Tema 7.- TEMPERAMENT I MODELS BIOLÒGICO-FACTORIALS DE LA PERSONALITAT (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Diferències individuals
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  7  –  TEMPERAMENT  I  MODELS  BIOLÒGICO-­‐FACTORIALS  DE  LA  PERSONALITAT   1.-­‐Model  global  de  la  personalitat   Hi  ha  dues  definicions  de  personalitat.     a. Definició   conceptual:   és   una   estructura   dinàmica   i   organitzada   de   mecanismes   emocionals,   recursos   cognitius   i   actitudinals   que   constitueixen   l’esquelet   psicològic   de   la   personalitat   i   que   determina  les  formes  pròpies  de  conducta  expressiva  i  adaptativa  de  cada  persona  al  seu  ambient.     b. Definició   metodològica:   és   un   constructe   hipotètic   complex   que   té   funcions   moduladores/mediadores  a  la  cadena  causal  del  comportament.   Components  de  la  personalitat:   La   personalitat   està   formada   per   determinats   constructes   més   simples:   el   temperament,   el   caràcter,   la   intel·∙ligència  i  la  constitució  (   -­‐   Constitució   (biotipus):   és   la   configuració   individual  somàtica  (SNC+endocrí)   -­‐   Temperament:   aspectes   emocionals   de   la   conducta  (“temperamentum”=barreja)   -­‐   Caràcter:   marca   gravada   que   integrem   al   llarg   de   la   vida   (component   actitudinal   i   motivacional).   -­‐   Intel·∙ligència:   és   el   coneixement   i   el   raonament  (component  cognitiu).     El  gruix  de  les  fletxes  representa  la  intensitat  de  la  relació  entre  les  variables     2.-­‐El  temperament   Hi  ha  dues  accepcions  sobre  aquest  concepte:   a. Nucli   emocional   de   la   personalitat   adulta   (Allport   &   Kagan):  fa  referència  a  la  naturalesa  emocional   d’un  individu.     b. Personalitat  dels  nens  (Buss  &  Plomin):  fa  referència  a  aquells  trets  de  personalitat  que  s’hereten,  i  per   tant,  es  troben  presents  ja  en  la  infància.   Segons   aquests   autors,   el   que   diferenciaria   la   personalitat   del   temperament   seria   la   càrrega   genètica   d’aquest   últim.   En   aquest   sentit,   aquest   temperament   que   es   troba   present   en   la   infància   també   formaria  part  de  la  personalitat  en  l’adult,  hauria  de  tenir  continuïtat.   A  l’hora  de  parlar  dels  tipus  de  temperament  infantil,  un  dels  models  més  utilitzats  és  el  de  Thomas  i  Chess.   Consideren  que  fonamentalment,  hi  ha  2  tipus  de  temperament,  tot  i  que  es  podria  considerar  un  tercer.   o o Temperament  difícil:  tendeixen  a  ser  actius,  irritables  i  amb  hàbits  irregulars.  Els  costa  adaptar-­‐se  a   situacions  noves  i  reaccionen  intensament  davant  de  canvis  o  novetats  en  la  seva  rutina.     Temperament  fàcil:  bastant  oberts  i  adaptables  a  noves  experiències,  amb  un  humor  generalment   positiu  i  uns  hàbits  força  regulars.   o Temperament   inhibit:   tendeixen   a   ser   nens   poc   actius   (nivell   baix   d’energia),   amb   una   resposta   negativa  a  noves  experiències  i  a  l’adaptació  a  canvis  ambientals  i  un  estat  d’ànim  general  negatiu.   Es  va  dur  a  terme  un  estudi  (Caspi,  2000)  on  s’estudiava  si  el  temperament  infantil  predeia  la  personalitat   adulta.  Es  va  estudiar  a  dos  germans  des  de  que  eren  petits  fins  l’edat  adulta.                       3.-­‐Història:  el  temperament  grec   Hipòcrates   va   proposar   que   les   persones   es   podien   agrupar   en   quatre   tipus   d’individus:  colèrics   (irritables),   melangiosos   (depressius),   sanguinis   (optimistes)     o   flemàtics   (tranquils).   