Lectura 2: Politiques de seguretat i prevenció a l'Estat Espanyol ( Recasens) (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 3º curso
Asignatura Seguretat Pública i Urbanisme
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 23/04/2016
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

Polí tiques de seguretat i prevencio a l’Estat Espanyol ( Recasens) 1. Introducció A Espanya a la dècada dels 90 es van produir uns canvis: - Transició política de l’Estat totalitari franquista l’actual Estat democràtic Polítiques de seguretat dels 80 a cavall entre la transició política i la normalització Evolució de la Comunitat Econòmica Europea  UE Espanya entra en la modernitat de forma tardana i abrupta, a partir del 175, en un moment en que Europa pateix la crisi del welfare ( model d’Estat que encara no s’havia implantat a Espanya). Aquest context va propiciar una sèrie de contradiccions: - - L’eufòria dels primers anys de la democràcia no va sobreviure a la dura realitat d’haver de governar amb recursos limitats i vinculats a les necessitats generals d’Europa Una estabilitat política des de 1982, però que va ser al mateix temps la causa d’una inestabilitat ideològica forta. Pel que fa a la seguretat , aquesta va patir les conseqüències de la manca de canvis i de reformes en profunditat a dins del Ministeri de l’Interior ( contràriament al que passava en el ministeri de defensa) Això va produir una ruptura bastant forta entre la ideologia i les practiques governamentals La victòria l’any 1996 del PP  polítiques i estratègies policials Espanya per la seva situació geogràfica i econòmica ha d’assumir el perfil policials, centrat en la seguretat, la immigració i el tràfic de drogues.
En aquest context les polítiques de seguretat NO policials van ser les grans perdedores i a més van patir tensions molt grans a tot l’Estat a causa de la descentralització i de la falta de coordinació. També es van deixar les polítiques socials sense recursos i sense suport a finals del 80 i a principis del 90. La temptativa d’un desenvolupament autonòmic i municipal de polítiques d’assistència va fracassa, sovint per causa d’un excés d’espontaneïtat que va resultar ineficaç. No és gens sorprenent que les polítiques de seguretat es despleguessin d’una manera més amplia i coherent en l’àmbit de la policia que en el de les polítiques socials.
El discurs de la seguretat sembla estar construït d’acord amb dos significats - Garantir el manteniment del propi sistema En canvi en un significat més superficial , seguretat= les polítiques de control social han de generar un sentiment d’acceptació de l’ordre com a resultat d’un sentiment de protecció enfront dels riscos socials. És precisament en aquest significat en el qual s’han d’inscriure les polítiques de seguretat. A més l’èxit del segon sentit comporta el del primer.
2. Les polítiques de seguretat de la dècada dels 80 2.1 les principals preocupacions en matèria de seguretat a Espanya canvis polítics de la societat espanyola + sèrie de dificultats socials, econòmiques i polítiques, que han tingut una gran influència en les demandes dels ciutadans en matèria de seguretat, així com en la definició de polítiques de seguretat dels 80.
- - - Terrorisme com a element decisiu, les accions terroristes de principis dels 80 havia posat en perill l’estabilitat del sistema democràtic i havia arribat a proporcionar la justificació per a diversos intents de cop d’Estat. Al 1984 es promulga la llei antiterrorista, que constituïa la resposta política d’un Estat democràtic que encara es sentia fràgil. Però les limitacions de les garanties fonamentals que la llei introduïa va fer pensar a una part de la opinió publica que la llei era inconstitucional.
La recessió econòmica que patia a principis de dècada, com el fort creixement demogràfic dels anys 60 i 70 que havien fet que una gran quantitat de joves amb dificultats per trobar feina, se sentissin sense futur en un entorn urbà passotisme. La situació econòmica d’aquets joves va afavorir el creixement de la delinqüència juvenil i l’accés al consum de drogues  drogues-delinqüència juvenil Es consolida Espanya cm a porta d’entada a algunes organitzacions internacionals orientades cap al tràfic de drogues, que abasten sobretot el mercat interior.
