Conceptes generals del Sistema Immune (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura fisiopatologia
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 22/03/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

1. CONCEPTES GENERALS DEL SISTEMA IMMUNE 1.1. FUNCIONS DEL S.I.
ÒRGANS DEL S.I.
1.2. TIPUS DE RESPOSTA IMMUNE 1.2.1.
1.2.2.
1.2.1. IMMUNITAT INNATA O INESPECÍFICA  Citotoxicitat mitjançant cèl·lules NK.
- - - Les cèl·lules NK (natural killers, limfòcits nuls: No T/B) intervenen en la RI inespecífiques front les infeccions víriques i els tumors.
Les NK tenen dos receptors en la seva membrana: KAR i KIR. El primer reconeix receptors cel·lulars de les membranes, fa que els NK interactuïn i facilita la mort cel·lular.
El KIR s’uneix a molècules de classe I del sistema HLA, generant una senyal que inhibeix la mort cel·lular.
Les cèl·lules tumorals i les infectades per virus expressen menys molècules de classe I, el que afavoreix la interacció NK/KAR i com conseqüència un alliberament de substancies citotòxiques dels grànuls citoplasmàtics (perforines, granzimes...).
 Fagocitosi - Es el procés mitjançant l a cèl·lula ingereix partícules estranyes i las destrueix al seu interior. Les cèl·lules encarregades son els macròfags i els monòcits.
- Aquestes s’uneixen a les estructures moleculars de microorganismes denominats PAMP (endotoxines i lipopolisacàrids) amb els receptors PRR dintre de la cèl·lula (TLR). La fagocitosi esta potenciada per la opsonització que es la unió del fagòcit amb el microbi a través del fragment C3b del complement.
Dintre de la cèl·lula es forma el fagolisosoma on el microbi es destruït a través be del oxigen (radicals lliures d’oxigen mitjançant el NADPH-oxidasa) o per enzims hidrolítics (lisozim).
La fagocitosi indueix la resposta inflamatòria a traves de la unió de les molècules PAMP dels microbis i les receptors PRR (TLR; toll like receptors) i la activació de proteincinases (factor nuclear kappa B, NF-kB). Altres vies pro inflamatòries son a - - - través dels NOD i NALP, formant el inflamasoma. Aquests contenen caspases (caspase-1) que acaba activant a la IL-1.
Altre via es per productes derivats del dany tissular (DAMP, damage associated molecular patterns).
Finalment els antígens fagocitats es presenten a limfòcits T cooperadors (helpers) el que desencadena la RI específica.
 Inflamació - La reacció inflamatòria es una sèrie de fenòmens que esdevenen en el teixit agredit o en el focus inflamatori.
- Com a conseqüència es produeixen fenòmens tissulars locals i una recció de fase aguda amb repercussió general o sistèmica.
- FENÒMENS TISSULARS LOCALS, secundaris a la disfunció endotelial i vasodilatació secundària: o Síntesi endotelial de citocines: quimiotaxi dels leucòcits (neutròfils, eosinòfils, limfòcits) i monòcits.
o Expressió endotelial de molècules d'adhesió (Sialil-Lewis, Selectina E) que faciliten l’agregació i el “rolling” leucocitari i finalment l’activació dels leucòcits.
o Augment de la permeabilitat vascular: edema i exsudat inflamatori.
o Reducció potencial anticoagulant local: desenvolupament de trombosi en la microcirculació  isquèmia tissular  lesió tissular  mort cel·lular  Inflamació: mediadors químics - Les més importants son les amines vasoactives; el factor activador de les plaquetes (PAF); mediadors químics regulats pel NF kB; (inflamasoma) i diverses proteases plasmàtiques (complement, sistema coagulació/ fibrinòlisi i les cinines).
- Amines vasoactives: Histamina (mastòcits): vasodilatador i contrau la fibra muscular llisa (broncoconstricció) (produeix prostaciclina i òxid nítric).
- PAF: derivat dels fosfolípids de les membranes cel·lulars dels mastòcits, monòcits, plaquetes, etc.: augment permeabilitat vascular, broncoconstricció, quimiotaxi leucocitària i agregació plaquetària.
- Mediadors químics regulats pel NF kB: o Citocines pro inflamatòries: IL-1, IL-6 i el TNF- α (factor necrosi tumoral alfa). Responsables de la disfunció endotelial i de la reacció de fase aguda.
o Eicosanoides: produeixen metabòlits el prostaglandines àcid macròfags araquidònic i leucòcits.
