aquestes.
Cadascun dels països es correspon a un model, però en cadascun dels països trobarem elements d’altres models.
En el cas de Gran Bretanya, en general està situada dins del model liberal, però, dins de Gran Bretanya, trobem la BBC, que és un exemple del model democràtic-corporatiu.
També diuen que la tendència creixen és la convergència dels sistemes europeus amb el liberal (el dels EEUU), especialment des de 1980.
PARÀMETRES per identificar els models: en tots aquests països miren: - - - DESENVOLUPAMENT DELS MERCATS DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ, sobretot de la premsa de gran difusió (de molts lectors), però també del mercat d’elits, de poca audiència. TRADICIÓ DE LA PREMSA ESCRITA EN EL SENTIT QUE ÉS EL PRIMER MITJÀ DE COMUNICACIÓ DE MASSES. Si la premsa va tenir grans audiències o poques audiències. Si hi ha hagut històricament un mercat de premsa gran, mitjà o petit.
PARAL·LELISME POLÍTIC: RELACIÓ ENTRE LA MANERA D’ORGANITZAR-SE LA SOCIETAT I LA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ. A través de pactes polítics i organitzacions socials: sindicals, grups religiosos, etc. Si hi ha relació entre la premsa i tot això. Relació entre els grups de la societat i els mitjans de comunicació.
La PROFESSIONALITAT DELS PERIODISTES si és un valor o no ho és.
El PAPER DE L’ESTAT en cadascun dels models i en cadascun dels països. GRAU I NATURALESA DE LA INTERVENCIÓ ESTATAL EN EL SISTEMA DE MITJANS.
A partir d’aquests paràmetres, s’identifiquen 3 MODELS ideals: - MODEL LIBERAL o de l’Atlàntic Nord: és propi d’EEUU, Canadà, Regne Unit, Irlanda.
Es caracteritza per la CENTRALITAT DE MERCAT. S’entén que els mitjans han de ser privats i comercials, (amb comercials s’entén que en plan que es guanyin la vida, com Telecinco) amb ànim de lucre. Els mitjans s’entenen com a negocis.
HISTÒRICAMENT: tradició de grans mercats. Molts diaris venuts i molts lectors.
Desenvolupament primerenc de la llibertat de premsa.
PARAL·LELISME POLÍTIC: baix. Hi ha menys correspondència entre els mitjans de comunicació i l’organització política de la societat.
PROFESSIONALITAT: és un valor. Hi ha una alta autoregulació dels periodistes.
Predomina el periodisme orientat a la informació.
- DEMOCRÀTIC-CORPORATIU: Nord Europa continental HISTÒRICAMENT: hi han existit mitjans públics i mitjans privats. A diferència del model pluralista, hi ha mitjans històricament vinculats a grups religiosos, socials, culturals, etc. El mercat de la premsa s’hi va introduir bastant d’hora. Hi havia premsa de grans tirades, no premsa d’elits.
PAPER DE L’ESTAT: limitat per llei i per la pròpia tradició, però molt efectiu. Intervé menys que en el següent, però quan intervé és efectiu.
PARAL·LELISME POLÍTIC: alt, tot i que també està en recessió.
PROFESSIONALITAT: neutral. No té un paper ni molt important ni poc important. El periodisme està orientat a la informació.
- PLURALISTA POLARITZAT: Sud Europa mediterrània – França, Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia.
CARATERÍSTIQUES I CONTEXT HISTÒRIC: Històricament i tradicionalment, la premsa ha estat llegida per les elits. No hi ha hagut un gran nombre de lectors de premsa diària.
Als països protestant hi ha molta més promoció de la lectura que als catòlics. Per tant, tenim poca venda i poca lectura de premsa. No és un mercat de masses com a EEUU o Finlàndia. Una altra característica d’aquest públic, tradicionalment, la ràdio i la televisió (sobretot la TV) han tingut molt més pes.
Comparativament amb els altres, la llibertat d’empresa i el desenvolupament dels mitjans de comunicació arriben amb retard. En el cas d’Espanya va ser degut al Franquisme. A Portugal hi havia la dictadura de Sal-Azar, a Itàlia hi havia Mussolini i a Grècia també hi havia règim autoritari.
PARAL·LELISME POLÍTIC: és alt. En general, els mitjans de comunicació, hi ha una integració o un alineament dels mitjans de comunicació en la política de partits. En general és alt amb tendència a decréixer, a excepció d’un país: Espanya. A Espanya bàsicament està dividit en govern i oposició en cadascuna de les legislatures.
A més a més: “es habitual la instrumentalización de los medios de comunicación por parte del Gobierno, por los partidos políticos y por los industriales vinculados a la política. La radiotelevisión pública suele seguir los modelos gubernamentales o parlamentarios”. Vaja, utilització interessada, utilització en benefici propi per part del govern. Modelos gubernamentales vol dir mitjans que depenen directament del govern. Amb el temps s’han anat alliberant dels governs. En els països liberals han passat del model governamental al model parlamentari. La ràdio televisió d’aquest model és de model governamental o de model parlamentari.
PROFESSIONALITAT: En aquests països, no hi ha tradició que els periodistes s’autoorganitzin, adoptin codis deontològics i busquin organismes per fer-los complir.
El periodisme està orientat a l’opinió.
PAPER DE L’ESTAT: l’estat pot ser propietari de mitjans de comunicació. RTVE, RTVValenciana, RTV d’Andalusia, CCMA... té un paper important com a propietari de mitjans, com a regulador i té un paper important com a font de finançament, ja sigui amb mitjans privats o amb pressupostos públics. En general, l’efectivitat, però, és limitada. És a dir, s’hi intervé molt, però després els tribunals de justícia ho tomben tot plegat.
RADIOTELEVISIÓ: transició molt ràpida i descontrolada des d’una radiotelevisió controlada per l’Estat a una radiotelevisió privada. D’això n’anomenen la “desregulació salvatge”. Hem passat de pocs canals a una barbaritat de canals espectacular. Hi ha moltes radiotelevisions privades coexistint amb les de model parlamentari.
...

Comprar Previsualizar