Obertura política i econòmica de la dècada anterior havia estimulat l’arribada d’estrangers que fugien de condicions lamentables als seus països ( Amèrica llatina i Àfrica del Nord) que van topar amb problemes deguts a les diferencies educatives i socioprofessionals integració difícil, situació de marginació socioeconòmica fàcilment identificable amb el risc de cometre delictes.
al 1985 promulgació de una llei orgànica dels drets i de les llibertats dels estrangers a Espanya, que era un reflex d’una política Europea de limitació de l’entrada i la residència als estrangers.
2.2 la complexitat del model polític constitucional: tres nivells d’adm. diferents amb competències diverses i/o oposades en matèria de prevenció i seguretat.
La CE estableix un model politicoadministratiu en tres nivells: l’Estat, les CCAA i els municipis ( nivell local). Aquest marc polític es l’origen de la divisió de competències en matèria de prevenció i de seguretat entre els tres nivells adms. La quantitat i la intensitat de les competències distribuïdes i assumides durant la dècada no van ser les mateixes en l’àmbit de protecció social ( descentralitzades) i en el de la seguretat ( poc descentralitzades).
Les polítiques de seguretat s’identifiquen cada cop més amb l’evolució del model policial dividit també en 3 nivells.
Pel que fa als cossos de policia, en cada administració es desenvolupa el seu propi model ( sovint diferent). En aquest context, la llei orgànica de forces i cossos de seguretat admet i accepta l’existència de les tres policies autonòmiques, però ho fa a contracor i en un context recentralitzador. La llei reforça les competències dels cossos de l’Estat i limita a la resta de CCAA la possibilitat de crear llurs pròpies policies. En quant a la creació d’òrgans de coordinació entre els tres nivells de l’adm, el resultat és molt ambigu i irregular.
D’altre banda, la justícia es trobava submergida en el seu propi projecte d’estructuració i democratització : amb freqüència era posada en dubte i acusada de problemes de lentitud i ineficàcia.
En resum, la dècada dels vuitanta establí les claus dels anys posteriors fixant la idea de seguretat; canviant els paràmetres de les preocupacions en l’àmbit de la seguretat de l’època del franquisme (activitats i conspiració contra el règim) per problemàtiques reals (i properes a les d’altres democràcies europees), com el terrorisme, la delinqüència juvenil, la droga o els estrangers; i adaptant el model de seguretat i de prevenció al model constitucional, la qual cosa creà puixants tensions a dins de la policia i de la justícia 3. transformació de les polítiques de seguretat des de la dècada dels 80 fins a ladels 90: la fi de la lluna de mel La identificació de les necessitats i les demandes dels ciutadans s’havia convertit en un element fonamental per a l’articulació de les polítiques de seguretat. Ja que calia que els poders públics adaptessin aquestes polítiques als discurs de l’Estat Social.
S’exigia una forma diferent de fer front a la info i al canvi social. Les institucions només podien retrobar llur espai en aquest nou marc si demostraven tenir capacitat per a integrar en les seves dinàmiques de funcionament les demandes dels ciutadans i els canvis socials.
les polítiques de seguretat dels 80 havien de combinar-se amb les polítiques de prevenció social de caràcter general i de prevenció social especifica apareix una certa consciència de l’existència d’una esfera de seguretat compartida.
La importància de la coordinació de les polítiques de seguretat passar a un primer pla. Els principals problemes: - La impossibilitat per a l’aparell policial de l’Estat de donar resposta a les demandes, a causa de la deficiència dels mecanismes de coordinació entre els diferents nivells policials, així com amb les noves institucions autonòmiques i locals que tenen competències en matèria social - un enfrontament entre les estratègies desenvolupades per les diferents institucions responsables de les polítiques socials (això és degut a la diferència de llurs lògiques funcionals i a l’absència, com ja hem apuntat, de mecanismes estables de coordinació) - l’existència d’una certa desconfiança mútua entre les institucions democràtiques, en particular de les administracions autonòmiques i locals de cara a l’Estat; això és molt clar en relació amb els cossos de policia de l’Estat, que havien passat de la dictadura a la democràcia sense gaires canvis .
