Apunts complets de la assignatura Dret Constitucional I UAB (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2017
Páginas 68
Fecha de subida 09/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts complets de la assignatura Dret Constitucional I de 1er de Dret de la UAB

Vista previa del texto

TEMA 1. L'ORDENAMENT JURÍDIC I EL SISTEMA DE FONTS DEL DRET NORMES JURÍDIQUES: NOCIONS GENERALS.
L'ORDENAMENT JURÍDIC: LES REGLES DE RELACIÓ ENTRE NORMES I ENTRE ORDENAMENTS.- EL COSTUM, ELS PRINCIPIS GENERALS I LA JURISPRUDÈNCIA.- EL PRINCIPI DE SEGURETAT JURÍDICA.
Recurs de inconstitucionalitat: procés que té lloc davant el TC en el qual s’enjudicia una norma o una llei per la seva disconformitat amb la Constitució. A aquest procés se’l considera directe quan no es necessària la seva aplicació.
En una sentència del TC, qualsevol magistrat pot mostrar el perquè del seu vot contrari al de la majoria amb l’apartat de vots particulars.
Norma jurídica: Sobre aquesta qüestió s’encarreguen els teòrics del dret. Quan diem “norma jurídica” pot haver molts significats, els significats són convencionals, no són objectius sinó que esdevenen d’un consens sobre el seu significat. Una norma jurídica és una proposició prescriptiva que ordena, prohibeix o permet. Aquestes prescripcions, per ser efectives, han d’estar darrere de la voluntat dels governants i estan recolzades pels mecanismes de l’Estat i poders públics en general per assegurar el seu compliment. Hi ha també normes socials, morals, religioses que també són proposicions però no són jurídiques perquè no estan recolzades pels poders públics.
Aquesta frase, que és una norma, per ser jurídica ha de formar part, ser introduïda, dins de l’ordenament jurídic. Hi ha mecanismes a través dels quals les normes jurídiques s’introdueixen a l’ordenament jurídic: Les fonts del dret.
Fonts de Dret: Les fonts del dret son tipologies o categories normatives a través de les quals les normes passen a formar part de l’ordenament jurídic. La teoria és que existeix com una caixa, un continent a on hi apareixen dins normes jurídiques. Aquesta categoria normativa (aqueta caixa) li diem font del dret. Aquesta caixa te noms. Les normes jurídiques són incloses en aquestes caixes amb noms que són textos on s’inclouen, els reglaments. Hi ha altres fonts del Dret, altres caixes amb altres noms com lleis, disposicions normatives, decrets llei, etc. Aquestes caixes també s’identifiquen per qui produeix aquestes normes. Així doncs, les fonts del dret no només les identifiquem pel nom, sinó per l’autor, el potestant normatiu. En un Estat de Dret, el propi ordenament jurídic assenyala qui te potestat normativa per crear i aprovar dret.
Ordenament jurídic: conjunt sistemàtic de normes. En altres paraules, és el conjunt de les fonts del Dret. L’ordenament és un sistema piramidal, però és una estructura dinàmica perquè està en moviment: de forma permanent es creen, modifiquen i s’extingeixen normes.
Existeixen normes sobre la producció de normes perquè no hi hagi un caos en un ordenament jurídic. En l’Estat de Dret, ningú no pot crear cap norma si no hi ha alguna norma que l’apoderi per fer-ho (potestat normativa-> capacitat de crear fonts de Dret).
A aquestes normes les anomenem normes sobre la producció de normes. El titular (qui atorga aquesta potestat) d’aquestes normes té noms molt diferents i la forma és el nom que rep. Per exemple, el claustre seria el titular del reglament de la UAB i la forma seria el propi reglament de la UAB.
Com? A través de les pròpies normes de producció de normes que designen qui les pot produir i quins procediments han de seguir. I aquest procés s'inicia solament mentre existeix una norma anterior que ho regula en preveure dos elements: a. La determinació i l'autorització a un subjecte perquè pugui crear la norma. Aquest element apareix quan una norma habilita al subjecte que es tracti (institució, òrgan...) perquè pugui realitzar fets o actes normatius (facultat normativa) d'un determinat tipus o categoria (llei, reglament...).
b. El procediment concret que ha de seguir-se en la seva creació. Aquest element ve determinat perquè el subjecte habilitat desplega el procés normatiu en els termes previstos per la norma d'autorització.
Això vol dir que les normes jurídiques són conseqüències d'altres normes que regulen la producció de normes, sent elles mateixes conseqüències d'unes altres que posseeixen la mateixa finalitat, i així successivament. Així doncs, la norma que preveu la creació d'una altra jeràrquicament superior a la norma creada. De manera que, el procés de creació normativa va ascendint graons fins a arribar a un últim i determinant de tots els altres que, a tals efectes, és la Constitució espanyola actualment vigent.
EXEMPLE: ART 66.2. CE Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l'Estat, aproven els seus Pressupostos, controlen l'acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució.
En aquest article de la Constitució es preveu que les Corts Generals (titular) podran elaborar les lleis de l’Estat. A més, la Constitució preveu el seu procediment de producció en el Capítol Segon De l’elaboració de les lleis.
També són necessàries normes sobre la relació de normes que diguin com s’ordenen les diferents fonts de normes (9.1 i 9.3 de la CE). Aquestes s’encarreguen de radicar les antinòmies per tal d’establir relacions entre les diferents normes i quines són les aplicables en una determinada situació. Això ens permet tenir una seguretat jurídica als ciutadans (saber quines normes són les que ens regeixen i de totes elles quines són les que ens serveixen per a un determinat cas). El principi de legalitat que es mostra en la CE seria una NSR. Tipus de criteris: 1. El criteri més important per establir la relació entre normes és la jerarquia: - - Que existeixi aquesta relació entre les normes comporta una relació formal i material. La formal vol dir que una norma sempre ha de ser elaborada, es crea i es modifica d’acord amb una norma superior amb el procediment corresponent i per l’autoritat competent. Quan una norma s’ha creat, elaborat o modificat d’acord a això, parlem d’una norma vàlida. La relació material és que una norma inferior no pot contradir amb allò que disposa una norma superior.
La validesa d’una llei, doncs, depèn de la relació de jerarquia formal i material.
La jerarquia, o rang normatiu, és el principi bàsic sobre el qual pivota la coherència ordinamental, és a dir, la relació que s’estableix entre dues normes de rang jeràrquic diferent dóna lloc a que les normes siguin vàlides o no, des de dos punts de vista diferents: Des del punt de vista formal: una norma de rang inferior haurà de ser aprovada d’acord a la norma superior.
- EX: Una llei de les Corts Generals serà invàlida si aquesta no ha complert el procediment formal establert per la Constitució.
Des del punt de vista material: el contingut d’una norma inferior no podrà contradir el contingut d’una norma superior.
a. Si la col·lisió es produeix entre normes del mateix grau o nivell s'aplica: - El PRINCIPI DE TEMPORALITAT: la norma més recent en el temps deroga a la més antiga.
La temporalitat d’una norma determina la vigència d’aquesta. El mecanisme per introduir una font del dret dins de l’ordenament jurídic és el BOE, que pot establir quan serà aplicable. Les normes desapareixen per la seva derogació o per la seva anul·lació pels tribunals, no obstant, també poden ser modificades.
- El PRINCIPI D'ESPECIALITAT: la norma especial s'imposa a la norma general.
Hi ha una norma que no té una superior i aquesta és la CONSTITUCIÓ. Diríem que està a dalt de tot de la piràmide de la jerarquia de les normes d’un ordenament.
Els Tribunals són els encarregats per impugnar aquelles normes que no encaixin en un ordenament i aquests formen part del mateix ordenament.
2. Criteri de competència: - És el que disposa que una determinada norma és competent per regular determinades matèries, metre que una altra norma és competent per regularne unes altres. Aquest criteri es pot utilitzar per normes que estarien en un mateix estament d’una piràmide jeràrquica.
La piràmide jeràrquica d’un ordenament està en constant moviment, ja que es creen de noves, es modifiquen, etc. Per tant, mai és el mateix i sempre està canviant.
CRITERI D’APLICABILITAT. Dirigit al aplicador de la norma.
Seran normes jurídiques dirigides als aplicadors amb potestat jurisdiccional (tots els poders) per tal de que l’aplicador sàpiga quina norma ha d’aplicar.
EX: Dret de l’Estat i Dret Europeu (instancia supranacional). Aquest dret integrat a l’ordenament espanyol mitjançant la Constitució té una característica: té primacia i aplicació directa en l’estat. Per tant, quan un jutge espanyol es trobi entre dues normes vàlides i vigents aplicables, haurà d’aplicar la norma europea.
EX2: El Dret familiar regulat pel Dret Civil espanyol és diferent al del Dret Civil català. Així mateix, hi ha una norma que estableix que una persona catalana, per la seva condició, se li aplicarà el Dret Civil català.
3. Criteri temporal: - Vol dir que la norma posterior deroga l’anterior sempre i quan la relació entre elles sigui de la mateixa jerarquia o inferior. És a dir, una llei posterior pot derogar una anterior, ja que se situen en el mateix rang jeràrquic o perquè l’anterior està en un rang inferior. Les normes derogades deixen de ser vigents, per tant, la vigència depèn del criteri de temporalitat.
La mateixa Constitució deroga les lleis que s’oposin a el que està establert en ella mateixa.
La Constitució és una norma jurídicament (actualment) perquè està en l’ordenament jurídic i és la norma que ordena la producció de les normes.
Norma normarum: norma que té com a objectiu, entre altres, ser la norma de les normes o la font de les fonts de Dret.
La CE té com a principal funció és aconseguir que el poder polític s’exerceixi d’acord amb normes. Amb això es racionalitza el poder i s’evita l’abús, ja que els poders només poden actuar d’acord amb les lleis. A més a més, els constitueix, és a dir, crea les institucions i poder públics. Per tant, no és un simple pacte polític o un acord, és Dret.
En l’article 9.1 ja es diu que els poders públics estan sotmesos a la CE i a la resta de l’ordenament jurídic, però això no és suficient.
El Poder Legislador de les Corts Generals no està sotmès a les lleis (N2), sinó que ho està en els procediments de modificació, creació i derogació de lleis que venen marcats en la CE (N1).
El Poder Executiu i el Poder Judicial sí que estan sotmesos a la llei (N2). En el PJ no es pot determinar la inconstitucionalitat d’una norma inferior a la CE (un jutge corrent), s’haurà de presentar una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional.
El Govern té la potestat reglamentària (La potestad reglamentaria es la prerrogativa por la que las administraciones públicas pueden crear normas con rango reglamentario, es decir, normas subordinadas a lasvleyes, ya sean reglamentos, decretos o instrucciones.) d’acord amb la CE i les lleis.
EN UN SISTEMA PARLAMENTARI el govern necessita, per existir i governar, la confiança del parlament, és a dir, una majoria política al parlament. Això implica que el govern queda subordinat al parlament a l’hora d’exercir la seva potestat reglamentària, ja que el PL emana directament de l’elecció del poble (legitimitat pròpia).
A França (SISTEMA SEMI-PRESIDENCIALISTA), el President té unes competències reservades sobre la potestat reglamentària.
Quan parlem de la potestat legislativa a la qual els poders públics estan sotmesos és a la Estatal, ja que també en trobem d’altre semblants com la dels parlaments autonòmics.
La publicitat de les normes: en un Estat de Dret, els ciutadans han de saber les normes a les quals estan sotmesos. És un element essencial per a la seguretat jurídica dels ciutadans. Perquè ho puguem saber, les normes han de tenir una certa publicitat. En el nostre país es publiquen al Butlletí Oficial de l’Estat o en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya o Butlletí Oficial de la Província de Barcelona. Gràcies a aquests mecanismes també les fonts del Dret normes jurídiques són introduïdes en el nostre ordenament a partir de la publicació en aquests, ja que en aquesta publicació es determina quan entra en vigor. A partir d’aquest moment, parlem de llei vigent, però si encara no està en vigor, parlarem de llei vàlida. Si una llei és derogada o és modificada també pot ser vàlida, però no vigent.
La retroactivitat de les normes: les lleis no poden castigar cap acte que s’hagi comès anteriorment a la publicació de la llei.
Seguretat jurídica: possibilitat de conèixer les normes i preveure la seva aplicabilitat.
Suposa la previsió d’actuació dels poders públics sotmesos al dret. Per tant, podríem preveure com actuarien aquests. Si no ho fan, són responsables dels seus actes i podem demanar responsabilitats.
La Constitució en sí mateixa és una font de Dret. En ella mateixa es veu com en els articles es mostra la CE com una norma suprema. A més a més, té capacitat derogativa (disposicions derogatives) i el titular és el conjunt de la nació espanyola.
Al poder derogar, es veu clarament com la CE és una norma jurídica Una altra senyal és que un Tribunal que existeix un tribunal amb competències constitucionals, ja que el seu incompliment té repercussions jurídiques. Si els tribunals ordinaris no respecten la CE, també hi ha repercussions jurídiques per ells.
La grandesa de de la CE és d’aconseguir limitar el poder polític que, per definició tendeix a ser absolut. La seva debilitat és que en la producció de la Constitució no es creïn mecanismes de control del poder.
La CE no és tan sols una norma, té una característica única que és la de ser una norma suprema. Això vol dir que no té cap norma que sigui superior a ella excepte la mateixa constitució. Aleshores, sobre quina norma es produeix una Constitució? La idea de Constitucío que entenem nosaltres avui dia apareix per primer cop amb la C.
De Virginia el 1776, entenent a la Contitució com una acord o pacte entre els membres d’una comunitat. Estableix les pautes per la seva vida en comunitat, Per tant, no procedeix de cap altre poder ni institució, sinó que procedeix d’un poder pre-jurídic, el Poder Constituent.
TEMA 2. LA CONSTITUCIÓ COM NORMA JURÍDICA.
LA LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA DE L'ESTAT.- EL VALOR JURÍDIC DE LA CONSTITUCIÓ.ELS TIPUS DE NORMES CONSTITUCIONALS.- RELACIONS DE LA CONSTITUCIÓ AMB LA RESTA DE L'ORDENAMENT JURÍDIC.- EL PODER CONSTITUENT DERIVAT: LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ.
El fet que la Constitució és una norma jurídica no arriba a Europa fins ben entrats al S.
XIX.
La Constitució s’exterioritza en forma articulada, és una font del dret i conté normes jurídiques. És la norma jurídica suprema del Dret. No ha sigut sempre acceptat que la CE sigui la norma jurídica. La Constitució Americana hi ha la voluntat de que aquella constitució sigui un pacte, sinó que sigui Dret, una garantia. Art6 diu que es la norma suprema, que aquestes normes eren superiors a les altres normes. Sorgeix la idea de que hi ha un dret superior. Però a Europa, després de la revolució francesa (inspirada amb els mateixos principis que la revolució americana: divisió de poders, garantia dels drets). El constitucionalisme és una idea per limitar el poder polític mitjançant el dret.
La limitació del poder del rei. La CE és la norma suprema e imperativa (idea americana). A Europa reina la constitució interna, el pacte entre parlament i rei. Fins la segona república (1931) no hi ha una idea de constitució com alguna cosa més que un pacte. A Europa hi ha monarques que no volen renunciar al poder. A Europa, sobirania del parlament, de la llei, s’entén que la màxima norma és la creada per el parlament, o sigui, la llei, per tant la constitució no és superior a les altres lleis aprovades pel parlament. És després que s’anirà amollant la idea de que les lleis estaran subordinades a la Constitució perquè és la norma suprema.
La Constitució prové d’un poder que (teòricament) és anterior al Dret i és a partir d’ella que es crearan totes les normes. Aquest poder l’anomenem poder constituent. En un estat democràtic recau en el poble. En el cas de la CE, es va constituir d’acord amb una Llei de l’any 1977 aprovades per unes Corts constituents, és a dir, un parlament que és escollit per redactar i aprovar una constitució i és dissolta per celebrar unes noves eleccions ordinàries. D’aquesta manera, es diferencia entre el poder constituent i els poders constituïts. Aquesta diferència està relacionada amb la idea de supremacia de la Constitució. La CE prové d’un poder que és més gran que el dels poders Constituïts que és el poder constituent.
L’eficàcia normativa requereix uns pressupostos fàctics: - compromís bàsic sobre l’organització político-constitucional legitimitat generalitzada capacitat d’integració Una Constitució serà viva només quan la seva dimensió vinculant pugui tenir operativitat pràctica com a control dels governants i com a tutela efectiva dels drets La Constitució és una font del Dret perquè conté normes jurídiques. Aquestes són normes jurídiques perquè són proposicions que obliguen o permeten fer coes.
Visualment, el text s’assembla a les normes jurídiques. Però, a més, aquestes estan emparades pels poders públics de l’Estat. Hi ha mecanismes de compliment de les coses que diuen. La mateixa Constitució diu que és una norma jurídica i com la resta (els poders públics i la resta de l’ordenament) estan subjectes a ella.
La Constitució conté una disposició derogatòria, en la que diu que es deroguen en concret certes lleis, però també una disposició derogatòria general que anul·la totes aquelles lleis contraries a la mateixa Constitució. Això es dona gràcies a que la Constitució és una norma jurídica i no un pacte polític o un programa, ja que una norma només pot ser derogada per una altra norma.
Una altra senyal de que és una norma és que el seu incompliment suposa una sanció jurídica o una reprovació per part dels poders públics o dels ciutadans.
La nostra Constitució també conté uns mecanismes jurídics, concretament jurisdiccionals, de sanció d’actituds contraries a allò disposat en la Constitució.
Sanció jurídica: Una acció pot ser sancionada per mitjà del dret, un comportament contrari a una certa norma té una resposta sancionadora en el camp del dret.
Sanció jurisdiccional (iuris dictio): Fa referència als tribunals, a les decisions que aquests prenen, ja que són els que tenen en exclusiva el poder de dir dret, en forma de sentència.