Cada   tipus   de   personalitat   era   reflex  d’un  excés  d’un  d’aquests  quatre  fluids  corporals.       4.-­‐Tipologia  física  i  personalitat   KRETSCHMER  (1925)   Va   proposar   que   la   personalitat   es   podria   relacionar   amb   l’estructura   corporal.   Suggerí   l’existència   de   3   tipus  bàsics  de  físic:   § § § Pínics  (obesos):  tendència  al  transtorn  maniacodepressiu   Musculats   Astènic  (prims):  propensos  a  l’esquizofrènia   SHELDON  (1940)   Va   associar   els   tres   tipus   de   Kretschmer   al   nivell   de   desenvolupament   de   cadascuna   de   les   tres   capes   embrionàries,  que  ell  va  anomenar   somatotipus.   Aquest   somatotipus   té   3   números   que   fan   referència   al   nivell   de   desenvolupament   de   cadascuna   de   les   tres   capes   embrionàries   i   que   van   de   l’1   al   7.   Segons   aquesta  teoria,  les  categories  de  Kretschmer  no  haurien  de  considerar-­‐se  com  a  tipus  discrets  sinó  com  a   dimensions  contínues.  D’aquesta  manera  els  3  números  del  somatotipus  farien  referència  a:   o o Endomorfisme   (primer  número):  tendència  a  ser  gras.  És  reflex  d’un  èmfasi  o  desenvolupament  del   sistema  digestiu.  Tenen  un  temperament  viscerotònic:  relaxats  en  els  seus  moviments,  tolerants  i   complaents,   sociables   i   càlids,   equilibrats   emocionalment   i   amb   una   disposició   per   la   comoditat   física.   Mesomorfisme  (segon  número):  tendència  a  la  musculatura.  Predomini  del  desenvolupament  dels   ossos,   músculs   i   teixit   connector.   Tenen   un   temperament   somatotònic:   postura   i   moviment   assertius,  agressius  i  competititius,  vigorosos,  resistents  al  dolor  i  la  fatiga  i  amb  una  gran  necessitat   d’aventura  i  exercici  físic.   o Ectomorfisme  (tercer  número):  tendència  a  ser  prim.  Més  desenvolupament  de  la  pell  i  el  sistema   nerviós.   Tenen   un   temperament   cerebrotònic:   rígids   en   la   postura   i   el   moviment,   inhibits   i   recelossos  socialment,  amb  una  tendència  a  l’aïllament  i  la  privacitat,  una  emocionalitat  baixa  i  una   excessiva  activitat  mental.     Sheldon   va   trobar   correlacions   de   0,8   entre   tipus   físic   i   personalitat,   sempre   i   quant   es   valorés   els   dos   aspectes  en  la  mateixa  persona.  Però  quan  es  valorava  el  tipus  físic  a  una  persona,  i  la  personalitat  a  una   altre  diferent,  les  correlacions  baixaven  fins  0,2.     5.-­‐Estudi  científic  del  temperament   a. EYSENCK   Aquest  autor  tenia  múltiples  interessos  en  Psicologia:  personalitat,  clínica  +  salut  mental,  actituds  socials,   intel·∙ligència  i  criminologia.   Tenia  un  enfocament  científic  i  natural,  que  l’aplicava  a  les  seves  teories.   Era  un  gran  divulgador  i  polemista  de  la  Psicologia  com  a  ciència.   Definició   de   personalitat   segons   Eysenck:   és   una   organització   més   o   menys   estable   i   duradora   del   caràcter,   temperament,  intel·∙lecte  i  físic  d’una  persona,  que  determina  la  seva  adaptació  única  a  l’ambient.     ü ü ü ü Caràcter:  sistema  conatiu   Temperament:  sistema  afectiu   Intel·∙lecte:  sistema  cognitiu   Físic:  dotació  neuroendocrina   Algun  dels  aspectes  bàsics  del  seu  model  són  que  reconeix  la  importància  dels  hàbits  apresos  (conductisme)   però  afirma  i  conclou  que  les  diferències  individuals  sorgeixen  de  la  nostra  herència  genètica.     A   l’hora   de   dissenyar   les   seves   recerques   va   fer   ús   tant   del   mètode   correlacional   com   de   l’experimental:   integrà  els  models  estadístics  i  explicatius  del  comportament  per  explicar  la  personalitat.   