En canvi, a les comunitats autònomes, les policies que havien adquirit competències en matèria de seguretat (País Basc, Catalunya i Navarra) estaven, en finalitzar aquestes dues dècades, en ple procés de negociació política i d’estructuració i no exercien encara totes les funcions policials. I va ser precisament perquè encara no podien desenvolupar del tot polítiques de seguretat la raó per la qual llurs esforços van ser orientats a l’establiment d’estratègies qualitatives en camps cercaven vies de cooperació amb d’altres institucions encarregades de pp en el mateix espai. Però aquesta tendència va caure quan les policies autonòmiques es van anar fent càrrec del conjunt de funcions policials, com l’ús de la força.
3.1 el cas de Barcelona en l’àmbit local es detecten algunes experiències bastant desenvolupades de coordinació entre les polítiques de seguretat i les polítiques socials.
Les polítiques locals de seguretat a BCN es van iniciar al 1980. L’any 1983 van començar les enquestes de victimització a BCN els resultats: un enorme sentiment d’inseguretat que no anava en correlació amb la info quantitativa ( estadístiques policials i judicials sobre la delinq.
Real) . per trobar una resposta Maragall va formar la Comissió Tecnica de Seguretat Urbana, que va desenvolupar un anàlisi de la situació de la ciutat en matèria de seguretat i va arribar a formular diverses propostes per millorar la situació de la ciutat en matèria de seguretat i va arribar a formular diverses propostes per millorar la situació. Eixos fonamentals: coneixement de la realitat, cooperació interinstitucional i la coordinació de les pp.
Això va donar lloc que a l’any 1984 es va crear el Consell de Seguretat Urbana de Bcn establir relacions de coordinació entre les institucions implicades en les pp, amb l’objectiu de treballar juntes per a la resolució dels problemes considerat com a prioritaris per a la ciutat.
L’any 1988 Maragall va crear el Consell Municipal de Benestar Social. Com a instrument de participació, el Consell va intentar proposar p. De seguretat NO policials, sobre la base de la promoció d’una cultura del benestar a la ciutat, desenvolupant p.socials i la cooperació entre diferents actors.
A finals dels 80 es va crear el Consell de Seguretat Urbana i Prevenció de la Ciutat Vella, ja que era un dels barris més afectats per la problemàtica social. Als 90 es va produir la crisi de les diverses comissions/consells degut a: - - Jocs Olímpics de 1992 van donar prioritat als aspectes de seguretat, i, de l’altra, l’«esgotament» en l’àmbit de la seguretat després dels Jocs Olímpics va orientar les polítiques municipals cap a d’altres objectius públics (urbanisme, turisme, etc.) i socials. Tot això va fer que quedessin mig paralitzats.
Durant els últims mesos de 1999 notem un retorn del sentiment d’inseguretat, relacionat amb l’augment de petits delictes, amb la degradació d’alguns barris i amb una imatge molt negativa de la policia urbana, deguda a un llarg conflicte amb l’Ajuntament. Els veïns van organitzar brigades urbanes i l’alcalde va demanar ajuda al Ministeri d’Interior, que va enviar al barri policies del Cos Nacional de Policia: aquesta policia no va negociar amb els veïns i tenia ordres precises de dispersar per la força les brigades de ciutadans.
Els últims anys de la dècada dels noranta no van tenir l’ímpetu de la dels vuitanta, i van veure com es degradava i s’afeblia el model de coparticipació. En canvi, l’any 2000 semblava que tornaven a sorgir els problemes urbans de seguretat, però sota una òptica diferent: enfrontament dels actors, oblit dels aspectes socials i una forta aposta per les respostes policials, si bé el discurs continuava sent el de la prevenció.