Que l’incompliment de la Constitució pugui ser sancionat en el camp del dret, i també en els tribunals (a Europa els constitucionals), ens mostren altre cop que aquesta és norma jurídica a aplicar que s’ha de tenir en compte.
Kelsen pensava que s’havia de buscar un mecanisme per controlar que el legislador no feia lleis en contra de la Constitució, i així va sorgir el Tribunal Constitucional.
Una altra raó per considerar la Constitució com a norma jurídica és que també trobem una disposició final a la Constitució que indica que “la Constitució entrarà en vigor el dia de la seva publicació al BOE”.
La majoria de normes jurídiques de l’ordenament s’adrecen a les ciutadanes. El Codi civil, per excel·lència, regula les relacions entre persones, des del naixement fins la mort. El dret Constitucional, generalment, regula l’organització de poders, el seu destinatari són els poders públics. Quan la Constitució garanteix drets, tot i que ens ho garanteix a nosaltres (ja que són àmbits de poder dels ciutadans per reclamar X coses), limita als poders perquè es comportin i actuïn d’una determinada manera. Quan aquests incompleixen la Constitució, hi ha mecanismes per regular-ho (el TC). Però si tampoc compleixen el que diu el TC, no hi ha més mecanismes.
La Constitució te la possibilitat de limitar el poder (la possibilitat de que una cosa que no existeix per limitar el poder és extraordinari, allò bo del Dret constitucional).
La capacitat de la Constitució per ordenar la vida política d’un país, per garantir els drets i les llibertats que la Constitució proclama, en el fons ha d’haver una legitimitat de la Constitució. Ha d’haver una cultura constitucional. Per a tenir força i poder, la Constitució ha de ser legitimada.
La Constitució te unes normes especials. Aquestes tenen una sèrie de característiques: 1. Totes tenen el mateix valor jeràrquic.
2. No poden haver normes constitucionals anticonstitucionals.
3. Algunes constitucions tenen clàusules d’intangibilitat/d’eternitat. La Espanyola no.
Malgrat que tenen aquesta unitat des del punt de vista material (en contraposició a formal), el seu contingut és molt variat i hi ha una tipologia de normes que son diferents des del punt de vista del contingut o de la seva eficàcia normativa. Les normes constitucionals tenen un grau d’abstracció que no tenen la majoria de normes de l’ordenament jurídic, que aquestes si que tenen un contingut més específic. La Constitució no és un programa que ha de ser executat pels poders públics. La Constitució te normes suficientment obertes, perquè després els poders públics puguin concretar. Així la Constitució durarà molt temps, i sota ella puguin governar legislatures diferents amb majories polítiques diferents. Molts poders públics completen la Constitució però principalment el legislador. I aquest ha de tenir llibertat de configuració. Les normes constitucionals tenen un caràcter principal: conformen un marc de coincidències. Les normes hauran de tenir un caràcter “principial”, ja que contenen uns principis i uns valors que conformen un marc de coincidències, i no un programa polític. La Constitució conté límits, dona una certa llibertat al legislador, però no el permet fer qualsevol cosa que ell vulgui (ex: es pot regular l’ensenyament públic, però no pots eliminar l’ensenyament públic).
Totes aquestes característiques estan pensades perquè la Constitució pugui existir en una societat plural, on hi ha una gran varietat d’opinions i posicions, la qual haurà de ser capaç d’integrar la CE.
Relació formal: La Constitució és la única norma que te una relació de jerarquia amb tota la resta de normes. A aquesta supremacia li diem “superlegalitat” o supremacia legal. És una qüestió únicament formal, a la posició que ocupen les normes, qui les ha produït i quina relació tenen entre elles, però no fa referència al contingut d’aquestes.
Relació material o substantiu: És quan ens referim al contingut. Parlem dels elements materials i substantius. Ens referim a que allò que diuen les frases de la Constitució, allò que disposa la Constitució és superior a qualsevol altre disposició que pugui disposar qualsevol altre norma, independentment de la seva posició. Aquesta característica s’anomena supremacia material.
Relació entre supremacia formal i material El contingut de les normes constitucionals és diferent al de les altres normes. El contingut de la majoria de normes NO constitucionals, solen ser molt més concretes que les que apareixen en la Constitució. Les normes constitucionals són d’una gran cobertura. Aquest fet es deu a que les normes es volen dotar d’un caràcter “principial “perquè contenen les normes fonamentals dels principis d’una comunitat política en un moment determinat i no parlen de fets concrets. Son la traducció al Dret d’un gran acord dels seus principis i valors. Aquest és el motiu pel que, des del punt de vista formal, les normes tenen un grau molt gran d’obertura o abstracció. Totes les fonts del Dret tenen algun autor/a. Qui elabora la Constitució, doncs? Aquí entra la teoria del poder constituent: Segons aquesta teoria, hi hauria un poder NO limitat pel Dret perquè seria pre-jurídic, previ al Dret i il·limitat, en principi. Llavors sorgeix la diferencia entre poders constituents i constituïts: La diferencia és una justificació de la supremacia de la Constitució. La Constitució és suprema, entre d’altres coses, perquè prové d’un poder superior a l’Estat, ja que els poders de l’Estat són poders creats per la Constitució. Abans de la Constitució no hi ha poders, ja que aquests neixen amb la Constitució. La Constitució en ella mateixa prové d’un poder no constituït per la Constitució i és per això que s’elabora la teoria de la creació de la Constitució. I per això es crea el poder constituent.
Les constitucions s’han elaborat i s’han anat elaborant a través d’un procés constituent. I aquest procés també ha hagut de tenir algunes regles. Quines son les regles que normalment concorren en un procés constituent per tal d’aconseguir que el resultat d’aquest procés sigui fruit d’un gran acord polític que es formalitzi en aquesta Constitució legitimada? La legitimitat de la Constitució te a veure amb la forma en la que s’ha elaborat, i aquesta forma ha de garantir que s’hagi elaborat amb legitimitat democràtica, pluralitat, etc. per a que els diferents grups socials es sentin identificats. I això es fa a través de garantir la participació de totes a través d’unes eleccions constituents: eleccions on s’elegirien una assemblea de persones que s’encarregarien de redactar la Constitució. Al final del procés, s’hauria d’efectuar un posicionament directe de les ciutadanes per mitjà d’un referèndum. I un cop finalitzat aquest procés constituent, el Parlament vigent es dissol i s’han de tornar a convocar eleccions per escollir un nou poder constituït. La teoria del poder constituent ens serveix, doncs, per entendre el procés de reforma o creació d’una nova Constitució. El problema és: qui ha de reformar la Constitució si els autors ja no hi són? La resposta és que la nova Constitució es va encarregar de crear un poder constituït de reforma constitucional. És una garantia de la supremacia de la Constitució. La supremacia està garantida perquè el legislador no pot modificar la Constitució a través d’un procediment legislatiu ordinari, sinó a través d’un procediment específic constitucional.
Qui controla que els poders constituents no modificaran la Constitució, que el legislador com a poder constituït no modificarà la Constitució? El fucking TC.
Un recurs d’inconstitucionalitat es considera un mecanisme de control directe ja que no necessita cap aplicació. Una llei, al dia següent de ser publicada, pot ser impugnada directament al TC sense que ningú l’hagi aplicat; però en el cas d’una qüestió d’inconstitucionalitat, pot haver-se aplicat o intentat aplicar algun cop abans (això fa que es consideri un mecanisme de control indirecte o incidental).
Qüestió: es dona el cas en el que el jutge es troba amb una llei que volien aplicar, però que pensa que podria ser inconstitucional (en té el dubte). Això dona als jutges el control d’allò que ha fet el Parlament – òrgan legitimat democràticament per crear les lleis. Els EEUU tenen una tradició jurídica basada en el COMMON LAW.
COMMON LAW: El dret és resultat dels diferents casos que es puguin donar. Els jutges controlen la constitucionalitat de les lleis, tot i no ser escollits democràticament.
Poden decidir si creuen que aquella llei és contrària a la Constitució en aquell cas, i prendre la decisió de no aplicar-la (això neix als EEUU i s’anomena judicial review of law), que no pas declarar-la inconstitucional. Model de control d’inconstitucionalitat difús.
CIVIL LAW: A Europa no va triomfar aquest model perquè tampoc va triomfar la Constitució com a norma vinculant jurídicament. KELSEN PUTO AMO es va inventar un control de constitucionalitat, per Europa, concentrat, no difús. Aquest creia que el control de les lleis l’havia de fer un tribunal únic que monopolitzés el control, no els jutges, perquè podrien evitar els canvis progressistes d’entrada del segle XX. Aquest tribunal era el TC. Aquest tribunal no forma part del Poder Judicial, i es considera legislador negatiu, és a dir, que pot anular lleis que han estat aprovades pel Parlament.
Kelsen, anys després, va veure que aquest sistema tenia algun problema: els jutges estan lligats a la llei i no podien decidir ni declarar una llei inconstitucional (ni tan sols inaplicat la llei). Però la Constitució també és Dret, ja que en aquell context es comença a veure com una norma jurídica i, per tant, també ha de ser aplicada pels jutges. Així doncs, els jutges es troben amb que han d’aplicar tant la llei com el Dret. La solució que va trobar va ser dotar als jutges d’un instrument perquè quan es vegin davant d’una llei que considerin inconstitucional puguin estar dotats d’algun mecanisme, que va acabar sent la qüestió d’inconstitucional. És un mecanisme indirecte que es duu a terme en el moment d’aplicació de la llei en si, ja que pensa que és contraria a la Constitució. El que no pot fer un jutge és emetre una sentència declarant una llei inconstitucional, ja que això és feina única del TC. A més, tampoc pot trobar-se una llei que creu que és inconstitucional i no aplicar-la/inhabilitar-la en aquell cas concret. El que haurà de fer és presentar la qüestió al TC a la vegada que para el procés fins que no rebi una resposta del tribunal.
Tant al recurs com a la qüestió, veiem que el TC fa un control de constitucionalitat. En aquests, el TC, sigui per la via directe o indirecte/incidental, fa un j,udici abstracte.
Una altra dicotomia és si el control és abstracte o concret: Control abstracte: No és el judici de l’aplicació d’una llei/cas concret, sinó que es tracta de la consideració de la compatibilitat/relació entre dues lleis.
Control concret: El Tribunal Constitucional si que pot declarar la nul·litat de normes amb rang inferior a la llei tot i que fossin pre-constitucionals, si són inconstitucionals.
 Què hauria de fer un jutge ordinari davant una llei anti i pre constitucional? Podrien fer dues coses: si està segur de que és inconstitucional, inaplicar-la, si en te dubtes, presentar una qüestió d’inconstitucionalitat.
 Què hauria de fer un jutge ordinari davant una llei postconstitucional? Qüestió d’inconstitucionalitat.
Inconstitucionalitat sobrevinguda: La llei dels anys 50 (per ex.) no era inconstitucional perquè no hi havia Constitució. Van esdevenir inconstitucional quan aquesta institució va aparèixer, i amb ella el TC. És a dir, van esdevenir inconstitucionals després, de forma sobrevinguda.
Reforma constitucional El poder de reforma de la Constitució és un poder diferent al poder legislatiu ordinari, que no pot modificar la Constitució ja que aquesta és MOLT RÍGIDA. S’ha modificat 2 vegades i no per motivacions internes del país, sinó per pressions europees: - 1992: Modificació art. 13.2 Ce !i passivo” per subscriure Tractat de Maastricht. DTC 1/1992 - 2011: art. 135 principi d’estabilitat pressupostària per pressions UE Això és una anomalia, ja que les constitucions occidentals modernes acostumen a ser modificades “constantment” (exemple de França i Alemanya).
La CE és molt rígida, ja que calen: - Procediment ordinari: majoria de 3/5 parts de cada cambra, el que s’anomena una majoria qualificada.
- Procediment extraordinari: 2/3 parts de cada cambra, s’hauran de dissoldre les corts, ratificar la voluntat de reforma les noves cambres i, finalment, el poble hauria de ratificar-ho amb un referèndum.
Hi ha dos procediments de reforma:   Simple: És el de l’article 167 de la CE.
Especial: És el de l’article 168 de la CE, que és el que necessita unes majories molt més àmplies i dona l’oportunitat de que hi hagi fins tot una reforma total de la CE.
Majories:    Simple: Més vots a favor que en contra.
Absoluta: La meitat + 1.
Qualificada: Majories més grans que la absoluta, com 2/3 o 3/5, per exemple.
Per reformar la Constitució s’exigeixen majories de 2/3 de cada una de les cambres + 1 referèndum.
Per reformar apartats que no siguin els esmenats, la reforma de la Constitució només exigeix una majoria de 3/5 parts i el referèndum, només en cas de que ho demanés 1/10 part dels diputats i diputades del Congrés.
La Constitució espanyola no conté cap clàusula d’intangibilitat (límits materials de contingut per ser reformats a una Constitució). L’únic límit que la nostra Constitució estableix són temporals, que es refereix als temps de guerra, en quant no es podrien celebrar referèndums. Però no conté límits materials.
Tot i això, la Constitució espanyola, malgrat no tenir clàusules d’intangibilitat que suposin límits materials implícitament, conté límits explícits, com els que van en contra dels principis constitucionals.
Pot haver un control de constitucionalitat de la reforma constitucional per part del TC, de manera formal, aplicant el principi de validesa de la norma en cas que el procediment d’aquesta reforma no es fes seguint els criteris constitucionals, sent, així doncs, inconstitucional. Però en sentit material, no hi ha un control de constitucionalitat de les reformes constitucionals institucionalitzat perquè al no haver clàusules d’intangibilitat, hi ha la possibilitat de revisió total. En síntesi, a l’Estat espanyol no existeix el control de reforma constitucionalitat, així com si a altres països.
El control de constitucionalitat està regulat per la pròpia Constitució per la llei orgànica del Tribunal Constitucional.
El control de constitucionalitat de les normes l’efectuen tots els poders públics però la competència de refús per declarar la inconstitucionalitat de les lleis és el TC. El Tribunal Constitucional gaudeix del monopoli per declarar la inconstitucionalitat de les lleis. Però només de les lleis, no d’altres normes sense rang de llei. Quan la llei orgànica del TC diu que aquest és l’intèrpret suprem de la Constitució, no vol dir únic, perquè tots els òrgans públics i ciutadanes controlem la Constitució diàriament. El que vol dir suprem és que el TC interpreta la Constitució amb caràcter últim, és a dir, és la seva interpretació la que preval per sobre de qualsevol altre.
El Poder Constituent aprova una Constitució i crea els poders constituïts i es modifica d’acord amb els seus propis mecanismes que disposa. Aquests mecanismes existeixen, com deien els americans, per tal que no esclavitzi a futures generacions. A aquest poder de reforma de la constitució l’anomenem al poder constituent constituït.
Realment, el TC controla que no es reformi la CE a través d’un procediment legislatiu ordinari que no sigui aquest poder constituent constituït.
La súper-legalitat o superioritat normativa no és tan sols un invent de l’ordenament jurídic, sinó que és superior perquè allò que conté són principis fonamentals de l’ordre polític que per la seva modificació cal un consens semblant al de la seva creació. La rigidesa és una garantia de la seva supremacia. Per aquest motiu, els poders constituïts no la poden modificar.
El Poder Constituent Constituït podria modificar tots els articles de la CE i això és un fet original, ja que moltes altres tenen clàusules d’intactabilitat que són aquelles disposicions de la Constitució que prohibeixen al poder de reforma constitucional. Ex: França no pot ser una monarquia o a Alemanya no es pot canviar el model federal d’Estat.
TEMA 3. TRIBUNAL CONSTITUCIONAL – RECURSOS I QÜESTIONS Origen de la justícia constitucional: En el sistema difuso de control de la constitucionalidad de las leyes cada juez que aplica el derecho tiene la capacidad de controlarla. Cada juez puede decidir una cosa, existiendo unos recursos por lo que se puede recurrir a un órgano superior hasta que culmina en el Tribunal Supremo. Este sistema difuso es el llevado a cabo en América.
En Europa la idea de que la Constitución es una norma superior a las otras no se asienta hasta el siglo XX. Al estar en un sistema civil law1 la ley tiene una legitimidad democrática y no puede ser juzgada por los jueces que solo son unos funcionarios y no poseen la capacidad de enjuiciar las leyes del parlamento. En el momento en que se asienta que la Constitución es una norma superior Kelsen propone la existencia de un tribunal ad hoe2 que sólo tenga éste el control de la constitucionalidad. El objetivo principal de éste Tribunal deberá ser el control de la constitucionalidad y estar separado del poder judicial (ser independiente). Este sistema tenía un problema: los jueces ordinarios estaban sometidos a la ley, es decir, debían aplicarla obligatoriamente. Esta obligatoriedad entraba en disyuntiva en los casos en que aplicar la ley significaba contradecir a la Constitución. Para resolver este problema el mecanismo ideado por Kelsen fue la cuestión de inconstitucionalidad. Europa se resiste a dar el poder al juez y por eso crea el Tribunal Constitucional que hace que los jueces cuando duden le planteen la cuestión de inconstitucionalidad a el TC. A diferencia del recurso de inconstitucionalidad que se realiza abstractamente, la cuestión de inconstitucionalidad se le plantea al juez en un caso concreto y por lo tanto el origen del control se encuentra en un caso concreto. Cuando el Tribunal Constitucional enjuicia la constitucionalidad de las leyes realiza un juicio abstracto porque no juzga si es inconstitucional al caso del juez sino que no tiene en cuenta ni los hechos ni nada relacionado con el caso. Analiza la compatibilidad entre las normas.
Cuando el Tribunal Constitucional enjuicia la ley, dicta una sentencia en cualquiera de los dos procedimientos (recurso o cuestión). La sentencia puede decantarse en dos sentidos: estimatoria o desestimatoria. � Estimatoria: ese precepto impugnado es inconstitucional. Por lo tanto, como consecuencia, queda declarado inconstitucional e implica la nulidad de ese precepto, con lo que desaparece del ordenamiento jurídico y no será una norma. El Tribunal Constitucional actúa como legislador negativo: anula a las leyes. Sus sentencias tienen efectos erga omnes3 una vez publicadas en el BOE.
