Apunts de ciències polítiques (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciències polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 118
Fecha de subida 24/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts del 2on trimestre del 1er curs del grau en dret de la UPF.

Vista previa del texto

CIÈNCIA POLÍTICA Júlia Arbós Aguilar 2on trimestre – 1er curs Universitat Pompeu Fabra 1 Tema 1A. La política, el poder polític i l’Estat • Què és la política? Definicions: 1) És una activitat col·lectiva dels membres d’una comunitat amb l’objectiu de regular els conflictes socials entre els grups amb el resultat de l’adopció de decisions que obliguen a tots els membres d’aquesta comunitat.
2) Activitat mitjançant la qual els grups humans prenen decisions col·lectives.
Diferència entre: Política vs. Altres formes de regulació que busquen obligar als membres de la comunitat  la coacció o força com a darrera instància.
Origen de la política: - Necessitat de convivència de l’ésser humà: béns públics / economies d’escala  seguretat i benestar material Desigualtats i discrepàncies que generen conflicte És difícil aconseguir la satisfacció universal de tots els membres.
Per tant, la POLÍTICA és el procés pel qual les comunitats persegueixen uns objectius col·lectius i els membres de la comunitat aborden els seus conflictes en un marc amb una estructura de regles, procediments i institucions, amb l’objectiu de poder arribar a consensuar solucions aplicables per una autoritat.
• La lògica de la política Per una banda tenim una necessitat de convivència Per l’altra banda tenim diferències i desigualtats socials  Això pot ocasionar: - risc de conflictes Cerca de la seguretat  Com? A través de la POLÍTICA - incertesa sobre el futur • Els conflictes polítics D’on provenen aquests conflictes socials? 2 Hi ha 5 grans fonts de conflicte dins la societat: 1. El poder Qui ha de tenir poder? Com s’ha de repartir aquest poder?  Conflicte 2. Els recursos La terra, l’economia... sempre han provocat disputes de distribució entre els diferents grups.
3. La religió / característiques sociodemogràfiques o culturals / l’ètnia No és el mateix, per exemple, un estat amb una constitució laica que un amb una de religiosa. També poden sorgir conflictes de cultura (per la llengua, per ex.), de gènere...
4. Idees Pel que fa a la ideologia, les diferents ideologies que poden tenir els grups socials poden ser incompatibles  conflicte 5. Valors Són els principis ideals que les persones mantenen i que els serveixen per mantenir les seves actituds i comportaments. Els desacords en la visió d’aquests pot generar conflicte.
Com s’anomenen aquestes diferències o conflictes?  Cleavage Exemple de cleavage a Espanya  Ideologia d’esquerres vs. Ideologia de dretes • Politització d’una diferència o conflicte Hi ha 4 etapes per a aquesta politització: 1. Identificació d’una distribució desigual de valors o recursos que es percep com a problemàtica, injusta.
2. Presa de consciència per part dels grups implicats i expressió de les seves demandes i/o propostes.
3. Mobilització de suports a les demandes i propostes, acumulació de recursos i cerca d’aliats.
4. Trasllat del conflicte a l’escenari públic, reclamant l’adopció de decisions vinculants per a tota la comunitat.
3 • Dues interpretacions de la POLÍTICA 1. Interpretació aristotèlica La política és una activitat en la qual l’ésser humà fa ús de la capacitat de paraula, deliberació... és el que ens converteix en humans. Serveix per a aconseguir un bé comú.
La negociació és l’eix central, hi ha un procés a través del qual els individus perseguiran uns objectius a través d’un consens. Pot ser de manera directa o per intercanvi.
2. Interpretació maquiavèl·lica Política que es desenvolupa en l’àmbit del conflicte polític, és a dir, que les diferències ideològiques, econòmiques, de valors culturals... no comportaran a la negociació (com passaria en la interpretació aristotèlica), sinó que portarà a imposar un model concret o una manera d’organització per sobre dels altres. Per tant l’element principal és la coacció, el fet d’imposar un objectiu sobre la resta.
Com s’apliquen aquestes visions de la política actualment? Normalment es combinen, però depenent del règim polític que hi hagi al país hi predominarà una visió o una altra en diferents graus.
• Tres visions de les TASQUES POLÍTIQUES 1. Com a estructura Si les entenem com a estructura, són allò que determina i organitza una comunitat i la presa de decisions polítiques que hi puguin haver en aquesta. En termes anglosaxons es coneix com a polity.
2. Com a procés Ho entenem com “la manera de fer política en sí”, i parlem de politics en termes anglosaxons.
3. Com a resultat La política vista com a resultat s’anomena policy.
• Tipus de metodologia en Ciència Política 1. Nomotètica És l’intent de buscar lleis científiques o lleis d’aplicació general per a fer política.
2. Ideogràfica Es busca fer una llei a partir de casos concrets, ad hoc.
4 EL PODER POLÍTIC • El concepte de poder Partint de la base que l’home és un animal social, està immers en un conjunt de relacions socials. La política és el govern d’aquestes relacions socials, i l’evolució de l’Estat.
Per poder governar els conflictes socials i prendre decisions col·lectives és imprescindible  l’existència de PODER.
➢ Definició de MAX WEBER (filòsof i jurista important del s.XIX) “El poder és la capacitat d’obtenir obediència per part dels altres.” Té poder aquell individu o col·lectiu que aconsegueix que els altres (individus o grups) facin o deixin de fer el que ell vulgui.
Hi ha 3 grans tipus de poder: A) PODER ECONÒMIC La seva font és la RETRIBUCIÓ.
L’obtenció de poder que faci que s’obeeixi s’obtindrà a partir d’una relació d’intercanvi econòmic. És aquest intercanvi el que limita o decideix qui mana i qui obeeix.
Ex.  les relacions entre empresaris i treballadors, on la font és la retribució.
B) PODER IDEOLÒGIC O PERSUASIU La seva font és la PERSUASIÓ.
L’obediència s’obté a través de propietats alienes a les pròpies, persuadint a aquells individus o grups amb uns “ideals”. S’imposa una ideologia.
Ex.  la religió.
C) PODER POLÍTIC EN SÍ.
La seva font és la COERCIÓ.
És l’obtenció de l’obediència a través de la capacitat o amenaça, amb lleis, de privació de la vida, la llibertat o les possessions per mitjà de la força.
Ex.  relació entre l’Estat i els ciutadans.
5 ➢ El poder polític és un mitjà o una finalitat? Depèn de la visió que tenim pot ser una finalitat dels individus o bé una manera d’organització per a la resolució de conflictes.
El poder polític, doncs, és la capacitat de prendre decisions que afecten a tota la col·lectivitat o societat i, que en última instància, pot imposar aquestes decisions de forma coactiva.
• Les dimensions del poder polític 1º  El poder en aquesta dimensió és la capacitat de presa de decisions que afecten a tota la col·lectivitat i d’imposar-les per la força en darrera instància.
2º  Un o varis dels actors polítics son capaços d’impedir que el tema “X” es converteixi en conflicte polític, tenen control sobre l’agenda política. Poden evitar que una qüestió sigui objecte de discussió. Poden, per tant, filtrar i prioritzar temàtiques.
3º  Un o varis actors son capaços d’influir sobre la consciència d’altres (amb símbols, mites, ideologies...). S’aconsegueix que “X” no es percebi com a problemàtica per als altres.
• Legitimitat El poder polític necessita obediència, i aquesta obediència es fonamenta, en gran mesura, en la legitimitat.
Hi ha 4 elements que expliquen aquesta obediència a l’Estat: - La por El costum L’interès La legitimitat Rousseau  El Contracte Social En ell ens parla de que qui és fort ha de transformar la seva força en dret, i fer que l’obediència que els altres individus li han de mostrar sigui un deure.
Maquiavel  El Príncep Maquiavel ens diu que el príncep s’ha de guanyar la confiança o amistat del poble, perquè quan arribi el moment en que es vegi en perill tingui suport. Ha d’intentar trobar un mètode amb el qual els súbdits necessitin la seva autoritat i la seva persona.
Definició: La legitimitat és la capacitat que té el poder polític per crear i mantenir la creença en els ciutadans de dues coses: - Que qui exerceix el poder té dret a fer-ho Que les decisions a prendre són convenients per a la col·lectivitat 6 ➢ Què és legítim i que es legal? Un poder és legal sempre i quan actuï d’acord amb les normes vigents.
El concepte de legitimitat, en canvi, és més ampli que el de legalitat, perquè: 1. Mentre la legalitat comporta l’adequació d’una decisió o proposta a la llei, la legitimitat ens informa sobre l’adequació d’aquesta decisió o proposta a un sistema de valors i creences socials que els governants ostenten, que van més enllà de la pròpia llei escrita.
2. Si la llei reflexa, a més a més, aquest sistema de valors, legalitat i legitimitat coincideixen, ja que serà considerada legítima pels governants.
Per tant la legitimitat implica una acceptació del poder polític: es considera que la relació d’autoritat és justa amb els valors o creences que jutgen el sistema polític.
• Legitimitat: fonts i tipus Segons la classificació de Max Weber n’hi ha tres segons el moment històric: 1. TRADICIÓ La justificació del poder és l’adequació als costums i al passat. El PRECEDENT és la base de l’acceptació de poder.
Ex.  la monarquia hereditària 2. CARISMA Prové de qualitats “excepcionals”, extraordinàries, dels qui tenen poder.
Ex.  Hitler, Mussolini, Jomeini...
3. LEGALITAT-RACIONALITAT La justificació de poder és el compliment de les normes i l’adequació d’aquestes respecte a la fi que busquen. Si algú té una raó legal per exercir poder, ho farà de manera legítima.
A aquests se’ls pot afegir una quarta: 4. LEGITIMITAT DE RENDIMENT El poder es legítim perquè és eficaç i les seves actuacions donen resultats satisfactoris.
7 La legitimitat democràtica es basa en algun d’aquests? Podem trobar-hi coincidències.
• El sistema polític David Easton (1969)  desenvolupa el concepte de sistema polític per comprendre en un mateix marc les interaccions entre societat i institucions.
Podem esquematitzar el procés polític i aplicar-lo a diferents formes d’organització de nivell polític.
Segons Easton hi ha una conversió de demandes i suports en decisions i accions, i aquestes interaccionen amb les demandes i suports.
Elements del sistema polític 1. ENTORN Conjunt d’interaccions de la societat que tenen forma de conflicte per les desigualtats i diferències de les preferències dels actors o grups.
2. INPUTS Connexió entre entorn social i nucli del sistema polític. Com?  amb demandes i suports.
- Demandes: requeriments de la societat com la distribució de béns i serveis, normes, etc.
Suports: actituds i opinions (positives o negatives) respecte les institucions de govern i les seves decisions.
3. OUTPUTS Els inputs es processen pel sistema fins que hi ha una reacció o resposta en forma d’outputs  Polítiques públiques, lleis...
8 4. FEEDBACK És la retroalimentació del sistema: la manera com afecta de l’acció de govern sobre l’entorn i la societat. Això pot generar noves demandes i suports (és a dir, feedback).
Tema 1B. Organització política: l’Estat • L’Estat: concepte i elements CONCEPTE: Definició de Max Webber: L’Estat és “aquella comunitat humana que, dins d’un territori determinat, reclama (amb èxit) per a si mateixa el monopoli de la violència física legítima”.
Definició: És l’organització política d’un poble o comunitat que està dins un territori determinat per unes fronteres i té les següents característiques: - Tenir el monopoli de violència física legítima Dirigir i organitzar el funcionament de la societat en tots els seus àmbits Assumir el paper de regulador de conflictes socials ELEMENTS: 1. Té un sistema d’organització o govern 2. Delimitació del territori, amb unes fronteres (aèries, marítimes i continentals) 3. Hi ha una població o comunitat sotmesa a aquest govern i a les seves normes (amb una cultura, idioma i costums comuns) 4. La sobirania o independència d’aquest territori 5. Reconeixement internacional • Nombre d’Estats Actualment al món hi ha 196 Estats (alguns reconeguts i alguns no). 193 són membres de Nacions Unides.
Llista d’Estats de iure (de dret)  N’hi ha 194 sense comptar Taiwan o Kosovo. Els 196: - els 193 de l’ONU (incloent Sudan del Sud des del 2011) 9 - El Vaticà (com a Estat observador) Taiwan i Kosovo Altres llistats  204 estats de facto (de fet).
- • Els 194 reconeguts 10 més que no tenen reconeixement (o és limitat): o Abkhàzia (Geòrgia) o Ossètia del Sud (Geòrgia) o Kosovo o Taiwan o Nagorno-Karabakh (a Azerbaitjan, d’ètnia armènia) o Nord Xipre (turc) o Palestina (Estat observador a l’ONU) o República Sahrauí o Somalilàndia o Transnítria (a Moldàvia)  d’interès per al professor, hi ha una lluita per aquest territori entre Ucraïna i Romania relacionada amb el control del gas.
Abans de l’Estat modern Les formes polítiques o d’organització abans de l’Estat poden classificar-se segons 2 criteris fonamentals: - L’Autonomia institucional Relacionada amb la gestió dels conflictes polítics.
En una escala: a un extrem trobem comunitats on la gestió dels conflictes polítics no es distingeix d’altres activitats col·lectives (com la família, l’activitat econòmica, religiosa o el coneixement tècnic). A l’altre extrem hi ha agents especialitzats que desenvolupen un paper concret en l’àmbit polític regulat per normes estables.
- La distribució de la capacitat de coerció o coacció En aquest cas: a un extrem de l’escala trobem comunitats on la capacitat d’obligar per la força és reclamada o exercida per una pluralitat d’actors. A l’altre extrem es situen els sistemes polítics on el recurs de la força és exclusiva i està monopolitzada.
10 • Formes d’organització política • Naixement de l’Estat Hi ha 3 factors que intervenen en la creació de l’Estat Modern que neix als s. XV-XVI: 1. A nivell ideològic  Renaixement. Neix com a resposta o solució contra la fragmentació del poder feudal.
Què defensa? Una unitat política que només té un únic poder concentrat en un sobirà.
S’imposa una visió monopolista del poder i administració de la coacció. La tradició NO fa la llei: la fa el Rei.
2. A nivell econòmic o de recursos  es consolida i desenvolupa el comerç: l’intern i el de llarga distància (colònies). Es comença a modernitzar el sistema comercial.
3. Pel que fa al monopoli de la força  es produeix un CANVI: les forces armades de caràcter temporal (cavalleria que el senyor feudal posava a disposició del Rei) ara passarà a ser una força militar permanent.
És a dir, creació d’exèrcits per fer front a les guerres (que suposa una càrrega fiscal per l’Estat). Es desenvolupen sistemes centralitzats de recaptació d’impostos per finançarho. (“War makes states” de Charles Tilly, 1985).
11 • Evolució de l’Estat L’Estat ha evolucionat des de la primera forma d’Estat, impulsada per aquests tres factors. Aquesta evolució va des de l’Estat absolut fins la última etapa (que tenim actualment), els Estats democràtics.
L’ESTAT ABSOLUT Característiques: 1. L’Estructura d’Estat és policèntrica. El Rei és un centre de poder, però també ho són les ciutats, els senyors feudals i l’església.
2. La relació política s’estableix entre el monarca sobirà (poders absoluts) i el súbdit. El monarca ofereix seguretat als súbdits, i els súbdits obediència i impostos a canvi.
3. El dret o normes/lleis són l’expressió de la voluntat del Rei. Es desvincula la legislació d’altres fonts com la religió, costum, naturalesa...
4. El monarca concentra tots els poders (judicial, militar, polític, diplomàtic) però delega algunes funcions.
5. El monarca regula l’activitat econòmica. Atorga monopolis, patents i privilegis per produir i comerciar. També regula preus en alguns sectors.
L’estat modern es configura entre els s. XV i XVII. Es consolida amb la Pau de Westfalia (1648) que posa fi a la Guerra dels Trenta Anys (conflicte bèl·lic entre França i la monarquia Hispànica). Nasqué al centre i nord d’Europa.
Teories: Concepcions ideològiques que han delimitat la concepció de l’Estat Absolut: 1. Maquiavel (1469-1527) - El Príncep - Context: fragmentació de les repúbliques italianes amb disputes sobre el seu control entre corones francesa i hispànica. Part central ocupada pel Papa (Ingerència de l’Església). Provoca la importància que el príncep pugui concentrar idees i drets.
- Elements: força armada, pròpia i permanent, per defensar-se davant adversaris o conflictes interns. També capacitat econòmica i de propaganda. Això permetrà la capacitat, amb arguments típics de la religió o la moral, d’aconseguir objectius pels seus propis interessos.
- La novetat que introdueix Maquiavel és que desenvolupa un mètode inductiu basat en desenvolupar propostes basades en experiències històriques.
12 - Importància de concentrar el poder en un príncep amb força i dret. Necessita suport, que aconsegueix amb capacitat de propaganda i manipulació.
- És qui crea el terme “Estat” en sentit modern, és a dir: com un aparell polític diferent a la societat. També desenvolupa la “raó d’Estat”, que fa que l’Estat actuï seguint la seva necessitat i interessos.
És un Estat sobirà (no reconeix cap altre poder per sobre d’ell).
2. Jean Bodin (1530-1596) – Sis llibres de la Commonwealth - Context: guerres de religió a Europa i França (catòlics vs. Hugonots)  perill de la monarquia francesa.
- Bodin es preocupa per com s’ha d’organitzar i distribuir el poder, i desenvolupa el concepte o noció de sobirania estatal: el poder absolut i perpetu d’una república.
- La sobirania en estat pur només pot donar-se en la monarquia, ja que per ser absoluta ha de ser indivisible.
- La comunitat política només pot mantenir-se unida a través de l’existència d’aquest poder il·limitat i deslligat de qualsevol condicionament.
Bodin ens diu que si el príncep és un sobirà absolut té reconeguda l’autoritat, i és NOMÉS SEVA. Per això cap súbdit pot atemptar contra la seva vida o honor, ja sigui de manera legal o il·legal, fins i tot quan el príncep hagi comès els més malvats actes.
3. Thomas Hobbes (1588-1679) – El leviatan - Context: mitjans s. XVII  Guerra Civil a Anglaterra (monàrquics vs. parlamentaristes) - Individus com a éssers egoistes racionals: busquen satisfer la conservació i seguretat.
- Estat de naturalesa: tots contra tots  solució subòptima.
- Teoria contractualista de l’Estat: s’ha d’establir un pacte o contracte. Això crearà una organització per garantir pau i seguretat, allunyar-se d’aquest estat de naturalesa caòtica i de guerra que hi ha.
- A més a més, per sortir d’aquest Estat de naturalesa l’Estat ha de ser absolut i tenir poder de coerció. RES pot limitar el poder de l’Estat.
Per tant ni la moral ni la religió poden limitar el poder de l’Estat, perquè llavors es convertiria en “ineficaç”.
13 Es dóna alguna d’aquestes concepcions avui en dia? - Sí, per exemple, es manté que l’Estat ha de tenir un control sobre la societat.
L’ESTAT LIBERAL L’absolutisme entra en crisi (segles XVII-XVIII) degut a la seva ineficàcia i lentitud per donar resposta a les demandes socials, per l’escassa mobilitat social i la rigidesa de l’estructura de classes que afecta principalment a la burgesia (i la pagesia), i pel seu poder arbitrari.
Hi ha 3 factors o elements claus per arribar a la concepció d’Estat liberal: - Revolució Francesa de 1789  fi de la monarquia absoluta de Lluís XVI.
Independència d’Estats Units, 1776  Primer Estat federal del món. El 1787 aproven la Constitució. També independència dels Països Baixos.
Revolució Gloriosa de 1688 (Aprovació Bill of Rights 1689).
Parlamentarisme anglès, reforma i Constitució anglesa (posa en crisi el model absolutista, perquè posa en evidència que no pot respondre a unes demandes socials perquè hi ha una escassa mobilitat social i rigidesa d’estructura de classes.
Les classes més afectades són: el poble, la pagesia i la burgesia).
Quines característiques neixen amb l’Estat liberal? ✓ L’individu passa a ser súbdit a ciutadà.
És un canvi important perquè passa a ser subjecte de drets, protegit per ells. Es viu la ideologia però no s’aplica fins més tard. No provenen de cap origen, i tampoc del comarca: els ciutadans ja neixen amb uns DDFF. Quins són aquests drets? - Dret de llibertat de consciencia i propietat - Dret a la vida - Dret a la integritat física ✓ Lleis ja no provenen del monarca: s’estableix una separació de poders (veurem diferents visions de com aquests poders s’han d’equilibrar i controlar). Poder judicial, legislatiu i executiu (aquest últim del Rei).
✓ Institució  el Parlament representatiu: aquest parlament passa a ser creat pels ciutadans, és electe i s’escull per sufragi. Quan aquest concepte evolucioni arribarem al pluralisme polític, representatiu. Però encara no parlem de sufragi universal, sinó de sufragi censatari o capacitari: per això l’Estat es definia com a Estat oligàrquic, no democràtic.
14 ✓ Principi de legalitat: per primera vegada les decisions han d’estar subjectes a les lleis, a la Constitució.
✓ Es diu que l’Estat liberal és l’inici de l’Estat de dret.
✓ Sobirania popular ✓ Una altra forma de poder són els recursos, liberalisme econòmic: hi ha un respecte al lliure mercat, no hi ha tanta intervenció.
BASES DE L’ESTAT LIBERAL • Bill of Rights – 1689 Amb la Carta de Drets o Bill of Rights es comencen a reconèixer les bases i fonaments de l’Estat liberal.
Els “Lords Espirituals, Temporals i Comuns” es reuneixen en representació d’Anglaterra i redacten un recull dels seus antics Drets i Llibertats.
Així doncs, declaren que: A) NINGÚ pot suspendre o executar lleis sense consentiment del Parlament: ni tant sols el Rei pot fer-ho.
B) Que NINGÚ pot exceptuar-se de cap llei.
C) Que la Comissió per establir l’antiga Cort de Comissionats per a Causes Eclesiàstiques, i les altres comissions i jutjats de naturalesa semblant, són il·legals i pernicioses.
D) Que recol·lectar diners o or per a l’ús de la Corona sense autorització del parlament és il·legal.
E) Que és el dret dels súbdits la petició davant del Rei, i tots els compromisos i tràmits per exercir-lo, són il·legals.
F) Que organitzar i mantenir un exèrcit dins del Regne en temps de pau, a menys que tingui el consentiment del Parlament, és il·legal.
G) Que els protestants poden portar armes defensives adequades a les seves condicions com està previst per la llei.
H) Que l’elecció dels membres del Parlament ha de ser lliure.
I) Que la llibertat de paraula, debat i procediments en el Parlament no ha de ser impedida ni qüestionada en cap jutjat o lloc diferent al mateix Parlament.
J) Que no s’han d’imposar fiances excessives, ni multes excessives ni cruels, ni imposarse càstigs inusuals.
15 K) Que els membres dels jurats has de ser establerts i dissolts de manera ordenada i els jurats que decideixin en judicis per alta traïció han de ser propietaris plens.
