3.Al-Àndalus (III) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Història medieval d'Espanya
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 04/05/2016 (Actualizado: 04/05/2016)
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

Les estructures de l’al-Àndalus L’al-Àndalus s’estructura, entre el 711 i el 756, basant-se en assentaments. A partir del 756 dins el 1031 es creen les estructures pròpies de l’Estat. Aquesta estructura es caracteritza per:  Es creen estructures d’un Estat propi.
 Aquestes estructures estaran allunyades de Bagdad.
Serà un Estat més dins Europa, el qual es basa en dos models:  Es fonamentarà en els nuclis urbans. A diferència del període visigòtic tornaran a tenir un paper important. Seran les capitals de les Cores. Dominaran el món social, polític i econòmic.
 Diferenciació social. Hi ha diferents capes de població que tindran diversitat de poder econòmic, en funció de l’economia l’Estat s’estructurarà. Aquesta diferenciació també és depenent de l’origen ètnic/religiós. Una part de la població es diferencia de la resta pel seu nivell econòmic i origen. Això en l’època d’esplendor dóna fortalesa i prosperitat, però en moments de decadència porta a tensions internes, les quals són politico-socials i d’ètnies. En el moment màxim de al fitna, fera que les estructures califals es trenquin, i donin pas als Regnes Taifes.
Del punt de vista conceptual i religiós és el contrari del que pensa la comunitat islàmica, la qual ha de ser una comunitat de creients. Aquesta es trenca en diferents regnes.
Quan els musulmans van arribar a al península es van trobar uns 4 milions d’habitants d’origen hispanovisigotic. La majoria es queden en el propi territori, però alguns van emigrar a territori dels Francs o al nord de la Península, van ser sobretot grups dirigents.
Els nouvinguts eren entre 50.000-60.000 persones. Les revoltes internes dels anys 40 del segle VIII provoca l’entrada dels Sirians, unes 10.000 persones.
Els primers anys la majoria dels autòctons, d’una forma progressiva, es van convertint a la nova religió. Per tant el reglament islam serà un èxit. Aquesta conversió va significar un benefici social i econòmic. La Els dirigents van dur a terme una política dominant. Per tant al segle XI la majoria de la població de l’al-Àndalus era musulmana.
La majoria de la població estava concentrada a les ciutats i les seves rodalies, que es dedicaven a l’agricultura. La més important era Còrdova, amb uns 200.000 habitants.
També estaven densament poblades les zones fluvials i el litoral mediterrani.
Aquesta societat és múltiple i diversa, provoca un enriquiment cultural entre ells, però en algun moment provocarà conflicte. Els 4 grups principals són:  Els musulmans de fe islàmica.
 Els conversos.
 Els cristians. Problema per a mantenir la seva identitat.
 Els jueus. Volen superar les marginacions.
Tots volen aconseguir un cert poder, els que el tenen el volen mantenir, i els que no el volen obtenir. Això es produeix sobretot en els conversos, els quals són musulmans, i per tant volen de tenir els mateixos drets que la resta.
La societat es crea a partir de l’origen de la persona i de la seva fe. Segons la fe es divideixen en :  Fe islàmica.
Àrabs, són el col·lectiu procedents de les primeres entrades del segle VIII a la península. Procedeixen de la península aràbica. Van conformar els grups dirigents, l’aristocràcia, de l’al-Àndalus. Quan van començar a redistribuir les noves terres conquerides, es van quedar les millors. La majoria d’aquestes terres eren treballades per camperols, ells vivien a les ciutats, que eren el centre de poder. Per tant ells es van dedicar a l’administració, al control del comerç i funcions judicials i militars. Van ser una minoria, però hegemònica. Entre el 740745 van superar les rivalitats entre quraixites i iemenites. Els baladins són els àrabs que creuen que descendeixen directament del cercle de Mahoma. Sempre tenen enfrontaments amb els berebers.
Durant l’etapa d’Abd al-Rahman II i al-Hakam II es va viure una segona onada d’entrada de població d’origen àrab, procedent de Damasc i Bagdad. Eren homes cultes., portaran costums del Pròxim Orient. Sempre estaran al voltant del poder.
Els berebers són d’origen del Magreb i del Nord de l’Àfrica, constitueixen el col·lectiu més nombrós de fe islàmica. Inicialment eren els combatents contra la resistència. Sempre van viure en una situació social secundaria, per tant alhora de repartir les terres es van quedar les pitjors. Això provoca que al 740-741 les poblacions del Nord es revoltin en contra de la classe dirigent. Al mateix moment arriben idees politico-religioses que porten a l’aparició del pensament Kharigita, aquesta doctrina islàmica és socialment radical, diu que tots els musulmans són iguals entre ells, les autoritats Califals no han de ser hereditàries, sinó d’elecció entre al comunitat musulmana. Va tenir molt d’èxit entre la comunitat bereber, davant d’aquest fet els àrabs es van veure obligats a demanar ajuda als Sirians, els quals, el 741, derrota la sublevació. Això fa que la major part d’aquesta zona quedi abandonada i es converteixi en la frontera semipoblada entre els regnes cristians i el musulmà. A més una part dels berebers van tornar al Magreb, però la majoria es van quedar al servei dels nobles àrabs, o com a camperols o al servei de l’exèrcit.