Nadie puede aplicar ese derecho. � Desestimatoria: cree que no es inconstitucional y la declara no inconstitucional. Por lo tanto ese precepto sigue en el ordenamiento jurídico. Por un recurso de inconstitucionalidad es materialmente casi imposible que pueda ser impugnados los preceptos nuevamente ya que el plazo para recurrirlo es de 3 meses. No obstante, los jueces podrían volver a impugnar la misma norma planteando una cuestión de inconstitucionalidad siempre que sea por otros motivos que los que se plantearon en el caso anterior. Con el tiempo los Tribunales Constitucionales europeos empezaron a dictar unas resoluciones distintas: sentencias interpretativas. Éstas se basan en la declaración de que una norma legal no es anticonstitucional siempre que se interprete de acuerdo con los fundamentos que el Tribunal Constitucional ha dado en una sentencia. Esto es debido a que las leyes en un estado democrático tienen una presunción de constitucionalidad por lo tanto hay que apurar todas las pretensiones que puede tener un precepto legal. Se decide preservar la ley en el ordenamiento jurídico siempre que se interprete de un modo concreto para evitar declarar nulas las leyes. Decide que existe una interpretación en la ley que no es inconstitucional, siempre que sea interpretado con un fundamento jurídico. Esta interpretación del Tribunal Constitucional tiene vital importancia porque busca una interpretación que no sea contraria a la Constitución.4 5 Las sentencias del TC son decisivas porque no es solo un intérprete de la Constitución como lo hacen los jueces, legisladores... El Tribunal Constitucional es el interpretador supremo, se opone a los demás poderes del Estado. La Constitución es lo que dice mas la interpretación que tiene de ella el Tribunal Constitucional. Por lo tanto, la interpretación del Tribunal Constitucional vincula a la interpretación que han de hacer los jueces en su argumentación.
La justícia constitucional a l’ordenament espanyol. Previsió a la CE Tit.IX.
Desenvolupament LOTC (Lo 2/1979, 3 oct). Sistema europeu: concentrat kelsenià.
Malgrat ser un control de constitucionalitat concentrat, tots els poders públics han de controlar si les lleis que apliquen són constitucionals o no. Competència de refús: només el TC és competent per declarar la constitucionalitat de les lleis, no de les altres normes inferiors, és a dir, té el monopoli per declarar la constitucionalitat de les lleis.
Interpret suprem no vol dir únic, perquè tots els òrgans, el govern i els ciutadans interpretem la CE. El TC té caràcter últim sobre totes les altres opinions.
El procediment de control de constitucionalitat de les lleis  L’organ de control: TC composició status, membres, organització Intèrpret suprem (art 1 LOTC) però no únic sinó últim. Els jutges, els tribunals... també interpreten la CE. Tots els operadors jurídics la interpreten. No és per excloure, sinó que la seva interpretació s’imposa per totes les altres, inclòs el legislador.
 L’objecte de control: normes impugnables art161CE Judici de control, lleis impugnables (amb força de llei, en les inferiors els jutges poden decidir sobre elles). Hi ha un seguit de normes que només el TC pot interpretar, les normes objectes de control: són les normes amb rang/força de llei. La concreció de quines normes són estan en l’ Art 27 LOTC. Llei=normes jurídiques aprovades pels Parlaments (estatals i autonòmiques). Reglaments dels parlaments, reglaments administratius, estatuts d’autonomia, decrets lleis i legislatius, tractats internacionals.
No normes de reforma constitucional, que podrien ser susceptibles Normes postconstitucionals. Normes pre i anti constitucionals Aquest control es fa a posteriori, un cop aprovades i publicades. Tant per recurs o qüestió d’inconstitucionalitat.
EXCEPCIÓ: Control a priori de tractats (art95.2CE), abans de que l’estat espanyol hagi signat el tractat amb un altre país. El parlament pot demanar al TC que revisi si aquest tractat és constitucional o no. Recurs previ contra els estatuts d’autonomia (art79titVI bis LOTC).
Les reformes constitucionals no són objecte de control de constitucionalitat. En alguns països pot haver-hi un control amb les clàusules de intangibilitat. EX: Alemanya. A Espanya no hi ha clàusules, però la CE té diferents procediments de reforma segons els articles (art168). Hipòtesis: això sí que és subjecte al control de constitucionalitat. La reforma constitucionalitat sigui subjecte de constitucionalitat (art167).
 El paràmetre de control; normes que serveixen per efectuar el judici de contrast amb les normes objecte de control.
El paràmetre és un cànon que serveix per mesurar, jutjar la constitucionalitat de les lleis i totes normes subjectes de control. Aquest paràmetre és al CE. Però no és només la CE, fa servir altres normes: - Drets fonamentals 10.2CE, disposa que els drets fonamentals que hi ha a la CE han de ser interpretats d’acord amb els tractats internacionals relatius als drets humans i amb la declaració universal dels drets humans. Conté una norma adreçada als poders públics. Per analitzar si una llei pogués vulnerar un dret fonamental, el TC no té només en compte la CE, sinó els tractats universals que ha signat Espanya.
Aquestes normes que no estan en la CE són paràmetres perquè són utilitzades pel TC.
- Distribució de competències entre Estat i CCAA, el TC fa servir la CE+els estatuts d’autonomia. Això és perquè aquesta distribució es fa amb aquestes dues normes.
Per tant, quan al TC se li planteja que una llei de l’estat o autonòmica és anticonstitucional per violar la distribució. 28.2.LOTC Bloc de la constitucionalitat: el paràmetre de control que estableix la CE i les altres normes.
 Els procediments de control: via directe/via indirecte o incidental - El recurs d’inconstitucionalitat: legitimació, procediment (art 33LOTC). Només estan legitimats determinades institucions (50 dip, 50 sen, president govern, parlaments de les CCAA, el defensor del poble, ...). Procediment: Termini 3 mesos des de la seva aplicació.
- La qüestió d’inconstitucionalitat: art 163CE, art35-37LOTC. Requisits i procediment.
Hi ha dos procediments que també fan control: - Quan el TC resol un conflicte de competències (entre estat i CCAA) de 67 LOTC.
Quan aquesta vulneració es fa a través d’una llei, el TC fa un control de constitucionalitat d’aquesta llei.
- Autoqüestió art 55.2LOTC. O qüestió interna. Té lloc al propi Tribunal. És quan el propi TC fa un recurs d’inconstitucionalitat per un recurs d’empara, és a dir, quan el TC, al resoldre un recurs d’empara es troba amb que l’acció de la administració pública no ha sigut per “negligència” sinó per seguir una llei, la sala que resol pot demanar al ple l’anàlisi d’aquesta llei.
 Les sentències en els processos de control de constitucionalitat Les sentències tenen uns aspectes: - Valor de cosa jutjada: contra ella ja no hi ha cap més recurs. Procesalment no hi ha plantejat cap recurs plantejable per la sentència.
Formal (és última instància) i NO material (és possible que el tribunal tornés a tornar a conèixer aquell precepte que ja coneixia, és a dir, el TC en un moment determinat deia que era constitucional però no impedeix que a través de la qüestió plantegi la seva inconstitucionalitat per un altre motiu .Només en termes art 38.2LOTC).
- Plens efectes davant tothom: erga omnes, és a dir, no només sobre las parts, té efectes generals, però no només el fallo, també és erga omnes la ratio (arguments), ja que aquests raonaments són la doctrina/jurisprudència del Tribunal. Aquesta interpretació, per tant, també vincula.
- Vinculació als poders públics: intèrpret suprem. La interpretació del TC s’imposa davant de les altres interpretació, siguin jutges (art5.1.LOPJ: els jutges han d’interpretar les lleis d’acord amb la constitució i, per tant, tal i com l’interpreta el TC), el poder legislatiu, o l’executiu.
La Constitució és la Constitució interpretada pel TC, per això vincula.
- Les sentències tenen uns efectes segons si són:  Estimatòries: aquella que dóna la raó al recurrent. Declara la inconstitucionalitat del precepte impugnat i, en conseqüència, la seva nul·litat (físicament desapareix, destrueix el precepte legal, per això el TC és un legislador negatiu) (art 39LOTC).
 Desestimatòries: no acull la pretensió dels que la van impugnar. Per tant, el resultat és la permanència a l’ordenament.
Quan es va fundar el TC, es creia que només podia fer dues sentències, no obstant:  Sentències interpretatives: sentències en que el TC declara que un precepte impugnat no és anticonstitucional sempre. És una sentència desestimatòria però la condiciona a que aquell precepte sigui interpretat segons ho creu el Tribunal i explica en els fonaments jurídics. El TC no està vinculat a les seves sentències, no està subjecte a la seva pròpia jurisprudència.
- Efectes en el temps:  ex nunc: a partir del moment en que es dicta la sentència.
 ex tunc: les sentències no només poden tenir efectes en el futur, sinó que té també efectes en el passat, és a dir, mentres la llei estava en vigor hi ha hagut una aplicació de la llei que va resultar ser inconstitucional. No obstant, no es poden reobrir processos a no ser que l’impugnat penalment o contenciós-administratiu surti beneficiat d’aquesta nova interpretació (art 40 LOTC).
- Valor de les Sentències en processos de control: font del Dret (la interpretació uneix a la norma interpretada).
Les sentències del TC d’alguna forma també són fonts del dret (valor normatiu) perquè són resolucions que canvien les normes, en el sentit en que la llei queda vinculada a la interpretació del Tribunal.
El procediment de control de constitucionalitat de les lleis  L’organ de control: TC composició status, membres, organització Intèrpret suprem (art 1 LOTC) però no únic sinó últim. Els jutges, els tribunals... també interpreten la CE. Tots els operadors jurídics la interpreten. No és per excloure, sinó que la seva interpretació s’imposa per totes les altres, inclòs el legislador.
 L’objecte de control: normes impugnables art161CE Judici de control, lleis impugnables (amb força de llei, en les inferiors els jutges poden decidir sobre elles). Hi ha un seguit de normes que només el TC pot interpretar, les normes objectes de control: són les normes amb rang/força de llei. La concreció de quines normes són estan en l’ Art 27 LOTC. Llei=normes jurídiques aprovades pels Parlaments (estatals i autonòmiques). Reglaments dels parlaments, reglaments administratius, estatuts d’autonomia, decrets lleis i legislatius, tractats internacionals.
No normes de reforma constitucional, que podrien ser susceptibles Normes postconstitucionals. Normes pre i anti constitucionals Aquest control es fa a posteriori, un cop aprovades i publicades. Tant per recurs o qüestió d’inconstitucionalitat.
EXCEPCIÓ: Control a priori de tractats (art95.2CE), abans de que l’estat espanyol hagi signat el tractat amb un altre país. El parlament pot demanar al TC que revisi si aquest tractat és constitucional o no. Recurs previ contra els estatuts d’autonomia (art79titVI bis LOTC).
Les reformes constitucionals no són objecte de control de constitucionalitat. En alguns països pot haver-hi un control amb les clàusules de intangibilitat. EX: Alemanya. A Espanya no hi ha clàusules, però la CE té diferents procediments de reforma segons els articles (art168). Hipòtesis: això sí que és subjecte al control de constitucionalitat. La reforma constitucionalitat sigui subjecte de constitucionalitat (art167).
 El paràmetre de control; normes que serveixen per efectuar el judici de contrast amb les normes objecte de control.
El paràmetre és un cànon que serveix per mesurar, jutjar la constitucionalitat de les lleis i totes normes subjectes de control. Aquest paràmetre és al CE. Però no és només la CE, fa servir altres normes: - Drets fonamentals 10.2CE, disposa que els drets fonamentals que hi ha a la CE han de ser interpretats d’acord amb els tractats internacionals relatius als drets humans i amb la declaració universal dels drets humans. Conté una norma adreçada als poders públics. Per analitzar si una llei pogués vulnerar un dret fonamental, el TC no té només en compte la CE, sinó els tractats universals que ha signat Espanya.
Aquestes normes que no estan en la CE són paràmetres perquè són utilitzades pel TC.
- Distribució de competències entre Estat i CCAA, el TC fa servir la CE+els estatuts d’autonomia. Això és perquè aquesta distribució es fa amb aquestes dues normes.
Per tant, quan al TC se li planteja que una llei de l’estat o autonòmica és anticonstitucional per violar la distribució. 28.2.LOTC Bloc de la constitucionalitat: el paràmetre de control que estableix la CE i les altres normes.
 Els procediments de control: via directe/via indirecte o incidental - El recurs d’inconstitucionalitat: legitimació, procediment (art 33LOTC). Només estan legitimats determinades institucions (50 dip, 50 sen, president govern, parlaments de les CCAA, el defensor del poble, ...). Procediment: Termini 3 mesos des de la seva aplicació.
- La qüestió d’inconstitucionalitat: art 163CE, art35-37LOTC. Requisits i procediment.
Hi ha dos procediments que també fan control: - Quan el TC resol un conflicte de competències (entre estat i CCAA) de 67 LOTC.
Quan aquesta vulneració es fa a través d’una llei, el TC fa un control de constitucionalitat d’aquesta llei.
- Autoqüestió art 55.2LOTC. O qüestió interna. Té lloc al propi Tribunal. És quan el propi TC fa un recurs d’inconstitucionalitat per un recurs d’empara, és a dir, quan el TC, al resoldre un recurs d’empara es troba amb que l’acció de la administració pública no ha sigut per “negligència” sinó per seguir una llei, la sala que resol pot demanar al ple l’anàlisi d’aquesta llei.
 Les sentències en els processos de control de constitucionalitat Les sentències tenen uns aspectes: - Valor de cosa jutjada: contra ella ja no hi ha cap més recurs. Procesalment no hi ha plantejat cap recurs plantejable per la sentència.
Formal (és última instància) i NO material (és possible que el tribunal tornés a tornar a conèixer aquell precepte que ja coneixia, és a dir, el TC en un moment determinat deia que era constitucional però no impedeix que a través de la qüestió plantegi la seva inconstitucionalitat per un altre motiu .Només en termes art 38.2LOTC).
- Plens efectes davant tothom: erga omnes, és a dir, no només sobre las parts, té efectes generals, però no només el fallo, també és erga omnes la ratio (arguments), ja que aquests raonaments són la doctrina/jurisprudència del Tribunal. Aquesta interpretació, per tant, també vincula.
- Vinculació als poders públics: intèrpret suprem. La interpretació del TC s’imposa davant de les altres interpretació, siguin jutges (art5.1.LOPJ: els jutges han d’interpretar les lleis d’acord amb la constitució i, per tant, tal i com l’interpreta el TC), el poder legislatiu, o l’executiu.
La Constitució és la Constitució interpretada pel TC, per això vincula.
- Les sentències tenen uns efectes segons si són:  Estimatòries: aquella que dóna la raó al recurrent. Declara la inconstitucionalitat del precepte impugnat i, en conseqüència, la seva nul·litat (físicament desapareix, destrueix el precepte legal, per això el TC és un legislador negatiu) (art 39LOTC).
 Desestimatòries: no acull la pretensió dels que la van impugnar. Per tant, el resultat és la permanència a l’ordenament.
Quan es va fundar el TC, es creia que només podia fer dues sentències, no obstant:  Sentències interpretatives: sentències en que el TC declara que un precepte impugnat no és anticonstitucional sempre. És una sentència desestimatòria però la condiciona a que aquell precepte sigui interpretat segons ho creu el Tribunal i explica en els fonaments jurídics. El TC no està vinculat a les seves sentències, no està subjecte a la seva pròpia jurisprudència.
- Efectes en el temps:  ex nunc: a partir del moment en que es dicta la sentència.
 ex tunc: les sentències no només poden tenir efectes en el futur, sinó que té també efectes en el passat, és a dir, mentres la llei estava en vigor hi ha hagut una aplicació de la llei que va resultar ser inconstitucional. No obstant, no es poden reobrir processos a no ser que l’impugnat penalment o contenciós-administratiu surti beneficiat d’aquesta nova interpretació (art 40 LOTC).
- Valor de les Sentències en processos de control: font del Dret (la interpretació uneix a la norma interpretada).
Les sentències del TC d’alguna forma també són fonts del dret (valor normatiu) perquè són resolucions que canvien les normes, en el sentit en que la llei queda vinculada a la interpretació del Tribunal.
Hi ha dues vies per que el TC pugui declarar inconstitucional una llei. El primer cas, és el Recurs d’Inconstitucionalitat, mitjà que poden presentar les institucions (senadors, diputats...), i que s’anomena procés directe. En segon lloc, tenim la Qüestió d’Inconstitucionalitat, que poden presentar simplement els jutges, però aquests, no estan legitimats per fer-ho, només en el cas abans de la declaració de la sentència, per això en diem procés indirecte o incidental.
Com ja hem vist anteriorment, quan un jutge planteja una QI indirecte o incidental, aquesta pot esser d’aplicabilitat o de rellevància. Anomenem acte (auto), la presentació de la qüestió per part d’un jutge, i admissió a l’acceptació de revisió d’aquesta per part del TC. El TC davant d’un acte de plantejament de la qüestió segons el criteri d’aplicabilitat, fa un judici sobre l’admissió. Si durant aquest tràmit el TC veu que aquest acte té uns arguments notòriament infundats (no es sostenen), el TC pot rebutjar a tràmit la qüestió.
Debades es sol dir que la diferència entre recurs d’inconstitucionalitat i qüestió d’inconstitucionalitat és que en el recurs es fa un judici abstracte, mentre que en la qüestió es fa un judici concret: - - Judici Abstracte: El Tribunal examina la compatibilitat entre dues normes.