L) Que totes les concessions o promeses de multa o confiscació en favor de persones particulars abans del respectiu judici són il·legals i nul·les.
M) I que per compensar tots els greuges i esmenar, enfortir i preservar les lleis, els Parlaments ha de reunir-se de manera constant i habitual.
• Declaració d’Independència d’Estats Units – 1776 “Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats”: A) Que tots els homes són creats iguals (només els homes?). Són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha: - El Dret a la Vida - El Dret a la Llibertat - La recerca de la Felicitat B) Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats.
C) Que quan s’esdevingui que qualsevol forma de govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat...
• La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà – 1789 Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.
Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.
Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d’ella expressament.
Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres.
Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.
16 Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.
Article 6. La llei és l'expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.
Article 7. Cap home no pot ser acusat, arrestat ni detingut sinó en els casos determinats per la llei i segons les formes prescrites per ella. Els qui sol·liciten, expedeixen, executen o fan executar ordres arbitràries han de ser castigats; però tot ciutadà cridat o detingut en virtut de la llei ha d'obeir a l'instant; la resistència el fa culpable.
Article 8. La llei només pot establir penes estrictament i evidentment necessàries; i ningú no pot ser castigat sinó en virtut d'una llei establerta i promulgada anteriorment al delicte, i legalment aplicada.
Article 9. Ja que tot home és considerat innocent fins que hagi estat declarat culpable, si es jutja indispensable arrestar-lo, tot rigor que no sigui necessari per exercir un control sobre la seva persona ha de ser severament reprimit per la llei.
Article 10. Ningú no pot ser inquietat per les seves opinions, fins i tot religioses, sempre que la seva manifestació no alteri l'ordre públic establert per la llei.
Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d'opinions és un dels drets més precioses de l'home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l'abús d'aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei.
Article 12. La garantia dels Drets de l'Home i del Ciutadà necessita d'una força pública; aquesta força queda instituïda per al bé comú, i no per a la utilitat particular d'aquells a qui està confiada.
Article 13. Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l'administració, és indispensable una contribució comuna. Aquesta contribució ha d'estar equitativament repartida entre tots els ciutadans, en funció de les seves possibilitats.
Article 14. Tots els ciutadans tenen el dret de verificar, per ells mateixos o per mitjà dels seus representants, la necessitat de la contribució pública, d'aprovar-la lliurement, de vigilar-ne el seu ús i de determinar-ne la quota, la fixació, la recaptació i la durada.
Article 15. La societat té dret de demanar comptes a qualsevol agent públic respecte de la seva administració.
Article 16. Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació dels poders determinada, no té Constitució.
17 Article 17. Sent les propietats un dret inviolable i sagrat, ningú en pot ser privat, llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigeixi evidentment, i sota la condició d'una justa i prèvia indemnització.
PEL QUE FA A LES DONES En resposta a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, Olympe de Gouges redacta el 1791 la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.
“Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen ser constituïdes en assemblea nacional.
Considerant que la ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, hem decidit exposar en una solemne Declaració els drets naturals, inalienables i sagrats de la dona a fi que aquesta declaració constantment presentada a tots els membres del cos social els recordi sempre els seus drets i els seus deures per tal que els actes del poder de les dones i els del poder dels homes, podent ser comparats en cada moment amb la finalitat de tota institució pública, siguin així més respectats perquè les reclamacions de les ciutadanes, fundades des d’ara en principis simples i incontestables, col·laborin sempre en el manteniment de la constitució, dels bons costums i en la felicitat de tots.
En conseqüència, el sexe superior tant en bellesa com en coratge, en els sofriments maternals, reconeix i declara, en presència i sota els auspicis de l’Ésser Suprem, els Drets següents de la Dona i de la Ciutadana”.
Especial atenció a l’article 10: “Ningú no ha de ser fustigat per les seves opinions més fonamentals; la dona té dret a pujar al cadafal, ha de tenir igualment el dret de pujar a la tribuna.” • Crisi de l’Estat Liberal A mitjans del s. XIX l’Estat Liberal entra en crisi. Perquè? 1. Les crisis econòmiques són cada cop més agudes: l’Estat no pot donar resposta a les demandes de les classes treballadores.
2. La crisi de legitimitat derivada de la contradicció entre “llibertat” i “igualtat” i el sistema institucional de representació oligàrquica.
3. Sorgiment, doncs, de moviments democràtics i moviments socialistes i, fins i tot, moviments reaccionaris antiliberals.
Davant aquesta crisi sorgeixen tres nous models d’Estat: l’Estat democràtic, l’Estat Soviètic i l’Estat feixista-nazi.
18 L’ESTAT DEMOCRÀTIC Apareix a finals de s. XIX i principis de s. XX (fins la 2ª Guerra Mundial) Es crea a partir del reconeixement de drets que l’Estat liberal no reconeixia a tothom  Els Drets polítics: - DRETS D’ASSOCIACIÓ Els individus tenen dret a associar-se, unir-se, defensar els seus drets... per poder defensar col·lectivament els seus interessos.
Associacions obreres  Gran fet per a poder aconseguir els drets d’associació i d’expressió.
- SUFRAGI UNIVERSAL MASCULÍ Dret a elegir i ser elegit, és a dir, dret de vot i dret a presentar-se a totes els homes.
Es tracta de drets guanyats des de baix, a través de la lluita i la protesta social ja que el liberalisme original s’oposa al reconeixement d’aquests drets.
Els parlaments passen de ser de caràcter oligàrquic a caràcter pluralista.
1er país que introdueix el sufragi masculí i femení a la vegada  Nova Zelanda (1883) Suïssa  Masculí el 1841 i femení el 1971 Quin és el detonant de la creació dels models d’Estat moderns? A nivell mundial: La Gran Depressió (crack del 29). També la crisi soviètica.
L’ESTAT SOVIÈTIC - SOCIALISTA 1917  Revolució Russa Posa en marxa un nou sistema d’organització social. Les característiques d’aquest model, l’Estat soviètic – socialista, són: - - Relació bàsica entre poder polític i cada ciutadà com a membre d’una determinada classe social. La dictadura del proletariat substitueix a la dictadura de la burgesia.
Extensió dels drets socials a la població. L’Estat ha de garantir les necessitats i serveis bàsics dels ciutadans.
El dret i les normes es creen en funció del ideal revolucionari i la classe revolucionària s’expressa i organitza a través del partit polític.
19 - Concentració del poder i penetració del partit en totes les esferes i àmbits de l’estat.
L’Estat esdevé propietari dels mitjans de producció i alhora esdevé el planificador central de l’activitat econòmica.
L’URSS és el paradigma dels models soviètic-socialista, però també el representa, per exemple, la Xina o Iugoslàvia (Tito).
L’ESTAT FEIXISTA Neix el 1922  arribada al poder de Mussolini (Itàlia) ;posteriorment amb l’arribada de Hitler a Alemanya el 1933. Característiques: - La relació política fonamental entre poder polític i una comunitat nacional o poble. El poble o nació estan per sobre del individu. Aquesta comunitat es defineix per trets històrics o racials. Qui no els comparteixen són exclosos. Els drets individuals són escassos, pràcticament inexistents, ja que el individu està per sota de la comunitat.
- El interès i voluntat del poble són interpretats per un líder únic de caràcter quasi visionari, carismàtic. Aquest líder és, doncs, també la principal font del dret i les normes.
- A nivell econòmic: s’afavoreix la integració vertical dels sectors econòmics.
Empresari i treballadors s’organitzen verticalment en organitzacions controlades i supeditades a l’estat que cerquen reduir les disputes laborals i mantenir la supremacia del capital privat. Neix el corporativisme (Tendència d’un grup a defensar a tota costa els seus interessos, sense tenir en compte la justícia ni implicacions o perjudicis que puguin provocar a tercers ). L’estat també intervé en l’economia mitjançant inversions i obra pública. Proteccionisme d’empreses.
- Sistema, doncs, totalitari.
- Intent d’autarquia, autosuficiència.
- Les cambres ja no són representatives  s’estableix un partit únic. Passen a ser cambres de representació econòmica, NO tenen capacitat d’executar o administrar altres camps (això ho fa el líder).
20 ESTAT LIBERAL DEMOCRÀTIC I SOCIAL (DEL BENESTAR) És l’últim model d’Estat que neix.
La crisi econòmica, la por al creixement del comunisme i l’experiència dels conflictes i totalitarismes del període d’entreguerres provoquen el naixement de l’Estat democràtic i social després de la 2a Guerra Mundial.
En un Estat regulador, que intervé tenint en compte la història i conflictes que hi ha hagut, neix per aconseguir assegurar una certa llibertat i igualtat per afavorir i regular per tal que s’equiparin uns nivells en la societat. Els poders estan supeditats a complir els drets socioeconòmics i es crea aquest sistema.
Característiques: - - L’Estat democràtic esdevé un estat intervencionista a nivell econòmic: regulador, benefactor i empresari.
Es reconeixen els drets socioeconòmics dels ciutadans. Els poders públics passen a estar obligats a garantir unes condicions socioeconòmiques mínimes als ciutadans.
Efectes: sistema fiscal redistributiu, regulació de mercats, monopolis públics, expansió de la despesa pública, seguretat social, obra pública, etc.
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT • Les raons de la descentralització Hi ha 3 tipus de motivacions per a la descentralització: 1. Motivacions tecnico-administratives Ha d’existir un tipus de distribució territorial del poder que el racionalitzi. Es cedeixen poders des del centre cap als àmbits territorials subestatals de decisió.
La lògica d’aquest mecanisme és que com més a prop estigui l’administració dels problemes millors els coneixerà, i podrà oferir millors solucions.
2. Motivacions democràtiques Són aquelles que aproximen les decisions polítiques a la ciutadania  millora de la capacitat de control democràtic.
La lògica és que si els centres de decisió estan més pròxims a la ciutadania (i els seus problemes) es podrà controlar més des de la població. Gràcies a la distribució territorial 21 es pot aconseguir més participació  més democratització. És una forma de control democràtic vertical.
3. Motivacions històriques i polítiques Són motivacions que provenen de col·lectivitats amb forta identitat nacional o col·lectiva dins un Estat. Aquestes motivacions condueixen a reivindicacions de més entitat.
L’ESTAT FEDERAL • Origen Estats Units des de la Constitució de 1787 Estès també a Estats democràtics  Alemanya, Bèlgica, Canadà, Àustria, Brasil...
I a Estats no democràtics  Antiga Iugoslàvia, Sudan...
• Com s’origina? Quan una sèrie d’Estats o entitats polítiques preexistents amb sobirania pròpia fan un pacte entre ells i creen un nou Estat. Hi ha la voluntat política d’unir altres unitats existents.
És a dir, hi ha un pacte entre els Estats membres i l’Estat federal o federació.
• Què suposa aquest pacte? Dóna lloc a un nou Estat a través de la cessió de competències des de les unitats originàries (estats federats o estats membres) a la nova institució estatal (estat federal o federació).
Les unitats no desapareixen: conserven les competències no cedides. Generalment, el pacte exclou la possibilitat de secessió (secessió: acte de retirar-se d’una organització, unió o entitat política). La ruptura ha de ser resultat del mutu acord de les parts.
• Hi ha 3 processos que converteixen un Estat en federal: 1. A partir d’una voluntat d’unir en una unitat d’altres existents. Així es posa en comú recursos i competències  assegura la supervivència i viabilitat de totes aquestes unitats en comú.
Ex.  Estats Units 22 2. Organització en una unitat de diversos territoris que tenen dependència colonial d’una mateixa metròpoli.
Ex.  Amèrica Llatina, Canadà, Austràlia, Nigèria, Índia...
3. Per una voluntat de descentralitzar un Estat massa centralitzat. Així es pot ajudar a la diversitat territorial, cultural, religiosa... dins un mateix Estat.
La descentralització es fa amb un pacte que inclogui l’instant federatiu (això suposa que les parts es reconeixen capacitat d’exercir la sobirania per pactar un nou tipus d’unió (la federal)  nova Constitució.
No se separen els Estats: simplement canvia la naturalesa de la relació entre ells.
Pot ser que hi hagi un desig de trobar un “sistema més adequat” després d’experiències traumàtiques, com ara Bèlgica i Alemanya després del nazisme.
Ex.  Bèlgica (als 80), Alemanya...
• Principis bàsics de relació entre estats membres i estat federal 1. PRINCIPI DE PREVALENÇA Prevalen les lleis i Constitució de la federació a la dels estats federats en cas de conflicte.
Lleis i Constitució d’Estat > Lleis i Constitució dels Estats federats 2. PRINCIPI DELS PODERS RESIDUALS La Constitució estableix a qui corresponen les competències no descrites/especificades.
N’hi ha tant de l’Estat Federal com dels Estats membres.
• Competències bàsiques de la Federació - • Defensa (exèrcit federal) Moneda única Política exterior Comerç internacional (aranzels, etc.) Institucions dels Estats membres - Tribunal Suprem, federal o constitucional 23 - Parlament federal  acostumen a ser bicamerals: Cambra Baixa representa ciutadans i Cambra Alta (Senat o Consell Federal) els territoris. En aquests casos la Cambra Alta SÍ que és efectiva.
ESTAT REGIONAL Característiques: - Hi ha un únic Estat amb una Constitució i sobirania úniques.
- L’Estat pot crear o reconèixer unitats territorials amb poders polítics propis, però no originaris.
- Per a alguns territoris de l’Estat, el poder central pot cedir algunes competències.
 aquests territoris adquiriran un cert nivell d’autogovern.
- Font de poder  Ordenament estatal, reconeix el dret a l’autonomia de les parts.
- L’autonomia implica: capacitat normativa, capacitat executiva i recursos financers suficients.
- Aquests territoris “més autònoms” tenen dues institucions: Govern executiu i Parlament, que regula i aplica les normes referents a les matèries cedides.
- Cada unitat té govern i parlament i una llei bàsica que en regula les competències (Estatut en el cas de Catalunya).
- La clàusula de prevalença és de l’estat, així com els poders residuals.
- El Parlament central (o Corts Generals) acostuma a ser bicameral, mentre el regional és unicameral. És a dir: l’Estat Espanyol té Càmera Baixa (Congrés de Diputats) i Càmera Alta (Senat), mentre que per exemple, Catalunya, només té una única càmera, el Parlament.
La cambra baixa té més poder que la alta (de fet la Càmera Alta no té pràcticament cap funció).
- Existència d’una instància judicial, Tribunal Constitucional, per resoldre els conflictes competencials.
Ex.  Espanya, Itàlia, Regne Unit...
24 ESTAT CENTRALITZAT O UNITARI Característiques: - El poder de l’estat actua en exclusiva sobre tot el territori.
- L’estat admet certa desconcentració administrativa en províncies o departaments que no tenen poder de decisió política. Només capacitat executiva.
- És a dir, és compatible amb l’Estat regional: simplement atorga menys poders als territoris de l’Estat, és un grau més centralitzat.
Ex.  França CONFEREDACIONS Característiques: - No és estrictament un tipus d’Estat, sinó la creació d’una unitat estatal nova.
- Són agrupacions d’Estats existents que decideixen actuar mancomunadament i coordinar-se en algunes matèries polítiques (defensa, relacions exteriors, moneda, comerç exterior...).
- Qualsevol decisió confederal HA DE COMPTAR AMB L’ACORD DE TOTS ELS ESTATS MEMBRES.
- L’òrgan màxim de govern (assemblea, consell o convenció) reuneix els representants de cada estat que actuen com a ambaixadors dels seus governs.
Ex.  Estats nord-americans que s’independitzen el 1776 i 1786, Suïssa fins el 1848 (quan esdevé federal).
EL CONCEPTE DE NACIÓ ➢ Segle XVIII  “Nació” té un ús legitimador de l’Estat fent referència a la comunitat política on resideix el poder.
25 S’equipara el concepte “Nació” al poble sotmès a les mateixes estructures polítiques o Estat.
Estat liberal  porta a terme una tasca d’assimilació i uniformització de la població i centralització del poder.
➢ Al segle XIX es va imposant a nivell social el concepte de Nació d’arrel romàntica basada en la identitat compartida: la nació cultural com a reacció a l’expansionisme napoleònic.
Segons Vico i Herder entre d’altres, un conjunt d’individus units a nivell identitari per vincles històrics, lingüístics, culturals, religiosos, etc.
L’estat no té perquè coincidir amb la nació  pot haver-hi estats uninacionals i plurinacionals, i fins i tot nacions pluriestatals.
Ex.  Estat uninacional: sentiment mutu d’un conjunt de ciutadans Espanyols cap a Espanya Estat plurinacional: sentiment mutu d’un conjunt de ciutadans catalans, bascos, gallecs, extremenys...
Nació pluriestatal: Europa Tema 2A. Els règims polítics i les transicions Tipologia i canvi • Règim polític: definició Els règims polítics són la manera com s’organitza el poder per exercir-se sobre la població, és a dir, estructuren la relació entre un govern i la seva població.
Es caracteritzen per 3 elements bàsics: 1. Qui té el poder i a través de quines institucions l’exerceix 2. Com s’arriba al poder A través d’eleccions? De successions dinàstiques? 26 3. Quins límits té aquest poder? Està limitat d’alguna manera? Hi ha algun mecanisme de control sobre aquest poder? LA DEMOCRÀCIA Al voltant d’un 60 % de règims al món son democràtics.
La majoria de persones doncs, prefereix viure en una democràcia abans que en un altre règim polític.
Què implica aquesta democràcia? La noció de democràcia ha rebut diferents interpretacions. La paraula significa “poder del poble”. Actualment en tenim una visió positiva.
Però també se li ha donat una visió negativa en alguns punts de la història (Des d’Aristòtil fins al s.XIX es pensava que s’exercia per interès propi).
A la pràctica implica que el poble s’autogoverni (tot i que això, com veurem, no succeeix d’aquesta manera). La democràcia es pot dur a terme de diferents maneres.
Actualment tenim democràcies liberals, és a dir, representatives. Això comporta uns límits o problemes.
2 interpretacions sobre què és i què hauria de ser la democràcia: • Definició MAXIMALISTA de democràcia Un país és democràtic quan aquesta democràcia atorga 3 resultats: 1. Racionalitat Què significa?  Les decisions col·lectives són millors que les decisions individuals.
Fonament estrictament matemàtic: Teorema de Condorcet: si tenim un grup d’individus que han de prendre una decisió (correcta o incorrecta). Si cadascun d’aquests individus, individualment, té una probabilitat major del 50% d’encertar-la, com més individus tingui el grup, més correcta serà la decisió.
Es parteix de la base que aquests individus col·lectius en un parlament (representants) és millor que siguin, com més, millor.
27 Què passaria si cadascú d’ells tingués una probabilitat inferior al 50% d’encertar-la? Quin seria el número òptim d’individus? Un, perquè amb un que s’equivoqui ja n’hi ha suficient.
Sabent això: realment podem esperar racionalitat d’una democràcia? Podem esperar que el parlament prendrà decisions correctes? PROBLEMES: A) Els grups parlamentaris El parlament espanyol té 350 diputats. El català 135. Per tant haurien de prendre “bones decisions”. Però en canvi, s’estructura per GP. A l’espanyol n’hi ha 7 i al català 6.
B) No tot és correcte o incorrecte Una decisió política no es pot valorar en aquests termes sempre, cadascú té uns “marcs mentals” diferents.
Ex.  Davant l’onada migratòria es poden tancar fronteres o obrir portes. Aquestes dues decisions, són correctes o incorrectes? Dependrà del que cadascú cregui, de la seva moral, ideologia...
Hi ha molt poques decisions que puguin qualificar-se de correctes/incorrectes.
- Tenim algun sistema de garanties de que cada persona que ens representa al Parlament realment té una probabilitat d’encertar la decisió superior al 50%.? No, i ni tan sols podem triar realment qui són els nostres representats, perquè només podem escollir la llista sencera, que ja ens donen configurada.
C) Ideologia Les decisions sempre es prenen a través d’una ideologia que filtra i ens fa interpretar les situacions d’una manera o d’una altra.
Això també influeix en què no puguem determinar si una decisió és correcta o no. A més a més, potser degut a la meva ideologia estic deixant d’escoltar arguments, dades...
mentre prenc una decisió.
2. Igualtat Igualtat política efectiva: per a que es doni: - cadascú de nosaltres té les mateixes oportunitats/drets efectius de participar en el procés polític.
Ens ho pot garantir? Sí.
28 - Si decidim fer-ho, cada ciutadà i ciutadana ha de tenir el mateix pes en la decisió final.
Ens ho pot garantir? NO. Hi juga un paper important: a) L’economia, els recursos econòmics. Hi ha molts mecanismes per a que persones amb major poder econòmic tinguin més pes/influència en decisions polítiques.
b) En menor mesura, també la capacitat intel·lectual dels individus pot influir políticament.
Cap de les dues coses es pot igualar per a tots els individus.
- Com es podria intentar arribar a la igualtat econòmica efectiva? 1. Els més pobres o amb rendes inferiors a la mitjana haurien de voler igualtat (això sempre no passa. Perquè? Perquè o bé no es té consciencia de la seva pròpia situació, o bé tenen altres prioritats, o bé els mitjans de comunicació els manipulen, o creuen que els la distribució de recursos ja és justa (cadascú té el que es mereix, EEUU), o bé consideren que malgrat ser pobres tenen prou oportunitats en la societat per arribar a millorar.
2. Suposant que vulguin la igualtat i votin en massa un partit que tingui un programa que garanteixi la igualtat econòmica efectiva, tampoc es podrà assumir la igualtat. Perquè? El principal instrument per distribuir la renda de les institucions: Impostos progressius. NO s’aconseguirà rés, perquè els qui més tinguin no tindran incentius per seguir treballant.
La redistribució de rendes mitjançant és EXTREMADAMENT COSTOSA en termes administratius.
PROBLEMA: si un govern ho utilitza, l’any següent passarà el mateix; l’altre també... El problema de fons no és que cadascú tingui diferent renda, sinó que cada any un cert nombre de persones són capaces de generar MÉS RENDA que unes altres. No es pot distribuir la capacitat de generar capital/ingressos perquè prové del treball, del capital, de l’esforç, de la qualificació...
En democràcia doncs, som anònims. Què vol dir? Que independentment de com siguem, tots podem participar de la mateixa manera.
3. Representativitat El sistema democràtic és representatiu quan els qui representen el poble actuen en el benefici d’aquest. Pot sonar molt “obvi” però no sempre és així.
29 Tenim una elit política que té aquesta tasca, però tal i com està dissenyat aquest sistema NO és així.
Per què no? NO hi ha mandat imperatiu: el mandat imperatiu és dóna quan els ciutadans poden exigir l’acompliment d’alguna cosa. Quan un polític promet alguna cosa, no està obligat a complir-la: NO HI HA mandat imperatiu.
Tenim algun mecanisme per aconseguir que els representants actuïn en el nostre benefici? Les eleccions. Però són un mecanisme molt limitat i imperfecte per aconseguir-ho.
Teòricament són un mecanisme de càstig, sanció. Si no acompleixen el que diuen, a les properes eleccions no els votaran. Serveixen doncs, per premiar o castigar. Però són un bon mecanisme per fer-ho? NO.