4. Tensió que determinen les polítiques de seguretat a Espanya al llarg de la dècada dels 90 Al llarg de l’última dècada es constata la introducció d’una idea de risc2 objectivada a l’esfera de la política penal. Aquesta voluntat d’objectivar el risc ha conduït a un esforç quantitatiu que introduïa en el dret penal i en la criminologia un llenguatge actuarial basat en el càlcul de probabilitat i la distribució estadística. Aquesta lògica imposa el manteniment i l’optimització dels indicadors interns de funcionament de l’estructura penal (la reducció dels casos d’espera de resolució judicial, o la rapidesa de les respostes a les víctimes d’un delicte). Paral·lelament, posa en un segon pla la realització dels objectius socials externs (per exemple, la justícia social). Cal identificar dues línies de tensió: - La primera es produeix a cadascun dels tres nivells politicoadministratius entre les polítiques de seguretat de caràcter policial i les de caràcter social.
La segona és l’existència d’una pluralitat de demandes de seguretat i de respostes institucionals al «macro» nivell (en relació amb l’espai estatal i europeu) i al «micro» nivell (amb relació als espais autonòmics i locals).
Pel que fa a la primera de les tensions, hem d’assenyalar que durant els anys noranta la preocupació per la coordinació entre les polítiques de seguretat i les polítiques socials no va ser abandonada, sinó que va ser interpretada a partir de paràmetres descentralitzadors.
D’altra banda, es pretén garantir-hi la presència dels diferents sectors implicats al mateix temps que se subratlla la voluntat d’una gestió acceptable dels recursos limitats de què disposem. Aquest paràmetre de gestió pretén: a) garantir la presència i la coordinació dels diferents àmbits territorials implicats a cada camp, segons la distribució de competències legalment establertes b) garantir la presència i la coordinació de les institucions implicades a cada camp; c) garantir els mecanismes tècnics que permeten el finançament públic de les polítiques iniciades a tots els àmbits, ajudant els espais de participació dels actors socials afectats Això fa que en realitat les polítiques es determinin només en relació amb línies molt genèriques i que es construeixi un sistema de delegació de llur posada en pràctica en un nivell administratiu inferior (sistema de cascada). Aquest mecanisme evita el conflicte entre els actors afectats però situa en un segon pla el compliment de grans objectius establerts prèviament.
S’obté un efecte negatiu quan els responsables de la gestió i dels serveis públics no s’ajusten a les necessitats i a les expectatives dels ciutadans, la qual cosa pot ser deguda a diferents raons.
En aquesta perspectiva, podem afirmar que les reaccions institucionals davant de la inseguretat i de la protecció de la seguretat poden generar dues respostes diferents. Els nivells macro i micro de seguretat es troben també sotmesos a fortes tensions. D’una part, la construcció de l’espai polític i econòmic europeu comporta exigències concretes en matèria de seguretat, i aquestes són establertes per les directives polítiques dels diferents Estats (ex: la política en matèria d’immigració). D’una altra part, el «micro» nivell es troba paradoxalment i al mateix temps determinat per les polítiques europees, però està cada cop més separat dels grans espais per l’atenció individualitzada i personalitzada que ha d’atorgar als ciutadans. Pel que fa a Espanya, algunes comunitats autònomes (les que tenen un major volum de competències) han assumit un rol de mediació entre aquests dos nivells, a partir de l’aplicació i de la gestió dels recursos econòmics en el context de les polítiques de seguretat de caràcter social, i a partir d’un intent d’unificació (no sempre amb èxit) de les polítiques policials i no policials de seguretat.