Enjudicia una llei sense referència a cas algun, sense referència a la seva aplicació en algun cas concret. D’aquí que el recurs es presenti davant d’un text legal, que es creu contrari a la Consti, independentment de la seva aplicació.
Judici Concret: El Tribunal realitza un judici concret de la constitucionalitat de la llei, perquè ho enjudicia en un context concret.
Aquesta dicotomia entre judici abstracte i judici concret no és del tot correcte, pel següent: En un sistema difús de control, cada jutge té el poder de jutjat la constitucionalitat d’una llei, i d’extreure’n una conseqüència del seu judici (judicial review of law = common law), cosa que en un sistema concentrat és inconcebible (civil law). Els preceptes en un sistema difús no són inconstitucionals.
Hans Kelsen 1919: ha d’haver-hi un sistema de control constitucional concentrat en un sol òrgan. Per controlar la constitucionalitat de la llei s’havia de crear un tribunal on la única funció que tingués fos la de controlar la constitucional, res més. No seria un tribunal integrat en el sistema de justícia, ni en el poder judicial, sinó un òrgan totalment independent. Va començar a Àustria o a Espanya durant la segona república, i després ha arribat a la Constitució espanyola actual (Tribunal Constitucional). Quan Kelsen va idear aquest model pensava que només el president de la república, els diputats, els jutges, etc., podien acudir a aquest tribunal. Però en el nostre sistema (europeu), un jutge ha d’aplicar la llei, res més. Per tal de resoldre la disjuntiva, Kelsen proposà la Qüestió d’Inconstitucionalitat.
Amb el temps, els TC varen començar a dictar un tipus de resolucions a les quals anomenes Sentències interpretatives: El TC declara que una norma no és inconstitucional sempre que s’interpreti segons els arguments que aquest ha donat en una sentència. Fa una interpretació conforme. Salva una llei de la inconstitucionalitat sempre que s’interpreti la interpretació dictada en la sentència del tribunal. En els fonaments jurídics de la sentència trobem les raons que porten al tribunal a aquesta decisió, n’anomenem ratio decidendi. Els arguments que posem “a més a més”, que no són decisius com arguments però que els complementen, s’anomenen obiter dictum.
Presumpció de Constitucionalitat: El legislador, es presumeix que no volgut aprovar lleis inconstitucionals, per tant, ha de tenir les opcions per a salvaguardar la constitucionalitat d’aquesta llei anteriorment aprovada. Ser deferent amb el legislador significa apurar al màxim la interpretació d’una llei per evitar la inconstitucionalitat d’una llei.
TEMA 4. LA LLEI CONCEPTE DE LLEI Significat: En un llenguatge ordinari, utilitzem el concepte de llei com a: llei de vida, llei científica, llei del mercat... És a dir, ens referim a llei com un fenomen que es produeix de manera constant.
Però en el llenguatge jurídic, el concepte de llei té diversos significats. Si anéssim a la CE, trobaríem que llei té diversos significats, com per exemple:  ART 10.1. “el respecte a la llei”, fa referència al dret.
 ART 27.8. “compliment de les lleis”, fa referència a les normes escrites.
 ART 91. “sancionarà ... les lleis aprovades per les Corts”.
Per entendre el concepte de llei hem d’entendre d’on prové el concepte de llei. A Europa, durant molt de temps no va triomfar la idea de la Constitució com a norma suprema, ja que la norma suprema era la pròpia llei. Per tant, la llei provenia del poder del Parlament, d’un poder sobirà il·limitat. En el concepte històric de llei, de la revolució francesa (XVII i XVIII), és un concepte d’omnipotència. Existeix un únic tipus de llei, la norma aprovada pel Parlament, i és una norma universal, és a dir, els seus destinataris són universals (lex privata), s’aplica a conductes abstractes, a tothom. La llei representa la voluntat general ja que ha sigut aprovada per l’òrgan (Parlament) que representa al “poble”.
Aquesta idea de llei pròpia del liberalisme entra en crisi, això és degut a les transformacions pròpies de l’Estat i, en conseqüència, de l’augment d’importància d’altres Tribunals. Això s’accentua per les polítiques adoptades per l’Estat Social. A més, quan es produeix la descentralització del poder (dualisme germànic) això implica l’entrada en crisi del monisme parlamentari i la diferenciació entre les diferents lleis dictades entre els diferents òrgans.
Concepte liberal: Revolució francesa i pensament s. XVII i XVIII: - Supremacia: acte normatiu suprem que prové de poder sobirà, el Parlament, i s’imposa a tots els òrgans de l’Estat.
Primacia: únic mode de creació del Dret.
Omnipotència: absència de límits materials: “una llei ho pot fer tot...
Força de llei: capacitat de modificar qualsevol norma, i de no ser modificada Uniformitat formal: un sol tipus de llei Generalitat: universalitat de destinataris (lex privata), conductes abstractes, expressió de la voluntat general (art. VI Declaració 1789) Diferència entre monisme parlamentari i dualisme germànic (llei en sentit material/clàusula “llibertat i propietat”) Evolució i crisi del concepte: després de la II GM - Crisi del Parlament: pèrdua de la centralitat del Parlament a favor del Govern (legitimitat democràtica) Estat social: polítiques públiques a través d’altres instruments no normatius.
Noves normes (lleis mesura).
Crisi de l’Estat Nació unitari: descentralització i pèrdua del monopoli de llei estatal.
Pèrdua de la supremacia: la Constitució com a norma suprema Manca d’uniformitat: pluralitat de tipus legislatius i procediments.
Integració supranacional: ordenaments internacionals (UE primacia).
Concepte de la llei a la CE A la CE no hi ha cap article on hi hagi una definició de “llei”, no obstant, es pot pressuposar el concepte de llei liberal. El concepte que es pressuposa és un concepte formal, és a dir, no s’identifica per allò que regula sinó que ha sigut aprovada per un determinat òrgan a través d’un procediment legislatiu i que ocupa una posició dins de l’ordenament jurídic. Concepte formal (òrgan, procediment, posició) i plural (tipologia de lleis).
El concepte formal de llei és allò que entén la CE per llei. Aquesta definició és la de una norma creada per un determinat òrgan – parlament – i que ocupa una certa posició dins l’ordenament jurídic. Són tots aquelles aspectes externs a la norma, que no tenen res a veure amb allò que està integrat en ella. Els encarregats d’aprovar-la (òrgans legislatius), són les Corts Generals Congrés i Senat) com a poder legislatiu estatal; i els parlaments de les CCAA, que ve a ser el poder legislatiu autonòmic. El concepte és formal perquè no pren com a dada que la llei sigui sobre una materia.
El concepte de llei també és plural perquè hi ha més d’un tipus de llei. Els òrgans facultats per produir lleis són les Corts Generals i els Parlaments autonòmics. Dos tipus de productors de lleis: - Productor estatal: Corts Generals (Lleis Estatals).
- Productor autonòmic: Parlaments de les Comunitats Autonòmiques).
Concepte plural de llei:  Lleis ordinàries  Lleis  Lleis amb rang de llei: lleis orgàniques, lleis de pressupostos  Estatus d’autonomia.
Autònomes (Lleis  Lleis en comissió.
 Lleis fetes pel govern: normes amb rang de llei.
- decrets llei: fetes pel govern per urgència, sense autorització prèvia però que necessiten ser convalidades després.
- decrets legislatius: per delegació del Parlament.
A la CE es contempla que el Govern pugui dictar unes normes que tenen rang de llei sense haver de ser aprovades pel govern autonòmic: el decret llei i el decret legislatiu.
Així doncs, formalment no només es considera llei aquella aprovada per un òrgan, sinó que també ha estat creada mitjançant un procediment legislatiu. Aquest és essencial per considerar la llei com a tal.
El tercer element que fa que es consideri la llei com a tal és la posició, ja que aquest tipus de normes es troben just en la posició inferior a la Constitució. No hi ha cap norma al mig. Aquesta posició de la llei també es caracteritza per ser la norma superior a totes les altres exceptuant, evidentment, la Constitució, i te una preeminència, significat polític, que deriva de la seva qualitat democràtica, que és, el Parlament.
Finalment, la llei es caracteritza també per la seva centralitat, s’ha de considerar la llei com la vertebració de una estructuració de l’ordenament.
- Titularitat: Identificació Corts (66 CE), CCAA (152 CE). No exclusivitat: Govern Procediment legislatiu: fixat a CE + Reglament parlamentari Posició: o Rang de llei: subordinació immediata a la CE (llibertat de configuració) o Superioritat sobre la resta o Preeminència (significat polític; fonament democràtic) o Centralitat (vertebració de l’ordenament) o Privilegi jurisdiccional de control: només el TC o Privilegi de legalitat: subjecció a la llei de Govern (at. 97 CE) i Jutges (117 CE).
o Reserva de llei: matèries més importants o Pluralitat: tipologia de normes amb rang de llei. Es dona perquè hi ha una pluralitat parlamentaria, una pluralitat de Parlaments autonòmics, a més de l’Estatal.
 De producció parlamentària:  Estatals (LLOR/LLOrd)  Autonòmiques  Normes governamentals amb rang de llei: Decret-llei/Decret legislatiu. No son produïdes pel Parlament, sinó per l’executiu (ha de ser aprovat de totes formes pel Parlament). El Decret legislatiu passa pel Parlament prèviament degut a que es produeix amb una delegació de poders sobre l’executiu. El Decret-llei el produeix el govern sense cap autorització prèvia i després ha de ser convalidat pel Parlament.
EL PROCEDIMENT LEGISLATIU (ordinari) Llei ordinària estatal Característiques: - Bicameralisme imperfecte: preeminència Congrés Confecció text: protagonisme del Govern (direcció política) Discussió política i transparent, intervenció minories Formalització: regulació a CE i Reglament parlamentari (regulen exclusivament la regulació i funcionament de cada Cambra parlamentaria, del Congrés i del Senat) Objectius: Que puguin participar totes les forces polítiques del Parlament.
La llei ha de ser resultat de la discussió de diferents forces polítiques i el procediment legislatiu te l’objectiu de que aquesta llei sigui fruit d’una deliberació. També te l’objectiu de que la llei tingui publicitat.
Fases: Iniciativa – Constitutiva – Integrativa* Les dos primeres no son pròpiament del procediment legislatiu sinó que són prèvies per discutir i decidir qui pot presentar una proposta.
Iniciativa No forma part pròpiament del Poder Legislatiu És la presentació d’una proposta de text sempre davant el Congrés.
- - Titularitat: Govern, Congrés, Senat, Assemblees CCAA (87.2), ciutadans: iniciativa legislativa popular: 500.000 signatures (87.3) Objecte: Projecte de llei (Govern). Avantprojecte: regulació Llei del Govern.
Proposició de llei: Congrés (1 diputat+14 signatures/1 Grup). Senat (25 sen/1 grup).
Tramitació: Projecte sense tràmit. Prioritat sobre altres lleis (89). Proposició “presa en consideració” Debat i votació favorable del Ple.
Constitutiva Fase decisòria: discussió i votació del text en diferents instàncies.
Congrés: - Mesa (admissió) – esmenes (tipus). Remissió a Comissió legislativa competent Ponència: Grup reduït de parlamentaris que reuneixen en un Informe, el text de la llei i les esmenes presentades al respecte.
Comissió: L’Informe és discutit en la Comissió que, després, elabora un Dictamen amb la resolució al respecte.
Ple: El dictamen de la comissió va al Ple del Congrés i es dona un debat i una votació que s’aprovarà amb majoria simple.
Senat: Procediments similar. Termini màxim 2 mesos.
- Possibilitats: o Aprovació text del Congrés: final del procediment o Veto per majoria absoluta (torna a Congrés: majoria simple) o Esmenes (torna a Congrés: majoria simple) Tipus:  Esmenes de supressió: Suprimir un article, una part de l’article, etc.
 Esmenes d’adhesió: Afegir coses que no hi son.
 Esmenes de modificació: Canviar algun aspecte del text.
Decisió final Congrés: sense debat, votació del Ple.
Integrativa Quan la llei ja ha sigut aprovada, és necessari una sèrie de formalitats perquè la llei s’integri dins l’Ordenament Jurídic i així sigui una norma jurídica. Aquestes formalitats són la sanció i promulgació per part del cap d’estat i la seva publicació.
 La sanció (art. 91) té una importància, actualment, nul·la. Era en el context de les monarquies, un acte de voluntat del rei perquè la llei es convertís en una norma jurídica. Actualment, els monarques no té poders de l’estat, sinó que exerceix unes funcions, per tant, quan es requereix la sanció del rei, no és un acte de voluntat sinó que és un acte degut (el rei no pot no sancionar les lleis).
 La promulgació de les lleis és un acte formal on el monarca dóna fe a que les Corts Generals han aprovat les lleis. No suposa cap control, el Rei dona fe. El President posa la seva contrasignatura.
 Publicació: requisit constitutiu per incorporació a OJ. Publicitat normes (9.3).
BOE/DOGC. Entrada en vigor: Art. 2 Cc: 20 dies (vacatio legis) excepte que es disposi el contrari Quan una llei ha passat totes les fases, el text s’ha de publicar perquè sigui introduïda a l’Ordenament Jurídic i, d’aquesta manera, es converteixi en una llei vigent. La publicació es fa al butlletí estatal (BOE) i/o de les comunitats. Hi ha una norma que diu que si la llei no posa res, entren en vigor als 20 dies.
Procediment especial Dins del Parlament hi ha procediments especials, per exemple:  Per les lleis de comissió que són aquelles possibles aprovades en comissió, passen de la ponència a la comissió. (75.2 CE)  Procediment de lectura única, una llei simple passa directament a ser votada en el Ple. (art. 150 RCD)  El procediment d’urgència, on la llei segueix el procediment normal però els terminis s’escurcen. (art. 91 RCD) Després de la seva aprovació, la llei pot ser controlada.
Contramajoritari: la justícia constitucional pot actuar com un contrapès contra les majories polítiques (objecció democràtica: un òrgan que no té legitimació democràtica).
LA LLEI ORGÀNICA Tipus de “llei reforçada” que es preveu per al desenvolupament immediat de la CE en unes matèries rellevants i amb una majoria superior a la llei ordinària Element material: determinades matèries han de ser regulades per LLO Element formal: majoria absoluta en una votació final al Congrés Origen: Importació de LLO de la CF 1958 escala normativa intermèdia entre C i Llei Novetat al sistema de fonts, criticada A la CE: instrument de desenvolupament de la C, que exigeix consens amb finalitat de prolongar el poder constituent Àmbit material Art. 81 reserva general -“desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques” Només drets Secc I, Cap II, Tit I (arts. 15-29) que continguin drets Interpretació restrictiva de la matèria: principi democràtic Caràcter excepcional “desenvolupament” directe, global que reguli exercici del dret -“Estatuts d’Autonomia” (remissió) -“règim electoral general” normes electorals vàlides per la generalitat de les institucions representatives de l’Estat en el seu conjunt, també entitats territorials (dret de sufragi actiu i passiu) -“les altres previstes a la Constitució”: institucions (TC, LOPJ, Defensor) drets fonamentals: estat excepcionals : 55, 116 calaix de sastre: autorització tractats 93, límits provincials 141 Matèries excloses: lleis de delegació 82; lleis de comissió; ILP 87.3 Procediment legislatiu Procediment ordinari + votació final del conjunt (no articles) del text en el Ple (no Comissió) del Congrés (no Senat) per majoria absoluta Posició en el sistema de fonts -Sotmetiment de la CE: control de constitucionalitat -Relació amb la llei ordinària: Polèmica doctrinal sobre predomini d’aspecte formal o material -Predomini de la forma: derivada del procediment: art. 28.2 LOTC de la rigidesa procedimental en deriva una posició de superioritat de la LO sobre llei -Predomini del contingut: hi ha matèries reservades a LO, però la LO orgànica només pot regular matèries que li estan reservades, no pot envair el camp de la llei hi ha relació material, no jeràrquica -Posició intermèdia : el concepte LO és bàsicament material però no es pot prescindir del principi de jerarquia en la seva relació amb la llei La relació LO/llei és bàsicament material Però la LO ocupa també un lloc jeràrquic superior deduït del procediment Quan una LO incorpori “matèries connexes”, queden subjectes al règim de LO Efecte “congelació de rang”. No és possible modificar mitjançant llei L’efecte el pot evitar el mateix LO excloent el caràcter orgànic de determinats preceptes de la LO i poden ser modificats per llei Si la llei regula matèries reservades a la LO: inconstitucionalitat i nul.litat Si la LO regula matèries que no li estan reservades: es vàlida com a llei RELACIÓ LLEI ORGÀNICA I LLEI ORDINÀRIA Es dona una relació de jerarquia degut al seu procediment d’elaboració. La Llei Orgànica és una norma intermèdia entre la CE i una llei ordinària.
Hi ha qui diu que la relació entre una i altra és de competència. La CE atribueix certes matèries exclusives a regular a les Lleis Orgàniques i a la llei ordinària unes altres. Una LO no pot regular una matèria que es troben regulades per una llei ordinària.
En TC entén que: - - - - 1. Existeix una relació material i, a més a més, també entén que és una ecepció en les democràcies, ja que s’aproven per majories simples, fet que fa que les futures majories les podran canviar. El TC, per això les tracta de normes excepcionals que s’han d’aplicar de manera restrictiva amb aquelles competències que la CE li atribueix.
També existeix una relació de jerarquia entre ambdues lleis. La LO ocupa un lloc jeràrquic superior que deriva del procediment d’elaboració. D’aquesta manera, quan una LO passa a regular una matèria es produeix una “congelació de rang”, és a dir, si una LO incorpora en el seu text matèries que no són reservades a aquesta LO(matèries connexes), aquestes matèries queden petrificades.
2. Una LO no pot regular matèries que no estan determinades a la CE. El Legislador pot excloure aquelles matèries que no tenen caràcter orgànic. Ex: “Els art. XX no tenen caràcter orgànic”. Per tant, aquests si que podrien ser modificats amb una llei ordinària. Si no ho fa el legislador, serà el propi TC qui amb una sentència X en els art. X no és orgànica.
