6. Els carolingis. (tema d’examen, és fonamental) - PART III (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 13
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Reforma  eclesiàstica     Prèvia  al  gran  projecte  de  reforma  d’Estat     Tema  de  la  reforma  eclesiàstica,  d’una  reforma  àmplia,  d’una  Església  que  després  de  Gregori  el   Gran  on  el  control  de  Roma  ha  anat  minvant,  i  l’autoritat  dels  papes  fins  i  tot  amenaçada  pels   nobles...  Carlemany,  ja  abans  de  ser  emperador:  defensor  de  la  fe,  protector  de  l’Església...  agafa   les   funcions   de   l’emperador   de   Bizanci.   Convoca   un   munt   de   Concilis,   i   la   majoria   presidits   per   l’emperador,  com  feu  Constantí,  Teodosi...  ¡i  ho  seguirem  veient  fins  a  Trento!   Un  clero  inculte,  ignorant,  incontrolat...  els  carolingis  es  proposen  reformar-­‐lo.     L’Església   es   instrument   de   l’Estat   (missi,   curia   palatina,   bisbes   que   vetllen   pel   benestar   de   les   fires...)  i  es  amb  els  concilis  amb  els  que  es  procedeix  a  la  reforma  profunda  del  clero.       o Respecte   el   clero   secular   à   Concili   d’Aquisgrà   à   surt   una   regla   de   conducta,   unes   normes  de  comportament  dels  eclesiàstics,  coneguda  com  a  regla  d’Aquisgrà  (reforma   de  la  vida  canonical).   Amb  això,  als  que  són  del  clero  a  l’entorn  del  bisbe,  els  diem  canonges,  perquè  viuen   seguint   les   regles.   Fan   vida   canònica,   d’acord   amb   els   canons,   vida   moral,   com   Déu   mana.     És   coneixeran   després   com   a   canonges   els   que   formen   part   de   l’elit   de   l’església   diocesana.   Però   en   un   principi   tenia   un   sentit   més   ampli:   era   el   clero   que   es   porta   bé:   Vita   apostòlica,   com   els   Apòstols,   obligació   de   pobresa,   sense   béns   privats,   vida   comuna  al  voltant  de  la  catedral...  és   un   dels   moments  àlgids   del   clero   secular,   el   que   té  contacte  amb  la  gent.     o També  reforma  profunda  en  la  vida  monàstica  à  grans  reformes  de  la  Regla  de  San   Benet,  la  imperant  a  Europa.  Es  una  regla  que  perdura  amb  els  segles,  però  les  coses   canvien,  i,  a  més,  en  la  practica  s’havia  desvirtuat...     Carlemany   encarrega   a   una   altre   Benet,   Benet   d’Aniana   que   replantegi   la   regla   benedictina  à  la  regla  que  coneixem  avui  es  la  restaurada  per  Benet  d’Aniana,  és  un   posar   al   dia,   ajustar-­‐ho   al   800,   treure   ho   inútil   i   posar   ho   útil.   Benet   d’Aniana   refà   i   posa  al  dia  la  Regla  de  Sant  Benet,  tal  i  com  avui  la  coneixem.     o Y   cura   amb   la  selecció   de   bisbes   à   els   grans  bisbes  són  contemporanis  a  Carlemany,   Lluís   el   pietós   i   els   fills,   sobretot   culturalment.   La   importància   de   les   escoles   catedralícies  serà  fruit  d’aquesta  acurada  elecció.       Però   tot   això   dura   el   que   dura.   Quan   hi   haurà   eclesiàstics   pocavergonyes,   quan   es   feudalitzarà   l’Església,  quan  s’usarà  com  un  bé  públic...  s’utilitzaran  les  institucions  eclesiàstiques  en  benefici   propi  à  desintegració  de  l’Estat  i  l’església.     1     I   Carlemay   també   imposa   la   litúrgia   franco-­‐romana   a   tot   l’imperi   à   Uniformització   litúrgica   à   No  hi  havia  fins  llavors  una  litúrgia  única  al  món  catòlic.  Orient  té  la  litúrgia  catòlica,  però  es  resa   en   grec,   i   ni   a   occident   hi   ha   uniformitat:   litúrgia   romana,   una   franca   alhora   dividida,   una   altra   a   la   llombardia,  la  de  Milà,  la  visigòtica...  I  els  carolingis  no  entenen  tot  això  i  es  carreguen  aquestes   litúrgies.   Es   veu,   així,   el   bandejament   de   litúrgies   tradicionals   com   l’Ambrosiana   (Milà)   o   la   Visigòtica  (península  Ibèrica),  avui  coneguda  com  a  litúrgia  mossàrab.       Aquesta   unifromització   amb   una   litúrgia   romana   imposada   pels   carolingis,   porta   a   uniformitazació  del  cant,  de  les  celebracions...     De  lleis  hi  ha  moltes,  es  conserven  les  lleis  antigues  amb  certa  prevalença  del  dret  romà,  però  es   respecten   les   lleis   dels   diferents   pobles.   I   Carlemany,   a   més,   les   fa   escriure,   fixa   les   normes   del   poble.   Però   llavors,   que   marca   la   cohesió?   la   cohesió   eclesiàstica.   Si   bé   els   territoris   conquerits   queden   en   mans   dels   autòctons,   la   dissidència   religiosa   no   es   perdona.   La   religió   és   l’element   més  cohesionador  de  l’imperi,  i  s’usen  els  concilis  i  els  sínodes  per  afavorir  aquesta  cohesió,  els   quals  estan  sempre  presidits  per  l’emperador.   Correctio  o  Renaixement?  (examen  sí  o  sí!)     • La  gran  reforma  cultural  és  un  tema  bàsic,  fonamental.    