En general, podem apuntar que les tensions de la dècada dels noranta s’han resolt poc a poc en favor de la preeminència de les estratègies policials per sobre de les polítiques socials. Això es deu probablement a la major capacitat organitzativa, corporativa, centrífuga i resolutiva dels cossos de policia, que, malgrat llur fragmentació, continuen conservant estatus i pràctiques similars que els donen més cohesió davant dels altres actors i llurs polítiques de seguretat 5. La política legislativa Un cop acabada l’etapa de consolidació democràtica dels 80 , en els 90 es desenvoluparà un doble procés normatiu.
a) a escala Estatal  el requisit de transformar l’aparell normatiu del sistema penal en l’aspecte material i processal, amb l’objectiu d’adaptar-lo a les noves necessitats i a les noves prioritats polítiques.
b) L’àmbit autonòmic tornar a ser el més actiu. Després de crear les estructures institucionals de base durant els 80, legislen i reformen les normatives relatives a llurs àmbits de competències (drogues, menors...), al mateix temps intenten consolidar la imatge de les adm. com a gestores de recursos. Es tracta de buscar solucions a les tensions entre els nivells micro i macro de seguretat. D’altre banda es concedeix més atenció a determinats grups ( immigrants, joves...) i a les practiques de risc (drogadictes, prostitutes..) Podem parlar a àmbit estatal d’un procés de reforma de tota la normativa de l’estructura de base del sistema penal, trobem varies jurisdiccions renovades: els menors , la seguretat ,l’organització judicial , la protecció de testimonis i d’experts, l’ajuda i l’assistència a les víctimes de violència sexual , els fiscals encarregats de la lluita contra la corrupció , el jurat....
D’altre banda, les CCAA basca i catalana van desenvolupar des dels 80 polítiques institucionals específiques en matèria de policia, de justícia de menors i toxicomanies.
La reforma més notable la constitueix la promulgació del nou CP al 1995 que posa fi a una dècada d’esborranys i de projectes de lleis avortats. Aquest CP estableix un nou sistema de penes i redefineix determinats tipus penals. Pel que fa al CP va sofrir diverses reformes vinculades al canvi de govern que va haver-hi uns mesos després de la seva promulgació.
D’altra banda, l’absència d’una llei d’enjudiciament criminal deixa coix tot el sp. Un els problemes més greus és la indefinició del paper del jutge de base , la qual cosa comporta també la indefinició del fiscal.
6. L’estructura de les polítiques de seguretat 6.1 els actors i llurs òptiques les polítiques de seguretat es desenvolupen en l’àmbit penal i l’assistencial, la qual cosa suposa una complexitat pel que fa als espais i a les estratègies.
Mentre que l’àmbit de les polítiques socials sembla cada cop més desmembrat, els actors de les polítiques policials estant portant a terme un ampli procés de reorganització. Els aspectes de la policia presenten un grau més alt d’adaptació al medi.
Pel que fa al desmembrament dels actors de les polítiques socials, és difícil d’establir una bona diagnosi, a causa d’una complexa divisió administrativa i de l’aparició de nous mercats.
En l’àmbit de les polítiques socials, a la dècada dels noranta es va anar estructurant un mercat clientelista d’organitzacions privades entorn dels grans partits nacionals i dels diferents nivells de les administracions.
Durant els anys 80 es constata l’aparició d’un gran nombre d’organitzacions dedicades als treballs socials sota la cobertura dels pressupostos de l’Adm. en canvi, durant els 90 aquestes org. Van portar a terme un procés de professionalització i especialització amb una gestió que obeeix a la lògica d’empresa, els dirigents dels quals s’integren fins de partits polítics.
En els últims anys les org. Van buscar equilibrar els pressupostos amb els fons procedents de la UE.
Paral·lelament es constata l’aparició, en el mercat de les polítiques socials, de les ONG, grups articulats a partir de necessitats socials concretes i específiques. Aquests grups s’han anat convertint en interlocutors cada cop més acceptats i intenten presentar una imatge d’independència en relació amb els partits polítics i llur forma d’actuar. Aparentment, la gestió de les ONG és col·lectiva i voluntària, però la realitat en mostra una burocratització creixent i una separació de llurs accions en relació amb els teòrics destinataris dels seus serveis.