Si una llei ordinària regula matèries d’una llei orgànica les quals no els estan reservades, aquestes matèries seran inconstitucionals i la llei en qüestió passarà a ser inconstitucional i nul·la.
TEMA 5. NORMES GOVERNAMENTALS AMB RANG DE LLEI Al llarg de la història el parlament ha deixat de tenir el monopoli del poder legislatiu.
Una primera ruptura es va produir quan el govern va passar a tenir una potestat reglamentària pròpia. En l’Estat Liberal ja no existia un únic òrgan legislatiu (el parlament), sinó que al govern també se li atribuiria aquesta potestat, la potestat de dictar unes normes les quals estan subordinades a la CE i a la LLEI. A aquests els anomenarem reglaments administratius.
Aquesta potestat va més enllà, perquè el govern també està capacitat per dictar unes normes amb rang de llei. Aquest fenomen, propi dels estats moderns, s’expressa de dues maneres: Legislació delegada: Legislació delegada: qui té la potestat legislativa originària, delegada en el govern la capacitat de dictar una norma anomenada decret legislatiu, per delegació del parlament.
Dret comparat i històric: Codi Civil 1889 Normalitat en Estat modern. Perillós si no obeeix a motius tècnics: Llei de plens poders a Hitler (25 març 1933) Això es fa mitjançant l’aprovació d’una Llei de delegació amb la qual es delega la creació d’una llei al govern amb unes determinades condicions. Per evitar una distorsió i que el govern sigui el legislador, la CE estableix unes condicions perquè es pugui establir aquesta delegació: 1. La CE estableix que la delegació ha de ser explícita, és a dir, que no es pugui deduir d’una llei que el parlament ha delegat en el parlament el dictar una llei.
2. La CE també vol que la delegació es produeixi amb matèria concreta.
Concretant la matèria i fins al punt on el parlament delega la facultat legislativa al govern.
3. La delegació ha de ser temporal. La Llei de delegació ha de marcar el termini de temps.
4. La CE prohibeix que es produeixi una delegació sobre determinades matèries: les preservades a les LO.
Naturalesa El titular de la potestat legislativa segons la CE (66) atribueixen al Govern la potestat de dictar normes amb la mateixa força que la llei per a una matèria, amb límits i criteris Llei de delegació (Corts G)------Llei delegada (Govern) La Llei de Delegació té dues modalitats: - - Llei de bases: el parament aprova una llei que reculli els principis d’una regulació d’una determinada matèria i dona uns criteris al govern perquè desenvolupi, concreti, aquesta matèria. Requisits de caràcter formal. El text del parlament regula una matèria a nivell de principis i s’encomana al Govern la regulació detallada mitjançant un text articulat. El Govern fa una tasca creativa: innovació de l’ordenament Refundició de textos: La llei del parlament autoritza al Govern a refondre diversos textos legals en un de sol per a reconduir la dispersió normativa i reconduir la fragmentació. El Govern fa una tasca de tècnica legislativa, no pot modificar la normativa vigent. Tanmateix hi ha una harmonització (matèries complexes tècnicament: urbanisme) Requisits La CE estableix cauteles a fi d’evitar que s’utilitzi la delegació amb finalitats diferents a les previstes a)Subjectius La delegació és de les Corts Generals (no una Cambra) al Govern (no a un altra òrgan; no subdelegació) b)Objectius -caràcter exprés de la delegació: no implícitament -concreció de l’àmbit material de la delegació: “Matèria concreta”: Exclusió llei de plens poders -delimitació de l’abast de la delegació (intensitat): temes inclosos i “principis” a seguir -duració temporal de la delegació: fixació d’un termini per al seu exercici: No temps indeterminat. La delegació s’esgota amb el seu ús pel Govern -Exclusió de les matèries reservades a LO c)Formals -les lleis de delegació poden ser de bases o ordinària. No lleis comissió. Procediment ordinari -identificació: nom Decret legislatiu -procediment elaboració del Decret legislatiu: LPA Revocació -Tàcita: el Congrés aprova una llei que reguli una matèria que ha estat objecte de delegació -Expressa: aprovant una llei que derogui total o parcialment la delegació Des del punt de vista formal l’elaboració de les lleis de delegació segueix el mateix procediment que el de l’aprovació d’una llei ordinària. Aquesta delegació es condueix a través de les dues modalitats explicades.
El govern podria penedir-se d’una delegació i podria revocar-la, és a dir, anul·lar la delegació en una determinada matèria. Ho pot fer de manera tàcita, és a dir, aprovant una llei regulant la matèria que va delegar al govern.
La legislació delegada pot ser controlada a través de: - - - Control de Constitucionalitat perquè els decrets legislatius tenen el rang de llei.
D’aquesta manera a través dels procediments que coneixem el TC pot declarar la seva inconstitucionalitat.
Control per part dels tribunals ordinaris, controlen si la legislació delegada ha complert totes les limitacions, mecanismes, terminis que s’estableixen en la CE i en la llei de delegació. Quan la norma va més enllà, es produeix el control de l’ultra vires (quan una lle.
Control del propi parlament: a través d’un mecanisme parlamentari.
Legislació d’urgència: Legislació d’urgència: el govern, sense intervenció del parlament davant determinades situacions, pot dictar sense autorització del parlament unes normes amb el mateix rang de llei. Aquestes lleis s’anomenen decrets llei. Aquesta llei, però, necessita una reaprovació del Congrés dels Diputats.
Justificació: L’Estat constitucional configura el poder públic subjecte a límits materials i procedimentals; previsió de mecanismes per a donar resposta a situacions extraordinàries a les que no es pot fer front amb procediments ordinaris Perills: ús indegut. Limitacions: regulació de cauteles i prevencions (86 CE) -només si concorre supòsit habilitant -límits materials -intervenció posterior del Congrés Pressupòsit habilitant Només “en cas d’extraordinària i urgent necessitat”.
No instrument d’ús comú: situació inusual, no excepcional. Urgent: temps legislació Concepte indeterminat que correspon al Govern apreciar amb marge de discrecionalitat, no es pot concretar a priori. En situacions concretes: necessitat d’una acció normativa més ràpida que el procediment legislatiu ordinari Jurisprudència constitucional: reconeixement ample marge al judici polític dels òrgans de direcció de l’Estat, inadmissió només en cas d’ús arbitrari o abusiu Matèries excloses Les matèries no coincideixen ni amb les reserves de LO, ni Llei a) no poden afectar als drets, deures, i llibertats dels ciutadans regulats el Tit. I no interpretació rigorosa: inviabilitat del D-L -afectació del dret o llibertat, no qualsevol contingut del Tit I -no qualsevol regulació que tingui alguna incidència en qualsevol aspecte: “afectar” -la reserva de llei art. 53.1 CE no exclou sempre el D-L b) “institucions bàsiques de l’Estat” No només les reservades a LO, sinó també a Llei TC: elements estructurals, essencials o generals de l’organització i funcionament de les institucions c) règim de les CCAA no pot regular objecte propi de les lleis bloc de la constitucionalitat (art. 28.1 LOTC) d)Dret electoral general coincidència amb reserva LO (81) “En caso de extraordinària i urgente necesidad” no és un concepte jurídic i no queda clar fins on arribar aquest terme. El TC alguns cops exclou una situació excepcional. També determina per “urgent” s’ha d’entendre la impossibilitat de donar resposta a aquesta situació a través dels mecanismes ordinaris, és a dir, els procediments legislatius ordinaris.
Elaboració del decret llei Hi ha dues fases: 1. Aprovació pel Govern: No necessita cap autorització prèvia, simplement són expedits pel rei i publicats en el BOE (d’aquí la seva rapidesa, es pot fer en un sol dia). Un cop publicada entra en vigor, i per tant, té la capacitat de derogar o modificar les lleis aprovades pel Parlament. Però aquesta norma té una vigència provisional. Només pot estar vigent 30 dies. En aquests, ha de passar un tràmit: 2. Tramitació parlamentària Aquesta llei és provisional, i per convertir-se en definitiva ha de passar pel Congrés dels Diputats (bicameralisme imperfecte).
Al Congrés poden donar-se tres possibilitats: - La convalidació del decret llei: consisteix en que el govern acudeix al Congrés i explica aquest decret, el defensa, intenta justificar la urgència i després es sotmet a una votació, sense la possibilitat de que es facin esmenes o modificacions... Requereix una majoria simple, és un acte que pren la forma d’acord. És un acord on simplement el president de la cambra fa constar que la cambra ha votat favorablement al decret llei. La convalidació del decret llei no significa la seva conversió en llei, sinó que significa que deixa de ser provisional. La convalidació, per tant, significa la seva conversió en norma definitiva.
- Pot donar-se la possibilitat que el Congrés no convalidi i per tant, derogui aquesta norma.
- Cap també la possibilitat de que aquest decret sigui convertit en llei. És difícil que en 30 dies es converteixi, el que es fa a la pràctica és que el decret es convalida (perd la provisionalitat), o bé es convalida i es tramita com un projecte de llei.
El control dels decret llei Norma susceptible de l’objecte de control del TC, a través del recurs i de la qüestió. I pot ser objecte de control no només material, sinó també processal. A través del recurs es pot analitzar si el govern ha complert amb les condicions de necessitat.
Fins ara, el TC ha estat molt deferent deixant al govern la decisió del criteri d’entendre aquests termes.
Una altra cautela de control és que no poden regular determinades matèries (art. 186 CE). Un Decret Llei no podrà afectar (que no vol dir tractar) a uns determinats aspectes.
El Decret Llei és una norma provisional. Un cop l’aprova el govern, no necessita ni la sanció del rei, i entra en vigor directament. És a dir, el govern té potestat d’aprovar una llei que entra en vigor el mateix dia, que no ha de passar ni pel parlament ni sancionada pel rei.
La CE disposa que 30 després de l’aprovació del DL, aquesta ha de passar l’aprovació davant el Congrés dels Diputats. Una de les funcions d’aquest és convalidar el decret, o derogar-lo, i després l’ha de tramitar com a projecte de llei.
TEMA 6. EL REGLAMENT CONCEPTE Conjunt de normes dictades pel Govern i les administracions, en base a la seva potestat reglamentària, caracteritzades pel seu rang inferior a la llei.
Una font del Dret que té moltes formes, productors i posicions entre elles - Importància quantitativa: més del 90% de l’ordenament jurídic. Poques referències a la CE - Confusió nominal: els reglaments administratius no es diuen “reglament”, mentre hi ha normes que es diuen “reglament” que no són reglaments administratius: Reglaments parlamentaris/ Reglaments col·legis professionals/ Reglaments de la UE El reglament està ocupat per unes fonts, que amb diferents noms, tenen en comú que qui les ha aprovat és el govern o governs i l’administració o les administracions.
Sent un grup que està per sota la llei, la seva importància quantitativament és molt superior a la llei.
Una segona curiositat és que existeixen normes en el nostre ordenament que s’anomenen reglaments, però no són reglaments com els que acabem de definir.
Aquests són el reglament del Congrés de Diputats, o el del Senat o el del Parlament de Catalunya. Aquests no es troben per sota la llei, sinó que tenen una relació material o competencial. Entre la llei i el reglament no existeix una relació de jerarquia, sinó que cadascú tracta unes matèries diferents.
Les normes que nosaltres anomenem reglament no s’anomenen reglaments. Aquestes normes que aprova amb la seva potestat reglamentària reben noms diferents decrets reals, decrets, ordenances, ordres ministerials, etc.
ORIGEN HISTÒRIC Sorgeix de la pugna entre el monarca i el poder del parlament. Anteriorment al constitucionalisme, el monarca exercia tots els poders. En aquesta pugna, el rei anava perdent progressivament poder (legislatiu i judicial en gran part), tot i que podia sancionar les lleis. En aquell moment en què la llei vertebra tot l’ordenament jurídic, al rei li quedava una petita potestat legislativa subordinada a la llei. La revolució liberal va eliminar el monopoli normatiu del Rei per a traslladar-lo al parlament, però el Monarca va mantenir un poder subordinat a la llei (França, no a Alemanya), inicialment molt limitat, que es va expandir als s. XIX i XX Aquesta potestat s’anomena potestat reglamentària la qual, com ja hem dit, consisteix en la potestat de dictar lleis subordinades a la llei. Aquesta potestat està molt restringida i vigilada. Aquesta potestat també creixerà en els segles XVIII i XIX.
En el S. XX, la organització política canvia i les monarquies es parlamentaritzen i es crearà un òrgan col·legiat a través d’impulsos democràtics. A partir d’ara, doncs, el rei ja no tindrà cap poder legislatiu. Per tant, el govern ja no és un òrgan no democràtic en mans del govern, sinó que és un òrgan democràtic el qual està subordinat a la voluntat del parlament on es troben els representats de la voluntat popular, és a dir, del poble.
A partir de la IIGM canvia fonamentalment: el reglament no és l’arma del Monarca contra el parlament sinó l’activitat pública ordinària del Govern en un Estat democràtic Amb tot això, els reglaments adquireixen legitimitat.
REGULACIÓ EN EL NOSTRE ORDENAMENT En un estat de dret, la potestat normativa ha de ser atorgat per una altra norma que cedeixi a aquest titular el poder legislatiu. Per tant, no pot existir potestat reglamentària sense aquest fonament bàsic.
Vivim en un país descentralitzat on el poder està distribuït i, per tant, existeixen diferents governs (estatal, autonòmic i local) i administracions.
La CE expressament confereix en l’article 97 potestat reglamentària al govern (estatal).
Aquest govern té la potestat reglamentària directament i expressament des de la CE i aquest govern (president i ministres) forma un òrgan col·legiats que s’anomena consell de ministres. Aquests tenen la capacitat de crear Reals Decrets Aquests es diferencien amb un decret llei es que els reals decrets es troben en una jerarquia inferior a la llei, en canvi, els decrets lleis es troben en el mateix rang que la llei, ja que la poden modificar.
Aquesta potestat reglamentària està regulada també per una llei s’anomena Llei del govern 50/1997 la qual diu com el govern d’Espanya ha de realitzar la seva potestat reglamentària (el procediment).
Una altra norma que s’anomena Ordres Ministerials Les CCAA també aproven decrets, però no amb el nom de reals.
La potestat reglamentària de les CCAA es troba recollit en el pertinent estatut d’autonomia. Aquests estatuts d’autonomia fan una funció “similar a la CE”, ja que regulen la producció de Dret de la CA pertinent. Els estatuts són la norma de capçalera a partir de la qual es regula la potestat legislativa de la CA. L’estatut d’autonomia de Catalunya reconeix la potestat legislativa del govern de Catalunya. El govern de les CCAA tenen també potestat reglamentària per aprovar lleis. Aquests tipus de normes s’anomenen Decrets.
Els municipis i províncies són entitats territorials propis que també tenen potestat reglamentària. Els municipis podran aprovar les Ordenances Municipals les quals es troben regulades en la Llei de Bases de Règim Local. La potestat reglamentària de les diputacions s’anomenaran Ordenances Provincials. Ambdós tenen unes normes que s’anomenen reglaments, però que no són els reglaments que ens estem referint en el tema.
On trobem recollida la potestat reglamentària? A nivell estatal-> article 97 CE.
En la Llei del Govern 50/1997, reformada l’octubre del 2015 que suposa una vacatio legis fins el 02/10/2016. Aquesta llei ens diu qui té la potestat legislativa de l’Estat: Concretament en l’article 23.3 en el qual ens diu que: Los reglamentos se ajustarán a las siguientes normas de competencia y jerarquía: 1. Disposiciones aprobadas por Real Decreto del Presidente del Gobierno o del Consejo de Ministros.
2. Disposiciones aprobadas por Orden Ministerial (aquests són les que aproven els ministres, dins l’àmbit de les seves competències).
A nivell autonòmic-> article 137 CE i també trobem al·lusió expressa en l’article 153.c.
definit en els estatuts d’autonomia (tenen una gran funció constitucional perquè regula la capacitat legislativa de la CA, és a dir, les fonts del Dret).
En el cas català, la norma explícita que regula aquesta potestat (és el fonament normatiu) és l’article 68 de l’Estatut Autonomia de Catalunya.
També ho trobem regulat en la Llei 13/2008 de la presidència de la Generalitat i el Govern la qual ens diu que les disposicions aprovades pel president o el consell de govern s’anomenen Decrets i les que són aprovades pels consellers s’anomenen ordres (sempre en matèries les quals tingui competències).
A nivell local-> article CE. Llei Bases de Règim Local 7/1985 en l’article 22.2.d i 32.2.b.
Llei 40/2015, de régimen jurídico del sector público Altres òrgans Reglaments orgànics: TC (2.2 LOTC); CGPJ (110 LOPJ); Universitats (Decret 237/2003, de 8 d’octubre, pel qual s’aproven els Estatuts de la UAB) Només interna Reglament orgànic. Ordenances. Ambdues les ha d’aprovar el ple.
CLASSES I FORMA DELS REGLAMENTS -Segons el titular: estatals, autonòmics, locals -Segons la matèria: - reglaments ad intra (organització i funcionament entitat) - reglaments ad extra (efectes sobre ciutadans i els seus drets) -Segons la relació amb la llei: - reglaments executius (execució llei) - reglaments independents (matèries no regulades per llei) CONTROL DELS REGLAMENTS - Control jurisdiccional: art. 106.1 CE els tribunals controlen la potestat reglamentària art. 6LOPJ: els jutges no aplicaran els reglaments contraris a la CE, a la llei i a la jerarquia normativa -el reglament pot ser impugnat davant la jurisdicció contenciós-administrativa, que pot dictar una resolució que declari la seva nul·litat (erga omnes) -TC: no es pot impugnar reglament mitjançant RI/CI. Sí podria a través RA o CC POTESTAT REGLAMENTÀRIA És una potestat normativa diferent a la legislativa que una s’atribueix per una norma jurídica al Govern o altres ens per a dictar normes subordinades a la llei -Potestat normativa: capacitat per a dictar normes que innoven l’ordenament, no actes administratius ja que s’adrecen a la generalitat de destinataris.