A  la  Gàl·∙lia,  la  vella  Hispània,  etc.  el  llatí   clàssic,  des  del  segle  V,  ja  no  es  parla,  es  vulgaritza,  es  barreja  amb  les  llengües  germàniques...     • El   llatí   de   Ciceró   està   en   mans   dels   eclesiàstics.   I   passa   un   fet:   dels   pocs   llocs   on   el   llatí   s’ha   conservat   íntegre,   sense   desvirtuar,   perquè   el   llatí   no   el   parlava   la   gent,   és   Anglaterra.   Els   monjos   anglesos   l’usaven   entre   ells,   no   amb   el   poble.   Es   conserva   amb   puresa   i   amb   qualitat   notable.   Afecta  Anglaterra  i  es  converteix  en  el  punt  de  referència  de  la  llatinitat.     • Roma  també  conserva  el  llatí,  també  Milà...  I  Ravenna  i  el  sud  d’Itàlia  el  grec,  tot  i  que  cada  dia   son  més  distants  del  grec  de  Bizanci  (acualment  ja  no  s’entén  un  grec  de  Sicília  amb   un  de  Grècia,   per  l’evolució  diferent  de  la  llengua  a  cada  lloc).     • Anglaterra   serà   el   gran   referent,   més   que   Roma.   A   més,   Aquisgrà   es   l’Europa   del   Nord,   amb   el   mar  del  nord  à  relació  de  la  capital  amb  el  mon  del  nord,  amb  l’atlàntic  à  l’emperador  sap  el   que  es  fa  en  aquests  monestirs  anglesos.  I  els  crida  per  venir  a  ensenyar  el  llatí  que  s’ha  oblidat,   tant  a  la  seva  cort  com  als  eclesiàstics  de  l’Imperi  à  arribada  a  Aquisgrà  d’Alcuí  de  York,  qui  se   sap   de   memòria   Ciceró,   que   es   capaç   de   recitar   l’Eneida   de   Virgili,   amb   tot   el   missatge   de   la   fundació  de  Roma,  i  Ovidi  amb  les  metamorfosis...  i  s’explica  al  món  carolingi.  S’està  recuperant   roma,  per  la  llengua  i  el  contingut  de  la  literatura.     • Carlemany   afirmarà   que   són   els   hereus   de   Roma   i   Grècia   à   translatio   de   Grècia   a   Roma   i   després   a  Aquisgrà.     • A  la  capital  hi  acudeix  tota  una  sèrie  de  gent  clau:     o Crida  els  italians:  Pere  de  Pisa,  gramàtic;  Pau  el  Diaca,  lombard,  historiador  i  teòleg;   Paulí  d’Aquileia.     El   llombard   Pau   el   Diaca,   ve   d’un   poble   destruït   per   Carlemany,   qui   es   proclama   rei   dels   llombards.   I   se   li   obliga,   sent   un   vençut   i   veient   el   seu   poble   delmat,   a   servir   al   rei   que   l’ha   derrotat,   deixa   el   gran   testimoniatge   de   que   fou   el   seu   poble   i   que   s’ha   2     o o o perdut:   la   “història   langobardorum”,   vista   amb   un   sentit   molt   ampli.   Pau   el   Diaca   havia  viatjat  molt,  sabia  grec  i  tot  (un  idioma  que  feia  repelús  a  occident),  a  la  historia   cola  un  munt  d’informació  de  l’altre  emperador,  el  de  Bizanci.  Fins  i  tot  coneixem  la   construcció  de  Santa  Sofia  i  Justinià  a  través  de  la  visió  seva.     Crida  anglossaxons:  Alcuí  de  York  (bon  coneixedor  de  Ciceró  [De  inventione  rethorica],   Virgili  [Eglogues  i  Eneida]  i  Ovidi  [Metamorfosis]).   Crida   irlandesos:   Climent   d’Irlanda,   gramàtic.   à   un   dels   més   excelsos   gramàtics,   procedent  d’Irlanda,  zona  on  tampoc  el  llatí  s’ha  pervertit.   Crida   hispànics:   Teodulf   d’Orleans,   de   la   Tarraconense,   poeta,   imitador   de   Píndar,   coneixement  de  tot,  gran  orador,  coneix  bé  Quintilià  i  l’ensenya  .   Es  cridat  també  a  la  cort,  sobretot  per  endegar  les  escoles  monàstiques  i  catedralícies   à  és  el  fundador  d’escoles  monacals,  catedralícies  i  lliures.  Obliga  els  seus  clergues   d’Orleans  a  ensenyar  a  tots  els  nens  a  llegir  i  escriure.  L’  emperador  ordena  que  hi  hagi   escoles,   i   Teodulf   és   el   gran   impulsor   de   les   escoles   catedralícies   i   monàstiques,   perquè   no  hi  hagi  infants  sense  saber  llegir  i  escriure.       Encíclica  “De  litteris  colendis  [conreu]”     Una  encíclica  és  una  carta  que  s’enviava  a  les  Esglésies  d’una  zona  determinada,  i  aquesta  expressa  la   voluntat   de   l’emperador.   No   és   una   llei,   però   fa   el   seu   peper,   perquè   la   voluntat   de   l’emperador   s’havia  de  cumplir.   Les  funcions  d’aquest  exemple  d’encíclica:     • Anterior  a  la  coronació  del  800.   • Obsessió  per  la  correcció  del  llatí.  Restauració  de  la  llengua  llatina  en  els  llibres  sagrats  i  litúrgics.   • Correcció  en  l’escriptura,  sobretot  la  curial.   • Obligatorietat  de  l’ensenyament  en  els  monestirs  i  escoles  capitulars.   • Expansió  de  la  minúscula  carolíngia.     Encyclica  de  emendatione  librorum  et  officiorum  ecclesiasticorum  (MGH,  Leges,  I,  pp.  44-­‐45)     Adreçada   segurament,   al   Papa   à   text   clau   à   no   es   capitular   ni   precepte,   però   es   la   voluntat   de   l’emperador.  I  la  voluntat  del  dret  es  al  cap  i  a  la  fi  com  una  lex.     •   “Carles,   per   la   gràcia   de   Déu   rei   dels   francs   i   dels   longobards,   (no   parla   encara   d’emperador)   i   patrici   dels   romans   (títol   entregat   per   l’emperador   oriental),   als   religiosos   lectors  (que  saben  llegir)  subjectats  a  la  nostra  jurisdicció  (es  a  dir,  tots  els  d’occident)   3     • • • • • • Sempre  ens  protegeix,  tant  a  dins  com  a  fora  del  nostre  imperi,  en  els  camins  i  en  les  guerres  i   en   la   pau,   la   divina   clemència,   tot   i   que   la   debilitat   humana   mai   pot   comprar-­‐se   amb   els   beneficis  de  Déu  misericordiós,  benèvolament  accepta  la  nostra  voluntat  de  servir-­‐lo.     Per  tant,  essent  competència  nostra  (vetllar  per  la  cultura)  que  l’estat  de  les  nostres  esglésies   vagi   millorant   amb   el   temps,   ens   preocupem   de   restaurar   amb   especial   i   curosa   atenció   l’estudi   de   les   lletres   que,   per   la   descurança   dels   nostres   predecessors   (els   merovinigs)   s’ha   anat   degradant   fins   caure   gairebé   a   la   ruïna,   i   convidem   tothom   a   conrear   les   arts   liberals   (gramàtica,  retòrica,  dialèctica),  donant-­‐ne  exemple  nosaltres  mateixos,  en  la  mesura  del  que   sigui  possible”  (escoles)   “Mentrestant.   I   des   de   fa   temps,   gràcies   a   l’ajut   divinal   hem   corregit   punt   per   punt   tots   els   llibres  de  l’Antic  i  del  Nou  Testament  (les  còpies  de  còpies  acumulen  errors),  el  text  dels  quals   s’havia  anat  corrompent  per  la  mala  formació  i  poca  destresa  dels  copistes.  Ara,  inflamats  amb   l’exemple   del   nostre   pare   Pipí,   de   venerable   memòria,   qui   es   preocupà   d’ornar   totes   les   esglésies  de  França  amb  cants  de  la  tradició  romana  (imposició  ja  amb  Pipí  de  liturgia  romana),   Nos,  amb  la  mateixa  inquietud  volem  ampliar  aquesta  cura  vers  cada  una  de  les  lectures  dels   oficis   divins   (normalitzar   la   litúrgia,   imposar   una   única).   Les   lectures   de   l’ofici   nocturn   que   ens   han   arribat   fins   ara   són   una   obra   inútil  (plena  d’errors,  illegible),   tot   i   que   hi   havia   una   bona   intenció   per   part   de   copistes   i   compiladors   ben   poc   capacitats,   estaven   ordenades   [les   lectures]  sense  els  noms  dels  autors  i  plenes  a  cada  línia  de  nombrosíssims  errors.  Ara  Nos  no   podem   tolerar   que   actualment   la   lectura   de   l’ofici   diví   estigui   torbada   i   desacreditada   pels   errors   d’escriptura,   i   hem   decidit   de   retornar   el   text   de   les   lectures   a   la   versió   més   adequada   i   correcta”  (i  troben  els  originals  a  York,  a  Roma,  on  es  preserva  la  qualitat  dels  textos  originals)   “Vàrem  confiar  aquesta  missió  a  Pau  el  Diaca,  el  nostre  fidel  i  amic,  invitant-­‐lo  a  rellegir  amb  la   màxima  cura  els  escrits  dels  Pares  (ell  sap  grec  i  poc  contrastar  els  testaments  amb  la  versió   grega),  com  qui  recull  dels  millors  prats  les  millors  flors  i  amb  elles  feu  una  guirlanda  amb  tot   allò  que  hi  trobi  d’útil.   Ell,  Pau,  desitjós  d’obeir  devotament  a  la  nostra  altesa,  començà  la  lectura  atenta  dels  tractats   i   dels   sermons   dels   diversos   pares   catòlics   (Agustí,   San   Jeroni...)   i,   recollint-­‐los   aquí   i   allà,   recuperà   les   millors   versions,   i   ens   n’ha   ofert,   en   dos   volums,   les   lectures   relatives   al   cicle   sencer   de   l’any   litúrgic,   amb   cada   una   de   les   festes   i   celebracions   de   l’any   litúrgic,   acuradament  corregides  de  qualsevol  error.   Hem   examinat   amb   l’atenció   que   es   mereix   el   text   de   cadascuna   de   les   lectures,   i   donem   autoritat  als  dos  volums  amb  el  segell  (l’imperial)  de  la  nostra  autoritat,  i  el  confiem  a  la  vostra   santedat  per  tal  que  siguin  llegides  a  les  esglésies  de  Crist.”     Les  Biblioteques     Carlemany  volia  portar  a  terme  una  renovació  cultural,  fundà  una  gran  escola  palatina,  a  Palau,   es  consolidaren  les  escoles  a  totes  les  catedrals  (totes  tindran  un  canonge,  un  clergue  que  fa  vida   canònica,  que  es  el  mestre  d’escola  (ensenya  retòrica  i  gramàtica,  i  que  encara  dura  avui)).  I  també   4     les  escoles  monàstiques  i  projecte  de  recuperar  el  llatí  clàssic,  sobretot  plasmat  en  la  revisió  dels   llibres  sagrats,  amb  molts  errors.       • És  lògic,  amb  tot  això,  que  la  renovació  cultural  vingui  acompanyada  també  de  l’expansió  de    les   Biblioteques  i  Scriptoria  à  hi  haurà  arreu  de  l’Imperi,  almenys  a  cada  catedral  i  a  cada  monestir.   Si   hi   ha   una   escola,   hi   ha   d’haver   scriptorium   (taller   de   còpia)   i,   per   lògica,   una   bona   Biblioteca,   com  les  de  Barcelona,  Ripoll,  o  les  de  Palau.       • Els   llibres   procedeixen   dels   grans   monestirs   del   segles   VI   i   VII,   on   se   n’han   fet   moltes   còpies.   