6.2 la construcció del sistema policial espanyol i el seu discurs sobre la seguretat a) Etapa socialista de 1990-1994 (PSOE Felipe Gonzalez. ) Des de principis de la dècada dels noranta, es constata un inquietant creixement dels casos de corrupció a dins de la policia . En aquesta etapa no es pot parlar de polítiques de seguretat stricto sensu. Es va donar prioritat a l’estructura normativa i a la reforma de la policia. Però la prioritat és el terrorisme.
A principis dels anys noranta, les polítiques policials mostren un caràcter caòtic que és la conseqüència de l’herència de la «policia de la transició» i de la dificultat de fer front als grans problemes del terrorisme, de la droga i de l’augment de la immigració La llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana constitueix l’instrument jurídic amb el qual el govern va voler reaccionar. Una forta oposició social i jurídica de la llei i alguns dels seus articles va provocar-ne la anàlisi per part del TC, que va declarar la inconstitucionalitat d’alguns dels seus aspectes ( com l’entrada i l’escorcoll domiciliari).
En resum, per a aquest període podem parlar d’una política policial controlada pel poder executiu, que ha amarat el nostre sistema de normes. Això ha afavorit pràctiques policials viciades i ha reforçat en l’imaginari social el caràcter problemàtic de les qüestions que tenien relació amb la droga i els estrangers.
b) L’etapa socialista de 1994 a 1996.
Al 1994 es va constituir un nou govern i els ministeris de justícia i d’Interior es van unifica. Un jutge va ser nomenat ministre i un altre magistrat. El primer que calia era fer front a la crisi institucional oberta pels afers de corrupció a dins de la policia. Poc a poc, nous casos de corrupció es van anar afegint als que ja es coneixien. Es van prendre 4 mesures: 1- crear una nova estructura per al Ministeri de Justícia i d’Interior 2- Dissenyar línies polítiques per reconduir les polítiques penals de les últimes dècades; 3- desenvolupar un conjunt de reformes normatives; 4- Renovar l’estat major dels cossos de policia. Aquesta reorganització funcional del ministeri havia d’anar acompanyada d’una reforma en profunditat de la gestió policial.
Aquesta reforma es va posar de manifest mitjançant el Plan de Seguridad y Libertad Ciudadanas .
La idea consistia a organitzar un model de policia que tingués com a finalitat immediata la prevenció del delicte i la lluita contra la delinqüència a través de la idea essencial del servei al ciutadà com a condició material per a l’eficàcia de la seva llibertat. Amb la intenció d’afavorir la corresponsabilització dels ciutadans en la formulació de les polítiques de seguretat i d’aprofundir la cooperació dels cossos de policia amb els ciutadans i llurs associacions, el mes d’abril de 1995 es va crear el Consell Nacional de Seguretat Ciutadana.
Pel que fa a les CCAA, es va aprovar el model de substitució segons el qual la policia del govern autonòmic català es convertia en policia integral de Catalunya, deixant a les policies de l’Estat la responsabilitat en matèria de fronteres , fiscal i altres elements de competència estatal. El País Basc va desenvolupar la seva pròpia policia.
c) L’etapa del PP ( 1996-2000) Després de guanyar les eleccions generals per una majoria relativa, el Partit Popular va haver d’adoptar una estratègia d’acords amb les forces nacionalistes presents al Parlament de l’Estat (CiU, Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària), la qual cosa l’obligà a aplicar una política de moderació i de pactes que abandonà després de les eleccions del 2000, en què va obtenir la majoria absoluta. Des del principi, el nou govern separa l’estructura del Ministeri d’Interior de la del Ministeri de Justícia. S’imposa com a prioritat política la recuperació de la confiança dels ciutadans en la policia després de la pèrdua de credibilitat deguda a les sospites generalitzades de corrupció. Es va definir com a línia prioritària en matèria de política de seguretat la lluita contra el terrorisme i els seus derivats, com el vandalisme i la violència urbana al País Basc; la reacció davant del creixement de la delinqüència;38 el reforçament del Pla nacional sobre drogues, i l’establiment de línies polítiques concretes a dins de la Unió Europea .