1. Perquè hi ha una dicotomia entre el vot ideològic i el racionat. Si un partit corrupte puja en les eleccions estem votant per ideologia, no per racionalitat (PP).
2. Les eleccions es produeixen cada “x” temps, són esporàdiques (a Espanya cada 4 anys).
Teoria del cicle electoral: per actuar en el nostre benefici els polítics han de tenir incentius per a fer-ho (que no els castiguin en les properes eleccions). Però la memòria electoral mitjana d’un votant és d’un any. Pràcticament només ens recordem del que han fet bé/malament l’últim any, i per això l’aprofiten per intentar “acontentar” més la gent.
Ex.: l’últim any obren una escola, tot i que els altres 3 hagin estat retallant d’educació.
NO estem generant els incentius correctament...
3. Informació asimètrica Ex. De la compra de cotxe quan el venedor té més informació que el comprador i l’estafa.
Significa que els representants tenen més informació que els votants, i per tant poden enganyar-los. SEMPRE tenim menys informació que ells.
Un sistema polític no pot assumir mai que els seus líders són bons i garantiran un bon sistema, uns bons mecanismes...
4. En les eleccions tenim només un vot, i aquest representa 300 pàgines de propostes per cada partit. Amb un sol vot estem escollint entre una oferta política enorme. El representant tindrà menys incentius perquè pot complir 10 de 300 pàgines i vendre que aquestes 10 eren molt importants.
30 Aquests 3 criteris poden utilitzar-se per: “com hauria de ser la democràcia”  Vistos com una definició prescriptiva. Però no com a definició descriptiva, perquè no pot ser així realment.
Això comporta a una concepció minimalista de la democràcia: Joseph Schumpeter  democràcia és simplement un recanvi de líders polítics per mitjà d’eleccions.
Karl Popper  democràcia és el recanvi no sagnant de líders polítics o governants.
És una aproximació estrictament procedimental.
Segons PRZEWORSKI és un sistema en el qual els càrrecs governamentals són el resultat d’eleccions competitives (IMPORTANT). Aquestes són competitives perquè compleixen 3 criteris mínims: 1. Incertesa ex ante  hi ha d’haver incertesa i desconeixement sobre el resultat de les eleccions abans que es celebrin. Això no significa que sigui aleatori, sinó que NO podem estar segurs al 100% perquè no hi hauria competitivitat.
En la democràcia la incertesa està institucionalitzada. La probabilitat d’incertesa depèn de: - Els recursos polítics de les forces en joc El sistema institucional que regula les normes i condicions d’accés al poder, que pot introduir biaixos, com les lleis electorals 2. Irreversibilitat ex post  els resultats impliquen que algú guanya i algú perd: el resultat és vinculant i inalterable.
3.Repetibilitat  quan algú perd unes eleccions s’ha de poder presentar “x” anys després (a Espanya són 4 anys després). Aquell qui ha guanya NO POT CANVIAR EL SISTEMA per garantir-se estabilitat al poder (això no és democràtic)..
Hi ha països on, qui perd les eleccions no ho accepta, i on qui guanya abusa del poder.
Els actors polítics han de jugar segons les regles del joc però també han d’acceptar les regles del joc. Si no s’accepten NO hi ha democràcia (tal com passa a Turquia, a Rússia...).
Hem d’entendre sota quines circumstàncies un país té més facilitat o menys en acceptar aquests regles del joc: 31 Hi ha uns incentius per trencar amb la democràcia quan hi ha una situació de desequilibri. La diferència, per exemple, entre EEUU i Costa d’Ivori, és que complir les regles del joc democràtic a EEUU és millor i més fàcil que a Costa d’Ivori.
Així doncs: la democràcia serà democràcia quan complir sigui millor que trencar les regles del joc i fer un cop d’Estat. Depèn de: 1. La diferència entre guanyar i perdre.
Si la diferència és més petita, serà més fàcil esperar 4 anys.
Si la diferència és molt gran és més difícil.
Quan hi ha polarització econòmica i política la diferència creix, i qui perd, perd molt. Serà més probable que algú produeixi un cop d’Estat.
2. Si qui està en el poder manipula el sistema electoral serà pràcticament impossible que el perdedor guanyi les pròximes eleccions  Armes.
3. La manera com ponderem el futur.
Li podem donar molt poc valor al futur o molt valor, i en aquest cas ens esperarem. Com un “índex de paciència-impaciència”.
Ex. de Costa d’Ivori  hi ha diferències ètniques entre cristians i musulmans. Durant les eleccions de 2010 es presenta un candidat cristià contra el representant musulmà.
Aparentment guanya el cristià. A Costa d’Ivori, la diferència entre guanyar i perdre és molt gran. Hi ha molt en joc i el perdedor no està molt disposat a esperar. En aquest cas realment no havia guanyat el cristià, es va manipular.
En països més desenvolupats hi ha menys en joc, les diferències acostumen a ser més petites. A més a més el cost que implicar imposar una dictadura és altíssim, molt difícil.
NO són pitjors o més violents els més pobres, sinó que tenen més incentius. La política es mou per incentius.
LA POLIARQUIA És un concepte minimalista de democràcia de Robert Dahl.
Dahl fixa unes condicions diferents a Przeworski: ens diu que hi ha d’haver 3 condicions: 1. Que els individus siguin capaços de formar les seves preferències de manera lliure i sense pressió, i tinguin suficient informació. No hi pot haver adoctrinament, manipulació política...
32 2. Un cop ens hem format una opinió política, l’hem de poder expressar lliurement de manera pública i oberta, poder-nos presentar com a candidats...
3. Un cop ho haguem fet NO se’ns ha de discriminar en funció de les nostres preferències o decisions polítiques: el govern ha de ser imparcial.
A la pràctica, per a què puguem trobar tot això, podem definir sis condicions: 1. Càrrecs públics electes 2. Eleccions lliures, imparcials i freqüents 3. Llibertat d’expressió 4. Fonts alternatives d’informació 5. Autonomia de les associacions 6. Ciutadania inclusiva A les quals podríem sumar el tenir un Estat de Dret.
Tema 2B. Les dictadures LES DICTADURES - Les dictadures han dominat la historia política de la humanitat.
- Representen al voltant del 40% dels països del món.
- Fins a finals del s. XIX -principis s. XX no van començar a aparèixer a Europa les democràcies representatives.
Què és una dictadura?  1. Hi ha un alt grau de concentració de poder en un/un grup d’individus.
2. La majoria de la població (o tota) està exclosa del procés polític.
3. Hi ha uns mecanismes de control i de gestió del suport de determinats grups i elits que permeten seguir al poder. A més a més, el dictador ha de reprimir i alhora generar lleialtat d’un grup de persones.
4. La majoria de drets civils estan suprimits o molt limitats.
33 5. El poder pot tenir lleis, fins i tot proclamar-se com a “lligat a una llei”: però no hi ha cap garantia que es compleixi. Aquest poder pot ser arbitrari i, per tant, la llei no serà útil si no hi ha un element de coerció que la sustenti.
Com es classifiquen les dictadures? Segons la forma de govern Segons en qui resideix el poder 1. TOTALITÀRIES 1. PERSONALISTES 2. AUTORITÀRIES 2. DE PARTIT 3. MILITARS 1. Segons la forma de govern A) TOTALITARISME • El grau de concentració del poder és extrem: en un únic líder masculí a qui se li atorga capacitat d’interpretar la voluntat del poble.
• El mateix poder promou el “culte a la personalitat del líder, que té qualitats excepcionals”.
• Existència d’una ideologia global (ben estructurada) que explica la veritat social i justifica l’existència d’aquest tipus de règim. Això és tant important que es promou la idea que tenen caràcter de coneixement científic. Com que es presenta així, “no es pot qüestionar”.
• L’ús sistemàtic de terror per eliminar qualsevol forma de dissidència/oposició.
• Voluntat de control dels ciutadans (en l’esfera pública i en la privada).
Adoctrinament i mobilització.
Exemples  1. Règim de Corea del Nord (l’únic actual) 2. Stalin a la Unió Soviètica 3. Hitler al nacionalsocialisme o nazisme 34 B) AUTORITARISME En un règim autoritari, en canvi, NO ES BUSCA mobilització i adoctrinament: • Es busca desmobilització política i obediència/disciplina.
• Apliquen grans principis que intenten legitimar la pròpia existència del règim però NO formen una ideologia estructurada.
• El grau de repressió i control és menor, més discontinu, no tant extens/sistemàtic (però hi és) Exemple  Dictadura franquista 2. Segons en qui resideix el poder A) PERSONALISTA • El poder de decisió i de reclutament polítics corresponen a un sol individu (mascle). Perquè? NO hi ha cap altra institució que el limiti: només hi ha el partit únic i els militars, i aquest no representen cap constrenyiment (crea un cos paral·lel de militars com a protecció).
• La majoria arriba al poder a través d’un cop d’Estat, com a líder d’un partit únic o fins i tot mitjançant eleccions (Putin, Fujimori...).
• També existeixen algunes monarquies que es podrien anomenar “mig personalistes”. Són monarquies governants, on la figura del rei no només és simbòlica. Les trobem generalment a la regió del Golf Pèrsic (Aràbia Saudita, Emirats Àrabs units, Oman...).
• No es preveu cap sistema de successió (problema). Si no es pot substituir el líder  o se’l mata o se’l treu a la força. Per això alguns d’ells, per a evitar-ho, estableixen una línia successòria (Kim Jong-un a Corea, Duvalier a Haití, Somoza a Nicaragua...) • El poder i recursos públics es privatitzen (perquè el líder ho posseeix tot. Amb això pot “premiar” el suport del seus aliats.
35 • Han de triar molt bé qui els segueix, la seva “tribu”. Aquestes elits que l’envolten són amics, familiars... i es basen en l’intercanvi de rentes i favors a canvi d’aquest suport. Però aquests s’han d’anar rotant, perquè sinó podrien acumular molt poder i fer-lo fora.
• El dictador ha de reduir l’amenaça que representen els militars. Per què? Perquè acostumen a ser qui fa fora el líder amb un cop d’Estat, té capacitat d’organització i va armat. Què ha de fer el dictador?  1. NO PAGAR-LOS ARMES. És a dir: l’exèrcit no ha de tenir la capacitat real de representar amenaça per al dictador.
2. Crear un exèrcit paral·lel a l’existent, que sigui exclusivament seu.
3. Conquerir la capital del país.
B) DICTADURES DE PARTIT Són les que més perduren. El poder de decisió real pertany a un partit (que pot tenir un líder).
Ex.  El PRI, a Mèxic.
Serveix per a: 1- Per a què les elits de poder sàpiguen com arribar al poder en un moment determinat (manera de tenir una forma estructurada).
2- Com a eina per canalitzar demandes.
3- Partit = màquina de distribució de beneficis. Els beneficis de l’Estat són canalitzats per aquest partit, i només es poden atorgar a través d’ell. Això serveix per a generar suport.
• L’estructura pot ser de partit dominant  el règim permet que existeixin, de manera legal, partits de l’oposició, i fins i tot que se celebrin eleccions. Per què eleccions en una dictadura??? 1. Per guanyar un cert suport internacional.
2. Per saber el grau de suport que es té i on es localitza (quines regions donen més o menys suport i localitzar opositors, oferir/no-oferir recursos...).
36 3. Perquè si es permet que hi hagi oposició, aquesta participarà segons les regles de la dictadura: la part que ho accepta juga segons les seves regles i l’altra queda dividida i debilitada  Això fa que la gent no tingui incentius o mitjans noinstitucionals (com les armes).
4. Si guanya elecció darrere elecció, només aquest partit tindrà el poder: “qui vulgui suport ha d’acudir a mi” (és a dir, el partit és capaç de mobilitzar el suport de la gent).
5. Maneres de guanyar les eleccions: 1. Amenaçar els votants, intimidant l’oposició 2. Manipulant els resultats (últim recurs) 3. Comprant vots C) RÈGIMS MILITARS Són aquelles on el poder de decisió – capacitat de selecció política resideix en l’exèrcit com a institució. És un òrgan de direcció col·legiat on hi ha un líder visible, però que està envoltat per una junta militar  L’exèrcit governa corporativament.
Ex.  Algèria, Egipte, Bhurma...
• Intervenen per a salvaguardar l’ordre o interès corporatiu i acostumen a deixar el poder quan han aconseguit els objectius.
• Hi ha por a les divisions internes.
• Estratègia per mantenir-se al poder  armes, matar (REPRESSIÓ). Busquen la coacció dels ciutadans per imposar el poder.
N’hi ha de 3 tipus: 1. Govern “obert”  Directe per part dels militars.
2. Govern “civilitzat”  Militars adopten una “cara civil”, és a dir: el dictador deixa de ser militar però no deixa de ser dictador. Es desenvolupen estructures pseudodemocràtiques, com un partit únic o eleccions.
37 3. Govern indirecte  Els militars controlen un govern civil d’amagat però realment ells ostenten el poder.
Tema 2C. Les transicions a la democràcia Perspectives històrica, macro i micro LES TRANSICIONS A LA DEMOCRÀCIA • Onades de democratització Samuel Huntington a La Tercera Onada: proposa un esquema per entendre els processos històrics de canvi de règim.
Hi ha hagut 3 grans onades en les quals, durant aquell període, la taxa de democràcies superava la de dictadures.
Després de cada onada ve una ressaca: un període on disminueix el nombre de democràcies.
Quines són aquestes 3 grans onades? 1. FINALS S. XIX – PRINCIPIS S. XX És una època en què molts països es desenvolupen (EEUU, Holanda...)  Revolució Industrial.
A més a més, neixen molts països a Europa (que són democràcies).
RESSACA  Període d’entreguerres (després de la I.G.M.) 2. MITJANS S. XIX Amb la victòria dels aliats, Alemanya i Japó es democratitzen.
A més a més, la descolonització crea molts estats que comencen sent democràtics (a l’Àsia i l’Àfrica).
RESSACA  Nova onada de cops d’Estat.
3. REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS Transició de la democràcia a Portugal, des del Sud d’Europa i cap a l’Est.
38 També moltes transicions a l’Amèrica Llatina.
Com expliquem aquests 3 períodes? Quines són les causes? Ho fem amb 2 enfocaments: A) ENFOCAMENT MACRO Diu que les transicions són resultat de grans canvis estructurals. El més important és el nivell de desenvolupament econòmic del país. Els PAÏSOS DESENVOLUPATS = DEMOCRÀTICS.
Dins l’enfocament macro trobem dues teories: la que defensa una relació endògena i la que defensa una relació exògena.
 a) Teoria endògena Major nivell de desenvolupament = major probabilitat de transició cap a la democràcia.
Si PIB per càpita augmenta  augmenta la probabilitat.
Per tant, es compleix que els països rics seran democràtics.
Com pot succeir aquest canvi? 1ª explicació  Hi ha un canvi de cultura política de la gent: s’adquireixen millors nivells d’educació i capacitat crítica, que comporten una valors més compatibles amb una democràcia. MÉS EDUCACIÓ = MÉS CAPACITAT CRÍTICA 2ª explicació  el desenvolupament comporta un canvi en l’estructura de classes. Els països pobres (normalment) estan molt polaritzats quant a riquesa, hi ha una gran diferència de renda.
Aquesta situació de desigualtat i polarització és molt incompatible amb la democràcia (“els de dalt” no hi renunciaran mai, tenen molt a perdre). En aquest cas, l’estructura de classes passa de ser piramidal a romboïdal: el principal sector que es desenvolupa és la classe mitjana.
b) Teoria exògena (certa) Aquesta diu que, gràcies al desenvolupament econòmic, s’ha d’evitar que les democràcies esdevinguin dictadures.
Les democràcies poden aparèixer per moltes raons: que s’hagi mort el dictador, que hi hagi hagut un cop d’estat... i això només pot succeir en països que tinguin un mínim nivell de riquesa.
39 MÉS RIQUESA = MENYS PROBABILITAT QUE LA DEMOCRÀCIA ESDEVINGUI DICTADURA Però, què explica el fet que les democràcies riques no caiguin?  la diferència entre guanyar i perdre (és més petita en països desenvolupats). El cost d’imposar un propi règim o dictadura és més alt en països rics. El desenvolupament protegeix la democràcia  suposa menys tensió i augmenta els costos d’imposar una dictadura.
Després de la II.G.M. encara hi trobem relació entre desenvolupament i esdevenir democràtic (eliminant els països amb petroli i els que no van poder esdevenir democràcies tot i ser desenvolupats, per culpa de les armes [Europa de l’est]).
Per tant: l’exògena es compleix, es confirma empíricament: + desenvolupament   probabilitat de Dictadura > Democràcia L’endògena es compleix en les primeres economies europees (i algunes no-europees): la primera onada de democratització confirma la teoria endògena. Actualment es compleix en certa manera, però és menys forta pel fet que no es compleix als països amb petroli i als països de l’Est per culpa de les armes.
+ Desenvolupament   probabilitat de Democràcia > Dictadura B) ENFOCAMENT MICRO Diu que els canvis de règim són resultats d’interaccions entre agents polítics, de les decisions que prenen alguns actors depenent de com actuen altres actors. 2 interpretacions de perquè pot passar això: a) Des de dalt, pactes entre elits polítiques  per un pacte o acord Això significa que hi ha interacció estratègica. Schmitter i O’Donell: destaquen que en una transició des de dalt hi ha dos processos diferents: - Liberalització del règim Democratització del règim Una dictadura es pot liberalitzar (obtenir un major grau de llibertat), però seguir sent dictadura. Fins que no hi hagi la democratització no hi haurà una transició del règim.
EXPLICACIÓ tenim una dictadura amb crisi de legitimitat (per una derrota electoral, per una crisi econòmica...). Això fa que aparegui una divisió interna al règim (entre sector dur i sector immobilista o búnquer i sector tou o liberalitzador).
40 Aquests segons, els liberalitzadors, proposen liberalitzar el règim per a què sobrevisqui.
Aquest “àmbit de llibertat” que cedeixen és aprofitat per l’oposició, que impulsa el trencament del règim a l’introduir més canvis cap a la democratització. Llavors el règim es veu obligat a pactar amb l’oposició. Però el sector liberalitzador de la dictadura amenaçarà amb què si no pacten d’acord amb els seus interessos, tornaran cap al sector immobilista. Però aquesta amenaça no es realista, els fa perdre credibilitat.
Finalment, aquests liberals acaben pactant amb l’oposició perquè si no se’n surten s’hauran d’enfrontar amb els immobilistes. Això desemboca en una liberalització completa. Per arribar a la democràcia, calen els següents pactes: 1. PACTE MILITAR S’ha de fer front al sector immobilista, al més perillós  perquè és una potencial amenaça. Si és dur: l’has de desactivar; si és dur i perillós, las de desactivar i garantir que la democràcia no els perjudica (amnistia); si no són perillosos, s’han d’eliminar.
MOVIMENT ESTRATÈGIC.
2. PACTE POLÍTIC Apareixen noves institucions polítiques, i s’ha de decidir com s’articula la política i les institucions socioeconòmiques. El resultat sempre depèn de la correlació de forces (qui té més força dins el pacte).
3. PACTE SOCIOECONÒMIC S’ha de decidir quin Estat del benestar hi haurà: els impostos, la regulació de mercat...
Cal dir que Przeworski (que és qui proposa aquest model d’interaccions estratègiques) diu que si no hi ha legitimitat NO es pot liberalitzar el règim, perquè sorgirien organitzacions autònomes que li podrien posar fi.
Aquesta dinàmica de transicions amb els actors: liberalitzadors i oposició (o societat civil) és el que anomenem Teoria de jocs.
(Schmitter & O’Donell + teoria de jocs  no s’aguanta) Finalment, Przeworski presenta 3 tipus d’oposicions possibles EMPÍRICAMENT dins aquest esquema: 1. Els liberalitzadors tenen una posició més demòcrata del què sembla. Tindran aquestes preferències: DA > T > DF > DR > R El resultat llavors és una TRANSICIÓ.
41 Aquests liberalitzadors ocultaran les seves preferències reals per evitar que els repressors del règim (els durs) intervinguin. En aquest cas, sempre trien “esdevenir reformistes”.
2. També pot succeir que hi hagi un problema d’informació respecte a K (capacitat de repressió). Els liberalitzadors poden pensant que K > O,5 mentre la societat pensa que K < 0.5. hi hauria un xoc de creences, serien divergents.
En aquest cas els liberalitzadors començarien a obrir el règim (creient que podrien reprimir-lo), però al veure que la societat civil s’organitza s’adonarien de la visió respecte a K i es tornarien reformistes: obririen un procés de transició.
3. Teoria sociològica. Podria ser que durant el procés hi haguessin canvis de preferències de les elits. Els liberalitzadors s’adonarien que l’oposició no és “tant dolenta” i podrien intentar crear una convivència democràtica.
b) Des de baix, resultat d’una revolució dels ciutadans Apareix un canvi revolucionari. Es un canvi del sistema on no s’utilitzen els mecanismes establerts, sinó mitjans irregulars extrainstitucionals, una revolució massiva. Per què passa? 1. Són imprevisibles degut a l’existència d’una preferència privada i una preferència pública: pensen una cosa però n’expressen una altra.
2. Falsificació de preferències 2. Això provoca que el dictador, realment, no conegui el nivell de preferències i suport que té. Nivells d’oposició al règim desconeguts.
3. Que la revolució es produeixi (o no) dependrà del llindar revolucionari, és a dir: del nombre de persones que expressin públicament les seves preferències contra el règim.
A = [0,2,2,3,4,5,6,7,8,9,10] Llindar revolucionari de 0 = molt pocs individus que surten sols al carrer.
Llindar revolucionari de 2 = al carrer n’hi ha un, però no hi ha revolució perquè aquest individu en necessita 2 A’ = [0,1,3,3,4,5,6,7,8,9,10]  NO REVOLUCIÓ A’’ = [0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,10]  CASCADA REVOLUCIONÀRIA Les revolucions són escasses, perquè la gent té un llindar revolucionari alt. La gent és racional, “no es juga la vida perquè sí”. Si hi ha més persones hi ha menys probabilitats 42 de que et “toqui rebre”. Els càlculs són individuals. A més a més: com més persones, més possibilitat de triomf.
Les revolucions, per altra banda, no tenen perquè comportar democràcia. Facebook i Twitter es refereixen com a revolució perquè gràcies a ells podem conèixer amb més claredat qui es revoluciona. Tens accés a la informació sobre si s’està complint el llindar revolucionari. Facilita la coordinació de la gent.
Tema 3A. Les democràcies representatives Teoria, institucions i conseqüències Democràcia Grega No totes les democràcies han estat liberals. El liberalisme neix al s. XVII, mentre que l’Estat democràtic neix a Grècia cap al s. V-IV a.C.
Aquesta democràcia Grega, després de la reforma de Clístenes, es basa en la participació dels ciutadans de manera directa en l’assemblea.