Tampoc  en  són  molts  els  grans  monestir,  però  serà  ara  quant  tindran  Biblioteques  i  scriptorium  per   copiar  els  llibres.   • EGINARD  ens  parla  de  la  gran  quantitat  de  llibres  reunits  per  Carlemany  al  seu  palau.     • Alguns  enviats  des  de  Roma  per  Adrià  I  (774)  i  després  per  Lleó  III  (814).  Són  model  de  llengua  i   d’escriptura.   Hi   ha   molts   manuscrits   importants   que   venen   de   Roma   (els   papes,   els   amics   íntims   de   l’emperador).  S’enriquirà  la  biblioteca  de  Carlemany  amb  els  llibres  de  la  seu  apostòlica.     La  mateixa  crònica  d’Eginard  insisteix  en  les  donacions  del  Papa,  qui  es  vanagloria  d’aconseguir  el   còdex  de  San  Benet  original,  tot  i  que  es  fals,  i  d’aquest  fa  la  revisió  de  Benet  d’Aniana.     • Així,  arriba  també  una  suposada  Regla  benedictina  original  del  propi  Benet  de  Núrsia.     • Pau   el   Diaca   és   el   més   gran   fornidor   de   llibres   a   la   cort   à   és   el   llombard   que   acaba   servint   a   Carlemany.  És  el  gran  referent,  funda  escoles,  crea  scriptoria,  escriu  la  historia  dels  llombards,  sap   on  trobar  els  llibres,  en  quins  monestirs  són...     • Varietat  de  textos:     o canònics  (actes  concili  de  Nicea)   o teològics  (S.  Agustí)   o diversos  Epistolaris  (Sèneca)     o poètics  (Virgili,  Estaci,  les  “Silvae”)   o ...     En   una   biblioteca   catedralícia   o   monàstica   es   troba   tot   tipus   de   textos.   Els   clàssics   no   s’han   perdut  mai,  al  menys  els  que  són  assumibles  pel  cristianisme,  com  Virgili,  Horaci,  Ciceró,  Sèneca...   llegidíssims   amb   devoció.   Els   que   es   mouen   al   voltant   de   les   doctrines   estoiques   no   fan   mal   al   cristianisme.   Se’ls   arriba   a   veure   com   a   Sants   que   no   pogueren   arribar-­‐hi   per   no   conèixer   el   cristianisme.       5     • Alcuí  de  York,  que  havia  fet  la  gran  biblioteca  de  York,  contribuí  a  ampliar  la  biblioteca  palatina   d’Aquisgrà.     La  Biblioteca  d’Aquisgrà  guardà  gran  quantitat  de  fonts,  com  la  del  Concili  de  Nicea,  que  apareix   per  monts  indrets,  ja  que  és  el  dogma  essencial,  el  que  es  digué  a  Nicea  marcà  tot.     • I  a  llocs  claus  també  a  la  perifèria,  com  Lorsch,  Saint  Riquier  i  Lió  (Leidrad  i  Agobard).     A  Lió,  per  exemple,  sempre  hi  ha  bisbes  excelsos,  i  són  els  que  van  a  debatre  amb  Feliu  d’Urgell,   Elipand  de  Toledo...  i  porten  la  veu  cantant  als  concilis.  Lió  és  importantíssim,  i  serà  seu  de  molts   concilis.     • Minúscula  carolíngia  à  Amb  la  reforma  també  es  reforma  la  lletra,  és  fa  una  molt  més  fàcil  que  la   resta.   Alcuí   de   York   busca   que   sigui   senzilla   i   entenedora,   i   amb   pocs   abreujaments,   per   no   dificultar  la  interpretació.     I   ara   el   que   tenim   de   documents   de   l’època   es   per   tant   documents   amb   lletra   carolíngia   i   no   visigòtica.  S’imposà  aquest  model.     El   mateix   Carlemany   deixa   clar   que   la   seva   reforma   és   tracta   d’una   correctio   (es   revisen   les   escriptures,   s’impulsa   la   cultura...)   Més   que   renaixement,   parlem   de   correcció   dels   llibres,   de   correcció  a  les  normatives,  etc.  Tenim  un  període  de  correcció.           LA  SUCCESSIÓ     Lluís  el  Pietós  (814-­‐833)     • Lluís  el  Pietós  heretà  a  la  mort  de  Carlemany  (814).   Personatge  format  en  les  arts  de  la  pau  i  de  la  guerra.  Intervé  directament  a    la  Marca  Hispànica,   en   especial   el   801   a   Barcelona,   i   és   ell   qui   conquereix   la   zona   de   Croàcia,   on   se   sotmet   a   uns   habitants  que  estaven  millor  amb  els  grecs.  Fa  expansió  perifèrica...     • Molt   influenciat   per   la   seva   mare,   religiós   i   pietós,   quan   governa   no   farà   res   sense   l’assessorament   dels   grans   consellers   àurics   eclesiàstics,   com   són   Benet   d’Aniana   i   Agobard   de   Lió,  els  que  l’aconsellaran  i  faran  que  faci  que  →  estat  religiós  =  Imperi  cristià.   • Reforma  monàstica  i  canonical  (Aquisgrà).     Ara  més  que  mai  ,  per  l’herència  que  Lluís  rep,  es  fixa  la  idea  de  un  imperi  que  més  que  Franc  es  un   imperi   Cristià.   Recupera   la   tradició   de   Constantí   i   de   Teodosi.   No   es   només   la   unió   de   pobles   diferents,  es  un  imperi  cristià  que  es  contraposa  a  l’altre  imperi  cristià,  el  d’Orient.  D’aquí  que  el   mateix  emperador,  en  la  primera  etapa  faci  la  “Ordenatio  Imperii”       6     • • • • • • • •   El  problema  de  l’Ordinatio  i  del  control  de  l’Església     La   “Ordinatio   Imperii”   (817)   replanteja   el   concepte   d’estat   à   diu   com   a   de   funcionar   l’imperi,   es   regula  aquest  funcionament  de  l’imperi  cristià.  