La idea de recuperar la confiança dels ciutadans va ser el punt prioritari del projecte «Policía 2000», que va néixer en reacció a una policia reactiva i centralitzada, posant l’accent en un model proactiu i descentralitzat, i intentant reprendre les demandes dels ciutadans en matèria de seguretat. D’altra banda, va comportar una reestructuració profunda del Cos Nacional de Policia.
6.3 les polítiques de seguretat davant dels problemes socials cal destacar alguns problemes que han estat al centre de les polítiques de seguretat, es tractaven de vells problemes coneguts a Espanya i a Europa.
a) Les polítiques en matèries de droga Les drogues es troben enmig de totes les tensions, tant entre la seguretat de caire social i l’acció de la policia, com entre l’àmbit «macro» i l’àmbit «micro. Aquest fenomen, comú a Europa però agreujat a Espanya per la seva posició geoeconòmica, fou la causa de les preocupacions de l’espai europeu, que va emetre directives relatives a la necessitat d’endurir tots els aspectes de la repressió del tràfic. Europa ve emetre directives relatives a la necessitat d’endurir tots els aspectes de la repressió del tràfic a Espanya es van reforçar les polítiques repressives en matèria de drogues a través de: - l’enduriment de les penes en el Codi penal l’administrativització de la repressió a través de la Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana la creació d’unitats especials a dins de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia per a la repressió del tràfic de drogues.
Als 80 es va donar a diverses comunitats autònomes la facultat de desenvolupar accions en matèria de política social adreçades als consumidors de drogues. Punts en comú: - pràcticament tots els plans han començat cap a finals de la dècada dels vuitanta; per la falta de pressupost, molts d’aquests plans depenien del voluntariat; diversos recursos (limitats) van ser adreçats els anys noranta a les ONG, que es van convertir en els principals executors dels plans.
Les característiques generals de les polítiques socials són principalment la prevenció del consum, els programes de desintoxicació i els programes de limitació dels danys (sida, metadona...).
b) Les polítiques en matèria d’immigració La llei d’immigració de 1985 exercia mecanismes de control d’entrada en residència dels estrangers i disposava d’un catàleg molt limitat de drets socials, econòmics i polítics. Es pot parlar d’una llei de natura repressiva que va forçar un gran nombre d’immigrants a la il·legalitat, la inestabilitat professional i la marginació econòmica i social. Moltes ONG es van ocupar de l’assumpte ( agents socials representatius de l’assistència i la denuncia).
Aquestes organitzacions van defensar un discurs estrictament basat en la crítica de l’activitat policial de control, però gairebé no han analitzat la importància de les polítiques socials en matèria de seguretat que, d’altra banda, no existien pràcticament en l’àmbit estatal, però que eren, en canvi, tímidament potenciades per algunes administracions autonòmiques i locals en virtut de llurs competències (treball, allotjament, sanitat, promoció de la dona, escolarització...). dues grans línies d’actuació: - les administracions implicades van assumir en part el discurs d’aquestes organitzacions (en particular les administracions autonòmiques i locals); Les institucions van admetre que la delinqüència no depèn de la condició d’estranger, sinó de la situació d’exclusió i de marginació que pateixen els immigrants, la qual cosa afavoreix l’adopció de polítiques d’integració social.
Aquestes tendències es van traduir en normes legals amb la promulgació d’una llei d’estrangeria: Es tracta de normes que conserven en gran mesura aspectes repressius, però que, tanmateix, adopten el discurs de les polítiques socials, admeten el rol de les ONG i estableixen un ampli catàleg de drets socials i polítics per als estrangers, alhora que els donen un estatus polític, social i econòmic. Malauradament aquesta llei va tenir una vida breu , almenys pel que fa als aspectes socials , ja que el PP la va modificar a causa sobretot de les critiques dels altres països de la UE que van exigir un control més estricte de l’entrada i de la residència dels estrangers.