No obstant això, si Atenes tenia al voltant de 250.000 hab., només 40.000 eren ciutadans (les dones, els esclaus i els metecs o estrangers NO eren ciutadans). A l’assemblea hi participava, al final, uns 2.000 ciutadans. L’executiu, normalment, quedava en mans de magistrats escollits per sorteig.
Per tot això, potser no és tan “encertat” dir que la democràcia neix a Grècia...
Sistema liberal: elements • Drets i llibertats individuals • Concepte liberal d’igualtat - • Preval l’opció negativa de llibertat.
Es vol protegir l’àmbit privat de les ingerències i abusos dels poders públics.
Tots els ciutadans són iguals davant la llei, tenen = drets.
Per tant, tots els ciutadans es jutjaran per les mateixes lleis i tribunals.
Separació de poders i principi de representació - Aquesta separació busca limitar el poder de l’Estat, controlar-lo: fer que col·laborin entre ells.
43 - • Principi de legalitat - • El principi de representació fa que la sobirania nacional no s’exerceixi directament: s’han de triar uns representants mitjançant eleccions.
El Parlament controla el poder legislatiu Els poders públics han de complir i respectar les lleis Separació entre Estat i Societat civil - La societat és pluralista.
Els individus poden organitzar-se lliurement i d’acord amb els seus interessos/principis morals.
L’estat se separa de l’Església.
Les decisions s’hauran de prendre per majoria (a causa del pluralisme).
Teoria Liberal: JOHN LOCKE • John Locke (1638-1704): després de la guerra civil anglesa. La seva obra està marcada per: - Crítica a Hobbes - Context polític que viu amb la restauració monàrquica limitada (per lleis i parlament).
• INICI LIBERALISME CLÀSSIC  s. XVII amb Locke i el seu pensament polític: Two treatises of government.
• Hobbes i Locke són individualistes, però els diferencia que Locke es pregunta si l’objectiu de l’Estat és protegir els individus dels altres individus, qui els protegeix en un Estat absolut? • Locke: tots els homes tenen drets naturals individuals: a la vida, a la llibertat, a la propietat i a la revolució contra la tirania.
"I així la comunitat conserva perpètuament el poder suprem de salvar-se a si mateixa dels intents i dissenys de qui sigui, fins i tot dels seus legisladors, sempre i quan siguin tan ximples o tan dolents, com per establir i dur a terme designis contra les llibertats i propietats dels individus". (Second Treatise, Chapter 13).
• Locke separa poder executiu i poder legislatiu (Parlament, institució central on es representa als ciutadans a través d’eleccions limitades, és a dir, sufragi restringit, on voten els propietaris.
44 • • L’executiu està limitat: no promulga lleis i ha de governar segons les que promulga el legislatiu.
Locke va influir en: - La Revolució Gloriosa de 1688 - La Revolució Francesa i el pensament il·lustrat - Els revolucionaris americans.
Teoria Liberal: MONTESQUIEU (1689-1755) • • • És el principal exponent del pensament Il·lustrat Obra principal: L’Esperit de les Lleis Montesquieu estableix estructuradament la SEPARACIÓ DE PODERS, i inclou el poder judicial com a 3er poder separat.
Teoria Republicana • La teoria contraposada a la liberal és la Republicana.
• D’aquesta se’n deriva el model democràtic-participatiu (prové de la democràcia atenenca anteriorment descrita) • Conflicte sobre model de democràcia: a partir s. XVIII  liberal refusa model participatiu per ser “inestable i perillós” (pensen que es concentra massa poder en l’assemblea i que molta participació = radicalismes).
• Mida Estats moderns = participació directa INVIABLE. Es proposen doncs, alternatives adaptades al model grec.
• Principi bàsic d’aquesta adaptació  “resulta insuficient per fer compatible - democràcia amb protecció dels interessos individuals”. Això s’ha de contrapesar amb l’exigència de participació política ciutadana. Aquesta serveix per: Garantir l’autogovern col·lectiu Aconseguir una ciutadania informada i compromesa amb el bé públic.
PER TANT  la deliberació col·lectiva dels afers públics genera autogovern i civisme.
Teoria Republicana: JEAN JACQUES ROSSEAU (1712-1778) • Dóna importància a la dimensió col·lectiva per a la qualitat moral de l’individu.
• Concepte de voluntat general (al Contracte Social). És el bé col·lectiu, però NO és la suma de voluntats individual. A més a més, es diferent per a cada societat.
• Finalitat institucions polítiques  cercar aquesta voluntat, fer polítiques a favor d’aquesta voluntat.
Rosseau és crític amb la separació de poders: defensa que el poder és de l’assemblea perquè allà les decisions es prenen per deliberació.
45 • Per tant, òrgan bàsic  assemblea directa sense representats (quan, per la mida, sigui possible).
Quan no sigui possible per la mida  assemblea de delegats però iniciativa legislativa popular. Si la proposta prové de l’assemblea s’ha de ratificar en referèndum.
• La sobirania és popular, és el poble el sobirà: Rosseau s’oposa a la representació.
INSTITUCIONS DEMOCRÀTIQUES: ELS PARLAMENTS El PARLAMENT és la base de la democràcia, perquè és la institució que representa a la sobirania nacional i on resideix el poder legislatiu.
▪ Quines són les seves funcions? 1. Funció representativa És la base. El parlament ha de ser receptor i canalitzador de les demandes d’una societat plural.
2. Funció legitimadora Deriva de la representativa. Serveix per intervenir en la legitimació i elecció d’altres òrgans de l’Estat.
3. Funció de control legislatiu Aprovar lleis que regulen la vida dels ciutadans, fins i tot aquelles que no ha elaborat ell íntegrament: és l’únic que pot aprovar-les i dotar-les de rang de llei.
4. Funció de control polític El parlament exerceix control polític sobre l’acció del govern. És on es pregunten, informen o proposen mocions en relació a l’acció de govern.
▪ Com s’estructura? Hi ha parlaments: - Unicamerals (Dinamarca, Suècia, Noruega, Nova Zelanda...) Bicamerals (Espanya, Alemanya, EUA, Regne Unit...) És més corrent l’estructura bicameral, però no respon sempre als mateixos plantejaments sobre el principi de representació (que resideix en les dues cambres).
46 La cambra alta  contrapès a la cambra baixa, que pot respondre a diferents criteris.
Tipus de cambres: La de representació popular  cambra baixa La de representació territorial  cambra alta La de notables  Cambra alta La combinació de la cambra alta i la baixa configura 2 tipus de bicameralisme: 1. Bicameralisme territorial o federal La cambra alta és de representació territorial. Cada territori – regió – estat federat hi té el mateix pes representatiu.
Aquestes cambres poden ser escollides pel poble o ser designades per altres institucions (governs, parlaments subestatals...) o combinació de poble + institucions.
2. Bicameralisme conservador Ex.  Regne Unit A la cambra alta hi ha representats certs estaments o classes socials. L’origen es troba en les reticències de sectors socials a l’extensió de sufragi universal.
La cambra doncs, actua com a mecanisme de contenció o correcció de decisions de representants populars.
A la Cambra dels Lords  - representats membres hereditaris (noblesa) També bisbes de l’Església Anglicana (Lords Spiritual) I Lords designats pel monarca a proposta del govern.
A més a més, el Parlament també es pot classificar tenint en compte el poder relatiu entre les cambres que el composen: - ▪ Bicameralisme simètric Bicameralisme asimètric Com s’organitza el parlament? Presidència del Parlament + Mesa que l’assisteix (vicepresidents, secretaris...).
Aquests s’escullen entre els membres de la mateixa cambra.
S’encarrega: 47 1. D’ordenar els debats parlamentaris 2. D’administrar la institució Els membres de la cambra (els representants) s’agrupen segons afinitats polítiques, constituint  Grups parlamentaris. Aquests, encapsats per un líder o portaveu, estructuren el funcionament de la cambra.
▪ Com treballen? Es desenvolupen en comissions i en plenari.
Les comissions reuneixen a un grup de diputats que s’especialitzen en un mateix àmbit (hisenda, defensa, educació...).
Cal dir que la constitució de les constitucions respecta la proporció de les forces parlamentaries de la cambra.
S’hi discuteixen els textos i s’arriba a acords.
Després es porta al plenari i allà es debat i es procedeix a la votació final.
INSTITUCIONS DEMOCRÀTIQUES: ELS EXECUTIUS L’executiu és l’encarregat d’aplicar i implementar les lleis que s’aproven al Parlament.
Funcions de l’executiu - ▪ Exercir la direcció general de la política de l’Estat Liderar situacions de crisi o emergència Dissenyar/supervisar implementació de polítiques públiques Dirigir els serveis de les administracions Assumir tasques cerimonials del lideratge/representació de l’Estat.
Tipus de poder executiu Executius duals  majoria de països europeus de tradició parlamentària i també els semi-presidencials. Dual perquè l’executiu el formen dues institucions: govern i cap d’Estat.
1er òrgan de l’executiu dual: govern Impulsar i coordinar les grans decisions polítiques, dirigint els serveis de les administracions.
48 És un òrgan col·legiat, integrat per president o primer ministre + nombre variable de ministres. En aquests sistemes executius duals, el govern emana o és resultat d’una majoria parlamentària.
El primer ministre ha de rebre l’aprovació del parlament en forma d’elecció o de moció de confiança. És per això que el govern respon dels seus actes al Parlament.
No obstant, el cap de govern pot dissoldre aquest parlament i convocar eleccions (les anticipades).
2on òrgan de l’executiu dual: cap d’Estat Funció essencialment cerimonial i simbòlica.
Representació exterior i interior de l’Estat: simbolitza la comunitat política amb un rol bàsicament cerimonial.
En MONARQUIES HEREDITÀRIES  Càrrec vitalici i successió dinàstica En REPÚBLIQUES  Escollit per un mandat de duració variable. Aquesta elecció pot correspondre al parlament, als ciutadans (eleccions) o una assemblea mixta (parlamentaris i compromissaris).
En sistemes SEMI-PRESIDENCIALS  Cap d’Estat (president de la República) disposa de facultats de major entitat: no només és una figura simbòlica, també efectiva.
Facultats importants que li corresponen: dret a dissoldre parlament + poder de nomenar i cessar al primer ministre o president del govern.
Executius individuals o monistes  propis dels sistemes presidencials (EEUU).
Només existeix un sol òrgan executiu: el president/a.
Aquest president té MOLT poder: - Facultats i poders efectius Facultats simbòliques o cerimonials Com s’escull?  mitjançant sufragi universal directe, i el mandat temporal el fixa la Constitució.
Després el president tria lliurement els seus secretaris/ministres. En l’executiu monista no hi ha un govern com a òrgan col·lectiu, sinó que el centre de l’acció executiva és la presidència.
49 RELACIONS LEGISLATIU-EXECUTIU: PARLAMENTARISME VS. PRESIDENCIALISME PRESIDENCIALISME President mitjançant indirectes) escollit eleccions PARLAMENTARISME popularment, Cap de govern/1er ministre escollit per (directes o majoria parlamentària, que el sustenta i li dóna legitimitat/estabilitat.
El cap de govern o President s’escull per vot popular directe, i per això NO pot ser destituït per un vot de confiança. L’única manera de fer fora un President és a través del dificultós procés del impeachment.
El govern emana i depèn de la confiança del Parlament. Aquest pot destituir-lo amb un vot de censura, o bé el mateix govern pot presentar una moció de confiança.
Executius individuals (única figura del Executius col·legiats, és a dir, col·lectius.
president) Els membres del govern són simples subordinats i actuen més com a consellers/experts que com a co-decisors.
El responsable de les decisions principals és el president.
El 1er ministre pot tenir preeminència o igualtat amb el seu gabinet, però la presa de decisions té una base col·legiada (emanen principalment del consell de ministres).
SISTEMES PARLAMENTARIS 1. Electors escullen al Parlament  Parlament nomena un cap de govern *en alguns casos fins i tot escull la composició del govern.
2. Els membres del gabinet (consellers) solen ser membres del Parlament (diputats). Per tant, són responsables davant el Parlament 3. El cap de govern pot dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades.
4. El canvi de govern pot venir per una moció de censura (al Parlament) o per una moció de confiança (des del govern).
A) MONARQUIES PARLAMENTÀRIES Cap d’Estat  Monarca.
- En el model tradicional (Anglaterra): 50 1. la Reina és qui nomena al 1er ministre i Parlament ha d’acceptar aquest nomenament.
2. Aquest primer ministre nomena als seus ministres.
*la reina acostuma a nominar com a 1er ministre el cap del partit majoritari.
- En sistemes més moderns (Espanya): 1. La Corona proposa al Parlament un candidat per a president del govern.
2. De vegades (ex.: Suècia), la corona ni tan sols intervé de manera simbòlica en aquesta elecció.
B) REPÚBLIQUES Cap d’Estat  President de la República Aquest cap pot escollir.se: - O pel Parlament (Ex.: Alemanya, juntament amb delegats estatals) O pel poble en eleccions lliures (Ex.: Àustria, Islàndia...) *La participació del President de la República en l’elecció sol ser secundària.
Normalment el president o Cap d’Estat  nomena un Cap de govern  que ha de passar per davant el Parlament per rebre la seva confiança.
- Si el Parlament l’accepta: el President investeix al Cap de govern Si el Parlament el rebutja: el Cap d’Estat o president proposarà un nou candidat.
SISTEMES PRESIDENCIALISTES 51 1. Els electora escullen al Parlament per una banda i al President per l’altra (que és Cap d’Estat i de Govern alhora).
2. El president nomena al seu govern, però aquests membres NO són membres del Parlament.
3. President no és responsable davant del Parlament; és responsable davant els electors.
4. El parlament NO pot fer fora al president, només se’l pot destituir a través del Impeachment.
5. El president NO pot dissoldre el Parlament i anticipar eleccions.
SISTEMES SEMIPRESIDENCIALISTES Es tracta d’un model entremig del sistema parlamentari i el presidencial.
1. El Parlament té menys capacitat de control sobre l’executiu que en parlamentaris. (Ex.: França o Portugal).
2. Els votants escullen Parlament i Cap d’Estat (president)  aquests escullen el Cap de Govern. El president el nomena i el Parlament pot decidir d’acceptar-lo o no  Per tant, el govern necessita la doble confiança.
3. El president francès pot: a) dissoldre el parlament b) convocar eleccions anticipades c) Cessar al cap de govern Per tant, té més poder executiu que un president de república parlamentària.
52 Conseqüències de la forma de govern 1. Estabilitat política - En un sistema presidencial es busca l’elecció d’un candidat com a president.
Sempre hi ha un % de la població que té el president que volia i uns altres que no  la diferència entre guanyar i perdre és molt gran.
Ex.  Mèxic, 2012: el president escollit tenia el 38% dels vots.
- De vegades hi ha segona volta: els 2 candidats més votats a la 1ª volta s’enfrontaran a la 2ª volta: es concentra molt més el vot.
Aquest tipus de sistema deixa molta població exclosa.
- En un sistema presidencial, a més a més, el president necessita recolzament del legislatiu (i viceversa). Per què? Perquè al votar el legislatiu i el president per separat, un pot ser d’un color i l’altre d’un altre color. Això podria comportar una situació de bloqueig polític (entren en desacord).
Ex.  EEUU amb el President Barack Obama (demòcrata) i el Parlament (Republicà).
2. Representativitat i control dels polítics  accountability - El sistema que dóna més control polític: sistema presidencial. Per què? Perquè amb dos vots es controla millor el que es pugui dur a terme en les funcions legislatives i executives.
53 Ex.  Amb un vot pots premiar/castigar al Parlament, i amb un altre al President.
- Hi haurà més representativitat en un sistema presidencialista: el president escollit tindrà una majoria, encara que les normes s’hagin de prendre per acord entre el poder executiu i el legislatiu.
- En un parlamentari NO s’escull l’executiu, només el legislatiu. L’avantatge, però, el trobem en l’assignació de responsabilitats (sempre sabem qui es responsable de tota decisió).
- Un sistema parlamentari ens facilitarà més estabilitat política i també una mica més de representativitat i control dels polítics.
Tema 3B. Els Estats del Benestar Evolució i Tipologia INTRODUCCIÓ • • Els estats liberal-democràtics i socials (Estats del Benestar) són resultat de la intervenció a gran escala de l’Estat en societats democràtiques basades en una economia de mercat.
L’Estat reconeixerà i garantirà drets socioeconòmics als ciutadans i intervindrà en l’economia.
• L’Estat passa a ser: regulador, benefactor i empresari.
• Quan passa tot això?  a l’Europa occidental després de la II.G.M., resposta a la crisi de postguerra per EVITAR: tant l’expansió del comunisme com el ressorgiment del feixisme.
DEBAT I CRISI (1975 - ?) Principis 1970  - Les Crisis del petroli EUA no manté la convertibilitat del dòlar en or • • Els governs tenen problemes per mantenir polítiques de base keynesiana.
Atur i inflació creixen alhora (no com fins llavors) - Fi de l’etapa de creixement econòmic europea Als 80  R. Reagan i M. Thatcher comencen a aplicar mesures neoliberals. Critiquen l’Estat del Benestar perquè: 54 1. Hi ha una crisi de governabilitat i sobrecàrrega de l’Estat. Això es deu a la intervenció de l’Estat i el creixent nombre de demandes que això provoca.
La competència electoral i competició entre grups d’interès, al final multiplica la despesa pública i les funcions de l’Estat.
2. L’Estat del Benestar desincentiva l’activitat econòmica: fomenta el parasitisme social i la reducció d’inversions, perquè hi ha una alta càrrega impositiva per als empresaris i innovadors.
També hi ha una manca de productivitat del sector burocràtic.
DEBAT I CRISI (1975 – PRESENT) Ala pràctica es transformen les polítiques, i s’adopten les següents mesures: o Reducció de la despesa pública i social o Polítiques d’oferta, NO de demanda o PRIORITAT  Control de la inflació ( Que bancs centrals tinguin més autonomia per poder-ho fer amb polítiques monetàries).
o Reconversió de sectors econòmics ineficients i privatitzacions d’empreses públiques.
MODELS D’ESTAT DEL BENESTAR Els Estats del Benestar no són homogenis quant a funcionament i estructura. Segons Esping-Andersen (The Three Worlds of Welfare Capitalism), criteris per diferenciació: ✓ Cada règim té una relativa centralitat que el mercat i l’Estat tenen com a mecanisme de producció del benestar. Depèn com aquests interaccionin, donaran lloc a una combinació o a una altra.
✓ També varia la intensitat de la desmercantilització que provoquen les seves polítiques.
DESMERCANTILITZACIÓ  reducció de dependència del individu respecte el mercat.
Com es mesura el grau de desmercantilització? I) Condicions d’accés a la cobertura social II) Temps màxim que es pot gaudir d’aquesta cobertura III) % de població sota la cobertura (és a dir, extensió) IV) Taxa neta de reposició d’ingressos.
✓ Conseqüències de la intervenció de l’Estat en l’estructura social EL MODEL LIBERAL • Només ajuda aquells que demostren no tenir recursos. Les transferències universals són reduïdes o inexistents.
S’afavoreix només aquells amb ingressos més baixos  Assistencialisme 55 • - L’Estat vol estimular el mercat. Com? De manera activa  fomentant l’ús de plans privats De manera passiva  oferint poca cobertura.
• • Per tant: sistema basat en el seu finançament i provisió en el sector privat.
Efecte desmercantilitzador mínim, impacte sobre estructura social nul i cobertura de drets socials reduïda.
Ex.  EUA, Canadà, Austràlia.
• EL MODEL CORPORATISTA • • • • • Amb intervenció pública es vol mantenir l’estructura i estatus social ja existents.
Els drets socials se subordinen a aquest objectiu. L’efecte redistributiu és reduït, els serveis socials limitats, la política social molt subsidiària (això significa que intervé quan fallen altres mecanismes).
Ex.  Alemanya, França...
Sistema finançat a través de contribucions socials (d’empresaris i treballadors). Els beneficis (tipus i extensió de la cobertura) estan supeditats a aquestes contribucions.
Estat afavoreix el model tradicional de família (home treballa a fora, dona a casa...). Per això, en general, aquests Estats no inclouen serveis social per aquest tipus d’atenció.
MODEL SOCIALDEMÓCRATA • • • • • • • Universalització plena i la màxima desmercantilització.
Estructura social  busca reduir les diferències de classe i estatus social entre grups.
Maximització de la independència individual: objectiu dels serveis socials, especialment de la dona.
Es finança a través d’impostos generals i universals, com l’impost sobre la renda.
Beneficis i serveis universals (independentment del nivell de renta).
Aquesta gran prestació de serveis socials facilita la creació de llocs de treball Ex.  Països nòrdics 56 Tema 4A. La cultura política Definició, Origen i Conseqüències INTRODUCCIÓ • • • • Els nostres comportaments respecte a la política s’expliquen per les nostres percepcions subjectives.
Model sociocultural explica l’acció política dels actors i individus segons normes, valors i actituds que han adquirit en la seva vida.
Actor polític  algú que ha incorporat pautes de conducta/actituds, durant un procés de socialització, que condicionen el seu comportament.
Això explica perquè 2 individus exposats al mateix estímul (situació, conflicte, símbol...) poden reaccionar completament diferent.
Ex.  Davant una bandera independentista.
ORIENTACIONS SUBJECTIVES DE LA POLÍTICA El component individual de la política = orientacions psicològiques cap als objectes de sistema polític. 3 elements fonamentals del component: 1. Àmbit de la subjectivitat La cultura política i el seu estudi té com a focus d’atenció el què la gent pensa, creu i sent sobre sistema polític i funcionament (opinions, valors, judicis de valor...). CULTURA POLÍTICA  forma com el sistema polític està interioritzat en els ciutadans.
2. Les actituds Per fer de la cultura política un instrument d’anàlisi, a través del concepte d’actitud: la propensió a percebre, interpretar i actuar en relació a un estímul determinat. Actituds = unitat bàsica d’anàlisi de cultura política.
3. Orientacions i objectes polítics Les actituds polítiques estan en relació a determinats objectes. Aquests objectes són tots aquells que composen el sistema polític.
ACTITUDS POLÍTIQUES 57 Filtre  ens ajuda a entendre que el nostre comportament polític es deu a un conjunt de propensions o orientacions que ha interioritzat l’individu.
Aquestes propensions o orientacions = actituds polítiques. Característiques: - Són propensions adquirides (no innates): es van incorporant al llarg de la vida.
Es manifesten com a estables, persistents: si canvien, ho fan gradual i lentament.
No es perceben directament: només es registren per conductes repetides dels subjectes i enquestes.
Tenen diferents graus d’intensitat, depenent de l’individu.
Les actituds (normalment) estan interrelacionades entre elles. Algunes són plenament compatibles, d’altres no.
TIPUS D’ACTITUDS Aquestes orientacions/actituds cap als objectes poden ser: A) Cognitives  Coneixement i creences que els individus tenen sobre els objectes dels sistema (institucions, actors...).
B) Afectives  Sentiments d’afecte, adhesió o rebuig als elements del sistema.
C) Valoratives  Valoració, aprovació/desaprovació i judicis de valor dels elements del sistema: inputs, outputs, institucions, actors i la pròpia posició del individu dins el sistema.
