Tema 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 07/02/2018
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Unybook - croam 1 Actors i Institucions Polítiques TEMA 2: EL CONTEXT CULTURAL I SOCIAL DE LES DEMOCRÀCIES CONTEMPORÀNIES. LA CULTURA POLÍTICA I LA CULTURA CÍVICA 1. LA CULTURA POLÍTICA La cultura política és el conjunt de valors i creences polítiques compartides per una determinada comunitat que incideix en el funcionament i l’evolució d’un sistema polític.
 La cultura política fa referència a l’àmbit subjectiu de la política.
La cultura política no tracta del que efectivament succeeix en el món de la política, sinó del que la gent pensa, creu o sent en relació al que succeeix o hauria de succeir en aquest àmbit (Verba, 1965).
 La cultura política és la “trama invisible” que és subjacent al comportament dels individus.
 Les actituds i els comportaments La cultura política s’operacionalitza a través del concepte d’ “actitud”.
 Els individus no responen de forma directa i mecànica als estímuls, sinó que ho fan a través de determinats esquemes mentals, predisposicions o orientacions. (posteriorment anomenats “frames” o “marcs de referència”).
Les orientacions de cultura política no són immutables, però tenen una accentuada persistència temporal i les seves modificacions són molt graduals.
 A diferència de les variables d’opinió pública, relatives a contextos cojunturals, les orientacions de cultura política manifesten una persistència continuada en llargues sèries temporals (en relació a la democràcia, la monarquia, l’eix esquerra-dreta, el sentiment nacional, etc.)  La dimensió col·lectiva de les orientacions Una cultura política es defineix per una particular distribució de les orientacions de la població cap als diferents objectes del sistema polític. És a dir, és una mescla particular d’orientacions.
A l’interior d’una cultura política poden existir subcultures. És a dir, diferents conjunts d’actituds i comportaments associats als subjectes (Tendències ideològiques, sectors catòlics i laics, la burgesia i la classe obrera, comunitats territorials o idiomàtiques, etc. ) - La cultura política connecta allò micro amb allò macro, allò individual amb allò col·lectiu.
Unybook - croam 2 Actors i Institucions Polítiques - La cultura política és la internalització del sistema per part dels individus de la comunitat i alhora és el que dota de sentit al comportament individual i agregat.
La cultura política de la comunitat és el resultat tant de la història col·lectiva de les institucions com de la petita història de cada un dels seus membres.
2. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA La socialització és el conjunt de processos d’interiorització de la realitat, d’identificació amb els rols atribuïts a cada persona en l’estructura social i de transmissió de la cultura d’una generació a una altra.
La socialització política engloba tant els mecanisme a través dels quals la societat transmet les orientacions específicament polítiques – coneixements, actituds, normes, valors- de generació en generació, com la formació d’una personalitat política per part dels individus.
La socialització es suporta en dos processos fonamentals: la transmissió i l’adquisició.
I aquests es suporten en dos mecanismes: la familiarització i la inculcació.
Els principals agents de socialització són: la família, l’escola, i els mitjans de comunicació. Abans també ho van ser les esglésies, els sindicats i els partits polítics.
3. LA CULTURA CÍVICA O DEMOCRÀTICA Gabriel Almond i Sidney Verba a The Civic Culture (1963) van definir la cultura cívica com una forma de cultura política vinculada a la democràcia.
Almond i Verba parteixen de la tesi que per a desenvolupar un sistema democràtic “es requereix quelcom més que les institucions formals d’una democràcia”: “Una forma democràtica del sistema polític requereix una cultura política coordinada amb ella”.
 El que ells anomenen cultura cívica o cultura democràtica. Aquesta cultura cívica està vinculada amb elements culturals de cada país. I per això “no és una cultura moderna, sinó una mescla de la modernització amb la tradició”.
 Tipologia de cultures polítiques Almond i Verba van establir una tipologia prèvia de cultures polítiques per tal de definir la cultura cívica o democràtica com una cultura política mixta.
La tipologia es basa en les orientacions en relació a 4 grans dimensions: el sistema com objecte general, els objectes polítics (inputs), els objectes administratius (outputs), i un mateix com objecte.
- Van construir la tipologia segons la percepció dels individus del sistema com objecte general els seus inputs i els seus outputs, així com el seu rol dins el sistema com a participant.
Unybook - croam 3 Actors i Institucions Polítiques - Van definir tres grans tipus: la cultura política parroquial, la cultura política de súbdit, I la cultura política de participació.
 Els tipus purs de cultura política La cultura política parroquial, pròpia de societats tribals en les quals no hi ha rols polítics especialitzats, sinó rols difusos de tipus polític-econòmic-religiós.
La cultura política de súbdit, pròpia de sistemes feudals I monàrquics, en els quals el súbdit té consciència de l’existència d’una autoritat governativa i dels seus outputs, però la seva relació amb ella és passiva.
La cultura política de participació, pròpia de los sistemes contemporanis – siguin democràtics o no- en els quals els individus tenen un rol actiu i tenen consciència no només dels outputs del sistema, sinó dels inputs. És a dir, de com poden influir en ell.