-Eficàcia normativa: vinculen a ciutadans i als demés poders (legislatiu, Poder Judicial, altres Administracions Públiques) -Potestat secundària: subordinació respecte de la llei. No igual a la relació ConstitucióLlei: concreció. El reglament desenvolupa la llei POTESTAT REGLAMENTRÀRIA INTERNA I EXTERNA EXTERNA: poder inherent a tota organització, pública o privada, sobre la disposició de les seves persones o mitjans: relacions recíproques i direcció de funcionament.
INTERNA: una organització imposada directament a regles de conducta a persones alienes a la mateixa: només el poder públic legítim. (Reglament UAB).
RELACIÓ ENTRE REGLAMENT I LA LLEI No és la mateixa com la de CE i Llei, perquè el legislador actua sota un principi de llibertat de configuració. La CE estableix unes normes principals d’una gran obertura.
El reglament és una norma que el que fa és desplegar i concretar els mandats que es contemplen en una llei, d’aquí a la seva subordinació amb la llei. Observem una clara relació de jerarquia, des del punt de vista formal.
També observem una relació de jerarquia material. Un reglament que contradiu a la llei, és un reglament invàlid. D’aquí a que el jutge pugui inaplicar el reglament contrari a la llei. A més a més, existeix un procés constitucional que consisteix en anul·lar un reglament subordinat a la llei que la contradiu. Aquest procediment es du a terme a través dels tribunals del contenciós-administratiu, de la justícia ordinària.
En el cas concret que el jutge decideix no aplicar-lo, el reglament continuaria vigent, mentre que si es declarés nul per un tribunal contenciós-administratiu deixaria de ser vigent.
Existeix també un altre criteri que és el següent: la reserva de llei. Aquest consisteix en què en uns determinats àmbits que afecten la llibertat i la propietat dels ciutadans requereixen el consens dels ciutadans. Per tant, les matèries que estan reservades pel legislador no es poden legislar sobre aquestes matèries mitjançant un reglament i s’han de legislar per llei. Les matèries que no estan reservades al legislador, en principi, en una matèria que no està reservada per la CE es poden dictar reglaments, però si el legislador passa a ocupar aquest espai que no estava reservat a ell, però que pot regular perquè no té limitació, aquesta llei desplaça a la norma reglamentada. la CE obliga a que determinades matèries només puguin ser regulades per llei o norma amb rang de llei. Origen històric: la clàusula “llibertat i propietat”: només el parlament, no el Rei, por regular aquests àmbits del status dels ciutadans Doble funció: - garantia del parlament en front del potestat reglamentària Govern Garantia enfront del parlament per impedir que renunciï a regular les matèries reservades a la llei o faci habilitacions en blanc. El legislador no pot determinar quines matèries vol regular.
El tercer i últim criteri: Sempre es produeix una col·laboració entre el reglament i la llei. És per això, que una pròpia llei habilita la creació d’un reglament, entenent que el reglament acostuma a desenvolupar la llei. Col·laboració llei-reglament. Clàusula de remissió: “Se autoriza al Gobierno a dictar cuantas disposicions sean necesarias para la aplicación de la esta ley” TEMA 7.
Son fonts del dret del dret internacional. En el dret internacional hi ha un tractat internacional que regula la producció dels tractats internacionals (convenció de Viena 1969), que és com la CE però dels tractats internacionals.
Un tractat internacional es un conveni/acord entre dos o més estats basats en el dret internacional. Però, els TI un cop s’han signat per l’Estat espanyol i han sigut publicats al BOE, passen a formar part del dret intern de l’Estat espanyol, passa a ser una font del dret més de l’ordenament jurídic espanyol.
L’ordenament jurídic espanyol s’ha internacionalitzat com altres aspectes com són l’economia, la política, etc. Abans el dret era de cada estat i en ell s’aplicaven les seves normes, però avui dia en el nostre ordenament també existeixen normes que no estan produïdes per les nostres fonts de dret. Aquestes normes són les del Dret Internacional.
La seva producció no està feta només per l’estat espanyol, sinó que són resultat d’un acord entre l’estat espanyol i uns altres estats.
Dins d’aquest dret trobem els tractats internacionals i les fonts del dret comunitari., els quals són pactes entre l’estat i organitzacions internacionals. Aquestes normes tenen un doble aspecte: el de Dret Internacional i de Dret Intern. Són normes que es produeixen d’acord amb la Convenció de Viena i després cada ordenament de cada país ho regula.
Preàmbul CE: “col·laborar en l’enfortiment de unes relacions pacífiques i de eficaç cooperació entre els pobles de la Terra”.
Creixen importància dels Tractats internacionals (Convenis/Convencions) com a font del Dret en una doble dimensió: - Dret internacional: acord internacional celebrat entre Estats o subjectes de DI, i regit per aquest: Convenció de Viena (1969). Adhesió Estat espanyol (1972) - Dret intern: la CE regula els tipus de tractats, el seu procediment intern i conclusió, posició, i control (Tit. III, Cap. III) Diversitat de posicions dogmàtiques sobre la relació DI/Dret intern: dualisme; monisme.
La nostra constitució dedica una sèrie d’articles als tractats internacionals: capítol III de la CE. La Constitució preveu els procediments, és a dir, la producció interna, l’eficàcia, la posició, mecanismes de control...
La CE en els articles 93, 94.1, 93.2 estableix: - quins òrgans, institucions poders que participen internament en la elaboració i en la conclusió dels tractats.
- També regula els diversos tipus de tractats, que es diferencien pel diferent grau d’intervenció del govern, el parlament i el cap de l’estat. Al govern li correspon el poder de fer tractats, exclusivament la iniciativa, perquè li correspon la política interior i exterior. Li correspon la preparació, negociació, conclusió. En aquesta conclusió, també li correspon al Parlament, que dependrà del tractat.
El rei, en relació de competències, té una funció de caràcter formal (degut), la manifestació formal de la voluntat de l’estat caps els altres estats.
Constitucionalment hi ha una triple participació: del govern, del parlament i el cap d’estat.
La CE sobre el Dret Internacional: Les normes sobre els tractats internacionals les trobem a la CE. Aquestes normes són normes de producció de normes i normes de relació de normes. Ens informa de qui en el nostre estat s’ocupa de la producció d’aquestes normes i quina posició ocupen en el nostre ordenament.
D’acord amb la CE la potestat de concloure tractats correspon al govern de l’estat perquè la CE atribueix al govern la direcció (qui lidera) de la política exterior. D’aquí a que sigui el govern qui tingui un paper protagonista en la preparació, negociació i conclusió dels Tractats internacionals entre Espanya i altres països.
La CE distingeix 3 tipus de tractats, segons el seu contingut, als quals atribueix al govern unes certes facultats de control.
1. El TI que s’atribueix a una organització o institució internacional l’exercici de competències derivades de la CE (exemple legislar, poder executiu, poder judicial)- Art. 93. Es tracta d’una cessió de poder. Es requereix una LO per poder-los dur a terme.
2. El TI que regula sobre una sèrie de matèries (polític, militar, integritat territorial, obligacions financeres, modificació o derogació de llei –Art. 94.1).
Aquests tractats necessiten una autorització de les dues cambres. Qui conclou el tractat és el govern, qui autoritza qui ho faci, són les dues cambres.
3. Els TI que no formen part de la primera ni de la segona categoria. Només es requereix una informació a ambdues cambres que ha conclòs aquest tractat internacional, és a dir, no necessita la seva autorització. (Art. 94.2) Hem dit que les normes constitucionals sobre tractats atribueixen la potestat d’elaboració dels tractats i sobre com ha de ser. També la CE també informa de la posició que ocupen els TI en el nostre ordenament.
La CE disposa en l’article 95 ens diu que la celebració d’un TI que contingui estipulacions contràries a la CE exigirà la revisió constitucional prèvia.
El govern o qualsevol de les Cambres pot requerir al TC perquè declari si aquesta contradicció existeix o no. D’aquesta manera, si un tractat es celebra, es conclou, s’autoritza i entra en vigor, aquest tractat podria ser controlat pels mecanismes que ja coneixem (recurs o qüestió d’inconstitucionalitat) a posteriori.
Si l’Estat espanyol firma un tractat que és contrari a la CE, l’Estat ah de respondre als altres formants del pacte. En previsió a aquesta distorsió, la CE ha establert un mecanisme constitucional del control de constitucionalitat a priori, és a dir, abans que aquest TI pugui ser firmat (preventiu). Aquest és un mecanisme preventiu, perquè Espanya no firmi un TI que sigui contrari a la CE.
En aquest cas, el TC emet una declaració sobre la constitucionalitat d’aquest tractat. El Govern o les cambres realitzen una pregunta al TC sobre la constitucionalitat dels preceptes d’aquell TI.
RELACIÓ ENTRE ELS TRACTATS INTERNACIONALS I LES LLEIS El Dret que contenen els TI un cop s’hagin tractat vàlidament, passen a ser normes internes de l’ordenament com la resta de normes espanyoles.
Es una font del Dret que no és producte de la voluntat exclusiva de l’Estat i els seus poders sinó de l’acord amb altres Estats.
Des del punt de vista internacional obliga des de que es ratifica; des del punt de vista intern només és eficaç un cop s’han publicat al BOE, perquè aleshores passen a formar part de l’ordenament intern (96.1) La CE estableix un precepte que diu que les normes Internacionals tenen una norma resistència passiva front la llei. Això vol dir que el tractat no pot ser modificat per una llei. Si es vol modificar, derogar o suspendre s’haurà de fer segons com es troben establertes aquestes accions en el mateix tractat o d’acord amb les Normes generals del Dret Internacional. Una llei no podrà modificar un TI.
Resistència passiva: capacitat norma de no ser modificada per una norma.
Força activa: capacitat d’una llei de modificar una altra llei.
En relació a la CE: els TI tenen un posició de subordinació: la celebració d’un tractat que contingui estipulacions contraries a la CE exigeix una prèvia revisió constitucional (95.1) Conseqüència: control de constitucionalitat del TI En relació a la Llei: primacia del TI sobre la llei derivada de l’art. 96.1 CE: les disposicions del TI només es poden derogar, modificar o suspendre en la forma prevista en el propi tractat o en les normes de DI.
Força activa i passiva del TI Però és un primacia peculiar perquè la llei contrària a un TI no és nul.la si no inaplicable Control de la constitucionalitat dels tractats La pròpia CE al disposar que per signar el tractat que conté anticonstitucionalitats, preveu la pròpia reforma de la CE, la pròpia CE va preveure un mecanisme de control previ pels tractats internacionals. Es un control preventiu, es a dir, per evitar que l’estat espanyol es comprometi a un tractat anticonstitucional, per evitar l’incompliment de les obligacions generades pel tractat. Si el TC diu que el tractat conté disposicions anticonstitucionals, s’haurà de reformar la CE o no signar el tractat.
Aquest procediment es troba en l’apartat de la CE dedicat als tractats i no al del TC. No és un recurs, sinó un requeriment. D’aquesta manera es pot demanar al TC que es pronuncïi. La resolució del tribunal tampoc se li diu sentencia, sinó declaració, tot i que té uns efectes vinculants. Aquest procediment només ha sigut utilitzat dues vegades: 1. DTC 1/1992 amb el Tractat de Maastricht.
Sufragi actiu (poder votar) i passiu (poder ser votat). La CE a l’art 13 posava només sufragi actiu. Es va modificar la CE per incorporar el de sufragi passiu.
2. DTC 1/2004 amb el Tractat pel que s’estableix una Constitució per Europa.
En relació a un tractat que mai va entrar en vigor (dos països que no el van ratificar).
Aquest és el control previ. Però també hi ha objecte de control a posteriori, quan ja formen part de l’ordenament jurídic. La CE preveu que poden ser objecte de control a través de la qüestió i el recurs d’inconstitucionalitat.
Control a posteriori: art. 27 LOTC RI / QI. Conseqüències: no nul·litat si no inaplicació POSICIÓ DEL DRET COMUNITARI EUROPEU (ACTUALMENT DRET DE LA UE) EN L’ORDENAMENT JURÍDIC El dret europeu i el dret intern El dret europeu forma part del dret intern en base del mecanisme de l’art 93CE.
CAPÍTULO TERCERO De los Tratados Internacionales Artículo 93.
Mediante ley orgánica se podrá autorizar la celebración de tratados por los que se atribuya a una organización o institución internacional el ejercicio de competencias derivadas de la Constitución.
Corresponde a las Cortes Generales o al Gobierno, según los casos, la garantía del cumplimiento de estos tratados y de las resoluciones emanadas de los organismos internacionales o supranacionales titulares de la cesión.
Es va aprovar la LO 10/1985 que va autoritzar l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea.
La formació de l’actual UE prové de les idees de Robert Schuman i Jean Monet, que primer es plasmen en el Tractat de París per crear la CEAC (1951) i el Tractat de Roma per crear la CEE (1957). Progressiva ampliació fins arribar a 28.
La Unió Europea és un OPNI. La Unió Europea disposa d’un sistema de normes que està integrat per un conjunt de normes que formen un sistema, com ho fa Espanya.
Dret originari: Tractats constitutius amb les modificacions posteriors: Maastricht (1992), crea Unió Europea; Tractat Amsterdam (1997), Tractat Niça (2001), Tractat de Lisboa (2007) Dret derivat: creat per les institucions de la UE: reglaments, directives, decisions, recomanacions i dictàmens Aquest sistema propi està integrat per dos tipus de normes:  El dret originari: format pels tractats constitutius originaris dels anys 50 amb les modificacions posteriors: tractat de maastrich (1992), d’amsterdam, de niça, i el tractat de Lisboa.
 El dret derivat: dret produït per les institucions de la unió europea: reglaments, directives, decisions, recomanacions i dictàmens.
Per tant, produeixen un dret que s’ha de relacionar amb el dret espanyol. Aquestes relacions entre l’ordenament dels països i europeu, es regeix per dos principis, els principis del dret europeu: - Principi d’eficàcia directa: les normes produïdes per les institucions europees són directament aplicables a les autoritats i els ciutadans dels països i han de ser aplicades pels jutges de cada estat (això és perquè no té institucions pròpies a cada país.). Són fonts immediates de un conjunt de deures i obligacions pels Estats i els particulars (Sentencia Simmenthal 1978). Nova font del dret que no està a la CE.
- Principi de primacia: esmentat anteriorment. Vol dir que en cas de contradicció entre una norma europea i una norma estatal, si és de la mateixa matèria, es produeix un desplaçament del dret estatal en favor del dret europeu. Això significa que els que apliquen el dret, hauran d’aplicar sempre en forma preferent la norma europea. Els aplicadors del dret, és a dir, els jutges, són els que es trobaran en aquest conflicte. Els jutges tenen, per tant, un mecanisme molt similar a la qüestió de inconstitucionalitat, que es diu la qüestió prejudicial. Això és perquè és una qüestió que es presenta de manera incidental, en el qual el jutge es troba en un dilema entre dues normes: europea y estatal. Si es compleix una sèrie de requisits, haurà de presentar una qüestió prejudicial.
TEMA 8. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT Si posem en relació l’element del poder i el de l’estat podem obtenir diferents maneres d’organització territorial.
En la nostra C, en el títol preliminar trobem grans definicions de l’estat com és la forma d’estat (social i democràtic de Dret).
La forma de govern que són els tipus de poders que hi ha i com es relacionen entre ells. Espanya és una monarquia parlamentària.
Però en la nostra CE no hi ha una definició de l’organització territorial de l’Estat. No només no hi ha una definició, sinó que hi ha pocs elements que fan referència a això.
ESTAT UNITARI Existeixen una unitat de poders: únic centre de poder que l’exerceix arreu del territori, únic centre de poder judicial que també s’exerceix a arreu del territori. Els poders s’exerceixen de manera uniforma.
Això no vol dir que hi hagi una ESTATS FEDERALS Sorgeixen de les 12 colònies nord-americanes les quals va sorgir la idea que hi hagués una unió estreta entre els diferents estats sobirans i el poder.
Diferents estats sobirans independents decideixen fer un pacte i aquest pacte s’encarna en la Constitució.
En aquests tipus d’estats, hi ha diferents estats amb poder polític propi. Així doncs, cadascun té un parlament, un governador, etc. Per tant podem dir que hi ha una pluralitat de poders sobre els diferents territoris. Això provoca una diversitat perquè en diferents matèries, la llei que aprova en un estat és diferent a la d’un altre.
Front a aquests poders territorials existeixen uns poders federals, centrals, que exerceixen el poder sobre tot el territori de l’estat: poder executiu, poder legislatiu i el poder judicial, per tant, el poder que està dividit per territoris, també els trobem de manera central.
El resultat és que el poder no està centralitzat, sinó que es produeix una descentralització del poder. La Constitució d’aquests països ha de contenir un sistema de repartiment de competències clar. Originàriament, en els països federals les competències dels diferents estats eren àmplies i el poder central tan sols recollia algunes competències de determinades matèries. Posteriorment, la federació anirà acumulant més competències i establirà la base de les que recauen en els diferents estats.
En els estats federals trobem el que es diu en angles self rule + share rule. Els diferents estats tenen la seva legislació, però participen en la legislació central, és a dir, hi ha una participació en els poders centrals.
Un primer pas a la descentralització administrativa és el fet que apareguessin institucions representatives (administracions locals) que no estiguessin escollides pel govern. Aquestes institucions tindran potestat administrativa i reglamentària.
Un altre pas cap a la descentralització política és el reconeixement d’un cert poder polític a les regions o municipis. Això és el que va succeir a la I República Espanyola en la qual es postulava un Estat Integral. A Itàlia passà quelcom semblant que va donar lloc a l’Estat Regional. Posteriorment, altres països europeus també han patit processos de descentralització com pot ser Suïssa que s’ha convertit en un estat Confederal.