OBJECTIUS DE LES ACTITUDS Les classes d’objectes es classifiquen: A) Atributs generals i components del sistema polític: - - Comunitat política, nació i símbols: identificació nacional, confiança interpersonal.
Organització política, institucions i actors polítics: L’Estat i la seva organització (suport Constitució, organització territorial, institucions, partits, líders polítics...); la democràcia (legitimitat).
La política: sentiments cap a la política, implicació política, interès polític, informació política...
B) Procés polític o inputs del sistema: - Rol de l’individu en la política: sentit d’eficàcia política, mobilització cognitiva (propensió a participar), participació.
Demandes i conflicte polític: canvi social, orientació ideològica, materialisme/postmaterialisme, identificació partidista, posició sobre termes específics (igualtat, ecològica, estrangeria...) 58 C) Rendiment del sistema o outputs: satisfacció política, satisfacció amb el sistema democràtic.
- Satisfacció amb les institucions Confiança política Avaluació polítiques públiques LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA Què és? És el procés de transmissió i creació de la cultura política, de com s’adquireix la cultura política.
Per tant, és el conjunt de processos d’interiorització de la realitat, d’identificació amb els rols a cada persona i la transmissió de la cultura d’una generació a una altra.
EL PROCES DE LA SOCIALITZACIÓ Socialització primària Des de la presa de consciència del nen/a fina l’entrada a la vida activa (és a dir, laboral o educació no obligatòria). Inclou infantesa i adolescència. En aquesta fase s’assimilen les següents actituds polítiques: 1. Consciència de l’existència d’autoritat: qui mana i qui s’ha d’obeir.
2. Identificació amb un col·lectiu més ampli que unitat familiar.
3. Consciència de les diferents ideologies i partits que distingeixen entre amics i adversaris.
4. Consciència dels resultats que genera o produeix el sistema polític: serveis, protecció, etc.
Més endavant apareixen altres elements com: 5. Preses de posició davant líders polítics, partits... manifestació d’actituds afectives/valoratives vers aquests.
6. Distinció entre els rols institucionals i les persones que les encarnen.
7. Adopció d’actituds d’interès o desinterès vers la política + inclinació a implicar-se en el procés polític, o tendència a inhibir-se de qualsevol participació en l’àmbit públic.
Socialització secundària o re-socialització 59 En l’edat adulta: quan algunes experiències personals/col·lectives ajuden a confirmar o a rectificar continguts adquirits durant la primària.
Experiències individuals que poden influir: 1. Canvis de situació familiar 2. Residència geogràfica 3. Dedicació laboral 4. Nivell econòmic Experiències històriques o col·lectives (que afecten a tota una generació) que poden influir: 1. Gran crisi econòmica 2. Guerra 3. Situació política excepcional AGENTS DE LA SOCIALITZACIÓ Són aquells que intervenen en el procés d’incorporació d’actituds, valors i ideologies de l’individu. Són intermediaris entre individu i entorn: - Família Escola Xarxes de relació Mitjans de comunicació LA DIMENSIÓ COL·LECTIVA DE LA CULTURA POLÍTICA La cultura política en el seu vessant col·lectiu  atribut d’un conjunt de ciutadans que segueixen i comparteixen una mateixa pauta d’actituds i orientacions cap a la política.
Quan una sèrie d’actituds es distribueix igual entre individus d’un grup  el col·lectiu comparteix la mateixa cultura política.
Depenent del sistema d’actituds polítiques de la societat, variarà el rendiment el sistema institucional i la seva configuració.
Teories sobre impacte de la cultura en el règim/sistema polític: A) La cultura cívica 60 B) Canvi de valors C) Desafecció política D) Capital social LA CULTURA CÍVICA És el nom del primer estudi d’Almond i Verba (The Civic Culture, 1963). En ell es proposaven estudiar el paper de les percepcions subjectives sobre l’estabilitat de les democràcies de forma comparada.
Es fixen en 2 dimensions col·lectives de les percepcions: ➢ Implicació política passiva  percepció i coneixement de s’ m’afecten les polítiques del govern i com ho fan.
➢ El sentit d’eficàcia política subjectiva  percepció de si la pròpia acció en política té alguna influència o no en el procés polític.
• La cultura política de participants es caracteritza per: la predisposició a participar activament en els processos d’entrada tot exercint control sobre els polítics: barreja d’un positiu nivell eficàcia subjectiva i d’implicació passiva.
• La cultura de súbdits inclou sentiments favorables cap al sistema polític: inclinació a acceptar passivament els seus resultats.
61 És a dir: l’individu és conscient de la importància de les polítiques, però no es veu amb capacitat per influir-hi.
• La cultura política parroquial: aquella caracteritzada per àmbits reduïts d’implicació i eficàcia. Desvinculació i alienació vers la política. Hi ha vinculació afectiva a grups primaris com la família, l’església, la comunitat d’amics, etc.
• Almond i Verba formularen la hipòtesi de què: la democràcia seria més estable en els països que gaudissin del que ells anomenaren “cultura cívica”, és a dir: combinació de quantitats significatives de participants i súbdits, i una quantitat petita de parroquials.
(massa participants pot resultar dolent i posar massa tensió al damunt del sistema polític, desestabilitzar-lo).
• La cultura parroquial comporta (i és compatible) amb sistemes polítics tradicionals, mentre el predomini de cultura de súbdits  sistemes autoritaris.
On les orientacions cap al sistema són positives  la democràcia ha estat estable i duradora. (ex.: EUA, Regne Unit...) On les actituds són negatives  hi ha hagut derrocament de democràcies. (Alemanya, Itàlia...).
• EL CANVI DE VALOR EN SOCIETATS AVANÇADES Estudi d’Inglehart  intenta abordar: - els processos de canvi de sistema de valors en països desenvolupats L’impacte d’aquests en el sistema polític Parteix del concepte de generació política: aquell conjunt d’individus socialitzats sota les mateixes condicions socio-econòmiques.
Com caracteritza una situació que viu sota aquestes mateixes condicions? Amb dues hipòtesis: 1. Hipòtesi de la socialització  segons el context en el què es formen: els individus defineixen una escala de valors o pautes de percepció determinades.
2. Hipòtesi de l’escassesa  s’estableixen unes prioritats en la configuració dels valors que tendeixen a prioritzar la demanda d’elements o elements que no es tenen.
EL CANVI DE VALORS Inglehart diu que en les societats avançades ha passat el següent: 62 S’ha passat de prioritzar els valors materialistes a prioritzar (per part de les noves generacions) els valors postmaterialistes.
➢ Què són? Valors materialistes  es prioritza aspectes com la seguretat i la subsistència. És a dir: són valors referents al nivell de vida, els d’aquells socialitzats en context de guerra i postguerra a Europa.
Valors postmaterialistes  es prioritza la qualitat de vida i l’autorealització dels individus. Això succeeix perquè les necessitats bàsiques de l’individu (a diferència que durant la guerra i la postguerra) estan cobertes durant el seu procés de socialització.
Tots aquests valors s’expressen en les reivindicacions fetes a l’Estat. Fan que s’alteri la naturalesa del sistema polític. Per què?  Perquè es passa d’un sistema poc participatiu (dirigit per l’elit) a un sistema d’elits “dirigides” i controlades per ciutadans més implicats.
Per saber quins valors prevalen sobre uns altres es fan enquestes als ciutadans de diferents països sobre quins són els objectius o fites que consideren més importants d’aquesta llista: 1. Mantenir l’ordre en la nació.
2. Donar major participació a la gent en les decisions del govern.
3. Lluitar contra l’alça dels preus (inflació).
4. Protegir la llibertat d’expressió.
5. Mantenir una nivell alt de creixement econòmic.
6. Assegurar al país importants forces armades.
7. Donar a la gent una major participació en la manera de decidir com funcionen les coses en el seu lloc de treball i en la seva comunitat.
8. Intentar millorar les ciutats i l’entorn.
9. Mantenir una democràcia estable.
10. Lluitar contra el crim.
11. Avançar cap a una societat més amigable i menys impersonal.
12. Avançar cap a una societat en la qual les idees valguin més que els diners.
63 LA DESAFECCIÓ POLÍTICA Hi ha un creixent nombre de ciutadans que sent distància, decepció i desconfiança cap a la política, polítics, institucions... i cada dia es mostren més crítics amb les seves actuacions.
Aquestes avaluacions negatives han crescut clarament en molts països democràtics les darreres dècades.
Aquestes actituds  desafecció política EL CAPITAL SOCIAL El capital social són: - - Els nivells de confiança social existents en una societat respecte a la comunitat política i com es relacionen amb aquests. Per tant, també relacionat per les interaccions entre ciutadans i sistema polític.
El capital social dependrà del sistema polític al qual depenguem.
Densitat de xarxes socials.
Aquesta teoria parteix de la constatació que les democràcies són més efectives allà on hi ha una tendència tradicional dels ciutadans a cooperar i associar-se en organitzacions cíviques, polítiques...
Aquesta actitud positiva a la cooperació = expressió de confiança en què els altres individus també tindran una disposició cooperativa en lloc d’un interès, en benefici propi, d’explotar-la.
Com afecta el capital social al desenvolupament i qualitat institucional? Diversos mecanismes  ✓ Pot afectar positivament el rendiment de les institucions públiques: - genera individus més interessats i disposats a l’acció col·lectiva.
Facilita la cooperació dels ciutadans en el control al govern Aplicació de polítiques públiques i defensa d’interessos menys particularistes i més generals.
✓ Tota activitat econòmica en què un agent, depenent d’accions d’altres, crearà en el futur un major ambient de cooperació i confiança interpersonal.
64 Ex.  transaccions amb pagaments futurs, contractes laborals amb serveis a prestar i difícils de controlar, dipòsits i inversions amb rèdits futurs... poden facilitar o afavorir que hi hagi més capital social.
El Capital Social doncs, té una incidència en el desenvolupament i el nivell de qualitat institucional del propi sistema, perquè hi ha diferents mecanismes que relacionen per un costat un i per l’altre, l’altre. Per què? Perquè si els individus estan més interessats, això afectarà positivament al rendiment del sistema en sí.
Hi haurà més capital social si els individus es predisposen a col·laborar per sobre del seu benefici propi.
Tema 4B. La participació política Definició, modalitats i causes DEFINICIÓ DE PARTICIPACIÓ POLÍTICA  Aquella acció o participació que ve d’una actuació (individual o en grup) que busca incidir en el resultat de gestió de conflictes socials.
Es pot participar directa o indirectament.
Per ex.: com a representant d’un partit polític, o bé votant o responent referèndums...
TIPUS DE PARTICIPACIÓ POLÍTICA  Pot ser individual o en grup Pot ser legal o il·legal Pot ser d’alt risc o de baix risc Pot ser espontània o organitzada Pot ser violenta o no violenta Solem agafar la classificació de: ➢ Convencional: generalment acceptada per la comunitat, els ciutadans exerceixen els seus drets i ho fan sota una llei. Són formes reglades i legitimades d’intervenció política.
Ex.  Vagues, votació...
Activitats de caire convencional agrupades en 4 categories bàsiques: 1. Procés electoral: votar, seguir la campanya electoral, participar en la campanya, persuadir, demanar el vot, presentar-se com a candidat...
65 2. Procés de creació d’opinió: informar-se, debatre, enviar cartes a diaris...
3. Relacionades amb el contacte amb institucions i autoritats: enviar cartes a les autoritats, sol·licitar entrevistes amb les autoritats, firmar peticions col·lectives...
4. Relacionades amb la mobilització organitzada: participar a manifestacions autoritzades, participar en organitzacions, afiliar-s’hi, contribuir econòmicament a campanyes o causes...
➢ No convencional: al marge de la llei.
Són actuacions o formes d’activitat política que entre en conflicte amb el que es considera que són normes o valors dominants a la societat, i per tant fa servir mecanismes que en queden al marge.
Ex.  Terrorisme Algunes d’aquestes activitats: 1. Actes testimonials d’expressió física o cultural (tancades, vagues de fam...) 2. Obstrucció d’activitats d’altres (tallades de carreteres, “sentades”, ocupacions d’espais, boicots a activitats polítiques o comercials...) 3. Pintades de protesta i reivindicació en lloc públics 4. Boicots a serveis o productes 5. Resistència al compliment d’obligacions legals: impostos, servei militar...
6. Manifestacions o vagues “il·legals” 7. Destruir o provocar danys a bens públics o violència contra les persones EXPLICANT LA PARTICIPACIÓ: NIVELL MACRO Hi ha 2 grans variables (a nivell macro) que determinen el grau de participació política en la societat: - El nivell de desenvolupament - El règim polític existent El desenvolupament  66 • • - canvis en l’estructura social i tecnològica  afavoriment de l’acció col·lectiva dels individus.
La industrialització: diversifica els grups socials i les demandes augmenta nivells d’educació i mobilització Millora la tecnologia de la informació i la comunicació  es facilita el contacte, acció i accés a la informació.
El paper dels règims polítics i riscos que comporten  Per a diferents tipus d’activitats de participació.
EXPLICANT LA PARTICIPACIÓ: NIVELL MICRO La tria de si es vol participar o no (i de quina manera) també pot dependre de factors o variable individuals.
Qui participa? Els elements individuals més importants per entendre la participació s’agrupen en tres categories: a) Recursos b) Orientacions c) Reclutament 67 És a dir, els individus són més proclius a participar si poden, volen i/o els ho demanen.
• Recursos  Els recursos econòmics i les capacitats personals són la influència més forta i coneguda sobre la participació.
1a condició per participar: tenir temps disponible (per tant: estudiants, gent amb feines a temps parcial, amb millors horaris... participa més).
2a variable important: nivell educatiu (major grau d’educació equival a millor processament i enteniment de la informació, i així s’entenen millor les dinàmiques polítiques, què afecta i què no, augmenta la confiança, les capacitats i el sentit crític en un mateix...).
- l’educació també afecta als ingressos: + ingressos = es pot aportar més en les activitats de participació.
- I també als millors horaris: + temps disponible per participar.
• Orientacions  l’interès polític, la implicació, l’eficàcia política subjectiva, al ideologia... condicionen la propensió a participar dels individus.
Participació política = resultat i promoció de formació de coneixement polític.
• Reclutament  la participació és més probable si un individu és reclutat o mobilitzat.
Les feines poc qualificades i amb horaris poc flexibles  possibilitat d’interacció contínua entre individus de condicions socials semblants.
Això augmenta la capacitat d’acció col·lectiva (a través d’identificació d’objectius compartits, possibilitat de millora de control i sanció dels free-riders).
Els agents socialitzadors també juguen un paper important.
LA PARTICIPACIÓ ELECTORAL 68 Per què anem a votar? La decisió dependrà del càlcul individual entre costos i beneficis d’anar a votar.
Si B (beneficis) – C (costos) > 0  es vota Si B (beneficis) – C (costos) < 0  no es vota Apareixen, però, dos problemes fonamentals que fan que tot i que haver-hi eleccions lliures, els individus no vagin a votar necessàriament: A) La paradoxa del vot B – C > 0  llavors l’individu passa. El problema és que dins aquest benefici (B) hi ha implicades unes probabilitats: - La probabilitat d’aconseguir-lo La probabilitat (des de la perspectiva individual) de què el meu vot afecti el resultat final de l’elecció.
Per tant, l’equació anterior passa a ser aquesta: (p*B) – C > 0, si el meu vot és decidiu, llavors tenim 1*B – C > 0 (p*B) – C > 0, si el meu vot no és decidiu, llavors tenim 0*B – C < 0 La probabilitat de què el meu vot sigui decisiu és pràcticament o molt propera a zero, però tot i així la gent segueix anant a votar, aquesta és la paradoxa.
B) Ignorància racional 1. Ser ignorant no té costos.
2. Per ser conscient dels beneficis m’he d’informar.
Per tant  Ser ignorant és racional, perquè informar-se comporta un cost que no servirà per res, ja que aquesta informació no s’aplica per res en la votació.
MOTIUS DE LA PARTICIPACIÓ ELECTORAL Pel que fa als beneficis en tenim: a) De materials  s’espera rebre algun benefici material pel fet de participar (polítiques, rentes...).
b) De solidaris o relacionals  s’espera rebre sentit de pertinença, d’acte social, d’expressió política.
c) D’intrínsecs  s’espera rebre “la satisfacció del deure complert”.
69 Tenint en compte aquests factors, el càlcul de la decisió passa a ser: (p*B) + D – C > 0 Hi ha 2 grups de factors principals que expliquen l’abstenció entre els ciutadans.
*Els dos grups es basen en costos i beneficis de votar, els que determinen la participació.
➢ Personals: formats per les característiques o atributs propis de l’individu. Els costos venen determinats per: a) La renda (ingressos): + renda = - cost d’informar-me i anar a votar.
b) Educació: + nivell educatiu = + capacitat d’informar-se i anar a votar c) Experiència personal: l’edat és un element quan es va a votar: al voltant dels 40 es té molt interès per votar.
d) Actituds polítiques: interès per la política, sentit d’eficàcia política, identificació ideològica i proximitat a partits.
➢ Contextuals/Polítics: factors en el context polític que poden afectar la decisió: a) El sistema electoral i la rellevància de l’òrgan a escollir b) El sistema de partits i la diversitat d’oferta política c) Els temes a l’agenda política que fan que una elecció es percebi com a més important o més competitiva.
Tema 5A. Actors polítics i acció col·lectiva L’ACCIÓ COL·LECTIVA DEFINICIÓ • El poder és sobirà. Participar en partits, grups d’interès, moviments socials... implica acció col·lectiva.
• Problema: conflicte existent entre interès individual i col·lectiu • 1.
2.
3.
Quines condicions són necessàries per a l’acció col·lectiva d’un grup d’individus? Existència d’un objectiu comú, que fa que els individus s’organitzin.
L’individu pot decidir participar o no per obtenir el resultat o objectiu.
El resultat de l’acció col·lectiva és públic o col·lectiu: Béns públics.
70 • • El mercat funciona perquè tots som egoistes: impediment de l’acció col·lectiva al mercat. Per tant: Mercat = marc deshabilitador de l’acció col·lectiva.
L’egoisme sol conduir a “mals” públics o situacions “sub-òptimes” com la no provisió de béns públics.
I què és un bé públic?  una cosa no exclusiva i sense rivalitat en el seu consum: un cop produïda, tothom pot beneficiar-se’n (tant si ha col·laborat com si no).
Ex.  aire net a la ciutat, seguretat, medi ambient, canvi de règim...
Problemes de l’acció col·lectiva: 1. Cooperació = participar en l’acció per beneficiar el conjunt del grup.
Per tant, el 1er problema és la no-cooperació.
2. Esperar que els altres facin l’esforç per obtenir allò que jo vull (free-riders), és a dir, que s’esperi arribar als resultats que es vol sense participar en l’acció col·lectiva En la nostra quotidianitat, moltes vegades l’interès particular preval sobre l’interès col·lectiu.
Organitzant-nos, però, podem arribar a construir una acció col·lectiva.
LA LÒGICA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA La teoria de Mascur Olson: dóna els paràmetres per estudiar la Teoria de Jocs i les accions col·lectives.
Mascur Olson sotmet a prova que els interessos comuns s’organitzaran pel simple fet de ser-ho. Perquè? Per dues variables bàsiques: i) La grandària del grup ii) La composició interna del grup Tesi principal: 1. Als grups grans i homogenis  és més probable que l’acció pràctica no tingui èxit.
71 Com pot tenir èxit? Gràcies a factors externs que poden intervenir, com ara recompenses (incentius selectius) o càstigs que indueixen la participació.
Els individus participaran en aquestes associacions NOMÉS quan: beneficis > costos L’individu és un maximitzador de la seva utilitat.
Fa un càlcul probabilístic on compara: Beneficis del bé públic x probabilitat de què la contribució personal no sigui decisiva amb els beneficis – costos de la participació Segons quina magnitud sigui més gran, l’individu participarà o no participarà.
2. Als grups petits i heterogenis  acció política més probable per: a) La percepció sobre la importància de la pròpia participació és més alta. Per tant, si el grup creix  la percepció anirà disminuint i els costos es mantindran iguals = l’individu acabarà no participant.
b) Com que els individus són heterogenis: es facilita la provisió del bé col·lectiu perquè “els grans s’exploten pels petits”.
L’heterogeneïtat  hi ha individus del grup que obtenen major benefici que altres, i assumiran el cost (o una major part del cost) de la seva provisió.
- - Les associacions d’interès al voltant de grups petits i heterogenis són fàcils de formar i mantenir; però quan els grups són grans, la temptació de no participar es molt gran i: predomina el free-rider El bé públic no es produeix o es fa de manera sub-òptima, insuficient.
A partir d’això, Olson diu que: Si existeixen associacions d’interessos grans i mobilitzacions massives són gracies a incentius selectius (beneficis que només reben els participants d’aquesta activitat).
N’hi ha de 4 tipus: a) Materials (recompenses tangibles): béns, productes i serveis valorats econòmicament.
b) Solidaris (recompenses intangibles): s’atorguen individualment, el seu valor depèn del seu gaudi exclusiu, al marge del mercat: càrrecs, honors, tractament diferenciat...
c) Incentius solidaris col·lectius (recompenses col·lectives que es gaudeixen en grup, ningú en pot ser exclòs): convivència, sentit de pertinença, status col·lectiu, amistat, relacions personals...
d) Incentius intencionals (recompenses intangibles del sentit de satisfacció d’haver contribuït a una causa) 72 ACTORS COL·LECTIUS I PROCÉS DEMOCRÀTIC Societat  demandes i suports  institucions Com? A través d’organitzacions col·lectives (partits polítics, grups d’interès o moviments socials...o fins i tot de manera individual).
Trets o característiques dels actors polítics col·lectius: 1. Associació voluntària 2. Formats per individus amb interessos/objectius compartits 3. Estabilitat relativa de l’activitat/organització + acció coordinada.
Tipus d’actors col·lectius: a) PARTITS POLÍTICS b) MOVIMENTS SOCIALS c) GRUPS D’INTERÈS ➢ Com es classifiquen? Segons 3 criteris fonamentals: • • • - El primer: L’estabilitat de la seva estructura L’estructura pot ser: Sòlida, formal, permanent... (partits polítics) Informal, descentralitzada, discontinua... (moviments socials).
El segon: El discurs que desenvolupen Les propostes dels actors col·lectius poden: Tenir una pretensió global (partits) Concentrar-se en un camp temàtic de caràcter específic i sectorial (grups d’interès) Subratllar una sola dimensió de caràcter transversal que afecta a molts camps temàtics (moviments socials).
El tercer: L’escenari preferit per a la seva intervenció Aquest pot ser: L’àmbit institucional, com ara parlament, govern, etc... (partits) L’àmbit extra-institucional, amb formes d’activitat convencionals i no convencionals (moviments socials) Els dos àmbits (grups d’interès Criteris 1. Estructura Moviments socials Variable, informal Grups d’interès Partits polítics Estable, formal Estable, formal 73 2. Discurs Transversal Sectorial Global 3. Escenari d’actuació Social: convencional i no convencional Institucional, social Institucional ➢ Partits polítics  principal mecanisme de mediació entre ciutadans i institucions polítiques. Perquè? Perquè són qui articulen la competència electoral, són la representació política en sistemes democràtics.