(vasodilatador), que es Produeixen tromboxà A2 (vasoconstrictor) i leucotriens C4 (permeabilitat vascular i contracció múscul llis).
o Factors estimuladors colònies (granulòcits i monòcits).
- Complement: Es un conjunt de proteïnes plasmàtiques sintetitzades al fetge, que es poden activar en forma de “cascada” per tres vies diferents: o Via clàssica: a través del C1q amb el fragment Fc de la IgM i d’algunes subclasses de IgG.
o Via alternativa: al enganxar-se el fragment C3b i el factor B a components de la membrana cel·lular de bacteris gram negatius (lipopolisacàrids) i peptidglicà de gram positius.
o Via de la lectina: degut a la unió de la lectina amb carbohidrats dels microorganismes (manosa).
- Les tres vies convergeixen en una via comú o lítica formada pels fragments C5b, C6, C7, C8 i C9 que conformen una macromolècula: Complexa d’atac a la membrana (MAC).
Aquesta produeix la lisi dels microorganismes.
- El complement activa els mastòcits que alliberen histamina.
Aquesta amina es molt important en el fenomen de la anafilaxis i altres reaccions d’hipersensibilitat.
- La disfunció del endoteli activa el mecanisme de la coagulació i aquest a la fibrinòlisi que activa a la vegada al factor C3 del complement.
- El sistema de les cinines es activat pel factor XII de la coagulació (cal·licreïna  bradicinina) que produeix vasodilatació i augment de la permeabilitat vascular.
més  Inflamació: conseqüències clíniques - Per denominar la inflamació d’un òrgan es fa servir el sufix “itis”: apendicitis; colecistitis...
- Les conseqüències locals son: o Dolor: degut al exsudat inflamatori que estimula els receptors nerviosos noniceptius (prostaglandines).
o Calor i rubor: degut al augment del flux sanguini per la vasodilatació.
o Tumor: augment de la mida de la regió afecta per acumulació de sang i exsudat.
o Impotència funcional: degut be al dolor (artritis) o la lesió cel·lular (insuficiència hepàtica) .
- El exsudat inflamatori es posa de manifest quan el líquid drena al exterior (via aérea, fístula) o s’acumula en una cavitat anatòmica (pleura, peritoneu) - Hi ha variïs tipus d’exsudat: o Seròs: semblant al aigua amb escàs contingut de proteïnes.
o Fibrinós: espès, indica inflamació intensa. Degut al elevat contingut de fibrina es poden produir adherències en las zones inflamades.
o Purulent (pus): elevat contingut en leucòcits polimorfonuclears amb un color grogent-verdòs per l’efecte de les mieloperoxidases. El abscés es pus dintre d’una cavitat tancada.
- Les conseqüències generals o sistèmiques son: o Febre: degut a les citocines (IL-1 i TNF-α) també conegudes com a pirogen endògena.
o Leucocitosi amb neutrofília i trombocitosi o Anèmia inflamatòria o Augment de reactants de fase aguda (PCR, proteïna SAA, haptoglobina, ferritina, fibrinogen, etc.) - - - - Aquest líquid biològic s’obté per punció de la zona inflamada (abscessos cutànies) o de la cavitat anatòmica inflamada (artrocentesi, toracocentesi, paracentesi, punció lumbar, etc.).
La fase final de la inflamació pot ser la regeneració total del teixit afectat (només en zones que tenen cèl·lules amb capacitat per dividir-se i proliferar) o la fibrogènesi.
El teixit connectiu (elastina) lesionat es substitueix per col·lagen formant una cicatriu.
Els macròfags produeixen substancies que estimulen la proliferació de fibroblasts: TGF-β (factor transformador del creixement).
Quan persisteix la causa inicial o no es pot eliminar l’agent microbià causant, pot esdevenir en una inflamació crònica que a la llarga pot produir lesió granulomatosa o el depòsit de proteïna SSA produint una amiloïdosi sistèmica.
1.2.2.
IMMUNITAT ADQUIRIDA, ADAPTATIVA O ESPECÍFICA - Immunitat cel·lular (limfòcits T) - Immunitat humoral (limfòcits B)  Antígens i presentació antigènica - Els antígens son substancies que son reconegudes com estranyes pel SI.
- La major part dels antígens son proteïnes d’elevat pes molecular. Només una part del antigen desencadena la RI: determinant antigènic o epítop.
- Els haptens son substancies no immunògenes però que enganxades a altres molècules (pe: fàrmacs) si que produeixen una RI.