Altres països van viure un procés al revés, un procés de centralització en recerca de la unitat política i administrativa. Tot i que l’Estat Federal neix amb una estricta repartició de competències, algunes matèries requeriran que hi hagi una base en les competències dels diferents estats i que aquesta sigui establerta pel poder central.
ESPANYA Espanya com a estat es forma a partir de la crisi de l’Antic Règim, de les monarquies absolutes, amb la instauració del Constitucionalisme. Aquest procés va ser un procés d’unificació dels diferent regnes d’Espanya que hi havia a l’Edat Mitjana cap un camí d’unitat, centralització i absolutisme (es té com a referent l’estat unitari i centralitzat de França).
Un primer pas va ser, posteriorment a la guerra de successió, el decret de nova planta.
Javier de Burgos va establir unes províncies les quals són una còpia dels departaments francesos.
A partir d’aquí, es desenvoluparà durant el S. XIX un estat fortament centralitzat i que, només en algunes ocasions, ha intentat transformar-se en un altre model d’estat.
Algunes de les ocasions destacades són: - I República.
Mancomunitat de Madrid.
II República.
Per entendre l’organització territorial d’Espanya, cal saber que Espanya ha estat sempre qüestionada per la qüestió nacional. Això vol dir que, Espanya es construeix com a estat en el moment que s’inventa el concepte de nació. El procés de creació ancional (nation Building - anomenat a Anglaterra).Aquest procés va començar amb la creació d’elements que fixessin un sentiment d’unitat com pot ser una bandera, símbols, etc.
El procés d’organització territorial espanyola va ser exitosa en crear unes estructures estables, però no ho va ser en l’àmbit de les nacionalitats. Aquesta organització territorial no va donar solució a les diferents consciències nacionals, amb institucions pròpies del que podria ser un estat. Amb el Decret de Nova Planta es voldrà abolir el Dret Públic d’aquestes nacions i diferents elements i institucions nacionals.
Al llarg de la història, podem veure com Espanya no ha aconseguit donar resposta a aquesta qüestió.
Després de la dictadura, un problema al qual cal fer front és el de buscar una fórmula, un model territorial que tingui dos objectius: - Donar resposta a les demandes d’autonomia de les nacions històriques.
Transformar aquest estat heretat del S.XIX, hipercentralista, que després ha passat per les mans d’una dictadura, cap a un estat.
La CE va desconstitucionalitzar, parcialment, la centralització de l’Estat. Això vol dir que els autors de la constitució no van adoptar en el propi text de la constitució els principals elements que designen la territorialitat de l’Estat. És a dir, no van nombrar les diferents regions que formarien l’estat i es va dir quin poder tindrien aquestes subdivisions del territori. Es va decidir que aquesta qüestió s’abordaria més endavant.
Per tant, a la CE no surten els territoris que formen l’estat espanyol i tampoc apareixen quins són els poders dels quals disposen aquests territoris.
No es guarda silenci referent a aquesta qüestió, sinó que es van establir uns procediments per anar transformant aquell estat unitari i centralista en un nou model d’organització territorial que fos més descentralitzat, més modern, més participatiu i que donés lloc a un cert reconeixement a les nacionalitats històriques que es veiessin satisfetes en les seves demandes polítiques. El resultat d’això serà l’estat d’Autonomies.
Per tant, poder dir que el model territorial es crea a partir de la Constitució, però no és la Constitució qui el crea.
Els principis que s’estableixen a la Constitució Espanyola són tres: el principi d’unitat, el principi d’autonomia i el principi El principi d’unitat té varis manifestacions. La primera la trobem en el preàmbul; La nació espanyola és el procés d’elaboració de la constitució, que sorgeix del poder constituent el qual és una decisió unitària d’un sol subjecte, el poble espanyol. Això ho trobem en el títol preliminar.
Aquest principi vol dir que espanya té tots els atributs d’un estat (ordenament jurídic, llengua, reconeixement internacional, etc.) i té un poder estatal que vol dir que la CE crea una sèrie de poders que exerceixen les seves funcions sobre tot el territori espanyol. A aquest conjunt de poders els anomenem estat o “estat-central” o òrgans centrals... Cap de l’Estat, Corts Generals de l’Estat, Govern de l’Estat, el Poder Judicial de l’Estat, el Tribunal Constitucional, el Consell d’Estat, Tribunal de Comptes, etc.
La CE estableix que el poder estatal, en el seu conjunt, no és exercit únicament per aquests òrgans, sinó que és exercit en part per aquests i en part per altres institucions territorials que s’anomenen comunitats autònomes. D’aquí sorgeix el principi d’autonomia.
El principi d’autonomia, és en un principi estructural (similar al principi federal en el sentit que el poder de l’estat es divideix verticalment) que determina una instància estatal (l’estat) i una instància que anomenem Comunitat Autònoma. Això vol dir que el poder estatal està dividit verticalment.
Un segon aspecte de l’autonomia també és un dret. Això vol dir que la CE reconeix que la nació espanyola no és uniforme, ja que en el seu ser existeixen diferents realitats preexistents a la CE que estan integrades en la nació espanyola. Aquestes nacionalitats tenen el Dret a l’autonomia, el qual consisteix en poder-se definir com a entitat política, és a dir, com a una CA. Per tant, el resultat del dret d’autonomia és el que un territori es converteixi en una entitat política en forma de Comunitat Autònoma.
També, l’autonomia és un poder. És el tipus de poder polític que tenen les CA, que és un poder estatal i és un poder qualitativament superior al poder que tenen les províncies, ja que aquests no tenen potestat legislativa, sinó que tenen potestat reglamentària. Les lleis aprovades pels parlaments de les CA tenen el mateix rang que les lleis estatals, dins les competències de les CA. Aquest tipus de poder es diferencia en què és un poder que està garantit en el bloc de la constitucionalitat el qual està format per la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i les Lleis delimitadores de competències.
L’estatut d’autonomia és especial, ja que es necessari comptar amb les institucions i els ciutadans de la pròpia CA per a ésser aprovada. Per tant, es fruit d’un pacte entre Corts Generals (que l’aproven com a una llei orgànica) i Institucions i Ciutadans d’una CA. Tot i això, seria modificable mitjançant una reforma constitucional.
Aquest poder és un poder limitat, ja que no és sobirania.
L’autonomia també vol dir autogovern o autonormació, és a dir, un es regeix pels seus propis criteris. Això inclou tenir un ordenament jurídic propi, només vigent en la CA en qüestió. Això fa que l’ordenament jurídic espanyol sigui complert, ja que està format per diferents ordenaments jurídics de cada CA. L’estatut d’Autonomia és la norma institucional bàsica de cada CA per dos motius: - L’estatut opera com a una constitució perquè és la norma que crea una CA.
L’estatut opera com a constitució perquè a partir d’ella s’ordena la producció del Dret de l’ordenament de cada CA. Aquest ordenament, però ha d’encaixar dins l’ordenament estatal.
Aquesta autonomia també es reflexa en l’àmbit d’ingressos i despeses de les CCAA en l’aprovació de pressupostos.
Una gran diferència entre els estats federals i l’estat d’autonomies es que en l’estat d’autonomies només hi ha un únic poder judicial. El TSJ de Catalunya no es un tribunal de la CA de Catalunya, sinó que és un tribunal del poder judicial central.
A Espanya s’exerceix de manera exclusiva pels tribunals i jutges que integren el Poder Judicial. Però el poder judicial necessita una administració de justícia. Les comunitats autònomes poden tenir competències sobre l’administració de justícia, però no disposen d’un poder judicial propi.
El principi dispositiu L’autonomia no és una imposició, sinó que les CA sorgeixen del procediment autonòmic del qual van sorgir totes les CCAA actuals. El títol vuitè de la CE és pràcticament dret obsolet ja que contenia unes disposicions les quals eren uns procediments per accedit a l’autonomia i aprovar un nou estatut propi. La CE recull els requisits que han de complir els territoris que volen esdevenir a CCAA i aquests són: - Ser províncies limítrofes que tinguin característiques en comú o bé, Una província única amb una realitat històrica, etc.
...
Es diuen els requisits, però no es diuen els territoris que ho seran.
El grau de competències que poden agafar les CCAA no es troba en la CE, sinó en cada Estatut d’Autonomia, això és una gran singularitat del sistema d’autonomies espanyol.
DIMENSIÓN CONSTITUCIONAL DE LAS INSTITUCIONES POLÍTICAS 1. La autonomía institucional de las CCAA en la Constitución de 1978 Se parte de tres cuestiones: A) La autonomía institucional como contenido esencial de la autonomía política B) La Constitución hace una regulación muy poco densa y concreta de la organización constitucional de las CCAA.
 Remisión de la regulación a los Estatutos de Autonomía. De tal manera que las instituciones, la CE remite su regulación a los EA.
C) Aunque la Constitución no hace una regulación extensa de las instituciones, la CE sí que establece criterios de homogeneidad, de uniformismo en la regulación de las instituciones de las CCAA, esto lo podemos ver en el artículo 152.1. CE, donde se hace referencia a las instituciones de las CCAA.
Lo hace con la lógica de establecer principios relacionales entre las CCAA, característica de un sistema parlamentario (¿?).
La autonomía institucional es una de las dimensiones de la autonomía política (autogobierno: el ejercicio del poder político se articula en la distribución de las competencias). Las CCAA pueden desarrollar políticas propias dentro de su territorio, de acuerdo con un sistema de distribución de competencias. Para desarrollar estas competencias que pueden afectar al campo legislativo, ejecutivo o judicial, las CCAA necesitan tener instituciones propias de autogobierno: órganos ejecutivos, legislativos y, si las competencias lo permiten (en España no), órganos judiciales.
La CE es consciente de la relevancia de la autonomía política:  147.2.c. CE y 148.1.1. CE Artículo 147.2. Los Estatutos de autonomía deberán contener: c) La denominación, organización y sede de las instituciones autónomas propias.
Artículo 148.
1. Las Comunidades Autónomas podrán asumir competencias en las siguientes materias: 1º Organización de sus instituciones de autogobierno.
Establece la autogobernación como competencia exclusiva de las CCAA y remite a los EA la regulación de estas instituciones (hace una remisión normativa a otra norma). A la vez, establece una reserva material a Estatuto (serán los estatutos los que regulen x). Muestra una nueva dimensión del EA como “norma institucional básica de una Comunidad Autónoma”.
 LO 6/2006, Titulo II, numerosos artículos dedicado a las instituciones de la Generalitat.
 ART 152.1. CE (Órganos de las Comunidades Autónomas).
Artículo 152.
“1. En los Estatutos aprobados por el procedimiento a que se refiere el artículo anterior […]” Es una norma sólo aplicable a un tipo de CCAA, aquellas que se constituyen a través del art. 151CE (Cataluña, Galicia, País Vasco y Andalucía). No obstante, esto no se ha respetado y este artículo se ha aplicado a todas las CCAA y, con singularidades, a las ciudades autónomas de Ceuta y Melilla.
A diferencia de los otros artículos, en éste se han establecido unos límites, límites basados en la regulación, es decir, la CE impone que el sistema de las CCAA sea un sistema parlamentario, por lo que homogeniza.
 SISTEMA PARLAMENTARIO: Hay una dirección política del sistema por parte del Parlamento, el presidente debe contar con la confianza activa y pasiva de éste.
2. Las dimensiones de la autonomía institucional en la CE La autonomía institucional alcanza al poder legislativo y al ejecutivo (ART 150.1. CE), pero en España no alcanza al judicial. En estos campos hay dualismo en la configuración del gobierno y el parlamento, pero esto no ocurre en la administración de la justicia. Ésta es una competencia exclusiva del Estado, en ella no inciden las CCAA, es decir, hay una única regla, la española. Si acudimos al derecho comparado, y vemos los sistemas federales democráticos con más historia, y observamos EUA, Suiza, Alemania…, vemos que también llega al poder judicial. En España esto está excluido, el poder judicial es ajeno a la estructura autonómica del estado.
En el ART 150 CE no se hace referencia al poder judicial, sin embargo, el artículo 152.1. 2 y 3º párrafo sí hace referencia, al Tribunal Superior de Justicia. El TSJ implica un Tribunal Superior (jaja xd) dentro del ámbito de cada una de las CCAA, que sólo está sujeto al Tribunal Supremo, pero es un órgano estatal en x comunidad, no es un órgano de la comunidad.
El ART152CE hace referencia a tres instituciones políticas: a. El Parlamento.
b. El Presidente de la CCAA.
c. El Gobierno de la CCAA.
Existen otro tipo de instituciones, pero la CE se centra en las instituciones políticas, lo que significa que el resto será materia estatutaria o de las leyes de las CCAA, que en base a la CE podrán crear otras instituciones: Consell de Garanties Estatutaries, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes… La CE se centra en los núcleos del autogobierno (la CE se convierte en algo denso, porque establece las relaciones entre las instituciones).
a. El Parlamento El artículo 152CE dice sobre el parlamento, en primer lugar, que éste tiene distintos nombres según la CA, es una cuestión de denominación, porque la CE también dice que las CCAA pueden dotarle el nombre que quieran.
Es un parlamento elegido por sufragio universal directo y secreto por hombres y mujeres que tengan vecindad administrativa dentro de la CCAA. El sistema de elección de éstos está regulado por el alcance que se ha dado a la LOREG. En el contenido de esta ley se ha hecho una interpretación amplísima de lo básico, se aplica a todas las CCAA.
Cataluña no tiene Ley propia, y se aplica la LOREG. Con los mismos criterios que las elecciones del Congreso del Estado.
Los parlamentos autonómicos son unicamerales, es uno de los criterios de homogeneización. El mandato de los parlamentos es de 4 años. El número de parlamentario varía según el criterio general de la población de las CCAA, EJ: Cataluña tiene 135 miembros (los que más), en Cantabria tienen 33.
La organización de los parlamentos sigue la lógica del congreso de los diputados.
Otro aspecto son las funciones del parlamento: - Administrativa.
- Formar gobierno: investidura o elección de la CCAA.
- Controla al gobierno y a la administración autonómica.
El Estatuto de los miembros de los parlamentos autonómicos. Dos cuestiones en: - La inviolabilidad de los parlamentarios: criterio para garantizar el debate parlamentario libre. Tienen inviolabilidad acotada a la actividad parlamentaria.
- La inmunidad de los parlamentarios Dos dimensiones de la inmunidad:  Estatuto o fuero especial. Los parlamentarios de Cataluña son juzgados por el TSJ, en cambio, los estatales por el TS.
 Procedimiento supletorio: autorización del parlamento para detenerlo.
b. El Presidente autonómico El presidente autonómico: 152CE es elegido por la asamblea entre sus miembros y que es responsable políticamente ante la asamblea (núcleo del sistema parlamentario). Se dan criterios de responsabilidad entre el parlamento y el presidente, y este último necesita confianza del primero; confianza que se debe expresar en la mayoría (dos comunidades no lo siguen) de casos a través del procedimiento de investidura.
Preminencia al presidente de la CA: el presidente tiene una posición preminente, ya que éste elije y cesa a los miembros del gobierno. Es el que decide si se presenta una moción de censura o una cuestión de confianza. No es un igual. Son órganos de gobierno de lógica presidencial.
El presidente dirige la política del consejo de gobierno, ostenta la representación de la comunidad autónoma, y la representación del estado en la CCAA.
c. El Gobierno Tiene funciones administrativas y, es nombrado y cesado por el presidente de la CA. Tiene funciones de dirección política de la CA junto al presidente.
El gobierno tiene potestades normativas, es decir, no corresponden al presidente del gobierno, si no al gobierno como órgano colegiado, junto al presidente.
Dentro de las potestades normativas, tiene disposiciones generales: potestad reglamentaria, decreto ley, y decreto legislativo. Se puede ampliar: la iniciativa legislativa a través de los proyectos de ley.
Las formulaciones que hace la CE en relación a las instituciones políticas, obligan a que la forma de gobierno de las CCAA sea parlamentaria.
SISTEMA DE DISTRIBUCIÓN DE COMPETENCIAS ENTRE EL ESTADO Y LAS COMUNIDADES AUTÓNOMAS 1. La ordenación normativa de la distribución de competencias La ordenación normativa de la distribución de competencias hace referencia a cómo se articula jurídicamente el sistema de competencias. En cualquier estado con autonomía política, en cualquier estado federal, un tema básico es como se distribuye el ejercicio del poder político y cómo se determina quién hace determinada función en determinado territorio. Hay que establecer un sistema para articular el pluralismo político institucional; ésta es una de las tareas básicas de la Constitución: articular, establecer el sistema de distribución de competencias entre el Estado y las CCAA o los Estados miembros.
Hay que decir que hay distintos modelos de distribución: a. MODELO DE LOS EEUU: Establecer de forma taxativa las competencias de la Federación. La Constitución establece las competencias de los órganos generales del estado y las fija taxativamente, por lo que no corresponde a los órganos de la federación queda en mano de los estados miembros.
b. MODELO DE LA CONSTITUCIÓN ITALIANA (1947): Estado regional. En la lógica Italiana la Constitución fija las competencias que pueden asumir las CCAA, a diferencia de los EEUU. La resta de competencias queda en manos de los órganos generales del Estado.
c. MODELO DE LA CONSTITUCIÓN DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1931): Es la Constitución que abre la autonomía regional. Sigue una lógica original; por una parte, mantiene la lógica federal (la CE fija las materias exclusivas del Estado) y, además, dice que el Estatuto de Autonomía puede recoger las materias que no son exclusivas del Estado. Las materias que no son acogidas por el Estatuto quedan en manos del Estado (materias compartidas).
d. MODELO DE LA CONSTITUCIÓN DE 1978: - ART 149CE (LÓGICA FEDERAL): competencias exclusivas del Estado.