Es tracta d’una associació organitzada d’individus, unida per la defensa d’uns interessos amb afany de permanència en el temps i amb l’objectiu d’obtenir el poder polític mitjançant eleccions per poder desenvolupar el seu programa.
ELEMENTS BÀSICS: 1. Objectius dels partits Arribar al control del poder governamental. Com? A través de l’obtenció de càrrecs públics 2. Els mitjans per assolir els objectius Participació en les eleccions + nominacions polítiques. Tot això té lloc en un sistema competitiu amb d’altres partits.
3. Els ciutadans Aquests individus que formen el partit comparteixen interessos i hi formen part de manera voluntària.
FUNCIONS: 1. Socialització política i creació d’opinió 2. Estructuració de competició política i canalització de les demandes de la societat cap a les institucions 3. Reclutament i formació de les elits polítiques 4. Reforçament i estabilització del sistema TIPOLOGIES DE PARTIT i.
Partits de notables o de quadres s. XVIII-s-XIX fins la II.G.M.
No calien partits de base  l’elecció del candidat depenia de la clientela o suport reduït en cada circumscripció.
74 Composició reduïda: es tractava de persones adinerades i amb recursos que s’ho podien permetre, i volien defensar els interessos del seu grup. Recursos econòmics, influència, comitès de personalitats, àrees d’influència descentralitzades...
Funció notables: finançar els seus candidats, cercar vots amb els recursos i la influència...
L’ideari o programa: molt general, vague... depenia molt del grup d’interès que promovien: conservadors vs. liberals.
ii.
Partits socialistes Després de la II meitat de s. XIX, gran canvi de model: Gràcies a la industrialització i grans canvis socials que provoca apareixen els primers partits socialistes: o reformes i moviments socials o demanda d’extensió del sufragi (a universal) Una vegada que s’ha aconseguit que la política s’estengui a tots els sectors: passen a ser partits de massa. Creen estructures de finançament per créixer i així intentar mobilitzar a més gent. Partits jeràrquics i centralitzats, però la militància s’acaba professionalitzant. Sindicats, revoltes...
El mateix partit era qui volia formar i educar els nous membres amb poca formació/experiència política.
Tenien una orientació ideològica molt forta i rígida, estructura jerarquitzada, militància professionalitzada en tasques de partits... les organitzacions sectorials abans descrites (sindicats, joves, revoltes...) servien per ampliar més el seu radi d’acció.
Període de màxima influència: d’entreguerres.
iii.
Partit catch-all Després de la II Guerra Mundial, meitat s. XX Canvis socials del període: creixement, classes mitges, estat del benestar, boom del sector terciari, societat del consum, reducció de les diferències de classe, multiplicació dels interessos...
Hi ha un creixement i desenvolupament dels mitjans de comunicació.
Es vol aconseguir el màxim de vots possible  reducció del caràcter ideològic, busquen un missatge més general (per la reducció del conflicte de classes, la pluralitat d’interessos de la societat...).
Els partits perden part del seu paper de socialització i formació ideològica cap als individus.
Les bases militants perden importància, mitjans de comunicació de masses centrals, per ex., per l’obtenció de fons. La majoria de partits passen a rebre diners públics.
Professionalització de la política i distanciament de la societat (que comença a organitzar-se en moviments i grups d’interès).
iv.
Partit càrtel 75 Alguns autors (Katz i Mair) parlen que en l’actualitat hi ha un nou model de partit: el càrtel. Es deu a aquest distanciament social i dependència de recursos públics.
La professionalització política s’accentua més, finançament públic primordial.
Partits polítics = agents de l’Estat que “s’asseguren la seva pròpia supervivència i intenten excloure als potencials rivals”.
Com que tenen garantida la supervivència econòmica els incentius que tenen són competir entre ells i ser receptius a les demandes dels ciutadans, però distanciantse de la societat i trencant vincles amb els moviments socials.
Existeix un procés de “parlamentarització” o “governalització” dels partits, els càrrecs públics han anat guanyant influència “a costa” dels militants de base.
Partit de quadres Partit de masses Partit catchall Partit càrtel Període Segle XIX 1880-1960 1945- 1970/80- Tipus de sufragi Sufragi censatari Sufragi universal Sufragi universal Objectius Distribuir privilegis/ coordinació Extensió del sufragi i sufragi universal Reformar/ transformar la societat (alt grau ideològic) Millores en la societat (sense canvis estructurals) La política com a professió (gestió) Competició electoral Gestionada i controlada Mobilització de l’electorat propi i socialització Lluita pel mateix electorat moderat Continguda i coordinada pels partits dominants Militància Escassa i elitista Massiva, homogènia i activa En declivi, heterogènia i més passiva Escassa. Amb paper marginal Recursos Contactes personals i donacions privades Quotes i contribucions dels militants Fons públics i altres fonts Subvencions estatals 76 ELS GRUPS D’INTERÈS Definició i tipus • Són associacions voluntàries (actors col·lectius) amb l’objectiu d’influir sobre el procés polític. Com?  Defensant propostes que afecten als interessos d’un sector determinat de la societat (treballadors assalariats, membres d’una religió, empresaris d’un sector...).
• Aquests volen participar/influir en les decisions polítiques que estiguin relacionades amb aquell sector, però sense assumir responsabilitats institucionals (o assumint-ne poques). Per això també s’anomenen  Grups de pressió.
Segons el tipus d’interès (4 grups).
1. Relacionats amb l’esfera econòmica.
Són diversos tipus de grups organitzats en funció de les seves posicions en l’àmbit econòmic.
Ex.  sindicats, org. d’empresaris, col·legis professionals, associacions de consumidors...
2. Relacionats amb col·lectius socials en funció de característiques de gènere, edat, lloc, condició física...
Ex.  associacions de veïns o barri, col·lectius de dones, associacions de joves, de discapacitats...
3. Relacionats amb causes de contingut ideològic o cultural Ex.  Associacions de defensa de la llengua, del territori, org. religioses...
4. Relacionats amb objectius polítics concrets (però sense aspirar a elaborar un projecte de govern global).
Ex.  grups de defensa de DDHH, grups de solidaritat amb col·lectius estrangers, grups promotors de reformes institucionals...
MÈTODES a) Activitats de persuasió  transmissió d’informació i documentació, contactes, entrevistes, publicitat...
b) Activitats econòmiques  finançant activitats socials/culturals, contribuint a partits i altres grups o fins i tot subornant...
77 c) Activitats de l’àmbit jurídic  resistint a complir obligacions legals (objecció de consciència, insubmissió), interposant recursos o emprenent accions legals davant tribunals...
d) Accions d’intimidació o coacció  des d’una vaga fins a accions violentes contra béns/persones.
RECURSOS a) Nombre d’afiliats/membres  aporten capacitat de mobilització i recursos econòmics. Hi ha d’haver consistència i disciplina de l’organització.
b) Posicions dels seus membres  poden ser d’influència/poder dins el procés polític, o bé a nivell social.
c) Recursos econòmics de què disposi d) Habilitat de generar opinió als mitjans de comunicació e) Capacitat de relació/coalició amb d’altres org.
ELS MOVIMENTS SOCIALS CARACTERÍSTIQUES • Es constitueixen per una xarxa de múltiples actors individuals i col·lectius. Entre aquests hi pot haver autonomia i independència, però s’estan implicant en un esforç coordinat per assolir una sèrie d’objectius col·lectius. Això els distingeix d’organitzacions formals (partits p. i grups d’interès, que poden ser part d’aquestes xarxes pro els moviments no es redueixen a ells).
• Els integrants han de compartir una identitat comuna forta.
• Poden formar-se per a campanyes específiques, no tenen caràcter sostingut. Impliquen una sèrie de protestes i accions per xarxes més estables d’actors.
• També es caracteritzen com a acció col·lectiva. Normalment recorren a formes no institucionalitzades (convencionals o no). Què busquen?  mobilitzar l’opinió pública i participar en l’arena, estendre el suport i la consciència sobre el conflicte en qüestió.
ESTRATÈGIES D’ACCIÓ 78 Per dur a terme aquest objectiu desenvolupen 2 tipus d’estratègies: A. Accions de protesta  mobilització en accions de protesta en l’esfera pública. Volen crear debat públic, augmentar la legitimitat i força del moviment... els mitjans de comunicació són una bona eina per fer-se visible.
B. Polítiques d’informació  recol·lectar informació creïble i utilitzar-la estratègicament per generar suport de l’opinió pública. També es proposen solucions i discursos més elaborats.
Ex.  Les manifestacions a favor de la independència de Catalunya Tema 5B. Sistemes de partits ELS SISTEMES DE PARTITS Els partits polítics NO són organitzacions aïllades: conviuen amb d’altres partits en un sistema de competència.
Què és un sistema de partits?  És el nombre de partits d’un país i les pautes de relació entre aquests. Els sistemes de partits doncs, es distingeixen per: - Quins partits existeixen Quin nombre de partits contenen 1. TIPUS DE SISTEMES DE PARTITS Es poden ordenar per 3 criteris bàsics segons el format que adopten (Sartori): 1) Numèric: nombre de partits i la seva mida 2) Competitivitat: grau de competitivitat política 3) Ideològic: ubicació ideològica dels partits i les seves diferències.
De què ens informen aquests criteris? 3 característiques: Criteri 1  Grau de fragmentació del sistema de partits Criteri 2  si hi ha o no un sistema democràtic Criteri 3  grau de polarització (distanciament ideològic) Això ens dóna la següent classificació de 6 sistemes de partits (pel model de Sartori): 79 1. Sistemes de partit únic Són sistemes on només 1 partit monopolitza el poder polític. No permet la competició d’altres forces polític perquè només hi ha un partit legal (el del Règim).
Ex.  URSS.
2. Sistemes de partit hegemònic o dominant Aquest sistema permet l’existència de més d’un partit polític, però no hi ha (o es limita) la competència pel poder. Un partit té el monopoli del poder polític i els altres (poden tenir certa representació parlamentària) no poden competir en igualtat i llibertat.
Aquest partit coopta als partits i líders d’oposició més forts (amenaçadors) i busca estratègies per limitar-ne l’efectivitat (corrupció, compra de vots, definició arbitrària dels districtes electorals, sistemes electorals desfavorables...).
Ex.  PRI (a Mèxic), Tunísia (fins el 2011), Egipte (fins el 2011), Zimbabwe, Rússia...
3. Sistemes de partit predominant Un partit obté el recolzament de la majoria d’electors, i pot governar amb majoria absoluta (més de 50% escons), dins un marc de pluralisme polític democràtic.
Aquest partit predominant pot deixar de ser-ho (perquè hi ha competència lliure i efectiva). I en quin punt s’acostuma a considerar predominant? Després de 3 majories absolutes seguides. No es necessiten coalicions per formar govern.
Ex.  Japó (fins 2009), Suècia (1939 – 1976)...
4. Sistemes bipartidistes Sistemes on hi ha 2 partits principals que aconsegueixen casi la totalitat d’escons entre els 2 (al voltant del 35/45% dels vots), i una diferència entre ells reduïda.
Hi ha alternança de poder per les diferències petites entre aquests 2 partits. En general, no necessiten formar coalicions amb 3ers partits, i el sistema electoral majoritari pot convertir el % en majoria absoluta.
Competència electoral sol ser centrípeta amb propostes de programa força similars que fan que els votats puguin canviar fàcilment de partit.
Ex.  EUA, Nova Zelanda, Regne Unit, Jamaica...
80 5. Sistemes multipartidistes limitats o moderats El nombre de partits oscil·la de 3 a 5 (però poden arribar a 10 o més). És el més habitual. Normalment els governs són de coalició (costa obtenir escons per majoria absoluta, tot i que poden existir governs unipartidistes (però seran dèbils).
Alternança de poder es deu, normalment, a canvis en la composició de coalicions (no tant al % de vots). Competència electoral també centrípeta, no hi sol haver partits extrems.
Ex.  Suïssa, Bèlgica, Canadà...
6. Sistemes multipartidistes polaritzats Existeixen 5, 6 o més partits polítics importants i distanciats ideològicament. Cap partit sol ser capaç d’obtenir majoria absoluta (coalició de govern necessària). L’oposició al govern pot ésser bilateral (a dreta i a esquerra). També hi pot haver partits antisistema. Polarització ideològica, conflicte en l’opinió pública.
Ex.  2ª República Espanyola, República de Weimar (1919-1933)...
A) Orígens del Sistema de Partits: Teoria dels Cleavages Aquesta defensa que els Cleavages o eixos de conflicte són el que vertebra les diferències polítiques d’una societat (Lipset i Rokkan).
Quan aquests eixos es polititzen  societat organitza la competició política entre grups amb diferents posicionaments sobre aquests Cleavages.
Com més eixos de conflicte hi ha  major serà el nombre de varietats ideològiques (i de partits polítics).
Perquè apareixen els eixos de conflicte? 2 processos històrics: - La formació dels estats-nació (unitats polítiques centralitzades i amb mateixa cultura) - La industrialització (i urbanització): a partir del s. XIX i a principis del s. XX.
81 Creació estats nació Teoria dels cleavages Eix centreperifèria Eix EstatEsglésia Eix camp-ciutat Industrialització Eix treballcapital a) Eix Centre-Perifèria • Apareix amb la formació dels estats-nació (s.XIX). Aquesta va comportar una centralització del poder polític i administració, imposició de llengües nacionals, educació o religiós nacionals homogeneïtzadores...
• Aquestes elits que condueixen el procés topen amb la resistència de les poblacions de perifèries: 1. Perquè les perifèries s’integraran en el sistema burocràtic i fiscal central, perdent autonomia i llibertat polítiques.
2. Perquè les identitats culturals, ètniques i religioses topen amb el procés de construcció d’una única identitat (a través de l’educació obligatòria, imposició de la llengua oficial, servei militar obligatori... són eines forçoses de socialització estatal).
b) Eix Estat – Església • • • • Relacions entre Església/aristocràcia i Estat (naix Rev. Francesa). Voluntat o no de secularitzar i fer laiques les institucions de l’estat (sobretot educació i moral pública).
Els nous estats-nació són de base liberal, i promouen institucions seculars (??), individualisme, representació...
Les reformes liberals, abolició estaments, introducció drets individuals...  Fi dels privilegis clericals i aristocràtics Aparició de partits confessionals i conservadors, i també laics.
c) Eix camp-ciutat 82 • • • Provocat per la industrialització. Es produeix entre camp i ciutat (interessos sector agrari vs. interessos comerciants i industrials urbans). Apareixen partits defensant cada sector.
Aquest eix es concentra en polítiques comercials i d’inversió de l’Estat: Sector agrari defensa el proteccionisme (evitar competència importacions) Industrials defensen liberalització del comerç i rebaixa d’aranzels (afavorir exportacions).
Agricultura amenaçada (progrés tecnològic, acceleració productivitat) d) Eix capital-treball • És l’eix producte de la industrialització que separa treballadors assalariats vs.
propietaris de capital. Promou aparició de partits en defensa de cada grup.
• Neix aquí el que prevaldrà en les societats modernes: eix esquerra-dreta.
• Partits obrers reclamen condicions justes i protecció pels treballadors (drets socials i mesures de benestar, com millors salaris, reducció jornada, protecció davant atur i accident...).
2. Origen dels Sistemes: Teoria Institucionalista El 2on factor influent en la configuració del sistema de partits  quadre d’institucions del sistema (o normes que regulen la competició entre partits, sobretot sistema electoral).
➢ Si les normes electorals són de tipus majoritari  sistema es dedueix (bipartidisme), només els més votats sobreviuen.
➢ Si són sistemes proporcionals, permeten ser més plurals i fragmentats (multipartidisme) ➢ La barrera mínima també marca un límit (deixa fora de la representació els més petits).
MECANISMES DE LA TEORIA INSTITUCIONALISTA A) L’efecte mecànic  El sistema majoritari perjudica als 3ers i 4ts (sota representats). El % de vots necessaris per representació és alt.
B) L’efecte psicològic  La gent no vol llençar el seu vot: es tendeix a concentrar-lo en 2 partits. És el vot estratègic o útil (la gen no vota la primera preferència per evitar que el seu vot no serveixi). Els partits tenen incentius per ajuntar-se amb d’altres i formar grans coalicions.
Tot i això, molts sistemes electorals proporcionals tenen mecanismes correctors que redueixen la seva proporcionalitat real: barreres d’entrada, fórmules electorals, mida del districte reduït...
83 3. Origen dels Sistemes: Teoria racional Ens diu que l’existència d’un cleavage NO implica que s’organitzin interessos a nivell polític i es creïn partits.
Els Cleavages esdevenen eixos de conflicte quan els líders els utilitzen per mobilitzar suports, els traslladen a l’esfera política (els polítics els utilitzen estratègicament).
3. a) Teoria racional: partits confessionals • • • • The Rise of Christian Democracy in Europe (Kalyvas, 1996)  analitza l’origen dels partits cristianodemòcrates a una sèrie de països.
Segons Kalyvas, la formació d’aquests no era una pretensió de l’Església, sinó el resultat de les seves decisions i les dels partits conservadors davant els atacs anticlericals dels liberals.
De fet, l’Església al s. XIX rebutjava el parlamentarisme (perquè deien que no acceptava la tradició, els drets divins, la infal·libilitat del Papa...) L’Església sí que volia maximitzar el seu poder, influència social, evitar revolucions o revoltes... però la seva preferència no era fer-ho a través de la participació política.
84 3. b) Teoria racional: partits confessionals • La coalició confessional té un èxit inesperat (sobretot amb l’extensió del sufragi).
• Els dirigents catòlics s’adonen que la via electoral és un instrument molt útil per enderrocar les lleis anticlericals.
*També queden decebuts amb els partits conservadors perquè creuen que per ells la religió només era una estratègia més.
• • A partir de llavors, les elits conservadores utilitzaran la religió de forma instrumental.
Però no volien crear un partit confessional pels perills: Una major implicació podria suposar subordinació a l’Església Activistes cristians = aliat perillós (massa fanàtics) La majoria d’activistes provenien de classes baixes Baix clergat i líders d’organitzacions catòliques decideixen trencar la coalició amb els partits conservadors i presentar els seus propis partits: es creen els partits confessionals (cristianodemòcrates).
85 3. c) Teoria Racional: Partits socialdemòcrates • Przeworski a Capitalism and Socialdemocracy  analitza la decisió dels obrers que - comporta el 1er dilema: organitzar-se en partits socialistes i participar en el procés polític No fer-ho i optar per l’estratègia anarquista de les vagues revolucionàries • Marx (1864), discurs inaugural de la Primera Internacional: “Per tal de poder emancipar a la classe obrera, el sistema cooperatiu s’ha de desenvolupar a nivell nacional, el que implica que s’ha de disposar de mitjans nacionals…En aquestes condicions, el gran deure de la classe treballadora és conquistar el poder polític”.
• Objectiu  aconseguir una majoria política suficient per emprendre transformacions revolucionàries i per elaborar lleis socialistes.
• En què es basava la participació? En què la democràcia no només era necessària, també suficient per implementar el socialisme: el sufragi universal ho havia de garantir en un futur proper (industrialització conduiria a la proletarització de la majoria de la població en poc temps).
1890 19,7 % 1912  34,8 % 1907  21 % 1919  40,8 % 1894  13,2 % 1925  39,4 % Aquesta teoria s’anava complint i el socialisme anava creixent. Però la predicció que els proletaris arribarien a la majoria de votants NO es va complir.
Alemanya Àustria Bèlgica • 2on dilema  escollir entre partit homogeni de classe (perpetuat a la derrota electoral) o bé diluir el seu caràcter de classe i ser competitiu (buscar suports fora de la classe obrera, tesis revisionistes).
Això NO implica que el partit deixi de representar el proletariat: els interessos dels treballadors es comparteixen amb altres grups (però això disminueix la lleialtat de classe entre els votants).
Neixen així els partits socialdemòcrates.
La dinàmica dels Sistemes de partits: Teoria Econòmica de la Democràcia 86 An Economic Theory of Democracy (Anthony Downs, 1957)  teoria de la democràcia on la competició electorals s’equipara i s’analitza com la dels mercats econòmics.
Partits = organitzacions per maximitzar nombre de vots i accedir al poder Votants = actors racionals que voten als qui més s’acosten a les seves preferències.
Model de Downs: i.
ii.
iii.
l’espai de competició política és unidimensional (per ex. esquerra-dreta) Els votants trien aquell partit que està més proper a la seva ubicació ideològica.
els partits competidors buscant la ubicació òptima per tal de maximitzar el nombre de vots.
EL VOTANT MEDIÀ Downs incorpora element crucial  distribució dels votants en continu ideològic esquerra-dreta.
Si assumim que la distribució és “normal” (molts al centre i pocs als extrems)  predicció és que els partits convergiran al centre: competició centrípeta amb ideologies molt similars i generals per seduir al votant medià.
Qui és el votant medià? Aquell que divideix una distribució de votants en el continu esquerra-dreta en 2 meitats iguals. Assolir la seva posició doncs, implica 50% + 1 dels vots.
Quan hi ha una distribució normal (unimodal) dels votants en l’eix ideològic, els partits tendeixen cap a la posició del votant medià.
87 *El votant medià no té perquè ser necessàriament de centre. En una distribució de votants com la de dalt, el votant medià es troba en el centreesquerra, per exemple.
DISTRIBUCIÓ BIOMODAL Si la distribució en l’eix ideològic és bimodal: - Els partits seguiran tendint cap al centre (votant medià) a no ser que hi hagi abstenció als extrems (si és així no ho faran perquè implicarà perdre més vots dels que guanyen).
DIMENSIONS I MANIPULACIÓ POLÍTICA L’estructura del conflicte polític és sovint mes complicada (poden existir diverses dimensions i també diversos Cleavages). Pot sorgir  Art de la manipulació política mitjançant la manipulació de dimensions (Riker).
La política pot ser unidimensional, bidimensional o multidimensional.
Si hi ha dos eixos  llavors el votant medià se situarà als 2, i això ho aprofita un partit per apropar-s’hi en una 2ª dimensió si en la primera està molt lluny.
88 Tema 6. Representació política i sistemes electorals I. INTRODUCCIÓ a) Règim polític  conjunt de procediments, regles, institucions... forma d’organitzar l’exercici de poder polític sobre una població.
Determina 3 qüestions bàsiques: 1. Qui ostenta el poder 2. Com s’accedeix al poder 3. Quins són els límits del poder Aquests processos poden conduir cap a una dictadura o cap a una democràcia.
b) Democràcia representativa vs. directa  Procediments per participar-hi. El sistema electoral es refereix a les normes per les quals els votants poden expressar les seves preferències polítiques (vots) i traduir-les en poder polític (escons).
II. COMPONENTS DEL SISTEMA ELECTORAL Elements més importants del sistema electoral: 1. Circumscripció o districte electoral 2. Barrera legal 3. Forma de la candidatura i del vot 4. Fórmula electoral 1. La circumscripció electoral • • Circumscripció  conjunt d’electors a partir del qual es procedeix a la distribució d’escons (segons la distribució de vots emesos).