Qual al-Mansur, a finals del segle X, va crear el seu propi exèrcit, estava format sobretot per berebers. En aquest moment estan molt a prop del poder. Quan el 1031 desapareix el Califat, alguns dels Regnes Taifes estan liderats per berebers.
Els Sirians també se’ls coneix com a yundíes. Són una població de caràcter militar que exercien funcions de defensa, estaven establerts en casernes, sobretot a la Ifriquiya. Eren originàriament de Damasc i Síria. El 741 entren a la Península i sometent els berebers. Una vegada han sotmès els berebers, s’instal·len a la península. Es dediquen a tasques militars i/o agrícoles.
Els esclaus/eslaus/esclavons són la segaliba, esclaus d’origen europeu al servei de les milícies del Califa de Còrdova. Són de condició esclava. Els primers esclaus que arriben a la península són els cristians que es resisteixen a l’expansió musulmana, persones de la regió de Galícia i de Vasconia. També ho són els captius de les Gàl·lies. A mitjans del segle VIII canvia la manera d’aconseguir esclaus, ja no es a través de captius, sinó a través del comerç. Aquests nous esclaus eren bàsicament de l’Europa Oriental, dels pobles eslaus. També hi ha una petita part procedent de l’Àfrica negre, els quals van servir de guàrdia propera a l’emir o Califa.
La majoria dels esclaus es dedicaven a serveis domèstics, treballs en tallers i al servei de l’exèrcit. Aquests esclaus eren pagans, però a mesura que passen generacions, es van islamitzant. Quan esdevenen musulmans passen a ser lliures, però mantenen la pressió dins el Califat de Còrdova, molts d’ells van continuar al servei dels antics amos, aquests s’anomenen mawla. El 1031 quan desapareix el califat, algun dels eslaus van tenir el control d’algun Regne Taifa.
Els muladites són de creença cristiana, són la població autòctona hispanovisigoda. Al arribar els musulmans es van produir les primeres conversions a l’islamisme, aquests primers s’anomenen musallima, els descendents són els muwallad/muwalladin. A nivell demogràfic és la població majoritària. D’aquesta població cristiana la majoria es converteixen, progressivament, al islam, per qüestió social i econòmica, ja que des del punt de vista legal tenen les mateixes condicions que els musulmans. La política de les autoritats va ser propiciadora de les conversions. Malgrat tenir les mateixes condicions, sempre van ser un grup subordinat als àrabs. No era un grup homogeni, es diferencien dos col·lectius: els descendents dels antics nobles visigots, que una vegada convertits conserven la seva situació social, vivien a les ciutats i van anar formant una confluència d’interessos àrabs i els seus. Això suposa, per part dels nobles àrabs, una hispanització cultural, també va passar al revés. Tenien una actitud de defensa i en contra de la resta de classes socials. Els que vivien allunyats de Còrdova van intentar mantenir els seus privilegis, exercint com Estats semiindependents (Banu Qasi).
La gran majoria de muladites eren de la baixa societat. Les primeres conversions es van produir sobretot en el camp, ja que tota persona que es convertia a l’islam s’estelviava de pagar l’impost personal (com a persona no musulmana) i el territorial (tenir propietats). La majoria continuen treballant al camp, o en condició lliure o sota el control d’un senyor.
A les ciutats la conversió va ser menor, ja que no hi havia propietats de terres i el col·lectiu cristià té molta més força. Alhora hi ha molta més influència dels càrrecs eclesiàstics sobre la població. A finals del segle IX això canvia, ja que a les ciutats es comença a produir un moviment de conversió cap a l’islam, ja que veuen que el control musulmà perdura. A més molts dels camperols muladites del camp emigren cap a les ciutats, perquè la prosperitat econòmica és allà.
Aquesta majoria de persones de fe cristiana a les ciutats cada cop és menor, i per tant la importància de ser cristià cau. Alhora els nuclis cristians del Nord comencen a tenir força, i per tant part dels cristians emigren cap aquests regnes, sobretots els càrrecs eclesiàstics, que eren el punt de referència.
Els muladites sempre estaran en una posició inferior a la resta de musulmans, que provoca moments de tensió.