c) Les polítiques contra la violència Va ser al llarg de la dècada de 1990 quan les institucions van prendre consciència del fenomen conegut com violència . Es tracta d’un conjunt de situacions i de conductes que van més enllà de l’àmbit estrictament penal i que arriben a transformar-se en un fenomen sociològic que s’estén per diversos camps: la violència juvenil, domèstica, racista, en els camps d’esport, etc A més de la violència juvenil que era tractada des d’un punt de vista policial, va sorgir la violència escolar : La reforma educativa, que s’havia iniciat l’any 1990 i que havia pres forma amb la LOGSE, probablement va ser l’origen d’un malestar del professorat, dels alumnes i dels pares i va generar en si mateixa un grau de conflicte real i imaginari important.
A partir de 1997 després de l’establiment de la reforma, les institucions van començar a denunciar públicament les inquietuds pel que fa a la violència es van elaborar informes però cap d’aquests informes no va aportar una informació quantitativa suficient per a constatar la gravetat i l’abast del fenomen, i tots semblaven limitar-se a una anàlisi genèrica en lloc d’estudiar les característiques de les accions violentes i el tipus de subjectes que les exercien.
les mesures adoptades per les adm. es limiten a intentar restringir el conflicte a l’interior de l’escola, mentre que diversos indicis demostren amb claredat que el fenomen de la violència escolar no pot definir-se únicament mitjançant un paràmetre educatiu.
d) Violència domèstica i contra les dones Els últims anys hi hagut un augment dels casos de violència domèstica i contra les dones, amb una gran repercussió en els mitjans de comunicació. Per aquest motiu, les institucions han incrementat les mesures de prevenció i de repressió, però no se n’ha fet cap estudi seriós per coneixer-ne l’origen, les causes i si es tracta realment d’un increment o d’una disminució de la xifra negra d’aquest tipus de delicte. En els cossos de policia es van crear serveis de protecció especial per a les dones, i les p de protecció social de la dona es van desenvolupar a través d’institucions públiques ( Instituto de la Mujer Estatal..) 7. Conclusions a) Les polítiques de seguretat i de prevenció a l’Espanya dels anys 90 són la conseqüència directa dels problemes de la transició del règim totalitari franquista a un règim democràtic al llarg de la segona meitat dels anys 60 i de tota la dècada dels 80 b) L’estructura constitucional, que estableix tres àmbits d’administració pràcticament independents (Estat central, comunitats autònomes, i municipis), i el desenvolupament posterior de les autonomies basca i catalana han creat una realitat gairebé federal per a aquests territoris.
Aquesta situació ha fet que els discursos, els programes i els actors de les polítiques de seguretat i de prevenció siguin múltiples. Així, trobem, com a mínim: c) Els actors de les polítiques de seguretat i de prevenció també són diversos La policia, per les seves característiques corporatives i per les pressions de l’espai europeu, presenta una certa coherència en les seves polítiques de prevenció i de repressió.
La justícia està mal adaptada per a exercir polítiques de seguretat i de prevenció.
- Els treballadors socials són molt dispersos i no presenten un perfil comú; a més, llurs pràctiques són molt diferents.
- Les ONG, tenen un paper important, però es burocratitzen.
- Els sectors econòmics no semblen disposats a invertir en aquests camps. Com a màxim adopten una actitud paternalista (subvencionen activitats per petició d’algú o per tenir avantatges fiscals).
d) No hi ha estratègies ni polítiques comunes, si bé existeixen algunes estructures (consells i grups d’àmbit estatal, autonòmic i municipal). Llurs resultats són molt irregulars, en funció del consell i del tema abordat.
e) La recerca en aquests àmbits és molt feble i molt poc independent. La majoria de les dades són oficials i amb freqüència es desconeix la metodologia i les hipòtesis amb les quals s’han determinat f) El desequilibri entre les polítiques de seguretat i les polítiques de prevenció fa que les primeres siguin més desenvolupades. La preeminència de la seguretat li atorga una supremacia pressupostària i política que li permeten marcar el conjunt de les polítiques i assumir una part dels rols de la prevenció.
...