NO s’ha de confondre l’extensió territorial amb el volum demogràfic del districte.
• Magnitud de la circumscripció  nº d’escons atribuïts.
89 • Prorrateig  assignació d’escons en funció de la població • Poden ser uninominals (1 escó) o plurinominals (+ de 2 escons) • Com més gran sigui la circumscripció, més precisió en la proporcionalitat del sistema electoral Pros i contres de districtes uninominals (en plurinominals és a la inversa) Pros Contres Atansament i coneixement entre Impedeix la representació de minories representant i elector Possibilitat de control (accountability) al Incentiva el localisme i clientisme representant Per tant, els efectes del sistema electoral no són inequívocs. Un disseny electoral pot comportar efectes positius i negatius (trade -offs).
2. La barrera legal • • • És el nombre mínim necessari de vots per a que una candidatura pugui entrar a un nombre mínim d’escons.
Ex.  5% mínim de vots en circumscripció a Alemanya; Objectiu  reduir la fragmentació de la representació. El risc d’aquesta és que hi hagi problemes per formar govern i per establir estabilitat governamental.
Aquestes barreres són diferents per a cada país. A Espanya es necessita un 3% per les eleccions al congrés i un 5% per les municipals.
3. Forma de candidatura i de votació • Aquestes determinen el grau d’influència de l’elector quan escull els seus representants.
• La forma de candidatura crea un lligam entre votants i candidats, i també entre candidats i partits.
• La candidatura pot ser: - Personal (en sistemes majoritaris): un candidat de cada partit en cada circumscripció.
- Per llista (sistemes proporcionals): cada partit presenta una llista de candidats (el nº d’aquests dependrà de la magnitud de la circumscripció).
Els 3 tipus de llista més freqüents són: A) Llistes tancades i bloquejades  es pot votar a una llista de partit i no se’n pot alterar l’ordre. (Espanya, Alemanya...).
90 B) Llistes desbloquejades o tancades i desbloquejades  es pot votar una llista i alterarne l’ordre. (Finlàndia, Àustria, Suècia...) C) Llistes obertes  es pot votar a qualsevol candidat, fins i tot d’altres llistes (Suïssa, Senat espanyol...).
Llistes tancades i bloquejades Pros - Afavoreixen l’estructura organitzativa dels partits.
Contres - Restringeixen preferències dels electors - Llistes desbloquejades i obertes Afavoreixen la competència intrapartidaria (menys pes aparatós dels partits) Relació més directa elector-representant Major protagonisme de líders front als partits Risc de clientelisme Hi ha 2 formes de vot: - Vot únic: l’elector només pot emetre un vot Ex.  Vot en circumscripció uninominal o bé al votar una llista tancada i bloquejada (Espanya).
- Vot múltiple: l’elector pot emetre tants vots com escons hi hagi en una circumscripció.
Ex.  A l’Estat d’Illinois, l’elector determina com assignar els vots: a diferents candidats, tots a un candidat...
Variants de vot múltiple: - - Vot limitat: menys vots que els escons de la circumscripció Ex.  Senat espanyol (es pot escollir un nº de candidats igual a la magnitud de la circumscripció – 1.
Vot alternatiu: un vot, però en ell s’indica una 2ª preferència Ex.  Austràlia (si al recompte de vots cap partit obté la majoria absoluta s’elimina el candidat amb menys vots. Les paperetes on aquest últim està en primera opció NO s´eliminen, sinó que s’assignen les 2es preferències als respectius candidats. Si així s’arriba a la majoria absoluta acaba el recompte, sinó es fa el mateix).
4. La fórmula electoral És un càlcul matemàtic pel qual es converteixen els vots en escons.
N’hi ha una gran diversitat, però els 2 grups principals: majoritàries i proporcionals.
A. Les fórmules majoritàries Sorgeixen les primeres, tenen una gran implantació fins la II Guerra Mundial. Les més importants: o Majoria relativa 91 ▪ ▪ ▪ Qui obté la majoria dels vots en una circumscripció s’emporta tota la representació (first-past-the-post).
Normalment en districtes uninominals (GB, USA...) Pot implicar que un partit guanyi en vots, però no en escons.
Efectes principals: 1. Redueix la competència en cada districte a 2 partits 2. Genera (normalment) un sistema bipartidista 3. Facilita la formació de governs Majoria absoluta a 2 voltes  A la 1ª volta un candidat ha d’aconseguir la majoria absoluta. Si no és així, , se celebra una 2ª volta on n’hi ha prou amb majoria simple.
* En alguns casos, la 2ª volta sol es fa amb els 2 candidats amb més vots Aquest sistema té en compte segones preferències dels electors: - En la 1ª volta  1ª preferència política En la 2ª volta  2ª o posteriors preferències Això dóna lloc a vots estratègics en 2ª volta i incentiva aliances de partits.
B. Fórmules proporcionals • • Els escons es reparteixen en proporció als vots obtinguts (el que guanya no s’ho emporta tot).
N’hi ha una gran varietat, però 2 principals: 1. Fórmules basades en un quocient (o de les restes majors) 2 passos: 1º) Es calcula un quocient i després es divideix el nº de vots de cada partit pel quocient.
El nº d’escons de cada partit = el nº de cops que cap el quocient en el nº de vots de cada partit.
2º) S’assignen els escons que falten als partits amb restes majors Exs.  Hare (Alemanya, Àustria, Islàndia, Bèlgica...); Hagenbach-Bischoff (Luxemburg i Suïssa), Imperiali (Itàlia) Quota Hare Quota Imperiali 92 Quota Hare = v/m, on: Quota Imperiali = v/m +2 v  vots totals del districte m  magnitud del districte 2. Fórmules basades en un divisor (o de mitjana major) Passos: 1º) Dividir el nº de vots de cada partit per una sèrie de divisors i ordenar els quocients resultants de forma decreixent.
2º) Un a un, distribuir els escons i atorgar cada vegada al que tingui la mitjana més elevada, fins cobrir el total d’escons.
Ex.  D’Hondt (Espanya, Portugal, Bèlgica...): divisió per 1,2,3,4,5... per assignar el quocient major. Aquesta tendeix a afavorir als 2 primers partits (en detriments dels 3ers i 4ts).
Saint-Laguë (Suècia, Noruega): divisió per 1.4,3, 5,7,9... Aquesta tendeix a afavorir a partits d’entremig, moderant la força dels dos primers.
 Exemple senzill de comparació entre resultats aplicant la fórmula d’Hondt i la Hare 93 III. EFECTES DEL SISTEMA ELECTORAL, TIPOLOGIES I INTENCIONALITAT a) Efectes polítics 1. Sistèmics 3 grans efectes polítics 2. Sobre elits de partits 3. Sobre votants 1. Efectes sistèmics Efectes en aspectes generals del sistema polític: - En la proporcionalitat (relació entre % de vots dels partits i % dels escons) Si hi ha diferents components electorals  + proporcionalitat.
▪ ▪ - - Fórmules (en diferent grau, segons la fórmula) Magnitud (a > magnitud > proporcionalitat) En la territorialitat (nivell d’equilibri en representació política del territori).
Hi ha diferents maneres de representar territorialment, per ex.: Eleccions Magnitud de districte Congrés Diputats Nº escons fix (2) + variable segons població Parlament Catalunya Nº escons fix amb diferències entre districtes Ex. 85 en Barcelona y 17 en Girona.
Parlament Basc Nº escons fix i igual per a tots els districtes (25 a Àlaba, 25 a Guipúscoa i 25 a Biscaia) Rendició de comptes (control dels representants polítics) Diferents components electorals (ja comentats) + accountability ▪ ▪ ▪ Districtes uninominals Llistes desbloquejades i llistes obertes Etc.
Alguns estudis empírics demostren la incidència que poden tenir aquests elements electorals al nivell de corrupció. Ex: 94 ▪ Llistes de partits  pocs incentius per al bon comportament dels polítics (free-rider, costa de controlar els polítics...) ▪ Candidatura individual + fórmula de la majoria relativa  és la manera d’organitzar aquests components electorals més efectiva per a reduir la corrupció.
▪ - Les llistes obertes també afavoreixen a la reducció de la corrupció.
Sistemes de partits Està demostrat que depenent del tipus de sistema electoral que hi hagi, això afectarà a la fragmentació del sistema de partits: Lleis de Duverger: i) Un sistema electoral de majoria relativa tendeix al bipartidisme ii) Un sistema majoritari a doble volta o bé proporcional tendeix al multipartidisme La fragmentació del sistema de partits es tradueix en el tipus de govern (monocolor o de coalició).
2. Elits de partits - El sistema electoral determina les estratègies de competència política que prendran els partits. (per exemple, en circumscripcions uninominals  l’agenda serà més localista).
El sistema electoral influeix en l’organització interna dels partits. (per exemple, les llistes obertes i desbloquejades  menor rellevància de l’òrgan de partit i major de les personalitats d’aquest).
3. Votants - A part d’efectes directes o mecànics (mecànic referint-se a que el vot es converteix en escó en termes objectius), també en té d’indirectes o psicològics sobre els votants i la seva orientació de vot.
▪ Vot estratègic (important)  aquest es genera quan es tenen en compte les conseqüències del sistema electoral (per exemple, que un simpatitzant d’IU a Sòria voti al PSOE).
▪ Desafecció política (important)  sentiment de passivitat vers la política (pot estar provocada, per exemple, per un disseny electoral de llistes tancades i bloquejades, o un que generi desproporcionalitat).
b) Tipologies de sistema electoral 95 1. SISTEMES MAJORITARIS - Característiques típiques  circumscripció uninominal fórmules majoritàries hegemonia de 2 partits al Parlament Control de govern per 1 partit - Arguments a favor Arguments en contra 1- Contribueix a la governabilitat: 1- Es perjudica el pluralisme: els 2 principals partits són els beneficiats.
Evita una excessiva fragmentació parlamentaria 2- Els partits petits i mitjans queden privats de Afavoreix la formació i estabilitat de govern representació o bé infrarrepresentats.
(un partit guanya i obté suficient recolzament 3- Indueix a un vot estratègic i pot generar apatia.
legislatiu) 2- Els representants tenen més autonomia 4- Pot afavorir el clientelisme front els seus partits 2. Sistemes proporcionals - Característiques típiques  circumscripcions plurinominals fórmules proporcionals representació més proporcional en les institucions Arguments a favor Arguments en contra 1- Assignació més equitativa i plural dels vots 1- Facilita la fragmentació del sistema de partits (major reflex d’una societat plural) (inestabilitat del govern) 2- Possibilita un major marge de maniobra al 2- Debilita la capacitat d’elecció directa i clara votant del govern (pactes entre partits) 3- Ofereix un major grau de competitivitat 3- Major submissió del representant al partit política 4- Facilita la possibilitat de governs de coalició 5- Afavoreix el control del govern per l’oposició 96 c) Intencionalitat dels sistemes electorals • • • Un sistema electoral (com tots els dissenys politico-institucionals) no és un instrument neutre als interessos polítics.
Aquests sistemes electorals són conseqüència dels partits, assemblees i governs previs (cadascú tenia preferències per fórmules que poguessin consolidar/augmentar el seu poder) Segons Colomer, els partits segueixen la regla del Micro-mega: “El grande prefiere lo pequeño y al revés” alguns (pocs) partits prefereixen assemblees petites, magnituds de districte petites, regles amb quotes petites per a assignar escons... mentre que múltiples partits petits prefereixen assemblees grans, magnituds grans, quotes grans...
*Això es pot observar com les Lleis de Duverger a l’inversa • • En processos de transició a la democràcia  disseny del sistema electoral = factor clau (beneficia uns interessos polítics i perjudica a uns altres) Sistema electoral espanyol  Circumscripcions petites, fórmula electoral d’Hondt pel Congrés i vot limitat al Senat (Afavoreix a grans partits, actualment PSOE i PP).
La intencionalitat del sistema electoral comporta biaixos en el disseny, com ara: - Gerrymandering (Gerry + salamander)  disseny intencional dels districtes electorals Sistemes electorals aparentment proporcionals, però amb efectes majoritaris (Ex: districte < 8 i fórmula d’Hondt  efecte majoritari).
Mal parionament  sobrerrepresentar als districtes despoblats de manera intencional.
IV. ELS LÍMITS DE LA INGENIERIA ELECTORAL • Tot i que el disseny d’un sistema electoral persegueixi certs objectius (per exemple, evitar la fragmentació, prevaldre l’estabilitat de govern...) a la pràctica pot no ser així.
• L’impacte del sistema electoral sobre el sistema de partits, la seva organització interna i votants és resultat d’una complexa interacció entre una diversitat de regles formals, pràctiques polítiques informals i factors no institucionals.
Ex.  clientelisme, Cleavages existents, concentració del vot en uns districtes...
• El sistema electoral forma part del sistema polític i està interrelacionat amb una determinada estructura social.
La decisió sobre el disseny electoral no és qüestió de tècnics, sinó de polítics.
• 97 • Els polítics estaran disposats a emprendre reformes en 2 situacions: i) Quan percebin que un conjunt alternatiu de regles els suposarà una supervivència política més efectiva.
ii) Quan hi hagi una forta crítica ciutadana al rendiment del sistema electoral i els polítics percebin que una reforma del sistema electoral podria millorar la seva pròpia imatge davant l’electorat.
Tema 7. Les polítiques públiques 1. NOCIÓ DE POLÍTIQUES PÚBLIQUES En anglès, 2 expressions sobre política: - Politics: política com activitat, procés (en general) - Ex.  He decidit involucrar-me en la política del meu municipi.
Policy: política com un resultat o una manera de fer adoptada.
Ex.  política fiscal, educativa, social...
Aquí ens referim al 2º sentit: com a policy. Una política pública (PP) és el resultat d’una activitat política.
Algunes definicions: - Meny y Thoening: “És el resultat de l’activitat d’una autoritat de poder públic o governamental”.
Easton: “Les polítiques públiques són productes del sistema polític”.
Dye: “És tot allò que els governs decideixen fer o no fer” 98 La concepció d’Easton de la política com una caixa (sistema polític) amb diversos components (ex: autoritats), que està ubicada en un entorn amb el qual interactua: - De l’entorn rep: inputs (demandes i expressions de suport) Aquests inputs es processen i des del sistema polític donen lloc a outputs (decisions i accions governamentals  polítiques públiques) Aquest procés d’inputs i outputs és un circuit d’autoretroalimentació (en constant dinamisme) Les PP són enteses com accions de govern, que pretenen respondre a les demandes socials.
ELEMENTS PRINCIPALS DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES 1) Les PP persegueixen certs objectius concrets i el seu disseny s’ha d’ubicar en un determinat context.
Ex.  polítiques d’ingrés mínim de reinserció = mínim per a la supervivència i facilitació de la inserció laboral (en context de crisi econòmica) 2) Les PP són portadores de valors: reflecteixen visions del món.
Les PP no són axiològicament neutres, ni responen només a racionalitat tècnica.
Ex.  Polítiques econòmiques d’esquerra vs. de dreta 3) Les PP consisteixen en una sèrie d’accions i decisions.
En ocasions, les PP són només una decisió, però normalment comprenen un conjunt divers d’accions i decisions.
Ex.  en tràfic: regulació, mesures de control, sancions...
4) Les PP poden utilitzar una gran varietat d’instruments.
Ex.  Regulació-desregulació, privatització, contractació externa, producció directa servei...
5) Les PP no són només resultat dels partits i organismes públics; també ho són de l’acció col·lectiva d’actors socials.
Ex.  incidència de partits, grups ecologistes, associacions ciutadanes... (en polítiques mediambientals) Aquesta pluralitat d’actors (xarxes de polítiques) intervenen no només al disseny de les polítiques, també en la seva implantació.
99 2. TIPUS DE POLÍTIQUES Hi ha diverses classificacions de PP: a) PP “superiors”  sobre qüestions de primera magnitud, normalment de domini exclusiu del govern i sota la influència d’uns quants grups poderosos.
Ex.  respecte la fusió de caixes o l’emissió de deute públic b) PP “inferiors”  relatives a qüestions més ordinàries, amb un procés d’elaboració més obert.
Ex.  polítiques educatives, sanitàries...
Una altra classificació (Lowi) sobre la base de coerció o obligatorietat de tota PP (són decisions de l’autoritat i que s’imposen en una comunitat).
De vegades aquesta coerció és directa (accions obligatòries, com ara una multa), i en d’altres indirecta (ajustar-se a certes orientacions, com ara el consell del policia).
Aquesta coerció pot afectar a tota la comunitat, o bé només afectar a certs individus.
Limitació o coerció sobre determinats individus Limitació o coerció sobre comunitat/ grups amplis Limitació o coerció directa, immediata Regulatives Redistributives (Lleis contra violència de gènere, mesures antitabac…) (Seguretat social, impostos progressius…) Limitació o coerció indirecta, suau Distributives Constitutives (Concessió d’un permís d’obres, concessió d’una beca… (Reformes administratives, creació d’organismes especialitzats…) Classificació de polítiques públiques de Lowi: 1) Les polítiques regulatives: predominen mesures que imposen condicions obligatòries als individus afectats.
Ex.  Lleis contra la violència de gènere, mesures antitabac...
100 2) Les polítiques distributives: concedeixen algun avantatge particular a algun individu i, per tant, tenen a veure amb la distribució de nous recursos.
Ex.  Concessió d’un permís d’obres, concessió d’una beca...
3) Les polítiques redistributives: a través de les quals es determina l’accés a certs grups d’individus a determinats avantatges. Amb aquestes, es realitzen transferències obligatòries de recursos d’uns ciutadans a uns altres Ex.  Seguretat Social, impostos progressius...
4) Les polítiques constitutives: afecten als drets dels ciutadans i a les regles a les que s’han de sotmetre les activitats públiques.
Ex.  Reformes administratives, creació d’organismes especialitzats...
3. EL PROCÉS DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES Podem distingir 4 grans fases en el desenvolupament d’una PP: - La identificació del problema i la seva entrada en l’agenda pública La presa d’una decisió L’aplicació d’una decisió o implantació L’avaluació a) La identificació del problema i la seva entrada en l’agenda pública Una PP dóna resposta a un problema que genera una certa tensió o conflicte i per això es percebut com a tal.
També pot passar que hi hagi un problema però no sigui percebut com a tal, i llavors no entrarà a l’agenda pública (agenda pública = conjunt de problemes que han assolit una atenció seria i activa per part del govern com a possibles assumptes de PP) IMPORTÀNCIA de la percepció en la identificació del problema.
“Si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes seran reals en les seves conseqüències” (Teorema de Thomas).
Els problemes són construccions creades, mantingudes o transformades socialment; no existeixen a part dels individus o grups que els conceben.
Ex.  la violència domèstica en les societats tradicionals (problema privat que havia de solucionar-se en l’àmbit familiar) i en les societats democràtiques d’avui (problema públic que s’ha de combatre des d’institucions públiques amb plans anti-violència, protocols d’actuació, sancions...).
101 Un tema té més probabilitats d’entrar a l’agenda pública si: - Pot ser definit sense ambigüitat i no és tècnicament complex.
Afecta a gran part del públic Té rellevància a llarg termini No té precedents clars Per a que un tema entri a formar part de l’agenda pública precisa la intervenció d’agenda setters (actors amb influència en l’agenda). Qui són aquests agenda setters?  Partits, líders d’opinió, associacions veïnals, grups ecologistes… Exemple de la introducció d’un tema a l’agenda pública gràcies a això: La mort d’Ana Orantes “Parlar de violència de gènere és, inevitable i tristament, parlar d’Ana Orantes.
El 4 de desembre de 1997 Ana Orantes es va plantar davant d’Irma Soriano en un programa anomenat “De tarde en tarde”, a Canal Sur, per a posar paraules a una experiència esgarrifosa: va relatar com el seu marit l’havia maltractat i martiritzat durant molts anys, quaranta per a ser exactes. Tretze dies després, el seu marit la va assassinar: la va ruixar de gasolina i la va cremar a la porta de casa seva (...) La commoció social va ser tanta que s’afirma que després del cas, la societat espanyola va canviar: el tractament informatiu es va fer diferent, es van desenvolupar mesures en contra de la violència de gènere i es va expressar tàcitament una repulsió social cap als mals tractes contra la dona.
Algunes explicacions de l’aparició de problemes públics en l’agenda pública: 1) L’ascens democràtic representatiu: agregació de demandes aïllades per partits i/o grups d’interès a poders públics.
Ex.  preferències socials a través de vots o sindicats.
2) La tirania de la oferta o model de mobilització: les autoritats creen necessitats, estructuren i condicionen les demandes ciutadanes de l’acció pública.
Ex.  intenció del govern de polítiques restrictives d’immigrants  foment d’un clima social anti-immigració  política de reducció de flux d’immigrants.
3) El model de la iniciativa interna: la iniciativa sorgeix de grups concrets amb gran capacitat d’influència sobre les elits polítiques.
Ex.  pilots o controladors aeris  influència en el govern 102 b) La presa d’una decisió Una vegada el tema ja és a l’agenda pública  decisió sobre què fer 2 moments bàsics en aquesta fase de decisió: 1) Elaboració de diferents alternatives d’acció davant el problema: solucions  Consideració de les diferents alternatives i els seus costos/beneficis  Paper important dels experts 2) Selecció d’una alternativa o solució  Combinació d’aspectes tècnics (estudi d’alternatives) i polítics (prioritats i capacitats de negociació de poders públics) ➢ Hi ha 4 models de presa de decisions: a) Racionalitat absoluta b) Racionalitat limitada c) Incrementalisme d) Paperera (garbage can) 1) Modelo de racionalidad absoluta Quin és el procés de presa de decisions segons aquest model? 1º) Punt de partida: consideració de medis o recursos disponibles  objectius 2º) Plantejament d’alternatives: resultats probables amb diferents cursos d’acció 3º) Selecció de l’alternativa més òptima (segons els costos i beneficis) Es tracta d’un model molt exigent: - Molta informació sobre alternatives possibles i recursos disponibles Requereix una gran capacitat per a analitzar i interpretar tot l’anterior  Model bastant irreal: té un ús més aviat prescriptiu 103 2) Model de racionalitat limitada Similar a l’anterior, però es parteix de les limitacions per a disposar de tota la informació i poder interpretar-la.
El decisor no pot considerar totes les alternatives, només algunes, i escull la més satisfactòria.
3) Model incremental (formulat per Lindblom) Pensat per a decisions polítiques de l’àmbit pressupostari.
El disseny de pressupost NO parteix de 0 (sospesant totes les alternatives disponibles), sinó del pressupost del any anterior.
Al fer el pressupost hi intervenen molts actors amb diferents interessos i amb influència.
Tots desitgen augmentar o, com a mínim, mantenir la partida del any anterior (ja que + pressupost = + poder).
 Resultat: tendència a augmentar el pressupost (Incrementalisme) 4) Model paperera o garbage can (formulat per Cyert i March) Emfatitza que les polítiques i els seus objectius estan plens d’inconsistències.