- El limfòcits B poden reconèixer antígens sencers; en canvi, els limfòcits T, només poden fer-ho després de que aquest sigui processat al interior d’una cèl·lula “presentadora d'antígens”.
- Aquests antígens han de presentar-se enganxats a molècules de classe I o II del sistema HLA: o Via HLA-I: antígens tumorals o virus: antígens intracel·lulars o Via HLA-II: per antígens extra-cel·lulars (bacteris). Una vegada han estat capturats per cèl·lules presentadores d'antígens (cèl·lules dendrítiques, macròfags i limfòcits B) s’uneixen als HLA-II i es presenten a la membrana d’aquestes cèl·lules.
 Resposta immune mitjançada per limfòcits T - Els limfòcits T provenen del Timus. En condicions normals, només sobreviuen aquells que en la seva membrana tenen receptors antigènics que no reconeixen els propis antígens (auto-antígens) i els que reconeixen els antígens HLA I i II.
- Les poblacions limfoides implicades en la immunitat mitjançada per limfòcits T son: o Limfòcits T CD8+ o citotòxics: només reconeixen antígens intracel·lulars que es presenten amb una molècula HLA-I.
o Limfòcits reconeixen T CD4+ antígens o cooperadors extracel·lulars (helpers): presentats amb molècules HLA-II.
- L’activació del limfòcit necessita a més de lo esmentat, la participació d’altres molècules com la B7 i el seu lligand: CD28.
- L’activació del limfòcit provoca diverses senyals intracel·lulars que estimulen la proliferació de un clon limfoide específic pel antigen (CD4+ i/o CD8+).
- Alguns limfòcits T queden quiescents però amb “memòria” per l'antigen.
- Els CD8+ citotòxics provoquen l’apoptosi de la cèl·lula que presenta l'antigen (com vàrem explicar al tema 1).
 Resposta immune mitjançada per limfòcits B - - - Els limfòcits B actuen front la infecció mitjançant la producció de immunoglobulines (anticossos).
L’activació dels limfòcits B es produeix de la següent manera: o Un cop activats els limfòcits CD4+ (helpers), aquests expressen en la seva membrana la molècula CD40L, que es un lligand de la molècula CD40 del limfòcit B o La interacció entre el CD40L-CD40 generen senyals intracel·lulars que activen la transcripció i la diferenciació clonal dels limfòcits B.
o El resultat es un clon de cèl·lules plasmàtiques que segreguen immunoglobulines, inicialment del tipus IgM (resposta primària d’anticossos) o L’acció de les citocines (patró Th2) fa virar la secreció a immunoglobulines del tipus IgG i petites quantitats de IgE e IgA.
o Posteriorment, es produeixen gran quantitats de IgG amb gran especificitat i generació de limfòcits B de memòria amb un receptor de membrana específic que reconeixerà l'antigen en un futur. Axó li permetrà diferenciar-se en cèl·lules plasmàtiques més ràpidament, segregant anticossos més afins i de forma precoç (resposta secundària d’anticossos) Els limfòcits B es poden activar sense el concurs dels CD4+ (antígens bacterians no proteics tipus polisacàrids, etc.) que fan que es secretin anticossos de igual forma, però al no intervenir els CD4+ no queda memòria immunològica.
Els mecanismes efectors dels anticossos son: activació del s.
del complement; acció opsonitzant; citotoxicitat directa mitjançada per cèl·lules dependents d’anticossos (IgG-NK, IgEeosinòfils).
Estructura dels anticossos Classes d’anticossos Fases de la resposta específica o adquirida (I) Fases de la resposta específica o adquirida (II) Tipus de vacunes  Tolerància immunològica - - La resposta immune només s’adreça contra antígens aliens, no contra els propis (autoantígens).
Es coneix una Tolerància central, que es desenvolupa en els òrgans limfoides centrals (timus) que es la eliminació dels limfòcits T que reconeixen els antígens propis, ja sigui proteics o les molècules HLA (eliminació clonal T).
La Tolerància perifèrica, evita que els clons de limfòcits T que abandonen el timus puguin actuar front antígens propis: o Ignorància clonal T: els limfòcits no poden actuar contra determinats antígens que estan aïllats o protegits per barreres anatòmiques (barrera hemato-encefàlica al sistema nerviós central).
o Anergia clonal T: degut a una manca d’expressió en la membrana de les molècules estimuladores necessàries.
o Supressió T: activació de clons reguladors (CD4+, CD8+ i NK) que exerceixen acció supressora produint citocines inhibidores (IL-10 i TGF β).
...