És  una  capitular  extensa.  Es  diu  clarament  que  la   cohesió  d’aquesta  gent  tan  diferent,  de  totes  aquestes  ètnies,  és  la  religió,  la  cristiandat,  i  ell  es   defineix  com  emperador  cristià,  de  la  fe.  Oblida  la  funció  militar  de  l’emperador,  que  explicarà  la   fallida  de  l’Estat  i  la  crisis  feudal,  en  el  moment  en  qui  mana  deixa  de  banda  les  eines  de  coacció...     En  tant  que  consagrat  i  volgut  per  Déu,  l’Imperi  no  es  pot  ni  retallar  ni  dividir.   Unitat  legislativa  fallida.   La   ordinatio   fa   un   plantejament   molt   interessant   à     Moralment   és   impecable,   estimació   dels   súbdits,   exalsació   imperial...   però   falla   a   tot   arreu,   en   un   imperi   únic   que   no   pot   repartir-­‐se,   retallar-­‐se.  En  el  moment  en  que  el  poder  de  la  força  de  l’emperador  falla,  acabarà  desfent-­‐se.     Fins   i   tot   el   qualificatiu   que   ell   i   Carlemany     s’imposen,   el   d’augurs   (d’augmentar,   créixer),   amb   Lluís  fa  fallida,  i  en  comptes  de  créixer,  es  fa  petit,  es  dilueix,  es  fragmenta  l’Imperi,  el  poder.     Reforçà   el   centralisme.   Agobard   de   Lió   (818):   “Ja   no   hi   ha   escites…   ni   lombards,   ni   francs,   ni   alamans,  sinó  només  un  sol  poble,  el  poble  de  Crist”  à  parla  com  una  autèntic  primer  ministre.  És   impecable  el  que  diu,  però  és  una  cosa  que,  per  funcionar,  no  porta  enlloc.       El   gran   problema   à   aquest   deixar   manar   el   clero   per   damunt   de   tot.   Hi   després   hi   ha   el   problema  de  la  successió,  fills  que  són  de  diferent  mares...     Control   de   l’Església:   Obligació   de   prestar   fidelitat   a   l’emperador,   altrament   no   es   pot   coronar   cap  papa  (Constitutio  del  824).     Conflictes   amb   els   fills.   Divisions   entre   els   fills   d’Ermengarda   d’Hesbaye   i   de   Judit   de   Baviera.   (no   són  tots  de  les  mateixes  dones  de  Lluís  el  Pietós)     Deposició  de  Lluís  el  Pietós  (833).     El  problema  de  les  marques     • A   la   Marca   Hispànica   es   malfien   dels   comtes   autòctons   i   comença   una   etapa   breu   de   comtes   francs.   Aquest   és   l’altre   problema,   el   de   la   fiabilitat   d’aquells   comtes   i   marquesos   de   la   perifèria.   Són   gent   del   país,   però   fins   quan?   No   es   pot   generalitzar,   perquè   cada   zona   es   un   món,   però   amb  Lluís   el   Pietós   hi   ha   desconfiança   amb   aquesta   gent,   se’ls   veu   com   a   poc   fidels.   Acaban   sent   deposats   i   es   posa   al   seu   lloc   comtes   francs,  com  Bernard  de  Septimania  i  seu  fill  Guillem  de  Tolosa,   que   fan   7     la   funció   fiscal   en   benefici   propi,   i   acaben   sent   executats   per   lladres.   I   passa   a   altres   marques.   Aquella   cohesió   cristiana   de   les   marques   només   queda   sobre   el   paper.   Ara   els   nous   comtes   i   marquesos  fan  la  funció  en  benefici  propi.     • El   més   important   d’aquests   comtes   és   el   citat   BERNAT   DE   SEPTIMÀNIA   (comte   de   Barcelona-­‐ Girona,  (826-­‐844),  i  també  de  Carcassona-­‐Tolosa  i  Usés.   • Fill  de  Guillem  de  Tolosa.   • Vid.  les  cartes  de  Duoda  al  fill  Guillem  (“Liber  Manualis”).     Duoda  va  néixer  i  va  viure  a  la  primera  meitat  del  segle  IX,  un  segle  difícil  i  violent  almenys  a  la  major  part  de  les  terres   de   l’imperi   carolingi.   La   seva   família   pertanyia   a   l'aristocràcia,   o   era   d’origen   germànic   o   d'origen   got.   Probablement   fou   educada  en  alguna  cort  important  perquè  fou  una  dona  culta  que  coneixia  bé  el  llatí,  la  Bíblia,  i  d'altres  textos  religiosos,   i  també  tractats  escolars  i  educatius  com  ho  demostra  l'obra  que  anys  més  tard  crearà  i  dictarà  per  l'educació  del  seu  fill   primogènit,  Guillem.     El  Liber  Manualis  és  un  manual  o  espill  per  a  l'educació  del  seu  fill  primogènit,  el  qual  es  converteix  en  model  del  que   més  tard  seran  els  espills  de  prínceps.     L'obra  permet  apreciar,  per  una  banda,  el  món  d'una  part  de  l'alta  aristocràcia  carolíngia,  amb  el  qual  d'alguna  manera   s'identifica  Duoda  i,  per  l'altra,  permet  conèixer  el  programa  formatiu  dels  membres  masculins  de  l'alta  noblesa  de  les   terres  de  l'imperi  fundat  per  Carlemany.     • • • • • Comença  el  llibre  manual  que  Dhuoda  dedicà  al  seu  fill  Guillem.   “A  la  major  part  de  les  mares  d’aquest  món  els  hi  és  donat  de  gaudir  de  la  proximitat  de  les  seves  criatures,  mentre   que  jo,  Duoda,  em  veig  tan  lluny  de  tu,  fill  meu  Guillem,  i  per  això  plena  d’ansietat  i  de  desig  de  ser-­‐te  útil;  és  per   això  que  et  trameto  aquesta  obreta  escrita  amb  el  meu  nom,  perquè  la  llegeixis  i  et  formis;  m’alegraré  si,  encara   que   jo   estigui   corporalment   absent,   precisament   aquest   petit   llibre   et   fa   pensar   quan   el   llegeixis,   cosa   que,   per   amor  meu,  has  de  fer”.  [...]   [“Pròleg.   “A   molts   els   hi   resulten   evidents   moltes   coses   que   a   mi   se   m’amaguen;   de   les   meves   semblants,   de   percepció  torbada,  que  manquen  d’intel·∙ligència,  si  dic  d’elles  que  en  són  escasses,  més  encara  jo.  Però  és  sempre   present  aquell  que  obre  la  boca  dels  muts  i  fa  eloqüents  les  llengües  de  les  nenes  i  dels  nens”  (Sb.  10,  21).     “Jo,  Duoda,  encara  que  de  delicat  sentit,  vivint  indigna  entre  dones  dignes,  sóc,  malgrat  tot,  la  teva  mare,  fill  meu   Guillem,   i   a   tu   et   dirigeixo   ara   les   paraules   del   meu   Manual,   perquè,   com   el   joc   dels   daus   els   resulta   per   cert   temps   als   joves   el   més   convenient   i   adequat   d’entre   totes   les   arts   mundanes,   o,   també,   com   algunes   dones   tenen   per   costum  examinar-­‐se  el   rostre   al   mirall   per   a   eliminar   les   imperfeccions,   fent   lluir   la   seva   nitidesa,   doncs   posen   cura   en   agradar   als   seus   marits   al   món,   així   mateix   et   demano   que,   quan   et   trobis   afligit   per   hordes   d’activitats   mundanes  i  temporals,  llegeixis  amb  freqüència  aquest  petit  llibre  que  et  faig  arribar,  i,  en  memòria  meva,  com  si   fos  cosa  de  miralls  i  de  jocs  de  daus,  no  el  descuidis”.   “Encara   que   tinguis   cada   vegada   més   llibres,   dóna’t   el   plaer   de   llegir   sovint   aquesta   obreta   meva,   i   sigues   capaç,   amb   l’ajuda   de   Déu   omnipotent,   d’entendre’l   per   al   teu   propi   profit.   Hi   trobaràs   en   ell,   breument,   tot   allò   que   desitjaràs  conèixer;  hi  trobaràs  també  un  mirall  on  contemplar  sense  vacil·∙lació  l’estat  de  salut  de  la  teva  ànima,  de   tal   manera   que   no   només   li   agradis   al   món   sinó   que   puguis   agradar-­‐li   en   tot   a   qui   t’ha   format   de   la   pols   de   la   terra   (Gn.  1,7):  perquè  és  totalment  necessari  per  a  tu,  fill  meu  Guillem,  que  a  ambdós  negocis  et  mostris  de  forma  que   puguis  ésser  útil  al  món  i  tinguis  el  valor  d’agradar  sempre  a  Déu  en  tot”.         8     I  els  atacs  dels  barons,  dels  normands,  dels  sarraïns  i  hongaresos...     • Els  grans  barons  aprofitaran  les  baralles  dels  fills  de  Lluís  el  Pietós,  per  assaltar  el  poder.   • Hi  ajuden  també  les  incursions  normandes,  sobretot  al  Sena  i  al  Loira.   • Igualment  els  atacs  sarraïns  pel  sud  (curs  del  Roine)     • També  les  invasions  hongarès.       LA  SUCCESSIÓ  DE  LLUÍS  EL  PIETÓS       Text:  Lluís  el  Pietós.  Desintegració  de  l’imperi  carolingi.   -­‐Reuneix  exercit  per  veure  els  fills,  indica  que  són  una  mica  mal  parits.     -­‐I  mostra  la  ruptura,  el  trencament  de  l’autoritat,  del  poder,  de  la  potestas,  amb  la  defecció  de  molt  fidels.  I  l’emperador  es   deposat  à  també  suposa  la  pèrdua  d’autoritat  dels  fills.     Text:  Annals  De  Fulda   -­‐Gregori  de  Roma  pren  partit  per  aquesta  dissolució.     Els   tres   fills   barallats   per   la   successió,   al   final   s’haurà   de   partir.   La   idea   d’un   imperi   únic   i   etern,   intocable,  indivisible,  per  tant,  dura  poc.  Els  fills  es  barallen  i  les  baralles  dels  fills  seran  claus    perquè   amb  el  feudalisme  la  noblesa  prendrà  partit,  i  barallarà,  optarà  per  un  o  per  altre.  Tenim  un  imperi   fragmentat.  Inici  d’una  etapa  de  lluites,  de  divisions  pel  poder,  per  la  terra,  per  l’espai.   I  si  afegim  el  gran  problema  d’uns  invasors  que  saquegen  les  ciutats  i  que  no  se  sap  d’  on  venen,  que   són  els  normands  o  víkings  (gent  del  mar),  els  danesos,  els  del  nord,  que  violenten  la  costa  entrant   pels   rius,   que   saquegen   i   depreden   tot   i   desestabilitzen   l’imperi   en   un   moment   que   està   ple   de   baralles  internes  entre  els  fills  de  Lluís  el  Pietós.     Les   ciutats   havien   crescut,   però  des   de   que   son   saquejades   i   depredades,   deixen   de   ser   el   que   eren.   Ja  no  hi  ha  la  assegurada  la  pau  pública,  ni  la  seguretat  en  les  vies  i  camins.  Ara  no  son  segurs  ni  els   rius,   perquè   estan   els   normands   i   ho   controlen   tot   a   la   desembocadura   del   riu,   fan   seves   ciutats   i   palaus  imperials,  i  sense  cohesió  interna  no  es  pot  evitar.     I  també  incursions  hongareses  que  desestabilitzen  sobretot  la  Borgonya.     I  des  del  sud  els  sarraïns,  que  des  de  Sicília,  Còrsega,  etc.,  arriben  a  assaltar  Lió,  i  la  ciutat  de  Roma     I  l’Estat  no  respon,  es  dedica  a  barallar-­‐se  entre  ells  pel  repartiment  del  pastís,  cada  cop  més  desfet.   