- ART 148CE (LÓGICA REGIONAL): la lista de materias de competencias que las CCAA podrán asumir.
Cabía la previsión de dos tipos de Comunidades Autónomas:  CCAA que gradualmente podrían llegar a equiparar las otras CCAA.
 CCAA con sentimiento autonómico, ámbito competencial sobre los límites del artículo 149CE. Se mantendría la lógica federal.
El constituyente establece para las CCAA con menor sentimiento autonómico accedan a un régimen autonómico con un grado de autogobierno inferior, que se mueve dentro de la lista de materias que establece el artículo 148. Además, al cabo de 5 años, puedan igualarse y tener la limitación del 149CE. Es por ello que el artículo 148CE no tiene ningún sentido.
El modelo español no sólo se articula en la CE, sino que también en los EA. El EA es la norma que crea la Comunidad Autónoma y que fija las competencias de las CCAA (Constitución 1931), por lo que lo que no está en el Estatuto es competencia estatal.
Hay que tener en cuenta, que pueden incidir otras normas en la articulación competencial. Normas competenciales extraestatutarias: 150CE (la ley de delegación y transferencia, ley de armonización y ley marco), no son estrictamente competenciales, pueden tener incidencia, como las leyes orgánicas (LO Poder Judicial).
2. Los criterios de articulación La competencia refleja el conjunto de funciones que las normas de articulación de competencias atribuyen al Estado o a una CA sobre una determinada materia. Es decir, cómo se estructura el poder político dentro del territorio, en situaciones de descentralización (Estado, CA, provincia). El derecho lo soluciona dando a un titular competencias y funciones en relación a una materia.
a. Materia: es un sector de la vida social, política, económica. Es el objeto de la competencia. Se pueden conocer leyendo la Constitución, EJ: Fuerzas Armadas, Nacionalidad, Moneda, Comercio, Legislación Civil, Mercantil, Penal, Procesal, Laboral… Las materias plantean algunos problemas: 1. Hay que determinar a qué materia corresponde el conflicto. Esto es una tarea difícil, por ejemplo, se establece que la CA tiene competencia sobre agricultura: ¿el logotipo entra en agricultura o en consumición? 2. Hay materias que tienen eficacia horizontal, es decir, hay materias que no hacen referencia únicamente a una materia, sino que pueden hacer referencia a un bloque, es por ello que se habla de materias horizontales. EJ: Las bases de la sanidad, bases de la planificación económica… Los Estatutos de Autonomía son conscientes de estos problemas, por lo que para que el Estado no invada su autonomía, fija los contenidos de las materias competenciales.
LA CE HABLA EN TÉRMINOS MUY GENERALES, POR LO QUE EL ESTATUTO HA CORREGIDO ESTA AMPLITUD, CONCRETANDO ESTAS COMPETENCIAS.
b. Funciones Desde nuestra perspectiva, las funciones pueden ser: 1. Funciones legislativas: - Legislación básica - Legislación de desarrollo 2. Funciones reglamentarias: - Reglamentos normativos - Reglamentos jurídicos 3. Funciones ejecutivas:  Si son competencias exclusivas, hablaremos de competencias exclusivas del Estado.
 El Estado y la CA tienen competencias compartidas.
 Situación de competencia concurrente: tanto el Estado como la CCAA tiene la totalidad de desarrollo en la materia. Esto sólo se da en el campo de la cultura: tienen la totalidad de competencias el Estado y la CA dentro de su territorio.
3. Conflictos de competencia entre el Estado y las Comunidades Autónomas (ST 6/2014) El sistema de distribución de competencias nos crea problemas normalmente: su estructura no determina el contenido, no establece qué funciones son básicas o no… Todos los sistemas federales tienen problemas en el momento de determinar si las competencias corresponden al Estado o a la CA, por lo que el conflicto es natural (no es patológico del ordenamiento). El conflicto es una diferencia entre el Estado y una CA en la interpretación de las normas que articulan el régimen de una materia.
Este conflicto se resuelve, pero para ello se debe partir de: - Hay medios políticos, de negociación: normalmente son medios que actúan previamente a la adopción de las normas. Los Estados, antes de actuar, tienen que tener órganos que establezcan en una negociación sobre la distribución.
- Hay medios jurisdiccionales: acudir a los tribunales para que resuelvan el conflicto de competencias. En principio deben acudir ante el Tribunal Constitucional, puede incidir la jurisdicción contenciosa administrativa.
Lo lógico es que el conflicto lo resuelva el TC, ya que es una interpretación sobre normas que articula el sistema constitucional.
La resolución del conflicto vendrá condicionada de la naturaleza jurídica de la norma que afecta al conflicto. Aquí se abre una dualidad: - Si el conflicto afecta a una ley o norma con rango de ley, el procedimiento para resolverlo será el procedimiento del recurso de inconstitucionalidad; procedimiento que, además, tiene ya reconocida una singularidad (ART 33.2. LO 2/1979 TC). 3 meses, salvo que sea contra leyes, disposiciones o actos con fuerza de Ley en relación con las cuales, y con la finalidad de evitar la interposición del recurso cumplan una serie de requisitos, en las que se amplía el plazo a 9 meses.
- Si el conflicto norma sin rango de ley el procedimiento es:  Si Estado y CA consideran que ambos son competentes: procedimiento del conflicto positivo de competencias.
 Si uno y otro consideran que no tienen la competencia: procedimiento del conflicto negativo de competencias.
Ampliació Fosses El sistema de repartiment de competències (estatutària) és més complex a l’estat autonòmic perquè es realitza a la CE i als EA. Excepcionalment, la CE contempla mecanismes extraestutàries (150CE).
És un sistema aparentment de doble llista i de clàusula residual:  De doble llista: dues llistes de matèries establertes en els ART 148 (CCAA via EA) i 149CE (ESTAT). 148CE sostre màxim que podien assolir les CA durant 5 anys (excepte Catalunya, Galicia, País Basc i Andalusia), després d’aquests van poder ampliar aquesta llista. Un cop aquesta llista ja no és un límit, les CCAA podran assolir els “trossos de competències” contemplades en l’ART 149CE (EX: Cossos de policia). Aquest sistema ha conduit a que totes les CCAA han pogut accedir a totes les competències exceptuant les exclusives de l’Estat, per lo que ja no és un sistema de dues llistes, ja que la llista del 148 ha desaparegut.
 Actualment, el sistema de distribució opera per sistema de llista única (149) i una clàusula residual que té doble sentit (149.3.CE) que el que fa és tancar el sistema (una matèria serà o de l’Estat o de la CA).
- Aquelles competències que no són de l’Estat, poden ser assumides per les CCAA per via de l’Estatut d’Autonomia - Si les CCAA no les assumeixen, són de l’Estat.
ESTATUTARI, DE DOBLE LLISTA, AMB MECANISMES EXTRAESTUTARIS (ART 150).
Quan parlem de competències en general en dret públic, parlem d’una sèrie d’elements.
El primer element és la norma atributiva de competències (no tenen competències si no li atorga la llei). Aquesta norma a l’Estat Espanyol és la Constitució. A les Comunitats Autònomes, aquesta norma serà l’Estatut d’Autonomia. Per tant, la Generalitat és titular d’unes competències que li dóna el seu EA.
Una norma atribueix a un titular una sèrie de funcions (per exemple, legislar, administrar, coordinar, executar...) sobre una matèria competencial (ART 149CE). Les matèries competencials descriuen realitats molt diverses, no designen realitats físiques, sinó jurídiques. Quan la CE atribueix a l’Estat competències sobre, per exemple, pesca marítima, no està designant la pesca marítima, sinó les competències (regulació, sancions, ordena al sector pesquer...) que té l’Estat realitza en relació a aquesta matèria.
STC 247/2007, de 12 de desembre (FFJJ 4, 5, 6) 1) Relació principi d’unitat i el principi d’autonomia.
Autonomia fa referència a un poder limitat. Autonomia no és sobirania. Autonomia no es pot oposar a la unitat de l’estat.
El poder d’autonomia prové dels estatuts d’autonomies, ja que és d’allà on es funden.
D’allà a que la seva autonomia estigui garantida i que aquesta també no s’oposi al principi d’unitat perquè és un poder dins d’un altre poder. Aquest poder es desenvolupa dins de la CE 2) Relació entre principi d’autonomia i el principi d’igualtat.
L’existència de diferents poders polítics creen diversitats de les posicions jurídiques de les persones. Cada CA tindrà un ordenament jurídic propi, unes institucions pròpies que poden variar segons la CA.
La CE no impedeix que hi hagi diferents estatuts d’autonomia. Les competències de cada una de les CA es troba en cada EA i les diferències entre aquests són legals i possibles.
Existeixen mecanismes constitucionals com l’article 148 de la CE i el 138.2 de la a mateixa. Aquests articles busquen apaivagar les possibles diferències.
La igualdad de derechos de las Comunidades no es lo que garantiza el principio de igualdad de derechos de los ciudadanos, sino que es la necesidad de garantizar la igualdad en el ejercicio de tales derechos lo que, mediante la fijación de unas comunes condiciones básicas, impone un límite a la diversidad de las posiciones jurídicas de las Comunidades Autónomas” No tots els estatuts han de tenir les mateixes normes, però això no vol dir que es creïn situacions de privilegis econòmics o socials entre les diferents CCAA. Els EEAA s’han d’interpretar segons la CE i a més a més, han de fonamentar-se en els interessos generals de la nació espanyola.
3) Principi dispositiu.
1. L’autonomia té a veure amb al voluntat política dels territoris i el principi dispositiu ens ve a dir que la CE posa a disposició diferents processos per els territoris (que compleixen uns requisits) puguin accedir a l’autonomia.
2. Segons aquest accés a l’autonomia per una via o una altra, es començarà per un procediment o un altre. Les dues vies són les següents: - Via lenta o ordinària (art. 143 CE): A través dels representants del territori (representants de les províncies que es troben al congreso de los diputados i senat) mostrin la seva voluntat de esdevenir una autonomia.
Aquesta via es complementa amb l’article 146 el qual ens diu que per elaborar l’EA són els diputats i senadors representants de les províncies que conformen el territori en qüestió els que redactaran un projecte d’EA.
- Via ràpida o excepcional(art. 151 CE): pensada pels territoris que tenen més capacitat o voluntat d’autonomia. Aquesta via per a les sensibilitats territorials històriques trobem en la Disposició transitòria segona que estava pensada per Catalunya, País Basc i Galícia.
Aquí apareix un element de negociació amb l’Estat. El projecte elaborat pels representants territorials és enviat a les Corts Generals i allà es produeix una negociació entre una delegació del congrés de diputats i una delegació de l’assemblea dels representants territorials (diputats i senadors).
3. Els estatuts d’autonomia han de contenir obligatòriament una sèrie d’elements que identifiquin a la CA.
La lògica d’aquest principi és que l’autonomia no és una atribució de l’estat ni una imposició de l’estat, sinó un dret, una possibilitat que l’estat ofereix (ofereix que uns territoris expressin la seva voluntat d’autonomia i aquests comencin un procés estatuent, procés a partir del qual es crearà i s’elaborarà un estatut d’autonomia, i aquest procés serà el que crearà la comunitat autònoma). Amb aquesta lògica, el que menys voluntat ha mostrat, menys competències tindrà.
Les CCAA que accedeixen a la via ràpida poden disposar de les competències en l’article 148 i totes aquelles que no es trobin reservades a l’estat en l’article 149.
Les CCAA que acudeixin a la via lenta aconseguiran assolir més competències que les de l’article 148 al cap de 5 anys.
Amb el procés constituent també es va deixar a deixar a la voluntat dels territoris el mapa territorial que conformaria l’estat espanyol. Els diferents territoris podien definir-se com a autonomies. Cal tenir en compte que anteriorment a la CE, ja hi havia el concepte de pre-autonomies.
Ens ha de quedar clar que amb la distribució territorial del poder es va fer “l’autonomia a la carta” on les CCAA podien assumir la via i les competències que agafaven formant així diversitat entre les diferents CCAA i que, posteriorment, s’ha intentat igualar amb les reformes estatuàries.
4) Bloc de la constitucionalitat En los términos indicados, los Estatutos de Autonomía, en su concreta posición, subordinada a la Constitución, la complementan, lo que incluso se traduce de modo significativo en su integración en el parámetro de apreciación de la constitucionalidad de las Leyes, disposiciones o actos con fuerza de Ley, tanto estatales como autonómicas (art. 28.1 LOTC), de manera que forman parte de lo que hemos llamado “bloque de la constitucionalidad” (SSTC 66/1985, de 23 de mayo, FJ 1; 11/1986, de 28 de enero, FJ 5; 214/1989, de 21 de diciembre, FJ 5, entre otras muchas).ç FET EN EL SEGÜENT APARTAT 5) EA. Funció constitucional i posició.
Els EA són fruit del dret d’autonomia i per un altre costat, és l’expressió del principi dispositiu, és a dir, de la voluntat dels territoris.
L’estatut d’autonomia té una doble condició: - - Llei orgànica: és una LO aprovada per les Corts Generals i, per tant, una de els matèries que ha de ser regulada per aquest tipus de normes. A diferència, els estats federals tenen constitucions aprovades pels seus parlaments.
Aquesta LO es diferencia a la resta, ja que: 1. La seva iniciativa legislativa (de proposar la redacció d’un EA) recau en aquells representants territorials que elaboren un projecte d’EA. En la resta de LO tenen iniciativa legislativa el govern, el congrés, el senat... També en les LO hi ha un procés d’elaboració molt sui generis 2. La CE predetermina els EA, és a dir, obliga que els EA continguin unes determinades matèries (territori, institucions, competències...), cosa que no passa amb la resta de LO’s.
3. L’EA disposa d’un sistema de reforma totalment diferent al de les LO’s. La reforma de cada EA està escrita en cada EA. Existeixen dos requisits que han de complir totes les reformes d’EA que són: aprovació Corts amb caràcter de LO i la celebració d’un referèndum (referèndum només via excepcional).
Norma institucional bàsica de la CA: l’EA realitza funcions constitucionals, però no és una constitució.
Això vol dir que l’EA es converteix en la norma de capçalera en l’ordenament autonòmic. En aquest sentit és la font de les fonts de la CA (hi haurà normes sobre la producció de normes i normes sobre la relació de normes) i opera com a una Constitució.
L’EA, també es converteix en paràmetre de la constitucionalitat de les lleis. És a dir, per jutjar la constitucionalitat de les lleis també s’utilitzen els EEAA, ja que la distribució de competències es troba en la CE+EEAA.
CONTENIDO DEL ESTATUTO El contingut dels EEAA: - Ve predeterminat per la CE (art. 147). Perquè l’estatut d’autonomia pugui complementar la CE, realitzant la funció constitutiva del la distribució territorial, ha de complir el contingut que en l’article 147 de la CE es comenten.
Els EEAA hauran de contenir:  La denominació de la Comunitat que millor correspongui a la seva identitat històrica, és a dir, el nom.
 La delimitació del territori.
 La denominació, organització i seu de les institucions autònomes pròpies.
La CE inclou un esquema institucional inicial per a les CA de via ràpida, que seguidament s’ha estès a totes les altres CA. Aquest esquema és una reproducció de l’esquema institucional de l’Estat. D’aquesta manera la CE predetermina les institucions de les CCAA. Els òrgans i institucions jurídiques no recauran en les CCAA, sinó que es trobaran en el seu territori, però estaran governats pel govern central.
 També hauran d’incloure el procediment de reforma de l’EA en qüestió.
 Les competències assumides dins del marc establert en la CE i les bases pel traspàs dels serveis corresponents a la mateixa.
Això ens porta a parlar al repartiment de competències.
REPARTIMENT DE COMPETÈNCIES La relació entre dues instàncies de poders com és en el cas d’Espanya de les CCAA i el les Institucions Centrals de l’Estat es determina amb el Sistema de repartiment de competències. Quan parlem d’una competència (Dret Consti i Dret Públic) ens referim a què existeix un titular de la competència (CCAA o Estat) al qual una norma atributiva de competències li atorga una sèrie de funcions sobre una matèria. Aquesta norma és una norma jurídica bàsica en l’Estat de Dret.
La norma atributiva de competències a l’Estat és la CE (art. 149). Aquesta atribució és jurídica, per tant, no es té en compte realitats socials, sinó a les activitats que realitzen les els poders públics realitzen en la realitat que tenim.
La norma atributiva de competències a les CA és l’EA de cada CA, respectant el marc permès de la CE.
El resultat d’aquest sistema de repartiment de competències és les diferències de les competències que han assolit les diferent CCAA de l’Estat Espanyol.
En els EEUU existeix la clàusula residual i aquesta consisteix en què tot el poder s’exerceix pels estats excepte aquell que s’atribueix expressament a la federació.
Hi ha altres països que han desenvolupat sistemes els quals fan dues llistes de competències, una de l’estat i l’altre de la federació, o altres que han desenvolupat un sistema amb competències compartides.
El nostra sistema és altament complex que ha portat una gran conflictivitat i poca operativitat perquè es basa en uns principis complicats. Aparentment, el sistema de distribució de competències del nostre sistema autonòmic es basa en una doble llista i en una clàusula residual. La clàusula residual es divideix en dues parts; 1. Les competències que no estan atribuïdes a l’Estat podran ser assumides per les CCAA en els seus EEAA.
2. Si les matèries no són assumides per les CCAA tornen a mans de l’Estat. A això ho anomenem sistema de tancament del sistema.
Les CA de via lenta, durant 5 anys, només van poder assumir en els seus EA el llistat de matèries de l’article 148 de la CE, però un cop transcorreguts aquests anys, mitjançant la reforma dels seus estatuts, van poder ampliar successivament les seves competències més enllà de l’article 148 de la CE.
Aquesta ampliació, però estarà limitada per l’article 149. Per aquest aspecte, al sistema de doble llista li afegim la clàusula residual.
...

Tags:
Comprar Previsualizar