Eysenck  treballà  des  d’una  jerarquia  d’unitats  d’anàlisi  que  va  de  baix  cap  a  dalt  de  menys  a  més  abstracció   (conductes  específiques,  hàbits,  trets  i  dimensions).                           El  model  PEN  d’Eysenck   La  personalitat  es  descriu  a  partir  d’un  conjunt  de  trets  que  influeixen  en  la  conducta  i  predisposen  a  certs   estats.  Les  dimensions  del  model  d’Eysenck  es  basen  en  l’anàlisi  factorial  de  les  correlacions  entre  aquests   trets,  els  quals  són  independents  els  uns  dels  altres.   Inicialment,   proposà   un   model   bidimensional   Extraversió-­‐Neuroticisme.   Més   endavant   però,   va   incloure   en  el  seu  model  la  tercera  dimensió,  el  Psicoticisme.                       § Extraversió:  fa  referència  al  grau  de  sociabilitat,  activitat  i  gregarisme  de  la  persona.     à Puntuacions   altes:   individus   sociables,   amb   molts   amics,   no   els   agrada   estar   sols,   els   agrada   parlar,  solen  ser  indiscrets…   à Puntuacions  baixes:  individus  tímids,  discrets,  tranquils  i  introspectius,  amb  preferència  per  les   activitats  solitàries,…   Explicació   biològica   de   les   diferències   individuals   en   Extraversió:   excitació   cortical   del   sistema   activador   reticular   ascendent   (SARA),   localitzat   al   tronc   de   l’encèfal.   Els   individus   amb   una   baixa   excitació  cortical  cercarien  augmentar  aquesta  estimulació   § Neuroticisme:  fa  referència  a  la  freqüència  i  la  intensitat  de  les  emocions,  a  l’estabilitat  emocional.   à Puntuacions   altes:   individus   ansiosos,   amoïnats   i   tensos,   preocupats   pels   altres   i   per   un   mateix,   amb  emocions  intenses  i  freqüents  canvis  d’humor,  baixa  autoestima,  tristos..   Explicació   biològica   de   les   diferències   individuals   en   Neuroticisme:   activació   del   SNA   estretament   lligada   al   sistema   límbic   (anomenat   també   cervell   visceral),   encarregat   de   gestionar   les   respostes   fisiològiques  davant  estímuls  emocionals.  Les  persones  a  les  que  fàcilment  se’ls  activa  el  sistema  límbic,   tendeixen  a  obtenir  altes  puntuacions  en  Neuroticisme.   § Psicoticisme:  fa  referència  al  grau  de  duresa  de  la  persona,  la  seva  fredor  emocional  i  racionalitat.     à Puntuacions   altes:   individus   solitaris   i   independents,   freds,   dominats,   agressius   i   egocèntrics,   impulsius  i  desinhibits,  desafien  al  perill,  tenen  poca  por  al  risc,  …   à Relacionat   amb   psicopatologia   paranoide,   maniacodepressiva,   esquizofrènica   i   conducta   antisocial.   Explicació  biològica  de  les  diferències  individuals  en  Psicoticisme:  nivells  alts  de  testosterona  i  nivells   baixos  de  monoamina  oxidasa  (MAO)   Per  tal  d’evaluar  aquestes  tres  dimensions,  creà  el  Eysenck  Personality  Questionnaire  (EPQ),  on  a  més  d’una   escala   per   cada   dimensió   es   controlava   la   validesa   dels   resultats   amb   una   escala   Lie   que   ens   permet   detectar  mentides  i  desitjabilitat  social.  Les  puntuacions  altes  en  cadascuna  de  les  3  dimensions,  indiquen   anormalitat   estadística   però   també   alerten   sobre   les   disposicions   o   tendències   d’un   individu   a   desenvolupar   certes   patologies.   Puntuacions   extremes   en   l’EQP   ens   poden   fer   sospitar   de   possibles   problemes  que  després  s’haurien  de  contrastar  amb  les  instruments  clínics  de  mesura  corresponents.     Totes  les  conductes  són  regulades  per,  almenys,  dos  conjunts  de  mecanismes  cerebrals:  un  encarregat  de   les  motivacions  que  porten  a  l’aproximació  i  l’altre  a  les  d’evitació.  