 Fe no islàmica: Són anteriors a l’Islam. S’anomenen religions del llibre (al-Katib). En funció d’uns pactes, anomenats ahd, esdevindran els protegits, dimmís. L’al-Àndalus va practicar una política de tolerància respecte aquesta població, significa que no seran iguals que els musulmans, i per tant no es podran equiparar a la resta de població. Jurídicament tenen una condició desigual, inferior. Tampoc tindran el mateix sistema fiscal, ja que hauran de pagar dos grans tributs: el haraç/haratxà, tribut de caràcter territorial, havien de pagar contribució per tenir propietats. El txizya, impost de caràcter personal, l’havien de pagar els barons entre 20 i 50 anys, en alguns casos els berebers van haver-lo de pagar.
Tenien el dret de que les autoritats havien de respectar la seva llibertat religiosa, els seus costums i les seves propietats. Això era sempre que els dimmís tinguessin respecte cap a l’islam, és a dir, no podien predicar la conversió al cristianisme, no podien fer manifestació pública del culte, no podien impedir conversions a l’islam, i no podien adoptar la manera de viure dels musulmans.
Els de fe cristiana s’anomenen mossàrabs. Inicialment eren la majoria de la població, però a mesura que els musulmans s’instauren a la península, es va produir una conversió progressiva a l’islam. Per tant amb el temps van disminuint. També es van produir emigracions cap a regnes cristians del Nord.
Van acabar esdevenint una població residual. Es van produir moviments de resistència, el més important van ser els martiris voluntaris entre el 850-859 a Toledo i Còrdova, predicaven que l’Islam no era una doctrina correcte, per tant eren castigats per les autoritats. L’Església catòlica no ho va trobar correcte. Els mossàrabs continuaven tenint les seves pròpies jerarquies i autoritats eclesiàstiques.
Els caps de la comunitat eren els Comes. Els quimis feien d’enllaç entre els comes i les autoritats califals. També tenien persones dedicades al reclutament d’impostos, i gent dedicada a solucionar els problemes dins la comunitat mossàrab, que es regien de la llei visigoda. Fins i tot, Toledo, Mèrida i Sevilla tenien els seus propis arquebisbes. Totes aquestes autoritats havien de ser aprovades pel món califal, alguns van arribar a càrrecs diplomàtics dins l’alÀndalus.
La cultura mossàrab va tenir molta importància dins el pensament i la cultura dels Regnes Cristians del nord alhora de repoblar les noves terres.
Origen cristià Origen musulmà Religió musulmana Muladita Mudejar Religió cristiana Mossàrab Morisc Territori musulmà Territori cristià També tenim els jueus, de fe hebrea. Constituïen un grup de població important, però inferior a la cristiana, però estaven sotmesos a les mateixes normes. Quan els musulmans van arribar, al segle VIII, van col·laborar a la invasió, ja que durant els últims regnats de la monarquia visigòtica havien patit una política antisemita.
El seu paper econòmic, militar i cultural els va permetre arribar a càrrecs privilegiats, sobretot en el món financer i comercial. La població jueva va créixer durant l’Emirat i el Califat, com a conseqüència de l’emigració procedent del Magreb. S’agrupaven en comunitats independents, dins les ciutats, i tenien les seves pròpies autoritats. Les principals ciutats van ser Toledo, Granada, Còrdova i Lucena.
Estructura social de l’al-Àndalus Els dos grups socials principals de l’al-Àndalus són:  Hassa. És el grup dominant, la classe dirigent. Són minoritaris. Controla, sobretot, el poder econòmic. Aquest grup està format per la família Omeia i els terratinents àrabs. Aquests últims no viuen al camp, sinó a les ciutats. També ho són els grans mercaders, els alts funcionaris (càrrecs paletins i provincials) i els caps militars. Aquest grup heterogeni està definit per naixement, per família. És un grup obert, ja que permet l’accés a altres persones. L’ascens pot ser a causa de l’educació o economia, per tant hi ha una renovació constant de la hassa, fins al punt que hi ha muladites, esclaus alliberats i alguns jueus.
 Grup entremig. Format per professionals que estan connectats amb la hassa o l’administració. Hi trobem el món de la medicina, el cultural, el de al religió, el dret, funcionaris mitjans, i mossàrabs i jueus dedicats a les finances i comerç. La seva adscripció es causada per l’exercici de l’activitat.
 Fàtmnia. Format per la resta de la població. És un grup molt nombrós, la cultura és escassa i la situació econòmica precària. Format pels treballadors del camp i de les ciutats. També hi han els esclaus. Hi ha tensions amb la hassa, que alguns cops provoquen revoltes, com la d’Arrabal de Còrdova el 818.
Ètnicament hi ha els berebers, muladites, i mossàrabs i jueus no acomodats.
En el moment que el Califat comença a entrar en decadència, les diferents confluències d’interessos provoquen tensions. Fins que el 1031 el Califat es desintegra i es creen els Regnes Taifes, en funció dels interessos de cada província. Aquests regnes molts cops estaran en lluita entre ells, per raons socials, econòmiques i ètniques.
...