 Les cultures polítiques mixtes La cultura parroquial de súbdit  pròpia del naixement dels regnes, quan es desenvolupa una lleialtat cap a un sistema polític més complex mantenint sistemes de base feudal a nivell local.
La cultura de súbdit participant  pròpia del naixement dels sistemes liberals, en els quals es desenvolupa una cultura participativa a nivell local o gremial, sota el paraigua de la monarquia. En aquests sistemes, una part de la població actúa com a participant però la majoria segueix actuant com a súbdit.
La cultura parroquial participant  pròpia del naixement de noves nacions després del procés de descolonització, quan es produeix una tensió entre les cultures tribals I la creació d’una nova cultura política nacional.
 La cultura cívica com una cultura política mixta La cultura cívica és una cultura de participació. Una cultura lleial de participació en la qual els individus s’orienten positivament cap a les estructures i processos input. És a dir, valoren positivament el sistema polític.
 La cultura cívica és una cultura política de participació en la qual cultura i estructures són congruents. I aquesta serà la base de l’estabilitat del sistema democràtic.
 La cultura cívica és un tipus ideal que combina i superposa orientacions parroquials –de vinculació afectiva amb comunitats locals i religioses-; orientacions de subjecció – acceptació de l’autoritat- ; i orientacions participants –de predisposició a participar activament i exercir el control dels governants.
Unybook - croam 4 Actors i Institucions Polítiques  Orientacions cap al sistema polític general o Orientacions cap al règim Valors polítics fonamentals, suport a les regles de joc, legitimitat del poder polític i les seves decisions. El “suport difús” al sistema polític i als seus valors fonamentals afavoreix la seva continuïtat a llarg termini. Per exemple, el “suport a la democràcia” durant la transició.
o Orientacions cap a la comunitat política Una orientació positiva cap al conjunt de la comunitat integra als individus i disposa d’una base de solidaritat i cooperació en sentit vertical per acceptar les decisions. A Espanya l’indicador d’ identificació nacional subjectiva (INS) ens indica que la comunitat política no està plenament integrada.
o La confiança interpersonal Denota el nivell de cohesió i la convicció de que, en general, tothom segueix les normes. Aquesta confiança promou no només la participació i la cooperació, sinó l’acceptació del govern dels oponents polítics, en la mesura que es considera que no fa perillar els valors fonamentals.
 Orientacions relatives al propi paper en la política ▪ L’ interès polític subjectiu Indicador en què l’entrevistat autovalora el seu interès per la política. S’ha comprovat que correlaciona amb el nivell educatiu i amb un comportament polític més participatiu.
L' interès política també està relacionat amb la consistència i l’estabilitat de les actituds polítiques. (ex. Itàlia) ▪ L’eficàcia política subjectiva Percepció de l’individu de les seves capacitats per entendre la política i incidirhi.
Influeix en la seva predisposició a participar en política. L’ eficàcia interna capta la creença de l’individu de tenir a la seva disposició mitjans per influir en política. L’ eficàcia externa valora la percepció que té l’individu de si les autoritats són sensibles a les seves demandes.
▪ La mobilització cognitiva L'índex de mobilització cognitiva de Inglehart pretén copsar la creixent capacitat dels ciutadans per influir en política i l’increment del potencial participatiu de la població gràcies a l’elevació dels nivells educatius i d’informació.
Unybook - croam 5 Actors i Institucions Polítiques  Orientacions cap al procés d’entrada (input) o La dimensió esquerra - dreta El seu significat principal “consisteix en si un dóna suport a s’oposa al canvi social en una direcció igualitària” (Inglehart). És una conceptualització vaga i genèrica però pràctica, que permet que els ciutadans s’auto-ubiquin i ubiquin a la resta d’actors polítics. La dimensió manté la seva vigència ja que els nous valors (feminisme, ecologisme, etc.) s’han integrat en ella.
o La dimensió nacionalista La divisió sorgeix com a reacció de les societats perifèriques sotmeses a l’estructura dels Estats-nació. El resultats és una divisió estable en la vida política nacional, en la qual el criteri decisió d’alineament polític és la lleialtat a la comunitat de pertinença subjectiva primordial.
o La dimensió materialisme/post-materialisme Nou eix de conflicte que oposa els valors materialistes –seguretat econòmica i física- als valors post-materialistes –qualitat de vida, realització personal-. Un canvi de valors que s’explica pel relleu generacional entre les generacions socialitzades en època d'escassetat i les generacions socialitzades en època de prosperitat.
 Orientacions cap al procés de sortida (output) La confiança en el govern Indicador predominantment afectiu que mesura la valoració que es fa de la capacitat, l'honestedat i l’orientació cap al bé comú del poder executiu.
El suport específic al govern depèn del grau en què els individus perceben que es satisfan les seves demandes.
El descontentament amb el govern de torn, per forta que sigui la seva manifestació, no ha de conduir a un canvi en els sistemes bàsics del sistema polític si aquest està arrelat en la cultura política dels seus membres.
Tanmateix, si el descontentament es mostra tant amb la gestió del govern com amb la tasca de l’oposició, es produeix una desconfiança amb el sistema govern-oposició que pot donar lloc a una crisi de legitimitat del sistema.
...