Segons  Gray,  aquests  dos  mecanismes   de  motivació  conductual  són:     a. Sistema  d’activació  conductual  (SAC/BAS)  o  impulsivitat:  sistema  que  activa  el  subjecte  perquè  es   mogui   en   direcció   a   allò   desitjat.   Activa   a   la   persona   a   cercar   una   recompensa,   anticipant   que   el   resultat  de  la  conducta  serà  positiu,  i  per  tant,  obviant  les  conseqüències  negatives  de  la  conducta.     b. Sistema   d’inhibició   conductual   (SIC/BIS)   o   ansietat:   inhibeix   al   subjecte   perquè   aturi   el   moviment   dirigit   a   una   meta.   Participa   sempre   que   apareix   una   conducta   d’evitació.   Sensible   a   senyals   de   càstig  o  de  perill  i  s’activa  fàcilment  davant  de  situacions  on  apareguin  senyals  d’amenaça.     c. Més   endavant,   proposà   el   Sistema   de   detenció   o   d’atac-­‐fugida:   sensible   a   senyals   de   risc   o   emergència,  correspondre’s  amb  l’instint  de  defensa  i  ser  un  sistema  d’acció  ràpida.       No  s’han  pogut  demostrar  empíricament.       b. ZUCKERMAN   Va  estudiar  els  efectes  de  la  privació  sensorial  (aïllar  totalment  a  una  persona  de  tot  tipus  d’estímuls),  per   estudiar  les  diferències  en  la  tolerància  a  la  privació.     Per   explicar   aquestes   diferències   individuals   proposà   la   dimensió   de   percaça   de   sensacions   (sensation   seeking-­‐SS):  és  la  necessitat  de  rebre  sensacions  noves,  variades  i  complexes  provinents  d’experiències,  i  la   voluntat   per   sentir   riscos   físics   i   socials   per   prendre   part   d’aquestes   experiències.   La   percaça   de   sensacions   la  composen  4  dimensions:   o o o o Percaça  d’aventura  i  risc:   tendència   a   involucrar-­‐se   en   activitats   de   risc   i   aventura,   com   ara   els   esports   de  risc.   Percaça   d’experiències:  preferència   per   aquelles   activitats   que   suposen   una   experiència   innovadora   i   excitant,  però  que  no  tenen  perquè  suposar  un  risc.   Desinhibició:  associat  a  conductes  desviades  o  de  risc  per  la  salut   Susceptibilitat  a  l’avorriment:  fa  referència  a  la  facilitat  amb  la  qual  una  persona  s’avorreix  i  necessita   canviar  d’activitat.     Aquesta  dimensió  presenta  diferències  significatives  en   edat  i  sexe:  es  redueixen  les  puntuacions  extremes   a  partir  dels  40  anys  i  els  homes  són  més  percaçadors  de  sensacions  que  les  dones.     Base  biològica  de  la  Percaça  de  Sensacions:  MAO.  Els  subjectes  amb  altes  puntuacions  en  SS  tenen  nivells   baixos  de  MAO  (efectes  en  els  principals  neurotransmissos  del  SNC).   Zuckerman   integrà   aquesta   dimensió   en   un   model   de   5   dimensions   més   ampli,   empíric   i   amb   més   fonamentació  biològica  que  els  Models  lèxics  de  Cinc  Factors.  Per  diferencia-­‐se  d’aquests,  els  denominà  els   Cinc   Alternatius,   ja   que   considerava   que   la   rellevància   dels   trets   no   té   perquè   venir   donada   per   la   seva   representativitat  en  el  llenguatge  natural.   Els  Cinc  Alternatius  són:   § § § § Extraversió   Neuroticisme   Agressió-­‐Hostilitat   Impulsivitat  no  socialitzada-­‐Percaça  de  Sensacions   ACORDS  SOBRE  EL  TEMPERAMENT   ü ü ü ü ü   Varia  entre  individus  à  diferències  individuals   És  moderadament  estable  en  el  temps  à  estabilitat  i  consistència   Té  una  important  influència  genètica  à  heretabilitat   Apareix  precoçment  a  la  infància  à  innat  i  seleccionador   Mesurable     ...

Comprar Previsualizar