La presa de decisions és caòtica: no hi ha objectius clars de PP (solució de problemes), ni recursos disponibles, ni alternatives viables.
És com si aquests elements estiguessin en una “paperera” i el decisor n’escollís un o un altre sense criteri de racionalitat.
De vegades, les solucions busquen els problemes.
Ex.  una administració local per accedir a subvenció de la UE sobre dones empresàries  cerca d’aquestes dones.
c) La implementació Es refereix a posar en pràctica una PP En les primeres obres d’anàlisi de PP es donava poca importància a la implementació i més a la presa de decisions, però ara s’ha destacat que és una fase clau.
No és només un procés tècnic, automàtic, desenvolupat per les administracions: diferents actors hi tenen un rol destacat que pot significar l’èxit o el fracàs de la PP.
Hi ha 2 grans models d’implementació: top-down i bottom-up 104 1. Model top-down Implementació = procés racional que va des de dalt (nivell polític) a baix (nivell tècnic)  d’objectius a execució - Rol clau dels polítics: definició d’objectius de les PP i control del procés d’implementació (per aconseguir els resultats esperats) Implementació = tasca eminentment tècnica. El seu èxit dependrà de variables organitzatives, recursos, comunicació...
Administració = “màquina racional” que pren decisions (des de dalt) per a obtenir certs resultats.
2. Model bottom-up És fonamental analitzar la implementació des de dalt cap a baix: des dels actors que implementen la política (tècnics, professionals...).
És clau conèixer els objectius, estratègies, activitats i context dels actors implicats en la implementació d’una política.
D’això dependrà l’èxit de la política: si les PP estan ben definides però en contra de les conviccions, preferències o incentius d’actors d’implementació  desviament d’objectius de PP.
Ex.  reformes educatives: no només “des de dalt”; clau = centres i mestres.
d) L’avaluació L’avaluació en relació amb una PP  en 2 sentits: • • L’avaluació constant que realitzen diferents subjectes sobre activitats i polítiques governamentals (periodistes, polítics, grups d’interès, ciutadans...) L’avaluació especialitzada (després de finalitzar les accions de la PP): a càrrec d’experts, amb mètodes de ciències socials per a conèixer els resultats de les PP.
* Una avaluació especialitzada va més enllà de saber si s’han aconseguit o no els objectius marcats: intenta saber si la PP aconsegueix els efectes previstos.
Diferents objectius d’una avaluació de PP, com: - De balanç o resultats de la PP D’assegurar que la manera d’implementar una PP sigui la més eficient De justificar la necessitat de noves PP De satisfer les exigències de control sobre l’eficàcia de l’acció administrativa 105 Tema 8. L’impacte de la política: desenvolupament, pobresa i conflicte 8A. Desenvolupament econòmic: evolució, tendències, causes MESURANT EL DESENVOLUPAMENT - Com mesurem el desenvolupament econòmic d’un país? Una simple xifra anual: el PIB per càpita o renta per càpita “es divideix el valor del total de béns i serveis produïts en un país en un any per la seva població total, i això ens dona la renta per càpita d’aquest” - Segons aquest criteri: Països més rics del món • • • • • • • • • Luxemburg (102.000$) Suïssa Noruega Qatar Irlanda EEUU Singapur Dinamarca Austràlia Països més pobres del món • • • • • • • • Burundi (306$) Rep. Centreafricana Malawi Madagascar Níger Gàmbia Libèria Rep. Democràtica del Congo * NO és el mateix la renta nominal per càpita que la renta per càpita (PPP). El primer es basa en un càlcul de la producció d’un país, prenent com a referència una moneda corrent (generalment en dòlars estatunidencs); El segon, PIB de Paritat de Poder adquisitiu (PPP), es centra en la capacitat de compra que es té als territoris amb unes determinades quantitats de moneda pròpia, que posteriorment pateix una homogeneïtzació al convertir-se a dòlars.
Sol dir-se que el PPP dóna una imatge més fidel i real de la situació del país (perquè mostra la capacitat de compra amb què compten els ciutadans d’aquell, i no es basa simplement en ingressos nominals de les persones, com el nominal).
106 L’ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ Un segon (i conegut) indicador del nivell de desenvolupament és l’Índex de Desenvolupament Humà, de l’ONU, que inclou: - Mesures sobre el nivell de renta Mesures sobre el nivell educatiu i salut pública • Fins al 2010, l’IDH era la mitjana de mesures sobre l’esperança de vida, taxa d’alfabetització, taxa d’escolarització i el PIB per càpita.
A partir de 2011 el càlcul de l’IDH varia una mica i s’inclouen els següents elements: l’esperança de vida, mitjana d’anys d’escolarització, anys esperats d’escolarització, i el PNB per càpita.
L’IDH va de 0 a 1. Com més proper a 1, més desenvolupat és un país.
• • IDH més alts: • • • • • • • IDH més baixos: • • • • • • Noruega Austràlia Suïssa Dinamarca Holanda Alemanya Irlanda Níger Rep. Centreafricana Eritrea Txad Burundi Burkina Faso CONSEQÜÈNCIES DEL DESENVOLUPAMENT Més felicitat  però arriba un moment en què la felicitat no creix tant: No genera el mateix increment de felicitat l’augment d’un dòlar per càpita en un país desenvolupat que en un no-desenvolupat L’indicador més fiable de la qualitat de vida  l’esperança de vida. La renta per càpita influencia quants anys pot viure una persona.
107 EVOLUCIÓ DEL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC El creixement econòmic tal com el coneixem ara és un fenomen modern, producte de la Revolució Industrial de finals del segle XVIII i, sobretot, a principis del XIX.
- Abans de la Rev. Industrial, les diferències entre rics i pobres eren minúscules. El creixement econòmic no existia.
Després de la Rev. Industrial, observem que les diferències entre països rics i pobres han anat augmentant i que les diferències entre països rics s’ha anat escurçant.
Es tracta doncs, d’un procés de divergència global sumat a un procés de convergència grupal o regional.
Rev. Industrial = època de la Gran Divergència Economia Malthusiana (va dir que no examen però no me fio) El món pre-industrial estava sotmès a la trampa Malthusiana. Aquesta economia es basa en l’economia de subsistència que parteix de premisses senzilles: - Relació inversa entre nivell de riquesa (renta per càpita) i la grandària de la població Petit (quasi zero) creixement de la població i creixement econòmic zero, degut a què les millores/innovacions tecnològiques són escasses i molt separades en el temps 108 - Les millores tecnològiques causes només augments de població, no de la renta per càpita.
Lloc + gran  influencia una disminució de la renta per càpita Lloc + petit  influencia un augment de la renta per càpita Per què? Perquè, per exemple, fenòmens com la pesta negra fan disminuir molt la població, i per tant els que hi sobreviuen tenen més recursos a repartir-se entre ells.
LA GRAN DIVERGÈNCIA És l’època en què s’accentuen les diferències entre països (que encara avui continuen creixent).
Les causes primeres són la cultura, la geografia i les institucions; Les causes immediates són els factors de producció (capital fix i humà + mà d’obra o treball) i la tecnologia/productivitat.
La clau que permet créixer a llarg termini és la TECNOLOGIA/PRODUCTIVITAT (amb la mateixa quantitat de factors, més producte). El rendiment marginal decreixent, per lògica, faria que a llarg termini NO es pogués continuar creixent indefinidament (i és el que està passant) TOT AIXÒ COMPORTA  DESENVOLUPAMENT Però, per què uns creixen més que d’altres? A. LA TEORIA CULTURAL 1. La teoria de la cultura lligada al desenvolupament neix amb Max Weber (L’Ètica protestant i l’esperit del Capitalisme, 1905), que relaciona l’expansió del protestantisme amb el desenvolupament industrial a Europa: - - Segons Weber, l’extensió del protestantisme  (a nivell individual) la salvació eterna de l’ànima després de la mort no està garantida.
El judici es basarà en les accions privades dels individus i la riquesa i prosperitat, amb les quals es pot augmentar les probabilitats de salvació. Necessitat de poder llegir la Bíblia.
Sota el protestantisme la despesa en béns de luxe, la caritat (fomenta vagància) i les donacions a l’Església estan prohibides. Això genera un excedent que es destina a l’estalvi i la inversió.
109 2. Robert Barro i Michael McCleary (2003) estenen l’estudi a les diverses religions mundials i troben 2 fenòmens: - Major assistència a actes religiosos  menys creixement. Per què? Perquè les organitzacions religiosos passen a tenir més poder i absorbeixen recursos (econòmics, i a més a més, quan la gent va a missa està llençant temps productiu per aconseguir recursos, per ex., treballant).
- NO OBSTANT AIXÒ, on predominen les religions que tenen una dualitat cel/infern hi ha més creixement. Aquesta dualitat incideix en les actituds individuals en oferir premis i càstigs en resposta al treball dur, la honestedat, la cooperació...
Una altra característica cultural  Capital social Recordem que el capital social està constituït per les normes socials de reciprocitat i confiança interpersonal, així com per les xarxes i connexions socials entre individus d’una societat.
Aquest doncs, pot afectar els nivells de desenvolupament a través de 2 mecanismes:  El capital social pot afectar positivament el rendiment de les institucions públiques ja que genera individus més interessats i disposats a l’acció col·lectiva, també facilita la cooperació dels ciutadans en l’aplicació de polítiques públiques i en defensar interessos menys particularistes i més generals.
 Tota activitat econòmica en què un agent depèn d’accions d’altres en el futur seran més factibles i menys costoses en un ambient e cooperació i confiança interpersonal.
Ex.  transaccions amb pagaments futurs, contractes laborals amb serveis a prestar i difícils de controlar, dipòsits i inversions amb rèdits futurs.
B. LA TEORIA DE LA GEOGRAFIA ANTECEDENTS: Montesquieu, a L’Esperit de les Lleis (1748): “La calor del clima pot arribar a ser tan excessiva que el cos allí romandrà totalment sense forces. Així doncs, la prostració passarà fins i tot a l’esperit; cap curiositat, cap noble empresa, cap sentiment generós; les inclinacions seran totes passives; la mandra i la ganduleria seran la felicitat” “La gent és més vigorosa allí on hi ha un clima fred. Els habitants dels països calorosos són com la gent gran, pusil·lànimes; la gent dels països freds són com els homes joves, valents i voluntariosos” (Es tracta d’una visió molt racista d’aquesta teoria geogràfica) 110 Segons la teoria de la geografia, les diferències fonamentals en els nivells de desenvolupament s’expliquen per: - La diferent situació geogràfica dels països es condicions climàtiques associades Si tenen accés al mar o rius navegables El principal exponent d’aquesta corrent  l’economista Jeffrey Sachs. La seva metodologia es basa en la classificació de les regions del món en les zones geoclimàtiques de Koppen-Geiger. Aquestes zones venen definides en funció de la temperatura i les precipitacions: a. Tres zones tropicals (zona de jungla tropical, zona de monsons, i la sabana), dues zones àrides (desert i estepa) b. Tres zones temperades (hivern fred subtropical, zones humides, zones d’estiu sec mediterrani) i dues zones de neu (hivern sec i humit) c. Dues zones de gel (terres altes i la tundra) - Sachs i els seus col·laboradors troben que la renta per càpita de les zones temperades és 4,5 cops més gran que la de les zones tropicals.
- També que la de les zones temperades properes al mar o rius navegables ho és 6,3 cops que la de les zones tropicals allunyades.
* En xifres, el domini de les zones temperades costaneres és aclaparador: representen el 8% de les zones habitades del món, concentren el 22% de la població mundial i tenen el 52% del PNB mundial.
111 - Les diferències entre les zones climàtiques s’expliquen principalment per les diferències en la productivitat i les tecnologies de producció de tres elements: o Alimentació (productivitat del terra, plagues, etc.) o Salut (major mortalitat infantil i menor esperança de vida degut a malnutrició i major impacte de malalties infeccioses) o Energia (el 90% de les reserves de carbó estan en zones temperades) - Pel que fa a la localització geogràfica (accés a mar o rius navegables) el seu efecte s’explica per: o Els costos de transport (molt majors en països sense accés) o És més difícil intercanviar tecnologies, comerç...
- L’amplificació de l’efecte geogràfic a principis del segle XIX es produí per tres raons: 1. Creació i difusió de tecnologia dins i entre les zones temperades. No difusió a d’altres zones.
2. Transició demogràfica encara en procés en les zones tropicals (major creixement demogràfic).
3. Control polític i militar de les zones riques sobre les més pobres a través del colonialisme.
«Allò que és constant no pot explicar un gran canvi» «Fins i tot elements geogràfics poden explicar aquesta diferència» 112 C. LA TEORIA INSTITUCIONALISTA La teoria Institucionalista comença amb les aportacions de Douglas North (1990), qui situa a les institucions com a principal causa de les diferències en graus de desenvolupament dels països.
Les institucions (normes que organitzen l’activitat humana) es poden classificar en 2 grans grups: a. Institucions polítiques: són aquelles que regulen els límits del poder polític, com s’accedeix a ell i com canvia de mans.
Ex.  el sistema presidencialista, els sistemes electorals, etc.
b. Institucions econòmiques: són les regles econòmiques del joc.
Ex.  com es distribueix la renta, com s’efectuen els intercanvis, qui els vigila, etc. Per exemple, els drets de propietat, el mercat, els contractes, etc.
El problema és que  la política és qui determina com serà l’economia. En moltes ocasions, «les males decisions econòmiques són bones decisions polítiques».
➢ Tot govern fa 2 activitats bàsiques per ajudar el desenvolupament econòmic: 1. Es produeixen béns finals tot emprant una barreja de capital privat i capital públic.
Ex.  carreteres, transport, comunicació, etc. (infraestructura) 2. Hi ha dos sectors, privat i públic, i el producte del sector públic entra com una externalitat en la producció del bé privat.
Ex.  seguretat, educació, sanitat, etc.
EXEMPLE: Corea del Nord i Corea del Sud tenen la mateixa posició geogràfica i els mateixos antecedents culturals. Quin és el motiu pel qual tenen un desenvolupament econòmic tant diferent?  LES SEVES INSTITUCIONS 113 Institucions extractives vs. institucions inclusives - Mida de la coalició de suport Les institucions fan que es governi en benefici dels pocs o en benefici dels molts.
Com més gran sigui la coalició de govern  govern dels molts Com més petita sigui  govern dels pocs En aquest sentit, és millor el sistema parlamentari que el presidencialista - Grau de limitacions i control sobre el poder polític o L’horitzontal és el grau d’influència que tenen unes institucions sobre unes altres o El vertical és el que tenen els ciutadans sobre el govern - La selecció dels lideratges o El nº de persones que necessites per mantenir-te al poder.
Quin % necessites en un sistema parlamentari de vots? Un 25% (en sistemes a dues voltes, una mica més).
o Mèxic, amb una victòria de 33% dels vots, o EEUU, on Donald Trump havia obtingut menys del 50% dels vots totals.
Tema 8B. Les Trampes de la Pobresa EL CLUB DE LA MISÈRIA • • • Paul Collier (The Bottom Billion, traduït com El Club de la Misèria), ens resumeix les trampes de la pobresa en quatre.
Aquestes trampes fan referència a elements que eviten que països que s’hi troben puguin sortir de la situació de pobresa.
El títol del llibre es refereix als mil milions de persones que aproximadament viuen en 58 països de pobresa extrema.
En els països del club de la misèria, la renta per càpita: - Va créixer un 0,5% (anys 70) Va caure un 0,4% (anys 80) Va caure un 0,5% (anys 90) Quins són?  114 Afganistan, Angola, Azerbaitjan, Benín, Bolívia, Burkina Faso, Burundi, Bhutan, Cambotja, Camerun, Txad, Comores, Corea del Nord, Costa d’Ivori, Eritrea, Etiòpia, Gàmbia, Ghana, Guinea Conakry, Djibouti, Guinea Equatorial, Guinea-Bissau, Guyana, Haití, Iemen, Kazajstan, Kenya, Kirguizistan, Laos, Lesotho, Libèria, Madagascar, Malawi, Mali, Mauritània, Moldàvia, Mongòlia, Moçambic, Myanmar, Nepal, Níger, Nigèria, República Centreafricana, República del Congo, República Democràtica del Congo, Ruanda, Senegal, Sierra Leone, Somàlia, Sudan, Tanzània, Tadjikistan, Togo, Turkmenistan, Uganda, Uzbekistan, Zàmbia, i Zimbabwe.
“Hi ha un 10,7 de pobresa extrema al món, on les persones sobreviuen amb menys d’1.90 $ al dia (1.80€)” * Gràcies a la baixada del nivell de pobresa extrema de la Xina i la Índia, aquestes dades s’han afavorit una mica.
1. LA TRAMPA DEL CONFLICTE 73 de cada 100 habitants (del club) han passat o estan passant per l’experiència d’una guerra civil. Causes de les guerres civils: - Pobresa  És una mena de cercle viciós de pobresa – guerra civil. Els que hi participen no tenen molt a perdre, i alhora la pobresa ajuda molt a la guerra civil perquè facilita el reclutament (voluntari o forçós) de nens soldat.
- Exclusió ètnica  Quasi tots els països del món tenen grups ètnics (però no tots arriben a tenir conflictes violents entre ells). Els conflictes només es produeixen quan un grup ètnic exclou a la resta de manera sistemàtica (Orient mitjà, Àfrica...) - Recursos naturals (ho veurem a continuació) Des de 1945 hi ha hagut més de 150 guerres civils, mentre que només unes 30 entre estats. Les guerres civils redueixen d’un país una mitjana d’un 2,2%; per tant, una guerra d’una 7 anys, deixa un país un 15% més pobre. Aquests costos es propaguen automàticament als països veïns (refugiats, inestabilitat i les malalties...) 2. LA TRAMPA DELS RECURSOS NATURALS L’existència o descobriment de recursos naturals en països pobres  maledicció, perquè causen tres tipus de problemes als països pobres que els posseeixen: • El “mal holandès” 115 • L’ efecte dels “estats rendistes” • Els conflictes violents (guerres civils) a) El «mal holandès» El “mal holandès” rep el seu nom per les conseqüències que va tenir sobre l’economia holandesa el descobriment de jaciments de gas als anys 60.
A. El primer efecte causat per un boom de recursos és l’efecte del moviment de recursos. El boom dels recursos naturals  o causa que es desplacin recursos productius (capital i treball) a aquest nou sector emergent i molt profitós, perjudicant als sectors agrícola i manufacturer (exportables) i al sector domèstic no exportable.
o A més, en dependre només de la demanda domèstica, els preus del sector no exportable creixen, cosa que motiva que més recursos es desplacin del sector exportador cap al no exportador.
B. El segon efecte és l’efecte despesa. L’augment de renta causat pel boom dels recursos fa que o pugin els preus del sector no exportador; o Això  , junt amb l’augment de la demanda de moneda domèstica per part dels compradors del recurs natural fa que el tipus de canvi real s’apreciï (puja el preu de la moneda local) la qual cosa implica que les exportacions són més cares a l’exterior i deixen de ser competitives.
b) Els estats “rendistes” Aquest efecte consisteix en tres processos que fan que on hi hagi abundants recursos hi trobem sovint règims autoritaris: A. En primer lloc: l’abundància de recursos  governs no necessitin recaptar impostos dels ciutadans i, per tant, aquests no tenen incentius per demanar responsabilitats i representativitat al govern ni el govern en té per respondre a les seves demandes.
B. En segon lloc: els ingressos dels recursos també permeten augmentar la despesa i els subsidis i, per tant, incrementar la cooptació i la compra de suport dels ciutadans. També augmenta la despesa en seguretat i repressió.
C. En tercer lloc: gràcies als ingressos dels recursos naturals també es penetra més en la societat impedint-ne la seva organització com a societat civil autònoma.
116 Això explica que on hi ha recursos naturals hi predominin els governs no democràtics, corruptes i ineficients.
c) Recursos i conflicte civil Quines són les causes o mecanismes que fan que els recursos naturals (petroli i minerals) estiguin sovint associats a conflictes civils? A. Els recursos són capital immòbil i, per tant, relativament fàcil d’expropiar, això fa que hi hagi incentius per apropiar-se’ls o defensar-los davant potencials redistribucions.
Per això, l’estat o el territori augmenten el seu valor com a objectiu a controlar, és a dir, controlar l’estat o el territori, i així els recursos, esdevé molt rendible  dóna incentius per a intents armats de fer-se amb el poder.
Els recursos naturals = augment del valor de la sobirania en els territoris rics en recursos (també poden sorgir demandes secessionistes)  conflicte B. Els recursos serveixen per a què els grups rebels puguin finançar-se.
C. La riquesa en recursos afavoreix el conflicte perquè és una font de debilitament de l’estat (menys impostos, menys administració...).
D. Els recursos poden generar conflicte per les conseqüències econòmiques que poden tenir: dependència de les exportacions = fa el país vulnerable a crisis de preus, els efectes negatius del control i extracció dels recursos, desigualtat, etc.
TIPUS DE CONFLICTE I RECURSOS No tots els recursos són iguals: poden tenir efectes diferents sobre: - La probabilitat que esclati un conflicte El tipus de conflicte La durada del conflicte Generalment els recursos, en aquest sentit, poden classificar-se segons tres característiques: - si són saquejables si són obstruïbles (en menor mesura) si són legals “Els botins futurs” 117 Els recursos encara generen un altre problema en relació amb conflictes civils i guerres  Els “booty futures” o botins futurs: la venta anticipada dels drets d’explotació de certs recursos naturals per part de grups rebels o de governs d’estats debilitats pel conflicte.
Això permet: 1. A grups petits (rebels)  trobar finançament per iniciar un conflicte a més gran escala 2. Al govern  allargar els conflictes en cas de trobar-se en situació de debilitat.
3. LA TRAMPA DE NO TENIR COSTA + MALS VEÏNS La manca de sortida al mar  reducció en la taxa de creixement econòmic del país.
- Els costos de no tenir sortida al mar es multipliquen si la infraestructura d’accés a depèn dels països veïns. Els països sense litoral són, doncs, captius dels seus veïns.
- Països veïns = sortida al mar i mercats on vendre productes.
o Per cada 1% de creixement dels veïns  0,4 % de creixement del país.
o Si aquest país no té litoral, aquest creixement extra = 0,7%.
o Per als països africans, aquesta externalitat = només un 0,2%.
El 30% dels habitants del club de la misèria viuen en països sense litoral, sense recursos naturals i amb mals veïns.
4. LA TRAMPA DEL MAL GOVERN Per al creixement: cal generar incentius per a què els actors econòmics inverteixin/innovin.
PROBLEMA  incentius polítics dels dirigents polítiques “Les males decisions econòmiques poden ser bones decisions polítiques” - Per a aquests líders: mantenir a la població quasi-analfabeta i pobre i al país amb poca infraestructura  perfectament racional (perquè el desenvolupament pot posar en risc la supervivència d’un líder en el poder).
Aquests líders no proveeixen béns públics sinó bens privats o béns públics locals o segmentats.
118 ...

Tags:
Comprar Previsualizar