Assistim   a   la   liquidació   de   l’estat,   la   fragmentació   dels   poders   públics,   estem   assistint   a   la   pèrdua   total  de  prestigi  de  l’autoritat  pública.     9     • JURAMENT  D’ESTRASBURG  (842).   • Escrit  en  francès  i  alemany  i  llatí.  Primer  testimoniatge  de  llengües  vernàcules.   • Es  fa  Abans  del  repartiment  à    Pacte  de  no  agressió  entre  els  germans  .  Una  altra  manifestació   de  la  degradació.     • Acord  a  VERDUM  (843)  à  Repartiment  de  l’Imperi  (mapa):   o Carles  el  Calb:  Nèustria,  Flandes,  Aquitània,  Septimania   o Lluís  el  Germànic:  Alemanya,  Saxònia,  Austria,  Bohèmia.   o Lotari:   (l’hereu   oficial)   el   títol   imperial   i   la   vall   del   Rin,   Provença,   Llenguadoc,   Lombardia,  fins  a  Spoleto  (dues  capitals:  Roma  i  Aquisgrà).     Lotari   es   queda   la   franja   central   de   l’imperi,   la   lotaríngia,   la   terra   de   Lotari.   Porta   el   títol  d’emperador  i  se  li  dona  la  part  central  de  l’imperi,  que  agafa  també  el  cor  d’Itàlia   i  Alemanya.  L’emperador  ho  es  d’alemanys,  de  romans,  i  marca  una  llarga  trajectòria   que   dura   casi   bé   fins   a   Carles   V.   L’emperador   germànic,   per   tant,   tindrà   el   dret   d’intervenir  a  Itàlia!  Quan  ataquen  Itàlia  només  apliquen  tractat  de  Verdun!  Per  això   l’imperi  alemany  té  drets  sobre  Itàlia.       El  segle  IX  es  la  tragèdia  de  la  liquidació  de  l’imperi.  El  tractat  de  Verdum  es  la  conseqüència  d’una   autèntica  guerra  civil  entre  els  fills  i  els  seus  partidaris.  Suposa  una  gran  divisió  pel  repartiment  del   pastís.   El   Tractat   de   843   es   de   fet   l’acta   de   mort   de   l’imperi.   Continuarà   havent   emperador,   però   l’imperi  com  espai  desapareix.     És   també   la   carta   de   presentació   del   canvi   feudal.   Estem   assistint   a   l’erosió,   fins   i   tot   física,   de   l’imperi,  allò  que  era  un  projecte  d’imperi  cristià,  i  que  ha  durat  ben  poc.     I   incursions   escandinaves   pel   nord,   les   sarraïnes   des   d’Àfrica,   les   hongareses   que   afecten   Borgonya,   la   llombardia...  desestabilitza  l’imperi.  I  també  la  baixada  dels  eslaus,  tot  i  que  en  menor  mesura,  que   s’estableixen  per  Polònia,  Moràvia,  i  els  d’Eslovènia,  Croàcia...  El  segle  IX  es  clau  per  la  futura  Europa.   Apareix  un  nou  mapa,  amb  el  naixement  d’una  terra  que  es  dirà  Alemanya,  una  França...  i  una  part  al   sud  on  els  sarrains  faran  un  espai  seu.       I  rere  la  mort  de  Lotari...     • La   mort   prematura   de   Lotari,   l’emperador,   i   la   successió   d’uns   fills   petits   que,   a   més   s’havien   repartit   el   territori,   converteix   la   Lotaringia   en   una   àrea   dèbil,   que   serà   repartida   entre   els   oncles:  Carles  el  Calb  i  Lluís  el  Germànic...     10     Mort   prematura   de   Lotari   porta   a   major   divisió,   fragmentació,   baralles   entre   ells   a   continuació.   Tractat   de   Mersen   (870).   Desapareix   part   de   la   Lotaríngia,   deixa   el   mapa   perfilat   del   tot   à   surten   els   grans   futurs   estats   del   cor   d’Europa   à   França,   Alemanya   i   Itàlia.   Surten   del   tractat   d’Estrasburg  i  el  de  Worms,  i  s’acaben  de  dibuixar  amb  Mersen.   Mersen   posa   en   evidencia   perquè   es   carreguen   els   de   França   i   Alemanya   la   lotaríngia   à   ha   passat   una  cosa  que  es  repeteix  a  molts  indrets   à  els  hereus  de  la  Lotaríngia  moren  molt  joves,  deixen   fills   petits,   sense   autoritat,   i   governen   més   les   dones   (el   segle   IX   es   una   època   de   dones,   el   problema  es  que  no  poden  anar  a  la  guerra,  tot  i  ser  bones  assessores    i  conselleres).  I  porta  a  la   fragmentació,  més  ben  dit  a  la  refragmentació  de  l’espai,  a  l’aparició  de  diversos  regnes  al  nord   italià,  fàcilment  assumibles  pels  dos  reis  del  costat,  que  es  queden  part  de  la  Lotaríngia...     Així,  rere  la  mort  de  Lotari,  característic  del  segle  IX,  desintegració  més  forta:     • Es  trencava  definitivament  l’Imperi.   Apareixen  noves  nacions  à  aparició  del  que  en  direm  França,  la  Germania,  Alemanya  actual,  i   naixement  d’Itàlia,  o  d’una  part  d’Itàlia  (en  el  nord  queda  clar  el  concepte  d’Itàlia,  el  rei  que   s’imposa  s’intitula  rei  d’Itàlia).   • Desprestigi  de  l’autoritat  pública.   Aparició   de   multiplicitat   de   podersà   primer   els   propis   fills,   després   els   fills   dels   fills,   sobretot   al   Nord   d’Itàlia,   on   el   fill   mor   jove   i   el   poder   en   nens   petits   passa   a   mans   de   marquesos,   comtes...   clara   anarquia  política,   a  qui  s’ha  d’obeir?  Té  autoritat  Lluís?   Carles   el   calb   que   ha   pres   les   terres   del   seus   nebots,   ha   desobeït   al   pare   i   trancat   pactes?   Descrèdit   del   poder   i   aparició  de  poders  múltiples.   • Necessitat  de  comprar  suports,  a  qualsevol  preu.   • L’Imperi  existeix  de  iure,  però  no  de  facto.   • Neixen  les  noves  nacions.   • A   finals   del   segle   IX,   apareixeran   poders   locals   i   principats   menors,   les   ciutats   s’organitzen   al   voltant  dels  seus  bisbes.   • Anarquia  política.     • Patrimonialització  dels  càrrecs  menors  davant  la  debilitat  dels  monarques.   • Debilitat  de  l’estat  davant  les  noves  invasions  vikingues,  eslaves,  hongareses  i  sarraïnes.     • Tot  el  que  estem  veient  sumat  a  la  ineficàcia  total  o  casi  total  de  l’autoritat  publica  davant  de   vikins,   hongaresos,   serrains   à     la   ciutat   és   la   que   ha   d’assossiar-­‐se   per   enfrontar-­‐se   sense   11     saber   si   el   rei   pot   venir   a   ajudar.   La   societat   veu   que   la   autoritat   pública   es   inútil,   no   serveix   de  res.  A  Itàlia  resó  extraordinari  à  consolidació  de  les  ciutats  al  segle  X  i  XI,  gran  llibertat,   perquè  el  rei  no  fa  res,  perquè  l’autoritat  monarca  es  absent.     • Es  qüestiona  l’autoritat  reial.   • La  Lotaringia  es  dividí  en  tres  parts  entre  els  fills  de  Lotari.   • Només  sota  Carles  el  Gros  (884)  hi  hagué  una  reunificació  momentània.   • A   Itàlia   apareix   el   Regne   d’Itàlia   al   nord,   i   molts   senyors   del   centre   i   sud   actuen   de   forma   independent:  Spoleto,  Friuli,  Toscana,  Ivrea,…   • Importància  de  les  dones  al  s.  X:  Marozia  a  Roma;  Berta  de  Lucca;  Ermengarda  d’Ivrea.   • Grans  dones  que  manen  quantitat,  que  posen  i  deposen  papes  fins  i  tot,  i  manen  molt.  Segle   IX  és  el  segle  de  les  dones.     • Els  comtes  i  els  eclesiàstics  de  la  perifèria  ja  no  van  a  Aquisgrà  a  cercar  confirmacions  i  privilegis.   Prefereixen  anar  a  Roma.   • Resultat   de   la   manca   d’autoritat,   sobretot   per   la   perifèria  à   queda   evidenciada   una   cosa:   que   no  pots  anar  a  reclamar  i  obeir  a  una  autoritat  fruit  de  la  usurpació,  l’obediència  i  el  descrèdit,   com  Carles  el  Calb.  Són  usurpadors  i  gent  que  no  farà  res  per  ningú.  Típic  segona  meitat  IX  i   segle  X  à  Represtigi  de  roma  com  alternativa  de  l’imperi.     • Els   bisbes,   abats   i   comtes   nostres,   quan   necessiten   una   autoritat   suprema   perquè   els   avali   i   confirmi  en  les  seves  decisions  no  van  a  veure  l’emperador  o  rei,  van  a  veure  el  Papa       • El   segle   X   serà   el   segle   dels   viatges   a   Roma.   Els   eclesiàstics   i   comtes   catalans   en   són   un   bon   exemple.   • Època  de  viatges  constants  a  Roma,  on  es  va  a  buscar  suport  i  privilegis.  Tenim  per  això  molts   papirs  a  les  nostres  catedrals.     • La  perifèria  de  l’imperi  està  canviant  d’amo.     • Butlles  de  papir  a  Girona,  Vic  i  Urgell.     • Exemple  de  Guifre,  compte  de  Barcelona:   • Finals  segle  IX  aquí  à  Carolingis  posen  com  a  comte  a  Guifre  a  finals  del  IX.  Però  el  que  fa  val  per  tots   els   marquesos   d’arreu,   perquè   el   problema   és   general.   Guifre   à   patrimonialització   de   la   funció   comtal.  No  es  reconeix  el  rei,  allò  encomanat  a  ell  s’ho  considera  seu,  i  es  titula  no  comte,  sinó  comte   per  la  gràcia  de  deu   à  sacralització  d’un  càrrec  menor   à  erosió  de  l’autoritat  pública  (S.  IX)   à  es   12     • • considera  propietari  del  càrrec  i  el  passa  als  fills  (patrimonialització).  I  val  per  tots  els  comtes,  sobretot   els  de  la  perifèria.     Guifre,  com  tots  els  comtes,  que  cuiden  de  l’ordre  públic,  etc.,  al  prendre  decisions,  teòricament  ho  fa   en   nom   del   rei   de   França,   com   ho   fa?   Al   repoblar   Cardona   diu:   “jo   mano   amb   el   meu   precepte   que   aquells   que   vindran   seran   lliures   i   se’ls   hi   perdonarà   tota   la   vida   anterior”.   Mana   amb   el   seu   precepte!   I   això  només  ho  feia  l’emperador.  Fa  actes  de  govern  que  feia  l’emperador.  Té  el  mateix  valor  que  una   decisió  imperial.  S’ha  atribuït  el  ius  edicendi,  el  dret  de  fer  normes,  de  fer  lleis  à  hiperparcelació  del   poder.  I  passa  a  tot  el  territori,  sobretot  a  la  perifèria,  incontrolable.   I  la  dona  del  comte,  ja  no  es  dona  del  comte  à  es  la  senyora  comtessa.  La  dona  participa  del  poder,  de   l’autoritat.   Patrimonialització,   apropiació   del   càrrec   à   creació   d’un   llinatge   per   deixadesa   de   l’autoritat  central,  per  la  disgregació,  per  la  guerra  en  el  poder.     De  les  ruïnes  d’aquest  imperi  en  naixeran  França  i  Alemanya,  i  a  Itàlia  l’emergència  de  les  ciutats   llombardes  i  toscanes.     13     ...

Tags: